La meva vida, la meva llibertat

By Ayaan Hirsi Ali

"La dramàtica història d'una revolució personal, d'un desvetllament polític". Die Zeit

"Els nostres polítics haurien de llegir els seus llibres per a saber una mica de quins vímets està fet l'enfrontament amb l'islam". Elvira Lindo, El País

Educada estrictament en la confessió musulmana, Ayaan Hirsi Ali va començar a rebel·lar-s'hi molt aviat: contra l'obligació de resar cada nit demanant la mort de tots els jueus, contra el matrimoni forçat i contra la perspectiva que la seva única funció en la vida hagués de ser portar fills al món.

Com a refugiada als Països Baixos, primer va treballar netejant, com a intèrpret i com a treballadora social per a sobreviure. El seu ímpetu i la seva força de voluntat la van dur a estudiar Ciències Polítiques en la universitat més antiga d'Holanda, a convertir-se en diputada al Parlament des del 2002 i a ser reconeguda com una de les dones públiques més importants i més respectades en l'àmbit internacional. Després d'un intent finalment fracassat de retirar-li la ciutadania neerlandesa, el 2006 es va traslladar als Estats Units, des d'on continua amb la seva lluita pels drets de les dones musulmanes, pels valors d'Occident i per la llibertat.

En aquesta esplèndida autobiografia, Ayaan Hirsi Ali aprofundeix els esdeveniments que han perfilat el drama d'una vida exemplar, i ho fa amb una contundència que no deixarà ningú indiferent.

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Oct 1, 2014
• ISBN: 9788416252039

Ayaan Hirsi Ali

Ayaan Hirsi Ali was born in Mogadishu, Somalia, was raised Muslim, and spent her childhood and young adulthood in Africa and Saudi Arabia. In 1992, Hirsi Ali came to the Netherlands as a refugee. She earned her college degree in political science and worked for the Dutch Labor party. She denounced Islam after the September 11 terrorist attacks and now serves as a Dutch parliamentarian, fighting for the rights of Muslim women in Europe, the enlightenment of Islam, and security in the West.

Book preview

Ayaan Hirsi Ali va néixer a Muqdisho, Somàlia, el 1969. Filla de Hirsi Magan Isse, el líder polític enfrontat al dictador Siad Barre que va ser empresonat i posteriorment obligat a exiliar-se, Ayaan va rebre una educació islàmica ortodoxa, influïda per una mare de fèrries conviccions religioses, i també va patir en carn pròpia la traumàtica experiència que, com un mal endèmic, s’acarnissa amb la major part de les dones musulmanes des de la infantesa: l’ablació.

Amb vint-i-dos anys acabats de fer, i fugint d’un casament concertat amb un cosí llunyà, va arribar a Holanda on va començar els tràmits d’asil, va aprendre el neerlandès en un temps rècord i va cursar estudis de Ciències Polítiques. El 2001 Ayaan s’incorporà a la Fundació Wiardi Beckman, institució tutelada pel partit socialdemòcrata PvdA. A partir d’aleshores va començar a forjar-se una reputació a favor de la defensa dels drets de la dona en l’àmbit musulmà i va centrar les seves crítiques sobre l’islam i els seus preceptes, que imposen a la dona musulmana un estat d’opressió i submissió que voreja l’esclavatge. L’eloqüència i la claredat de les seves idees van causar un gran enrenou en tot el món islàmic, va rebre amenaces de mort i, durant el seu exili temporal als Estats Units, decidí abandonar els rengles del PvdA i va ingressar en el VVD, el Partit Liberal.

Un cop retornada a holanda, el 2003 va ser elegida diputada al Parlament neerlandès i va continuar denunciant l’opressió de la qual és objecte la dona musulmana, fins que el juny del 2006 va abandonar l’escó ala cambra baixa. Abans que esclatés el debat al voltant de la seva ciutadania neerlandesa –que li fou retirada i posteriorment restituïda, amb la conseqüència afegida de la caiguda del govern holandès– ja havia decidit instal•lar-se als Estats Units, on actualment col•labora amb l’American Enterprise Institute, una organització de tendència liberal conservadora.

El 2006, Galaxia Gutenberg ja va publicar Yo acuso, una recopilació dels seus textos i discursos que tingué una gran repercussió en el panorama editorial, i en què Ayaan Hirsi Ali reclama l’adveniment d’una època il•lustrada per a l’islam, l’única esperança, per a l’autora, que en el món islàmic s’estableixi l’equilibri necessari entre raó i religió.

La dramàtica història d'una revolució personal, d'un desvetllament polític. Die Zeit

Els nostres polítics haurien de llegir els seus llibres per a saber una mica de quins vímets està fet l'enfrontament amb l'islam. Elvira Lindo, El País

Educada estrictament en la confessió musulmana, Ayaan Hirsi Ali va començar a rebel•lar-s'hi molt aviat: contra l'obligació de resar cada nit demanant la mort de tots els jueus, contra el matrimoni forçat i contra la perspectiva que la seva única funció en la vida hagués de ser portar fills al món.

Com a refugiada als Països Baixos, primer va treballar netejant, com a intèrpret i com a treballadora social per a sobreviure. El seu ímpetu i la seva força de voluntat la van dur a estudiar Ciències Polítiques en la universitat més antiga d'Holanda, a convertir-se en diputada al Parlament des del 2002 i a ser reconeguda com una de les dones públiques més importants i més respectades en l'àmbit internacional. Després d'un intent finalment fracassat de retirar-li la ciutadania neerlandesa, el 2006 es va traslladar als Estats Units, des d'on continua amb la seva lluita pels drets de les dones musulmanes, pels valors d'Occident i per la llibertat.

En aquesta esplèndida autobiografia, Ayaan Hirsi Ali aprofundeix els esdeveniments que han perfilat el drama d'una vida exemplar, i ho fa amb una contundència que no deixarà ningú indiferent.

Per a l’Abeh, la mare, l’Ayeeyo i el Mahad.

I en memòria de la Haweya, amb amor.

Introducció

Un matí de novembre del 2004, Theo van Gogh es va llevar per anar a treballar a la seva productora de cinema d’Amsterdam. Va agafar la seva vella bicicleta negra i es va dirigir cap a un carrer principal. En un portal, un marroquí l’esperava amb una pistola i dos ganivets de carnisser.

Quan el Theo baixava amb la bicicleta per Linnaeusstraat, Muhammad Bouyeri se li va acostar. Va treure la pistola i va disparar-li unes quantes vegades. El Theo va caure de la bicicleta, va travessar el carrer tentinejant i es va desplomar. Bouyeri el va seguir. El Theo va suplicar-li: «No podríem parlar-ne?», però Bouyeri li va tornar a disparar, quatre vegades més. Llavors va treure un dels ganivets de carnisser i el va degollar. Amb l’altre ganivet, va clavar una carta de cinc pàgines al pit del Theo.

La carta anava adreçada a mi.

Dos mesos abans, el Theo i jo havíem fet un curtmetratge junts. El vam titular Submission, Part 1. Jo tenia la intenció de fer-ne un dia la segona part. (El Theo em va avisar que ell només hi col•laboraria en cas que acceptés posar-hi algunes gotes d’humor!) La primera part era sobre la rebel•lia, sobre dones musulmanes que passen d’u-na submissió total a Déu a dialogar amb la seva deïtat. Aquestes dones resen, però en lloc d’abaixar els ulls miren cap amunt, a Al•là, amb les paraules de l’Alcorà tatuades a la pell. Li expliquen amb sinceritat que si la submissió a Ell els ha de comportar tant de patiment, i Ell es manté silenciós, potser deixaran de sotmetre-s’hi.

Hi ha la dona fuetejada per haver comès adulteri; una altra que és lliurada en matrimoni a un home que odia; una altra que és apallissada de manera habitual pel seu marit, i una altra que és repudiada pel pare quan s’assabenta que el seu germà, l’oncle de la dona, l’ha violada. Els que perpetren tots aquests abusos els justifiquen en nom de Déu i citen els versos de l’Alcorà que hi ha escrits als cossos de les dones. Aquestes dones representen centenars de milers de musulmanes d’arreu del món.

El Theo i jo sabíem que fer aquesta pel•lícula era perillós. Però ell era un home valent: era un guerrer, per molt inversemblant que sembli. També era molt holandès, i no hi ha cap nació al món que tingui una inclinació tan profunda per la llibertat d’expressió com l’holandesa. Quan li suggerien que, per raons de seguretat, eliminés el seu nom dels crèdits de la pel•lícula, el Theo s’enfurismava. Una vegada em va dir: «Si no puc firmar la meva pròpia pel•lícula, a Holanda, vol dir que Holanda ja no és Holanda i que jo ja no sóc jo».

La gent em pregunta si tinc algun desig de morir que fa que continuï dient les coses que dic. La resposta és que no: m’agradaria continuar vivint. Però hi ha coses que cal dir, i hi ha moments en què el silenci es converteix en còmplice de la injustícia.

Aquesta és la història de la meva vida. És un relat subjectiu dels meus records personals, tan fidels a la realitat com he pogut; la relació amb els membres de la meva família ha quedat tan deteriorada que no puc refrescar la memòria demanant-los ajuda. És la història del que he experimentat, del que he vist i dels motius pels quals penso com penso. M’he adonat que explicar aquesta història és útil, i fins i tot potser important. Vull aclarir unes quantes coses, ordenar un seguit de records, i també explicar a la gent coses d’un món diferent, explicar-li com és aquest món realment.

Vaig néixer a Somàlia. Em vaig criar a Somàlia, a l’Aràbia Saudita, a Etiòpia i a Kenya. Vaig arribar a Europa el 1992, quan tenia 22 anys, i a Holanda vaig ser elegida diputada del Parlament. Vaig fer una pel•lícula amb el Theo i ara visc amb guardaespatlles i cotxes blindats. L’abril del 2006, un tribunal holandès va ordenar que marxés de la residència protegida que em llogava l’Estat. El jutge va determinar que els meus veïns tenien dret a al•legar que se sentien insegurs a causa de la meva presència a l’edifici. Jo ja havia decidit anar a viure als Estats Units abans que sorgís el debat sobre la meva ciutadania neerlandesa.

Aquest llibre està dedicat a la meva família i també als milions i milions de musulmanes que s’han hagut de rendir.

PRIMERA PART

La meva infància

CAPÍTOL 1

Llinatges

–Qui ets?

–Sóc l’Ayaan, filla del Hirsi, fill del Magan.

Estic asseguda amb la meva àvia en una estora d’herba sota el talal. Al darrere hi ha casa nostra i només les branques del talal ens protegeixen del sol que resplendeix sobre la sorra blanca.

–Continua –diu l’àvia clavant-me la mirada.

–I el Magan era fill de l’Isse.

–Què més?

–L’Isse era fill del Guleid, que era fill de l’Ali. Que era fill del Wai’ays. Que era fill del Muhammad. L’Ali. L’Umar.

Dubto un moment.

–L’Osman. El Mahamud.

Prenc alè, orgullosa de mi mateixa.

–I la Bah? –em pregunta l’àvia–. Quina consort?

–La Bah Ya’qub, la Garab-Sare. –Esmento la més poderosa de les dones de l’Osman Mahamud: filla del Ya’qub, la de l’espatlla més alta.

L’àvia fa que sí amb el cap, a contracor. Per ser una nena de cinc anys, ho he fet prou bé. He estat capaç de dir els meus avantpassats remuntant-me fins a tres-cents anys enrere, un moment d’importància cabdal. Osman Mahamud és el nom del subclan del meu pare, i per tant del meu. Jo en provinc, és el que sóc.

Més tard, a mesura que creixi, l’àvia intentarà fer-me aprendre pacientment, si cal a cops, l’ascendència del meu pare remuntant-me a vuit-cents anys enrere, a l’inici del gran clan dels Darod. Jo sóc una Darod, una Harti, una Majerteen, una Osman Mahamud. Sóc de la consort anomenada l’Espatlla Més Alta. Sóc una Magan.

–Recorda-te’n bé –m’avisa l’àvia, brandant una vara al meu davant–. Els cognoms et faran forta. Són el teu llinatge. Si els honores, et permetran sobreviure. Si els deshonores, t’abandonaran. No seràs res. Tindràs una vida desgraciada i moriràs sola. Torna-hi.

Els nens somalis han de memoritzar la seva nissaga: això és gairebé més important que qualsevol altra cosa. Quan un somali es troba un desconegut, es pregunten l’un a l’altre: «Qui ets?» I es remunten als seus orígens respectius fins que troben un avantpassat comú.

Si un somali comparteix un avi amb un altre somali, o potser fins i tot un rebesavi de vuitena generació, tots dos tenen un vincle tan fort com si fossin cosins. Són membres de la gran família que forma un clan. S’ofereixen mútuament menjar i hospitalitat. I encara que una criatura pertany al clan del seu pare, pot ser profitós recordar també els detalls de la nissaga de la mare, per si de cas viatges i necessites l’ajuda d’un desconegut.

De manera que, tot i la suor que ens regalimava per l’esquena aquelles llargues tardes, el meu germà gran, el Mahad, i jo vam aprendre a recitar a l’uníson els cognoms dels nostres dos llinatges. Més tard, l’àvia va començar a ensenyar a fer el mateix a la meva germana petita, la Haweya, però amb ella no va arribar mai tan lluny. La Haweya era ràpida i espavilada, però encara era més inquieta que el Mahan i jo.

La veritat és que aquests coneixements dels avantpassats no semblava que tinguessin sentit per a uns nens moderns com nosaltres, que ens havíem criat en cases de formigó, amb teulades sòlides, entre parets fortes i protegides. La majoria de les vegades fugíem saltironant per esquivar els cops secs que l’àvia ens intentava clavar a les cames amb les vares que arrencava del nostre arbre. Hauríem preferit enfilar-nos-hi i jugar entre les branques.

El que ens agradava més de tot era escoltar les històries de l’àvia mentre la mare cuinava en un braser de carbó i nosaltres jèiem en una estora sota el nostre arbre. Aquestes històries no ens les explicava mai quan les hi demanàvem. Arribaven per sorpresa. L’àvia podia estar teixint una estora bo i murmurant dintre seu i, de sobte, ens adonàvem que el murmuri s’havia convertit en un conte.

–Hi havia una vegada un jove nòmada que es va casar amb una dona molt bonica, i van tenir un fill –començava l’àvia.

Tots tres sabíem que havíem de callar immediatament i fer veure que estàvem ocupats en alguna cosa; la més petita interrupció podia fer-li canviar l’humor, i llavors remugaria i es posaria a teixir una altra vegada les tires d’herba seca que trenava nit i dia fins a fer-ne unes estores grans i elaborades.

–Les pluges no arribaven, de manera que el nòmada va emprendre una travessa a peu pel desert per trobar pastures on pogués instal•lar-se amb la seva família. No va haver de caminar gaire que de seguida va veure un rodal d’herba tendra i verda on hi havia una cabana de branques fortes, ben neta i coberta d’estores acabades de teixir.

»Com que la cabana era buida, l’home va tornar on hi havia la seva dona i li va dir que després d’un sol dia de caminar havia trobat el lloc perfecte. Al cap de dos dies, però, quan va tornar a la pastura amb la dona i el nen, van trobar un home desconegut que s’estava a la porta de la cabana. Aquest desconegut no era alt, però sí cepat, i tenia les dents molt blanques i la pell suau.

A la Haweya li venien esgarrifances de plaer, i a mi de por.

–El desconegut va dir: «Tu tens dona i fill, queda’t la casa, hi ets benvingut», i els va somriure. El jove nòmada va pensar que aquell desconegut era extraordinàriament amable i li ho va agrair; el va convidar a visitar-los sempre que volgués. Però la dona es va sentir inquieta davant d’aquell desconegut. I el nen va arrencar a plorar així que va posar els ulls en aquell home.

»Aquella nit un animal va entrar d’esquitllentes a la cabana i es va emportar el nen del llit. L’home havia menjat bé i dormia com un tronc; no va sentir res. Quina desgràcia! El desconegut va visitar el nòmada i la seva dona per fer-los saber el greu que li sabia. Però quan es va posar a parlar, la dona va veure que tenia trossets de carn vermella entre les dents, i una d’aquelles dents grosses i blanques estava una mica escantonada.

»L’home es va quedar amb la parella a la casa. Durant un any sencer, l’herba es va mantenir verda i van arribar les pluges, de manera que no hi havia raó per anar-se’n enlloc més. La dona va tenir un altre fill en aquella cabana, un altre fill preciós. Però de nou, quan la criatura havia complert tot just una estació, un animal va venir de nit, va agafar el nadó d’una queixalada i se’l va endur. Aquest cop el pare del nen va córrer darrere de la bèstia, però era massa lent per atrapar-la.

»La tercera vegada, el nòmada va atrapar l’animal, i hi va lluitar i tot, però l’animal el va vèncer. I, un cop més, es va menjar el nadó! Finalment, després que se li haguessin cruspit el tercer fill, la dona va dir al nòmada que el deixava. Així doncs, podem dir que aquell estúpid nòmada ho va perdre tot!

»A veure, què heu après? –ens cridava l’àvia.

En sabíem bé la resposta. El nòmada havia estat un gandul. S’havia quedat a la primera pastura que havia trobat, tot i que evidentment tenia inconvenients. Havia estat també un beneit: no havia sabut llegir els signes, els senyals, que el nadó i la dona havien interpretat instintivament. El desconegut era realment «el que es refrega amb un pal», el monstre que es transforma en hiena i devora les criatures. Ho havíem encertat. El nòmada havia estat lent a l’hora de pensar i lent de reflexos, havia estat dèbil i covard. Es mereixia perdre-ho tot.

Les històries de la meva àvia podien ser esgarrifoses. Ens explicava històries sobre una bruixa vella i lletja que li deien la Tallacolls o la Carnissera, que tenia poders per transformar-se i adoptar la cara d’algú que t’agradava i respectaves; a l’últim moment s’abalançava sobre teu tot burlant-se de tu, HAHAHAHAHA, i et degollava amb un ganivet llarg i esmolat que portava amagat sota els plecs de la túnica; després, se’t menjava. Ens explicava contes de quan era jove, de les bandes de guerrers que recorrien el desert, robaven animals i dones i cremaven poblats. Ens ho explicava tot sobre els desastres de la seva vida i de la dels seus pares que no recollien les cròniques: les pandèmies de pesta i malària i les sequeres que deixaven ermes regions senceres.

Ens parlava de la seva vida. Dels bons temps, quan arribaven les pluges i ho deixaven tot verd, quan els corrents d’aigua irrompien de sobte a la llera dels rius i hi havia llet i carn en abundància. Mirava d’ensenyar-nos com això portava a la decadència: de quina manera quan l’herba verdeja els pastors es tornen ganduls i els nens s’engreixen. De quina manera els homes i les dones es reuneixen per cantar i tocar el tambor al capvespre, i com això els fa abaixar la guàrdia i els fa incapaços de detectar els perills. Aquestes reunions, ens advertia, porten a la rivalitat, al conflicte, al desastre.

A vegades, a les històries de l’àvia hi havia dones valentes –mares, com la meva– que feien servir l’astúcia i el coratge per salvar els seus fills del perill. Això ens feia sentir segurs, en certa manera. La meva àvia, i la meva mare també, eren valentes i espavilades: sens dubte serien capaces de salvar-nos quan ens arribés el moment d’enfrontar-nos als monstres.

A Somàlia, els nens petits aprenen ràpidament a estar alerta davant la traïció. Les coses no són sempre el que semblen; una petita relliscada pot ser fatal. La lliçó moral de totes les històries de l’àvia es basava en el nostre honor. Hem de ser forts, llestos, desconfiats; hem d’obeir les normes del clan.

Desconfiar és bo, sobretot si ets una noia. Perquè les noies poden ser forçades, o bé poden cedir. I si una noia perd la virginitat no solament malmet el seu honor, sinó que també malmet l’honor del seu pare, dels seus oncles, germans i cosins. No hi ha res pitjor que ser l’agent d’aquesta catàstrofe.

Encara que ens encantaven les seves històries, en general no en fèiem gens de cas, de l’àvia. Intentava que no ens esgarriéssim, com feia amb les cabres que lligava al nostre arbre, però nosaltres érem més rebels que no pas elles. Les històries i les baralles eren el nostre passatemps; crec que no vaig veure cap joguina fins als vuit anys, quan vam anar a viure a l’Aràbia Saudita. Ens fèiem la guitza mútuament. La Haweya i el Mahad es confabulaven contra meu, o la Haweya i jo ens confabulàvem contra el Mahad. Però el meu germà i jo no formàvem mai equip. Ens odiàvem. L’àvia sempre deia que això era perquè jo vaig néixer un any després que el Mahad: el vaig deixar sense la falda de la mare.

No teníem pare, perquè el meu pare era a la presó.

Jo no recordava res d’ell.

La majoria dels adults que vaig conèixer es van criar als deserts de Somàlia. El país més oriental de l’Àfrica i un dels més pobres, Somàlia s’endinsa a l’oceà Índic i bressola la punta de la península Aràbiga com una mà protectora abans d’allargar-se costa avall cap a Kenya. La meva família eren nòmades que es movien constantment pels deserts del nord i del nord-est a la recerca de pastures per al bestiar. A vegades s’instal•laven en algun lloc durant una estació o dues; quan no hi havia prou aigua o pastures, o si les pluges escassejaven, aixecaven la cabana i apilaven les estores sobre els camells i es posaven a caminar per trobar un lloc millor que permetés sobreviure als ramats.

La meva àvia va aprendre a trenar l’herba seca de manera tan atapeïda que en una de les gerres teixides per ella hi podies transportar aigua durant uns quants quilòmetres. Sabia fer-se la seva pròpia caseta de coberta bombada amb les branques corbades i les estores que havia teixit, i després desmantellar-la i carregar-la en un camell rondinaire.

El pare de l’àvia, que era un pastor del clan dels Isaq, va morir quan ella devia tenir deu anys. Llavors la seva mare es va casar amb el seu oncle. (És una pràctica comuna: t’estalvies la dot i un munt de problemes.) Quan l’àvia devia anar pels tretze anys, un nòmada ric que es deia Artan i que vorejava els quaranta va demanar a aquest oncle la mà de l’àvia. L’Artan era un Dhulbahante, que era un bon llinatge dels Darod. Era molt respectat, expert amb els animals i bon navegant: interpretava tan bé el seu entorn que sempre sabia quan calia marxar i cap a on anar per trobar pluja. Altres membres del clan recorrien a ell perquè dirimís les seves disputes.

L’Artan ja era casat, però ell i la seva dona només tenien una filla, una nena que era una mica més petita que la meva àvia. Quan va decidir tenir una altra dona, l’Artan primer va escollir el pare de la núvia: havia de ser un home d’un bon clan, amb una reputació decent. La noia havia de ser treballadora, forta, jove i pura. La meva àvia, que es deia Ibaado, reunia aquestes condicions. L’Artan va pagar un preu de núvia per ella.

Al cap d’uns dies que l’Artan s’hi casés i se l’emportés, l’àvia va fugir. Va ser capaç de caminar gairebé tot el camí de tornada fins al campament de la seva mare abans que l’Artan l’atrapés. Ell va accedir a deixar-la descansar una mica amb la seva mare perquè es refés. Una setmana després, el seu padrastre la va portar al campament de l’Artan i li va dir: «Aquest és el teu destí».

La resta de la seva vida, l’àvia va tenir una conducta impecable en tots els aspectes. Va criar vuit nenes i un nen, i ningú va murmurar mai sobre la seva virtut o sobre si era bona feinera. Va inculcar la força de voluntat, l’obediència i el sentit de l’honor als seus fills. Portava els animals a pasturar, anava a buscar llenya, feia tanques de troncs lligats amb branques d’arç. Tenia les mans i el cap durs, i quan el seu marit era l’amfitrió de les trobades del clan en què ell feia d’àrbitre, mantenia les noies resguardades dels homes, dels càntics i dels tambors. Només els deixava sentir des de lluny les competicions de poesia i mirar com els homes intercanviaven béns i contes. L’àvia no mostrava cap mena de gelosia per l’altra dona del marit, que era més gran, tot i que mirava d’evitar-la; quan la dona va morir, l’àvia va tolerar la presència de la seva altiva fillastra, la Khadija, una noia que tenia gairebé la seva edat.

L’Artan tenia nou filles i una dona jove. Protegir l’honor de les seves dones era una cosa d’importància vital. Les mantenia ben allunyades dels altres nòmades, de manera que deambulava durant setmanes per trobar un lloc amb pastures però sense homes joves. Viatjaven sens fi pels deserts més remots. Quan sèiem sota el talal davant de casa nostra, a Muqdisho, la meva àvia sovint ens parlava de l’agradable buidor de seure davant d’una cabana que havia construït amb les seves pròpies mans i contemplar l’immens espai infinit.

En certa manera, l’àvia vivia a l’edat de ferro. No hi havia cap sistema d’escriptura entre els nòmades. Les eines de metall eren poc comunes i precioses. Els britànics i els italians afirmaven que governaven Somàlia, però això no devia voler dir res per a la meva àvia. Per a ella només hi havia clans: els grans clans nòmades dels Isaq i els Darod, els agricultors Hawiye, de rang inferior, i els Sab, de categoria encara més baixa. La primera vegada que va veure una persona blanca, l’àvia ja passava dels trenta anys: es va pensar que tenia la pell cremada.

La meva mare, que es deia Asha, va néixer al començament de la dècada del 1940, juntament amb la seva germana bessona que era clavada a ella, la Halimo. L’àvia les va parir tota sola, al peu d’un arbre. Eren les seves filles tercera i quarta; tenia uns divuit anys i havia portat les cabres i les ovelles a pasturar quan va sentir els dolors de part. Es va ajeure, va donar a llum i va tallar els cordons umbilicals amb el ganivet que duia. Al cap d’unes hores, va reunir les cabres i les ovelles i va aconseguir portar el ramat a casa abans que es fes fosc, amb les bessones acabades de néixer a coll. Ningú va quedar impressionat per la proesa: només havia dut a casa dues nenes més.

Per a l’àvia, els sentiments eren un capritx absurd. Ara bé, l’orgull sí que era important –l’orgull pel teu treball i per la teva força–, i la confiança en un mateix. Si eres dèbil, la gent malparlaria de tu. Si les teves tanques d’esbarzer no eren prou fortes, els lleons, les hienes i les guineus atacarien els teus animals, el teu marit es casaria amb una altra, a les teves filles els robarien la virginitat i els teus fills serien considerats uns inútils.

Als ulls de l’àvia, nosaltres érem uns nens que no servíem per a res. Criats en una casa de formigó amb una teulada sòlida, no teníem habilitats importants. Caminàvem per carreteres –el carrer de davant de casa no estava ni pavimentat, però malgrat tot era una via marcada a la terra–, teníem aigua de l’aixeta... De cap manera sabríem tornar a casa després de portar els animals a pasturar pel desert; ni tan sols sabríem munyir una cabra sense que ens tombés d’una coça.

L’àvia sentia un menyspreu especial per mi. Els insectes em feien terror, de manera que, per a ella, jo era una nena realment estúpida. Quan les seves filles tenien cinc o sis anys, la meva àvia ja els havia ensenyat totes les habilitats importants que necessitarien per sobreviure. A mi em mancaven totes.

La mare també ens explicava contes. Havia après a cuidar els animals de la família, i els portava a pasturar pel desert a llocs segurs. Les cabres eren una presa fàcil per als depredadors, i una nena també. Si la meva mare o les seves germanes eren atacades per homes del desert, la culpa era seva: haurien d’haver fugit tan bon punt haguessin vist un camell desconegut. Si de cas les capturaven, havien de dir tres vegades: «Que Al•là sigui el meu testimoni, no vull problemes amb tu. Si us plau, deixa’m en pau». El fet de ser violada era molt pitjor que morir, perquè entelava l’honor de tots els membres de la família.

Si la invocació a Al•là no tenia efecte, l’àvia havia ensenyat a les seves filles a posar-se corrents darrere de l’home, ajupir-se, passar la mà entremig de les seves cames sota el sarong i estirar-los els testicles amb força. No els havien de deixar anar. Encara que l’home els pegués o els clavés puntades de peu, havien d’acotar el cap i encaixar els cops i aguantar en aquesta posició fins que l’atacant es desmaiés. Aquest moviment es diu qworegoys, i les dones de la família de l’àvia l’ensenyaven a les seves filles de la mateixa manera que els ensenyaven a fer tanques d’arç per protegir la cabana de les hienes.

Recordo una tarda en què la Haweya i jo érem petites i observàvem l’àvia fregant amb greix d’ovella un rotllo llarg de corda abans de submergir-la dins el tint vegetal que l’enduriria i l’enfosquiria.

«Una dona sola és com un tros de greix d’ovella al sol –ens va dir–. Tota mena de bestioles vindran a alimentar-se d’aquest greix. Abans que us n’adoneu, estarà cobert de formigues i insectes i l’únic que en quedarà serà una taca greixosa.» L’àvia va assenyalar un bocí de greix que es fonia al sol, una mica més enllà de l’ombra del talal. Era tot ple de formigues i mosquits. Durant anys, aquesta imatge va presidir els meus malsons.

De petita, la mare sempre va ser complidora i obedient. A mesura que es va anar fent gran, però, el món va començar a canviar. Les velles tradicions dels nòmades s’anaven veient alterades per la vida moderna, que els atreia cap als pobles i a les ciutats. I així, quan devia tenir quinze anys, la mare va marxar del desert. Va deixar els pares i les germanes grans, i fins i tot la seva germana bessona, i va començar a caminar. Després va pujar a un camió i va anar a la ciutat portuària de Berbera, on va agafar un vaixell amb què va travessar el mar Roig fins a l’Aràbia.

La Khadija l’havia precedida. La Khadija era la seva germanastra gran, la filla de la primera dona del seu pare. Una altra de les germanes grans de la meva mare també va fer aquest viatge. No sé què les va portar a fer-lo; la mare no acostumava a confiar les seves emocions íntimes. Però era la dècada del 1950 i la vida moderna clavava els seus colzes a les parts més remotes del món. La mare era jove, al capdavall, i crec que senzillament potser no volia quedar-se al desert quan tota la gent jove havia marxat cap a la ciutat.

La mare va anar a Aden, on la Khadija ja s’havia instal•lat: una ciutat gran, centre del govern colonial britànic al Pròxim Orient. Es va llogar de dona de fer feines a casa d’uns britànics. Va aprendre coses sobre forquilles i cadires, banyeres i raspalls. Li encantaven els rituals estrictes –rentar, plegar, planxar– i l’elaborada parafernàlia de la vida ordenada. La mare es va tornar encara més escrupolosa sobre aquestes qüestions que la mateixa dona per a la qual treballava.

Tot i que estava sola a Aden, sense la supervisió dels seus pares, la mare era extremadament virtuosa. Estava decidida a evitar que ningú tingués mai motius per murmurar que ella, l’Asha Artan, s’havia comportat de manera indecorosa. No agafava mai un taxi o un autobús per por d’haver de seure al costat d’un desconegut. Defugia els homes somalis que mastegaven qat i les noies que els preparaven el te i hi feien broma quan l’eufòria embriagadora de les fulletes curtes i gruixudes els empenyia a parlar i riure. En lloc d’això, a Aden, la mare va aprendre a resar segons els cànons islàmics.

Com que vivia al desert, l’àvia no havia tingut mai temps de resar. Entre els nòmades, no es considerava que les dones ho haguessin de fer. Eren els homes els que, cinc vegades al dia, estenien les estores per resar sobre la sorra de cara a la Meca i recitaven l’Alcorà. Però ara, a la península Aràbiga, on el profeta Mahoma va rebre la revelació d’Al•là, la mare va aprendre les ablucions rituals. Va aprendre a tapar-se amb una tela llisa i resar: dreta, asseguda, prostrada, girant-se a la dreta i a l’esquerra; el ballet de la submissió a Al•là.

Al desert, les nòmades no anaven tapades: més que res perquè treballaven, i es fa difícil treballar sota un vel llarg. Quan l’àvia portava a pasturar el bestiar i cuinava, anava amb un vestit llarg de tela grollera, el goh, que li deixava al descobert els braços, els cabells i el coll. En el temps de la meva àvia, era d’allò més normal que hi hagués homes presents mentre les dones donaven el pit als fills, i els homes no es mostraven mai excitats pel fet de veure uns quants centímetres de carn femenina.

La mare no tenia cap protector a Aden: ni el seu pare ni cap germà. Els homes li dirigien mirades lascives i la molestaven pel carrer. Va començar a portar vel, com les dones àrabs que quan sortien de casa es posaven una llarga peça negra que només els deixava una escletxa per als ulls. El vel la protegia d’aquells homes que la miraven amb lascívia i del sentiment de vilesa que li provocaven aquestes mirades. I el vel era un símbol de les seves creences. Per ser estimat per Déu, havies de ser modest, i l’Asha Artan volia ser la dona més correcta i virtuosa de la ciutat.

Un dia l’avi Artan va anar a Aden. Va dir a la mare que li havien demanat la seva mà en matrimoni i que havia acceptat. La mare llavors devia tenir divuit anys; no podia desobeir el seu pare. De manera que no hi va dir res. El silenci d’una verge és la resposta apropiada a una proposició matrimonial; expressa un consentiment decorós.

De manera que la mare es va casar amb aquell home, que es deia Ahmad, tot i que ja a simple vista no li va agradar: era massa baix i tenia la pell massa fosca, i fumava, cosa que per a ella era tan dolenta com mastegar qat. L’Ahmad era un Darod, com ella, i també dels Harti, igual que ella; però en lloc de ser un nòmada Dhulbahante, com la meva mare, era un comerciant, un Wersengeli. Per ai-xò, i per ric que fos, la meva mare se’l mirava amb superioritat.

Aquest Wersengeli va portar la mare a Kuwait, on es va convertir en mestressa d’una casa gran amb terra de rajoles, aigua corrent calenta i electricitat. La primera cosa que va fer va ser acomiadar totes les minyones: ningú netejava com volia l’Asha Artan. Es va proposar portar la casa de manera exemplar. Va tenir un fill i li van posar Muhammad, com el Profeta, el nom adequat per al primogènit.

Llavors el seu pare, que ja era un home vell, va morir, i la meva mare va fer una cosa del tot sorprenent: va demanar el divorci al seu marit.

No cal dir que, segons la llei musulmana, la mare no tenia dret al divorci. Només l’hauria pogut reclamar si el seu marit hagués estat impotent o si l’hagués deixada en la indigència més absoluta. Tots els membres del clan de Kuwait li van dir que feia el ridícul. El seu marit era ric i, malgrat que es podria haver permès tenir unes quantes dones, cada nit tornava a casa. Què més podia demanar? Si es divorciava, la mare seria com una mercaderia usada: ja no era verge. A més a més, argumentaven, deixaria de ser considerada una baarri. Una baarri és com una esclava pietosa. Fa honors a la família del marit i l’alimenta sense preguntar ni queixar-se. No rondina mai ni fa peticions de cap mena. És forta a l’hora de servir, però va amb el cap cot. Si el seu marit és cruel, si la viola i després se’n burla, si decideix tenir una altra dona, o li pega, abaixa els ulls i amaga les llàgrimes. I treballa de valent, de manera impecable. És un animal disposat a treballar, devot, acollidor i instruït. Això és ser una baarri.

Si ets una dona somali has d’aprendre a dir-te que Déu és just i tot ho sap i que et recompensarà en l’altra vida. Mentrestant, tothom que sàpiga com n’ets de pacient i d’incansable elogiarà el teu pare i la teva mare per l’excel•lent educació que t’han donat. Els teus germans t’agrairan molt que hagis preservat el seu honor. Presumiran davant de les altres famílies de la teva submissió heroica. I potser, finalment, la família del teu marit valorarà la teva obediència, i tal vegada arribarà el dia en què el teu marit et tractarà com a un ésser humà.

Si en el procés de convertir-te en una baarri sents dolor, humiliació, esgotament o una sensació d’explotació constant, te n’has d’amagar. Si desitges amor i consol, pregues en silenci a Al•là perquè faci que el teu marit sigui més suportable. La pregària és la teva força. Les mares nòmades han d’intentar donar a les filles la capacitat i la força per arribar a ser una baarri.

Durant anys, la mare havia estat perfecta. La seva virtut havia estat llegendària; els seus hàbits de treball, impecables. En part era la seva naturalesa: la meva mare trobava força i consol en les normes clares i en la certesa absoluta que si era bona aniria al paradís. Crec, però, que també temia que el seu pare la pogués maleir si el desobeïa. La maledicció del pare és el pitjor que et pot passar, un bitllet directe a l’infern.

Però quan el seu pare va morir, la mare va desafiar el seu marit. Li va girar l’esquena amb tota la força del menyspreu acumulat durant molt de temps. Fins i tot es va negar a parlar-li. Finalment, ell va accedir a no impugnar la petició de divorci. El jutge kuwaitià va concedir a la meva mare set anys més de custòdia del seu fill. Quan en tingués deu, el Muhammad tornaria a viure amb el seu pare; fins llavors, la mare tindria dret a criar-lo sola.

Quan la mare era petita, Somàlia no existia. Malgrat que tots els clans parlaven la mateixa llengua, amb diferents dialectes, en general vivien en territoris separats i es consideraven diferents els uns dels altres. El territori que ara és Somàlia va ser dividit entre els britànics i els italians, que van colonitzar el país i el van partir en dos. El 1960 els colonitzadors se’n van anar i van deixar un nou estat independent. Havia nascut una nació unificada.

El nou país, Somàlia, tenia una democràcia, un president, una bandera, un exèrcit, fins i tot una moneda pròpia: uns bitllets de color sèpia amb imatges dignificades d’animals de granja i de persones treballant el camp, unes escenes que la mare no havia vist mai. La gent que havia viscut sempre a les àrees rurals més inhòspites va començar a arribar en onades a la nova capital del país, que els colonitzadors havien anomenat Muqdisho.¹ Estaven engrescats amb la idea de construir una nació, gran i poderosa. Quantes esperances quedarien frustrades els anys següents a causa de les lluites internes dels clans, la corrupció i la violència en què es va submergir el país, com tants de l’Àfrica. Però la mare no podia preveure el que passaria, de manera que, com molts altres, va fer les maletes, va agafar el seu fill i la dot que el marit li havia donat quan es van casar, i va tornar a Somàlia, a Muqdisho, la capital, on no havia estat mai.

Durant la resta de la seva vida, l’àvia va retreure a la meva mare el fet d’haver pres aquesta decisió. Muqdisho no era una terra dels Darod. Ni tan sols dels Isaq. Era en ple territori dels Hawiye, als quals la meva mare no pertanyia. L’àvia sempre deia i repetia que l’exmarit de la meva mare la devia haver maleït, i això li havia fet prendre aquesta decisió forassenyada. O potser la renúncia descarada de la meva mare al matrimoni que havia acordat el seu pare havia alliberat un djinn, un geni maligne. L’àvia odiava les cases de formigó, els carrers estrets, la manca d’horitzó a Muqdisho, i no suportava que la seva família ja no visqués segura a les terres dels Darod, al nord. Però un cop més, la meva mare va trencar les tradicions dels seus pares. I, un cop més, seguia la seva germanastra, la Khadija Artan, que s’havia instal•lat allà amb el seu marit.

La Khadija era una dona imponent, tan alta com la meva mare i igual de prima. Tenia uns trets angulosos i fins, ulls de fura i un posat dominant. La seva veu era potent, i els gestos, elegants i sofisticats. L’àvia la detestava. La Khadija era atrevida; portava vestits occidentals, llargs fins als turmells, però que se li ajustaven al cos amb cremalleres i botons. També es vestia amb el rural goh i la dirha urbana. Però els gohs i les dirhes de la Khadija estaven fets amb els teixits més selectes, sedes i gases cares en lloc del vulgar cotó, i la manera com els lluïa feia que les altres dones semblessin barroeres i malgirbades. La Khadija portava un pentinat alt, recollit amb un turbant. Era moderna. Estava entusiasmada amb la independència, la política i les discussions nocturnes al carrer. Es passejava per la nova capital orgullosa d’ella mateixa.

Tot i que era casada –i ben casada, a més a més–, la Khadija era estèril: un destí terrible. Algunes persones deien que era perquè era una bruixa i una tossuda. L’àvia murmurava que era una maledicció per la seva desobediència i rebel•lia. Ara, si de debò estava maleïda, la Khadija feia com si res.

La Khadija va recomanar a la mare que es comprés un terreny que hi havia davant d’una empresa de transports regentada pel fill gran del seu marit amb una dona anterior. Era un barri nou, i ara que Muqdisho s’havia convertit en la capital, els Darod havien començat a anar-hi a viure. Aquesta àrea de la ciutat, Hoden, era més neta i saludable que no el centre, on els refinats i antics edificis italians estaven envoltats per carrers bruts i densament poblats. Al nostre barri els carrers no estaven pavimentats i poques cases tenien electricitat; la nostra no en va arribar a tenir mai. Però la mare va comprar la parcel•la. Es va traslladar a casa de la Khadija i va començar a fer plans per construir la seva pròpia casa.

La idea que la mare tenia d’una casa va anar sorgint sobre la marxa, a mesura que els materials estaven disponibles. Només hi havia dues habitacions grans, les parets eren de formigó emblanquinat i el terra, de ciment. La part de davant de la porta d’entrada també era de ciment; la resta era tot sorra. Construir aquesta casa va costar molt de temps. Tot estava pintat de blanc, excepte les portes i els finestrons, que eren verds, el color que a la mare li semblava apropiat per a una porta musulmana decent. El fogó per cuinar era fora, sota un tendal, al costat d’un talal majestuós, a l’ombra del qual un home podia estendre l’estora en una tarda calorosa.

La Khadija era molt manefla: sempre estava organitzant el destí dels altres i acordant casaments. La meva mare era jove i no tenia gran cosa a fer, però en la seva situació no li semblava correcte posar-se a treballar. La Khadija li va recomanar que deixés el petit Muhammad amb ella i que sortís, potser per assistir a classes d’alfabetització. Un home jove que es deia Hirsi Magan i acabava de tornar d’una universitat d’Amèrica es dedicava a ensenyar a llegir i escriure a la gent corrent de Muqdisho.

Aquest jove, el Hirsi Magan, es convertiria en el meu pare. Quan jo era petita, per a mi era com un heroi fabulós, amb prou feines més real que els homes llops de l’àvia. La germana gran del meu pare, la tia Hawo Magan, venia sovint a casa nostra i ens explicava històries sobre ell i sobre com es va criar al desert del nord. El seu pare, el Magan, havia estat un guerrer llegendari. El seu nom volia dir «el Protector» o, més concretament, «el Protector dels conquerits». El Magan era un Osman Mahamud, del subclan dels Darod, que sempre havien reclamat el dret de conquerir i governar altres pobles. El Magan havia lluitat amb el rei Boqor, que va regnar a les terres dels Majerteen, vora el mar, i després, cap al 1890, va passar a ser lleial al rival del Boqor, el Kenaidiid, que era un home més jove i amb més ànsia de fer la guerra i dur a terme incursions. (El Boqor, el Magan i el Kenaidiid eren cosins.)

El Kenaidiid i el Magan van dirigir els seus guerrers per les terres meridionals de Senag i Mudug, que estaven ocupades per clans més petits, incloent-hi molts Hawiye. Els Hawiye eren gent pacífica, la majoria agricultors, i no tenien exèrcit. El Magan els menyspreava. Diuen que una vegada va fer que els habitants d’un poblat Hawiye reunissin pedres per formar un cercle i després els hi va fer entrar per matar-los. A continuació, va ordenar als seus guerrers que prenguessin les dones i s’instal•lessin allà, a la terra dels Hawiye, al nord de Muqdisho. Segons la meva àvia, els Hawiye de la regió de Mudug no han oblidat mai el nom del Magan.

El meu pare es va criar al desert del nord i era el fill de l’última dona del Magan, la més jove: tenia dotze o tretze anys quan es va casar amb el vell guerrer, que vorejava els setanta. El pare era el fill més jove del Magan, i el vell l’adorava. Quan el Magan va morir, el pare va ser criat pels seus germans grans, alguns dels quals eren tan vells que ja tenien néts. El van dur a cavalcar pel desert gairebé abans que sabés caminar.

Els fills del Magan eren comerciants i guerrers rics i poderosos. El meu pare va rebre moltes atencions: va créixer alegre, segur de si mateix i consentit. Es va fer amic d’un home més gran, l’Osman Yusuf Kenaidiid, el nét del Kenaidiid que havia servit el seu pare. El Magan sempre s’havia burlat d’aquest home: era contingut i es tapava la boca amb una tela, perquè les paraules no s’han de malgastar: han de sorgir després d’una reflexió profunda.

L’eloqüència, l’ús del llenguatge refinat, és objecte de veritable admiració: l’obra dels grans poetes s’elogia i s’aprèn de memòria en molts quilòmetres al voltant dels pobles on sorgeix, a vegades durant unes quantes generacions. Però pocs poetes o persones han escrit mai paraules en somali. Les escoles que van deixar els colonitzadors eren senzillament massa escasses per educar una nació en què ara vivien milions de persones.

L’Osman Yusuf Kenaidiid era culte. S’havia inventat un alfabet per escriure els sons de la llengua somali per primera vegada. En deien osmaniya. Era inclinat, recargolat i enginyós, i el pare es va proposar aprendre’l.

L’Osman era un bon mestre i tenia molts contactes amb els colonitzadors italians que governaven el sud de Somàlia. El meu pare, el seu protegit, va començar a anar a escola a Muqdisho, la capital colonial dels italians. Va entrar a la Lliga de la Joventut Somali i va debatre abrandadament sobre el futur, sobre el moment en què els poders colonials que governaven la gran nació de Somàlia serien expulsats i es podria formar un país que enlluernaria l’Àfrica. Va aprendre italià i fins i tot va anar a estudiar a Roma durant una temporada, una oportunitat insòlita per a un somali, però els descendents del Magan eren rics. Es va casar amb una dona, la Maryan Farah, del subclan Marehan dels Darod.

Després el pare va decidir anar a la universitat als Estats Units: la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Amèrica l’atreia. Sovint deia: «Si han aconseguit el que tenen amb només dos-cents anys, nosaltres, els somalis, amb la nostra fermesa i tenacitat, podrem fer una Amèrica a l’Àfrica». El pare va insistir que la seva dona, la Maryan, l’acompanyés, i ella també va començar a estudiar allà. La seva filla petita, l’Arro, nascuda el 1965, es va quedar a Somàlia amb la seva àvia.

Un cop llicenciat en Antropologia per la Universitat de Colúmbia, va tornar a Somàlia, com molts altres joves privilegiats, per ajudar a forjar el futur de la seva nació. La Maryan no havia aprovat el curs i ell li va demanar que es quedés a Amèrica fins que acabés.

El més natural era que el meu pare s’instal•lés a la nova capital de la nació, Muqdisho. El pare creia que, per crear una nació forta, calia alfabetitzar la gent, de manera que va emprendre una campanya per ensenyar a la gent a llegir i escriure. Per donar exemple, ell mateix va ser professor d’una de les classes.

A Somàlia, la llengua és un bé preciós. És el lligam que converteix els clans enfrontats en el que es considera una única nació. La gent acudia en massa a les classes del Hirsi Magan, a Muqdisho. El pare era de pell fosca, amb un nas llarg i el front ample; tenia l’encant d’un cantant melòdic d’aire intel•lectual. Tot i que no era gaire alt, tenia presència. A la gent li encantava estar amb ell; tota la seva vida va ser escoltat amb respecte.

La mare era, per la seva banda, una poeta enginyosa i elegant, i es va convertir en una de les seves millors alumnes. Va aprendre de pressa. Un dia, tot tirant-se enrere el xal amb desdeny altiu, fins i tot es va atrevir a posar en dubte la manera com el professor havia pronunciat una paraula somali. Va ser un gest agosarat i sorprenent per part seva. D’altra banda, era bonica, alta i esvelta, amb l’esquena ben dreta, com un arbre jove.

El pare es va sentir atret pel do de la paraula de la meva mare i les seves opinions inflexibles. L’atracció va ser mútua i, és clar, la Khadija els va encoratjar.

Els pares es van casar el 1966. La mare sabia que el meu pare encara estava casat amb la seva primera dona, la Maryan. Però la Maryan encara era a Nova York i el meu pare no li va dir res sobre la seva nova núvia. La Maryan se’n va assabentar quan va tornar a Somàlia, és clar, cosa que no sé exactament quan va passar.

La relació entre el pare i la mare sempre va ser electritzant. Es provocaven i es desafiaven mútuament. En una cultura en què no s’aprovava la tria de la teva pròpia parella, es van triar l’un a l’altre: tenien un lligam molt fort.

L’octubre del 1968 va néixer el meu germà, el Mahan. Els pares van acabar de construir la casa al terreny que la meva mare havia comprat a Muqdisho i hi van anar a viure juntament amb el meu germanastre, el Muhammad, que tenia sis anys. La mare es va tornar a quedar embarassada de seguida, aquest cop de mi, i l’àvia va venir a Muqdisho des del desert per ajudar-la en els últims mesos de l’embaràs.

El pare era audaç, cultivat, popular, i havia nascut per manar. Es va presentar a les eleccions al Parlament per la ciutat de Qardho, al nord, però no va aconseguir l’escó. Es va gastar grans sumes