1001 històries del Barça: El Futbol Club Barcelona en la història de Catalunya, un símbol de la identitat catalana

By Adrià Soldevila, Abraham Giraldés and Jordi Sunyer

Des d'aquells inicials partits a l'antic Velòdrom de la Bonanova, on els primers sportmen estrangers van defensar la samarreta blaugrana, el Barça ha estat des de sempre vinculat al catalanisme. Gràcies a la seva presència en els actes de reivindicació nacional en defensa de la llengua, la cultura i la identitat del país, la seva imatge va lligada a la història de Catalunya i als seus esdeveniments
més rellevants. Aquest llibre fa un repàs històric dels vincles del catalanisme amb un club que s'ha forjat una identitat que sempre ha anat més enllà de la seva funció esportiva.
• Gaspar Rosés, el catalanitzador del Barça.
• La xiulada a l'himne espanyol al camp de Les Corts.
• L'espanyolització franquista i les imposicions al club.
• La Recopa de Basilea, la recuperació dels símbols.
• El "cercle virtuós" de Laporta.
• La primera senyera a la samarreta.
• Bartomeu Terrades, el primer president català.
• Cursos de gramàtica catalana per als socis, l'any 1932.
• La reobertura franquista del camp de les Corts.
• El simbolisme del club, un problema per al règim.
• Montal pare, el democratitzador.

• Language: Català
• Publisher: L’Arca
• Release date: Nov 25, 2016
• ISBN: 9788494616587

Book preview

2013

CAPÍTOL 1

La Fundació

Un suís a Barcelona

El 1898 un home posava els peus per primer cop a Barcelona. El podríem descriure com un jove de 21 anys, d’estatura mitjana i de complexió atlètica. Lluïa un abundant bigoti típic de l’època i un cabell molt ben engominat, també a la moda. El seu nom, Hans-Max Kamper Haesseig, o com seria més conegut a la Ciutat Comtal, Joan Gamper.

Darrere seu deixava una intensa carrera esportiva a Suïssa, on havia militat i esdevingut capità del FC Basilea. Però, lluny de poder-lo qualificar com un futbolista professional, la veritat és que Hans Gamper tenia un do per als esports. Ja amb 12 anys destacava en el ciclisme i l’atletisme, més tard es decantaria pel futbol, però també va practicar la natació i el rugbi.

Joan Gamper, fundador del Barça

D’esperit inquiet, Gamper ja va demostrar, des d’un principi, la seva voluntat d’estabilitzar el futbol, esport vingut de les illes britàniques i que a Europa encara se’l veia amb recel. Primer va ser un dels fundadors del FC Excelsior, un club de la ciutat de Basilea, però, després del seu pas posterior pel FC Basilea, va aprofitar la fusió del FC Excelsior, el FC Viktoria i el FC Turicumper per fundar el FC Zuric, un dels equips cabdals del país alpí.

El 1898 Gamper vingué a Barcelona des de Lió, on s’havia traslladat dos anys abans per motius laborals i on havia jugat al futbol i al rugbi a la Union Athlétique. A la Ciutat Comtal tan sols hi volia estar de passada, per aprendre el castellà i viatjar fins a l’illa de Fernando Poo per establir contactes comercials per a l’empresa familiar. Però el seu oncle, Emili Gaissert, el va convèncer perquè s’instal·lés a la capital catalana, on va començar a treballar de comptable a la Companyia de Tramvies de Sarrià. Amb residència en l’encara independent vila de Sant Gervasi de Cassoles, es va relacionar molt amb la comunitat estrangera de Barcelona coneguda a través del seu tiet, amb molts dels quals jugava al futbol.

L’octubre del 1899 i després d’uns mesos a la Ciutat Comtal, Gamper es creu prou establert per intentar l’aventura de crear un club de futbol. La primera idea va venir després de veure en el Velòdrom de la Bonanova els deixebles de Jaume Vila, propietari del Gimnàs Tolosa, practicant amb pilotes de futbol. Aquelles pilotes amb les quals s’entrenaven els alumnes de Vila eren importades d’Anglaterra i, probablement, podem assumir que eren de les poques que hi havia a la capital catalana. Veient l’oportunitat i les facilitats que hi trobaven, Hans Gamper i Walter Wild van proposar a Jaume Vila crear una secció de futbol en el seu gimnàs. La negativa a l’acord fou rotunda i és que el propietari del Tolosa volia fundar un equip de futbol format exclusivament per sportsmen catalans: el FC Català, un equip de Barcelona de samarreta blava i pantalons blancs.

Gràcies a aquest rebuig, els membres del FC Català van catapultar la fundació d’un nou equip, un equip actualment admirat per tot el món i fundat, precisament, per aquell jove suís a qui havien negat l’entrada.

Però ja vinculant les nostres primeres línies d’història del Futbol Club Barcelona amb el catalanisme, pot semblar que el club es fundés sense un motiu polític aparent i en una societat a qui poc importava la llibertat que li havia estat arrabassada l’any 1714. Però res d’això no és cert. Tal com explica Jordi Salvador Duch, en la seva tesi doctoral Futbol, metàfora d’una guerra freda. Estudi antropològic del Barça, el mateix any de la fundació del FC Barcelona, Torras i Bages és nomenat bisbe de la diòcesi d’Osona i, des d’aquell moment, la burgesia catalana comença a sentir-se atreta per un nacionalisme polític proper, aprofitant la debilitat que havia patit l’Estat espanyol després de perdre les colònies d’ultramar. El Barça naixeria, aleshores, a la vegada que tot un conglomerat d’entitats catalanistes clau en l’estructura, creació i difusió del nacionalisme, com el Centre Excursionista de Catalunya, l’Ateneu Enciclopèdic Català, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el cor catalanista per excel·lència, l’Orfeó Català.

El Gimnàs Solé i el Gimnàs Tolosa

Barcelona, 1899 no ha estat un gran any. Els comerciants de la ciutat, tant en l’àmbit particular com a través de la Cambra de Comerç, així com també el Foment del Treball, s’han plantat contra el govern central. El motiu, el desastre colonial que ha acabat amb el somni espanyol de l’imperi on mai es ponia el sol. Finalment, s’han perdut les últimes colònies que quedaven sota el domini ibèric: Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines. L’octubre d’aquell mateix any tornen milers de persones que havien emigrat a les colònies en busca d’una vida millor.

El govern designat per la monarquia, proposa una pujada dels impostos per a les reparacions de la guerra. A Barcelona es produeix el «tancament de caixes» promogut pel mateix Ajuntament i el seu alcalde, Bartomeu Robert. La voluntat des de Madrid de recaptar els nous impostos i de perseguir els milers de morosos que hi ha a la capital catalana provoca la dimissió del doctor Robert i una vaga de tots els botiguers barcelonins. Es suspenen les garanties constitucionals a la ciutat i el capità general declara l’estat de guerra. El conflicte acabarà després de dos mesos de vaga i d’unes quantes detencions de comerciants. Malgrat tot, ha quedat evident un fet que amb el temps anirà creixent dintre de la consciència catalana: la necessitat d’una autonomia fiscal. Si bé encara és massa d’hora per considerar-ho una reivindicació del Principat, es comencen a sentir les primeres incomoditats dintre del centralisme espanyol, que no tardarà en anomenar-ho separatisme.

Tot i així, un grup de 12 homes sembla que han continuat amb el seu propòsit de fundar un club de futbol malgrat les dificultats. Reunits, sovint de nit, aquests 12 homes es troben en una estança cedida pel propietari Manuel Solé, amo del Gimnàs Solé. Aquest és el lloc on es reuneixen els fundadors del FC Barcelona: els suïssos Hans Gamper i Otto Kunzle; els anglesos Walter Wild, John i William Parsons; l’alemany Otto Maier, i els catalans Lluís d’Osó, Bartomeu Terrades, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol i Josep Llobet.

Aquests foren tots els homes que van respondre a la nota de premsa publicada a la revista Los Deportes, el 22 d’octubre de 1899, en la qual Gamper demanava la col·laboració de diversos jugadors per formar un equip i jugar a foot-ball. Ens pot resultar estrany que la crida per crear un equip de futbol s’hagués fet a través d’una nota de premsa, però, en aquella època, el futbol, com hem esmentat amb anterioritat, era un esport poc conegut. De fet, el cas que la reunió d’aquests fundadors es realitzés en una de les dependències del Gimnàs Solé ens explica en quina situació es trobava.

Situat al número 5 del carrer Montjuïc del Carme, enmig del casc antic de Barcelona, el Gimnàs Solé, actualment desaparegut, es fundà en les dues darreres dècades del segle XIX. El seu objectiu era respondre a la demanda creixent de gent que volia practicar la gimnàstica. Va ser una època en la qual es van fundar diversos gimnasos, perquè els coneguts com sportmen poguessin practicar esgrima, gimnàstica, natació o atletisme. Com a sportmen que era, Hans Gamper va pensar, precisament, en un gimnàs per poder fer la reunió amb els altres fundadors.

En primera instància, va pensar a demanar una sala per reunir-se al Gimnàs Tolosa, situat al carrer Xuclà, ben a prop del Gimnàs Solé, però, com hem comentat abans, el seu propietari, Jaume Vila, es va desentendre de la petició del suís, ja que volia fundar el seu propi equip de futbol, el Foot-ball Club Català. Gamper, persistí amb el seu objectiu i trobà el suport de Manuel Solé per fundar un equip que admetés tant jugadors catalans com estrangers. És més, el mateix Solé va instar Gamper perquè publiqués l’anunci a la revista Los Deportes, tot aprofitant que la redacció d’aquesta publicació compartia edifici amb el gimnàs. Amb tota aquesta ajuda, Manuel Solé, que estava més interessat en l’esgrima, va veure que així podia fer la competència al Gimnàs Tolosa, principal rival a la zona.

Però, tornant a aquestes reunions vespertines, a l’estança on es reunien els 12 fundadors del FC Barcelona, Gamper, que era el conductor en totes les reunions, imposà el seu criteri en un element que marcaria l’equip i la seva història per sempre: prendria els colors blau i grana, del cantó de Ticino i del seu antic equip, el FC Basilea. Aquesta dada, però, no és l’única acceptada. De fet, hi ha diverses teories en les quals es debat el perquè dels colors blaugrana. Una d’elles, escrita precisament en un altre llibre, Am Ball, im Bild. Das andere Fusballbuch, d’Andreas Schiendorfer i Felix Reidharr, diu que els colors provenen dels llapis bicolors que feien servir els comptables per definir els pagaments cobrats i els pendents.

Nota de Hans Gamper a la publicació Los Deportes

Actualment, del Gimnàs Solé, no en queda res. Primer va ser convertit en un garatge, després, l’any 1996, va ser enderrocat per construir-hi de nou les oficines de l’empresa Promocions Ciutat Vella S.A. El 1999, amb motiu del centenari del club, s’hi va reinstal·lar una placa commemorativa de la fundació, recordant aquell gimnàs on nasqué el Foot-ball Club Barcelona i on el seu propietari fou tan important no tan sols per al club, sinó també per a la ciutat i el país.

Un reconeixement a Manuel Solé

A tall d’anècdota, Manuel Solé va arribar a ser directiu del Barça en la junta del president Otto Gmelin, entre els anys 1909 i 1910. El seu nomenament fou el reconeixement al suport que va donar a l’equip i a la cessió d’un espai perquè el FC Barcelona tingués la seva seu social dins el gimnàs fins al 1910, quan el club es va traslladar a una sala de la Cerveseria Moritz, a la plaça Goya.

El primer partit

Amb més problemes dels que es pensaven per reunir els jugadors necessaris per disputar un partit, el Foot-ball Club Barcelona jugà el primer matx de la seva història el dia 8 de desembre de 1899 davant una colònia de futbolistes anglesos de la ciutat. Ho va fer, però, havent de modificar alguns aspectes del joc per adaptar-se a les circumstàncies: dos equips de 10 homes, tot cedint el FC Barcelona al combinat anglès alguns dels seus propis jugadors, entre ells Arthur Witty, per tenir un mínim de participants. En el moment del partit, els jugadors encara no tenien una samarreta definida.

Aquell primer partit es va disputar a l’antic Velòdrom de la Bonanova, un camp de propietat privada que els propietaris havien cedit al club perquè hi desenvolupés les seves activitats. L’alineació d’aquell primer partit la van formar: Wild, Gamper, Urruela, Lomba, De Orió, Llobet, López, Terradas, Kunzli i Schilling. En aquest equip cal destacar la presència de tres presidents, el fundacional i en aquell moment màxim càrrec de l’entitat, Walter Wild, el mateix Hans Gamper, i Bartomeu Terradas, qui fou el tercer president del FC Barcelona i el primer català a dirigir l’entitat.

D’aquell partit, a més, en tenim constància també gràcies a una apassionada crònica publicada a La Vanguardia l’endemà, amb el títol «Match à Foot-ball», que es reprodueix en les línies següents:

Soberbio fue el jugado ayer tarde en el ex-Velódromo de la Bonanova, entre la sociedad Foot-ball Club Barcelona y algunos jóvenes de la colonia inglesa de esta capital. A las tres en punto, hora prefijada, se alineaban ambos bandos, compuestos de diez jugadores cada uno, en la pelouse del indicado ex-Velódromo. […] Empezó el juego el team Barcelona, sucediéndose aquella serie de incidentes que tanto atractivo proporcionan a este sport favorito de las naciones robustas. Desde los primeros goles se distinguieron del team Barcelona los señores Harry Gamper, capitán, Urruela, Lomba y Wild, por su acierto en dirigir la pelota. […] Durante 1 primera parte del partido los ingleses lograron un goal o entrada, en tanto que el team Barcelona perdía dos por chocar la pelota contra los palos de la puerta. […] Para terminar, séanos permitido felicitar calurosamente al Foot-ball Club Barcelona, que con tan buenos auspicios inaugura sus sesiones y hacer extensiva la felicitación a los jóvenes de la colonia inglesa, que con tanta inteligencia llevaron el partido match de ayer. […] Tenemos entendido que se está además formando otra sociedad de la misma índole por otro grupo de jóvenes de Barcelona, al que pronto veremos medir sus armas o su pelota con los adalides del match de ayer.

El final d’aquest partit seria una derrota per 0 a 1, però aquesta derrota no desencoratjaria aquells primers pioners blaugranes que acabaven de fundar un dels millors equips de la història.

El club més antic

Com s’ha comentat amb anterioritat, el FC Barcelona va ser fundat gràcies al rebuig per part del FC Català d’una possible incorporació de Hans Gamper a la seva plantilla. La crònica publicada per La Vanguardia destaca en les seves últimes línies la fundació d’un nou club. Es tracta, precisament, del Català, amb qui el Barcelona va tenir la primera confrontació social. El president del FC Català, Jaume Vila, afirmava dirigir el primer club barcelonès de futbol de la història, fundat, segons ell, el 18 d’octubre de 1899, però la polèmica va quedar tancada en demostrar-se que, al registre civil de la ciutat, el primer club inscrit va ser el FC Barcelona. El Català no ho va fer fins a final de desembre del 1899, fet que desmenteix que el club fundat al Gimnàs Tolosa fos el degà del futbol barceloní.

Un club nòmada

Durant els primers anys de vida, el FC Barcelona va haver de conviure amb la manca de seu i estadi propis, amb la qual cosa havia de traslladar-se, quan les circumstàncies així ho requerien, a una nova localització dins la ciutat.

D’aquesta manera, el Barça va arribar a jugar els seus partits com a local en cinc estadis diferents durant els seus 10 primers anys. Fins al 1909, el club estava sotmès a les exigències i necessitats dels propietaris dels camps, un fet que es va solucionar en el desè aniversari quan es va poder comprar el camp del carrer Indústria. Fins aleshores l’equip va haver de jugar en diversos llocs dins la geografia barcelonina.

El primer estadi, com s’ha esmentat més amunt, va ser l’antic Velòdrom de la Bonanova, on el FC Barcelona va disputar diversos partits fins a mitjan any 1900, quan va haver de buscar un nou camp a causa de l’acord de cessió que els propietaris havien pactat amb el FC Català. El primer gol en aquell estadi el va fer Hans Gamper durant la disputa del segon partit.

Entre el 1900 i el 1901, el Barça va mudar-se al camp de l’hotel Casanovas. El 18 de novembre, 10 dies abans de la celebració del primer aniversari del club, s’hi va disputar el primer partit davant unes 4.000 persones. El rival va ser l’Hispania Athletic Club, un equip fundat a Barcelona el 5 d’octubre d’aquell mateix any, i el resultat va ser d’empat a zero. El primer gol blaugrana en aquell camp va ser obra d’Arthur Witty, l’anglès que va disputar el primer partit de la història del club amb el combinat rival formant part de l’entitat. El 23 de desembre es disputà el primer derbi entre el Barça i l’Espanyol, anomenat en aquella època Sociedad Española de Fútbol, en un enfrontament que també va acabar sense gols.

Només un any després i amb motiu de la construcció de l’Hospital de Sant Pau, el Barça va veure’s obligat a marxar i va instal·lar-se al que seria el seu estadi durant quatre anys consecutius, l’anomenat camp de la carretera d’Horta, entre els barris de la Sagrera i el Guinardó. Durant uns dies i abans del trasllat al nou estadi, l’entitat va disputar els seus partits al camp de la plaça de les Armes, a la Ciutadella. El 23 de novembre de 1901 s’inaugurà el nou recinte amb la disputa d’un partit davant la tripulació del creuer britànic Calliope. El Barça guanyaria per quatre gols a zero i Gamper seria l’autor del primer gol. L’any 1905 el club va abandonar els terrenys per la decisió dels seus propietaris de construir-hi edificis, i es va traslladar aleshores al carrer Muntaner, on també restaria durant quatre anys. El primer partit en aquell camp va enfrontar el Barça amb el seu màxim rival a la ciutat, el FC Català, i va acabar amb victòria dels visitants per dos gols a tres. En aquell camp, el FC Barcelona s’hi va estar fins a l’any 1909, quan el club va poder adquirir, de forma permanent, els terrenys del carrer Indústria.

Els deien sportsmen

L’esport, tal com l’entenem avui dia, va arribar a Catalunya per dues vies. La primera va ser l’evolució i continuïtat d’algunes activitats d’oci que des de sempre havia practicat la societat, sobretot en els sectors militars, com l’esgrima, l’equitació, el tir al blanc o la navegació, que havien tingut continuïtat en les classes nobles i burgeses. Els diversos estils de lluita, com la boxa o la lluita grecoromana, eren més seguits per les classes populars.

A aquests esports més tradicionals, se’n varen incorporar de nous, gràcies a l’arribada d’estrangers a Catalunya o dels mateixos catalans que havien voltat per Europa. Com a resultat d’aquesta influència, esports com el bàsquet, el futbol o l’handbol es van començar a jugar al Principat i, de mica en mica, impregnaren tota la societat catalana, que els acabà integrant.

Els esports de muntanya podríem dir que són un cas a part, per tal com es veien impulsats, sobretot, per les agrupacions d’excursionistes, que tingueren una etapa d’auge justament durant aquells anys.

Gamper (tercer per la dreta) i els deu companys, primers jugadors del Barça

La concepció de l’esport amb les seves nombroses disciplines no era la mateixa que en els nostres dies. En la societat del moment, les classes populars havien de passar llargues hores en les fàbriques i en d’altres feines esgotadores. Per tant, la seva preferència pel temps de lleure no l’associaven a la pràctica esportiva, ja que suposava un desgast físic que ja patien en les seves jornades laborals. Així que els primers esportistes eren principalment homes pertanyents a les classes altes, que consideraven l’esport com un passatemps i com una manera de superar-se. Aquests burgesos, en gran part, solien practicar diversos esports, d’aquí el mot sportsmen.

Personatges com Udo Steinberg, Arthur i Ernest Witty, William Tarín o el mateix Hans Gamper són uns quants noms propis d’aquests sportsmen estrangers que introduïren l’esport a Catalunya. Però també en podem destacar de catalans, com Narcís Masferrer, Bernat Picornell o Gaspar Matas.

A partir de la creació de clubs esportius, aquests sportsmen van poder organitzar activitats i començar a influir en la societat. El primer club que trobem és el Círculo Ecuestre, fundat el 1856. Aplegà tots els amants de l’hípica i s’organitzà de tal manera que s’hi impartien cursos d’equitació i s’hi celebraven competicions eqüestres. La Societat de Regates del 1873 va respondre a les necessitats de cada cop més gent de tenir una seu social, 50 anys després de la primera regata de rem que s’havia fet a Barcelona, el 1821. Finalment, l’Sportsmen’s Club, fundat el 1903, va aplegar tota l’elit d’esportistes barcelonins i comptava amb seccions de columbofília (criança i entrenament de coloms), tir, ciclisme, patinatge, fotografia i bitlles. També coincidiria, ja en l’àmbit local, amb la fundació dels gimnasos a partir del 1860, que en moltes ocasions suposaren el pas entre amateurs i un club reglamentat.

Com hem pogut veure, tots els precedents de l’esport havien estat impulsats per les classes altes de la societat. La transició cap a les classes populars començà després de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Aquest esdeveniment, que va suposar per a la Ciutat Comtal un revulsiu sociocultural, es considera com el punt d’inflexió cap a un esport reglamentat, el qual per la seva difusió, sobretot en els jocs de pilota i del ciclisme, es convertiria cada cop més en popular, arrabassant-lo com una activitat única de la noblesa i la burgesia.

Del Football Club X als incògnits i a l’Espanyol

El 1902 es va fundar el Football Club X, un equip instal·lat al carrer Marina. L’uniforme de l’equip era una samarreta blanca amb una «X» al pit. La seva afició i la premsa del moment