Et presento el jutge Garzón: Excessos, escàndols i fracassos del magistrat espanyol més mediàtic

By Sònia Bagudanch

Atrevit, valent, decidit, capaç d'actuar contra qualsevol adversari i amb una concepció messiànica de si mateix, Baltasar Garzón convertia els seus casos en xous carnavalescos, en espectacles mediàtics que sovint derivaven en grans fracassos que no li van impedir erigir-se en garant dels drets humans i precursor de la justícia universal.
N'hi ha prou amb llegir Et presento el jutge Garzón per comprovar que la seva carrera oculta excessos professionals i vulneracions dels drets més bàsics, tal com posen de manifest els relats dels detinguts que han passat pel seu despatx i dels advocats que l'han tractat.
Il·luminant la cara fosca dels casos que ha portat el jutge, la periodista del Grup Barnils Sònia Bagudanch fa un repàs de la seva trajectòria amb un fil cronològic que acaba el 2012, quan esdevé l'advocat defensor de Julian Assange, fundador de Wikileaks.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Saldonar
• Release date: Mar 4, 2013
• ISBN: 9788417611514

Book preview

Sinopsi

Atrevit, valent, decidit, capaç d'actuar contra qualsevol adversari i amb una concepció messiànica de si mateix, Baltasar Garzón convertia els seus casos en xous carnavalescos, en espectacles mediàtics que sovint derivaven en grans fracassos que no li van impedir erigir-se en garant dels drets humans i precursor de la justícia universal.

N’hi ha prou amb llegir Et presento el jutge Garzón per comprovar que la seva carrera oculta excessos professionals i vulneracions dels drets més bàsics, tal com posen de manifest els relats dels detinguts que han passat pel seu despatx i dels advocats que l’han tractat.

Il·luminant la cara fosca dels casos que ha portat el jutge, la periodista del Grup Barnils Sònia Bagudanch fa un repàs de la seva trajectòria amb un fil cronològic que acaba el 2012, quan esdevé l'advocat defensor de Julian Assange, fundador de Wikileaks.

LLUNY DELS SILENCIS

David Bassa,

president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Garzón sempre ha destacat per la seva capacitat de generar impacte mediàtic. Per tant, aquest no és un llibre fet sobre un tema silenciat o un personatge poc aprofundit periodísticament. Ben al contrari, la bibliografia sobre Baltasar Garzón és molt extensa. De fet, és, amb tota seguretat, el jutge sobre el qual s’ha escrit més en els darrers vint anys. Però què i com s’ha escrit? Vet aquí el problema, la mancança i el despropòsit que motiven aquest llibre.

Garzón exemplifica una de les grans paradoxes que provoca la societat de la informació en què vivim, on molts cops el volum d’informació sobre un tema és inversament proporcional a la veritat sobre l’esmentat tema. Ja ho deia Ramon Barnils, quan afirmava que «alguns periodistes considerem que ja fa anys que els mitjans de comunicació no diuen la veritat perquè en diuen massa, de veritats. Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat». Una reflexió que casa amb els assajos del també periodista i director de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, en què demostra com el bombardeig massiu d’informació banal provoca una saturació que impossibilita arribar a la informació rellevant. En el cas de Garzón, però, l’obstacle per arribar a la veritat no és la banalitat, sinó el biaix. I, el que és pitjor, un biaix que gairebé sempre ha estat intencionat i, a més a més, estimulat bàsicament des del periodisme.

La primera periodista a obrir la veda, ara fa tretze anys, va ser Pilar Urbano amb la «biografia autoritzada» Garzón: el hombre que veía amanecer. Una hagiografia que ha estat seguida per moltes altres, entre les quals han destacat Garzón, la hora de la verdad, de la també periodista Loretta Napoleoni, o la recent Baltasar Garzón, la fuerza de la razón, a partir del documental Escuchando al juez Garzón, dirigit per Isabel Coixet i basat en una «entrevista» panegírica feta per l’escriptor Manuel Rivas. Un documental estrenat el 2011 gairebé alhora que Tinta negra, de Sebastián Arabia, i Garzón, judici al jutge, dirigit per Justin Webster i produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de JWP. Tres documentals en un any i tots tres amb la mateixa línia argumental. Una fita a l’abast de molt pocs personatges!

Si a aquest compendi de lloances amb format pretesament periodístic hi afegim la genys menyspreable bibliografia personal de Garzón, que va esclatar amb el seu segon llibre Un mundo sin miedo i que ha culminat amb el darrer, Baltasar Garzón, el hombre ilustrado, publicat l’any passat com a colofó d’una dinàmica de gairebé un llibre per any, costa de creure que encara avui hi hagi qui el consideri un personatge informativament maltractat. Però és així com la directora de cinema Isabel Coixet justifica el seu documental: «Si em preguntes per què he volgut fer aquest projecte, les úniques coses que se m’acudeixen són: perquè la quantitat de porqueria que cada dia es llança sobre Garzón em causa una indignació visceral que m’és difícil d’explicar amb paraules i perquè tinc una filla de dotze anys que no vull que creixi pensant que a la gent que brilla a la seva feina se la castiga precisament per això».

La reflexió de Coixet està feta en clau clarament política, perquè el documental Escuchando al juez Garzón es va fer en uns moments marcats pels manifestos de suport al jutge mediàtic, a qui es considerava víctima d’una guerra política. Una guerra dirigida pel PP que, emprenyat pel cas Gürtel, va aprofitar els errors d’instrucció de Garzón i les ganes que un sector gens menyspreable del PSOE li tenia des del cas GAL. El periodista argentí afincat a Madrid Ernesto Ekaizer ho va dir clarament al programa Àgora de TV3 el mes de febrer passat: «A Garzón se l’han carregat per ficar el nas al PP». Segons la gauche divine espanyola, doncs, Garzón ha estat una víctima política.

Arribar a aquesta conclusió exigeix explicar una premissa que s’obvia massa sovint: l’accentuada vocació política de Garzón, que el 1993 va deixar l’Audiència Nacional per fer campanya pel PSOE de Felipe González, en un gest insòlit de pas de la judicatura a la política per tornar després a la judicatura. I encara més: tornar-hi reobrint un sumari —el del GAL— que acaba fent caure el govern del qual acaba de sortir. Una consecució de fets que bona part del PSOE mai ha considerat casual sinó totalment causal. Sigui com sigui, el que és clar és que a l’Europa democràtica no hi ha cap cas semblant d’un salt del poder judicial al poder polític, d’arribada al poder executiu per tornar després al poder judicial. Però això no s’explica gaire sovint. De fet, gairebé mai. Les anàlisis crítiques han estat comptades: el llibre Operació Garzón, escrit per mi mateix el 1997, però circumscrit a la macrooperació dirigida per ell just abans dels Jocs Olímpics. Un llibre que ha tingut la seva seqüela audiovisual amb el documental Operació Garzón contra l’independentisme català. I, dos anys més tard, el llibre Garzón, la otra cara, escrit pel periodista basc Pepe Rei, també molt circumscrit a les operacions del jutge contra l’independentisme basc en aplicació de l’anomenada doctrina Garzón de «tot és ETA». Són només dos llibres i un documental, tots molt ben documentats però alhora molt acotats, que no donen una visió global de la gran quantitat d’ombres que té la trajectòria de qui ha estat el jutge estrella de l’estat espanyol. Només el periodista José Díaz Herrera ho ha intentat amb Garzón, juez o parte, editat el 2007. Però d’aleshores ençà, res.

I el fet cert és que els últims anys han estat els més il·lustratius de la carrera del megajutge espanyol. Atacat pel partit actualment al govern de l’Estat, abandonat pels seus antics companys de partit i govern, i barallat amb els seus companys de judicatura, ha acabat sent expulsat de la carrera judicial en un gest insòlit en la història contemporània espanyola. Un fet que l’ha convertit en l’enemic recurrent d’una part de la premsa —la lleial a la dreta espanyola— i en la icona recurrent d’una altra part de la premsa —la lleial a una part de l’esquerra espanyola, que no inclouria la vella guàrdia del PSOE—, i ha provocat editorials, articles, concentracions, manifestacions i posicionaments públics de tota mena.

A la justícia, ara ja no hi és ni hi serà. Però continua sent. Perquè Garzón, per molt que hagi fracassat en la carrera judicial, es manté a la primera línia informativa, ja sigui defensant el controvertit fundador i portaveu de Wikileaks, Julian Assange, ja sigui festejant un cop més amb la política, ara de la mà d’Esquerra Unida. Sempre busca la portada, sempre persegueix el titular i, per molt atacat, abandonat i expulsat que estigui, l’acaba obtenint. En el fons, ningú pot atribuir-se el mèrit d’haver-se carregat Garzón, perquè probablement som davant d’un cas en què el botxí només podrà ser ell mateix. Víctima i botxí alhora. Una virtut i una perdició que, més enllà de l’ego del personatge, posen de manifest les febleses del poder judicial espanyol i, sobretot, les mancances estructurals de l’estat espanyol.

ELS INICIS

Deia el periodista Just Cabot que en aquest món tot lliga, tot s’aguanta, i que de fenòmens aïllats n’hi ha poquíssims. De fet, els que hi ha, per bé o per mal, vénen promoguts per un entorn que en fa possible el desenvolupament, per impossible o inoportú que sigui. Així que, efectivament, tot està entrellaçat; i una rara avis només ho pot ser si el niu en què s’ha criat li ha permès ser-ho. Podríem dir que Baltasar Garzón és una rara avis de la justícia? És un cas únic, un fenomen aïllat? I si és així, per quins motius? És això positiu o negatiu? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre el llibre que teniu a les mans.

Baltasar Garzón Real va néixer el 26 d’octubre de 1955 a Torres, un petit poble de la província de Jaén, a Andalusia. Criat en un indret plujós, d’aigua abundant i hiverns molt freds, Garzón va abandonar aviat el seminari per estudiar el batxillerat a Jaén i posteriorment Dret a Sevilla, carrera en la qual es va llicenciar el 1979. Un any després va aconseguir aprovar les oposicions per a la judicatura amb l’ajut d’Antonio Caña, fiscal de l’Audiència de Sevilla. La porta de la seva carrera professional la va obrir a Valverde del Camino (Huelva), parada que va precedir el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Villacarrillo (Jaén) després d’haver demanat un trasllat. Ja el 1983, un jove enyorat del bressol laboral pujava el primer graó de la seva carrera i esdevenia magistrat del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 d’Almeria.

La primera actuació a Almeria va ser arran de l’assassinat d’un pres d’origen marroquí. Un cas en què va començar a esmerçar llargues hores, tranuitant, pràctica que esdevindria una constant en la trajectòria del jutge, entregat com ningú perquè la feina tingués èxit. I ja llavors, i així ho expliquen els que van conèixer aquell Garzón primerenc, va desoir els consells dels treballadors i va donar al detingut el ganivet incriminatori per a la reconstrucció dels fets. Anava a la seva.

Diuen que les primeres etapes condicionen els girs que necessàriament fa la