Brigadistes.: Les Brigades internacionals a Benissa i Dénia (1937-1938)

By Robert Llopis Sendra

El 19 de març de 1937, en plena Guerra Civil, un reduït grup de voluntaris estrangers van ser enviats a Benissa i Dénia amb la missió d'instal·lar els primers centres de permisos de les Brigades Internacionals en zona republicana. La presència de centenars de combatents estrangers i dels seus hospitals militars va tenir un gran impacte entre la població civil d'aquests municipis valencians. Per les circumstàncies de guerra, un 9 d'abril de 1938, en una tràgica operació secreta, les Brigades Internacionals foren evacuades a Catalunya. Com fou aquell temps que les Brigades Internacionals van passar a Benissa i a Dénia? Qui eren aquelles dones i aquells homes del personal sanitari internacional? Què queda de tot això? Aquest llibre respon a totes aquestes qüestions i a moltes més. Tot plegat, una història colpidora.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Sep 1, 2020
• ISBN: 9788491346265

Book preview

1. ANTECEDENTS SANITARIS

1. L’H OSPITAL P ABLO I GLESIAS DEL S OCORS R OIG I NTERNACIONAL A B ENISSA

El fracàs del colp d’estat militar contra el govern legítim de la II República i la seua transformació en una vertadera Guerra Civil, amb dues zones geogràfiques diferenciades i fronts de batalla establerts, va crear aviat la necessitat d’organitzar una xarxa sanitària d’urgència per a atendre la multitud de combatents que resultaven ferits. Un nombre important de les iniciatives per a establir hospitals de sang, en la rereguarda republicana de les comarques del centre-sud del País Valencià, van tenir com a protagonistes a les següents organitzacions humanitàries: el Socors Roig Internacional (SRI) i la Creu Roja Espanyola. Aquestes mampreses intentaven cobrir les necessitats sanitàries que la dinàmica de guerra anava urgint, especialment davant les mancances d’una sanitat militar republicana col·lapsada i d’una administració estatal en procés de reconstrucció.

L’SRI era una organització vinculada al Partit Comunista d’Espanya (PCE) i desenvolupava tasques de solidaritat i suport als presos polítics i als seus familiars des de l’any 1934. L’inici de la guerra els va agafar al País Valencià amb una estructura organitzativa ben definida, encara que en ple procés d’expansió territorial. Havien celebrat el seu Congrés Provincial a Elx, el 12 de juliol del 1936, només uns dies abans del colp d’estat, amb l’assistència de 700 persones.¹ Segons Vicente Ramos:

Tanto en la capital [Alacant] como en las principales urbes de la provincia, se puso bien pronto de manifiesto la lógica urgencia de contar con hospitales de sangre, donde atender a los heridos que procedían de los frentes andaluces y madrileños.²

En el diari Socorro Rojo, òrgan d’aquesta organització a Alacant, explicaven els seus inicis i la immensa tasca realitzada, en el segon semestre de 1936, per a cobrir l’enorme manca d’infraestructures existents en l’atenció als ferits de guerra:

Al comenzar la insurrección militar-fascista la Sanidad Militar quedó completamente desorganizada. La inmensa mayoría de los médicos militares eran de ideas reaccionarias y, como es natural, se pasaron a los rebeldes. En nuestra provincia, si bien permanecieron fieles a la palabra empeñada, carecían de toda clase de medios para poder afrontar la situación. No tenían hospitales, ni personal, ni material de cura y transporte; tampoco contaba con los indispensables Servicios de Intendencia. El SRI que veía como los heroicos milicianos que caían en los frentes ni podían ser retirados del campo de batalla ni más tarde atendidos debidamente por esta carencia de elementos, se propuso suplir estas deficiencias creando una Sanidad Militar.³

Des del mes d’agost de 1936 l’SRI havia aconseguit establir el seu primer hospital de sang a la ciutat d’Alacant, a l’Institut de Cecs, que fou numerat amb el núm. 1. Set mesos després, pel febrer del 1937, en gestionaven 32 més en tota la província.⁴ Ramos atribueix aquest espectacular esforç sanitari de l’SRI a la seua evident dimensió política, a la ràpida expansió per tota la província, amb l’obertura de les delegacions locals, i al desenvolupament d’una amplíssima obra sanitària i benèfica per als ferits de guerra i la gent necessitada.

Membret de l’hospital de sang de Benissa.

La resposta al colp militar havia tingut la seua pròpia repercussió a la Marina Alta, ja que diversos centenars de voluntaris s’allistaren en les improvisades columnes de milicians entre l’agost i el desembre de 1936. Tant Dénia, a la part nord de la comarca, com Benissa, al sud, van centralitzar l’allistament en les seues respectives zones i aportaren el major nombre de combatents.⁵ En conseqüència, no és estrany que, segons anaven produint-se els primers ferits de guerra, aquestes dues poblacions improvisaren l’organització d’hospitals de rereguarda per atendre’ls. En aquest sentit, i davant l’ofensiva dels militars rebels contra la capital de la República, iniciada el 5 d’octubre de 1936, el Comité Provincial d’Alacant de l’SRI va fer una crida a totes les seues delegacions locals per a obrir més hospitals en la resta de la província, «con objeto de que nunca y por muy graves que fueran las circunstancias pudiesen faltar camas y medios de cura a nuestros hermanos caídos en la lucha».⁶

Sembla que a Benissa la delegació local de l’SRI va fer seua aquesta crida amb l’obertura d’un hospital de sang, anomenat Pablo Iglesias, a finals d’octubre del 1936.⁷ L’hospital fou ubicat a l’edifici Villa Abargues, que era un convent construït l’any 1920 i que des d’agost de 1936 estava decomissat i protegit per les autoritats provincials, com després analitzarem.⁸

L’hospital tenia una capacitat sanitària per atendre entre cinquanta i cent ferits, i es va mantenir en funcionament fins al mes de març de 1937. Estava sota la responsabilitat i coordinació de Pompilio Llopis i del PCE, i entre el personal també hi havia altres militants comunistes, com ara José Cardona Marí, en tasques de vigilància, i Pascual Giner Ivars, en treballs administratius.

La resta de forces polítiques de Benissa també hi van col·laborar, aportant llits, llençols i altres objectes necessaris, però amb una funció secundària respecte al PCE i subordinada a la seua iniciativa. Els comunistes benissers només van aconseguir esdevenir una força majoritària al poble en el camp humanitari, amb la implantació de l’SRI, que els va permetre eixamplar el seu prestigi i la seua influència social, però no a nivell polític dins del Comité Antifeixista o, després, en el Consell Municipal de Benissa. En el ple provincial de l’SRI, celebrat a Alacant entre el 14 i el 15 de març de 1937, la delegació de Benissa comptava amb dos-cents trenta afiliats, representats per Pompilio Llopis i Pedro Martínez.⁹ Avançada la guerra, Benissa va acollir una seu d’aquesta entitat humanitària per a les comarques de la Marina Alta i Baixa, sota la responsabilitat de Manuel Llopis.¹⁰

Panoràmica de la ciutat de Dénia.

Abans de la Guerra Civil, Benissa disposava únicament d’un hospital municipal catalogat com a establiment benèfic a càrrec de quatre germanes de la Caritat. L’hospital estava ubicat al carrer Major, i disposava de cinc llits i del suport del personal facultatiu del poble, compost per dos metges inspectors, un practicant i una comare. A l’inici de la Guerra Civil l’hospital municipal va ser reconvertit per ordre del Comité Antifeixista del Front Popular a fi de: «destinarlo a albergar ciertos heridos que resultaron en un accidente, al recojer las escopetas que poseían ciertos vecinos de la Partida de Pinos».¹¹

Com ja hem vist, els primers ferits de la Guerra Civil a Benissa van ser una colla de milicians del poble que «al realizar servicios en defensa de la causa antifascista», van tenir un accident amb el camió en què tornaven des de la partida de Pinos, entre juliol-agost del 1936.¹² Tant aquest hospital «provisional» com després l’hospital de sang van ser possibles per l’existència al poble de diversos metges que van prestar els seus serveis professionals.

En una relació sense datar sobre el personal que treballava a l’hospital de sang Pablo Iglesias, consten els següents metges: Miguel Sala Ivars,¹³ Bartolomé Pedro Crespo García, Antonio Feliu Cardona i Jaime Costa Signes (de Gata de Gorgos); i el practicant Bartolomé Ortolà Ivars.¹⁴ Aquest personal facultatiu tenia al seu càrrec un grup d’11 dones i 3 homes que havien siguts formats com a sanitaris, sense quasi temps ni pràctica, per a ajudar-los a atendre les necessitats que tenien a l’hospital.¹⁵ Tot plegat, l’hospital comptava amb una plantilla composta per 35 membres adscrits a l’SRI entre els quals, apart del personal facultatiu i sanitari, hi havia un responsable, vigilants, ordinari, empleades de cuina i del menjador, porter, xofer i administratius.

La primera referència de l’hospital de sang Pablo Iglesias de Benissa és del 16 de novembre de 1936, data en què el seu responsable, Pompilio Llopis, informava l’Ajuntament que havia donat l’alta d’un grup de ferits.¹⁶ Aquests tipus de comunicacions se succeiran fins a cap d’any, ja que l’alcalde del municipi era l’únic autoritzat per a concedir els salconduits militars als combatents ferits, perquè pogueren tornar al front, anar a un altre hospital o tornar a casa.¹⁷ Justament, aquesta comunicació administrativa entre l’hospital i l’Ajuntament es deu al fet que, a partir del 15 de novembre de 1936, l’alcalde de Benissa, Francisco Ribes Ivars, havia decidit reprendre «la labor de la comisión gestora municipal intensificando su actuación», després que des de l’1 d’agost el Comité Antifeixista del Front Popular de Benissa l’havia anul·lada.¹⁸

No tenim dades nominals completes dels milicians ferits que van ser hospitalitzats a Benissa.¹⁹ D’un d’ells, Gregorio Vázquez Bernabéu, sí que tenim la fitxa de derivació des de l’hospital de convalescents de la Creu Roja de Xixona a l’hospital de l’SRI de Benissa, datada el 9 de desembre de 1936, amb un diagnòstic de xoc traumàtic produït en els combats a Robledo de Chavela, a Madrid.²⁰ Aquest combatent tenia 24 anys, estava solter, era de la província de Toledo, i pertanyia a la Columna Mangada, 3a Companyia d’Alacant. Curiosament, sembla que abans de la guerra havia estat destinat a la caserna de la Guardia Civil de Benissa, i que per aquest motiu el traslladaren a l’hospital del nostre poble a continuar la curació.

Al llarg del mes de novembre i desembre de 1936 se succeïren diverses donacions d’equipament domèstic (llits, mobles, etc.) per a l’hospital de sang de Benissa,²¹ procedents de diverses cases decomissades: la de «Catorset», Dolores Torres i el local escola del convent, i realitzades per diverses organitzacions polítiques i sindicals del poble, sota la supervisió del secretari municipal, l’agutzil²² i altres empleats, que alçaren l’acta i l’inventari corresponents. També consten donacions de llençols i mantes per part del veïnat del poble, que, gràcies a un dels inventaris de l’11 de desembre de 1936, ens assabentem que es dipositaven: «al Chalet destinado a nuevo Hospital de sangre […] instalado en el Edificio-chalet denominado de Feliu, de cuyo Hospital es responsable el camarada Jaime Bertomeu Esquerdo».²³ Desconeixem els motius pels quals podria haver-se traslladat, l’hospital de sang, en una data tan propera a la seua creació, des de Villa Abargues a la Casa Feliu,²⁴ o si només fou l’obertura d’un nou pavelló que complementava l’existent a la plaça del Portal.²⁵ També és una incògnita per què aquest «nou hospital» estava sota la responsabilitat de Jaime Bertomeu, destacat líder socialista de Benissa i fundador de l’Agrupació Socialista l’any 1930, i més si tenim en compte que, com hem vist adés, l’hospital de sang Pablo Iglesias estava gestionat pels comunistes benissers i l’únic responsable fins març de 1937 en fou Pompilio Llopis i l’SRI.

Panoràmica de la partida de Sant Antoni, els molins, Casa Feliu i el convent franciscà. (Fons familiar Ortenbach-Cerezo)

Per la seua part, l’SRI assenyalava en el seu diari provincial que durant els quatre primers mesos de guerra la seua xarxa hospitalària no havia rebut cap suport econòmic del govern republicà:

Todo el personal que trabajaba en los hospitales, desde el medico director hasta las mujeres de la limpieza, no percibió ni un céntimo. Sin embargo, trabajaban y han seguido trabajando con entusiasmo, pues unos y otros se daban perfecta cuenta de que no se trataba de una buena colocación, si no de una forma de colaboración y solidaridad en la común lucha.²⁶

En relació amb aquest afer les fonts orals entrevistades assenyalen que a Benissa el personal de l’hospital tampoc rebia cap remuneració pels seus serveis. Malgrat això, a partir de la militarització dels hospitals de sang, a principis de gener de 1937, sí que van començar a rebre, almenys, algun tipus de gratificació econòmica. A Benissa, 24 membres del personal de l’hospital van cobrar 50 pessetes, si bé el cos mèdic i el practicant van quedar exclosos per raons que desconeixem.²⁷

Panoràmica del convent franciscà de Benissa.

El jove Ángel Bello Crespo, que hi va prestar els seus serveis com a assistent sanitari, recordava així el temps que va passar allí:

I no sé a qui se li va ocórrer que jo podia donar un servici en eixe hospital de sang que s’havia acabat de formar a Benissa. I va vindre a buscar-me allà baix Conchita Porsellanes, que era neboda de Pere Porsellanes, i que vivia al carrer Sant Joan. Jo vaig anar allí amb companyia d’ella, directe al convent. Degué ser per setembre del 36. Aleshores és quan van començar a haver ferits. Quan vaig aplegar vaig parlar amb el responsable, que era un senyor que li deien Pompilio Llopis, que era el cap de tot. També estaven Pepita «Pascualot», Pepita Giner, Pepita Ribes i Magdalena Sendra i de metges estava Don Miguel Sala, Antonio Feliu i Don Pedro Crespo. També estaven altres com Maria «la Pomera», Pepa «Bandera» i Consuelo «Bandera». I els infermers eren persones que havien vist fer –una cosa com jo– per exemple, com es curava una ferida, i això ens va servir per continuar fent allò. I per cert, ho feia bé, jo sé que ho feia bé, perquè els metges opinaven positivament.

No hi havia sou allí, l’únic era que quan tenies fam agafaves un tros de pa i menjaves. I allò començaves amb la idea que feies una obra humanitària, perquè cobrar no cobràvem, però menjar si que havíem de menjar i eixa era la compensació que teníem i la satisfacció d’haver fet una feina ben feta. I mentre estàvem allí va vindre a visitar-nos «el Campesino», Valentín Gonzalez, un home històric de gran ressonància… Jo no sé exactament quan de temps vam estar allí… En tema de medicines, jo posava injeccions tots els dies. Havia vist com es posava una injecció, perquè ho havia vist com ho feia el metge i ho feia com ho feien. Açò és fàcil, agafes una xeringa, punxes i ja està. I eixia bé. I no es va morir ningú. Teníem injeccions de morfina per al dolor. Tampoc hi havia les possibilitats que hi ha avui, i en les farmàcies s’esgotaven els productes que tenien. Si ens feien falta medicaments anàvem a la farmàcia de Don Jaime Giner i agafàvem allò que ens donaven i amb això ens apanyavem. I d’allò que no hi havia, no hi havia, i el ferit s’aguantava, no tenia més remei que aguantar-se.²⁸

Ángel Bello. Sanitari.

Villa Abargues-convent de franciscanes de Benissa on es va instal·lar l’hospital de sang.

2. L’ HOSPITAL DE SANG DE D ÉNIA

Dénia, com altres pobles de la comarca, disposava en el primer terç del segle xx del servei d’un conjunt de metges, farmacèutics, metges cirurgians i practicants, contractats per l’Ajuntament, que oferien assistència benèfica.²⁹ A més a més, com a cap de districte comarcal comptava amb un laboratori municipal i, pels continus esforços de la Junta Local de Sanitat, també va acollir el Centre Secundari d’Higiene Rural, l’abril de 1933, el qual, segons els estudis del doctor Esplugues tenia:

des del 1934-1935, com a funcions bàsiques, a banda de les anàlisis, la realització de cures urgents a qualsevol veí que es lesionara o es practicara una ferida, l’assistència a les famílies pobres i la vacunació contra les malalties contagioses de forma gratuïta.³⁰

A diferència de l’hospital de sang de Benissa, que va nàixer d’una iniciativa exclusiva de l’SRI, el de Dénia va ser engegat des del Comité d’Enllaç, compost per CNT, UGT, PCE i Esquerra Republicana.³¹ Aquest Comité d’Enllaç es va constituir arran del colp d’estat militar i va cogovernar la ciutat, junt amb la Comissió Gestora de l’Ajuntament. El 21 de desembre de 1936 aquests dos organismes foren substituïts pel Consell Municipal d’Administració de Dénia.³²

Un informe del Consell Municipal, de gener de 1937, assenyalava, sobre l’hospital de sang de Dénia: «creado por nuestro propio esfuerzo sin que se nos prestara auxilio tanto de orientación, como de material [por] ninguna entidad oficial».³³

Aquest informe continuava explicant els motius que els impulsaren a obrir un hospital de sang a Dénia:

Segell de l’hospital de sang de Dénia. (AHD)

Denia, situada a cien kilómetros de Alicante y cien de Valencia, que tiene sobre su alrededor innumerables pueblos con sus hijos en el frente, le es de suma necesidad tener un hospital de sangre para convalecientes; pues por desgracia tenemos a mucha gente de este litoral que sufre las tragedias de la guerra y es de gran contento para los familiares y para ellos mismos el solicitar el traslado a un hospital de su región, cerca de sus familiares y no les es tan amarga su convalecencia.

La primera referència de l’existència de l’hospital de sang és del 15 de desembre de 1936 i correspon a una relació parcial del seu personal. Amb anterioritat a aquesta data hem localitzat una comunicació del Comité d’Enllaç a la Comissió Gestora de l’Ajuntament, del 26 d’agost de 1936, que diu:

[…] en virtud de acuerdo de este Comité se servirá nombrar en propiedad el cargo de médico inspector de sanidad de esta Ciudad al camarada Manuel Vallalta por llevar desempeñándolo interinamente más de dos años.³⁴

Les investigacions de Teresa Ballester ubiquen inicialment l’hospital de sang a la Finca Tossalet, d’Álvaro Valero de Palma, en la partida del Tossalet.³⁵

A partir del 21 de desembre de 1936, amb la creació del Consell Municipal d’Administració de Dénia, l’hospital de sang va passar a ser competència de la Conselleria (regidoria) d’Assistència Social i Sanitat, a càrrec del cenetista José Llorca Serer.³⁶

3. R EPERCUSSIONS DE LA MILITARITZACIÓ DELS HOSPITALS

El 26 de gener de 1937, la Gaceta de la República publicava unes ordres circulars signades a València pel president del govern Largo Caballero, que determinarien el futur i destí dels hospitals de sang de Benissa i Dénia.³⁷ Aquesta ordre volia regular la variada xarxa d’hospitals de rereguarda que s’havien anat creant autònomament des de l’inici de la guerra, i que era gestionada per diverses entitats polítiques, humanitàries i d’altres tipus. L’objectiu de la regulació era marcar uns criteris i unes normes mínimes per a la sanitat militar, i subordinar-la al Ministeri de la Guerra, és a dir, al govern de la República:

Todos los Hospitales Civiles del territorio de la República que funcionan debidamente controlados y con la autorización de este Ministerio de la Guerra […] pasan a ser Hospitales militares […] Los Hospitales del Socorro Rojo Internacional, de las Brigadas Internacionales y de la Cruz Roja Española pasan igualmente a ser establecimientos militares en las condiciones expuestas. […] Cuantos establecimientos de esta naturaleza existentes en la actualidad funcionando con la autorización expuesta y que no lleguen al número de 300 camas, quedaran clausurados inmediatamente; y los que no crean conveniente esta militarización o quieran seguir actuando, funcionarán por su cuenta, con completa independencia, pero sin derecho a que el Ministerio de la Guerra les facilite fondos, efectos, material ni instrumental de ninguna clase.³⁸

Aquestes estrictes condicions per a continuar amb l’activitat hospitalària, de caire militar, van suposar el desmantellament de l’hospital de sang de l’SRI de Benissa, entre els mesos de març i abril de 1937, especialment per no complir la ràtio mínima de capacitat marcada. La darrera menció de l’hospital de Benissa que hem pogut documentar, del 8 de març de 1937, és una comunicació a l’Ajuntament d’una alta hospitalària.³⁹ A partir d’aquesta data no hi ha constància escrita de com se’n va gestionar el tancament. Podria ser una coincidència de dates però no deixa de ser curiós que el final de l’Hospital Pablo Iglesias de l’SRI coincidí amb la creació del Consell Municipal de Benissa, el 6 de març de 1937.⁴⁰

A partir de la publicació del decret de militarització, l’SRI de la província d’Alacant va acceptar el compliment i va procedir a redimensionar la seua xarxa de 32 hospitals: en va tancar 22 i va posar a disposició del Ministeri de la Guerra els 10 restants, que complien els requisits establerts: «capaces cada uno de ellos para más de 300 camas, y algunos de menor capacidad que pueden quedar de reserva por si las necesidades de la campaña los hiciesen precisos».⁴¹

Malgrat que les ordres de la Gaceta de gener de 1937 determinaven el cessament immediat dels hospitals que no tingueren una capacitat superior als 300 llits, la continuïtat de l’hospital de Benissa fins al mes de març no va ser cap excepció, sinó una pràctica generalitzada en la província per fer els reajustaments adients en un breu període de temps. Concretament, el 16 de febrer de 1937, l’alcalde de Benissa comunicava a la Comissió Provincial d’Abastaments: «ruega atienda al dador Ramón Bertomeu Ripoll, que en nombre del responsable del hospital de sangre de esta, Pompilio Llopis Ivars, con el fin de que le suministren 2.400 kg de harina para subministrar dicho hospital».⁴²

El 12 de març de 1937 van ser publicades unes «Instrucciones para los hospitales de sangre de esta capital y provincia», redactades per la Sanitat Militar d’Alacant. Aquesta nova disposició evidenciava que les noves regulacions sanitàries encara estava en procés d’execució al final del primer trimestre del 1937. Aquestes instruccions establien que els hospitals de poca capacitat, com era el cas del de Benissa, havien d’evacuar els convalescents als hospitals que compliren els requisits, tot i que «sin destinar de momento a otros fines, los edificios que queden vacantes, para que en caso de extrema necesidad pudieran volver a funcionar, agregando el mayor número de camas, hasta formar un núcleo de 300».⁴³

La inclusió de ferits de Benissa en les relacions de l’hospital de Dénia, posteriors a març de 1937, ens fan suposar que allí, com a capital administrativa de la comarca de la Marina Alta, fou on es va efectuar la derivació dels ferits de l’Hospital Pablo Iglesias.⁴⁴ A partir de març de 1937, doncs, l’Hospital Militar de Dénia va esdevenir l’única instal·lació sanitària que continuaria en funcionament en tota la Marina Alta i, per tant, el centre de referència per als combatents ferits dels pobles de la comarca fins que les Brigades Internacionals bastiren dos nous hospitals, a mitjan juliol de 1937, a Dénia i Benissa.

Desconeixem perquè l’hospital de sang de Dénia no va ser tancat com el de Benissa, malgrat no complir els requisits marcats per l’ordre del 26 de gener ni les instruccions del 12 de març de 1937, com hem analitzat anteriorment. Però potser alguns motius estaven relacionats amb unes al·legacions que es van presentar des de la direcció de l’hospital i el Consell Municipal d’Administració de Dénia davant del Departament d’Hospitals del Consell Provincial de Sanitat de València.⁴⁵ Aquest informe –signat pel conseller José Llorca, en representació de la Conselleria d’Assistència Social i Sanitat, el director de l’hospital i el seu responsable Montagut, per part del Comité Sanitari Popular– va ser avalat pel Consell Municipal de l’Ajuntament, a fi d’assenyalar que les objeccions no provenien d’un sol organisme, i que tenien el suport de totes les organitzacions sindicals i polítiques antifeixistes. Aquest document ens facilita una informació molt valuosa de l’activitat i capacitat de l’hospital de sang, en data 29 de gener de 1937, i els arguments que es van emprar per a defensar la necessitat de la seua continuïtat:

Que les ha sorprendido en gran manera el decreto aparecido en la Gaceta de 26 de los corrientes en la que suprimí este Hospital de Sangre, al igual que los demás que no posean como mínimo 300 plazas. […] Ahora en el mes de enero y al cobrar la subvención de Guerra a razón de ocho pesetas por herido y día, decidimos hacer obras de ensanchamiento y en locales espaciosos poder colocar doscientas camas, si bien se hallan distribuidas en dos edificios casi juntos. Al contrario de lo que ocurre en muchas capitales y pueblos en que tienen instalados los hospitales en caserones viejos y enclavados en el interior de la ciudad, careciendo por lo tanto de la debida higiene y ventilación; nuestro hospital está situado en el campo a cuatro kilómetros de la ciudad, en dos edificios que reúnen excelentes condiciones, con todas sus habitaciones ventiladas, locales con hermosos parques y rodeados de pinedas, que no cabe duda alguna es ventajosísimo para los convalecientes. […] Por todo lo expuesto y teniendo en cuenta que nuestro hospital […] reúne excelentes condiciones, ya por el benigno clima que tenemos en este litoral, que hace el invierno agradable, sea uno de los que sin tener las trescientas plazas, deje de suprimirse y pueda funcionar, para demostrar con datos irrefutables la utilidad del mismo, acompañamos fotografías de los edificios en que se halla enclavado, por ello es por lo que nos dirigimos en suplica de que se digne proponer la no clausura de este establecimiento.

Resulta evident la ferma determinació de les autoritats municipals de Dénia a l’hora de defensar la permanència del seu hospital de sang, amb el propòsit d’atendre els seus combatents i els de la resta de la comarca. El consens de totes les forces antifeixistes de Dénia segurament fou un dels factors que van afavorir la continuïtat de l’hospital, a més del paper que podria haver-hi exercit el Ministeri de Guerra.

Tot indica que les autoritats militars van aprofitar que circumstancialment tenien a la seua disposició dues noves instal·lacions sanitàries a Dénia, en immillorables condicions, per a cedir-les al centre de permisos que instal·larien les Brigades Internacionals.⁴⁶ Dos mesos després de l’emissió de l’informe esmentat, a principis d’abril de 1937, les Brigades Internacionals ja estaven allotjades a les finques veïnes de Villa Cándida i Villa Oliver-La Fredat, que havien sigut condicionades inicialment per a acollir el nou hospital de sang de Dénia.⁴⁷ Tenim seriosos dubtes que en gener de 1937 s’haguera traslladat l’hospital de sang de la Finca Tossalet a les vil·les susdites, després de les obres de condicionament realitzades. Les actes del Ple del Consell Municipal de Dénia confirmen la continuïtat de l’hospital de sang a la finca Tossalet fins poc abans del 12 de novembre de 1937.⁴⁸

Villa Cándida. Dénia, 1937. (CDMH, PS-Barcelona, 87)

Villa Oliver-La Fredat. Dénia, 1937. (CDMH, PS-Barcelona, 87)

Grup d’infermeres de l’hospital de sang de Dénia amb el doctor Carlos Benlloch.

A partir d’aquesta data, manca documentació per a esbrinar on fou traslladat l’hospital de sang, el qual va mantenir la seua activitat fins, almenys, l’abril de 1938.⁴⁹

Inicialment, pel febrer de 1937, l’hospital de sang de Dénia estava a càrrec d’Agustín Montagut Morales, secretari del Consell Municipal.⁵⁰ Pocs mesos després, el Ple de maig va designar el metge Manuel Vallalta Vallalta com a director únic de l’hospital de sang i Carlos Benlloch, també metge, com a director del sanatori:

Entendiendo esta Presidencia que en cada establecimiento debe haber un solo responsable […] Debiendo tenerse en cuenta que para las gestiones administrativas habrán de ponerse de acuerdo dichos médicos con la Consejería de Asistencia Social.⁵¹

En agost de 1937 sembla que la denominació de l’hospital de sang de Dénia es va complementar en la documentació administrativa i en els segells d’estampació amb l’afegit de «Sindicato Nacional de Telégrafos», però desconeixem els motius que ho van motivar. Cap a final d’any, en el Ple del 26 de novembre de 1937, es va nomenar, per unanimitat, Manuel Pelegrí Palop com a administrador general de «todos los establecimientos Benéficos y sanitarios del Consejo Municipal».⁵²

Segell de la direcció sanitària de l’hospital de sang de Dénia. (AHD)

Pel que fa a l’esforç econòmic que va suposar l’hospital de sang al Consell Municipal de Dénia, sols tenim coneixement que des d’abril fins a l’11 de novembre de 1937, les despeses de material farmacèutic ascendien a 5.363,60 pessetes.⁵³ Per novembre del 1937 l’hospital de sang de Dénia comptava amb un metge director, Manuel Vallalta Vallalta, un practicant a càrrec de Francisco García, i tres infermeres: Antonia Ortolà Vaquer, María Ortolà Buigues i María Martí. Aquesta plantilla sanitària tenia uns costos mensuals de 938 pessetes.⁵⁴

D’altra banda, hem de dir que existeixen poques relacions completes del nombre de ferits ingressats a l’hospital de sang i al Sanatori Comarcal de Dénia. Afortunadament el comissari de l’hospital de sang tenia l’obligació de passar revista als combatents hospitalitzats el primer dia de cada mes, i el dia 30 d’informar a la Comandància d’Alacant de les altes i baixes que s’havien produït. Gràcies a aquest deure militar hem pogut documentar que l’hospital de sang acollia 44 combatents ferits en juny de 1937,⁵⁵ 40 en agost i 16 en novembre. L’any 1938 tenim constància que, en data del 30 d’abril, hi havia un total de 80 hospitalitzats entre l’hospital i el sanatori. Aquest reduït nombre de soldats hospitalitzats a Dénia degué provocar el tancament de l’hospital de sang pel maig de 1938, ja que no era operativa la seua continuïtat. No obstant això, Dénia acolliria un hospital militar de l’Exèrcit Popular de la República, entre finals de maig i inicis de juny de 1938, sota l’autoritat i l’organització militar. Per acollir aquest nou hospital, evacuat des d’Utiel, amb tot el seu material sanitari i mobiliari, el Ple del Consell Municipal de Dénia havia desallotjat l’edifici que ocupava el Grup Escolar Ferrer Guardia: «entendiendo que la Sanidad Militar encuentra algunas dificultades por falta de locales».⁵⁶

1. V. Ramos Pérez: La Guerra Civil (1936-1939) en la província de Alicante, Alacant, Biblioteca Alicantina, 1972, p. 288.

2. Ibíd., p. 288.

3. Socorro Rojo, núm. 1, 13 de març de 1937.

4. Ibíd. En aquest número parlen de 42 hospitals, si bé en el del 27 de març del 1937 ho rebaixen a 32. També assegurava l’SRI, en el mateix número, que el seus hospitals en la província tenien una capacitat aproximada de 3.500 llits i que des de l’inici de la guerra havien atés 4.500 ferits i malalts, amb només sis defuncions en tot aquest període.

5. Per a un estudi detallat del cas de Benissa, vegeu R. Llopis Sendra i L. Botella Ivars: Fer la guerra. Diccionari i testimonis dels combatents de Benissa en la Guerra Civil 1936-1939, Alacant, Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, 2015.

6. Socorro Rojo, 13 de març de 1937.

7. Per a més informació sobre l’SRI i el PCE de Benissa, podeu consultar R. Llopis Sendra: «El Partit Comunista de Benissa durant la II República. Bases per al seu estudi», en Llibre de Festes de Benissa, 2009. Joan Josep Cardona i Juan Aldavero Gómez comenten que la major part de la documentació històrica que conservava l’Ajuntament de la funció sanitària d’aquest hospital durant la guerra: «podría ser abundante de no haber sido por un desgraciado expurgo de nuestro Archivo Municipal, acontecido en 1972 aproximadamente. En el totum revolutum que era aquel encantador, descuidado y anacrónico archivo ubicado en los altos del viejo caserón municipal, se guardaba una impresionante cantidad de material en donde destacaban las historias clínicas, partes de cura, listas de enfermos, personal, etc. Solo, y como único consuelo, quedan perfectamente catalogados en el moderno archivo las fichas médicas, muy sucintas, pero de cierta importancia para el historiador». Malauradament, aquestes fitxes mèdiques que esmenten només corresponen a l’hospital militar de l’Exèrcit Popular de la República que va iniciar el seu servei a mitjans d’abril de 1938, però no contenen dades corresponents al primer hospital de sang de l’SRI. Vegeu J. J. Cardona Ivars i J. Aldavero Gómez: «Hospitales militares en Benissa en la guerra de 1936», Llibre de Festes de Benissa, 1996.

8. J. J. Cardona Ivars: Història de la Parròquia de Benissa, Benissa, Ex Libris, 2002, p. 127. Segons Joan Josep, les germanes franciscanes de la Immaculada van substituir les germanes de la Sagrada Família de Bordeus (Loreto) l’any 1933. Vegeu J. J. Cardona Ivars: Diccionari Benisser, Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2011, p. 150.

9. Socorro Rojo, abril 1937.

10. CDMH, PS-Barcelona, lligall 1058.

11. AHB, lligall 496.

12. AHB, Llibre d’Actes del Ple Municipal de Benissa, 13 de maig de 1937. En aquestes dates encara hi havia homes convalescents d’aquell accident que cobraven un jornal a càrrec del Consell Municipal de Benissa. Entre el 6-7 de gener de 1937 les autoritats municipals van fer un inventari detallat de l’equipament existent en l’hospital municipal i part d’aquest va ser traslladat a l’asil. En els documents de l’inventari es fa constar que es va realitzar per dos empleats públics i per Angelita Belda, «monja que fué encargada del Establecimento» (AHB, document sense classificar). L’11 de juny de 1937 el Consell Municipal de Benissa es donava per assabentat de l’inventari, alhora que aprovava la decisió de l’alcalde, Tomás Capó Ivars: «al ordenar y llevar al efecto el cese de las sirvientes que existien en el hospital municipal». En el Ple Municipal del 22 de juny de 1937, el Consell va aprovar el pagament de 109 pessetes a Matías Luz López: «a cuenta de lo que se le adeuda por suministro de medicamentos para pobres de beneficencia y cuyo pago procede de los artículos de farmacia que existían en el hospital municipal al ser evacuado por las monjas cumpliendo órdenes de la presidencia» (AHB, Llibre d’Actes del Ple Municipal, 11 i 22 de juny del 1937, respectivament).

13. El 25 de març de 1937 el Ple del Consell Municipal de Benissa li va concedir una llicència de dos mesos per al tractament d’una malaltia que patia (AHB, Llibre d’Actes del Ple).

14. CDMH, PS-Barcelona 1058. El 18 de novembre de 1938 romanien a Benissa els metges Miguel, Bartolomé Pedro i Antonio. Bartolomé Ortolà Ivars havia pres possessió, l’11 de juliol de 1936, de la plaça de practicant titular interí, d’assistència pública domiciliària, del districte de Benissa i Senija (AHB, lligall 112).

15. Les sanitàries foren Consuelo Ivars Ribes (Pifantes de malnom), Magdalena Sendra Pérez, Josefa Ribes Mas, Natividad Perelló Lisarde, Salvadora Ferrer García, Concepción Ivars Ivars, Maria Cervera Ivars, Consuelo Puigcerver Ivars, Dolores Cabrera Ivars i María Roselló Ivars. Els sanitaris foren Pedro Ivars Carrió, Pedro Pineda Crespo i Ángel Bello Crespo (CDMH, PS-Barcelona 1058).

16. AHB, Llibre de Registre d’Entrada de l’Ajuntament de Benissa.

17. Els dies 1, 9 i 13 de desembre de 1936, l’hospital de sang tornava a comunicar a l’Ajuntament diverses altes de ferits i alguna incorporació. El dia 9 van donar d’alta a José Prieto i Antonio Borta; i el 13 l’alta d’altres dos soldats i l’ingrés de José Orihuel Llobell (AHB, Llibre de Registre d’Entrada de l’Ajuntament).

18. AHB, Llibre d’Actes del Ple de l’Ajuntament de Benissa. Diligència de l’1 de desembre de 1936.

19. L’1 de febrer del 1937 estava hospitalitzat el caporal Manuel Piqueres Dols, combatent de la 5a Brigada Mixta de Carrabiners, 3r Batalló, 3a Companyia (oficis de febrer de 1937). El 8 de març de 1937 es donava d’alta Antonio Portero Rodríguez, amb destí a Oria, Almeria (AHB, lligall 613).

20. CDMH, PS-Alicante, 36.

21. AHB, documentació sense classificar.

22. José Martín Giménez.

23. L’hereva de Joaquín Feliu, Matilde Feliu Frígola, segona baronessa de Bugete (casada amb Vicente Ortembach Sorlí) va ser classificada com a enemiga del règim republicà per la Junta Qualificadora municipal de Benissa i per la provincial d’Alacant, i se li van decomissar totes les propietats agrícoles i urbanes. Boletín Oficial de la Provincia de Alicante, 3/05/1938. Va morir el 6/07/1951 a Benissa. J. J. Cardona Ivars: Els cognoms i malnoms de Benissa, Benissa, Calendari dels Brillants, 1998, p. 89.

24. Actualment la Casa Feliu té la categoria d’element catalogat dins del Catàleg de Béns i Espais Protegits de l’Ajuntament de Benissa.

25. En una data indeterminada posterior a març de 1937, coincidint amb el tancament de l’hospital de sang, Villa Abargues va ser destinada a alberg d’acollida de la població evacuada i refugiada d’altres zones de guerra, però no hi ha constància documental ni fonts orals que indiquen que això fora abans del primer trimestre de 1937 i motivés un canvi d’ubicació de l’hospital. Per a més informació sobre la població refugiada i evacuada a la nostra comarca podeu consultar: T. Ballester Artigues: «Refugiats i evacuats de la guerra civil a la Marina Alta», en Actes III Congrés d’Estudis de la Marina Alta, Sant Vicent del Raspeig, Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta / Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1992, pp. 297-308.

26. Socorro Rojo, núm. 1, 13 de març de 1937.

27. CDMH, PS-Barcelona, 1058. Un informe falangista de després de la guerra assenyala que José Cabrera Martínez, de la CNT, era el porter de l’hospital de sang «instalado en esta villa en tiempo rojo». AHB, lligall 169.

28. R. Llopis Sendra i L. Botella Ivars: Fer la guerra…, pp. 219-220.

29. Per a un estudi detallat de l’atenció sanitària del primer terç del segle xx a Dénia, podeu consultar J. X. Esplugues Pellicer: La lluita per la vida a la Dénia contemporània. Mort i malaltia en el segle XIX i primer terç del XX, Elx, Ajuntament de Dénia / Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2002, pp. 177-182 i 200-201. Esplugues afirma que Dénia disposava de 4 places (una d’elles vacant, fins que fou suprimida després de la guerra) de metges titulars que corresponien als districtes en què s’havia dividit la ciutat. Entre els apotecaris hi ha Eduardo Millà Agustín, Francisco Comerma Solanes, Luis Devesa Giménez i Agustín Motón Ordínez (farmacèutic en cap del laboratori municipal en el 1939). També esmenta l’existència d’una infermera a càrrec del consistori. Segons el Consell Municipal d’Administració de Dénia, els metges titulars eren: Manuel Lathur Català, José Fullana Llopis i Manuel Vallalta. A més, els metges residents eren: Pascual Escolano, José Hervás Millán, Juan Fábregas, Francisco Comerma Solanes, Juan Antonio Muñoz Giner i Antonio Berto. AHD, Llibre d’Actes del Ple Municipal, 5 de gener de 1937.

30. Per a més informació sobre el Centre Secundari d’Higiene Rural, consulteu J. X. Esplugues Pellicer: La lluita per la vida a la Dénia contemporània…, pp. 196-201.

31. AHD, lligalls Sanitat 2, 3, 4, 5 i 6.

32. El socialista Salvador Beltrán Ripoll era l’alcalde de l’Ajuntament i també el president del Comité d’Enllaç. Per a més informació sobre el Comité d’Enllaç i la Comissió Gestora, podeu consultar T. Ballester Artigues: La Segona República a Dénia (1931-1939), Picanya, Edicions del Bullent, 2008, pp. 149-151. Ballester afirma que l’única autoritat municipal, entre l’inici de la guerra i el 21 de desembre de 1936, va estar exercida per l’alcalde i la seua Comissió Gestora, i que el Comité d’Enllaç només actuava a nivell econòmic. Amb la documentació consultada, podem afirmar que el Comité d’Enllaç també gestionava l’hospital de sang de Dénia i tenia el control dels nomenaments del seu personal.

33. CDMH, PS-Barcelona, 87, pp. 7-9.

34. AHD, Llibre d’Actes del Ple Municipal. En la mateixa sessió la Comissió Gestora, per unanimitat, es va concedir definitivament en propietat la plaça de metge d’assistència pública del districte 4t.

35. T. Ballester Artigues: La Segona República a Dénia…, p. 255.

36. AHD, Llibre d’Actes del Ple Municipal. Els fons documentals del període comprés entre l’etapa inicial de l’organització de l’hospital de sang fins al 31 de desembre de 1936 són molt limitats. És a partir de gener de 1937 quan trobem una documentació administrativa més abundant de la sanitat de guerra a Dénia.

37. Gaceta de la República, núm. 26, p. 510.

38. L’ordre també recollia la prohibició d’emprar a partir d’aleshores una altra denominació de l’hospital que no fora la d’«Hospital de Sanidad Militar» ni altres emblemes que els de Sanitat i Intendència militars. A més a més, marcava l’abonament a cada hospital d’una retribució de 10 pessetes diàries per malalt, que incloïa: alimentació, atenció mèdica, medicaments, despeses generals i sous dels empleats. A part, Sanitat Militar facilitaria el material i instrumental mèdic i quirúrgic. S’establia que cada hospital disposaria d’un llibre d’altes i baixes, les plantilles d’alimentació, el llibre de receptes i la relació d’estades, formalitzat amb caràcter mensual.

39. AHB, lligall 613.

40. La creació del Consell Municipal en substitució del Comité Antifeixista del Front Popular, va suposar la fi de l’etapa d’influència comunista més rellevant en les decisions municipals, i també la pèrdua de projecció política del president del PCE i responsable de l’hospital, Pompilio Llopis. El PCE només va tenir un regidor en el Consell Municipal de Benissa al llarg de la guerra. Per a més informació sobre el PCE durant la Guerra Civil, podeu consultar R. Llopis Sendra: «El Partit Comunista de Benissa…», pp. 126-131.

41. Socorro Rojo, núm. 1, 13 de març de 1937. L’SRI també feia una valoració de la tasca sanitària realitzada: «nos cabe la satisfacción de haber cumplido con nuestro deber y de poder decir que pese a las circunstancias adversas, a nuestros heridos no les ha faltado nada de lo que ha estado en nuestra mano: buena alimentación, cuidadosa asistencia médica, cariñosos cuidados por parte de todo el personal, distracciones, ropa, tabaco, etc. ¿Quiere esto decir que tenemos la pretensión de que nuestra labor ha sido perfecta? De ninguna manera. Sabemos que muchas cosas podían haberse hecho mejor; pero sírvanos de disculpa el que por las circunstancias en que vivimos muchas cosas no se pueden adquirir por no haberlas en el mercado. Voluntad no ha faltado; pero las cosas improvisadas nunca pueden carecer de imperfecciones».

42. AHB, Llibre de Registre d’Eixida, 16 de febrer de 1937.

43. CDMH, PS-Alicante, 69.

44. Coincidint amb el tancament de l’hospital de sang de Benissa, el metge Miguel Sala Ivars va sol·licitar al Consell Municipal, el 24 de març de 1937, una llicència de dos mesos per a guarir-se d’una malaltia i fixar la seua residència al camp de Benissa. La petició, el resultat de la qual desconeixem, adjuntava un certificat mèdic, signat pels altres dos metges del poble, Antonio Feliu Cardona i Bartolomé Pedro Crespo García. AHB, ofici del mes de març de 1937. Cal dir que quan es va constituir el Consell Municipal de Benissa, en març de 1937, es va realitzar una «depuració» política de tots els empleats i dependents municipals, que també va incloure els metges del poble que havien treballat a l’hospital. En el Ple Municipal de l’11 de juny de 1937 s’informava que tots els empleats havien sollicitat la readmissió, excepte els dos metges titulars i el farmacèutic titular, els quals manifestaren que hi havien estat destituïts dels seus càrrecs l’any anterior: «El consejero Francisco Sala Borrell manifestó que, en efecto, el año anterior y por el Comité del Frente Popular del cual formaba pare se suspendieron los empleados sanitarios y se dio cuenta al Gobernador Civil al amparo de las disposiciones legales. Posteriormente a la suspensión comparecieron en el Gobierno Civil ambas representaciones y después de manifestar al Gobernador Civil que el hecho de la suspensión solo era para aliviar de los exagerados cargos que los sanitarios habían impuesto al municipio. Se indicó a la autoridad provincial no había inconveniente en la admisión de tales empleados pero sin que percibieran sueldo alguno por sus trabajos como tales». Finalment, el Consell Municipal va acordar que es fixaria les quantitats econòmiques que els sanitaris havien de percebre pels seus serveis. AHB, Llibre d’Actes del Ple Municipal de Benissa, 11 de juny de 1937.

45. CDMH, PS-Barcelona, 87/8.

46. Un informe de la Comissió Nacional de Sanitat de l’SRI, signat a València el 29 de desembre de 1936, s’adreçava a Neumann per comunicar-li que: «He recibido tu carta del día 27. Como opinas que lo de la casa de reposo en Benicasim no podía realizarse todo lo rápidamente que Gallo quería, dile de mi parte que el Socorro tiene aquí dos locales (uno de ellos a la orilla del mar) que quizá le pueda servir para lo que él quiere. Que convendría que viniese a verlo. Y si vas a ser tú quien asesores, podías venir tú. Convendría que se hiciese cuanto antes, porque si vosotros no los necesitáis, habría que destinar a otra cosa esos locales». Malgrat que l’informe no anomena la ubicació dels «locals», és ben possible que fera referència a Benissa i Dénia. RGASPI, 545-1-27, p. 2.

47. Per a una aproximació històrica i arquitectònica sobre les vil·les de Dénia i voltants, consulteu F. J. Bonilla Musoles: Arquitectura suburbana en el Marquesat de Dénia. Una lectura de sus villas en clave edificatoria, València, F. J. Bonilla Musoles, 2007.

48. AHD, Llibre d’Actes del Ple del Consell Municipal de Dénia, 12 de novembre del 1937.

49. AHD, lligall Sanitat 6.

50. AHD, Llibre d’Actes del Ple del Consell Municipal de Dénia, 5 de febrer de 1937. En aquesta sessió del Ple es va acordar el nomenament del conseller d’Assistència Social i Sanitat, José Llorca Serer, com a responsable de l’hospital, a causa de la malaltia d’Agustín. En el Ple anterior del 29 de gener de 1937 es va aprovar una moció de la Casa del Poble per a constituir una comissió d’investigació d’irregularitats a l’hospital de sang, composta per menmbres d’UGT i de CNT.

51. AHD, Llibre d’Actes del Ple del Consell Municipal de Dénia, 27 d’abril de 1937. El sanatori estava ubicat a la finca anomenada Campo Torres, que havia estat cedida per la seua propietària, Rosalia Moreno Carbonell, al Comité d’Enllaç de Dénia, el 20 de setembre de 1936. Consta l’acta de la donació a la Comissió de Confiscacions. Campo Torres tenia cuina, menjador i pati en la planta baixa; i en la part superior es van habilitar 3 sales d’atenció sanitària. AHD, lligall Seguretat Pública 15. El 29 d’octubre de 1937, el conseller José Ramos Martín va renunciar al càrrec d’administrador de l’anomenat «sanatori comarcal» i al Ple es va proposar que el substituïra Manuel Pelegrí Palop. En la sessió del Ple, el vicepresident, Juan Ivars Ronda, va presentar una moció en la qual exposava que: «hemos de decir, ante todo, que el nombre que le cuadra a ese establecimiento es el de Sanatorio Municipal, designación adecuada a su propia naturaleza. Únicamente lo sostiene el Municipio de Denia, sin ayudas ni aportaciones de persones naturales o jurídicas de la comarca». Així mateix, es proposava en la moció que els serveis sanitaris només foren gratuïts per als veïns de Dénia i que per als de fora les despeses foren assumides pels respectius consells municipals. El 25 de febrer de 1938 el Ple va acordar per unanimitat una sèrie de mesures per reorganitzar el sanatori davant diverses incidències entre el seu personal i la manca d’autoritat del director tècnic i del seu administrador. Sembla que la reorganització del sanatori va fracassar per múltiples circumstàncies: la manca de material quirúrgic, medicaments i mitjans per a proporcionar una adequada alimentació als malalts. El Ple Municipal va acordar l’11 de maig de 1938 la clausura temporal