Viatge a Comala

By Toni Sala

El desembre de 2022 Toni Sala va ser un dels autors convidats a la Feria de Guadalajara. Quan ja acabava la seva estada a Mèxic, es va aventurar, amb un punt d'inconsciència, com diu ell mateix, a endinsar-se en territori narco per visitar el paisatge que Juan Rulfo va immortalitzar a la seva breu obra literària. L'excursió a la regió de Jalisco, un viatge abrusador entre llacs dessecats, no va durar més d'un sol dia, però Sala ens l'explica com si fos un viatge al cor de l'infern. Guiat per un taxista que va compartir amb el seu editor Jan Arimany i l'escriptora Laia Aguilar, Sala arriba fins a Comala, un lloc que encara avui sembla estar habitat pels fantasmes de Pedro Páramo. Viatge a Comala és la crònica d'un viatge per un paisatge que la literatura de Rulfo va transformar i que a la vegada ens convida a rellegir-lo: "Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo". Que comenci el viatge.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Núvol SLU
• Release date: Apr 17, 2023
• ISBN: 9788417455491

Book preview

Un punt d'inconsciència

Illustration

1. A tres quarts de set del matí esperàvem el cotxe a davant del Guadalajara Plaza Expo, que no és un hotel petit. Feia un quart que jo donava instruccions al conductor per mòbil perquè no ens trobava, no hi havia manera, i aquell home ens havia de dur en un temps rècord a visitar un altre estat i tornarnos a l’hotel a temps d’agafar l’avió al capvespre.

L’havia contractat jo mateix. Per treure ferro a la situació i disculpar-me, vaig mirar en Jan i la Laia i vaig dir:

— Hi havia un taxista tonto i ens ha tocat a nosaltres.

El silenci va durar dos segons.

— Ja has penjat, abans de dir això? —va dir en Jan.

Vaig dissimular i vaig continuar donant instruccions al conductor.

2. El primer cop que vaig estar a Mèxic va ser fa divuit anys, també convidat per la Fira del Llibre de Guadalajara, la més important en el món editorial castellà. Aquella vegada la literatura catalana era la protagonista de la fira i van convidar-me perquè hi parlés de Carner.

Aquest any, la fira està dedicada a Xarjah, un dels set Emirats Àrabs, en una operació de rentat d’imatge com la que Qatar fa aquests mateixos dies amb el mundial de futbol. El 2004, el protagonisme de la literatura catalana va servir d’escalfament per la Fira de Frankfurt de tres anys després. Frankfurt va ser molt important per l’exportació de la nostra literatura, i doncs per l’autoafirmació catalana. Aquesta nació és cultural i mentre respiri tindrà la llengua al cor i per tant la literatura. Final de la literatura catalana, final de la nació, independentment de si té o no té estat. Tots ens constatem en la confrontació universal, que ens multiplica: segurament gràcies a Frankfurt torno a ser a Guadalajara, aquest cop amb la traducció al castellà de la meva última novel·la, editada per un andorrà, en Jan.

3. Abans d’aterrar a Guadalajara, he passat per la Universidad Nacional Autónoma de México, a la capital del país. Fa divuit anys, també vaig aprofitar el viatge per visitar Ciutat de Mèxic. Des d’allà vaig escriure un article pel diari El Punt, titulat En taxi verd per la Ciutat de Mèxic.

«Cap de les pors que acompanyen el viatger a la Ciutat de Mèxic» —vaig escriure llavors— «és tan efervescent com la dels taxistes segrestadors. La guia Fiodor’s ho adverteix amb severitat: «sobretot, no se li acudeixi aturar un taxi al carrer, sota cap circumstància.

La ciutat més poblada del món necessita un servei de transport públic que funcioni, i el té. El metro és exhaustiu i lleuger. A les hores punta, homes i dones han de viatjar en vagons separats, de tant que s’apreten a dintre. Els peseros o microbusos són àgils i constants. De taxis, hi ha els tricicles que es mouen pel Zócalo; hi ha els taxis blancs dels hotels, pels turistes; hi ha uns taxis amb una franja taronja; hi ha taxis exclusius de determinats centres comercials; i després hi ha els Volkswagen escarabat, de color verd llima, els més nombrosos i humils, els taxis de la gent que va a treballar.

Aquests són els perillosos. Pot ser que el conductor hagi robat el vehicle o que hagi pintat el seu Volkswagen com si fos un taxi, i que en realitat no ho sigui. Per això, a la finestra, de cara a fora, i al costat mateix del volant, hi ha d’haver l’acreditació del conductor, amb la fotografia del taxista. Abans d’enfilar-t’hi, has de comprovar que la fotografia concordi amb el rostre del conductor.

Quan obres la porta, t’adones que no pots seure a davant. El seient del copilot no hi és. Els passatgers han de seure a darrere i, a darrere, no hi ha portes. Una vegada t’has aclofat al cul del vehicle, el taxista abaixa els pius de la porta i quedes tancat amb ell. És per seguretat. Llavors el taxista es gira, o dóna una llambregada al mirallet d’ull de peix que du al parabrisa, i et pregunta on vols anar.

Fins i tot pels taxistes és difícil orientar-se en una ciutat tan gran. El meu és un home molt corpulent, amb bigoti i ulleres fosques. «Antes había unas placas donde decía el nombre de la calle, pero las robaron para hierro, como las tapas de las alcantarillas», em diu. «Somos un país raro.» Per conjurar la sort, procurant no ser un mal educat, li comento la qüestió dels segrestos. «Esa propaganda amarillesca nos hace daño. De día es difícil que te atraquen», i m’aconsella que, abans de pujar a un taxi, miri la pinta que fa el conductor. ˝Así ya lo ves!˝»

4.