Festival: 24 hores poden ser tota una vida

By Eloi Fortuny

Un thriller narrat al llarg de 24 hores trepidants, ambientat en el mític festival Canet Rock.

El primer estiu de la seva majoria d'edat, el Bru guanya en un concurs de ràdio una entrada per anar al llegendari festival de rock de la costa catalana. Allà coincidirà amb la Duna, un amor platònic de l'escola que, més d'un any enrere, va desaparèixer a meitat de curs sense deixar rastre.

Imprevisible de mena, no es presenta a l'hora i lloc de la cita, però el Bru aquella nit coneixerà la Zoe, una australiana de pares catalans amb mil històries que explicar.

Mentre es va desenvolupant la nit, entre concerts i converses, el Bru descobrirà que hi ha dies ­i nits­ que contenen una vida sencera.

• Language: Català
• Publisher: La Galera, SAU
• Release date: Jun 18, 2020
• ISBN: 9788424666767

Eloi Fortuny

Eloi Fortuny és músic i periodista underground, a més d'estudiós del folk i de la música indie. Viu al barri de Gràcia de Barcelona, on sovint se'l pot trobar fent cafès a la plaça de la Virreina, o sortint del cine Verdi. A la seva primera novel·la La cançó de la nostra vida recuperava la història de la Nova Cançó. Festival és el seu homenatge en forma de novel·la al mític festival de casa nostra.

Book preview

10.00

Quan el despertador del mòbil es va activar, el Bru no recordava per quin motiu li calia llevar-se. La seva mà era massa lluny de l’smartphone on ara sonava la ràdio, així que va enterrar el cap sota el coixí, amb l’esperança de reenganxar-se al somni que havia quedat interromput.

«El 15 d’agost de 1969 és una data inesborrable per als amants de la música i de la llibertat.»

Les imatges ja començaven a esvair-se, però el Bru havia estat a la platja. Caminava nu a la vora de l’aigua, i no hi feia sol. En el somni, li agafava la mà una noia, això ho sabia. Però just quan es girava per veure qui era, aquell cony de ràdio ho havia espatllat tot.

«Va ser el dia que es va inaugurar el festival de Woodstock, a punt de no poder-se celebrar, perquè la gent del poble on s’havia previst, Walkhill, s’hi va oposar.»

Donant-se per vençut, el Bru va acceptar que ja no podria tornar a la platja nudista al costat de la noia misteriosa. Es va desfer del coixí per acabar d’escoltar aquella història.

«Que el festival icònic de l’era hippy es pogués celebrar ho devem a l’agricultor Max Yasgur, que va llogar el seu camp d’alfals a l’organització per 75.000 dòlars, tot i saber que allà no hi tornaria a créixer un bri d’herba en molt de temps.»

Amb un solo de Jimmy Hendrix de fons, que tocava l’himne nord-americà, el locutor va explicar que l’afluència d’espectadors, més de 400.000, va superar totes les previsions i això va provocar un caos formidable. Fins al punt que alguns artistes només van poder arribar a l’escenari en helicòpter, en una pista d’aterratge improvisada a prop.

«Tant de bo jo pogués viure una cosa així», es va dir el Bru mentre saltava del llit, sense saber encara què era el que havia de fer aquell dissabte. Aviat ho sabria. Millor dit: aviat ho sentiria per la ràdio.

10.18

«Molts us deveu preguntar a què ve tanta nostàlgia de Woodstock, mig segle més tard. Doncs bé, hem fet memòria del rei dels festivals de rock per parlar-vos d’un altre molt més a prop en l’espai i el temps.»

El Bru havia col·locat el mòbil estratègicament en una prestatgeria a l’altra banda de la cortina de la dutxa. Va apujar el volum per poder seguir escoltant aquell programa que el tenia enganxat, mentre mirava d’aclarir-se les idees sota el raig d’aigua calenta.

«On? A Canet de Mar. Quan? Aquesta tarda. No badeu que els dos oients que guanyin el nostre concurs rebran una entrada per assistir avui a aquest mític festival de casa nostra. Recordeu: les portes del Canet Rock s’obriran a les quatre de la tarda i després de dotze hores de concerts... veurem sortir el sol.»

El Bru va badallar mentre s’ensabonava el cap amb un xampú perfumat de taronja. Dues setmanes després d’haver fet els divuit, encara no sabia què volia fer amb la seva vida.

Havia passat la selectivitat pels pèls i ara el seu futur estava escrit en un llistat d’opcions de grau —la primera, Periodisme a la UPF— que era una loteria. I no només perquè no tenia cap opció d’entrar a les primeres quatre, sinó perquè tampoc estava segur que li agradés estudiar cap d’aquells graus.

Què fer quan no tens la més petita idea de com vols que sigui la teva vida?

«El que has de fer és contestar el nostre quiz», va semblar que li replicava el locutor, que començava a fer-se-li pesat. «Aquí tenim la primera pregunta: entre la tarda del 2 i el matí del 3 de setembre de 1978 es va celebrar l’edició més internacional del Canet Rock. Abans no tingueu temps de mirar la Viquipèdia... algú s’atreveix a dir tres bandes estrangeres que hi van tocar?»

No van passar ni tres segons que una veu fosca de noia va entrar per antena:

«Blondie, Nico i Ultravox».

El Bru va tancar el raig d’aigua calenta i es va quedar palplantat a la dutxa. «No pot ser...», va pensar. «Aquesta veu...»

«Correcte!», va cridar el locutor després d’un redoblament de timbal. «Com et dius, guanyadora?»

«Duna.»

De sobre, el Bru va sentir que se li plegaven les cames. Es va haver d’agafar a la cortina sota risc d’arrencar-la.

«Doncs has guanyat una entrada per al Canet Rock que se celebra avui, eixerida! No marxeu encara, colla, després de la publi un nou quiz, una segona entrada per al festival.»

10.33

Tancat al lavabo, mentre la ràdio del mòbil escopia la publicitat, el Bru navegava per Google fins a trobar el portal de venda d’entrades del Canet Rock. La possibilitat d’encertar una pregunta cabrona d’aquelles era zero, però que la Duna tornés a aparèixer en el desert de la seva vida era encara més