Passió per l'esport: De la pràctica als grans esdeveniments

By Vicent Añó Sanz

Vicent Añó, profesor de la Facultat de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport de la Universitat de València, pasa revista en este libro al mundo del deporte moderno y reflexiona alrededor de su práctica y su utilización política. Entre estos dos extremos, analiza la transformación de lo que era un simple pasatiempo, en una «pasión» que se hace extrema en el caso del fútbol. En este análisis se menciona la política deportiva de la Generalitat Valenciana y su apuesta por los grandes eventos, algunos de los cuales el autor -como especialista- es muy crítico. Se trata de una recopilación de una buena parte de las observaciones y reflexiones del autor sobre el fenómeno deportivo como práctica, espectáculo, negocio e instrumento político. El libro también incluye un repaso del entorno y la economía de los clubes de fútbol y sus dificultades financieras actuales.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437084770

Book preview

portada.jpg

PASSIÓ PER L’ESPORT

DE LA PRÀCTICA ALS GRANS ESDEVENIMENTS

Vicent Añó Sanz

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Dels textos en castellà: l’autor, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Traducció al català: Àlvar Valls

Maquetació: JPM Ediciones

Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realización ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7764-2

A Ana, una dona extraordinària,

En el trenta aniversari d’un caminar conjunt.

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

PREÀMBUL

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

2. L’ENTORN DE LA PRÀCTICA ESPORTIVA

CULTURA I FORMACIÓ EN L’ESPORT

LA LLUITA PER LA DIGNITAT DE L’EDUCACIÓ FÍSICA

EL COST DE L’ÈXIT

LA FINA LÍNIA ENTRE VICTÒRIA I DERROTA

TECNOLOGIA I ECONOMIA

3. LA POLÍTICA ESPORTIVA VALENCIANA I ELS GRANS ESDEVENIMENTS

POLÍTICA ESPORTIVA D’APARADOR

LA LLISTA DELS AFAVORITS

LA JUSTIFICACIÓ DELS GRANS ESDEVENIMENTS I L’AMAGATALL MARÍ

LA FÓRMULA 1 I EL MALBARATAMENT INVERSOR

EL NAUFRAGI DELS ESDEVENIMENTS A LA TERRA DE PROMISSIÓ

LA VOLVO: EL REGAL DE CAMPS A ALACANT

DE DINERS I ALTRES PENES

PROPAGANDA I DIRCURSOS HIPERBÒLICS

4. EL FUTBOL MODERN: DE LA PASSIÓ ALS INTERESSOS ECONÒMICS

ELS NOUS ESTADIS I LES RECONVERSIONS DELS CLUBS

COMPRAR UN CLUB DE FUTBOL

EL MALBARATAMENT DELS FITXATGES

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

La informació esportiva, encara que puga parèixer una paradoxa, mai no ha gaudit de gaire bona premsa. Aquesta mala fama se l’ha guanyat a consciència. Durant anys, el periodisme dedicat a narrar, glossar i interpretar els fenòmens esportius, sobretot els que gaudien d’un seguiment massiu, com és el cas del futbol, estigué en mans, amb massa freqüència, de tipus que no havien obert un llibre en tota la seua vida o que tot just havien superat el batxillerat elemental de l’època. Això sí: tenien una gràcia especial en l’expressió, parlaven amb desimboltura, peroraven amb una autoritat que pareixien pontífexs dictant encícliques i aparenta-ven saber de futbol més que els anglesos que el van inventar. és a dir, com qualsevol, però amb més desvergonyiment i desimboltura. La resta d’esports, pel seu interès minoritari, gairebé no tenien plomes que els glossaren o veus que els narraren, però, sens dubte, tenien millors comentaristes perquè els entesos en la matèria haurien de tenir una preparació prèvia que no s’exigia als del futbol.

Durant anys, per al periodisme esportiu només existí el futbol i, tot just sorgia algun especialista en un altre esport, se li tirava en cara la seua heterodòxia i se li blasmava en públic la seua raresa.

En aquesta mena de mans va estar, durant els anys del franquisme, gran part de la informació esportiva que emetien els diferents mitjans. Hi havia excepcions, com en tot, i de tant en tant sorgien experts de prosa brillant, oratòria ordenada i coneixements amplis. Però el periodisme esportiu era considerat el germà llec del convent informatiu, perquè s’hi destinaven els qui no servien per a altres menesters. Com si hagueren estat condemnats a galeres.

Per si això encara fóra poc, si els primers espases de l’època regalaven la seua prosa a la ideologia del règim, els subalterns de l’esport es venien, literalment, als regals dels dirigents de torn, foren de clubs o de federacions. Eren temps durs, en què el periodisme estava mal considerat socialment i pitjor remunerat salarialment. Els oficiants de la informació, en molts casos, eren pluriempleats obligats a posar la seua (in)dignitat al servei del poder.

Amb l’adveniment de la democràcia i l’aparició desmesurada de mitjans de comunicació, el panorama millorà, però els periodistes esportius eren observats per sobre l’espatlla pels seus col·legues dedicats a la informació política, emergent i acreditada socialment en aquells anys. Aquesta mena de fervor i dedicació al vessant sociopolític provocà un desinterès cap a la faceta social de l’esport, que fou aprofitada per una cohort de saltimbanquis per a escalar llocs en el rànquing del xou informatiu que, ja en aquells dies, començava a prendre cos en el panorama de la comunicació.

De manera que l’esport passà de ser un espai subaltern en l’oferta informativa a convertirse en un espectacle circense a mans, la majoria de les vegades, de xarlatans indocumentats. D’aquí a la cridòria actual i a l’embolic d’opinants, només hi havia un pas que, en efecte, es féu.

Encara sort que, enmig d’aquesta selva de sorolls i pamflets, sorgiren firmes com les de Vicent Añó. Des de la seua experiència en la pràctica atlètica, i amb la seua posterior formació universitària, Añó començà a aportar a la informació esportiva rigor, documentació i raonaments contrastats. Ingredients dels quals el sector està molt necessitat. Els seus articles a les pàgines del diari Levante-EMV, sempre al fil de l’actualitat i sempre fonamentats en xifres i dades, tenen la fredor que dóna la distància, però també l’interès que proporciona l’estudi a fons del tema. Añó contextualitza els números i ofereix sempre la visió de l’altra cara de la lluna: la que queda oculta als ulls del profà.

Amb aportacions com la seua, el periodisme esportiu començà a recuperar credibilitat, a tenir capacitat introspectiva, a deixar de ser una mera xerrameca verbal i a equiparar-se amb la resta de les àrees informatives de qualsevol mitjà de comunicació.

Un bon exemple d’aquesta transformació es recull en aquest volum, que recopila una bona part de les observacions i reflexions del seu autor al voltant del fenomen esportiu com a pràctica, espectacle, negoci i instrument polític. Com a material pedagògic i com a objecte de pensament al qual Añó aporta el seu cabal de coneixements, l’esport ha assolit rang universitari. Añó ha estat un dels pioners a aportar aquest bagatge cultural per a una disciplina menystinguda durant molts anys, que no mereixia una altra qualificació que el menyspreador títol de maria. Ara ja hi ha catedràtics en aquesta assignatura que és objecte de saberudes tesis doctorals.

J. V. Aleixandre

Redactor en cap d’esports de Levante-EMV

PREÀMBUL

La sèrie d’articles publicats pel diari Levante-EMV, sota la denominació «Ocios y Negocios», va nàixer fa molt de temps. Més de vint anys contemplen l’edició d’aquesta segona fase iniciada a finals de 2006 i que suma, per tant, tres anys de reflexions al voltant d’una temàtica apassionant, com és la de l’esport.

Reflexionar entorn de l’esport no es fa amb freqüència. Els estudiosos o investigadors d’aquesta matèria prefereixen altres camps, menys problemàtics i més procel·losos que el debat sobre la filosofia de la seua pràctica, l’anàlisi del seu entorn i la seua planificació, les conseqüències d’aquesta anàlisi o la crítica sobre la política i els gestors públics i privats, principalment si estan a prop del lloc en què l’«escrividor» viu o desenvolupa el seu treball.

Això sí, es parla i s’escriu dels resultats, dels fitxatges, de les baralles o «raons» dels esportistes o els dirigents, de les seues eixides nocturnes, una mica menys de l’economia de l’esport, dels nivells de pràctica dels espanyols o de la preparació dels esportistes i d’altres estudis d’investigació, que difícilment arriben al «gran públic» lector.

Per tant, no es parla en excés de l’impacte d’aquesta activitat de l’ésser humà en la societat, que al llarg del segle XX ha deixat de tenir una forma de pràctica caracteritzada per un cert individualisme per a convertir-se en col·lectiva, en un «fet social» (Cagigal, 1979 i 1981; Parlebas, 1988) que traspassa el seu propi camp per a convertir-se en una de les més atractives per a la societat, en un element d’identificació de «l’home i la dona moderns».

Només hi ha dos períodes històrics en què l’«activitat física» puga assolir els nivells actuals: a la Grècia clàssica, com a pràctica, i a la Roma de l’Imperi, com a espectacle. En la resta dels períodes, o no ha existit o ho ha fet de manera tan secundària que no ha deixat gairebé restes, llevat de l’inici de la humanitat, en el qual totes les accions tenien, per raons òbvies, unes connotacions de «pràctica física» (Neuendorff, 1986).

Són molts els autors que han tractat aquest tema de l’esport en la societat i la llista seria interminable, però permeteu-me recordar José M. Cagigal que, amb les limitacions òbvies del final del franquisme, va ser capaç de publicar diverses obres que han fet «pensar» bastants professionals de l’activitat física i l’esport sobre aquest «quefer humà», com li agradava de dir (Cagigal, 1975, p. 19). Des de la seua mort en un desgraciat accident d’aviació, hem quedat orfes d’un «pensador» de la seua categoria. La seua altura intel·lectual traspassà àmpliament les fronteres del nostre país, i ara ell és objecte d’estudi en diferents països.

Per això he d’agrair al diari Levante-EMV i, sobretot, al seu cap de redacció d’esports, Josep Vicent Aleixandre, l’oportunitat que em van donar de publicar un article setmanal i, per tant, d’analitzar la matèria i reflexionar-hi. Perquè, al cap i a la fi, d’això es tracta: d’analitzar diversos aspectes de l’esport, des del més proper, el que es fa a València, fins a aquell que té unes connotacions més globals, ja que tres anys a un article setmanal donen per a molt, tenint en compte que l’esport és una de les activitats més igualitàries i generalistes d’aquesta «aldea global».

Escriure una columna en un diari, sincerament, no és fàcil i, de vegades, m’ha costat unes quantes hores, encara que pareixi al contrari. Són articles curts, de poc més d’una pàgina, en què la labor de síntesi és obligada i d’una dificultat tremenda, acostumat com estava, els últims temps, a estendre’m per a escriure un llibre o un capítol d’algun llibre col·lectiu o, pitjor encara, a escriure centenars d’informes per a algun dels comitès organitzadors o organismes internacionals de campionats en els quals he estat involucrat. Transformar aquests articles en la base d’aquest llibre gairebé m’ha deixat exhaust, perquè a cada pas introduïa més material

o corregia allò escrit, de manera que alguns passatges ja s’allunyen molt d’aquells articles preliminars. Més encara quan s’hi han inclòs capítols nous, com el primer, o taules que és impossible encabir en una petita columna i menys desenvolupar-les i explicar-les.

Tanmateix, per tal de ser sincer, he de dir que he gaudit ara, en escriure el llibre, i abans, amb els articles. I confessar, també, que m’he sentit llegit. Han estat unes quantes les trucades rebudes. Les dels amics i «col·legues» que, perdonant-me els errors, em felicitaven. Alguns altres han estat de tons variats. Alguns han trucat per a agrair-me haver tret a la llum alguns temes determinats; uns altres, per a avisar-me del perill que amenaça els caminants de la ploma quan la crítica i la reflexió són agres.

Però aquesta és la grandesa del periodisme i espero poder seguir fent aquest petit treball de reflexió en el futur, amenitzant els matins dels diumenges dels incondicionals que un té i sense voler tampoc amargar-los a aquells que, en ocupar un càrrec públic, es pensen en possessió de la veritat o, el que és pitjor, que l’hàbit fa el monjo i que el càrrec els dóna saviesa.

Les pàgines següents s’han estructurat en quatre capítols en funció de la seua temàtica, cosa que pot resultar més interessant per al lector en poder anar directament als temes del seu interès. No obstant això, hi ha un fil conductor general, una mateixa unitat de criteri que relliga l’anàlisi de l’entorn de la pràctica esportiva, en què es tracten temes genèrics o específics de l’esport, amb les reflexions sobre la política esportiva valenciana o la passió i la problemàtica del futbol modern.

Per això, he tractat de no perdre el vehicle historicista del moment en què té lloc un fet concret, un peatge que un paga a la seua dedicació universitària i a aquesta història de l’esport que ha impartit a l’antic INEF i avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport des del 1987, amb alguns períodes de recés. El viatge sobre aquests fets sol ser molt il·lustratiu amb el pas del temps, quan comencen a convertir-se en història, encara que siga història recent. D’aquesta manera, podem «contextualitzar-los» perquè el lector pugui traslladar la seua imaginació al passat, contribuint a rememorar les seues pròpies vivències i a reflexionar sobre la qüestió que es planteja.

L’anàlisi d’algunes qüestions es fa, a voltes, des d’una gran proximitat als fets, en haver ocupat diversos càrrecs directius dins el món de l’esport, des del professional fins al representatiu. Com a gestor, he organitzat esdeveniments com el 7è Campionat del Món d’Atletisme celebrat a Sevilla el 1999, el tercer en pista coberta del 1991 a la mateixa ciutat o l’Europeu en pista coberta a València el 1998, o els XV Jocs del Mediterrani celebrats a Almeria el 2005, entre d’altres. Això m’ha permès penetrar un poc més dins els «secrets» de l’organització esportiva.

Però també els càrrecs representatius m’han donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des d’aquells primers temps en què vaig ser president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola d’Atletisme. Tot això m’ha permès observar de prop l’esport espanyol i l’internacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de l’equip espanyol d’atletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi d’aires, sense detriment del meu amor per l’atletisme, la meua «petita gran passió».

Amb tot, la memòria se’n va per les tortuositats de més de quaranta anys entorn de l’esport, tota una vida que diria un clàssic, des que el 1964 vaig començar a practicar atletisme. Vaig ser, primer atleta, després entrenador, dirigent i organitzador, cosa que m’ha permès gaudir d’aquest esport universal, dur com pocs i extraordinàriament divers, i d’altres. Els seus ensenyaments són impagables. Primer, amb les teories de l’entrenament, després amb la seua gestió, i de tot això parle d’alguna manera al primer capítol, en què es mesclen les vivències personals amb el pas i el canvi d’una professió: la de l’antic professor d’Educació Física per la de llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.

D’altra banda, als capítols més generalistes sobre «l’entorn de la pràctica esportiva» i «la política esportiva», s’hi afegeix un capítol sobre el futbol, un tema que genera un volum de notícies tan gran que és difícil sostraure-se’n, tant de les notícies com de la seua dinàmica. La seua presència en la societat ocupa un lloc tan preponderant que n’he analitzat les vicissituds en diverses ocasions. Això m’ha permès obrir el ventall de coneixements, entrar en aquest món tan bigarrat i estudiar-ne el funcionament.

El mateix ha passat amb un altre tipus d’activitats o esports, l’escriptura sobre els quals m’ha permès conèixer-los millor, però, encara que la seua temàtica siga més concreta, s’han agrupat sota l’epígraf de «l’entorn de la pràctica» o «la política esportiva», ja que el seu enfocament tendia més cap a aquests continguts que als d’aquests esports mateixos.

Del conjunt del llibre destacaria, d’una banda, allò que té una clara orientació política en el sentit dels clàssics atenesos, no en el reduccionista dels partits polítics, és a dir, pel que té d’anàlisi de les relacions entre els ciutadans de la polis. Uns ciutadans l’orientació dels quals hauria de ser cap a la justícia i el bé comú, que, traduït al contingut d’un simple paràgraf o apartat, és el tractat de les actuacions i els programes dels nostres governants, en tant que han estat elegits per a treballar pel benestar dels seus conciutadans. Una altra cosa és que discrepem, i profundament, de si aquest benestar social s’aconsegueix fent grans premis de Fórmula 1 o potenciant la pràctica de l’esport a les escoles. I com que han passat molts segles des de la Grècia clàssica, actualment no podem deixar de ser hereus de les teories de Hobbes, Descartes

o de la «crítica de la raó» de Kant, de personatges com Rousseau o Pestalozzi en l’àmbit de la filosofia o de la pedagogia física, i, finalment, del conjunt de la Il·lustració. De manera que, de tant en tant, ens ix la vena crítica. què faríem, què seríem sense aquest pensament crític? Reivindiquem-lo, doncs, tot i que pesi a alguns càrrecs públics o encara que ens causi problemes personals.

Amb tot, hem arribat fins aquí i seguirem reflexionant per veure què ens retorna aquest mirall de l’esport, i, sobretot, pensant en la gent de l’entorn esportiu que necessita un suport, una veu que la defense, la crítica sana a una política i uns programes esportius que no tenen la més mínima planificació, amb uns pressupostos escassos i una gestió amb tantes llacunes com el mar de la Copa de l’Amèrica.

No voldria acabar aquest preàmbul sense parlar d’alguns temes concrets i específicament de tres. Un de connotacions polítiques: la llarga mà de Blanquer sobre el sorprenent nomenament de Niurka Montalvo, campiona del món de salt de longitud a Sevilla, però sense cap bagatge en direcció i gestió de l’esport, com a secretària autonòmica de l’Esport a menys de dos mesos de les eleccions de maig del 2007. Va ser passar directament de les pistes al màxim càrrec executiu de l’esport valencià i això grinyolava molt, sobretot perquè feia tot just uns anys que vivia a la Comunitat Valenciana. El seu nomenament, assumit per tots, va ser cosa de Rafael Blanquer, el seu entrenador, molt amic del president de la Generalitat. Montalvo va aconseguir superar possibles canvis de govern després de les eleccions ja que, de nou, va guanyar el PP i ella segueix encara en aquest càrrec el gener del 2010.

Un altre dels temes significatius per a mi és relativament recent i està just als antípodes de l’anterior. és un homenatge a un amic acabat de jubilar, Enric Martí, el meu conseller àulic quan érem estudiants a Madrid i sobre el qual vaig publicar un article que incloc ampliat en el llibre i que m’ha servit per a portar a col·lació la situació de l’educació física, aquesta antiga «maria» en l’ensenyament no universitari. L’article va comportar un important desplegament emocional. I no ho dic per les llàgrimes del protagonista, que és un sentimental, sinó per la gent que deia haver-lo llegit i haver-se sentit identificada amb allò escrit i amb Enric Martí, aquest gran professor. «Un professor de pati» fou, al seu torn, una petita contribució a l’honor de tots aquests professors d’educació física que quotidianament imparteixen aquesta matèria als instituts i a les escoles i promocionen la pràctica física i esportiva entre els joves, malgrat les deficiències que tots coneixem i de la poca atenció que se’ls dedica des dels llocs de comandament educatiu. Són herois anònims, gràcies als quals el nostre panorama esportiu no està molt pitjor i els nostres escolars baixen una mica la seua obesitat, el gran problema de salut de la nostra societat.

Finalment, el tercer dels temes, escrit també en el seu moment com a article, era en certa manera una reivindicació: dels nostres orígens, de la nostra història esportiva més genuïna i d’unes persones que, contra el vent i la marea d’aquesta mal entesa modernitat, van arramblar amb tot i segueixen mantenint l’esperit del passat i l’esperança en el futur, com els germans Tuzón. L’article sobre «El Trinquet de Pelayo» va eixir publicat el 15 de juliol de 2007, a punt que el personal anara de vacances i que la crida de socors dels propietaris del Trinquet caiguera en sac foradat i el tema s’oblidara amb el ferragosto. Però no, al costat d’altres accions, va contribuir a fer que el tema es resolguera i que el Trinquet tinguera les subvencions oportunes perquè entre els Tuzón i l’Administració, sobretot municipal, dugueren a terme els arranjaments necessaris per a insonoritzar el que els aficionats en diuen «la catedral de la pilota». Hauria estat un contrasentit tot el teòric suport que les institucions donen a la pilota com a emblema de la cultura valenciana i que deixaren caure la més antiga de les seues installacions. Com que equip de govern i oposició municipal van estar totalment d’acord, la cosa es va poder solucionar. I com que els agraïts van al cel, a més d’una trucada només publicar-se l’article, els bons gestors del Trinquet Pelayo van tenir a bé convidar-me a la «reinauguració», cosa que vaig agrair perquè, en aquesta València nostra, les autoritats procuren convidar-me al menys possible. A alguns/es càrrecs públics, els produeix urticària i alguna cosa més veure’m en actes públics, com quan l’Associació Valenciana de Gestors Esportius em va atorgar el premi a la trajectòria professional i es lliurà el guardó en el curs del sopar oficial del congrés de l’Associació Espanyola de Gestors.

Una de les anècdotes més boniques va succeir precisament amb aquest article sobre el Trinquet de Pelayo, quan un alumne meu va venir a veure’m al despatx no per a parlar d’exàmens, de programes, o per a queixar-se d’alguna cosa, sinó, precisament, per a agrair-me que l’escriguera i que defensara la pilota. quan li vaig dir que la pilota, aquí, no necessitava defensa, que era dels esports més ajudats, m’ho va negar. De cara a la galeria, tot pareixia estar bé, però ell, com a practicant i gran aficionat, coneixia de primera mà les deficiències i les dificultats que passaven les escoles de pilota per a sobreviure.

Al llibre, hi ha altres reivindicacions, com la tristesa i la ràbia per la desaparició de la «maratonina», després de vint-i-cinc anys d’història, o la discriminació d’equips com el Platges de Castelló i altres, enfront de l’amiguisme d’equips com els d’Aspar o Blanquer. Possiblement els «amics» de Madrid no en tinguen la culpa. Els ho disculparé.

Finalment, entre la part dedicada a l’anàlisi dels esdeveniments, ocupen un paper central la Fórmula 1 i la Copa de l’Amèrica, la qual cosa és lògica pel paper protagonista que han tingut en la societat valenciana i en el primer cas, també, entre col·lectius ciutadans i els nombrosos grups oposats al circuit.

Amb tot, escriure és dur. Evidentment, no escriure del temps o de la lluna, sinó del que passa quotidianament. I del que passa en l’entorn de la teua professió o del teu treball. Genera una certa incomprensió i et carregues un munt d’«enemics» (possiblement no més dels que ja tenia abans d’iniciar la sèrie d’«Ocios y Negocios», tot i que alguns estiguessin ocults). A voltes, és bastant ingrat, delicat, i la sensació de solitud és impossible d’evitar, de manera que he estat a punt de deixar d’escriure aquesta columna del Levante-El Mercantil Valenciano diverses vegades. M’han aguantat les trucades, les felicitacions i els suports d’aquells amics i seguidors fidels que un té o els dels molts que se senten discriminats i desprotegits per la política esportiva que es fa per aquests llogarrets, o fins i tot els dels qui, sense estar afectats directament per aquestes actuacions administratives, els pareixen negatives. El valor d’aquestes persones que sense conèixer-te t’envien un mail de reconeixement és d’allò més valuós per a alçar l’ànim i l’autoestima i seguir avant. També l’empenta d’algunes persones que són a la frontera política bregant cada dia, com Concha Caballero i Jeannette Segarra, a les quals se’ls fa molt dur el control d’aquesta república monàrquica campista o campsista en què s’ha convertit la Comunitat Valenciana, País Valencià per als amics. I, per descomptat, el suport incondicional dels amics, sobretot dels membres de la Germandat, aquesta associació judeomaçònica a la qual pertanye. Som quatre individus tan perillosos que ens ajuntem a sopar un cop al mes per a contuberniar.

A totes aquestes persones, el meu petit homenatge, perquè el seu alè se sent i et reconforta. Però hi ha una persona especial, el nom de la qual em guardo, que ho fa quotidianament: em passa el comunicat cada diumenge, siga on siga, i em comenta l’article. Fins i tot em dóna idees per a altres de futurs. Així que, gràcies dobles.

Com gràcies dobles, i triples, al diari Levante-EMV, que empara els meus «totxos» dominicals i que m’ha permès redactar aquest llibre, així com a Eliseu Climent i a Publicacions de la Universitat de València, que van acollir amb entusiasme la idea d’escriure’l. Eliseu, a més, un inconformista, el que va fer la primera vegada que li ho vaig comentar fou donar-me més faena.

I què no dir d’eixe amic de tota la vida, el company Aleixandre, un bon munyidor d’aquesta història, que va sorgir allà per octubre o novembre del 2006, en una conversa intranscendent enfront d’una cerveseta. Vicent Aleixandre, el «gran Alex», cap de redacció d’esports del diari, és per a mi un dels millors, per no dir el millor, «escrividor» d’esports d’Espanya –així, amb totes les lletres. I com li he dit moltes vegades, és una pena que no es prodigue més. Li dec el rescat de la meua vena periodística i d’aquests «Ocios y Negocios», base d’aquest llibre amb alguna aportació més.

Gràcies!

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de l’educació física a Espanya ha acompanyat l’esdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que s’havia d’estudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a l’Institut d’Educació Física (INEF) de Madrid, l’únic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de l’època.

Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets d’índies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri d’Educació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa d’aquest ministeri o perquè «els d’esports», és a dir, la Delegació Nacional d’Esports, no volien deixar anar l’excel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.

En qualsevol cas, la veritat és que els estudis d’educació física, l’INEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional d’Esports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia s’afermés al nostre país. Almenys, en l’ensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.

Però l’octubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que s’acostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis d’educació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, l’INEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem d’un organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: l’Academia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i l’Escuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de l’educació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja s’havien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), se’ns rifaven. No volien «els de Falange», com se’ls deia en l’argot de l’ensenyament, i no vam tenir problemes de faena.

Però, tornant al principi, aquesta entrada a la Universitat es va retardar més de vint anys. Els estudis d’educació física, després de «ciències de l’activitat física i l’esport», no es van crear des de l’òptica universitària fins al 1993. Prèviament, però, el 1992, els INEF existents van signar un protocol d’adscripció a la Universitat amb un termini fins al 1998 per a integrar-s’hi totalment, però que va seguir vies diferents en les diverses comunitats autònomes.

Es va haver d’esperar, doncs, una mica més de deu anys en el meu cas per a tenir el títol de llicenciat en educació física firmat pel ministre d’Educació el 13 d’abril de 1984, quan havia acabat el 1973. Exercíem amb un mer certificat de l’INEF dient que havíem acabat els estudis i que havíem pagat els drets del títol. Però, ja ho he dit, l’arribada del títol es va retardar onze anys. Més encara, vaig obtenir abans el de llicenciat en psicologia, carrera que vaig cursar posteriorment a la de l’INEF i el títol de la qual porta data del 24 de febrer de 1983, anterior al que ha estat la meua professió i amb el qual em guanyava la vida, que diria un clàssic.

I és que el galimaties que representava aquesta professió en les albors de la democràcia era de tal magnitud que hi havia al voltant de cent quaranta títols, titolets, diplomes i certificats diversos que capacitaven per a exercir l’educació física a les escoles i, no cal dir-ho, per a entrenar els esportistes. Calia ordenar-ho i regular-ho tot. Així, el 1982 es va publicar el Decret de convalidacions dels antics títols, pel qual s’establien una sèrie de categories de convalidació que anaven des del qui havia de fer un simple examen o un simple curs (les/els qui havien estudiat quatre anys), fins a aquells als quals se’ls eximia de passar les proves d’ingrés als INEF, però havien de fer tota la carrera. A aquestes persones, a més, se’ls va dispensar de classes presencials excepte dos mesos l’any. Més o menys just, la veritat és que, per fi, en segles diria jo, l’educació física a Espanya caminava per una sola via i es posaven les bases per a la futura integració a la Universitat.

Les coses, al nostre país, havien començat a canviar, amb alguna lentitud i una forta resistència dels sectors més conservadors de la dictadura, però sense marxa enrere, des de la mort de Franco el 1975. Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 1977; la Constitució, com tothom sap, es va aprovar el 1978, i les primeres eleccions municipals van tenir lloc el 1979.

Per a l’esport, hi ha, de forma clara, un abans i un després. L’esport és participació i associació, dues de les claus que n’han permès l’extraordinari desenvolupament actual, que es va donar a partir de l’entrada de la democràcia, després del fosc període franquista de quaranta anys, en què no estava permès el dret d’associació, imprescindible per a l’estructura esportiva moderna, en la concepció anglosaxona de la qüestió (Añó, 1994). Els clubs, que sempre van tenir un poc d’independència i regulació privada, però sobretot les federacions, van passar a tenir els seus òrgans elegits democràticament. Es va aprovar la segona Llei de l’esport el 1980, que va llançar a la galleda de les escombraries la vella Llei Elola del 1961, i tot i que va ser una llei que va quedar ràpidament desfasada en aprovar-se en un moment en què Espanya abordava una profunda transformació administrativa amb els estatuts d’autonomia, va servir per a declarar les entitats esportives com a societats de dret privat. Els seus presidents i els seus diferents òrgans de representació ja no eren escollits a dit pel Govern, sinó que eren elegits pels seus afiliats. Aquesta llei tampoc va arribar a temps per a regular l’esport professional, els actors del qual, principalment futbolistes, es van mobilitzar, fins i tot a través de vagues -cosa insòlita fins aleshores-, per tal que els fóra reconeguda com a «treball per compte d’altri» la seua activitat esportiva i que els seus «contractes d’esportistes amateurs» passaren a ser reconeguts com a contractes de treball.

Mai no es ponderarà prou el valor dels anys vuitanta per al nostre país, en moltes facetes socials probablement, però, pel que fa a l’activitat física i l’esport, van ser determinants. D’una banda, les escoles van començar a ser mixtes, l’ensenyament es va generalitzar i van augmentar fortament els instituts públics. Els ajuntaments es van convertir en els grans motors del desenvolupament esportiu espanyol. Havien passat de ser uns organismes anquilosats, amb un escàs pressupost destinat a l’esport (l’Ajuntament de València abans del 1979 tenia un milió de pessetes de pressupost; no tenia regidoria pròpia, sinó que estava amb Festes i no sé quantes coses més, i no tenia ni una sola instal·lació esportiva municipal), a construir instal·lacions, crear escoles esportives, atendre els ciutadans i organitzar activitats. A poc a poc, a més, vam anar organitzant tota mena d’esdeveniments de caràcter internacional, cosa que no podíem fer en el període anterior, llevat d’alguna honrosa excepció com aquella Copa d’Europa de Futbol que no tenia el format actual. Així, el 1982, vam organitzar el Mundial de Futbol, el 1986 el de Bàsquet i Natació, el d’Escacs el 1989 i, ja als anys noranta, vam organitzar competicions de totes les característiques possibles, des de la Ryder Cup de Golf fins a la Fórmula 1, la Copa de l’Amèrica, els mundials de Rem i Piragüisme, els d’Esquí Alpí, els d’Atletisme de pista coberta (ni més ni menys que tres entre el de Sevilla el 1991, el de Barcelona el 1995 i el de València el 2008) i a l’aire lliure, els de Gimnàstica, i el més complicat i fastuós de tots: els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.

Tot això va contribuir al fet que el nombre de practicants esportius augmentara substancialment des d’un inicial 12,5 % el 1968 o el 22 % que figurava el 1975 fins al 34 % del 1985 o el 39 % del 1995 (García Ferrando, 1991 i 1996), xifres en què es manté actualment, un poc estancat. Però l’interès per l’esport està bastant per sobre d’aquest nivell de pràctica i arriba al 60 % de la població entre 15 i 74 anys (García Ferrando, 2006), i és bo que qui es mou en l’entorn organitzatiu ho tingui en compte.

En el camp estrictament acadèmic, els anys vuitanta del segle passat van registrar un profund canvi en el concepte d’educació física, en completar-se la normativa reguladora dels estudis i la impartició d’una assignatura que no va adquirir la merescuda igualtat amb la resta fins ben entrada la democràcia. Solucionat el problema de les titulacions, va venir a continuació la regulació de l’assignatura en l’ensenyament mitjà (avui secundari), per a la qual cosa es van convocar les primeres oposicions públiques a professor d’educació física a tot Espanya el 1985. Fins a aquell moment, el professor d’aquesta matèria cobrava aproximadament la meitat que