El mont Fuji, la dona Lluna i el taxista

By Joan Feliu Roig

El Jaume i la Megumi es coneixen en un vol de Catalunya al Japó. L'amor els envolta i, al cap de poc temps, neix l'Akane, que porta alegria a una relació que comença a enterbolir-se. Però no pot esvair el núvol de foscor que persegueix la Megumi des de ben petita i que impedeix que el sol il·lumini el seu camí.

En tres dies intensos en què es mesclen passat, present i futur, la Megumi, el Jaume i l'Hayato, un taxista de presència impensada, lluitaran en el laberint en què es troben atrapats. El mont Fuji serà testimoni dels seus patiments i enfrontaments. Per sortir-ne, hauran de resoldre l'enigma que els lliga al passat.

Uns altres personatges també es desplacen pel laberint: l'Akane, que viatja pels passadissos infinits amb el seu amic, el Nan-Sirp; la Tsukiko i el Ryûnosuke, que hi corren a la velocitat de la llum sentint el poder de l'electricitat; i un gat de pèl llarg i negre, que intenta moure els personatges en les caselles del laberint.

Hauran de mirar-se en els miralls de mil cares i enfrontar-se a la muntanya del destí.

• Language: Català
• Publisher: Letrame Grupo Editorial
• Release date: Aug 22, 2023
• ISBN: 9788411812283

Book preview

1500.jpg

© Derechos de edición reservados.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[e-mail]

© Joan Feliu Roig

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz

Ilustración y diseño de la cubierta: Carmen de los Llanos

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1181-228-3

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

Letrame Editorial no tiene por qué estar de acuerdo con las opiniones del autor o con el texto de la publicación, recordando siempre que la obra que tiene en sus manos puede ser una novela de ficción o un ensayo en el que el autor haga valoraciones personales y subjetivas.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.

Al Jordi i la Carme.

Pel seu suport, saviesa i humor.

Als amics de Menorca per la seva insistència.

.

Un dia en què Persèfone estava recollint flors tranquil·lament amb les seves amigues, s’allunyà distreta del grup per collir un narcís. En aquell moment el terra s’obrí i d’allà en sorgí el déu de l’inframon en el seu carruatge de cavalls immortals. La segrestà i la portà al món subterrani sense deixar cap rastre.

Himne homèric a Demèter

DIVENDRES

En una de les bombolles, d’un to vermell, la Megumi va veure l’accident mortal dels seus pares. El cotxe anava per la carretera de la costa, relliscava i queia pel penya-segat. Va poder veure clarament les seves cares de sobresalt. Es va espantar, el seu cos es va posar rígid i va clavar els dits amb força a les vores de la pica, mentre tancava els ulls. Va prémer i prémer, cada cop amb més força, fins que es va fer mal.

La nit anterior havia dormit bé, però no aconseguia despertar-se del tot. Havia omplert la pica d’aigua i hi havia tirat una mica de sabó observant les curioses formes que feia el líquid verd. Hi havia dipositat la vaixella i havia començat el rentat. Un cop ensabonats tots els estris, havia deixat que l’aigua marxés, per tot seguit tornar a omplir la pica i esbandir la vaixella. Finalment, ho havia disposat tot a l’assecador i s’havia quedat mirant, embadalida, l’aigua i les restes de sabó. Va ser aleshores quan va veure les bombolles de diferents colors amb escenes del seu passat: la seva filla i el seu marit dinant tranquil·lament a casa seva; la seva germana i ella jugant quan eren nenes; un dia que es va enfadar amb els companys de classe i va marxar tota sola; aquell nen que li agradava i amb qui se sentia molt bé... i, enmig de totes, la bombolla vermella.

Ràpidament va treure el tap perquè marxessin, i van començar a girar i baixar cap al desguàs, però ella no podia apartar la vista de la bombolla vermella que semblava fer-se més gran que les altres. Va pensar que no passaria pel forat, però es va torçar en si mateixa i a la fi va desaparèixer de l’aigüera.

Va prémer els caires de la pica amb totes les seves forces i va començar a sentir molt mal als tous dels dits. Ho havia fet per no plorar, per aturar la massa de llàgrimes que lluitaven per sortir a doll, però que no havia pogut contenir i que havien esclatat fins anar a mesclar-se amb l’aigua que s’escolava pel forat. Havia obert els ulls ennuegats i s’havia mirat els dits: els tenia molt vermells, amb dues ungles trencades envoltades de sang.

A poc a poc va tornar en si mateixa i va sentir la música que venia de la sala, i va pensar que la seva filla l’havia posada. Aquell so la va asserenar i va decidir marxar de la cuina.

Va començar a caminar pel passadís sense saber ben bé on anar i es va fixar en la llum que entrava per la finestra del final del corredor. Atreta per aquella claror, s’hi va acostar i va mirar a la llunyania, on va distingir el mont Fuji. Normalment, aquella visió la calmava, però aquella vegada no ho va fer, sinó que la va espantar. Va percebre l’interior de la muntanya i es va adonar que allà hi havia alguna cosa fosca i truculenta, que bullia i que en qualsevol moment podia rugir cap a l’exterior com una urpa esmolada i esquinçar-ho tot al seu pas. Va sentir un buit al pit i va començar a mancar-li l’aire; sabia que aquella foscúria li xuclava tot l’alè.

Atemorida, va apartar la mirada d’aquella visió inquietant i va girar cua. Va fer unes quantes passes pel passadís i va esguardar, a l’esquerra, la porta de la seva habitació. Va pensar d’entrar-hi, però la son persistent la va vèncer i es va asseure al costat de la porta recolzada a la paret. Es va adormir i va somiar que hi entrava.

L’habitació feia una curiosa olor de cremat, que es barrejava amb la llum somorta de l’interior de l’espai, creant una atmosfera peculiar. Va acostumar els ulls a la tènue claror i, de sobte, va veure els pares. Estaven asseguts: el pare llegia i la mare descansava mirant al fons de la cambra. També hi havia la seva germana, que jugava amb una nina sobre la catifa. L’habitació era l’actual, on ella dormia amb el seu marit, el Jaume, però hi havia petites variacions que no acabava d’entendre: la butaca i la cadira on seien la mare i el pare, la catifa on jugava l’Akira i la llum ataronjada que venia d’una làmpada antiga i que feia uns reflexos com d’una foguera. Va mirar a la finestra i va veure que a la part exterior hi havia un gat negre, amb el pèl llarg i llis, que ella no havia vist mai i que mirava amb interès cap a l’interior.

Es va alegrar de veure els pares i l’Akira i es va apropar a la mare per tocar-li el braç, malgrat que ella no hi parava atenció i seguia mirant al fons de la cambra relaxadament. Va seguir amb el moviment i, quan anava a tocar-la, tots tres van sortir impulsats cap a la paret del fons, cadascú a un espai diferent, i la Megumi es va sobresaltar. Aleshores, també va sentir un soroll a la finestra i hi va veure el gat fregant-se amb força contra el vidre. Semblava que volia trencar-lo. Va esguardar on havien anat a parar els seus familiars i es va adonar que ja no hi eren i que al seu lloc hi havia tres portes. Es va apropar a la que estava al mig, la qual li semblava que era on havia anat a parar el pare i la va obrir atemorida.

Davant hi havia la carretera de la costa i veia un cotxe que s’apropava. Les rodes li grinyolaven, anava a força velocitat i se sentia una forta olor de pneumàtics cremats. De sobte, el cotxe sortia de la carretera, i ella, de forma automàtica, es llançava cap al vehicle, s’agafava desesperadament al pany de la porta i queia amb ell pel penya-segat, mentre veia els pares a dins que miraven espantats a l’abisme. Ella forcejava amb la porta uns instants que se li feien molt llargs, i a mitja caiguda aconseguia obrir-la i hi entrava després de vèncer el mur d’aire que li ho impedia, però un cop a l’interior s’adonava amb sorpresa que ells ja no hi eren. Els vidres estaven abaixats i l’aire hi passava amb violència.

La Megumi veia que s’estamparia contra les roques i el mar, i ràpidament es girava i mirava a través de la finestra del copilot. Aleshores veia, al costat, un altre vehicle igual al seu, que queia amb els pares a dins, que es barallaven entre ells. En un moment donat, s’aturaven i miraven a la dreta, a un espai obert, a un cel de pel·lícula, dominat per dos ulls negres molt grans, que els fitaven plens de ràbia i foscor. Mentre ells els esguardaven atònits, aquests canviaven de color, intercanviant tonalitats en un parpelleig intermitent i ràpid, del qual per fi aconseguien apartar-ne la vista i llavors s’agafaven amb força al vehicle, mentre miraven amb esglai cap al mar. La Megumi observava la seva caiguda i no hi podia fer res.

De sobte va notar una pressió al braç i es va despertar sobresaltada, va mirar cap amunt i va veure l’Akane, que l’observava amb preocupació.

—Mare, què hi fas aquí? T’has adormit?

—Hola, bonica... Sí, estava marejada i m’he hagut d’asseure un moment, però ja estic bé, no et preocupis, filla —li va dir mentre recordava, inquieta, el somni tan vívid que acabava de tenir.

—Segur...? Sento una olor... com de plàstic cremat!

La Megumi va ensumar i es va adonar que era cert el que li deia la filla. Es va aixecar, fent un gran esforç, i va mirar la porta de l’habitació que estava entreoberta.

—Sembla que ve d’aquí. Entrem-hi, però anem amb compte.

Va sentir que l’olor venia d’una cantonada on hi havia una tauleta amb una làmpada amb el suport ple d’un líquid transparent en què es movien formes de diversos colors.

Va examinar la làmpada i no van trobar res defectuós, per més que l’olor seguia present. Va seguir el fil del corrent elèctric i va localitzar l’endoll cremat, que havia fet una taca negra a l’embellidor de la paret.

Tot seguit va mirar la finestra de l’habitació i va observar la claror groguenca que hi entrava, que arribava fins a la tauleta amb el llum fos i que seguia fins a la paret, i feia que s’hi reflectissin les formes mòbils de l’interior de làmpada. Es va quedar abstreta, per uns moments, amb el ball de les figures de color.

—Anem, mare. Tinc gana.

—Però si fa poc que hem esmorzat. Ja vols tornar a menjar?

—Ja fa estona, mare, tinc molta gana!

—Bé, anem a la cuina i farem un mos —li va dir la Megumi, acceptant amb estranyesa que hagués passat tant de temps.

Es van dirigir a la cuina pel passadís, amb la Megumi seguint l’Akane i observant amorosament com bellugava el capet amb els cabells lleugers i quasi blancs. En arribar-hi, la Megumi va mirar el rellotge i va veure que ja havien passat dues hores des que havia rentat els plats. Efectivament, el temps havia avançat més ràpidament del que havia percebut. «De vegades el temps és estrany, sembla flexible», es va dir amb incredulitat, i va pensar que prepararien el dinar, ja que el Jaume no trigaria en arribar. Li va dir a l’Akane que per distreure la gana mengés un tros de pa amb formatge o embotit.

Mentre triava les fulles d’enciam de l’amanida, es va fixar en els dits amb les ungles rompudes i la sang seca, dels quals s’havia oblidat. Ara, però, sí que tornava a notar el dolor i, sense que l’Akane se n’adonés, va acabar de separar els trossos esberlats —aguantant-se les fiblades—, i es va netejar la sang que hi havia quedat, amb dificultats per dissimular-ho, ja que li molestava sensiblement pel contacte amb l’aigua.

Amb cura, va continuar preparant l’amanida per acompanyar la sopa de pollastre i l’arròs amb gambes, mentre es fixava atentament en els tomàquets i en els raves que tenia preparats per tallar. De sobte, li van recordar les bombolles que havia vist en rentar els plats, i en especial la bombolla vermella que li va portar la imatge de l’accident dels pares. Tenir la visió novament al davant la va aclaparar i va pensar, colpida, que llavors tenia nou anys, justament la mateixa edat que l’Akane.

En passar els anys, havia intentat trobar les causes de l’accident, volia entendre el que havia passat i poder assumir-ho, però mai li havia estat possible i s’havia protegit intentant oblidar-ho, fent que la bombolla s’escolés per l’aigüera, però al final sempre sortia i l’assetjava de manera insuportable. Era un gran pes que l’assolava i treia tots els colors a la seva vida, omplint-la de tristor. Per combatre-ho, portava una rutina molt ben organitzada, que l’ajudava a seguir fent les tasques quotidianes, però era una vida superficial i mecànica, i això la desgastava. Els únics moments en què es desfeia del pes i se sentia lliure i alegre era quan passava estones amb la seva filla i jugava amb ella. Aleshores, la seva imaginació acoloria l’espai i aquest prenia noves dimensions.

A un quart de dues va sonar el timbre. La Megumi va pensar amb un cert enuig que el Jaume s’havia tornat a deixar les claus i li va dir a l’Akane que s’esperés, que ella aniria a obrir. En passar per davant la sala va mirar a través de les finestres i va veure els arbres, ja amb alguna fulla que volia deixar-se caure, sota la llum torrada de l’inici de la tardor. Es va apropar a l’entrada i es va fixar que pel llindar de la porta també hi entrava aquella claror acompanyada d’alguns tons vermellosos i verds.

LA LLUM ES TRANSFORMA

La Megumi va saltar, com sempre feia, per arribar a mirar per l’espiera, però sense aconseguir-ho i dient-se que volia créixer ràpid per veure tots els que eren a l’altra banda. Va obrir la porta i va veure el seu pare somrient, l’Iwao, que arribava, com sempre, puntual per dinar, de la seva feina a l’empresa de materials de construcció Sakuya, de la qual n’era el director.

—Hola, Megumi! Quina gana que tinc, em sembla que et menjaré a tu! —li va dir aixecant els braços i obrint la boca, per després abraçar-la.

—Ai, pare! Ha, ha, ha...! Hem preparat un dinar molt bo!

—Doncs corre, anem a menjar!

Van anar cap a la cuina. Ella, al davant, caminava enèrgicament, i el seu pare, al darrere, somreia i observava orgullós, les seves passes decidides. A mig passadís la va enxampar i li va esvalotar els cabells negres i llisos, i la nena es va posar a córrer cridant la mare.

—Mare, ja ha arribat el pare! Em vol agafar! —li va dir la Megumi, rient i esbufegant alhora.

—Sí, Megumi, vine que jo et protegiré d’aquest monstre! Però m’hauràs d’ajudar a parar taula, eh! —li va contestar la Kaori fent ganyotes.

—Grrrr... Ja soc aquí! On és la petita? Ah! Darrere aquesta senyora tan guapa! —va dir l’Iwao mentre les abraçava i les petonejava, i elles cridaven.

—Ui, quina gana després d’aquests ensurts! Què, anem a dinar? —va proposar somrient la Kaori.

—Som-hi, Megumi. Quan abans ens hi posem, més d’hora marxarem a casa dels tiets! —va esperonar-la l’Iwao.

—No... Jo no hi vull anar, és molt avorrit. No hi tinc amics i no puc jugar a res!

—Hi has d’anar, Megumi. Demà tenim la festa i anirem a dormir tard. Hi haurà molta gent i soroll, i aquí no t’hi pots quedar. La teva germana ja és a casa de la Ren —li va explicar l’Iwao.

—Sí, però ella és a casa d’una amiga i jo amb els tiets!

—Megumi, ja t’he dit que la família de la Mei i la Sora han marxat a passar el cap de setmana fora... I no en parlem més, anem a dinar! Ja li has dit al pare què hem fet de segon plat? Que li agradarà! —li va dir la Kaori.

—No li ho vull dir, i tampoc vull anar a casa dels tiets. No m’agrada ser allà, no sé què fer i són rars!

—Però Megumi, què estàs dient! Hi has d’anar, ja ho hem parlat i decidit... I són els teus tiets i t’estimen. Aquí no hi pots estar, hem de preparar-ho tot i demà hi haurà molt enrenou! —va dir-li l’Iwao, irritat.

—Doncs no vull! I l’Akira amb les amigues, com sempre! Hauria pogut anar amb la Mei i la Sora, i m’he d’estar allà! Quin rotllo!

—Prou, Megumi! Ja saps que anaven amb els cosins. Ho has d’entendre i t’has de saber adaptar. Som una família i no podem fer tot el que volem —va explicar-li la Kaori, seriosa, però alhora intentant que comprengués la situació.

—Doncs jo no ho entenc, sempre em toca a mi el pitjor! —va dir la Megumi alçant la veu, mentre es girava i marxava cap a la seva habitació.

—Megumi! Vine aquí ara mateix! Ja saps que això no són maneres. Les coses es parlen, ja ho hem dit moltes vegades! —va cridar-li l’Iwao mentre començava a seguir-la.

—Ja hi vaig jo, tu acabes d’arribar —li va dir la Kaori, agafant-lo del braç.

Passada una estona, estaven tots tres a taula amb el menjar al davant i van dinar pràcticament en silenci. Tan sols l’Iwao i la Kaori van parlar una mica de la feina. La Megumi i la seva mare havien parlat i finalment ella havia accedit a asseure’s a menjar, i encara que amb recança també havia acceptat anar a casa dels tiets. Tampoc tenia cap altra sortida, eren els seus pares i ells decidien què s’havia de fer, s’havia dit resignada. Però no volia dir que li agradés, i per això estava seriosa i callada.

En acabar, van recollir la taula, van preparar la roba i els estris de la Megumi, van descansar una estona, ja que l’Iwao tenia una mica de mal de cap i no volia que acabés en una de les seves migranyes, i van sortir cap a Heda.

Ja al cotxe, la Megumi estava més tranquil·la, el núvol d’empipament anava esvaint-se, i les vistes de l’exterior i els colors de l’inici de la tardor l’havien començada a distreure. Estava callada, però ja pensava en altres coses, com en la consola de jocs que podria utilitzar durant el viatge. L’Iwao conduïa tranquil·lament i la Kaori estava relaxada mirant el paisatge i escoltant el CD d’Estàndards Americans que havia posat.

El poble dels tiets estava a noranta quilòmetres d’Hiratsuka, a la prefectura de Kanagawa. Aproximadament una tercera part de la carretera transcorria per la costa, des de la població d’Uchiramito fins a Heda, on la ruta serpentejava per damunt d’uns penya-segats amb agradables vistes a la badia de Suruga.

El dia era molt clar i després de la part inicial ja van agafar la carretera revirada, des d’on podien gaudir del mar encalmat i d’un blau lluminós. A pesar que es veien pocs vaixells navegant feia l’efecte que fos una tarda d’estiu. Hi havia poca circulació, ja que no era una ruta que s’agafés normalment perquè la majoria de la gent preferia la carretera de l’interior, que era més ràpida, però a l’Iwao i a la Kaori els agradava per la tranquil·litat i les vistes.

La Kaori mirava per la finestra relaxadament i, mentre recorrien una llarga recta, es va sorprendre en veure una nena que caminava sola pel sender que vorejava la calçada. No va poder veure-li la cara, però sí que va observar que tenia els cabells negres i embullats i que anava amb la roba mig esparracada i, igualment, li va fer l’efecte que estava inquieta, com si anés cercant alguna cosa.

Va mirar el seu marit per si s’hi havia fixat, però l’Iwao estava concentrat en la conducció. Ràpidament, va girar el cap per tornar a veure-la, però ja no hi era, cosa que li va estranyar, ja que seguien recorrent la recta. Es va dir que potser havia agafat alguna senda que baixava cap al mar.

—Heu vist aquella nena? —va dir la Kaori

—Quina nena? És que estava jugant amb la consola... —va respondre la Megumi, aixecant els ulls de la màquina.

—Res, res... Una nena que caminava pel voral.

—Jo no he vist a ningú —va respondre l’Iwao.

A la Kaori la visió d’aquella nena sola i que semblava perduda la va inquietar, i per distreure’s va tornar a mirar el mar en direcció a l’horitzó. El cel començava a tenir tons ataronjats i el disc solar ocupava una gran porció de la volta celeste. La Kaori s’hi va sentir molt atreta, li semblava que la cridava. Tot d’una, el color ambre fosforescent va cobrir tot l’espai de manera asfixiant i la seva angoixa va augmentar. Va tancar els ulls i es va concentrar en la respiració. Va inspirar i expirar lentament i, a poc a poc, com si sortís del fons del mar, es va anar asserenant i va tornar a observar la carretera amb els penya-segats i el mar al fons. Va passar l’estona i es va acomodar al seient. Va intentar relaxar-se, a pesar que sentia una mena d’irritació a la pell que li va fer pensar en les pells aspres i escatades de les serps.

Estava més calmada, però des d’aquell moment es va sentir rara, com si s’hagués escindit i el gran i feréstec disc solar se li hagués emportat una part. La banda esquinçada mirava des del foc del sol amb fúria cap a la terra i amb una desesperació obsessiva buscava aquella nena perduda. Imaginava els seus cabells moguts pel vent, les cames inquietes i fines..., però sempre desapareixia darrere una roca o uns matolls.

Va tornar a mirar la carretera: com s’enllaçaven els revolts, un rere l’altre, mentre percebia el confort del cotxe. Li semblava que s’adormiria, però de tant en tant tornava la irritació i la desvetllava.

Van arribar al darrer revolt abans de veure el poble dels tiets. Va observar el mirador, on de vegades s’aturaven per gaudir de les boniques vistes panoràmiques de la badia de Heda, però aleshores van continuar, ja en descens, cap a la població costanera.

La casa dels tiets era als afores de la petita població. Van entrar al nucli urbà i d’allà es van dirigir cap al nord, on vivien la Tsukiko i el Ryûnosuke. Al centre del poble les cases estaven atapeïdes; eren construccions modernes, edificacions unifamiliars de dues plantes, de línies rectes i austeres, de fusta i formigó.

La Megumi es va anar fixant en aquelles construccions, diferents a les de la seva ciutat, i també va voler veure la gent que les habitava, però a aquella hora ja n’hi havia poca a l’exterior. Va seguir observant les característiques de les cases i la distribució dels carrers, que li van produir una sensació d’artificialitat, i va imaginar que recorria un poble de joguines, com una maqueta gegant, que en qualsevol moment algú podria desmuntar i emportar-se.

Finalment, van arribar als afores del poble, on les cases es trobaven més disseminades i tenien un aire més campanyol. Van divisar la casa dels tiets, a la banda dreta del carrer, que ja començava a convertir-se en carretera. Era un habitatge als quatre vents, de dues plantes, amb la façana de fusta i envoltada per una parcel·la enjardinada. En aquella zona, el desnivell del terreny ja començava a enfilar-se cap a les muntanyes que vorejaven la població, on el verd dels arbres predominava damunt el gris i marró de les construccions esteses per la zona. La Megumi ja feia estona que estava callada i seriosa; pensava, enfurrunyada, que com que no entenia els tiets seria millor restar en silenci.

Van trucar a la porta i ràpidament la Tsukiko i el Ryûnosuke van sortir a rebre’ls. Es van saludar (la Megumi tan sols va esbossar un somriure) i van parlar una estona amb els pares, que sí que semblava que els entenien, malgrat que parlaven d’una