Patriotes filipins a Barcelona (1880-1898)

By Salvador Alegret

Patriotes filipins a Barcelona és una monografia centrada en una petita finestra de temps (1880-1898), en la qual uns joves patriotes filipins, majorment estudiants universitaris a Barcelona, de bracet amb intel·lectuals conterranis exiliats, refermen la consciència nacional que tenien sobre el seu país. Aquests patriotes, coneguts com ilustrados al seu país, catalitzaran indirectament l'esclat revolucionari de la colònia a les darreries del segle xix, que portarà el caduc imperi espanyol, en un context internacional advers, a retirar-se d'aquelles terres asiàtiques i de les altres possessions d'Oceania, tot abandonant-les a mans d'altres potències.
Intel·lectuals cabdals en l'emancipació nacional de les Filipines, com ara José Rizal, Marcelo H. del Pilar, Graciano López Jaena i Isabelo de los Reyes, son tractats amb cert detall.

• Language: Català
• Publisher: Ushuaia Ediciones
• Release date: Feb 19, 2021
• ISBN: 9788416496815

Book preview

Patriotes filipins a Barcelona és una monografia centrada en una petita finestra de temps (1880-1898), en la qual uns joves patriotes filipins, majorment estudiants universitaris a Barcelona, de bracet amb intel·lectuals conterranis exiliats, refermen la consciència nacional que tenien sobre el seu país. Aquests patriotes, coneguts com ilustrados al seu país, catalitzaran indirectament l’esclat revolucionari de la colònia a les darreries del segle XIX, que portarà el caduc imperi espanyol, en un context internacional advers, a retirar-se d’aquelles terres asiàtiques i de les altres possessions d’Oceania, tot abandonant-les a mans d’altres potències.

Intel·lectuals cabdals en l’emancipació nacional de les Filipines, com ara José Rizal, Marcelo H. del Pilar, Graciano López Jaena i Isabelo de los Reyes, son tractats amb cert detall.

logo-ushuaiaed.jpg

Patriotes filipins a Barcelona (1880-1898)

Salvador Alegret i Sanromà

www.ushuaiaediciones.es

Patriotes filipins a Barcelona (1880-1898)

© 2021, Salvador Alegret i Sanromà

© 2021, Ushuaia Ediciones

EDIPRO, S.C.P.

Carretera de Rocafort 113

43427 Conesa

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16496-81-5

ISBN edición papel: 978-84-16496-76-1

Primera edición: febrero de 2021

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Carrer del Dr. Rizal, Gràcia, Barcelona. © Salvador Alegret, 2021

Todos los derechos reservados.

www.ushuaiaediciones.es

Aquest llibre ha estat possible gràcies a l’aportació generosa de diversos mecenes a través de VERKAMI

Índex

Introducció

Prefaci

1. Ilustrados a Barcelona (1880-1898)

Els precursors de la Revolució filipina

Galeria d’ilustrados

2. Graciano López Jaena

La lluita pel reconeixement dels filipins a la metròpolis

3. Marcelo Hilario del Pilar

Una vida lliurada a la Propaganda

4. José Rizal

Màrtir per la llibertat del filipins

Rizaliana

5. Isabelo de los Reyes

Un manobre del nou país

Documentació utilitzada

Obres citades

Bibliografia consultada

A José Rizal

In memoriam

Introducció

The Library’s collection is extremely rich in the period 1898 et seq., and contains as well matter on the preceding period which reflect the interests and biases of Americans who were concerned with Philippine affairs in the opening years of this century. Enough was discovered in only two of the collections to make necessary and almost complete revision of the history of the period 1898-1934, and which makes tendentious or misleading most works printed about the Philippines since 1900.

Charles O. Houston

Aquest paràgraf escrit el 25 de juliol de 1963 per Houston, bibliotecari de la Universitat de Filipines, mentre feia investigació a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, reflecteix com l’administració nord-americana construí una història tendenciosa o errònia respecte a les Filipines i a Espanya. Certament, ell asseverava taxativament que s’imposava una revisió completa de la història del període 1898-1934. Tanmateix, els investigadors nord-americans no han revisitat aquest període, al contrari, la historiografia estatunidenca es basa en tres principals supòsits. El primer, en la negació taxativa que els Estats Units no eren un imperi, com el seu antic amo colonial, Gran Bretanya o França. Si bé, un cop alliberats els Estats Units de la Gran Bretanya el 1783, George Washington havia descrit la nova república com un «imperi prometedor». No podia ser més prescient en la seva afirmació sobre que algun dia els Estats Units tindrien pes a escala mundial. Amb tot, no hi ha res més controvertit a la història nord-americana que la qüestió imperial o la definició d’imperi. Classificar els Estats Units com a nació imperial semblava pervers, un afront a la seva pròpia identitat, així com a la seva història. George W. Bush negà taxativament que els Estats Units fossin un imperi i afegí: «Podríem ser l’única gran potència a la història que va tenir-ne l’oportunitat i la refusà, preferint grandesa a poder i justícia a glòria.»1

El segon supòsit en què se sustenta la historiografia nord-americana és una necessitat imperiosa per protegir i salvar les vides d’aquella gent incapaç de solucionar els seus problemes, llevat que no segueixin el paradigma nord-americà. Tant és així que la carrera imperialista dels Estats Units, que es prefigurà el 1840 amb la idea del Destí Manifest,2 quedaria configurada el 1898 quan l’administració estatunidenca decidí ocupar les Filipines. Els nord-americans van encobrir les seves vertaderes intencions, les d’ocupar indefinidament les Filipines, i es van presentar davant d’alguns insurrectes filipins amb un «impuls» humanitari per ajudar-los a expulsar els espanyols per així poder aconseguir la seva independència, tal com els diplomàtics i militars nord-americans van prometre a Emilio Aguinaldo, cap revolucionari filipí i primer president de la República Filipina de 1898. En suma, la guerra hispano-americana va ser representada pels estatunidencs com a una croada per alliberar els filipins de la tirania espanyola.

Un cop els filipins van ajudar l’exèrcit nord-americà a derrotar els espanyols, els van negar qualsevol promesa d’independència. De fet, els llibres de text, des de 1898 fins als nostres dies, han ocultat taxativament aquesta promesa. Els filipins no podien aconseguir la seva independència, segons els informes nord-americans, perquè no conformaven una nació sinó un conjunt bigarrat de tribus i de pobles heterogenis, i la seva lleialtat era encara de tipus tribal. Els nous ocupants, per tant, postularen que l’autogovern no podia ser assumit sense educació i que calia una experiència prèvia sota la guia i tutela d’un poder sobirà il·lustrat i liberal. Aquest poder recauria sobre els Estats Units, que imposarien el govern que consideressin adequat per als filipins i per als Estat Units d’Amèrica.

Jacob Schurman, president de la primera Comissió Filipina, va construir un discurs que emfasitzava la llegenda negra del règim colonial espanyol a les Filipines. Per justificar l’ocupació nord-americana i demostrar la incapacitat dels filipins per a l’autogovern, s’entrevistà amb un gran nombre de testimonis i estudià les institucions governamentals espanyoles. Els testimonis van ser deliberadament cooptats i Schurman va concloure que la majoria de filipins no volien la independència. Els testimonis que donaren la benvinguda als nord-americans van ser de classe rica i educada, mentre que els altres van ser triats d’entre la població més rude i ignorant. Aquests dos pols antitètics es convertiren en la vox populi de les Filipines. Aquest examen superficial va fer que la Comissió Schurman conclogués que si els Estats Units es retiraven de l’arxipèlag el govern de les Filipines cauria en l’anarquia.

Des de 1900 en endavant, els fins altruistes dels nord-americans es convertirien en una tautologia. Van començar a construir un engranatge perfecte en què totes les peces encaixarien magistralment. L’administració colonial estatunidenca va ser capaç de comprometre acadèmics, publicistes, universitats, editorials, periodistes i empreses privades, els quals servirien amb fidelitat els interessos nord-americans a les Filipines. Els llibres es van convertir en una eina propagandista efectiva per adoctrinar l’opinió pública de la necessitat d’ocupació i sosteniment de l’arxipèlag, i sobretot van servir per a silenciar les veus antagonistes dels antiimperialistes. Aquesta política va ser un èxit, i els llibres que es van apartar durant aquest període continuen encara sent negligits de totes les bibliografies en l’actualitat. Les universitats van ser les institucions que difongueren les idees que contenien només els llibres tolerats, els quals servirien per instruir els futurs investigadors. Els diaris es convertiren en un altre mitjà poderós al servei de l’Estat per promoure cert tipus d’instrucció, mentre en mitigaven la de les veus dissidents.

El tercer supòsit, i per això no menys important, en què es fonamenta la historiogràfica nord-americana radica en els sagrats principis de la seva democràcia. La intenció de l’administració estatunidenca era alliberar els pobles de la tirania mitjançant un impuls càlid, generós i humanitari, tot educant en els principis democràtics i implantant progressivament l’autodeterminació.

Ras i curt, es tracta d’un relat i discurs esbiaixats però que han calat tant a la historiografia filipina com a l’espanyola, convertint-se en una tautologia i mostrant en tots els llibres de text les mateixes afirmacions. Malgrat que la presència espanyola es va perllongar a les Filipines més de tres-cents anys, la seva petjada és pràcticament imperceptible, perquè en contrast amb Llatinoamèrica, els filipins no parlen espanyol i aparentment tenen una profunda influència nord-americana. Aquest ideari és part de la mitogènesi gestada per un discurs resilient establert per l’acadèmia nord-americana.

Certament, la historiografia nord-americana feu emergir imatges estereotipades del control colonial espanyol. Intentà minimitzar la presència espanyola a les Filipines per així poder construir una tabula rasa. Ara bé, quan l’administració estatunidenca s’adonà que no podia implementar els sagrats principis de la seva democràcia, començà a demonitzar el colonialisme espanyol i a propagar i perllongar la llegenda negra, tot valent-se arterosament de veus crítiques del colonialisme hispà, com la de Bartolomé de las Casas. La «llegenda negra» va ser un argument poderós utilitzat pels enemics de la monarquia espanyola.

Aquests enemics, especialment els reformistes luterans, els rebels holandesos i els interessos jueus, gestaren el que probablement podríem definir com la primera campanya de propaganda a la història d’Europa, llançant amb èxit una imatge de l’espanyol com a capellà-inquisidor intolerant, conqueridor sanguinari de les Índies i opressor brutal dels protestants holandesos. Certament, hi havia versemblança en aquestes imatges, però el seu poder propagandista se sustentava en corol·laris, il·lustrats per imatges completament falses. El primer corol·lari es fonamenta en la imatge arquetípica que els espanyols eren immensament més cruels que aquells que els denunciaven i que no hi havia res més a Espanya que crueltat i intolerància. Aquesta imatge d’Espanya com epítom d’absolutisme i intolerància romandria inalterable a l’imaginari col·lectiu durant segles. La Il·lustració afegiria una idea de decadència a la imatge negativa d’Espanya. Per a Montesquieu i Voltaire, el declivi del poder espanyol era conseqüència del despotisme i de la intolerància.3

El segle xviii portà canvis en aquest imaginari. Durant aquest període, prevaldrà un comentari poderós sobre una suposada manca de valor cultural. Hi havia la impressió estesa d’abandonament de les comunicacions –«caminos y posadas»–, d’intolerància i superstició de la gent, d’indolència i insubstancialitat de l’aristocràcia; i, per adobar-ho, els terribles espectacles dels autos de fe i les corridas de toros.4 Per últim, el segle xix testimonià l’emergència de la imatge estereotípica d’Espanya com mancada de modernitat. Aquests corol·laris s’imposaren com un dictum a l’acadèmia nord-americana i es perllongaren en el temps a causa de les seves ambicions imperials cap els últims baluards espanyols, Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

De fet, l’historiador William H. Prescott va ser el causant de la imatge estereotipada d’Espanya que arrelà als Estats Units. La seva History of the Reign of Ferdinand and Isabella, the Catholic, publicada el 1837, prefigurà el caràcter i direcció de la investigació històrica sobre estudis espanyols durant un segle. El paradigma de Prescott projecta Espanya com una combinació malaltissa de despotisme polític i intolerància religiosa; de fet, mostra Espanya com l’antítesi del republicanisme protestant dels Estats Units. Contraposa a la noció de l’exepcionalisme nord-americà –que els Estats Units posseïen una història única destinada a la grandesa–, una Espanya convencional i desproveïda de progrés i prosperitat.5 En suma, Prescott prefigurà la direcció de la investigació històrica.

Quan els Estats Units es convertí en el principal rival de l’imperialisme espanyol i decidí d’ocupar l’arxipèlag filipí, el president de la primera Comissió Filipina, Jacob Schurman, que havia estudiat les institucions espanyoles, instituí la genealogia del discurs imperial estatunidenc, donant forma d’aquesta manera a la representació del control espanyol com una llarga edat fosca –tal com jo l’anomeno– caracteritzada per tres segles de govern espanyol eclesiàstic i medieval, argumentant i, per tant, assentant amb aquesta definició que el poder absolut estava en mans dels ordes religiosos.6 Aquest argument secular s’ha perpetuat en el temps i, fins a cert punt, és un dels llegats més reconeguts del control colonial espanyol, sens dubte, en un sentit totalment pejoratiu. En resum, es va establir una oposició binària entre una Espanya recalcitrant versus uns Estats Units moderns i progressistes amb un imperi per i per a la llibertat.

Certament, la missió evangelitzadora no va ser l’herència espanyola per antonomàsia a les Filipines, malgrat que així aparegui en tots els manuscrits espanyols-filipins-nord-americans. Els espanyols deixaren un llegat importantíssim, la llengua, tot i ser negat i negligit en els llibres de text. Potser un dels mites més estesos en la historiografia nord-americana és la negació que no hi havia un idioma comú. De fet, segons el Census de 1903, la clau de volta de l’administració estatunidenca, només el 10 per cent de la població sabia parlar espanyol. Aquest argument ha esdevingut una tautologia i una veritat absoluta. Tanmateix, la història es ben diferent. El diari El Renacimiento: Diario Filipino Independiente, periòdic ignorat pels investigadors nord-americans, mostra l’altra cara de la moneda. El Renacimiento endegà el 1903 una campanya per a la continuïtat del castellà com a llengua oficial de l’arxipèlag. L’envestida esdevingué agressiva a partir del 1905. La campanya de propaganda contradeia i qüestionava la història oficial estatunidenca que només el 10 per cent de la població parlava o coneixia l’espanyol. El Renacimiento publicà un editorial, titulat «El castellano como lenguaje oficial», on presentaven a l’administració nord-americana quatre raons perquè continués l’espanyol com a llengua oficial:

1. Que la llengua d’un poble no s’improvisa

2. Que els esforços del Govern i del poble no han de donar a l’anglès el caràcter de generalització necessari per ser oficial

3. Que és indispensable almenys una generació per assimilar-se en un idioma estrany

4. Que la declaració de l’anglès com a llengua oficial equivaldria a excloure pràcticament els filipins dels seus actuals llocs7

En definitiva, El Renacimiento emprengué la missió de donar veu al poble per expressar la seva voluntat en favor de l’espanyol, tot manifestant la necessitat general de la continuïtat d’aquesta llengua. La tasca va ser duta a terme i, des de la publicació de l’article esmentat, els editors portaren a col·lació diverses opinions sobre la llengua. La campanya es generalitzà, i diaris de diferents tendències polítiques, tals com El Grito del Pueblo, El Adelanto, El Mercantil, Libertas, La Democracia i El Comercio, advocaren per la continuïtat del castellà com a llengua oficial.8

De fet, Cayetano Arellano, que havia estat el primer jutge del Tribunal Suprem de les Filipines sota el govern civil nord-americà, manifestà categòricament que el castellà era la llengua de la seva generació. Inclús confirmà que després que Espanya cedís el domini de les Filipines, s’impulsà el castellà i que el 1905 hi havia més hispanoparlants que durant el període de la sobirania espanyola.9 La preeminència del castellà continuà, malgrat la política agressiva de l’americanització instituïda pel govern estatunidenc. El 1916 Henry Jones Ford, politòleg i periodista, va ser enviat pel president Woodrow Wilson en una missió secreta per preparar un informe especial sobre l’estat de les Filipines. Aquest informe no va ser publicat mai, atès que qüestionava precisament aquelles estadístiques, basades en les dades subministrades per les escoles, que indicaven un avenç progressiu de l’anglès com a llengua comuna. Ford diu, encara que no en proporciona dades, que aquesta afirmació era una fal·làcia. Per altra banda, aquest autor, al seu llibre sobre el president Wilson, feia manifestacions tan taxatives com:

As a matter of fact Spanish is more than ever the language of polite society, of judicial proceedings and of legislation. More people are speaking Spanish than when American occupation began, and indirectly the American schools have promoted that result … Step by step the government has been forced to take action making practical admission of defeat on the language question. The postponement to 1920 is in effect an abandonment of the struggle to force English into use. 10

La revista The Philippine Review es feu ressò del llibre de Ford en un article titulat «Ford sobre la situació filipina.»11 De fet, el castellà era tan important que la història de Filipines estava escrita només en aquest idioma. L’historiador i escriptor espanyol Wenceslao Retana pensava que la influència del castellà seria progressivament atenuada però que aquest idioma mai desapareixeria, ja que la història nacional, com acabem de dir, s’havia escrit en aquesta llengua; no en va els herois filipins per antonomàsia, José Rizal, Graciano López Jaena o Marcelo del Pilar, entre d’altres, havien escrit els seus llibres, articles i proclames polítiques en castellà. Malauradament, l’espanyol, es va esvair a poc a poc, sobretot a partir dels anys trenta del segle passat. Actualment els filipins pràcticament no poden conèixer de primera mà la seva història anterior a 1898, ni llegir els seus diaris en llengua castellana apareguts durant l’administració estatunidenca, autèntics bastions polítics antiamericans.

Hi ha un altre llegat molt important minimitzat als llibres de text. M’estic referint a la interacció entre el nacionalisme català i el Moviment de Propaganda filipí. Certament, hi ha un argument secular que vincula l’emergència del liberalisme a Espanya amb l’apertura de l’arxipèlag filipí al comerç estranger i la inversió de capital, que catalitzaren l’ascens d’una pròspera classe de mestizos i elits natives o principalía. Per primer cop les famílies es podien permetre d’enviar els seus fills a les universitats europees, a Hong Kong, Singapur o el Japó.12 Influenciats per idees liberals, els filipins educats o intel·lectuals anomenats ilustrados van comprendre el significat de llibertat. Van aprendre idiomes, llegien literatura, discutien sobre política i s’uniren a lògies maçòniques. Els ilustrados trobaren que, com a filipinos, no eren inferiors als occidentals i encara menys inferiors als espanyols. Aquesta consciència va aconduir a la dissolució de l’aura d’autoritat i l’halo de gràcia amb què l’ordre colonial sostenia les Filipines. Els ilustrados s’adonaren que, sota control espanyol, hi havien injustícies tals com treball forçat, pagament de taxes oneroses o desigualtat davant la llei. Aquesta situació generà una campanya de propaganda on col·locava filipins i espanyols com a iguals dins de l’estructura colonial. Volien reformes! Aquest argument secular, sobre l’estada de la intelligentsia filipina a Espanya per a estudiar, propiciat principalment per la historiografia nord-americana i filipina i acceptat per l’espanyola, no és una veritat absoluta, ja que es basa, sens dubte, en generalitzacions.

Pocs investigadors han estudiat amb detall els filipins acomodats que van venir a estudiar o acabar els seus estudis a les universitats de Madrid i Barcelona. Podem trobar els seus noms a la revista La Solidaridad. Aquests filipins, tals com Mariano Ponce, Graciano López Jaena, Marcelo H. del Pilar o José Rizal, entre d’altres, aprengueren que Barcelona i Catalunya estaven influenciades, com arreu d’Europa, pel Romanticisme, encara que amb una petjada molt particular: l’emergència de la Renaixença que invocava el descobriment del passat, dels castells i les ruïnes, de les velles glòries, de la llibertat de l’home individual enfront de la societat. L’arribada de les noves tendències culturals ajudaren a revifar el català després de patir de diglòssia durant dos segles per la imposició de la llengua castellana. La nova burgesia catalana i els nous intel·lectuals s’expressaven en català. Els filipins observarien que Barcelona havia trencat amb el provincialisme predominant a d’altres llocs de la península. Aprendrien que el catalanisme era un sentiment real compartit per la majoria de catalans, que intentaven reorganitzar l’estat espanyol sota una base federal amb una monarquia o una república. En definitiva, que els catalans cercaven la seva pròpia identitat.

López Jaena, Del Pilar, Ponce i Rizal entre d’altres, van viure in situ el moviments polítics que tenien lloc a Barcelona. Els investigadors han negligit com els esdeveniments que es produïren a Catalunya influenciaren el pensament filipí. Òbviament, Madrid era la capital espanyola i, per tant, el centre neuràlgic de la política i de la presa de decisions d’Espanya en relació amb les seves colònies, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. De fet, la revista La Solidaridad, va néixer a Barcelona, el primer número de la qual aparegué el 15 de febrer de 1889. Els col·laboradors d’aquesta revista estaven imbuïts de sentiments liberals i autonomistes; Pablo Rianzares i Mariano Ponce foren els seus primers propietaris, i Graciano López Jaena el primer director.

El 1890 La Solidaridad es traslladà a Madrid, ja que allà s’hi trobava l’Associació Hispano-Filipina i jutjaren que seria de major eficàcia per als seus fins instal·lar-se a la capital. López Jaena decidí romandre a Barcelona i Del Pilar es convertiria així en el nou director. Encara que La Solidaridad era una revista escrita per filipins, no podríem afirmar que fos escrita per a tots els filipins. El seu nivell intel·lectual, l’ús d’un llenguatge sofisticat i els temes polítics abordats fan pensar que la revista es dirigia a una audiència espanyola, i que els seus promotors volien ser escoltats com a espanyols; no en va, el seu nou director i altres filipins de Madrid, repartien la revista al Congrés.

Ponce, Del Pilar, López Jaena i Rizal s’adonaren, mentre eren a Barcelona, que el folklore a Catalunya havia estat una pedra angular per recuperar el passat. El folklore