La porta de vidre fumat

By Josep Mumany

El Xavier és un nen adoptat per una família benestant de Barcelona. Malgrat que viu una vida còmode envoltat de bones persones, en arribar l'adolescència comença a sentir-se especialment afectat per les coses que passen al seu voltant. Una nit, en somnis, obre una porta de vidre fumat que canviarà radicalment la seva forma d'interpretar la realitat i l'obligarà a resoldre una de les seves més grans obsessions: descobrir qui va ser la seva mare biològica.
La porta de vidre fumat és una novel·la on es mesclen diversos gèneres literaris (drama, policíac, juvenil, bildungsroman) per conformar una mirada introspectiva, i a la vegada social, del món en el que vivim. Una invitació a travessar els llindars que constrenyen el nostre entorn en petites presons conductuals.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Oct 23, 2023
• ISBN: 9788419805188

Book preview

El Xavier és un nen adoptat per una família benestant de Barcelona. Malgrat que viu una vida còmode envoltat de bones persones, en arribar l’adolescència comença a sentir-se especialment afectat per les coses que passen al seu voltant. Una nit, en somnis, obre una porta de vidre fumat que canviarà radicalment la seva forma d’interpretar la realitat i l’obligarà a resoldre una de les seves més grans obsessions: descobrir qui va ser la seva mare biològica.

La porta de vidre fumat és una novel·la on es mesclen diversos gèneres literaris (drama, policíac, juvenil, bildungsroman) per conformar una mirada introspectiva, i a la vegada social, del món en el que vivim. Una invitació a travessar els llindars que constrenyen el nostre entorn en petites presons conductuals.

logo-edoblicuas.png

La porta de vidre fumat

Josep Mumany

www.edicionesoblicuas.com

La porta de vidre fumat

© 2023, Josep Mumany

© 2023, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19805-18-8

ISBN edición papel: 978-84-19805-17-1

Edición: 2023

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

44

45

46

47

Laura Martínez Claramunt. 1976 - 2002

48

49

50

51

52

53

L’autor

El somni és un mite, una concepció del món i de si mateix,

una manera de viure en el registre de l’inconscient,

una experiència complexa. L’experiència onírica

és el processament de fantasies o problemàtiques no resoltes

o desplaçades pel jo de la vigília que són elaborades

dins d’una altra lògica que xifra els seus continguts

en el codi analític i icònic.

Jean Guillaumin

«Estimada Lara, com ja t’he explicat alguna vegada, sempre he volgut trobar la dona que m’omplís la vida i crec que l’he trobat. N’estic enamorat i em sento correspost, així que no ens podrem veure més, estic segur que ho entendràs. Confio que seràs molt feliç, que algun dia tindràs la teva botiga de moda i trobaràs l’amor que tant desitges. El teu admirador. Pere».

El Pere era un home atractiu, que havia heretat els negocis del seu pare, una de les empreses immobiliàries més importants de l’estat i algunes accions en bancs internacionals que completaven un bon patrimoni personal i familiar. Ell sempre havia sigut una mica recelós amb les seves relacions, temia molt que les dones se li acostessin només pels seus diners i no perquè l’estimessin de debò; amb l’Elisa havia trobat la seva parella perfecta i desitjava molt formar una família amb ella i trobar l’equilibri a la seva vida. Ho havia aconseguit tot en el món dels negocis, i ara necessitava assolir estabilitat emocional. Estava segur que amb l’Elisa, dona intel·ligent i molt assenyada, aconseguiria tenir la família que el faria completament feliç.

Malgrat que ho desitjaven i ho intentaven repetidament, no aconseguien ser pares, per això, sempre que podien, buscaven alguna excusa per estar amb els seus nebots, el Pol i la Montse, fills del Josep, germà de l’Elisa, i de la Rosa, amb qui passaven llargues temporades jugant a casa seva o acompanyant-los, quan els seus pares no podien, a l’escola, al pediatre o a qualsevol esdeveniment que consideressin important per a la seva salut, educació o esbarjo.

Una de les millors amigues de l’Elisa, la Silvia, també havia tingut un nadó, el David, pocs dies després del casament del Pere i l’Elisa, on es va convertir involuntàriament en el centre d’animació, perquè tothom feia preparatius per acabar el casament a la maternitat; s’imaginaven tothom begut, passant la nit en vetlla a la sala d’espera, fins que naixés el nadó. Per sort no va ser així i la Silvia i el seu marit van poder estar tranquils el dia del part.

Els primers en visitar-la i donar-li l’enhorabona van ser el Pere i l’Elisa, que s’emocionava només de veure la seva amiga donant el pit o canviant un bolquer al seu fill.

Els pares del Pere, la Laia i el Pere, que havia seguit la tradició familiar d’anomenar al seu fill amb el mateix nom del seus avantpassats, però que li agradava que es dirigissin a ell com el senyor Grau, eren de l’opinió que: «viure sense fills era com estar en un jardí sense flors», i els animaven a que valoressin l’opció d’adoptar. A l’Elisa no li feia gaire gràcia però, després d’haver intentant tantes vegades de quedar-se embarassada i no aconseguir-ho, es va deixar convèncer pel seu sogre i, d’acord amb el Pere, es van decidir a començar els tràmits d’adopció d’un infant de la casa d’acollida per a infants orfes.

La parella van visitar el centre i van veure els nens que hi vivien. L’Elisa va demanar que preferia un nadó, si era possible, que no pas algú més gran. La directora del centre li va parlar d’un nen que feia pocs dies havia ingressat, li havien posat per nom Xavier, perquè quan va arribar a la casa d’acollida a la seva fitxa només hi posava una «X», per tant, van buscar-li un nom que comencés per aquesta lletra i van acabar d’omplir la fitxa amb la resta de lletres que formaven el nom.

Van entrar a la habitació on hi havia el Xavier, era una habitació amb les parets pintades de blau amb un bressol al bell mig on hi havia el nadó de només uns mesos de vida. Una infermera el va agafar en braços per donar-li el biberó i l’Elisa li va demanar si ho podia fer ella; la infermera hi va accedir encantada, va deixar el nadó en els braços de l’Elisa, ell li va dedicar un llarg badall, de gana, i es va estirar de cames i braços; semblava que anava a plorar, però l’Elisa, amb molta suavitat, li va ficar el biberó a la boca i ell va començar a xuclar mentre la mirava fixament amb els seus ullets negres. El Pere es va asseure al costat d’ells sense poder apartar la vista del nadó, estava emocionat. L’Elisa, mentre li donava el biberó, va sentir que el Xavier era el fill que tant desitjava.

Aquell mateix dia van començar els tràmits per poder adoptar al Xavier. Però tot no havia estat tan improvisat com ells es pensaven.

Uns mesos abans, el senyor Grau havia fet una trucada des del seu despatx del pis de Sarrià. Una sala fosca, sense finestres, il·luminada per dos llums de peu situats a cada extrem de l’estança i un gran llum de sostre d’estil modernista, amb les parets folrades de quadres i enormes prestatgeries atapeïdes de llibres, figures i trofeus; al bell mig, presidint tota la cambra, hi havia un gran escriptori de fusta de noguera envernissada, on era el telèfon per on parlava:

—N’estàs segur que es aquest el noi? Avui el meu fill ha començat el tràmits d’adopció, no podem equivocar-nos.

—Completament segur, senyor Grau, aquest es el noi.

Ell escoltava mentre repassava els informes que tenia escampats sobre l’escriptori on podia veure algunes fotos i redactats que havia extret d’un sobre, de color blanc, que romania obert damunt la taula.

1

El Xavier esperava assegut en una cadira del centre d’acollida per a nens orfes. Estava sol en una sala d’espera plena de cadires buides, algunes tauletes amb revistes, llibres, contes infantils i, a les parets, completament blanques, uns quadres amb paisatges que intentaven fer menys desolada aquella estança. Estava nerviós i bellugava les cames, que encara no li arribaven a terra, endavant i endarrere. Agafava, amb força entre els seus braços, la maleta que contenia les seves coses personals. Avui, si tot anava bé, se n’aniria per sempre a una nova llar amb els seus nous pares.

—Et veig una mica avorrit, Xavier —li va dir la Neus mentre entrava a la sala.

El Xavier no va dir res, només se la va mirar i li va oferir un petit somriure.

—Per què no deixes respirar una mica la teva maleta i mires un dels contes que hi ha sobre la taula? Mira, n’hi ha molts —li deia mentre remenava entre el llibres fins que n’hi va oferir un—. Potser aquest de l’elefant?

El Xavier continuava callat, va agafar el conte, estirant un dels seus braços sense deixar d’arrambar amb força la maleta contra el seu pit, i va començar a mirar els dibuixos.

—Avui és un dia emocionant per a tots. Et trobarem a faltar, però sabem que estaràs bé, que tindràs molta sort. Un nen com tu se la mereix.

La Neus era la recepcionista del centre d’acollida, una noia alta, prima i amb una llarga cabellera morena. Des del mostrador de l’entrada podia veure tota la sala d’espera. Les dues estances només estaven separades per una paret de vidre; d’aquesta manera podia vigilar els nens que esperaven per entrar al despatx de la directora del centre.

Dins el despatx, la directora estava tancant els tràmits de l’adopció amb la responsable del departament d’afers socials de la Generalitat i els pares d’acollida.

El Xavier havia tingut sort de ser acollit pels seus nous pares: l’Elisa, una dona de trenta-quatre anys que n’aparentava molts menys (les seves faccions mantenien encara un cert aire infantil, la seva pell era llisa i morena com el seus cabells i lluïa uns grans ulls marrons clars que li il·luminaven tota la cara); i el Pere, de trenta-sis anys, alt, prim, esportista, moreno, li agradava portar el cabell curt i anar sempre molt ben afaitat.

—Hola, bon dia! —cridava algú des de la recepció del centre, acompanyat del soroll dels tubs metàl·lics que havia fet moure la porta en obrir-se.

—Hola, ara vinc! —va reaccionar la Neus mentre li feia un petó al front al Xavier, que es va tornar a quedar sol a la sala d’espera.

Van passar uns minuts, que pel Xavier van semblant eterns, quan es va obrir la porta del despatx i va aparèixer la directora del centre:

—Hola, preciós, ja pots passar —li va dir convidant-lo a entrar al despatx.

El Xavier va baixar d’un salt de la cadira on era assegut i va córrer dins el despatx, el primer que va fer va ser cercar amb la mirada on era l’Elisa, va deixar anar la seva maleta a terra, i es va llançar al seus braços:

—El meu amor, avui, per fi, anirem a casa tots junts i no hauràs de tornar al centre d’acollida mai més —li va dir emocionada l’Elisa.

Tota la burocràcia fins arribar a aquest moment havia estat molt feixuga, amb un munt d’exigències, papers per emplenar i temes legals a resoldre, però tot aquest temps, gràcies a les visites periòdiques, havia ajudat molt a què el Xavier pogués tenir confiança amb els seus pares d’acollida i s’hagués establert un vincle afectiu molt gran entre ells.

L’Elisa i el Pere van veure al Xavier, per primera vegada, quan aquest tenia gairebé un any. La llei no els permetia adoptar-lo fins que no hagués passat un període d’adaptació del nen amb la nova família i comprovar que la parella d’acollida estava, totalment, convençuda de voler adoptar-lo. La directora del centre va ser qui els va proposar que acollissin el Xavier. L’Elisa i el Pere van estar gairebé un any, anant i venint de la casa d’acollida per passar algunes estones amb el Xavier, fins que van decidir de portar-lo a viure amb ells. Després d’uns mesos de convivència, amb tots els informes de l’assistenta social que donaven el vistiplau per a l’adopció, l’Elisa i el Pere acabaven definitivament tota la burocràcia i eren legalment els seus pares.

El Xavier va arribar a la casa d’acollida quan la seva mare biològica va morir durant el part; havia arribat a l’hospital sense papers i a punt de donar a llum, el personal sanitari va fer tot el possible, però no van aconseguir salvar-li la vida. Era una dona jove, d’uns vint-i-sis anys, i va arribar molt dèbil a l’hospital, amb símptomes d’haver rebut una pallissa. L’únic que demanava era que salvessin el seu fill. Ningú va trobar cap persona que reclamés al nounat com a familiar seu i el Xavier va ser ingressat al centre d’acollida, on li van posar aquest nom.

Per a tots, aquell va ser un dia ple d’emocions. Per L’Elisa i el Pere, que veien acomplit el seu desig de ser pares, i pel Xavier, que amb dos anys i escaig pujava per primera vegada en un cotxe:

—Corda’t el cinturó —va recomanar-li l’Elisa, tot i que ella es va asseure al seu costat i no va deixar d’abraçar-lo en cap moment. Al seient del davant, el Pere conduïa a poc a poc perquè el Xavier pogués veure alguns racons de Barcelona, la ciutat on viuria.

Quan van arribar a casa, un pis molt gran de la zona alta de Barcelona, la seva habitació era plena de globus; tots tres hi van saltar a sobre per fer-los esclatar entre rialles i cares de sorpresa. El Xavier no podia ser més feliç, la seva habitació era plena de joguines i dels contes que a ell més li agradaven.

Uns dies més tard va conèixer els seus avis, tiets i cosins en una gran festa que va organitzar la família, en una casa propietat dels seus pares, a Collserola.

Quan va complir els tres anys va viure el pitjor dia de la seva vida, va haver d’anar a l’escola. El Xavier es va pensar que l’abandonaven de nou al centre d’acollida i va estar plorant tot el dia. No va ser l’únic, a l’Elisa se li va trencar el cor quan va haver de marxar corrent perquè no volia que la veiés plorar i no va parar de fer-ho fins que el va anar a buscar a la tarda. El va trobar molt enfadat i decebut; l’Elisa el va acaronar i el va consolar:

—Et vaig dir que havies d’anar a l’escola, hi van tots els nens. Allà faràs molts amics i aprendràs moltes coses interessants. No has de patir per res, jo sempre et vindré a buscar, així tu m’explicaràs el que has fet a l’escola i jo t’explicaré el que he fet a la feina; d’una altra manera, si estiguéssim tot el dia junts, no tindríem aventures per explicar-nos.

De mica en mica, el Xavier va anar fent amics a l’escola, cada dia que passava li agradava més aquell ambient. Havia fet molta amistat amb el David, un noi amb qui va connectar des que va entrar a P3. Es van conèixer quan el David, que també plorava els primers dies, se li va acostar i li va dir mentre li eixugava les llàgrimes:

—Si tu no plores, jo tampoc ploraré més.

Des d’aleshores, sempre, havien compartit els seus secrets i les seves fòbies. Havien anat junts de colònies a l’estiu i sovint es trobaven a casa de l’un o de l’altre a jugar a videojocs o escoltar música.

El David era el fill de la Silvia, l’amiga de l’Elisa que havia estat a punt de ser el centre d’atenció el dia del seu casament. Havien decidit portar els seus fill a la mateixa escola i així poder trobar-se més sovint i compartir juntes més moments de confidencialitat i amistat.

El David i el Xavier van créixer junts com si fossin germans, ja que compartien tots els seus secrets tant dins de l’escola com a fora. D’adolescent el David era un noi molt actiu, li encantava fer esport i practicava la natació, el tennis i la vela; era bon estudiant i tenia clar que volia ser arquitecte, malgrat que el seu pare fos gerent d’una farmacèutica i la seva mare metgessa, ell sentia passió pels edificis i descobrir noves formes per fer més agradable una ciutat.

2

El Xavier, descobria coses noves cada dia, era molt feliç amb la seva família, la relació amb els seus tiets i avis era excel·lent, tothom se l’estimava molt, també els seus cosins, en especial la Sandra, que no en sabia res de que havia estat un nen adoptat perquè havia nascut quan ell tenia nou anys i ja estava integrat completament a la família. El Xavier recordava com es va sorprendre en veure a la Joana, la germana del Pere, embarassada de la Sandra, era un miracle que una nena pogués està creixent dintre de la seva panxa, que cada vegada era més grossa i ell podia comprovar, posant-hi la mà a sobre, com es movia dintre del ventre de la seva mare. Recordava també la immensa emoció que va sentir quan la va veure menuda, encara a l’hospital, fent ganyotes i tancant amb força els punys dins el bressol; s’imaginava a ell de nadó i pensava com seria la seva mare embarassada d’ell. Tot i que mai ningú li havia dit qui era la seva mare, cosa que a ell li amoïnava molt, tampoc volia preguntar perquè pensava que, potser, això faria mal al Pere i a l’Elisa.

L’únic que sabia qui era la mare biològica del Xavier era el senyor Grau, que mantenia el secret per no posar en perill la vida de la seva família. N’estava molt del seu net i malgrat totes les dificultats i incerteses que va haver de patir i que el van obligar a acollir-lo a contracor, sabia que havia fet el correcte i se’n sentia molt orgullós. Ell havia demanat a la directora del centre d’acollida que el seu fill i l’Elisa acabessin de decidir-se per adoptar al Xavier, pensava que era el seu deure, no podia deixar-lo abandonat coneixent la seva història.

En el seu quinzè aniversari, el Xavier s’havia convertit en un adolescent ben plantat; el seu cabell s’havia enfosquit i ja no era tan ros com de petit, els seus ulls negres i enfonsats li donaven un aire interessant, de persona intel·ligent, que contrarestava la imatge de rebel que li atorgava la seva mitja melena llisa i despentinada. Com sempre s’havia fet en els seus aniversaris anteriors, tota la família es va reunir per celebrar-ho a la casa de Collserola. Una residència que havia estat construïda a començaments del segle xx, era molt luxosa i tenia tres plantes. Cobria un terreny de 850 m2 entre la casa, el jardí i la zona de piscina on hi havia un petit apartament per a convidats o banyistes. La planta baixa disposava d’un gran rebedor —a on s’accedia des de la porta principal, presidida per un encantador porxo envoltat de flors i plantes aromàtiques— que feia les funcions de distribuïdor. Des d’aquí es donava pas a un gran menjador, una sala d’estar, la biblioteca, la cuina, els lavabos i la resta de dependències destinades al servei, que es complementaven amb el soterrani, on hi havia les rentadores i assecadores, els estris de neteja de la casa, les eines de manteniment del jardí i de la piscina i l’aparcament de cotxes. A la planta superior hi havia els dormitoris, les estances privades dels membres de la família i alguna habitació per a convidats.

El Xavier se sentia molt feliç d’estar acompanyat de tanta gent i emocionat de tots els regals que havia rebut.

Al matí hi va haver festa a la piscina i per dinar s’havia contractat, a més de les persones que habitualment feien servei de neteja i el manteniment de la casa, un càtering que culminava amb un magnífic i saborós pastís d’aniversari. Els seus cosins: el Marc, la Sandra, el Pol i la Montse el van ajudar a apagar les espelmes i després van organitzar tota la tarda de jocs al jardí.

A l’hora del berenar es van servir uns pancakes recoberts de crema de xocolata, i fruites: mandarines, plàtans i maduixots, que es podien sucar en una fondue de xocolata calenta. La tieta Joanna va alertar tothom que el berenar s’estava servint al porxo:

—El berenar és a taula! Vinga, jovenets!, aneu a rentar-vos les mans abans de tocar res. I no trigueu o ens ho menjarem tot els grans!

Tots cinc van córrer cap a l’interior de la casa per ser el primer en arribar al quarto de bany i rentar-se les mans. Tots els cosins eren més grans que el Xavier excepte la Sandra, que era la més petita de tots, de només cinc anys, rossa, amb el cabell recollit amb dues cues a cada banda, cara d’espavilada amb uns ulls blaus i pòmuls vermells que li donaven un aire encantador de nena trapella.