Quan fèiem goig

By Imbolo Mbue

Fa anys que els habitants de Kosawa viuen atemorits a causa de la devastació ambiental provocada per una companyia petroliera nord-americana a la seva comunitat ancestral. Els vessaments constants de cru han fet tornar ermes les terres de conreu, l'aigua contaminada ha destruït els ecosistemes naturals de què depenien per alimentar-se i l'absència d'aigua potable ha costat la vida a innombrables criatures. Tanmateix, les eternes promeses de la petroliera de dur a terme operacions de neteja no es tradueixen mai en fets, com tampoc arriben les indemnitzacions pel patrimoni perdut, i el govern del país, encapçalat per un dictador cínic, només serveix els seus propis interessos. Acorralats, els fills i filles de Kosawa decideixen defensar-se, i la lluita, que s'allargarà durant dècades, es cobrarà un preu molt alt. Elegíaca i vibrant, clarivident i fabulosa, «Quan fèiem goig» és un retrat magistral del capitalisme a ultrança, les llargues ombres que el colonialisme i l'esclavitud encara projecten sobre el continent africà i la voluntat d'un poble de sacrificar-ho tot per la llibertat.

«Mbue té una energia combativa i literària, una clarividència i una veritat per contar-nos. La trama és apassionant. Una elegia moral i una faula vertadera».
Biel Mesquida, «Diario de Mallorca»

«Una novel·la amb l'exuberància i la capacitat de fascinació d'una gran faula contemporània, i una heroïna per al nostre temps».
Sigrid Nunez

«Un relat colpidor sobre la cobdícia, el sentit de comunitat i la perseverança».
«Time»

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Nov 18, 2021
• ISBN: 9788477276524

Book preview

IMBOLO MBUE

QUAN FÈIEM GOIG

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

DE NEUS BONILLA BENAGES

ACAN

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2021

TAULA

«Ens hauríem d’haver imaginat…»

La Thula

La canalla

En Bongo

La canalla

La Sahel

La canalla

La iaia

La canalla

En Juba

La canalla

Agraïments

Als meus fills, que fan tant i tant de goig.

El poble que va a les fosques veu una gran llum; sobre els habitants del país a l’ombra la llum resplendeix.

Isaïes 9,2

Ens hauríem d’haver imaginat que s’acostava el final. ¿Com pot ser que no ho veiéssim? Que comencés a ploure àcid i l’aigua dels rius es tornés de color verd eren senyals clars que la terra no trigaria gaire a morir-se. Però, de fet, ¿com ho havíem de saber, si ells ens ho amagaven? Quan vam començar a fer tentines i entrebancar-nos, a doblegar-nos i trencar-nos com branquillons, ens van dir que aviat s’hauria acabat, que de seguida ens tornaríem a trobar bé. Ens van demanar que participéssim a les reunions del poble per poder-ne parlar, ens van demanar que hi confiéssim.

Els hauríem d’haver escopit a la cara i els hauríem d’haver dit què eren realment: mentiders, salvatges, mesquins, gent sense escrúpols. Hauríem d’haver maleït les seves mares i àvies, insultat els seus pares i resat perquè als seus fills els passessin calamitats sense nom. Els detestàvem, i detestàvem les seves reunions, però tot i això no ens en vam saltar ni una: cada dos mesos anàvem a la plaça del poble per escoltar-los. Ens estàvem morint i no sabíem què fer. Estàvem espantats i aquelles reunions eren l’única oportunitat de salvar-nos.

Els dies assenyalats, tan bon punt sortíem de l’escola, corríem cap a casa per enllestir la feina de pressa i no perdre’ns ni una paraula de la reunió. Anàvem a treure aigua del pou, empaitàvem les cabres i les gallines que corrien entre les cabanes i les tancàvem en una cleda feta de bambú, escombràvem les fulles i els branquillons acumulats al pati de davant de casa. Havent sopat rentàvem les olles de ferro i les piles de bols i sortíem molt abans que comencés la reunió: volíem arribar a la plaça abans que, vestits amb les seves americanes elegants i les sabates enllustrades, ells la trepitgessin. Les mares també s’afanyaven a arribar-hi, igual que els pares, que deixaven a mitges la feina del bosc, més enllà del gran riu, amb els palmells de les mans i les plantes dels peus arrebossats de terra enverinada. «La feina no se n’anirà enlloc, però d’oportunitats per sentir què diuen els de Pexton no en tenim gaires», ens deien. Els pares anaven a les reunions fins i tot si ja no els quedaven forces, al cap d’hores de trescar sota un sol alhora bondadós i cruel, perquè representava que hi havíem de ser tots.

L’única persona que no hi anava era en Konga, el boig del poble. En Konga no era conscient de com patíem i no tenia por del que passava ni del que s’esdevindria. Nosaltres li passàvem rabent pel costat mentre ell dormia davant l’edifici de l’escola, roncant i somicant o bé rebolcant-se, gratant-se o mormolant amb els ulls tancats. Atrapat com estava en un món en què els esperits regnaven sobre els homes indefensos, no en sabia res, de Pexton.

Un cop a la plaça, sèiem en un silenci gairebé sepulcral mentre el sol s’acomiadava de nosaltres fins l’endemà, sense adonar-nos com la bellesa de la posta realçava encara més la nostra angoixa. Els homes de Pexton deixaven els maletins a la taula que el cap del nostre poble, el woja Beki, els havia preparat mentre nosaltres ens els miràvem. Sempre en venien tres: els havíem batejat com el Cara-rodona (tenia la cara com una pilota, i si l’haguéssim poguda xutar, ens ho hauríem passat la mar de bé), el Malalt (la roba li anava baldera i semblava que s’estigués morint d’algun mal que et devorés la carn) i el Líder (era el que parlava mentre els altres dos feien que sí amb el cap). Mentre ells obrien els maletins i s’anaven passant papers, dient-se coses a cau d’orella i tapant-se la boca per assegurar-se que mentien bé, nosaltres no paràvem de mormolar. Com que no teníem cap altre lloc més important on ser, esperàvem, desesperats per sentir bones notícies. De tant en tant ens preguntàvem, fluixet, què pensaven quan s’aturaven i se’ns quedaven mirant: els avis i pares asseguts en tamborets davant de tot, els que tenien fills morts o moribunds a primera fila; les àvies i les mares, darrere, acotxant nadons perquè es tranqui

l·l

itzessin o fulminant-nos amb la mirada si nosaltres fèiem algun soroll que no tocava des de sota el mango. Les noies no paraven de sospirar mentre feien que no amb el cap, i els nois, amuntegats al fons de tot, s’ho miraven amb posat esquerp i la mandíbula serrada.

Inhalàvem, esperàvem, exhalàvem. Recordàvem els que havien mort arran de malalties sense nom i sense cura: els nostres germans, cosins i amics, que havien estat víctimes del verí de l’aigua i el verí de l’aire i el verí dels aliments que creixien en una terra que, des que Pexton l’havia començada a perforar, havia anat perdent la puresa. Esperàvem que aquells homes ens miressin als ulls i sentissin una mica de compassió per nosaltres. Érem nens petits, com els seus fills, i volíem que ho reconeguessin, però si ho feien, la seva expressió no ho demostrava pas. Havien vingut per Pexton, per netejar la seva consciència, i no pas per nosaltres.

El woja Beki va anar fins al capdavant de la multitud i va donar les gràcies a tothom per ser-hi.

—Estimat poble—va dir, ensenyant unes dents que ningú volia veure—, si no demanem el que volem, no ho aconseguirem mai. Si no expulsem el que tenim al ventre, ¿que potser no patirem restrenyiment i ens morirem?

No vam respondre: no ens importava gens el que digués, sabíem que no ens feia costat. Feia anys que havíem après que, encara que fos el nostre cap i descendís dels mateixos avantpassats que nosaltres, ja no li importàvem gota. Pexton havia comprat la seva cooperació i ell, a canvi, els havia venut el nostre futur. Havíem vist amb els nostres propis ulls, i sentit amb les nostres pròpies orelles, com Pexton engreixava les seves dones, donava feina als seus fills a la capital i li passava sobres amb diners. Els nostres pares i avis s’hi havien encarat, després que la veritat fos impossible d’ignorar, però ell els havia suplicat que hi confiessin, que tenia un pla: tot el que feia era per ajudar-nos a recuperar la terra. Havia vessat moltes llàgrimes i havia jurat per l’Esperit que detestava Pexton tant com nosaltres: ¿que no era evident? Els joves del poble havien fet conxorxa per assassinar-lo, però els avis ho van descobrir i els van suplicar que li perdonessin la vida. Ja n’havien viscudes massa, de morts, van afirmar els avis; no es podien permetre cavar més tombes.

El woja Beki va continuar mirant-nos amb aquelles genives fastigoses encara a la vista. Tant de bo no les haguéssim hagudes de veure, però no ho podies evitar, perquè era el primer que veies quan li miraves la cara: unes genives tan negres com la nit, amb taques de diferents tonalitats de rosa i unes dents torçades i separades de color marró.

—Estimadíssim poble—va continuar—, fins i tot el xai sap com demanar el que vol al seu pastor. És per això que ens hem tornat a reunir, per reprendre aquesta conversa. Donem les gràcies als representants de Pexton per ser tan amables i tornar per parlar amb nosaltres. Els missatgers són molt útils, però ¿per què els hauríem de menester, quan podem parlar directament de tu a tu? Hi ha hagut molts malentesos, però confio que amb aquesta reunió haurem fet un pas endavant per resoldre el nostre patiment mutu. Espero que passat aquest vespre el nostre poble i Pexton puguin emprendre el camí de la concòrdia. Fer amics és meravellós, ¿oi?

Malgrat que sabíem que no els hi consideraríem mai, d’amics, alguns de nosaltres vam fer que sí amb el cap. Sota la llum de la posta de sol, el poble feia goig i tot; les nostres cares gairebé semblaven lliures de patiment. Els avis i àvies tenien un aspecte tranquil, però sabíem que no ho estaven: havien vist moltes coses, però res com allò.

—Ara sentirem el molt honorable senyor representant de Pexton, que ha vingut des de la llunyana ciutat de Bézam per tornar a parlar amb nosaltres—va anunciar el woja Beki abans de tornar al seu seient.

El Líder es va aixecar, va caminar cap a nosaltres i es va aturar al bell mig de la plaça. Se’ns va quedar mirant uns quants segons, amb el cap de gairell i un somriure tan sincer i enèrgic que ens vam preguntar si no l’havia encisat alguna mena de resplendor que ningú ens havia dit que despreníem. Vam esperar que digués alguna cosa que ens fes saltar d’alegria i posar-nos a cantar i ballar. Volíem que ens digués que Pexton havia decidit de marxar i emportar-se les malalties.

Mentre ens contemplava, escrutant el nostre silenci, el seu somriure ample es va tornar més subtil, més tènue. Aparentment satisfet, va començar a parlar: s’alegrava de tornar a ser a Kosawa aquell dia tan bonic. Quin vespre tan preciós, amb aquella lluna creixent a la llunyania, aquella brisa perfecta i aquell so de… ¿era el cant dels pardals, allò? Quin poble més ufanós. Ens volia donar les gràcies per haver vingut, era un goig tornar a veure tothom, i increïble la quantitat de nens preciosos que hi havia al poble de Kosawa. Ens l’havíem de creure: als de l’oficina central els sabia molt de greu el que ens estava passant, i treballaven de valent per resoldre aquell problema perquè tothom recuperés la salut i estigués content. Va parlar lentament, sense deixar de somriure, com si estigués a punt d’anunciar les bones notícies que tant desitjàvem.

Ens escoltàvem aquelles mentides, que ja havíem sentit abans, gairebé sense parpellejar: mentides com ara que les persones que dirigien Pexton es preocupaven per nosaltres, mentides sobre com importants dignitaris del govern de Sa Exce

l·l

ència es preocupaven per nosaltres, mentides sobre centenars de persones a la capital que li havien demanat que ens transmetés el seu condol.

—Ploren cada mort amb vosaltres—va assegurar el Líder—. Aviat tot s’haurà acabat: ja és hora que tot aquest patiment acabi, ¿oi que sí?

El Cara-rodona i el Malalt van assentir.

—Pexton i el govern vetllen pel vostre bé—va continuar—. Fins i tot els dies més negres, recordeu que a Bézam pensem en vosaltres i que fem tot el que podem per ajudar-vos.

Les nostres mares i pares volien que els concretés quan tornarien a ser nets l’aire, l’aigua i la terra, exactament.

—¿Sap quants fills hem enterrat?!—va cridar un dels pares. Es deia Lusaka i n’havia enterrat dos. Havíem anat a tots dos enterraments i havíem plorat sobre els seus cossos, més foscos de pell que no havien estat mai en vida, mudats amb una camisa blanca que aviat es confondria amb la carn.

El fill difunt més jove d’en Lusaka, en Wambi, era el nostre company d’edat i de classe. Ja feia dos anys que en Wambi s’havia mort, però encara el recordàvem: era el millor en aritmètica i el més callat, tret de quan estossegava.

La nostra comunitat es remuntava a segles en el passat, però ningú havia sentit mai uns estossecs com aquells. Quan li entrava l’atac de tos, els ulls se li humitejaven, l’esquena se li encorbava i s’havia d’aguantar en algun lloc per no perdre l’equilibri. Feia molta pena i molta llàstima, però alhora ens feia gràcia, com quan un home gras cau de cul. «¿Que el teu pare no coneix el camí cap a la cabana del remeier?», li dèiem, rient amb la innocència dels nens sans. El que no sabíem era que alguns de nosaltres aviat també començaríem a tossir. ¿Com podíem imaginar-nos que ens passaria? ¿Que uns quants tindríem una tos aspra acompanyada d’erupcions i una febre que ens duraria fins al dia de la mort? «Sisplau, no t’acostis a nosaltres amb aquesta tos tan lletja», dèiem a en Wambi, però allò no era només una tos lletja, i aviat ho descobriríem. L’aire brut se li havia enganxat als pulmons: a poc a poc, el verí se li havia escampat pel cos i s’havia convertit en una altra cosa. Abans que ens n’adonéssim, en Wambi era mort.

Gairebé no vam poder ni cantar-li una cançó de comiat, aplegats al voltant del seu taüt, les llàgrimes ens ofegaven les paraules. Algun pare ens va haver de portar del cementiri a casa a collibè, perquè les cames ens feien figa. Al cap de cinc mesos, en van morir dos més, i els que havíem sobreviscut teníem por de morir aviat. Estàvem convençuts que seríem els propers, però a vegades també temíem ser-ne els darrers: que els nens de la nostra edat morissin i ens quedéssim sense amics a qui fer llengots, sense ningú amb qui tastar les gotes de pluja, jugar a la plaça o barallar-nos pel mango més sucós.

Pensàvem en els amics que ens havien deixat sempre que teníem febre o algú tossia prop nostre. Teníem por que algú de casa agafés la malaltia que havia arribat com un lladre en la foscor i que ara rondava per les cabanes, esperant el moment d’entrar-hi. Estàvem amoïnats per tota la família, encara que la malaltia preferia atacar els cossos dels nens petits. Teníem por que el primer d’agafar-la en alguna de les cabanes l’encomanés a algú altre, i aquesta segona persona l’encomanés a algú altre, i al cap de res tota la família sencera la contragués i es morís, l’un darrere l’altre, o potser tots de cop, però segurament l’un darrere l’altre, des del més vell fins al més jove. En aquest cas seríem els últims de morir, després d’haver enterrat els altres. Aquesta angoixa no ens deixava dormir.

No suportàvem anar a dormir amb por, llevar-nos amb por i passar el dia respirant por. Les nostres mares i pares ens deien que no ens hi amoïnéssim perquè l’Esperit ens guariria i ens protegiria, però les seves paraules no ens reconfortaven: bé que l’Esperit havia protegit els altres nens, ¿i què se n’havia fet? Tot i això, quan els pares ens feien aquesta mena d’afirmacions fèiem que sí amb el cap—els pares, quan ens deien bona nit; les mares, al matí si ens llevàvem plorant per culpa d’un malson—, perquè sabíem que ens mentien per calmar-nos, perquè no tinguéssim malsons, perquè ens llevéssim descansats i sortíssim corrent cap a l’escola havent esmorzat, sense preocupacions i contents, com havia de ser. Recordàvem les mentides dels pares cada cop que hi havia una altra mort, de vegades a les nostres cabanes, de vegades a la cabana del cantó, de vegades de nens més petits que nosaltres, nadons, criatures que tot just acabaven de tastar la vida, sempre nens que coneixíem. Érem joves, però ja sabíem que la mort era imparcial.

«Sisplau, heu de posar-hi remei!», va bramar una de les nostres ties al Líder amb un nadó molt dèbil als braços. Era culpa del verí: el nadó era massa pur per a l’aigua contaminada del pou del poble i les toxines que s’hi havien filtrat des del camp de Pexton. Un dels nostres pares va preguntar si mentrestant ens podien enviar aigua neta, si més no per als més petits, però el Líder va fer que no amb el cap; ja l’havia sentida abans, aquesta pregunta. Abans de donar la seva resposta sistemàtica, va respirar profundament: Pexton no es dedicava al negoci de l’aigua, però, com que es preocupava per nosaltres, parlaria amb els de l’oficina central, i ells traslladarien la petició al departament del govern encarregat del proveïment d’aigua per veure què s’hi podia fer. ¿Que no era el mateix que el Líder ens havia dit la darrera vegada?, va demanar un avi. ¿Quant de temps trigaven, els missatges, a anar d’una oficina a l’altra, a Bézam? «Molt i molt de temps», va respondre el Líder.

Algunes mares es van posar a plorar. Tant de bo els poguéssim eixugar les llàgrimes. Els joves van començar a cridar: «Anirem fins a Bézam i calarem foc a l’oficina central! Us pagarem amb la mateixa moneda!». Els homes de Pexton es van limitar a somriure: sabien que els joves no ho farien pas, sabien que Sa Exce

l·l

ència els esborraria del mapa si gosaven fer mal a Pexton i que el nostre poble quedaria encara més afeblit. Això ja havia passat.

L’any anterior, un grup de sis homes va marxar cap a Bézam amb motxilles de ràfia plenes d’aigua i menjar dessecat. Dirigit per un dels nostres pares—el d’una nena que es diu Thula—, el grup va prometre al poble que no tornarien sense garanties que el govern i Pexton restaurarien la nostra terra i la deixarien com era abans. Dia rere dia, esperàvem al costat de la nostra amiga, la Thula, perquè tornessin el seu pare i la resta d’homes, que eren veïns o parents i tres dels quals tenien fills malalts. Al cap de deu dies, com que encara no havien tornat, vam començar a tenir por que els haguessin ficat a la presó, o pitjor, i un segon grup d’homes va anar a buscar els Sis, però van tornar amb les mans buides. Mesos després, els representants de Pexton van arribar per fer la primera reunió amb el poble. Quan els nostres ancians van demanar al Líder on creia que eren els homes desapareguts, ell va respondre que no en sabia res, que Pexton desconeixia el parador dels ciutadans del país; tret, és clar, que fossin treballadors seus.

Aquell vespre d’octubre de 1980, el Líder, que no havia deixat de somriure, ens va tornar a recordar que Pexton vetllava pels nostres interessos, i que malgrat els sacrificis que havíem de fer, algun dia miraríem enrere i estaríem orgullosos que s’hagués interessat en la nostra terra.

Després va demanar si teníem més preguntes, però no en teníem. La poca esperança que alimentàvem al començament de la reunió s’havia esvaït, enduent-se les nostres darreres paraules. Amb un últim somriure, ens va donar les gràcies per haver-hi anat. El Cara-rodona i el Malalt van començar a desar els papers als maletins per marxar. El conductor els esperava al costat de la nostra escola amb un Land Rover, llest per portar-los a Bézam, de tornada a les seves cases i a les seves vides plenes de coses essencials i supèrflues lliures d’impureses que nosaltres no ens podíem ni imaginar.

El woja Beki es va aixecar i ens va donar les gràcies. Ens va desitjar bona nit i ens va recordar que al cap de vuit setmanes hi tornaria a haver una altra reunió. Ens va desitjar bona sort fins llavors.

La majoria de nits, hauríem abandonat la plaça del poble i ens n’hauríem anat cap a casa.

Caminant en la foscor, hauríem xerrat poc, completament amarats com estàvem d’una mena de desesperació implacable, sufocant. Hauríem caminat a poc a poc, amb el cap cot, avergonyits d’haver tingut esperances i de la nostra insignificança.

Qualsevol altra nit, la reunió ens hauria recordat que nosaltres no els podíem fer res però que, en canvi, ells ens podien fer qualsevol cosa, perquè n’érem propietat. Les seves paraules només haurien servit per inculcar-nos que no podíem posar remei al fet que, feia tres dècades, a Bézam, un dia que no sabrem mai, en una reunió a la qual no vam poder assistir, el nostre govern ens havia deixat en mans de Pexton. Els havia cedit, per escrit, les nostres terres i aigües, i ara no teníem més opció que acceptar que érem propietat seva. Hauríem reconegut que ja feia temps que ens havien derrotat.

Però aquella nit que l’aire no corria gens i els grills estaven estranyament silenciosos, no ens en vam anar cap a casa. Perquè en el precís moment que ens anàvem a aixecar i desitjar-nos bona nit, vam sentir una fressa al fons de la congregació. Vam sentir una veu que ens deia que ens quedéssim asseguts, que la reunió, lluny d’haver-se acabat, tot just havia començat, i quan ens vam girar vam veure un home alt i fibrat, amb els cabells embullats, que només portava uns pantalons foradats per tots costats. Era en Konga, el boig del poble.

Esbufegava com si hagués vingut corrent des de l’edifici de l’escola. Se’l veia eufòric i vigorós; res a veure amb la seva letargia habitual i el seu costum d’arrossegar-se pel poble rient amb amics invisibles i brandant el puny a enemics que ningú més percebia. Li vèiem la brillantor dels ulls fins i tot en la foscor, i la seva excitació es va fer palesa quan va anar fins al capdavant de la multitud a tota velocitat, gairebé flotant de tanta determinació. Ens vam mirar els uns als altres, massa bocabadats per preguntar-nos què feia.

No havíem vist mai el Líder tan sorprès com quan es va girar cap al woja Beki i li va preguntar què volia, en Konga: ¿per què interrompia aquell boig el final de la reunió? No havíem vist mai el woja Beki tan de pedra com quan es va girar cap a en Konga.

Érem davant un boig del poble radicalment diferent.

Com si tingués tota l’autoritat del món, en Konga va bordar als homes de Pexton: els va dir que s’asseguessin, que si no l’havien sentit bé, que si tenien l’orella dura de no rentar-se-la. La reunió no s’havia acabat, no: acabava de començar.

El Líder, emprenyat davant l’atreviment d’en Konga, i oblidant el decòrum que havia portat de Bézam, li va respondre demanant-li amb la mateixa vehemència que com s’atrevia, un boig, a parlar-li a ell, el representant de Pexton, d’aquella manera. En Konga va fer una rialla abans de contestar-li que tenia el dret de parlar a qui fos de la manera que volgués, cosa que va provocar que el Líder es girés cap al woja Beki i li demanés què feia allà palplantat com un imbècil, tolerant la insolència d’aquell tarat. En Konga es va escurar la gola—a consciència—i va escopir el que imaginem que devia ser un moc enganxós de color groc fosc al bell mig dels peus del Líder.

Vam aguantar la respiració. ¿Que en Konga no sabia qui eren, aquells homes, i què li podien fer?

El Líder el va fulminar amb la mirada, i llavors a nosaltres, i llavors un altre cop a en Konga. Amb quatre gestos va indicar als seus súbdits que agafessin els maletins i es preparessin per marxar. Vam agafar aire profundament, agraïts que aquell drama hagués abaixat el teló, però l’alleujament es va convertir en perplexitat quan en Konga els va demanar com s’ho pensaven manegar per tornar a Bézam. Els representants es van girar, atònits, per no dir alarmats.

El que va passar a continuació no ens ho hauríem esperat mai. No ens hauríem pogut imaginar mai que en Konga es ficaria la mà a la butxaca dels pantalons davant els representants de Pexton i els habitants del poble. Les mares i les àvies es van tapar els ulls, tement que faria allò que les dones no han de veure, allò que ens havien dit que no miréssim si en Konga ho feia davant nostre.

Nosaltres vam mantenir els ulls oberts, però, i vam veure que en Konga acariciava alguna cosa de dins els pantalons, entreobrint els llavis mentre la tocava, sens dubte exagerant. A poc a poc, en va treure una cosa, la va alçar i va demanar als homes si era seva. Vam obrir els ulls com unes taronges, igual que ells: havien reconegut la clau del seu cotxe, daurada i lluent, a les mans del boig.

Abans de poder-nos recuperar de la revelació, en Konga va preguntar-los on era, el seu xofer. Sempre els esperava al cotxe mentre duraven les reunions, però ¿si en Konga tenia la clau a la mà, on devia ser? En Konga no ho va dir, sinó que es va limitar a somriure i a informar-los que la clau que tenia a la mà era, efectivament, d’ells, i que quan tornessin a l’edifici que feia d’escola no l’hi trobarien pas, el xofer.

Vam començar a parlar tots alhora. ¿Què passava? ¿Quina una en portava de cap?

El woja Beki va començar a balbucejar, inclinant-se davant del Líder i dient-li que tot plegat era una broma del boig, que havia d’entendre, sisplau, que com que estava tocat de l’ala en Konga no podia discernir que els honorables representants no en feien, de bromes; que podien estar segurs que el conductor es trobava bé, que probablement els esperava al costat del cotxe; que podien estar segurs que en Konga de seguida els tornaria la clau; que sisplau acceptés les més sinceres disculpes de part de tot el poble; que tot allò no era cap estratagema per humiliar els nostres convidats; que els desitjava un molt bon viatge de tornada cap a Bézam; que tot Kosawa els estava la mar d’agraïts que haguessin vingut una vegada més a…

En Konga va ordenar al woja Beki que callés i que s’apartés.

Allò ens va provocar ganes d’udolar d’alegria. Ens moríem per aixecar-nos d’un bot i aplaudir, però no ho vam fer. Presenciàvem un moment extraordinari i no volíem destorbar-ne el desenllaç.

En Konga va aixecar la mirada cap al cel, com si volgués parlar als estels. Quan la va abaixar va informar els homes de Pexton que aquella nit no tornarien a Bézam. El Líder, el Malalt i el Cara-rodona es van mirar i van fer una rialla; els divertia la idea que un boig els amenacés de capturar-los. A nosaltres també ens ho semblava, de divertit, però no vam riure, perquè en Konga ho va tornar a dir, aquesta vegada més a poc a poc i categòricament: «Senyors, avui passaran la nit amb nosaltres a Kosawa».

No ho deia pas de broma; ho sabíem pel to que feia, i el Líder també, perquè la rialla se li va esborrar de la cara. Ens va mirar, confós, preguntant què passava, de què parlava aquell boig, d’entrada amb un to suplicant i després amb exigència, disposat a aconseguir una resposta nostra com fos.

Nosaltres no vam badar boca.

El Líder va llançar una mirada fulminant a en Konga. Li supurava la ràbia pels narius, però es va haver de contenir. Alçant només lleugerament el to de veu, va dir-li que fos quin fos el joc a què jugava, s’havia acabat, i que era hora que els tornés la clau, i que s’estimava més no fer ús de la força, que la nit acabaria malament si ho feia, que no ho volia tenint en compte l’estima que Pexton tenia per Kosawa, i que per tant valia més que en Konga es calmés i li donés la clau perquè poguéssim oblidar i deixar enrere tot allò.

No esperàvem que en Konga fes el que li deia, però tampoc esperàvem que se’l quedés mirant uns quants segons, l’escarnís i explotés a riure llargament.

El Líder es va girar cap al woja Beki, que de seguida va acotar el cap. «Pren-li la clau!», va cridar al cap del nostre poble, però el woja Beki no va fer cap intent de moure’s. Per a nosaltres era obvi per què l’hi demanava a ell: el Líder no podia rebaixar la seva honorable persona, ni la dels seus homes, enfrontant-se físicament a un boig groller.

«Que li prenguis la clau a aquest imbècil!», va tornar a exclamar el Líder. El woja Beki va quedar palplantat, potser avergonyit, probablement amb por de mirar aquell home tan important de Bézam als ulls.

El que va passar a continuació feia temps que somiàvem fer-ho nosaltres mateixos—alguns ho havíem fet en somnis dels quals despertàvem somrient—, però això no treu que quedéssim atònits quan en Konga, que havia parat de riure, es va apropar al woja Beki i li va escopir a la cara. Nosaltres vam deixar anar una rialleta tímida, ens vam aguantar la respiració horroritzats i vam mig tancar els ulls. El woja Beki, sense aixecar el cap, es va fregar l’escopinada, que li havia anat a parar als llavis. Sense gairebé ni mirar el woja Beki, el Líder, que ara era un desgavell de fúria i frustració, es va tornar a posar a bramar, cridant que algú, qualsevol, prengués la clau al boig, que algú li portés la clau en aquell mateix moment o hi hauria greus conseqüències.

Cap de nosaltres es va moure ni va badar boca.

Cap de nosaltres es va encarregar de dir al Líder que en Konga era intocable. No vam ni provar d’explicar-li que, fes el que fes, per més que ens humiliés, o ens ferís o ens espantés, no el podíem tocar, perquè els homes amb la seva malaltia no es toquen. No vam dir al Líder que, durant dècades, ningú l’havia tocat i que ningú el tocaria mai, perquè tocar un boig era cridar la pitjor de les malediccions.

Si el Líder s’hagués assegut tranqui

l·l

ament a parlar amb nosaltres, li hauríem explicat la història d’en Konga, la història que els nostres pares ens repetien quan ens en burlàvem, cada cop que ens enxampaven perseguint-lo pel poble, fent befa dels seus cabells embullats, els seus únics pantalons o les seves ungles plenes de brutícia. Podríem haver-li explicat que en Konga no va néixer boig i que, per més que costés de creure, havia sigut un home ben plantat i respectat.

Si el Líder ens ho hagués preguntat, li hauríem pogut explicar que molt abans que nosaltres nasquéssim, quan els nostres pares tenien la nostra edat, hi havia desenes de dones que somiaven casar-s’hi i tenir fills seus, amb un cos tan esculpit i unes cames tan llargues com les seves. Els seus pares, que feia temps que eren morts, somiaven en els néts que els donaria el seu únic fill. Era un bon granger, un bon caçador i un pescador formidable. Els pares ens havien dit que en Konga triomfaria fes el que fes: estava destinat a tenir una vida meravellosa. Un dia calorós, però, es va començar a queixar que sentia unes veus que no paraven de parlar-li. Les veus es reien d’ell, va assegurar als seus pares, i li imploraven que se suïcidés, que així viuria per sempre. A la nit li apareixien en somnis i durant el dia emergien de racons foscos sota l’aparença d’homes, dones i nens que feia temps que jeien a la tomba i que havien perdut gairebé tota la carn. Semblaven disposats a no deixar-lo estar mai, importunant-lo en una llengua que no entenia, encerclant-lo sempre que s’asseia a menjar, perseguint-lo pel poble.

Els seus pares el van portar a veure el mèdium del poble, que va dir que no s’hi podia fer res: un esperit venjatiu se li havia endut l’enteniment com a càstig per algun mal causat per un avantpassat segles abans que ell hagués nascut. En Konga passaria la resta de la vida pagant-ho: l’esperit no el deixaria estar. L’únic que podien fer els pares, va afegir el mèdium, era mantenir la porta de la cabana oberta perquè pogués entrar-hi i sortir-ne quan volgués. També havien de deixar una flassada a fora la cabana perquè en Konga pogués trobar un lloc adient a l’exterior per dormir-hi les nits que les veus el deixessin.

Quan nosaltres vam néixer, ja feia vint anys que en Konga dormia sota els estels. Amb els pares morts i sense germans per alimentar-lo, les nostres mares van començar a fer torns per portar-li menjar i agua sota el mango. Hi havia dies que bevia i menjava, i d’altres que ignorava el bol fins que s’hi posaven les mosques, les formigues hi caminaven per sobre i les cabres el tombaven i feien caure les restes que hi quedaven dins. Les mares sospiraven i s’enduien el bol cap a casa i l’hi tornaven a dur el dia que els tocava. Molts dies, a la tarda, s’estava despullat sota el mango, gratant-se una pell que només tocava l’aigua quan plovia, o traient-se crostes gruixudes del nas. De tant en tant cantava una balada romàntica, amb els ulls tancats, com si un dia hagués encarnat un personatge d’una gran història d’amor. A vegades oferia consells assenyats als seus amics invisibles, o castigava miserables que nosaltres no podíem veure, brandant els punys i endurint l’expressió quan aixecava la veu per emfasitzar arguments que per a nosaltres no tenien sentit. Assistia a tots els casaments i funerals, observant-ho tot des de la distància, sense ballar ni plorar, però no havia anat mai a aquelles reunions del poble. Els dies assenyalats, es quedava a l’edifici on hi havia l’escola, sense mostrar interès per la situació en què ens trobàvem. Pensàvem que era incapaç d’enfadar-se amb ningú que no fossin les veus del seu cap i l’esperit que l’havia esguerrat. Pensàvem que no s’adonava de res ni de ningú del seu voltant més enllà de les seves necessitats immediates i els fantasmes que el perseguien.

Aquell vespre sense núvols, però, mentre era allà dret amb la clau ben aferrada al puny alçat, vèiem que sí que era capaç de sentir ràbia envers els homes, una ràbia que li va sortir sense embuts quan va dir al Líder que no li podia fer res de res.

El Líder, cansat de llançar retrets a un públic impassible, es va aturar i va deixar anar un sospir profund. Tot seguit va sacsejar el cap: semblava que s’havia adonat que no aconseguiria que li prenguéssim la clau i que, efectivament, no hi havia res que pogués fer a un boig enmig de la foscor en un poble tan llunyà de l’oficina central de Pexton. No el compadíem pas: estàvem massa enfeinats gaudint de la seva frustració. Al seu costat, en Konga ara cantava i feia cabrioles. Va sacsejar la clau davant la cara dels homes de Pexton, saltironejant amb tanta alegria com un nuvi el dia del seu casament, sense parar de repetir que aquells homes passarien la nit amb nosaltres, potser moltes nits, ai, quin privilegi tan meravellós els esperava!

El Líder va ordenar als seus homes amb gestos que se li acostessin més i els va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella durant molta estona. El Cara-rodona i el Malalt feien que sí amb el cap, llançant mirades de gairell mentre intentaven traçar una estratègia per prendre-li la clau, un pla que segurament devien intentar establir sense haver-se de rebaixar gaire.

Aparentment satisfets del seu pla i creient-se invencibles, van fer un pas cap a en Konga sense ser conscients de la maledicció que els cauria a sobre i els faria, a ells i als seus descendents, presoners d’aquella nit fins a l’eternitat. Nosaltres ens vam inclinar endavant. Els homes de Pexton van fer dues passes més i es van acostar encara més a en Konga, que es va ficar la clau als llavis. «Un pas més i m’empasso la clau!», els va amenaçar.

Ens vam aguantar la respiració: era capaç de fer-ho, i ho sabíem. Els homes de Pexton també ho devien veure, perquè el Malalt va fer tentines i al Cara-rodona el rostre encara se li va eixamplar més, i de cop semblaven nens petits perduts en un bosc tenebrós ple de perills.

Vam centrar l’atenció en el woja Beki, que havia recuperat la parla i implorava a en Konga que no deshonrés el poble. Es va passar un minut sencer pidolant, referint-s’hi com al fill del lleopard, propietari d’una veu més melòdica que la música, portador d’una lluentor que rivalitzava amb la del sol. Va recordar-li com n’era, d’estimat, quina benedicció havia sigut tenir-lo, quina alegria es va sentir al poble de Kosawa el dia que havia nascut, i quin…

El Líder el va tallar en sec i li va dir que parés de dir bajanades; a la seva veu ja no hi havia ni rastre de bones maneres. Va anar apujant el to mentre cridava—mirant els seus súbdits, que encara feien que sí amb el cap a cada paraula—que tot allò no tenia sentit, gens ni mica, i en Konga va respondre que el Líder ens havia d’especificar què era, el que no tenia sentit. El Líder va dir que la mera idea que un boig li impedís, a ell, un honorable representant de Pexton, de tornar a casa, era la clara definició d’una cosa sense sentit.

En Konga va explotar a riure. Nosaltres, que havíem entrat en un profund estat de trànsit, no podríem bellugar ni un sol múscul de la cara. Va ser el woja Beki que ens va arrencar de l’estupefacció venint cap a nosaltres i demanant-nos, amb veu tremolosa, si ens quedaríem allà palplantats mentre en Konga insultava els nostres convidats, uns convidats que havien viatjat una pila d’hores per assegurar-nos que els nostres problemes aviat se solucionarien.

Ningú va respondre.

«Si demà a primera hora els nostres honorables convidats no són al seu despatx—va continuar dient—, al vespre ja tindrem aquí una munió de soldats buscant-los. Us asseguro que no serà gens agradable: no ens preguntaran per què no vam fer res per aturar en Konga; no els importarà gota, que no el puguem controlar. El que faran serà castigar-nos. Ens mataran, a tots i a cadascun de nosaltres».

Ens vam mirar.

«¿Que potser no em creieu?—va continuar—. ¿Que no va ser tot just el mes passat que vam saber que uns soldats havien cremat un poble sencer perquè un dels seus homes s’havia emprenyat i li havia obert el cap a un reco

l·l

ector d’impostos amb un matxet? ¿On són els habitants d’aquell poble, ara? ¿Que potser no estan escampats per on poden, dormint al terra de les cabanes dels seus parents? ¿Creieu que els va valdre la pena perdre les cases pel simple fet que un dels seus homes perdés el seny? Si els soldats ho van fer amb aquell poble, ¿qui ens diu que no ho faran amb nosaltres? Aquest és un país d’ordre, estimats conciutadans: si no oferim als nostres convidats el respecte que s’espera, en pagarem el preu. Us ho suplico: sisplau, sisplau, no deixeu que ens passi el mateix. Que no sigui perquè no us he avisat. Als soldats no els importarà gens que tot això fos cosa d’un boig. Ens farciran a trets, fins i tot als més petits».

Els homes de Pexton van fer que sí amb el cap; semblava que ens avisessin que tot allò era veritat.

Quan vam ser conscients del destí que possiblement ens esperava, la suma de tota la nostra suor hauria pogut omplir un pou sec. Sabíem per a què servien els fusells, però no ens havíem imaginat mai morir a trets.

Un dels nostres avis es va aixecar, es va encarar amb en Konga, que somreia i es balancejava, i li va implorar: «Sisplau, no volem soldats al poble. Sisplau, Konga Wanjika, fill d’en Bantu Wanjika, t’ho suplico, dóna’ls la clau. El teu pare era cosí segon meu, i ara et parlo de part seva. No ens provoquis encara més patiment. Llança la clau a terra i jo la recolliré i els la donaré. Vés i fes venir el conductor d’allà on sigui que el tens amagat. Deixa que ens diguem bona nit i ens n’anem a casa».

Pensàvem que en Konga acataria el consell d’un home que posseïa la saviesa de l’edat, un home que havia viscut molt de temps i que sabia distingir el que estava bé del que estava malament. Pensàvem que el boig recordaria que el nostre deure era obeir els ancians i venerar les seves paraules sàvies, una lliçó que ens havien ensenyat una vegada rere l’altra des que érem ben petits. Enmig del desconcert, havíem oblidat que, havent perdut l’enteniment, tot el que li havien ensenyat des de ben petit, aquell esperit venjatiu ho havia esborrat, diluït, l’hi havia estirat de les orelles per arrencar-l’hi del cervell. Havíem oblidat que