La jugada de la meva vida: Memòries

By Andrés Iniesta, Ramon Besa and Marcos López

Aquest llibre sincer es la conseqüència d'una necessitat del propi Iniesta: la d'explicar-se com a jugador de futbol, però sobretot com a esser humà. Per aconseguir-ho utilitza la seva pròpia veu i ens explica com va ser la seva infantesa i la seva adolescència a Fuentealbilla i a la Masia, com va viure els moments més feliços i els més tristos de la seva carrera esportiva i com és la seva vida quotidiana, voltat de la seva família i els seus amics. Però, La jugada de la meva vida també conta amb els testimonis de tots aquells que han compartit molts dels grans moments d'Iniesta. Els seus companys del Barça, els seus amics d'infantesa, els seus companys a la selecció espanyola i els seus entrenadors. La jugada de la meva vida ens descobreix a la persona que s'amaga darrera del mite.

• Language: Català
• Publisher: MALPASO
• Release date: Sep 5, 2016
• ISBN: 9788416665440

Book preview

És un orgull que un futbolista com ell hagi fet el cim.

Laudrup

La seva manera de girar: això el fa realment únic.

Silva

Fixa’t en l’Andrés, mira com és, mira com porta la fama, mira la seva humilitat.

Cazorla

És una persona que em produeix tendresa i admiració.

Jessica

Es fa estimar.

Carlos García

T’ensenya a jugar la pilota.

Riquelme

Penses que l’atraparàs, però sempre acaba fugint.

Messi

De vegades sembla brasiler, un jugador dels antics.

Neymar

S’expressa amb la pilota. Té ulls al clatell.

Luis Suárez

Ens entenem amb la mirada.

Busquets

Sabem que al dia següent tornarà a fer un altre partidàs.

Alves

T’esquiva amb el seu cos, ni tan sols li cal moure la pilota.

Mascherano

No saps per què, però té aquella capacitat per calmar-te.

Pedro

Et fa una sensació que no es pot mesurar. És el joc, és el futbol.

Piqué

Ni crida ni esbronca, és un líder diferent.

Jordi Alba

El seu silenci m’ajuda i les seves rareses m’agraden.

Bartra

Tots vam veure plorar l’Andrés plorar en silenci, però s’ha convertit en una roca.

Valdés

Sempre sap sortir-se’n dels pitjors problemes.

Abidal

Al camp és un líder, un líder natural, un líder silenciós. L’Andrés té àngel.

Xavi

Quan el tens davant, et toca patir.

Sergio Ramos

No es podia trobar ningú millor per signar el gol del Mundial.

Fernando Torres

Si algú es porta bé amb ell, ho recordarà per sempre.

Sostres

Quan s’ho creu, té energia i força, saps que et respondrà.

Casillas

L’Andrés no corre, l’Andrés llisca.

Pep Guardiola

No parla, però no té un pèl de ximple. Fila de seguida la gent.

Del Bosque

És un exemple, un futbolista únic, indiscutible.

Luis Enrique

Ningú no li ha regalat res. S’ha guanyat els galons tot solet.

Pere Guardiola

Gaudeix amb el silenci, fuig del xivarri, gaudeix de la seva intimitat.

Borràs

L’Andrés és el que es veu, és transparent.

Maribel Iniesta

Aquell dia vaig tenir la sensació d’haver-lo conegut des de sempre.

Anna Ortiz

Va ser molt valent, molt. No sé quants nens haguessin fet una cosa semblant.

José Antonio Iniesta

No se d’on treu aquesta tranquil·litat perquè per dins és com jo.

Mari

SOBRE MARCOS LÓPEZ I RAMON BESA

Marcos López (Huércal-Overa, Almeria, 1965), redactor d’El Periódico, i Ramon Besa (Perafita, Barcelona, 1958), redactor en cap d’El País, són dos periodistes que cobreixen regularment la informació que genera el FC Barcelona. Tots dos comparteixen una mirada similar sobre la vida del club i el joc de l’equip, tal com es constata en les seves cròniques i també en les seves anàlisis per a mitjans audiovisuals, sobretot la cadena SER.

El llibre La jugada de la meva vida i la seva admiració per Iniesta els han permès d’acomplir el seu somni de treballar plegats i alhora confirmar que coincideixen pel que fa a la manera d’entendre i narrar el futbol. Aquesta obra ha consolidat una vella amistat nascuda al Camp Nou.

ANDRÉS INIESTA

LA JUGADA DE LA MEVA VIDA

MEMÒRIES

AMB LA COL·LABORACIÓ

DE RAMON BESA I MARCOS LÓPEZ

BARCELONA    MÈXIC    BUENOS AIRES    NOVA YORK

SUMARI

COBERTA

SOBRE MARCOS LÓPEZ I RAMON BESA

PORTADA

SUMARI

DEDICATORIES

PRÒLEG

NOTA DE RAMON BESA I MARCOS LÓPEZ

PRIMERA PART. EN UN LLOC DE LA CANXA

1. EL PARADÍS PERDUT

2. AMB LLUM PRÒPIA

3. LA NIT MÉS TRISTA

4. NOVA VIDA

5. UN CIM LLUNYÀ

6. CAMINS DE GLÒRIA

7. LA PARÀBOLA DE STAMFORD BRIDGE

8. RAN DE L'ABISME

9. LA CONQUESTA DEL CEL

10. LA PENA MÀXIMA

11. CAMÍ DELS ONZE METRES

12. LA CONQUESTA DE LA FELICITAT

SEGONA PART. DES DE LA BANDA

13. COMPANYS DE VIATGE

14. PRECURSORS I DEIXEBLES

15. LA MIRADA DELS RIVALS

16. ELS DIRECTORS D'ORQUESTRA

17. ELS GESTORS DE LA GESTA

18. ALTRES VEUS

19. ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES

20. LA MARE QUE EL VA PARIR

AGRAÏMENTS

ÀLBUM FOTOGRÀFIC

NOTES

Crèdits

Colofó

A L’ANNA

Per ser com ets, per estimar-me com ho fas, per ser qui ets, moltes gràcies! Em vas retornar la il·lusió i vas donar sentit a la meva vida. Conèixer-te és el més màgic que m’ha passat. El destí ens va unir per recórrer junts el nostre camí. M’has donat l’oportunitat de ser pare i de sentir la felicitat completa juntament amb vosaltres. Ja hem viscut moltes experiències inoblidables i úniques, però sé que al teu costat allò millor encara ha d’arribar.

No entendria la meva vida sense tu, Mami.

A LA MAMA

De mare només n’hi ha una, i el millor exemple n’ets tu. Et dec el que ara sóc. M’has ensenyat el que m’agradaria ensenyar als meus fills. Ets un model per a mi. No puc imaginar-me el dolor que vas sentir quan em vaig quedar a La Masia amb 12 anys. Sempre t’has col·locat en un segon pla, com a tu t’agrada, però sense tu no seria possible gaudir del que avui tenim. Per a mi ets imprescindible. Després de tant de patir i tant de plorar, cada moment que passo amb tu és una alegria incomparable. Eternament agraït per tot i per tant, mama.

AL PAPA

Has estat la meva guia, el meu entrenador, aquell pare que un vol estimar per sentir-se protegit. Seria molt difícil d’entendre la meva vida, comprendre fins on he arribat, sense recordar que sempre vas estar al meu costat. No somniaves guanyar champions, lligues, eurocopes ni mundials. Només somniaves que el teu fill fos futbolista, i ho hem aconseguit. Plorant, patint, resistint, però ho hem aconseguit i ara podem gaudir el doble. El meu agraïment etern per tant com m’has donat. I, sobretot, per les moltes coses que m’has ensenyat, papa.

A LA MARIBEL

Sempre seràs la meva noia. Perquè estar cinc anys sense tu no va ser fàcil; perquè ningú fa el paper de germana millor que tu. Recordes com ens barallàvem de petits? Encara avui m’encanta fer-te enrabiar de tant en tant. Tens un cor enorme. T’estimo molt, més que no et penses: portem la mateixa sang i això marca. Sé que si cal em donaràs el que necessiti i sé, a més, que amb en Juanmi estaràs en bones mans. Gràcies per ser al meu costat, noia.

A LA VALERIA I EL PAOLO ANDREA

Els meus tresors. La meva princesa i el meu terratrèmol. Quines meravelles que ens ha donat la vida! Quina felicitat tan immensa! La princesa de la casa i el campió de la casa: quina parella! Algun dia llegireu aquest llibre i descobrireu moltes coses.

Sou el motor de la meva vida!

A L’ANDRÉS JR.

Mai t’oblidaré. La gent no et va conèixer, jo sí. Et vaig conèixer i eres preciós. Encara que no hi siguis físicament, sé que ets un àngel. Lluitem per tu i això quedarà per sempre als nostres cors.

PRÒLEG

Si poses el meu nom a Google pots arribar a creure que ho esbrinaràs tot sobre mi, tu i milers de persones més. Al cap i a la fi, hi podràs llegir la meva vida a l’instant. Però no ho sabràs tot, ni de bon tros. Hi ha fets que no han transcendit, episodis que m’agradaria contextualitzar, experiències que em cal endreçar... Més que una necessitat és una il·lusió: la que em provoca veure la meva veritable història reflectida en un llibre, en una autobiografia. Jo també penso que un ha de tenir (com a mínim) un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Doncs bé, tinc dos fills meravellosos i el record de l’arbre que presidia la pista de Fuentealbilla m’ha acompanyat sempre. Ara és l’hora del llibre. Es titula La jugada de la meva vida.

Quan inicio un camí, m’hi aboco en cos i ànima. Faig les coses perquè les sento, no perquè sí o per quedar bé. D’aquesta manera, he explicat la meva vida amb les mateixes fe, ganes i determinació amb què jugo a futbol o tinc cura de la meva família. Volia un text a mida, i per escriure’l segons la meva percepció necessitava l’ajut dels qui poguessin donar-li la forma i el to adequats per tal que no resultés una simple explosió sentimental o futbolística. Em calia algú que em conegués i fos capaç d’interpretar les meves sensacions, algú que hagués seguit la meva carrera, algú disposat a posar sobre paper les reflexions que vaig començar a anotar el 12 de maig del 2012, data que marca l’inici d’aquesta història.

El llibre ha costat el seu temps perquè no vaig voler fixar-me terminis ni supeditar-ne la publicació a la meva trajectòria amb el Barça i la selecció. No és cap qüestió comercial, sinó personal. D’una banda, calia que els qui m’havien d’ajudar a exposar les experiències se sotmetessin a la complicada experiència, diguem-ne, d’«absorció». Faig esment, és clar, d’en Marcos López i en Ramon Besa. Volia comptar amb persones de confiança per construir el relat, amb periodistes que coneguessin bé la meva vida esportiva i també tots els racons del Barcelona o de la selecció, amb experts integrats en l’entorn de la professió. Ni escrivents ni empleats, sinó gent de l’ofici als quals pogués revelar les meves coses sense pudor ni por, professionals honestos que fessin un bon ús d’aquestes confessions i, a la vegada, fossin acceptats i reconeguts per aquells les opinions dels quals jo volia recollir al llibre.

Per dur a terme aquesta feinada sobre el terreny, ningú millor que en Marcos López, magnífic periodista i millor persona. El seu caràcter, a més, sintonitza a la perfecció amb el del Ramon Besa, un altre excel·lent periodista, sempre entestat a buscar el sentit de les coses, a perfilar el to de la història, trobar un estil coherent amb la personalitat del protagonista. Vam decidir funcionar com un equip i ens vam imposar una única condició per realitzar la tasca: treballaríem sense interferències externes i només entregaríem el llibre quan estigués prou enllestit. Les gestions amb les editorials serien cosa del Pere Guardiola i el Joel Borràs. I així ha estat fins gairebé el final, quan vam saber que Hachette i després Malpaso havien comprat els drets de l’obra. Després vam tenir la sort immensa que els traductors del text a l’anglès fossin Sid Low i Pete Jenson, dos bons amics, i que els editors en català i castellà hagin estat Malcolm Otero i Julián Viñuales, les instruccions dels quals han estat decisives per a la revisió i la millora del llibre.

No calien presentacions per al Marcos i el Ramon davant les persones que jo volia que apareguessin al llibre. Volia, sobretot, que al llarg d’aquestes planes desfilessin aquells que valoro especialment, els qui millor podien complementar allò que jo aniria explicant. Probablement hi haurà oblits involuntaris, potser alguns lectors trobin a faltar crítiques i estic convençut que a d’altres els mancaran determinats personatges. Vull deixar clar, en tot cas, que aquest és el llibre que jo volia, que jo i ningú més sóc el responsable del seu contingut. Estic segur que els meus col·laboradors haurien modificat alguns aspectes del relat o l’haurien enfocat de manera diferent. Jo volia explicar com em veig (o, altrament, com m’he sentit) i com em veuen els qui crec que em coneixen. Després he esgranat la meva vida en capítols per tal de facilitar la lectura sense que es perdés el fil de la història. Però no es tractava d’escriure una novel·la, sinó d’articular un llibre de forma periodística perquè els qui m’han ajudat són periodistes que han sabut recórrer les principals etapes de la meva vida.

No haig d’aportar gaire sobre fets ben coneguts que, tanmateix, per a alguns poden ser interessants. Parlo del meu dia a dia, dels meus costums. Ja se sap que m’agrada estar amb la meva família, amb l’Anna, la Valeria i el Paolo Andrea, també amb els meus pares i amb la Maribel, la meva germana. M’encanta portar a escola la Valeria o anar-la a buscar quan surt; té un somriure que s’encomana. M’agrada molt estar amb el Paolo Andrea, que és un terratrèmol. L’Anna i jo normalment sortim un dia per setmana (tot i que no sempre és possible); ens agrada sopar fora, provar restaurants, fer un volt o anar al cine. Estopa segueix sent el meu grup favorit: m’agraden les seves cançons i m’agrada, a més, com són. En l’àmbit musical dec molt a l’Àlex de Guirior, el qual em proveeix d’antologies que barregen una mica de tot (reguetón, house, pop espanyol...). I, naturalment, com a esportista que es cuida, m’agrada dormir una mica per estar ben descansat.

No volia publicar un llibre per revelar coses tan ordinàries. Vull parlar-vos de la meva passió pel futbol. En Marcos i en Ramon sostenen de vegades que vaig ser un nen sense infància i que ara vull recuperar-la escrivint. Jo intento convèncer-los que estic molt orgullós de tot el que vaig fer d’infant. Hi ha episodis d’aquella etapa que no van ser agradables ni fàcils de superar, com tampoc ho van ser, per exemple, els mesos previs al Mundial de Sud-àfrica: he intentat explicar aquests fets de manera sincera, tal com els vaig viure i sentir, sense ocultar-ne res i sense molestar ningú.

Certament, no va ser fàcil passar de Fuentealbilla a la Masia. Vaig trigar un any a adaptar-m’hi, a construir la meva vida dins aquella residència, però vaig acabar trobant el meu espai a la biblioteca, gaudint de la meva habitació, dels meus objectes, del meu entorn. I de les meves llaminadures. M’encantaven les magdalenes que em portaven els pares i el pa de pessic de l’àvia del Jordi Mesalles, que a la nit sempre sucàvem a la tassa de llet amb Cola Cao. Mantinc records indelebles, algun especialment feliç per a la família, com quan el director Joan Cèsar Farrés em va triar per representar els nois de la Masia a la recepció que va oferir el papa Joan Pau II al Vaticà amb motiu del centenari del F. C. Barcelona. La mare em va comprar un vestit nou com si allò fos el dia de la primera comunió.

També em cal anar de tant en tant a Fuentealbilla. Allà hi tinc la casa, casa meva, allà segueix bona part de la meva família, allà em trobo amb bons amics i allà està la meva bodega. M’encanta ser amb els meus avis, menjar amb ells i aprofitar el poc temps que tenim junts. Al poble veig els meus oncles i cosins, tot i que alguns viuen a Almeria o Mallorca. I no m’oblido de les curses amb l’oncle Andrés per anar preparant la temporada. M’agrada recordar d’on vinc, que sóc d’allà, però també sé que sóc d’aquí, de Barcelona. Aquests vincles són molt forts, són sentiments molt pregons... Sé que haig de cuidar les persones i les coses que més m’estimo, ajudar els qui m’envolten, i no em sento sol tot i que de vegades sigui agradable aïllar-te dels altres.

No estic rodejat de silenci, com pensen alguns. No és cert que mai hagi participat en bregues o criaturades. Els qui em coneixen de veritat de vegades m’acusen d’aclaparar-los amb els meus consells o les meves manies, de voler organitzar-los la vida. Em sento bé quan em diuen que sé unir la família i trobar les persones més capaces per fer les coses que necessito. Sóc molt taure, molt tossut. Mai accepto un no com a resposta.

Però també sóc agraït, i vull que se sàpiga. Estic agraït a la meva família, al Barça i a la selecció. També a tot el que vaig viure durant els meus inicis a Albacete. No donaré noms de directius o presidents, prefereixo expressar la meva gratitud a l’entitat en conjunt perquè en ella es reflecteixen tots els qui han treballat per al club. La millor manera de mostrar el meu afecte pel Barcelona és honorar-ne la samarreta, ser un bon company, donar-ho tot en el camp i representar la institució sempre amb lleialtat i dignitat. Així em vaig comportar fins i tot quan em tocava fer de recollidor de pilotes darrere aquelles tanques publicitàries que no ens deixaven veure els nostres ídols. No hi ha res que em motivi més que intentar fer més grans el meu club i la selecció.

Sento un gran respecte per la meva professió. També respecto els meus companys, els rivals i, naturalment, el públic. La meva dedicació és plena i procuro no enganyar ningú. M’encanta que m’aplaudeixin, però no per cortesia: els aplaudiments només valen quan surten de dins. És el més maco que pot sentir un jugador quan s’hi aboca plenament.

Aquest llibre és una altra prova (o potser la prova) del fet que em cal expressar-me, reafirmar-me en les meves decisions, confirmar diàriament la bonica certesa de la frase que tenim guardada a la petita vitrina de l’entrada de casa: «Les pedres que ens trobem al camí ens ajuden a veure la vida des d’un altre punt de vista i a aixecar-nos amb més força». De vegades necessites desbloquejar-te, però això només és possible si abans ets conscient que estàs bloquejat.

De sempre, a mi em mou la passió pel futbol, ho dic i ho repeteixo ara que tinc la sort de ser capità. Gràcies a aquest llibre, ara també puc gaudir amb els testimonis dels qui m’han fet fruir la vida, les persones que es van desfer per tal que pogués dedicar-me a allò que més m’agrada, per tal que pogués ser qui sóc en el millor equip del món. És un privilegi. No pot haver-hi res millor que fer la teva feina i ser reconegut per això: això no té preu. Hem guanyat molts títols, fins a dos triplets en sis anys, i aspirem a guanyar molts més trofeus. Competim per a l’èxit.

En Marcos i en Ramon em demanen sovint que els expliqui com em veig, què faig per sortir de la persecució dels contraris, sobretot quan m’envolten fins a sis o set; em pregunten si la meva manera de jugar és equiparable a la del Roger Federer; em recorden que els meus moviments són ràpids i sincronitzats... Després ho expliquen als seus articles. Em fa posar especialment vermell quan descriuen com en una sola jugada meva es poden plasmar totes les prestacions exigides a un jugador per tal que aquest sigui considerat complet: la rapidesa en la presa de decisions, la qualitat de la passada, la capacitat per frenar i accelerar, l’habilitat per al control orientat i el canvi d’orientació. Jo no sé què dir, prefereixo que ho diguin els altres. Sí que crec que cal tenir una bona tècnica, ser intuïtiu, trobar els espais i aconseguir que l’equip t’acompanyi en la jugada quan ataques, com a senyal que confia amb tu i que l’adversari recula. Alguns diuen que el meu secret rau en els meus deu primers metres de sortida, d’altres mantenen que he sacrificat els gols de la meva infància a canvi de córrer com ningú. No ho sé... El que faig, insisteixo, em surt de dins. Si tornés a néixer faria el mateix. Quan entro al camp ja intueixo com em trobaré durant el partit, com fluirà el futbol, perquè sé com em sento, perquè noto si estic ràpid i despert. De vegades fins i tot percebo allò que passarà el dia abans del partit, ho visualitzo. I naturalment faig coses en les quals no he pensat. El cap em va molt de pressa. La mare em diu que de vegades sembla que exploti, com ens passa a tots els Luján.

Els Iniesta-Luján som gent ferma i austera, treballadora. Al cap i a la fi, l’esport és com la vida. Es tracta de no rendir-se mai, de demostrar cada dia que pots sortir-te amb la teva, de ser fidel als teus principis. Volia recordar-m’ho. Volia veure passar els anys a les pàgines d’un llibre i portar-hi les veus dels altres, dels qui m’han ajudat. Ha estat possible gràcies al Ramon i el Marcos, els millors jutges del meu treball i la meva feina diària.

Vull donar les gràcies molt sincerament als qui s’han prestat a parlar per fer aquesta obra durant els quatre anys de la seva redacció. No pretenc ser «patrimoni de la humanitat», com va dir el mister Luis Enrique, però sempre agrairé aquestes paraules. No em calen els premis que no m’han concedit ni vull entrar a les associacions o tribunes a les quals no pertanyo. Tampoc haig de reivindicar res. Valoro el que he aconseguit, em sento feliç a Barcelona i a Fuentealbilla, al Barça i a la selecció, a Catalunya i a la Manxa, a Espanya i al món. Em considero una persona afortunada que compta amb l’estima de la gent, i a aquesta gent volia oferir-los la història que no trobaran a Google: la història de la meva vida explicada per mi. Espero que tots en gaudeixin tant com jo ho he fet explicant-la. Seria feliç si aquest relat agradés als lectors tant com el meu joc, perquè en escriure’l hi he dipositat el mateix afany i interès que poso al camp quan porto les boniques samarretes del Barça o de la selecció. Aquest era el meu objectiu.

ANDRÉS

NOTA DE RAMON BESA I MARCOS LÓPEZ

Aquesta no és una biografia normal, en el sentit que no és el relat tradicional d’una vida. Ni tan sols és un llibre sobre l’«Iniesta». És, en realitat, el llibre de l’Andrés. El seu llibre. Ni més ni menys. Els qui estiguin acostumats a les memòries on l’heroi enllaça un rere l’altre els episodis més gloriosos o banals de la seva existència (gairebé sempre enaltint els èxits i celant els fracassos o les pors) potser se sorprendran quan observin que el nostre protagonista apareix menys del que, en principi, no seria esperable. L’Andrés aquí fa el contrari. Treu el nas a tots els capítols, intervé a les controvèrsies, puntualitza, aclareix, confirma o desmenteix, hi és present, però gairebé sempre el veiem a través dels ulls dels qui l’han acompanyat. Està, doncs, a cada línia d’aquesta obra, un projecte que sorgeix l’any 2012. Si ho consultéssim amb ell, potser ens diria que la seva presència directa és excessiva. Va voler, això sí, que es coneguessin els fets que han anat constituint les fites del seu camí, llarg i pacient, cap a un cim que mai va pensar que assoliria. Ni en el millor dels seus somnis hauria imaginat una trajectòria tan espectacular. Però tampoc estava previst com patiria a l’acadèmia del Barça quan els seus pares l’hi van deixar amb 12 anys. Ningú el va avisar que la pilota no l’alliberaria de tots els mals. S’hi va unir a Fuentealbilla, un poble d’Albacete que ell ha situat en el mapa del món, i no se n’ha desenganxat. Hi continua, amb l’esfèric als seus peus.

Assolit aquest punt, després d’haver triomfat amb els equips de Rijkaard, Guardiola o Luis Enrique i les seleccions de Luis o de Del Bosque, convertit en el capità del Barcelona i en el símbol d’un futbol que ha conquerit el planeta, va voler aturar el cronòmetre. Va aturar la pilota i va mirar enrere. Va accelerar i va frenar. Va jugar i va córrer. Tal qual. No, aquest no és un llibre autobiogràfic convencional. Si esperaven un producte semblant, lamentem defraudar-los. I no creguin que la culpa és seva, perquè la responsabilitat és nostra. Com sol passar quan juga, l’Andrés va pensar abans en els altres. Volia donar a conèixer el camí que el va conduir des del pati d’un col·legi manxec fins al Camp Nou, el Soccer City, Wembley o Stamford Bridge… I va voler que fossin els altres (els familiars, els amics, els tècnics, els companys o els rivals) els qui prenguessin la paraula.

L’Andrés volia tenir el mateix paper que a la gespa: va agafar la pilota entusiasmat i va començar a regalar passades. Fou un partit sorprenent perquè, tot s’ha de dir, a mesura que avançava anava descobrint aspectes de la seva vida que ni tan sols ell coneixia. Va jugar tots els minuts d’un llarg partit. No es va aturar per respirar. Ningú el va substituir.

Va guiar les nostres passes per una ruta mai abans transitada, buscant forats entre tornejos, entrenaments i concentracions. I vam parlar amb molta gent, totes les portes se’ns van obrir, fins i tot les més delicades o complicades: «Si m’ho demana l’Andrés, quan vulgueu». No hi havia agenda que es resistís ni telèfon inaccessible. Viatges, correus, WhatsApps... qualsevol mitjà era vàlid per obtenir testimonis exclusius, per gravar hores i hores de converses. L’Andrés era el personatge principal i, a la vegada, el productor de la pel·lícula que ara finalment estrenem.

La feina s’ha allargat durant quatre anys, tot i que si fos per ell encara no estaria acabada. Sempre trobava (i troba) una persona nova a qui trucar, una història diferent per compatir, una mirada des d’un altre angle. Calien moltes mirades per revelar les innumerables capes ocultes del singular astre manxec. En treus una i n’apareix una altra.

Aquest text segueix, com és obvi, la història recent del Barça i la selecció, però no és, fonamentalment, un llibre sobre futbol; tampoc és un llibre sobre el futbolista que tots admiren: aquest és un llibre sobre l’Andrés i és, a més, el llibre de l’Andrés, un individu perfeccionista fins a l’última coma, minuciós fins al més petit detall. Tot ho ha examinat amb lupa en el volum que vostès tenen entre mans: el tipus de lletra, el color de la faixa, la fotografia de la coberta... Tot i que li va costar decidir-se, finalment va triar per títol La jugada de la meva vida. Són paraules que no es refereixen al gol de Stamford Bridge o al del Soccer City. Abasten molt més perquè la jugada de la qual parlem és, senzillament, un insòlit periple vital. Per això, insistim, aquest llibre li pertany. Potser nosaltres n’hauríem fet un altre. Potser... En tot cas no era la nostra obra. Prou n’hem tingut amb seguir endavant durant alguna de les jugades més complicades. La pilota, com sempre, ha estat seva.

RAMON I MARCOS

PRIMERA PART

EN UN LLOC DE LA CANXA

1.

EL PARADÍS PERDUT

«Només sé que era feliç, molt feliç.»

Tot just tenia vuit anys i allà estava l’Andrés, petit i esquifit, tan blanc i delicat que semblava no tenir sang ni ossos, com si fos de cotó, pura fibra que es tibava inexorablement quan apareixia la pilota. Alguns asseguren que sempre ha tingut cara de bon nen, però n’hi ha que intueixen altres perfils, gestos que van i vénen segons la forma de teixir cada jugada. La seva especialitat és la pilota en qualsevol territori, no un espai, no un sector de la gespa: des de la seva enyorada infància a Fuentealbilla, el poble manxec on va néixer el 1984, el regne de l’Iniesta és i ha estat tot el camp.

Un descampat de terra va veure els seus primers regatejos; després portaria els seus dominis al pati del col·legi. Dia rere dia corrent en aquella esplanada de ciment, sense descans, sense treva. El gaudi del joc fins a la caiguda de la tarda.

«Em passava les hores jugant quan acabaven les classes —recorda ara—. És una llàstima que en aquell temps no tinguéssim llum a la pista. Es feia de nit i me n’havia d’anar, a vegades la meva mare o la meva àvia havien de venir a buscar-me. Hauria aprofitat més aquella pista si hagués tingut llums com ara.» Els fanals del carrer no eren suficients per il·luminar la seva avidesa futbolística.

En aquell modest pati d’escola, bastant a prop del bar que portava la mare mentre el seu marit repartia quadrilles de paletes per la regió, va començar a forjar-se la llegenda d’un jugador prodigiós.

«Jo era quatre anys més gran que ell, en tenia deu i l’Andrés sis, però ja jugava com tres o quatre vegades millor que jo. —L’Abelardo, vell amic del poble conegut com el Sastre, encara veu la petita figura caminant cap a casa seva—. La nostra relació? Futbol, futbol i més futbol. No hi havia res més a les nostres vides. Venia a casa meva amb la pilota sota el braç, una pilota de goma blanca gastada per tantes puntades que li donàvem. No en teníem cap més. La pilota era més grossa que ell. O venia a buscar-me o anava jo al Bar Luján. Tant se val on ens trobéssim, el ritual no canviava: Després anàvem pilotejant a la pista de l’escola —explica l’Abelardo—. Allà passàvem les hores fins que venien a buscar-lo; gairebé sempre apareixia la seva àvia. Jo, com que era gran, marxava sol a casa».

A Fuentealbilla no hi havia camp de futbol, només comptaven amb el pati «poliesportiu» de l’escola solemnement presidit per un arbre majestuós. «Recordo aquest arbre des de sempre. Segons em van explicar els pares, en aquell lloc hi havia abans una bassa i l’arbre, és clar. Després hi van fer la pista per als nens. Allà estàvem tot el dia jugant a la pilota. El Julián, l’Andrés i jo. No necessitàvem ningú més. Xutàvem penals, fèiem vaselines, ens divertíem de mil maneres —afegeix l’Abelardo emocionant-se amb el record de la castigada pilota blanca que anava de peu a peu—. Com m’agradaria trobar aquella pilota de goma dura! Ja no tenia ni color! —exclama sabent que la troballa d’aquesta joia és un impossible—. De debò que era blanca? Ja ni ho recordo, però sí que tinc molt present la imatge de l’Andrés venint pel carrer amb l’entrepà en una mà i la pilota a l’altra... o donant-li cops de peu. Quan ara el veig jugar sempre recordo aquesta imatge. Era com Oliver Atom,[1] mai se separava de la pilota.»

El tercer amic, el Julián, també recorda aquesta estampa quotidiana: «Després de classe arribava a la porta de casa meva amb la pilota i l’entrepà: Baixem a fer uns xuts? D’acord, Andrés, li contestava». I els dos anaven a la recerca de l’Abelardo per formar el primer trident a la vida de l’Iniesta. Julián va viure (i viu) molt a prop del Bar Luján, de manera que no perdien gaire temps en els preparatius. Reunits els tres començava el festival de pilota. «No parava de donar cops de peu a la pilota, xutar contra els murs de les cases, ens feia passades —explica en Julián—. Ens inventàvem jocs, concursos de faltes, de penals... Passàvem hores i hores a la pista. Si necessitàvem cap porter, agafàvem un dels petits. L’Andrés era dels petits, però sempre jugava amb nosaltres. Era tan bo que no podia jugar amb els de la seva edat. S’avorria. Per això li vam dir que vingués amb nosaltres. Els altres eren porters o els posàvem a la barrera quan fèiem el concurs de faltes.» Entre classes i jocs discorria la vida de l’Andrés, el Julián i l’Abelardo a Fuentealbilla.

«Algunes nits també caminàvem pilotejant pels carrers del poble. El problema sorgia quan calàvem la pilota (sí, aquí es fa servir aquesta paraula) al pati d’un veí», explica el Julián. Aquell trident infantil perdia de vegades el bon govern de la pilota i aquesta acabava en territori hostil: més d’un ciutadà estava fins als nassos dels cops de pilota que patia casa seva. El gran dubte era qui gosava anar a buscar-la. Gairebé sempre era un dels grans, l’Abelardo o el Julián. L’Andrés esperava expectant que l’emissari tornés amb el preuat tresor. «Hauries d’haver vist les cares que feien els veïns, ha!, ha!, ha! Però al final, encara que fos de mala gana, solien dir-nos: Va, vinga, aquí teniu la pilota.»

La maleïda pilota per als pacients fills de Fuentealbilla; la beneïda pilota per a la incansable davantera. «La pilota, per cert, gairebé sempre era seva. Aquesta és la veritat, gairebé sempre la portava ell —explica el Julián sense amagar l’orgull d’haver estat, amb l’Abelardo, a prop dels primers passos (i corregudes) d’un astre futbolístic—. Després de tant jugar amb ell, vam acabar aprenent-ne. Mai vam arribar a la seva altura, és clar, però teníem més nivell que altres nois del poble —diu en Julián—. L’Andrés s’enfrontava amb els grans. I us dic una cosa: no és el mateix parlar del seu joc que veure’l jugar. Feia el que volia amb gent que li doblava l’estatura. Ho prometo pels meus fills. Es girava amb la pilota i deixava assegut el millor del poble. Semblaven de plàstic. Ho portava a la sang, sense cap mena de dubte.»

«L’Andrés és futbol en estat pur», conclou l’Abelardo.

Quan arribava la fosca, els tres amics de vegades anaven a un «camp privat» per no turmentar els soferts veïns. «Al Luján hi havia una sala interior on ens muntàvem l’últim partidet. Mentre els nostres pares sopaven al bar, nosaltres agafàvem una pilota de tennis o de paper i improvisàvem un joc. Un, per exemple, s’ajeia a terra recolzat a la paret i feia de porter. Com parava els gols? Doncs ens arrossegàvem pel terra. Acabàvem suant la cansalada.» Els caps de setmana venia en Manu, un cosí de l’Andrés que de seguida va saber veure la importància del que estava passant als carrers d’aquell poble.

«L’Andrés va venir recomanat quan encara era molt nen. Per qui? Pel seu cosí Manuel, que aleshores jugava a l’Albacete», recorda en Víctor Hernández, un dels seus primers entrenadors al club manxec. Després tampoc hi va haver molts més, perquè la seva vida futbolística va ser curta en aquella terra.

La història comença amb el Pedro Camacho, germà de l’exfutbolista i entrenador José Antonio Camacho. El Pedro havia entrenat a l’Atlético Ibañés un jugador amb fama d’exquisit en els camps de la Manchuela.[2] L’anomenaven Dani en honor de Dani Ruiz Bazán, aquell davanter de l’Athletic, biscaí de Sopuerta, que va lluir-se al vell San Mamés durant els anys setanta i vuitanta. El Dani d’Albacete es deia en realitat José Antonio Iniesta, aleshores era seguidor de l’Athletic i va arribar a destacar al modest equip de Pedro Camacho. «Tenia els seus detalls, la seva manera de jugar; era un bon migcampista a Preferent i Tercera, però, per descomptat, no era com el seu fill», assenyala en Camacho.

—No, no pot, encara no té l’edat —li van respondre al José Antonio Iniesta a l’Albacete quan va voler que veiessin el seu nen després de llegir un anunci a la premsa on s’informava que