Castor: la bombolla sísmica: El gran negoci gasista de l'oligarquia espanyola sacseja la terra

By Jordi Marsal

El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l'Ebre i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de Vinaròs i Alcanar, gestat amb "estiuenca nocturnitat" i sense els informes sísmics exigibles, al costat mateix d'una falla de dimensions considerables.
Les advertències insistents van ser obviades i els promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves d'injecció.
Castor: la bombolla sísmica investiga els orígens del projecte i l'entramat d'empreses —l'ACS de Florentino Pérez al capdavant— que li han donat forma, sempre amb la benedicció dels governs socialista i popular.
Jordi Marsal posa llum a la compra de voluntats, els interessos inconfessables i els intents barroers —de l'empresa i del govern espanyol— per evitar que les administracions catalanes intervinguessin en el procés d'autorització.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Saldonar
• Release date: Oct 28, 2020
• ISBN: 9788417611521

Book preview

Sinopsi

El 2013, una onada de moviments sísmics va sacsejar les Terres de l'Ebre i el Baix Maestrat. Van sonar totes les alarmes i el projecte Castor es va catapultar a les portades dels mitjans. I tot per un magatzem submarí de gas instal·lat vint-i-dos quilòmetres mar endins, davant de Vinaròs i Alcanar, gestat amb estiuenca nocturnitat i sense els informes sísmics exigibles, al costat mateix d'una falla de dimensions considerables.

Les advertències insistents van ser obviades i els promotors van tirar pel dret, ocultant el fracàs de les proves d’injecció.

Castor: la bombolla sísmica investiga els orígens del projecte i l'entramat d’empreses –l'ACS de Florentino Pérez al capdavant– que li han donat forma, sempre amb la benedicció dels governs socialista i popular.

Jordi Marsal posa llum a la compra de voluntats, els interessos inconfessables i els intents barroers –de l'empresa i del govern espanyol– per evitar que les administracions catalanes intervinguessin en el procés d’autorització.

Els noms i cognoms del Castor

David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

«La violència, a l’Estat espanyol, té noms i cognoms i no s’hi val a barrejar-hi ideologies o noms abstractes per continuar practicant la neta, còmoda i literària tàctica de l’estruç». Això ho escrivia Montserrat Roig el 1977, però val per als nostres dies tant com aleshores o més. Perquè, efectivament, aquest llibre parla de violència, d’aquella violència que no és física sinó molt pitjor, de la violència silent, sistèmica i secular que, per damunt dels governs i pels soterranis de la democràcia, actua aquí i allà, abans i ara, sense compassió, sense vacil·lació i sense cap recança. El Castor és, ras i curt, la darrera gran prova del grau d’impunitat i impudícia que gasta l’oligarquia, que és violenta per essència, no només perquè l’únic que negocia són les condicions de les seves imposicions, sinó perquè, a més, ho fa sense haver passat mai cap sedàs democràtic. Imposa perquè mana, i mana per herència, mana per llegat, mana per la sang, avui com fa cent, cinc-cents, mil anys… Canvien els noms, canvien els estils, canvien les formes i de vegades fins i tot canvien les famílies, però l’essència continua sent la mateixa. I els seus objectius també.

Si d’ells depengués, aquest llibre no hauria existit mai. De fet, si Castor: la bombolla sísmica existeix és només per la valentia i la persistència de Jordi Marsal. Si ell no fos un periodista audaç, aquest llibre hauria acabat desat al calaix dels esborranys benintencionats però estroncats. Si ell no fos un reporter arrelat al territori i no conegués les dreceres que permeten esquivar els cops de porta de les fonts oficials, moltes de les informacions que teniu a les mans no haurien vist mai la llum. Perquè, com sempre diem el Grup de Periodistes Ramon Barnils, la censura existeix, perquè sempre ha existit i sempre existirà. Sempre hi haurà oligarquies, sempre hi haurà governs, sempre hi haurà poders que voldran controlar el discurs, el relat dels fets, modulant la realitat a la conveniència dels seus interessos. Sempre serà així. Ara bé, que això sempre sigui així no vol dir que sempre s’hagin de sortir amb la seva. Aquest cop no se n’han sortit. Aquest cop Jordi Marsal ha aconseguit obrir la capsa dels trons i, malgrat les pressions, els cops de porta, les penjades de telèfon, les males cares i els tons amenaçadors, ha persistit. I si el periodisme manté l’actitud, manté l’esperit crític, el rigor, el contrast i la independència, aleshores l’oligarquia perd força. Perquè la seva força depèn, gairebé en exclusiva, de l’obediència, la servitud i el temor que transmet. Si no fas cas del temor, si negues la servitud i rebutges l’obediència, el seu poder s’esmicola. Eugeni Xammar ho resumia així: «Em permeto recomanar als meus companys de la premsa catalana una mica menys d’afició a la censura i una mica més d’afició a l’ofici». No és fàcil de fer, ningú ho ha dit. Però és possible. Aquest llibre n’és una prova.

Per desgràcia, Castor: la bombolla sísmica no deixa gaire ben parada la premsa catalana perquè, malgrat algunes honroses excepcions, ha optat majoritàriament per fer la tàctica de l’estruç que denunciava Montserrat Roig. Una tàctica que té més d’autocensura que de censura, ja que la gran majoria de vegades el periodisme evita furgar i burxar no perquè ningú l’hi demani o l’hi exigeixi, sinó per iniciativa pròpia, per estalviar-se els problemes que intueix que podria tenir. Vet aquí la magnitud de la tragèdia! Aquest és un drama quotidià que està en l’arrel de la crisi del periodisme. Ni internet, ni Twitter, ni la crisi econòmica i publicitària! Tot això són conseqüències més que no pas causes. L’origen de la crisi del periodisme l’hem d’anar a buscar en l’abandonament del mètode i l’actitud, en la desídia i el servilisme. La nostra rendició és el que ha donat força a la xarxa, el que ha fet que molts veiessin Twitter com un competidor més que no com un nou canal de transmissió de la informació. La nostra displicència és el que ha accelerat la caiguda de vendes, que ha accelerat de retruc la caiguda publicitària provocada per la crisi econòmica. Hem entrat en una mena de bucle diabòlic del qual ara ningú sap la sortida i molts, moltíssims, estem pagant un preu altíssim. Però tinguem-ho clar: hi hem entrat nosaltres sols. No s’hi valen excuses.

I això Jordi Marsal ho sap bé: d’excuses, cap ni una. El mètode i l’actitud li han permès trencar l’espès silenci que envoltava el Castor. La persistència i el contrast li han permès esquivar les pressions de l’oligarquia i els atacs del desànim. I l’esperit crític i l’audàcia li han permès escriure els noms i cognoms del Castor. Sense manies, sense recança, amb la independència i la força que et dóna la llibertat. Així de simple i complicat alhora.

En aquest llibre hi surten tots els noms del Castor, començant pel gran nom, el número u, l’actual president d’ACS i del Reial Madrid, Florentino Pérez. Ell és el gran escanyapobres d’aquesta història. Però no el miserable escanyapobres que novel·lava Narcís Oller, no. Florentino Pérez s’adiu més amb el perfil d’escanyapobres que denunciava el periodista Domènec Bellmunt ja a mitjans del segle passat: aquell tipus de personatge «que busca la gran usura, que és aquella que no necessita anuncis als diaris, perquè la fa gent acabalada disfressada de banquers». Banquers, deia Bellmunt. Constructors, hi afegim nosaltres. Perquè aquest és el cas. Pérez és l’amo del Castor, és qui ha mogut tots els fils, qui ha fet canviar totes les lleis que li han convingut, qui ha fet reescriure tots els decrets que calia. En definitiva, qui ha fet anar com uns titelles tots els ministres i secretaris generals que se li han posat al davant. I en són uns quants. En aquest llibre hi podreu comprovar el paper galdós que han fet els presidents José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy; el paper d’estrassa dels ministres Rodrigo Rato, José Montilla, Joan Clos, Miguel Sebastián i José Manuel Soria. Amb mencions especials, com la de Josep Piqué, el ministre que va donar el primer permís al Castor, i que ara és conseller d’OHL, l’empresa encarregada de construir el gasoducte de connexió entre el Castor i la xarxa catalana. Ves, quines coincidències! Com la coincidència que al consell d’administració d’ACS hi trobem personatges com Miquel Roca, els Albertos (Cortina i Alcocer, casats amb les germanes Koplowitz), l’empresari illenc Miquel Fluxà, etcètera, etcètera. Casualitats o causalitats?

Jordi Marsal, però, no s’atura en els noms més vistosos. Grata i furga fins a arribar al final dels tentacles i descobreix, per exemple, que un dels homes clau per entendre tots els canvis legislatius que han acabat fent possible el Castor és qui va ser secretari general d’Indústria, el socialista català Ignasi Nieto, que va arribar al ministeri de la mà de Joan Clos. I és que, com deia Ramon Barnils, «hi ha joves que no tenen remei. Són els que en un moment determinat van intentar triomfar a Espanya i hi van fracassar, s’arrosseguen per aquí i, en comptes d’estar ressentits amb ells mateixos, per insuficients, o amb Madrid, per haver-los rebutjat, els surt aquella malaltia terrible, gairebé inhumana, de l’autoodi: com més els han fotut els altres, més ataquen els seus». Són els nostres sioux guiant el Setè de Cavalleria. I a fe de Déu que els seus cavalls estan trepitjant fort les terres de la nostra reserva. Tant, que la terra ja ha començat a trontollar.

Introducció:

un avís d’estiuenca nocturnitat

La casualitat va voler que, aquell matí del 4 d’agost de 2007, Mariano Suñer comprés, per error, un exemplar de l’edició de Castelló del diari valencià que la seva mare li havia encarregat. En fullejar-ne les pàgines, va llegir una notícia que el va trasbalsar. Dos dies abans, el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) havia publicat l’anunci oficial de la subdelegació del govern espanyol a Castelló que sotmetia a informació pública la concessió a Escal UGS per a l’explotació d’un magatzem de gas natural submarí «davant la costa de Castelló» i en declarava la utilitat pública. La planta terrestre d’aquest projecte, segons va poder constatar a partir de la peça periodística, estava situada just a la seva finca del terme de Vinaròs, tocant a la desembocadura del riu Sénia.

Ell n’era el principal expropiat. Sense pensar-s’ho dos cops, ni perdre temps a buscar interpretacions més o menys lògiques a la seva incredulitat, va agafar el cotxe i va conduir fins a palplantar-se, aquell mateix matí, a les dependències del govern espanyol a Castelló. Tot el que hi va aconseguir, segons recorda, va ser un parell de fulls amb la desena de permisos i autoritzacions que l’empresa promotora sol·licitava a l’administració estatal per un reservori que li havia de permetre entaforar el gas al subsòl marí, vint-i-dos quilòmetres davant la costa de Vinaròs i Alcanar, a tocar del delta de l’Ebre.

Lluny de convertir-se en una anècdota aïllada sobre el procés que a partir d’aquell moment s’obria, la història de Suñer reflecteix de forma retroactivament premonitòria tot allò que el pas del temps ha acabat corroborant. Amb l’agreujant de la nocturnitat i traïdoria que directament pressuposa la publicació d’un anunci d’aquesta magnitud els primers dies d’agost, un mes a la pràctica totalment inhàbil des del punt de vista administratiu, començava el turbulent periple final, administratiu i executiu, d’un projecte que l’evidència dels fets posteriors, i particularment l’alarma creada per l’episodi sísmic, ha acabat desemmascarant com un cúmul de despropòsits, fruit d’un intricat joc d’interessos. Tot plegat, ben aïllat de l’escrutini públic per un mur de silenci gairebé infranquejable que els principals actors de l’obra han aixecat al voltant d’un procés: seguint la seva habitual política d’apagada informativa i absoluta manca de transparència, tant l’empresa promotora, Escal UGS, com el Ministeri d’Indústria, s’han negat de forma expressa a col·laborar en l’elaboració d’aquest llibre i a respondre cap pregunta.

En un país ple de multimilionaris i faraònics nyaps a càrrec de l’erari —siguin les desertes autopistes radials de Madrid, els trens d’alta velocitat amb destinació al no-res o els aeroports sense avions—, on el religiós seguiment de l’anomenada «cultura del pelotazo» ha esdevingut el culte majoritari, l’emergència del Castor i els moviments sísmics des del fons del mar en un moment de profunda crisi econòmica i social ajuden a disparar la frustració popular fins a límits insospitats. Beneït políticament pel poder bipartidista estatal, patrocinat per alguns dels més alts representants de la intocable casta empresarial i financera espanyola, sempre amatent a caure sobre el botí econòmic públic com un rapinyaire sobre la seva presa, el projecte torna a posar en evidència les vergonyes d’una nefasta planificació, control i gestió de les infraestructures. Tot ben travat argumentalment amb el pretext deliberadament pervers d’una teòrica superioritat en l’eficiència de la gestió.

Per a una gran majoria dels habitants de les Terres de l’Ebre i del Baix Maestrat la imatge del Castor ha quedat ja gravada no només com la d’un gran negoci espuri que irromp en temps d’emergència social i econòmica, sinó com la d’una nova amenaça que els ha sacsejat les cases i amenaça de desdibuixar-los el paisatge vital, amb uns cinc-cents setanta terratrèmols comptabilitzats per l’Institut Geogràfic Nacional a partir del 5 de setembre de 2013 —inclosos dos de 4,1 i un de 4,2 en l’escala de Richter les primeres nits i matinades d’octubre. Un territori habituat, en més o menys mesura, a haver de conviure amb agressives amenaces que periòdicament qüestionen la seva subsistència: centrals i cementiris nuclears, magatzems i abocaments de porqueria diversa, transvasaments de rius o canals, fracking, plataformes i prospeccions petrolieres o la proliferació indiscriminada de plantes energètiques a la terra i al mar. Paradoxalment, els terratrèmols han acabat tenint, fins a cert punt, la «virtut» de convertir-se en uns catalitzadors capaços de remoure les consciències de molts ciutadans a banda i banda del riu Sénia que coincideixen en l’objectiu de paralitzar-lo i desmantellar-lo, després de comprovar com la seva integritat física i la del seu paisatge vital es convertien en moneda de canvi d’un negoci blindat.

Però abans d’aquell mes d’agost de 2007, un moment administratiu clau per a la història posterior del magatzem de gas i que marca la gènesi del moviment social d’oposició al projecte, a les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat molt pocs coneixien encara l’abast real que podia tenir allò que uns inversors canadencs havien anomenat Castor, en homenatge al rosegador que habita els frondosos boscos del país nord-americà. La notícia, que Suñer va començar a escampar de seguida com la pólvora entre coneguts, empresaris d’hostaleria i administració local, va deixar completament