La capsa de música

By Dolors Taulats

L'amor ultrapassa la convenció. Una Anna Karènina deformada pel mirall del temps.

La convenció i l'amor, què tenen a veure l'una amb l'altre? L'Helena lluita perquè la convenció la determini el mínim possible. Qui guanyarà? Un triangle amorós que descobreix la vida.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Jan 4, 2016
• ISBN: 9788491122449

Dolors Taulats

Dolors Taulats (Granollers, 1956), amb una llarga carrera com a mestra de llengua catalana, us ofereix aquest relat que, a part del seu contingut clàssic, utilitza una forma i un llenguatge depurats al màxim. Actualment viu a la mateixa ciutat de Granollers amb el seu company de tota la vida i els seus quatre gats.

Book preview

Títol original:

Primera edició: gener 2016

© 2016, Dolors Taulats

© 2016, megustaescribir

Ctra. Nacional II, km 599,7. 08780 Pallejà (Barcelona) Espanya

Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència. Tots els personatges, noms, fets, organitzacions i diàlegs d’aquesta novel·la són o bé producte de la imaginació de l’autor o han estat utilitzats en aquesta obra de manera fictícia.

Queden prohibits, dins dels límits establerts per la llei i d’acord amb les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic; el tractament informàtic; el lloguer, o qualsevol altra forma de cessió de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Adreceu-vos a Thinkstock (http://www.thinkstock.com) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

Contents

Primera part

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

Segona part

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

Tercera part

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

Sobre l´autora

SOM DÉU N’HI DO i ens hi hem aplegat quasi circumdant l’arbre. Hem arribat on el final conflueix amb el principi. Al cap de dues hores i mitja, hem fet cap a la clariana d’un bosc frondós de boixos, avellaners i molts bedolls, encatifada pels milers d’espècies herbàcies que abunden en aquestes altures, mil cinc-cents metres, a la ratlla d’on comencen a proliferar els pins negres que, a penes quan comença la tardor, es retallen contra el fons multicolor dels arbres de fulla caduca. Gairebé s’hi poden comptar, tot i que són munió.

Situant-se en el banc de sota la cascada, de seguida han vist el bedoll: han observat com flanqueja l’accés nord del redol, per la banda est. Es tracta d’un exemplar d’uns deu metres d’alçada que potser viurà noranta o cent anys més. En aquesta època de ben entrada la primavera, li resplendeixen les fulles, encara molt tendres, d’un verd metal·litzat. Un brot més jove, que hi neix gairebé al peu, puja cel amunt fent companyia a un tronc central ben esvelt.

Som déu n’hi do i ens hi hem aplegat quasi circumdant l’arbre. Aquest matí s’han llevat d’hora, ja instal·lats al poble de la tarda del dia abans, per fer els cinc quilòmetres de sender costerut fins a la clapa. Com una processó de formigues, hem anat avançant camí de l’aigua amunt, per entre trams tan ombrívols que la llum s’hi escorre fugissera; n’han trepitjat la terra negra i hem transitat per prats de fresca herba lluminosa; han travessat corrents fangosos que van a engrossir el rierol, cabalós ara per efecte del desglaç.

Abans d’emprendre el viarany, el Jordi s’ha assegurat de portar el magalló i el Pau, la capsa de fusta precintada. Ells han iniciat la marxa. Amb la Laia i l’Arnau, amb els instruments massa voluminosos per aquell caminoi, els seguíem de ben a prop.

Estimo aquest indret: s’hi respira introspecció. Hi saludava el meu amic i li demanava permís per abraçar-lo. Gairebé sempre em rebia amb moviments afirmatius de les branques empeses pel ventijol que hi bufa sovint. M’hi abraonava envoltant-lo completament i en percebia l’energia poderosa. El bedoll em transmetia la seva i jo la rebia i la hi retornava exultant. Instants després, enretirava els braços i posava els palmells a l’escorça en senyal de pau interior.

Ben aviat ens fondrem: tu seràs jo i jo seré tu.

El cel s’ha anat enfosquint i grans gotes ens han regalimat.

La cerimònia no ha durat gaire. Tot ha succeït molt ràpidament i només la Lachrimae amantis de Dowland interpretada pels violoncels ha posat el contrapunt al silenci feixuc que ens acompanya. La piuladissa dels ocells i el fregadís de les branques n’han constituït la coral discordant, en absència de cap mena de paraula. Les notes han anat destil·lant el meu esperit, que s’ha unit a la mudesa del bedoll expectant.

També sense remor, han fet el mateix camí avall.

PRIMERA PART

1

LA LAIA S’HAVIA TORNAT una nena espigada, amb els cabells molt negres i rinxolats; volia que li posessin sempre un gran llaç vermell. A vegades, quan l’Helena la portava al parvulari, es creuaven amb l’Arnau, que se la mirava de reüll i que a penes les saludava: tot just alçava la vista i tirava endavant amb el cap cot.

Aquell dia era el seu aniversari i, per això, havien baixat al jardí amb el cafè i el pastís. Tot i que encara feia fred i força aire, el sol ja n’escalfava les plantes. A més, com que quedava arrecerat, feia bo d’estar-s’hi l’estona de més assolellada. El jardí era la joia del Pau. El poc temps lliure que li deixava la feina i l’atenció als nens i a l’Helena, l’esmerçava a fer créixer i cuidar aquell tros de verd. També hi compartia força hores amb el Jordi: el vailet hi havia agafat afició.

La Laia, però, feia més el desentès, tot i que el Pau intentava involucrar-la-hi: encara era petita, pensava. Ara bé, ja es veia que els seus interessos anaven cap a d’altres bandes: s’havia passat l’estiu preguntant a l’Helena si la matricularia a l’escola de música, que en David i la Laura sí que hi anirien el curs vinent, que s’ho passaria molt bé aprenent-hi tots els instruments, que de gran volia tocar la bateria en un grup…; de moment, la mare li havia comprat una flauta. Al final, de tant sentir-la, demanà hora per parlar amb la Núria, la mestra de la nena, i li preguntà què li semblava: li respongué que la noieta tenia bon sentit del ritme, que les cançons les aprenia de seguida i que no desentonava mai. Encara que sentia una forta recança a fer-ho, en acabat va cedir i la hi va inscriure.

El que era música per a l’oïda de l’Helena eren les converses que tenien el xicot i el seu pare en el jardí: hi parlaven sobre les plantes, sobre els insectes que hi vivien, sobre els problemes de l’escola o del cau o de l’esplai. Any rere any, podia constatar com el Jordi s’anava fent gran per les xerrades diferents que mantenia amb son pare, pels temes que treia: li escalfava el cor veure’ls feinejar i parlar alhora, amb un atansa’m el rasclet o vigila on trepitges intercalats. Com que a cap d’ambdós li interessava gaire l’esport, es convertien en uns espècimens masculins força especials, amb temes variats i divertits. De vegades, el Pau explicava al noi històries de la família o fins i tot li exposava algun problema de la feina per si la ment imaginativa del Jordi li oferia alguna solució. No s’estaven mai de xocar els palmells de les mans dretes una vegada acabada la tasca que volien portar a terme, dient feina feta no té destorb; més que un pare i un fill, semblaven dos col·legues satisfets d’haver complert la seva comesa.

El jardí era la nineta del Pau, que havia viscut la infantesa, l’adolescència i part de la joventut en un pis de Barcelona i enyorava els espais verds dels avantpassats pirinencs; la mare tenia un petit balcó amb testos acolorits de geranis, pensaments i cintes, però no li servia de gaire prou. Per això, quan va acabar la carrera de farmàcia, procurà buscar-se la vida en una ciutat mitjana de les que envoltaven la gran urbs; tant li feia quina. Així anà a parar a Prímuls. Hi cercava un lloc per viure més a prop de la naturalesa i que tampoc l’allunyés gaire de la metròpoli, per allò de no perdre el contacte amb els amics, els familiars i els companys d’estudis. Dos anys més tard de començar a fer d’ajudant en una petita farmàcia de barri, el propietari es jubilà i, com que no sabia de ningú més a qui traspassar-la, la deixà al Pau.

Després de viure un temps en una petita fonda, va aconseguir llogar un baix amb un pati al darrere que donava a una plaça, a prop del centre de la població. Allà, de moment, acondicià l’habitatge per a l’Helena i per a ell. Amb el temps, la senyora Gertrudis, la mestressa, el va voler vendre i, com que el Pau havia estat un bon llogater i ella no tenia més família, li oferí comprar-l’hi per un preu força raonable. No s’ho va pensar ni un segon: es va hipotecar fins a les celles, demanà diners a la mare i als amics més propers i féu un cop de cap: ara la casa amb el pati eren seus, bé, la tenia a mitges amb el banc, i n’estava orgullós.

Després de passar tot un hivern preparant-ne la terra −arrancant-hi els herbots, fangant-la i adobant-la−, la primera cosa que hi va plantar foren dos xiprers que coincidiren amb l’arribada del Jordi a la família: així volia donar-li la benvinguda al món, a la manera de les cases de pagès de l’antigor que en tenien a la façana principal un o dos per indicar al caminant que era ben acollit i que hi podia trobar menjar i llit. L’Helena n’adorava l’ànima negra i silenciosa, que la saludava cada matí mentre es prenia el cafè amb llet.

Més endavant, al Pau se li acudí la idea de fer-hi un jardí de plantes aromàtiques mediterrànies: marialluïsa, romaní, farigola, espígol, sàlvia…; les plantà per grups d’època de floració de manera que quan començava la primavera es veien florir per torns i no acabava de fer flor una espècie quan començava una altra; aquest interval entre un estat i l’altre era el que més feia rumiar el Pau: era una mena d’impasse que li produïa una sensació d’espera, de temps encara no complert. Quan nasqué la Laia, hi féu lloc per a una olivera.

En aquell març, hi havien treballat força, el pare i el noi; a més, volgueren deixar-lo una mica arreglat per celebrar-hi l’aniversari de la nena: algunes plantes, les més solelles i protegides, com que durant l’hivern no havia fet gaire fred, ja havien començat a fer flor i d’altres anaven reviscolant d’alguna glaçada rigorosa. Compraren alguna espècie ja florida que hi donava un toc de color ara rosat, ara blanc, ara lilós o groc.

Dinaren amb els avis al menjador, però decidiren que el cafè i el pastís els prendrien en el jardí fins que la fredor de la tarda de març els en fes fora. Hi tenien també preparat el convit amb tots els amiguets de la Laia, que festejava els sis anys. Estaven tots drets i xerraven alegrement quan sentiren el timbre, i la Maria, la mare del Pau, anà a obrir.

Quan tornà, portava un convidat inesperat: l’Arnau. Amb l’abric encara posat, va fer un cop d’ull a tota la concurrència i al jardí, especialment llambregà de manera significativa l’Helena, i buscà la nena; de seguida que la veié, s’hi atansà i li entregà un paquet embolicat amb paper de regal. Mentrestant l’Helena s’havia quedat palplantada i no podia ni obrir la boca; el Pau va voler resoldre la situació presentant l’Arnau a la seva mare com un amic de la família, i el Jordi es mirava l’intrús amb un posat d’anar-se a defensar. Hola, féu el nouvingut, només és un moment: me’n vaig de seguida… Però, en dir això últim, va fer un gest amb la mà idèntic al de la Laia quan se sentia insegura i embarassada a causa d’alguna situació desconeguda. Ningú se n’adonà, llevat de l’Helena i el Pau. Aquest mirà la seva dona amb ràbia, entrà a la casa, agafà l’abric i desaparegué. Ella volgué aturar-lo, però tot havia anat massa ràpid. En aquell moment, l’Arnau s’acomiadà de tots, especialment de la Laia, a qui va preguntar si li havia agradat l’obsequi, i també corria casa endins cap al carrer.

Al cap d’una estona, tothom preguntava on era el Pau i l’Helena es va haver d’empescar una bona excusa: l’havia reclamat un amic amb un problema molt urgent que no podia esperar.

Va aguantar tota la festa d’aniversari estoicament, fent llambregades continuades en direcció a la porta per si el veia aparèixer. Cap a les sis s’acabà el sarau i es van anar acomiadant tots. Ajudada pels nois, recollí el pati i entraren a la casa per resguardar-se de la humitat i del fred: el sol s’havia anat ponent i començaven a dominar les ombres i la gelor; els xiprers havien pres aquella negror lluminosa que els retallava contra un cel encara blau, però gèlid. L’Helena estava neguitosa i els nens ho notaven: preguntaven contínuament quan tornaria el pare.

Passaren les hores intentant llegir o distreure’s amb la televisió o l’ordinador, però arribà el moment de preparar el sopar i el Pau encara no hi era. L’Helena els va dir que potser seria millor que es banyessin i sopessin, que el pare potser faria un mos a casa de l’amic o en algun altre lloc. El Jordi exclamà: Però… per què no truca?!, enfadós i mig amoïnat.

Una mica més tard, féu anar la Laia al llit. No volia que fos ella qui li expliqués el conte, volia que hi anés el Pau, com cada nit, i es tapava les orelles per no sentir-la. L’Helena demanà ajuda al Jordi per calmar la nena, que estava completament anguniosa perquè el pare encara no havia arribat i no li podia explicar una faula i fer-li el petó de bona nit. Entre tots dos van aconseguir apaivagar-la i, després de preguntar una vegada i una altra quan arribarà el pare, es va anar adormint.

El Jordi també es volgué quedar a esperar-lo fent companyia a la mare, però l’Helena aconseguí que anés a la seva habitació i es posés a llegir. El noi intentava no adormir-se, però els esdeveniments i l’excitació de tot el dia pogueren més que el seu neguit.

Finalment es quedà sola. S’arraulí al sofà, a sota d’una manta; començà a tremolar i li queien llàgrimes de desconsol. Idees negres li rondaven la ment i en aquell moment no s’estimava prou per foragitar-les.

Anà a l’habitació, hi recollí uns quants estris d’higiene personal i roba i els posà a la maleta petita. La deixà preparada al rebedor.

Tornà al sofà. No podia llegir, no podia veure la televisió, no podia escoltar música, no volia trucar a ningú… Sentia la ràbia contra ella mateixa apoderar-se de tot. Sentia la preocupació per on devia ser el Pau i què devia estar fent com un nus a la gola que gairebé no la deixava respirar. Sentia el futur esmicolat, del color de la cendra. Tenia por, molta por.

2

A LES QUATRE DE LA MATINADA escoltà la clau al pany i es posà alerta. Amb els cabells esbarriats i l’iris tenyit de tristesa i dolor, entrà el Pau. S’assegué a la butaca, posà els colzes damunt els genolls i s’aguantà el cap enfonsat amb les mans.

—Estic molt cansat.

—Hauríem de parlar —féu l’Helena.

El Pau no respongué.

—On has anat…? Què has fet tota aquesta estona…? —amb dolçor, però no s’hi atansà.

Sense aixecar el cap, sense mirar-la, amb rancúnia, digué:

—Com ho sabia que era l’aniversari de la Laia? Li ho has dit tu?

—No. Fa anys que no hi parlo. Ho deu haver esbrinat pel full d’inscripció de l’escola de