NEXUS

La Orden de Santa María de Montesa y San Jorge de Alfama fue la última orden militar fundada en época medieval en la Península Ibérica, fruto del proceso de disolución de la Orden del Temple entre 1307 y 1312. La obra reúne las aportaciones de la gran mayoría de los investigadores montesianos en activo que, sin duda, representan fielmente las diversas líneas de investigación de los últimos años pero también son reflejo del relevo generacional, con la incorporación de nuevas miradas sobre la institución, su organización y algunos de sus principales miembros a lo largo de quinientos años. Esta obra coral, estructurada en torno a cinco ejes ('Orígenes y contexto', 'Montesa en tiempos de sus maestres', 'Montesa administrada por la Corona', 'Los montesianos' y 'Más allá de Montesa moderna'), ofrece al lector interesado una panorámica actualizada de los conocimientos sobre la orden militar valenciana por excelencia.

Antoni Ferrando, catedràtic de Filologia Catalana de la UV, s'ha jubilat el 2018, després de més de 40 anys de dedicació a la nostra Universitat, i ha estat nomenat professor emèrit. Després de la mort de Sanchis Guarner, amb qui treballà des dels inicis del Departament -aleshores de Lingüística Valenciana-, Ferrando en va ser el primer director, responsable de la formació de generacions de docents i d'altres professionals de la nostra llengua, i arribà a convertir-lo en un referent dins els estudis de la catalanística. Amb centenars de treballs publicats, ha anat construint una obra sòlida que, a hores d'ara, està lluny d'esgotar-se. Però la seua trajectòria no té només transcendència acadèmica sinó també social, en favor de la dignitat col·lectiva i l'anhelada normalitat cultural del País Valencià. Els companys que participen en aquest volum, molts dels quals han begut directament del seu mestratge, aporten amb la seua contribució un testimoni de gratitud.

Con la fundación de la Orden Militar de Santa María de Montesa, el 10 de junio de 1317, surge una nueva orden militar en el Reino de Valencia que asume los bienes de las órdenes del Temple y del Hospital y que en 1400 es ampliada con los de la Orden de San Jorge de Alfama, cuya cruz adopta como símbolo. Este volumen reúne un conjunto de estudios con el hilo conductor de la memoria montesiana: los escenarios en los que transcurrió su historia -castillos, palacios, iglesias, colegios...-, los objetos artísticos de los que se rodearon los caballeros de la Orden -retablos, frescos, sepulcros...-, los libros que publicaron y atesoraron, los documentos que redactaron y custodiaron, incluso las lenguas que hablaron... El libro es solo un pálido reflejo de algunas de las cuestiones que, en el estudio en torno a los bienes de la Orden de Montesa, quedan todavía por investigar y una incitación a acometer ese trabajo.

La Segunda República brilla en la memoria democrática de los ciudadanos gracias a su esfuerzo por desarrollar políticas de libertad e igualdad. Una parte importante de estas se centraron en la cultura, frente por el que, conscientes de su importancia, se apostó con decisión para ganar el porvenir y la transformación de la vida. Esta obra analiza la experiencia de la ciudad de Valencia en este ámbito a través de múltiples campos: el educativo, la creación artística, las artes gráficas, el teatro, el cine, las fallas, las bandas de música, el café musical o el concierto sinfónico. A la música se le ha dado especial énfasis. El Grup dels Joves, integrado por cinco compositores, se propuso aunar el arte popular del país con la vanguardia, desafiando herencias y rutinas. Este impulso de futuro también lo asumieron creadores y profesionales de las diversas manifestaciones culturales, que se plantearon superar estancamientos, rutinas y tópicos para contribuir a la construcción de la modernidad y la universalidad cultural. En este estudio de la realidad cultural de aquellos días, han participado profesores de las universidades de Valencia y Politécnica de Valencia, así como del Conservatorio Superior de Música y dinamizadores de la cultura.

En el proceso de renovación temática y metodológica experimentado por la historia, los estudios sobre las mujeres han cobrado especial protagonismo, destacando entre ellos las investigaciones sobre el mundo religioso, tanto que, en algunos casos, el pasado de las monjas -sobre todo en el tiempo barroco, de la Contrarreforma, en el que abundó aquella forma de vida- es conocido casi mejor que el de los frailes. No ocurre lo mismo, sin embargo, con las dominicas, fundamentalmente en los territorios de la antigua Provincia de Aragón, y de manera especial en Valencia. Su memoria escrita quedó desperdigada a causa de los desastres bélicos y las convulsiones políticas contemporáneas, que condenaron al olvido a los grandes cenobios monjiles aquí establecidos por la Orden de Predicadores. El presente libro se ocupa de una de tales fundaciones, que, bajo la advocación de "Corpus Christi", levantaría en Carcaixent con el mediar de la decimoséptima centuria sor Inés del Espíritu Santo, en el siglo Sisternes de Oblites, la dominica valenciana más ilustre de todos los tiempos.

Amb l'estudi dels dietaris de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971) i la recerca de la documentació familiar, l'autor ens endinsa en el pensament de l'empresari suecà, exemple de mecenes, que exercí alhora d'intel·lectual i de líder cívic. Encara que el llibre se centra en l'anàlisi del manuscrit "Varia I" (1934-1935), l'autor en completa l'estudi amb la revisió de diversos textos dels volums dietarístics més importants, amb l'objecte d'oferir al lector una visió més arredonida de les aportacions de don Nicolau sobre els aspectes més recurrents del seu ideari: les connexions entre llengua i nació, el valor històric de la toponímia, la visió del valencianisme i les relacions del País Valencià amb Catalunya i Balears. Don Nicolau fou un dels escassos membres de la burgesia valenciana que es manifestà lleial a la llengua i al país en un moment en què la burgesia valenciana, encara que majoritàriament valencianoparlant, tendia a adoptar el castellà com a llengua de cultura i de relació.

España es un estado plurilingüe integrado por diversas lenguas autóctonas, además del español, que poseen una cultura distintiva y una rica tradición literaria: el asturiano, el catalán, el euskera o el gallego. Una parte de los habitantes de la península y sus islas, pues, son bilingües, y cuando se expresan literariamente presentan perfiles distintos: hablantes bilingües que escriben en una sola de las lenguas que conocen, que escriben textos diferentes (o no) en las dos lenguas que hablan y que se autotraducen de un idioma a otro. 'Escribir con dos voces' intenta observar cómo la elección de una lengua conocida (y no otra) influye en la creación de los escritores que dominan una lengua ibérica en contacto con otra de jerarquía superior (por ejemplo, el castellano respecto a los demás idiomas con los que coexiste). Este volumen pretende contribuir a comprender un poco mejor las tradiciones lingüísticas y literarias de estos territorios para proporcionar un modelo útil que profundice en la comprensión comparativa de las diferentes culturas implicadas y, en definitiva, para lograr proyectar una mayor luz sobre los procesos de escritura en un contexto bilingüe.

La implantació de la titulació de Periodisme a la Universitat de València no va ser una comesa fàcil, però un pla d'estudis innovador –fins i tot experimental– i un equip docent competent ho va fer possible amb escreix. Els estudis combinaven la tradició del periodisme de qualitat amb algunes noves tendències, com el periodisme científic i tecnològic, el periodisme digital o el periodisme d'investigació i precisió. Quant al professorat, estava integrat per acadèmics i professionals dels principals mitjans de comunicació valencians. En l'actual ecosistema comunicatiu, era tot un repte formar periodistes graduats altament professionals que, més enllà de les teories i les habilitats tècniques, entengueren la informació com un bé públic i el periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Aquest recull de textos constitueix una polifonia testimonial de la gran majoria del professorat que, al llarg d'aquests primers vint anys, ha fet possible aquesta interessant i engrescadora experiència de docència i formació per a periodistes.

El 19 de març de 1937, en plena Guerra Civil, un reduït grup de voluntaris estrangers van ser enviats a Benissa i Dénia amb la missió d'instal·lar els primers centres de permisos de les Brigades Internacionals en zona republicana. La presència de centenars de combatents estrangers i dels seus hospitals militars va tenir un gran impacte entre la població civil d'aquests municipis valencians. Per les circumstàncies de guerra, un 9 d'abril de 1938, en una tràgica operació secreta, les Brigades Internacionals foren evacuades a Catalunya. Com fou aquell temps que les Brigades Internacionals van passar a Benissa i a Dénia? Qui eren aquelles dones i aquells homes del personal sanitari internacional? Què queda de tot això? Aquest llibre respon a totes aquestes qüestions i a moltes més. Tot plegat, una història colpidora.

A Biar, vila fronterera del sud-est del País Valencià, any rere any es representa, el segon dia de les festes majors de Moros i Cristians, el Ball dels Espies. L'afamada tonada, amb la pantomima, l'ambaixada, el ball, la Mahoma i els versets conformen en l'actualitat un dels actes festius més emblemàtics de tot el País Valencià. Aquest estudi, a més de traure a la llum la primera transcripció coneguda del Ball dels Espies –obra inèdita de Manuel Quislant Botella– i reivindicar la figura del seu autor, presenta una mostra per ordre cronològic de les diverses variants melòdiques de la tonada, classifica les melodies semblants que s'interpreten arreu del País i fa una comparativa entre les estructures dels diferents balls de nanos i la versió de Quislant, tot relacionant-les amb certs aspectes del Ball de Torrent. Finalment, aporta dues instrumentacions per a banda de música i una adaptació per a dolçaina i tabalet.

Los inicios de los estudios de género en el campo de la Historia del Arte se pueden ubicar en la década de 1970, a partir del artículo de la historiadora del arte estadounidense Linda Nochlin titulado «Why have there been no great women artists?». Este ensayo provocó una fuerte reacción académica, ya que ponía el énfasis en el hecho manifiesto de que la historiografía artística había ignorado a las artistas. A partir de ese estudio, y a pesar de haber sido silenciadas durante siglos, la comunidad científica comenzó a preocuparse por evidenciar la importancia que estas habían alcanzado a lo largo de la historia, dando con ello continuidad a la historiografía artística de los estudios de género. Fruto de ese interés surge este recorrido cronológico por la creación artística femenina en España durante los siglos XIX y XX, que cuestiona el relato hegemónico de la Historia del Arte desde distintos puntos de vista, sustituyéndolo por otro más acorde con la realidad. Para ello se ha analizado de forma global el proceso vivido por las creadoras de diversas disciplinas artísticas, con el fin de desentrañar qué artistas estuvieron en activo, en qué consistió su formación artística, cuál fue su perfil profesional, qué canales siguieron para la exhibición de sus obras, cuál fue la fortuna de su recepción crítica, qué lenguajes artísticos emplearon y cómo evolucionaron; en definitiva, cuál fue el lugar que ocuparon en la cultura artística.

El professor Mateu Rodrigo, historiador medievalista de llarga i acreditada trajectòria docent i investigadora, reuneix en aquest volum una selecció de treballs de l'àrea de la cultura catalana medieval, vinculats particularment a València i publicats en el curs dels darrers anys en diverses revistes acadèmiques. Un primer bloc temàtic aporta informació documentada al coneixement de grans escriptors: Arnau de Vilanova i la persecució 'post mortem' dels seus escrits espirituals; la vida a València del cronista Muntaner; contribucions a la genealogia del llinatge March al segle XIV, o a la família de Joanot Martorell en aquella mateixa època. Igualment, l'herència de Francesc Ferrer forneix proves de la identitat del poeta valencià. El segon grup es consagra a l'anàlisi d'algunes biblioteques significatives. La de l'Hospital dels Beguins il·lustra sobre l'espiritualitat d'aquell corrent religiós, mentre que les de Maria de Castella, reina d'Aragó, al Palau del Real, i la del canonge Guillem Serra són exemples d'una notable llibreria reial i d'una col·lecció eclesiàstica posseïdora de còdexs de gran vàlua, conservats fins avui a la Catedral de València. Clou la sèrie un estudi sobre Melcior Miralles, capellà d'Alfons el Magnànim, i les fonts sobre la guerra de Nàpols.

L'obra creativa de José Antonio Valls Subirats (1958-1983), músic d'Alcanar que va morir prematurament abans de poder desenvolupar la seua prometedora trajectòria com a compositor, director, intèrpret i docent, no s'ha estudiat fins ara amb la profunditat que es mereix. En aquest llibre, a mode d'homenatge, s'analitza la seua figura des d'un punt de vista biogràfic, pero també com a acadèmic i professional, estudiant la seua producció per a determinar les característiques que el defineixen com a compositor, els seus recursos creatius i els seus lligams amb músiques foranes, com ara el jazz.

Portaceli, degana de les cartoixes hispanes, va viure la seua esplendor al segle XV, quan es va convertir en una de les més influents del regne de València i, fins i tot, de la Corona d'Aragó, la qual cosa va enriquir el seu patrimoni arquitectònic i artístic. Per commemorar el 750 aniversari d'una institució que encara està viva i serveix als mateixos objectius i finalitats pels quals fou fundada –segueix regint-se per les 'Consuetudines Cartusiae', les normes establertes al segle XII–, es presenta un recull d'una vintena d'estudis 'ad hoc' bastits per investigadors de distinta procedència acadèmica, els quals versen sobre variades temàtiques al voltant de Portaceli, des de l'estudi del seu ric patrimoni i la seua història, fins a formes de posar-la en valor i donar-la a conèixer mitjançant les noves tecnologies. Una contribució excepcional per al seu coneixement que enriqueix les monografies dedicades fins ara a aquesta cartoixa.