Els contes de Joan Blanques 2013

By Joan Blanques

Els 20 relats participants en el concurs literari organitzat per l'Associació de veïns del Carrer Joan Blanques de Baix durant la Festa Major de Gràcia del any 2013.

Els/les autor/es són:
Estela Bayarri Martín
Joan Batlló i Salido
Alex Bidasqué Bonjan
M. Pilar Cabrerizo Lahoz
EliSolMar
Aniol Florensa Tort
Joaquim Fontboté Bonilla
La malvada cabreta
Jordi Margarit i Viñas
Jordi Mesonero Pujol
Anna Oliveras Pare
Xaviera Puntí
Rafelet
Roger Ribas Amill
Jaume Tarrida Ortiz
Sílvia Tomeo Bartolí
Alfons Torrent Llacuna
Jordi Torrents
Joaquim Valls Arnau
Jordi Vallverdú Segura

• Language: Català
• Publisher: Hooked ebooks
• Release date: Aug 10, 2013
• ISBN: 9781301583928

Book preview

Avui és el dia

Dilluns 14 d'agost. Carrer Joan Blanques, Gràcia

Són les 10 del matí i baixo al carrer . Avui és el Dia. Avui no dormirem i acabarem posant tots els elements al guarniment que hem estat preparant durant gairebé 6 mesos. No ha estat fàcil, mai ho és , però ens ho hem passat d’allò més bé fent-ho . De fet ha estat una excusa , tan vàlida com qualsevol altre. per permetre’ns un any més gaudir de la conversa i de la companyia dels veïns i amics. També hem viscut moments de tensió i de nervis, no em enganyem: els primers dies, les primeres proves, i els últims dies! però ja estem a punt d'acabar...

Obro la porta i veig un munt de gent al carrer Tothom fa cara de voler preguntar-me però ningú no obre la boca. No entenc res. Alço la vista i en comptes de veure el sostre del guarnit veig el cel blau del Carrer Joan Blanques. Se'm glaça la sang. Com pot ser? Dia 14 i encara no hem posat ni una tensor? Cap peça de guarnit penja del sostre? Cap element a les portades?

Una fiblada em recorre des de els peus fins a l’últim dels pocs cabells que em queden. Surto disparat escales amunt. Pujo els esglaons de tres en tres i em planto davant de la pantalla de l'ordinador . Obro el fitxer Programació 2013.xls de la carpeta Joan Blanques. Està buit. No hi ha ni una activitat ni un horari ni un preu... Llavors es comença a sentir un soroll llunyà. Semblen els sons dels tabals, intensos í rítmics . Cada cop més i més ràpid . Tot es torna negre . . . Sento com si el meu cor volgués escapar-se del pit, obro els ulls en un esforç extraordinari i veig els números verd fluorescent del despertador marcant les dues en punt de la matinada mentre se'm dibuixa un lleuger somriure als llavis en recordar que només és 14 de Juliol...

Avui és el Dia Són les 10 del matí· Obro la porta, surto de casa i entro a la Impremta del Carrer Joan Blanques. Bona Festa Major! ,

Blanques i negres

Em dic Joan, Joan Blanques, Joanet per a la família – malgrat els meus quaranta anys ben complerts - Jan per als amics i Blanques per als pocs companys d’escola amb els que encara m’hi faig. Visc a Gràcia, i no pas al carrer Joan Blanques, que ja me n’hagués fet de gràcia- sinó a la Plaça del Diamant perquè la meva parella, una filòloga enamorada de la Rodoreda, així ho va voler. La meva vida es podria qualificar d’original. Sí, ja sé que us pregunteu per què. Molt fàcil. Perquè la meva vida, a diferència de les vostres, és una vida mancada de color, una vida en blanc i negre. No, no us penseu que sóc infeliç ni res de tot això, no. Quan dic que la meva vida és en blanc i negre no ho estic dient en el sentit figurat del terme sinó en el sentit real. Vaig néixer amb una forma de daltonisme sever, l’acromatòpsia, que no em permet copsar el color, només el blanc, el negre i els seus matisos grisos. Té gràcia això duent el cognom que hi duc. Sembla que hi estigués predisposat per l’herència familiar però no, us equivoqueu lectors, ningú a la meva família ha tingut aquesta malaltia abans que jo, ni el senyor Blanques pare, ni el senyor Blanques avi, ni el senyor Blanques oncle meu ni ningú i per ara ningú més a la família la pot tenir. Jo sóc fill únic i tinc dues filles que com ja sabeu, pel fet de ser dones no poden patir la malaltia tot i que la carreguen als seus gens com una pesada llosa que en qualsevol moment pot caure al damunt d’algú. D’algun fill seu mascle, vull dir. Però que carai! Encara són molt nenes i per llavors potser ja s’ha trobat alguna solució eficaç.

Bé, però segueixo amb allò que us estava explicant, la meva vida mancada de color, perquè tot plegat va molt més enllà de la meva malaltia. De vegades penso que tot al meu voltant ha fet una conxorxa a favor dels dos extrems de la roda dels colors. La meva dona es diu Blanca i ella mateixa va exigir que la nostra primera filla també s’hi digués: Blanca Blanques. No hi ha un nom millor va repetir i repetir fins la sacietat. I per molt que vaig insistir que nom i cognom no quedaven d’allò més bé, ella rebaté tots els meus arguments afirmant que l’experta en mots era ella i que el nom i cognom tenien una sonoritat envejable. Quan va néixer la segona es va entestar en posar-la Bruna, Bruna Blanques. Ja no vaig discutir. No paga la pena. Vaig pensar que les classes de sinònims i antònims serien elementals per a elles.

I bé continuo: treballo de comptable en una empresa que fabrica mines de llapis. Quan dic que veig els comptes molt negres els meus amos sempre s’espanten una mica però ràpidament esclaten en sonores riallades en adonar-se de la brometa fàcil. Al pas que anem qualsevol dia serà veritat del tot i llavors no sabré com