Curial i Güelfa III

By Anònim

Curial i Güelfa és una novel·la escrita a mitjan segle xv per un autor del qual desconeixem el nom. L'obra narra les aventures cavalleresques i sentimentals de Curial, nascut en una família humil del nord d'Itàlia, que de ben jove se'n va a la cort del marquès de Montferrat. Allà coneix la jove vídua Güelfa, senyora de Milà, que esdevindrà la seva protectora i enamorada. La valentia i habilitat de Curial el converteixen aviat en un cavaller victoriós, sempre al servei de la justícia, que lluitarà al costat del rei Pere II el Gran, i serà honorat per l'emperador d'Alemanya i pel rei de França.
Els èxits, però, aniran acompanyats de temptacions amoroses que faran trontollar la relació amb la Güelfa. Lluís Anton Baulenas, Barcelona, 1958. Llicenciat en Filologia Catalana. Novel·lista, dramaturg i traductor. Ha guanyat els principals premis de narrativa catalana: entre d'altres, el Premi Carlemany per "El fil de plata", el Premi Bertrana per "La felicitat", el Premi Ramon Llull amb "Per un sac d'ossos" i el Premi Sant Jordi per "El nas de Mussolini". Ha estat traduït a quinze idiomes.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Barcino
• Release date: Mar 19, 2021
• ISBN: 9788472268531

Book preview

Curial i Güelfa

illustration

TAST DE CLÀSSICS, 15

Primera edició: juny de 2018

© de l’adaptació i de la introducció,

Lluís-Anton Baulenas, 2018

© de la traducció de la cançó

«Talment el trist elefant»,

hereus d’Alfred Badia, 2018

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 854

ISBN: 978-84-7226-823-4 (obra completa)

ISBN: 978-84-7226-853-1 (volum III)

Producció de l’ePub: booqlab

ÍNDEX

CURIAL I GÜELFA

LLIBRE TERCER

Pròleg

74. Curial s’embarca cap a Orient

75. Topada amb un corsari

76. Curial a Messina i a Nàpols

77. Sermó del Sanglier

78. Parlament de la Fortuna a Neptú

79. Juno i la Fortuna

80. Imprecacions de la Fortuna

81. Dione i la Fortuna

82. Curial al Parnàs

83. El judici de Curial

84. Els companys de Curial el desperten

85. Una tempesta llança la galera de Curial a les costes de Barbaria

86. Captivitat de Curial

87. La Güelfa vol redimir Curial

88. Fàtima i Càmar s’enamoren dels captius

89. Càmar rebutja l’amor del rei de Tunis

90. Curial i Càmar

91. Diàleg de Fàtima i Càmar

92. El tresor de Faraig

93. Mort de Càmar

94. Lluita de Curial amb dos lleons

95. Redempció dels captius

96. Els captius a Montferrat

97. Curial retorna a França

98. Visió de Curial

99. La Fortuna afavoreix novament Curial

100. Batalla amb Guillaume du Chastel

101. Els turcs envaeixen l’Imperi

102. Curial venç el capità dels turcs

103. Curial i el marquès de Montferrat

104. La gran batalla contra els turcs

105. Alliberament del marquès de Montferrat

106. Presents de l’emperador a Curial

107. La Güelfa, ferida d’amor

108. Curial guanya el premi de les vespres

109. La cort de Santa Maria del Puig demana a la Güelfa mercè per a Curial

110. El torneig. Meravelles de Curial

111. Esposalles de Curial i Güelfa

112. Les noces del príncep Curial

CURIAL I GÜELFA

COMENÇA EL LLIBRE TERCER

En aquest tercer llibre, per tal com es fa menció de les Muses, has de saber per endavant que els poetes han fingit nou Muses, en forma de nou dames o donzelles, que viuen al mont Parnàs i es veneren a l’Helicó; i van anomenar-les Cal·líope, Clio, Euterpe, Talia, Melpòmene, Polímnia, Èrato, Terpsícore i Urània. Ovidi, al cinquè llibre de les Metamorfosis, poetitza sobre elles i sobre unes altres nou germanes, nascudes a Grècia, filles de Píerus, el seu pare, i de la seva mare Evipe (i per això es diuen Pièrides), les quals van aprendre a tocar instruments i a cantar meravellosament. A causa d’aquella delectable ciència que s’anomena música, en què potser elles no eren tan grans mestres com es pensaven, es van tornar molt superbes i vanaglorioses, fins al punt que, menyspreant totes les altres persones expertes en aquell art, pretenien no solament igualar-se amb les Muses, sinó fins i tot superar-les. Això va acabar en un certamen o competició de la qual havien de ser jutges els déus. Es va establir que les Muses en triarien una entre totes les germanes, i també les Pièrides una de les seves, les quals competirien, i la que millor ho fes obtindria la victòria per a la seva part. Després d’haver escoltat l’una i l’altra, va ser jutjat que Cal·líope havia cantat i tocat millor que l’escollida per les Pièrides. Immediatament, els déus van convertir les Pièrides en piques, que en comú llenguatge català s’anomenen garses, que són ocells garruladors, i aprenen a parlar en totes llengües allò que els ensenyen, però no saben ni entenen el que diuen.

Quant al sentit ocult d’aquesta faula, diu Fulgenci que les nou Muses signifiquen nou consonàncies de la veu humana, i les nou Pièrides, nou dissonàncies. I diu Papies que aquestes Muses són filles de Júpiter i de Juno, per tal com tota veu es fa de vent i d’aigua. El mot musa prové del grec moys, que vol dir ‘aigua’, perquè tot so musical s’engendra d’aire i d’aigua, ja que cap veu no pot sonar sense vent i sense aigua i els seus moviments; així, totes les forces del cant i de la modulació vénen d’aquestes dues coses.

La veu, doncs, es produeix amb quatre dents contraposades, que la llengua colpeja, i la falta d’alguna d’aquestes provoca defalliment en la veu; amb dos llavis, dos címbals, als quals arriba la llengua, i quan s’encorba forma un esperit vocal en la concavitat del paladar o de la boca, que corre pel camí de la gola com per una flauta; i amb els pulmons, que com si fossin manxes, envien el vent, i després que és enviat l’atreuen i el recuperen. Aquests nou instruments són anomenats nou Muses, a les quals s’afegeix Apol·lo, per tal com deu són les veus de tota melodia, i poc valdrien els instruments si no hi hagués instrumentista. I això quant al cantar.

Així mateix, Apol·lo és representat amb decacordi, que vol dir instrument amb deu cordes concordants o deu veus consonants, i finalment cítara. I així, el saltiri és anomenat decacordi, o deu cordes consonants, com s’ha dit; per això diu el Psalmista: «En decacordi, saltiri, amb cants i cítara», etc. I això, quant al tocar i al cantar, són les Muses.

Les Muses també són al·legoritzades d’una altra manera. La primera Musa és anomenada Clio, que s’interpreta com a ‘gloriosa’ deessa o pensament gloriós de buscar o pensar ciència; kleos en grec, en llatí fama, que resulta de la ciència. La segona es diu Euterpe, que s’interpreta com a ‘bé delectant’, ja que primerament cal buscar la ciència i després delectar-se en allò que s’ha buscat. La tercera es diu Melpòmene, ‘que ens fa perseverar’ en aquell bon propòsit. La quarta, Talia, que s’interpreta com a ‘capacitat’. La cinquena, Polímnia, que vol dir ‘que fa molta memòria’. La sisena, Èrato, que vol dir ‘invenció’, és a dir, que l’home ha de fer alguna cosa nova per ell mateix. La setena, Terpsícore, que s’interpreta com a ‘instrucció’ o ‘judici’, ja que després de la invenció convé discernir i jutjar. La vuitena, Urània, com a ‘celestial enginy’. La novena i última, Cal·líope, que vol dir ‘eloqüència’, i, encara que en l’ordre apareix l’última, d’aquesta prenen les altres il·luminació, creixement i fama, i ella de totes. I això, quant a la ciència, són les Muses.

I si per ventura les filles de Píerus van ser, poetitzant, convertides pels déus en garses, que no se’n sorprengui ningú, perquè, quan els pobres de saber, presumint de saber molt, pretenen discutir o discuteixen amb els dotats de ciència i instruïts en les lletres venerables, dels quals haurien d’aprendre escoltant, amb la pretensió d’igualar-se amb ells, són jutjats després com folls i de poc saber, i són comparats amb les garses, que garrulen i xerren i no saben el que diuen, i la seva tossuderia els enfonsa en la vergonya. Callem, doncs, els qui sabem poc davant aquells qui saben molt.

Moltes vegades, però, passa que els homes de molta ciència són superbs, menyspreen els altres que no arriben a tant i tenen el pit inflat, com si la ciència ocupés un lloc tan gran que no els cabés al pit, especialment si són d’algun llinatge noble. Contra els quals diu Sal·lusti: «Un mal comú de la noblesa és la supèrbia.» I sant Gregori: «Tots som iguals per raó d’origen humil i pels nostres primers pares, que de terra van ser fets.» I el profeta Malaquies, en el capítol segon: «És que no tenim tots un sol pare? És que no ens va crear a tots un sol Déu? Com és que menysprea el seu germà cap de nosaltres?» Que expulsin, doncs, la supèrbia, que és causa de tot mal, i que el fum de vanaglòria s’allunyi d’ells, perquè si la ciència és virtut i habita en ells, el vici de vanaglòria ha de fugir, que és el seu contrari, i dos contraris no poden estar junts. Contra els quals diu Ciceró, potser volent-los excusar: «La fama i la lloança sovintejada d’un gran dit o un gran fet no solament encega els superbs, sinó també els humils que excel·leixen en les seves obres i coneixements.» Així mateix Valeri Màxim, en el capítol «Sobre el desig de la glòria», diu: «No hi ha humilitat, per gran que sigui, que resti insensible a la dolçor de la glòria.» I també diu Pròsper, en el seu llibre: «Quan l’home ha superat tots els vicis, resta el grandíssim perill d’atribuir-ne el mèrit més a si mateix que no a Déu.» Que es rebaixin i s’humiliïn els nobles i grans lletrats, i creguin aquell qui els va dir: «El qui s’enlaira, serà humiliat», etc.

I Curial, el qual tenim entre mans, bé es devia recordar que al rei Ezequies, per pecats que havia comès, se li van prendre quinze anys de vida humana; però, quan en va prendre consciència i se’n va penedir, els anys li van ser restituïts i tornats per nostre senyor Déu. Sabia, a més, que quan els emperadors triomfaven a Roma i anaven en un carro, el més vil esclau que es podia trobar es posava prop d’ell, el qual, tot donant-li clatellots, li deia: «Examina’t a tu mateix, perquè no t’envaneixis.» I per això, quan Curial, per l’excel·lència de la seva estrènua cavalleria, va tornar-se superb, i per la dignitat de la ciència, una mica vanagloriós, va ser prostrat del carro del triomf del seu honor i convertit en esclau durant set anys, a fi que conegués que un és el qui dóna i un altre el qui rep. Però, al cap de set anys, quan va prendre consciència de si mateix, se li va restituir la llibertat i Déu nostre senyor el va retornar al primer punt, com Nabucodonosor, que per pecat de supèrbia i de vanaglòria va ser transformat set anys en bèstia salvatge.

I qui bé vulgui parar esment en la caiguda de Curial, que veureu en el llibre que segueix, sàpiga que va passar-ho pitjor que Job, perquè Job, perdent els béns, encara va conservar un femer en el qual jeia i era seu, i així jeia en el que era seu; i la seva persona era lliure, ja que mai va ser venuda per preu. Però Curial, perdent els béns, també va perdre el cos o la llibertat corporal, perquè va ser venut per diners i fet esclau; però després, confessat i penedit, de molt majors béns que els passats va ser hereu i senyor.

I sobre si em serà lícit de fer com altres escriptors han fet, és a dir, invocar les Muses, certament jo crec que no. Al contrari, entenc que seria fora de lloc, ja que elles no apareixerien ni se’m mostrarien per més que jo les cridés en ajut i favor meu. Les Muses no es preocupen sinó d’homes de gran ciència, i els assisteixen encara que no les hagin demanades; en canvi, a mi i als meus semblants, com a ignorants que som, ens avorreixen com a estranys. Jo, tant en aquesta obra com en totes les coses que dic, sóc imitador de les míseres i garruladores filles de Píerus, enemigues capitals d’aquelles nou egrègies germanes que habiten al mont Parnàs. A més a més, elles se senten menyspreades si són cridades per a obres ínfimes i baixes, ja que no presten assistència sinó als molt alts i sublims estils, escrits per solemnes i molt grans poetes i oradors. I si jo les hagués servides en la meva tendra edat, ara em socorrerien i ajudarien com als altres servidors seus; però jo no me’n vaig preocupar ni les vaig conèixer, i per això ara elles no es preocupen de mi ni em coneixen. Bé les voldria ara afalagar, però, sabent que es riurien i burlarien de mi, trio callar. Per la qual cosa, no podent rebre l’ajut dels dons de la seva gràcia, amb humil i baix parlament procediré tal com sabré en aquest tercer i darrer llibre, el qual és una mica més intricat que els primers, per tal com en aquest hi haurà algunes transformacions i ficcions poètiques, escrites no de la manera que correspon a la matèria, sinó rudement i grossera, com jo ho hauré sabut fer.

És veritat que aquest noble i valerós cavaller, de qui s’escriu el present llibre, no va ser gran capità, ni gran guerrer o conquistador, tal com diríem d’Alexandre, Cèsar, Anníbal, Pirrus, Escipió o molts d’altres, els quals pel seu enginy, barrejat però amb cavalleria, van conquerir els uns quasi tot i els altres grans trossos o parts del món. Però no he trobat, en el poc que he llegit, per bé que ho hagi volgut cercar, que cap dels anomenats hagi lluitat amb les pròpies mans, cos a cos, en tants i tan perillosos duels i llices, i amb tants i tan valents cavallers, com va fer Curial.

He sentit moltes vegades, i també llegit, els treballs d’aquell qui, en el seu temps, va ser el més fort dels cavallers. Em refereixo al fill de Júpiter i d’Alcmena, que va matar gegants, lleons, serps, i va destruir els monstres perseguint-los per moltes parts del món. I també de Jàson, que així com aquest, segons les ficcions poètiques, va domar toros, va matar serps, va sembrar dents de les quals van néixer cavallers, i va matar molts homes en diverses batalles.

Es dirà potser que Hèctor va matar en batalles molts reis i grans cavallers, forts i molt valents, i mai va ser vençut per cap cavaller que combatés amb ell; i que, si bé en batalla no va ser forçat ni vençut, tenint adversa la Fortuna, per desventura va morir. Responc i et dic que és veritat que Hèctor, en batalles, va ser entre molts el millor cavaller del món mentre va viure. I és cert que amb molt de gust va acceptar la batalla cos a cos amb Aquil·les i no va ser pas per ell que no es fes. Però no he llegit, sabut ni sentit que ell ni cap dels que he anomenat entrés en lliça o camp clos (les cerimònies del qual són espantoses i temibles) amb algun cavaller semblant a ell mateix, amb armes iguals, tant ofensives com defensives, i que, un cop entrat, no pogués sortir d’allí sinó mort o vencedor.

Admeto que aquests que he anomenat, i encara molts altres d’aquell temps que es podrien esmentar, si s’hagués presentat un cas que sense lliça no es pogués acabar, ho haurien acceptat; però això caldria veure-ho, i, en canvi, a Curial va passar-li moltes vegades, segons podeu haver vist en els llibres anteriors. Així és que una és la raó del qui ho faria, i una altra la del qui ho ha fet. I al qui no ho ha fet, però ho faria, oferint-se l’oportunitat, no li carreguem culpa; però tampoc no callem ni mantinguem amagat el qui, no una sola, sinó moltes vegades, ho ha fet, ja que seria malícia.

Així mateix, si la Fortuna, igual com va voler mostrar aquelles llices a Curial i aquells cavallers amb els quals va combatre cos a cos, li hagués donat unes capitanies com les que va donar als altres, hauria estat, vencent, un gran conquistador i un cavaller de major fama i renom, perquè conquistar fa créixer la fama, i la lliça, la virtut i l’esforç.

Concloent, doncs: com que el repte més difícil, extrem dels extrems, en actes militars és la lliça, en la qual Curial, sense buscar-la, sinó essent-hi requerit, ha lluitat més que cap altre, no diguem que els seus valerosos actes no siguin dignes de venerable memòria. Ja que si per ventura els haguessin escrit Titus Livi, Virgili, Estaci o algun altre gran poeta o orador, haurien estats llegits, recordats i tinguts en gran