Introducció a la metafísica

By Pablo Rychter

La metafísica és la disciplina filosòfica que es pregunta per l'existència i la naturalesa última de tot allò que ens envolta, i de nosaltres mateixos. En aquesta introducció als problemes i debats centrals de la disciplina des de la perspectiva de la tradició analítica, es formulen les qüestions següents: quins són els constituents últims de la realitat?, són tots particulars o també n'hi ha d'universals? Com pot una cosa canviar al llarg del temps i tanmateix preservar la seua identitat? Què vol dir que una cosa és causa d'una altra? I que una cosa siga essencial a una altra? Què són els mons possibles i com ens ajuden a entendre el món en què vivim? Al llarg dels cinc capítols que componen el llibre, es discuteixen les principals posicions i arguments en els debats contemporanis sobre aquestes qüestions, entre d'altres.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Sep 27, 2023
• ISBN: 9788411182140

Book preview

1. Què és la metafísica

Al llarg d’aquest llibre farem un recorregut per diverses àrees d’indagació metafísica que han sigut especialment actives en els últims seixanta anys, i que continuen sent-ho en l’actualitat. Al final d’aquest recorregut estarem molt millor posicionats per intentar respondre la pregunta «què és la metafísica?». En aquest capítol, però, començarem per oferir una primera caracterització que, encara que impressionista i parcial, ens permeti avançar en la nostra indagació. Una idea que apareixerà de manera recurrent en les pàgines que segueixen és que la metafísica s’ocupa primordialment de descriure l’estructura última de la realitat. És a dir, a diferència d’altres disciplines filosòfiques, com ara l’epistemologia o l’ètica, la metafísica no s’ocupa de manera especial de l’ésser humà i les seves diverses activitats i circumstàncies, sinó que més aviat pretén descriure i entendre la realitat en general, tot el que hi ha. Per descomptat, aquesta descripció a què aspira la metafísica no pot deturar-se en cada detall i particularitat del que hi ha, sinó només en els seus aspectes més generals i fonamentals. Veurem en aquest capítol com aquesta idea general és desenvolupada en l’actualitat per l’anomenada concepció quineana de l’ontologia, en la qual s’emmarcaran les nostres discussions posteriors. Pararem especial atenció a les relacions entre metafísica, ontologia, ciència i història de la metafísica, i dedicarem una secció a discutir la que serà la nostra eina de treball més important: l’argumentació.

1.1 Metafísica i ontologia

Entre les caracteritzacions tradicionals de la metafísica trobem les següents idees: la metafísica és la disciplina filosòfica que s’ocupa d’entendre i descriure la naturalesa del que hi ha, o l’ésser en tant que ésser, o l’estructura fonamental de la realitat. Tornarem de seguida a algunes d’aquestes idees, però ens interessa ara centrar-nos en el que segurament és una tasca més acotada dins del projecte general de la metafísica: la d’establir què és el que existeix. Aquesta tasca és, segons un ús força estès del terme que aquí adoptarem, la de l’ontologia. L’ontologia és, doncs, la part de la metafísica que es proposa contribuir a establir quines coses existeixen, quines coses poblen l’univers. Pot ser útil en aquest estadi pensar en l’univers com un gran receptacle i en l’ontologia com la disciplina que busca determinar què és el que hi ha dins.¹

Considereu algunes preguntes ontològiques tradicionals: hi ha, per començar, un ésser omnipotent i omnipresent que hagi creat l’univers? Aquesta és la disputa ontològica tradicional sobre l’existència de Déu. Existeix, en segon lloc, alguna cosa que no estigui feta per parts materials? Els materialistes diuen que no, que tot el que existeix és en última instància material o físic. Per contra, els dualistes que segueixen la tradició de Descartes pensen que l’ànima (o la ment) és una cosa no material i que, per tant, els éssers humans som un contraexemple a la doctrina materialista que tot el que existeix és físic o material. Aquesta disputa entre materialistes i dualistes cartesians és també, doncs, una disputa ontològica. Un tercer exemple també tradicional i que ens ocuparà en el capítol 2 és el debat sobre l’existència d’universals. Gairebé tothom accepta que existeixen coses roges: una poma roja, un cotxe roig, una samarreta roja. Però els realistes sobre els universals creuen que, a més, existeix la rojor, una cosa que la poma, el cotxe i la samarreta tenen en comú i que ha de ser admesa com a ingredient addicional en el receptacle amb què hem identificat l’univers. Per contra, segons el nominalisme (o antirealisme sobre els universals), només existeixen les coses roges particulars (la poma roja, la samarreta roja, el cotxe roig) i res més que no sigui un particular.

Però la metafísica no s’esgota en l’ontologia. Fins i tot si adoptem un punt de vista determinat sobre què hi ha (és a dir, fins i tot si donem resposta a les preguntes ontològiques centrals) encara queden per resoldre qüestions importants sobre què són aquestes coses i com es relacionen entre si. Suposem, per exemple, que adoptem la posició realista sobre els universals i diem, per tant, que la rojor existeix. Sorgeixen aleshores preguntes metafísiques importants, com ara: quin tipus de cosa és la rojor? Es troba en l’espai i en el temps, com ho fan les coses roges, o més aviat hem de pensar en la rojor com una entitat no espaciotemporal? Quina relació hi ha exactament entre les coses roges i la rojor? I entre la rojor i nosaltres mateixos? I entre la rojor i les diferents tonalitats de roig? Cap d’aquestes preguntes concerneix directament l’existència en si mateixa d’alguna cosa, i per tant no en diem que siguin preguntes ontològiques. Però algunes d’aquestes preguntes tenen a veure clarament amb l’estructura de la realitat: per exemple, aclarir la relació entre particulars i universals (entre les coses roges i la rojor) és aclarir la relació entre dues categories bàsiques en què podem dividir la realitat i, per tant, aclarir com està estructurada la realitat en un cert nivell molt bàsic i general. Altres de les preguntes que hem esmentat concerneixen la naturalesa del que hi ha, com és el cas de la pregunta sobre què són els universals. Aquestes preguntes, doncs, en tant que preguntes sobre l’estructura última de la realitat o sobre la naturalesa del que hi ha, són preguntes metafísiques tot i no ser, estrictament, preguntes ontològiques.

1.2 Metafísica i ciència

Hem dit que la metafísica s’ocupa de descriure la realitat, d’investigar la naturalesa de les coses. I que, dins de la metafísica, l’ontologia s’ocupa d’establir què és això que existeix. Però no és això també el que fan les diferents disciplines científiques? La química i la física, per exemple, s’ocupen de dir-nos quins són els elements bàsics que componen tot el que ens envolta. No és això descriure l’estructura última de la realitat? I quan llegim en un llibre de química que l’aigua està composta d’hidrogen i oxigen, ¿no estem aprenent sobre la naturalesa de l’aigua? Finalment: llegim en el diari que els darrers estudis científics han descobert l’existència de noves varietats de coronavirus. No és això una contribució a respondre la pregunta sobre què existeix? Sembla doncs, per tot el que hem dit fins ara, que les preguntes metafísiques sobre l’existència, la naturalesa de les coses, o els constituents últims de la realitat haurien de ser respostes per part de la ciència.

En aquest treball adoptarem la pressuposició «naturalista» segons la qual no hi ha una distinció nítida entre ciència i metafísica, almenys pel que fa als seus objectius: obtenir comprensió de la realitat construint teories que la descriuen i expliquen. Ciència i metafísica comparteixen també bona part dels seus mètodes més generals, entre els quals està la contrastació amb l’evidència, l’argumentació racional i la construcció de teories. De manera que, en resposta a les preguntes que acabem de formular, podem dir que sí, que efectivament correspon a la ciència dir-nos què existeix…, però que també en correspon a la metafísica. Ciència i metafísica fan contribucions complementàries i no excloents a la mateixa tasca. Per altra banda, tot i que no hi hagi una distinció conceptual nítida entre ciència i metafísica, és possible assenyalar alguns trets característics o típics d’una i d’altra, que ens permetran almenys traçar una distinció gradual i orientativa.

En primer lloc, la metafísica aspira a un grau de generalitat que està per sobre del que, típicament, tenen les diferents disciplines científiques. Simplificant una mica, podem dir que les ciències compartimenten la realitat en diferents àmbits i que cada disciplina s’ocupa d’un: la química de la composició de la matèria, la biologia dels éssers vius, l’economia dels sistemes d’intercanvi de béns, etc. Dins del seu àmbit cada disciplina intenta comprendre i explicar la naturalesa i el comportament de les entitats que s’hi troben. Les explicacions i generalitzacions a què aquestes disciplines arriben no tenen aplicació fora del seu àmbit propi, o almenys no de manera directa. En canvi, la metafísica típicament s’ocupa de tota la realitat sense restricció. Les explicacions que busca oferir són d’aplicació àmplia i tenen validesa en tots, o en molts, àmbits de la realitat. Considerem, per exemple, les diferents explicacions metafísiques, que tractarem amb detall en el capítol 2, del fet que diversos objectes tinguin una mateixa propietat, com ara que una samarreta i una poma siguin ambdues roges. Aquest fenomen, el de la naturalesa compartida dels particulars, és evidentment màximament general i el trobem, per tant, en tots els àmbits de la realitat: en l’àmbit de la química, diferents substàncies poden compartir propietats, en l’àmbit de la biologia ho poden fer diferents éssers vius, en el de l’economia diferents sistemes monetaris, etc. Les explicacions metafísiques del fenomen de la naturalesa compartida tenen, doncs, aplicació transversal, sense restricció a cap àmbit particular. Com a segon exemple considereu el problema metafísic de la causalitat, del qual ens ocuparem en el capítol 5. Aquest és el problema d’explicar en què consisteix la relació causal, què vol dir que un determinat esdeveniment (com ara l’impacte d’una pedra) és causa d’un altre (el trencament d’un vidre). Evidentment, aquesta pregunta té un grau de generalitat al qual no aspira cap disciplina científica. Les diferents ciències busquen identificar (o almenys això sembla) relacions causals particulars en els seus respectius àmbits d’investigació: ‘quines són les causes del canvi climàtic?’, es demana la climatologia. ‘Quina és la causa d’una determinada mutació?’, es demana la biologia. ‘Quin és l’efecte, en condicions normals, d’apujar impostos?’, es demana l’economia. Però cap d’aquestes disciplines es demana què és una causa, què un efecte, i què vol dir que una cosa és causa d’una altra. Aquestes preguntes generals pertanyen a l’àmbit de la metafísica i evidentment les respostes que s’hi donin tindran una aplicació general. Resumint, doncs, tot i que l’objecte últim d’estudi de la metafísica i el conjunt de la ciència sigui el mateix (la realitat), ciència i metafísica s’hi apropen, típicament, de diferents maneres, fent preguntes amb diferents graus de generalitat. Com a conseqüència, i com ja hem assenyalat, no hi ha competència entre ciència i metafísica sinó que les seves aportacions són complementàries i en molts casos pot haver-hi una col·laboració fructífera. Aquestes consideracions ens permeten entendre també la caracterització tradicional de la metafísica com a ciència que estudia l’ésser en tant que ésser: podem dir que les disciplines científiques estudien l’ésser (és a dir, la realitat, tot això que existeix) com a ésser químic, biològic, econòmic, etc. Només la metafísica l’estudia en tant que ésser i amb el màxim grau de generalitat.

Un segon tret que ens permet distingir la ciència de la metafísica és el tipus de connexió que una i altra tenen amb la recerca empírica. Típicament, les teories científiques en tenen una connexió molt forta i directa: es contrasten amb dades empíriques, sovint provinents d’experiments dissenyats, i s’accepten o rebutgen sobre aquesta base. Les teories metafísiques, per contra, tenen en general una connexió més tènue i indirecta. Per tal d’avaluar una teoria metafísica no es fan experiments ni es recullen dades, sinó que es procedeix d’una manera relativament més a priori,² atenent virtuts teòriques força generals, com ara la simplicitat, la capacitat explicativa, i la coherència amb altres teories acceptades. Malgrat tot, l’experiència no és irrellevant, perquè com acabem de dir una teoria metafísica acceptable ha de ser coherent amb altres teories acceptades, entre les quals algunes estan directament avalades per l’experiència.

Val la pena notar aquí que aquest caràcter relativament a priori de la metafísica (i de la filosofia en general) és en part conseqüència del fet que moltes tesis metafísiques (o les premisses en què descansen) són veritats analítiques o conceptuals, a les quals hi arribem a priori per anàlisi dels nostres conceptes (vegeu com a exemple l’argument ontològic en la secció 1.3, o la discussió sobre la identitat personal en 3.1.1). Ara bé, tot i que és cert que la metafísica, molt més que la ciència, fa ús de l’anàlisi conceptual i el raonament a priori, al meu parer no hem de concloure que la metafísica s’esgoti en aquest tipus d’activitat i que les tesis que s’hi avancen siguin en general veritats analítiques, ni encara menys que la metafísica tingui per objecte descriure el nostre sistema conceptual, com manté la tradició de la «metafísica descriptiva» de Strawson (1959). Com veurem en les pàgines que segueixen, hi ha moltes tesis metafísiques centrals en la discussió contemporània, com ara que existeixen els universals (cap. 2) o els mons possibles (cap. 4), que difícilment poden ser enteses com a veritats analítiques, o com a intents de descriure el nostre sistema conceptual.

En suma, el grau de generalitat de les qüestions tractades, la seva transversalitat, i el caràcter relativament a priori de l’argumentació són trets distintius de la metafísica que ens permeten distingir-la inicialment de la ciència empírica en les seves expressions més paradigmàtiques. Això no ens dona, evidentment, un criteri precís que puguem aplicar en qualsevol cas per decidir si estem davant una qüestió metafísica, ni tampoc una caracterització completa de la disciplina. Però sí que ens dona un punt de partida vàlid per començar el nostre recorregut per les diverses àrees de la metafísica contemporània, al final del qual segurament haurem assolit una comprensió més profunda de la naturalesa de la disciplina. Passem ara a presentar una de les eines que farem servir de manera recurrent al llarg d’aquest llibre: l’argumentació. L’exemple amb el qual treballarem, el tradicional argument ontològic en favor de l’existència de Déu, ens permetrà també aprofundir en la nostra comprensió de la naturalesa de l’ontologia.

1.3 Argumentació

Els arguments són una part central de la recerca en metafísica, igual que en altres àrees de la filosofia. Una part important de la tasca que fem en filosofia consisteix a considerar diferents punts de vista sobre una determinada qüestió, parant especial atenció a les diferents raons que donen suport a aquests diferents punts de vista. Aquestes raons prenen normalment la forma d’un argument. És per això que per tal d’avançar en la nostra exposició convé aturar-nos ara en aquesta noció.

Direm que un argument és un conjunt d’afirmacions, de les quals una és considerada com a conclusió i la resta com a premisses. Si l’argument és bo, les premisses donen conjuntament una bona raó per creure que la conclusió és vertadera. Per això, quan llegim un text en el qual un autor o autora explica les raons per les quals creu el que creu, o les raons per les quals altres persones creuen el que creuen (i això és el que passa en la major part dels textos científics, filosòfics i assagístics), pot ser útil reconstruir aquestes raons com a arguments explícits per, en un segon moment, passar a avaluar-les, és a dir, considerar si les raons en qüestió són bones o no. A continuació donarem algunes recomanacions per portar a terme aquestes dues tasques, la reconstrucció i l’avaluació d’un argument present en un text filosòfic.

1.3.1 Tres preguntes a fer-se en la lectura d’un text filosòfic

Els textos filosòfics normalment contenen diversos arguments, però sovint n’hi ha un que pot ser considerat l’argument central, i identificar-lo és un pas important per assolir una bona comprensió del text. Per identificar aquest argument convé demanar-se en primer lloc: «quina és la tesi central que l’autor o autora del text vol defensar? És a dir, quina és l’afirmació que ens vol presentar com a vertadera, de què ens vol convèncer?». Aquesta afirmació serà normalment la conclusió de l’argument central del text. En segon lloc, ens hem de demanar: «quina raó ofereix l’autor o autora per creure que aquesta tesi és correcta?». Això ens portarà a identificar les premisses de l’argument central. Amb tota aquesta informació ja en tindrem prou per a una reconstrucció de l’argument, i podrem passar a la seva avaluació, per a la qual cosa ens haurem de fer una tercera pregunta: «com de bona és la raó que ofereix l’autor o autora en favor de la seva tesi?». Intentarem il·lustrar i entendre tot això amb un exemple. Us proposo llegir el següent text, el capítol 2 del Proslogi d’Anselm de Canterbury, en el qual Anselm presenta el que es coneix tradicionalment com a argument ontològic per l’existència de Déu. En llegir el fragment, intenteu fer-vos les tres preguntes que acabem de descriure.

És vertader que hi ha un déu, encara que el ximple ha dit en el seu cor, No hi ha déu.

I, per tant, tu, senyor, que dones comprensió a la fe, em dones a entendre, tant com saps que és profitós, que ets com creiem que ets; i que ets allò que creiem. I, en efecte, creiem que ets un ésser tal que res més gran no pot ser concebut. O potser no existeix aquesta naturalesa, ja que el ximple ha dit en el seu cor que no hi ha cap déu? (Salms XIV. 1). Però, en qualsevol cas, aquest mateix ximple, quan escolta sobre aquest ésser del qual parlo –un ésser tal que res més gran no pot ser concebut– entén allò que escolta, i allò que entén està en el seu enteniment; tot i que no entén que existeix.

Perquè una cosa és que un objecte estigui en l’enteniment, i una altra entendre que l’objecte existeix. Quan un pintor concep per primer cop allò que realitzarà després, ho té en el seu enteniment, però encara no entén que és, perquè encara no l’ha realitzat. Però després que ha creat la pintura, totes dues coses, la té en l’enteniment, i entén que existeix, perquè l’ha creat.

Així, fins i tot el ximple està convençut que existeix en el seu enteniment, almenys, una cosa tal que res més gran no pot ser concebut. Doncs, quan ell escolta això, ho entén. I qualsevol cosa que s’entengui existeix en l’enteniment. I certament allò tal que res més gran no pot ser concebut no pot existir només en l’enteniment. Doncs, suposa que existeix només en l’enteniment: aleshores pot ser concebut existint en la realitat, la qual cosa és més gran.

Per tant, si allò que res més gran no pot concebre’s existeix només en l’enteniment, l’ésser mateix, allò tal que res més gran no pot concebre’s, és tal que una cosa més gran pot concebre’s. Però és obvi que això és impossible. Per tant, no hi ha dubte que existeix un ésser tal que res més gran no pot concebre’s, i que existeix tant en l’enteniment com en la realitat.

Ens fem ara les nostres tres preguntes: Quina és la tesi central defensada per Anselm en aquest text? Quina raó ofereix Anselm per creure que aquesta tesi és correcta? Com de bona és aquesta raó? En resposta a la primera pregunta, podem dir que en aquest fragment Anselm defensa la tesi que Déu existeix fora del nostre enteniment. (Sovint és útil intentar formular la tesi central de l’autor en poques paraules.) En resposta a la segona pregunta, podem dir que la raó adduïda per Anselm queda recollida en l’argument que presentem a continuació en forma d’esquema:³

P1. Déu és l’ésser tal que res més gran que ell no pot ser concebut. (Per definició de ‘Déu’).

P2. L’ésser tal que res més gran que ell no pot ser concebut existeix en el nostre enteniment.

P3. Déu existeix en el nostre enteniment. (Per P1 i P2).

P4. O bé Déu existeix només en el nostre enteniment, o bé existeix en el nostre enteniment i fora d’aquest. (Per P3 i introducció de la disjunció).

P5. Si Déu existís només en el nostre enteniment, aleshores podríem concebre un ésser encara més gran, que tingués totes les seves qualitats i que a més existís fora del nostre enteniment.

P6. No és cert que Déu existeixi només en el nostre enteniment. (Per P1 i P5).

P7. Déu existeix en el nostre enteniment i fora d’aquest. (Per P4 i P6).

C. Déu existeix fora del nostre enteniment. (Per 7).

Diem que l’argument està presentat en forma d’esquema perquè en comptes d’estar redactat en un paràgraf normal, amb els connectors lògics adients, es presenten directament les premisses numerades (P1, P2…) una sota l’altra, seguides de la conclusió (C). A més, en alguns casos, al final de les premisses s’indica entre parèntesis quina és la raó per la qual la premissa en qüestió ha de ser acceptada (sovint l’acceptació prèvia d’una altra premissa). En un treball escrit, no sempre és necessari reconstruir els arguments d’aquesta forma esquemàtica: a vegades és millor i més elegant fer-ho mitjançant una redacció. Però la presentació esquemàtica d’un argument normalment facilita la tasca posterior d’avaluar-lo, és a dir, la tasca de respondre la tercera de les nostres preguntes («com de bo és l’argument que tenim davant nostre? N’estem convençuts? Per què, o per què no?»), a la qual passem ara.

Avaluar un argument suposa parar atenció a la seva forma i el seu contingut. Pel que fa a la forma, hem d’assegurar-nos que l’argument és lògicament vàlid. És a dir, que l’argument té una forma lògica en virtut de la qual no és possible que les premisses siguin vertaderes i la conclusió falsa. Si l’argument no és lògicament vàlid, tenim ja una bona raó per rebutjar-lo. (Tanmateix, abans de fer-ho convé revisar la nostra reconstrucció i veure si és possible oferir-ne una altra, consistent en relació amb el text, en la qual no li atribuïm a l’autor o autora un error lògic.) Si l’argument és lògicament vàlid, com sembla que passa en el nostre exemple, podem passar a considerar el contingut, és a dir, a demanar-nos si les premisses són vertaderes o no. Aquesta és sovint la tasca filosòficament més interessant, en la qual de manera més directa «dialoguem» amb l’argument i la persona que el proposa. Per descomptat, no es tracta simplement de contraposar les idees expressades en les premisses amb les nostres opinions per veure si hi estem o no d’acord, sinó que hem de considerar les raons que s’ofereixen en el text (o que es poden oferir) a favor o en contra de les premisses, la qual cosa pot requerir la reconstrucció d’arguments addicionals. Tornant ara al nostre exemple, podem demanar-nos: ¿és veritat P1? Algú podria dir en defensa de P1: independentment de si Déu existeix o no (cosa que P1, aparentment, no pressuposa), podem concedir que un tret definitori de la idea de Déu és ser això tal que res més gran no pot ser concebut. (De la mateixa manera, independentment de si existeixen o no els unicorns, un tret definitori de la idea d’unicorn és tenir una sola banya.) Suposem que això ens convenç i donem P1 per bona. Passem aleshores a P2: ¿és correcta? En favor de P2 Anselm diu que el ximple entén ‘ésser tal que res més gran que ell no pot ser concebut’ i que això que entén està en el seu enteniment. Si aquesta consideració ens sembla convincent, donem P2 per bona i passem a la següent premissa… Però, compte! Si seguim així i al final totes les premisses ens semblen correctes, com que hem dit que l’argument és lògicament vàlid, haurem d’acceptar també la conclusió. Si volem resistir-nos a acceptar-la, hem de trobar algun problema en alguna de les premisses, i explicar en què consisteix. Si no som capaços d’articular una bona objecció a alguna de les premisses, el nostre ‘deure filosòfic’ és acceptar la conclusió, almenys de manera provisional.

Aquest no és el lloc per oferir una avaluació completa de l’argument d’Anselm –el qual estem emprant aquí només per il·lustrar en què consisteix reconstruir i avaluar un argument. Però val la pena assenyalar dos trets de l’argument relacionats amb la discussió de les seccions prèvies. En primer lloc, l’argument intenta provar que un determinat tipus d’ésser existeix, és a dir, una tesi ontològica en el sentit explicitat en la secció 1.1.⁴ En segon lloc, noteu que les premisses utilitzades són exclusivament sobre els continguts del nostre pensament i, per tant, a priori. De fet, aquest argument d’Anselm és d’especial interès per a la pregunta, plenament actual, sobre si és possible provar una tesi ontològica (és a dir, relativa a l’existència) sobre la base de premisses majorment a priori.⁵

Abans de tancar aquesta secció, voldria fer alguns comentaris addicionals sobre les tasques d’identificació, reconstrucció i avaluació d’arguments en un text filosòfic. En primer lloc, evidentment, pot haver-hi més