Retrat d'una obsessió

By Rosó Falp

Carles Prats, un jove metge neuròleg que treballa a l'Hospital Clínic de Barcelona aplicant la teoria de la Psicoanàlisi de Sigmund Freud, amb un futur brillant en la vessant professional i una vida personal i familiar satisfactòria, es trobarà sacsejat per la influència d'una pacient.
Situada a la dècada dels anys 50, Retrat d'una obsessió s'endinsa en la vida de la burgesia, que comença a veure llum i progrés després d'un temps marcat per les cendres de la postguerra, i ens qüestiona com a lectors si la ciència ofereix la clau per resoldre tots els problemes i quins són els límits que separen la malaltia psíquica i la lucidesa. En definitiva, Rosó Falp enfronta el seny i la disbauxa en una lluita en què malauradament ningú guanya la partida.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jan 10, 2023
• ISBN: 9788419246554

Book preview

Carles Prats, un jove metge neuròleg que treballa a l’Hospital Clínic de Barcelona aplicant la teoria de la Psicoanàlisi de Sigmund Freud, amb un futur brillant en la vessant professional i una vida personal i familiar satisfactòria, es trobarà sacsejat per la influència d’una pacient.

Situada a la dècada dels anys 50, Retrat d’una obsessió s’endinsa en la vida de la burgesia, que comença a veure llum i progrés després d’un temps marcat per les cendres de la postguerra, i ens qüestiona com a lectors si la ciència ofereix la clau per resoldre tots els problemes i quins són els límits que separen la malaltia psíquica i la lucidesa. En definitiva, Rosó Falp enfronta el seny i la disbauxa en una lluita en què malauradament ningú guanya la partida.

logo-edoblicuas.png

Retrat d’una obsessió

Rosó Falp

www.edicionesoblicuas.com

Retrat d’una obsessió

© 2023, Rosó Falp

© 2023, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19246-55-4

ISBN edición papel: 978-84-19246-54-7

Edición: 2023

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

L’autora

Al meu tiet Jesús, a qui no vaig conèixer perquè va morir

el dia que vaig néixer, però va estar sempre molt present

en la nostra família, i al meu pare, a qui vaig conèixer

i estimar i continuaré estimant mentre visqui.

«La paraula és un poderós sobirà;

amb un cos petitíssim i del tot invisible,

executa les obres més divines:

treure la por, esvair el dolor, infondre alegria

i augmentar la compassió».

Gòrgies

«Escriure és beneir una vida que no va ser beneïda».

Clarice Lispector

1

Des de ben petit, en Carles ja sabia què volia ser quan fos gran: metge; ho tenia claríssim. A la família paterna havien destacat alguns metges notables, però sense cap mena de dubte, el més prestigiós va ser el seu avi: l’Esteve Prats. Havia escrit llibres sobre l’aplicació d’una medicina alternativa basada en l’alimentació i la vida sana, molt avançats a la seva època. Un d’ells va rebre un premi de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Consistia en un estudi comparatiu de les malalties dels pagesos de la comarca del Solsonès en relació amb els aliments que consumien. L’Esteve Prats defensava tractaments saludables per evitar les malalties comunes i per guarir-les. Receptava als seus pacients remeis naturals. Els recomanava menjar aliments frescos: verdures, fruites i llegums quan estaven malalts, però també els prescrivia com a dieta quotidiana. Aconsellava no abusar de la carn, dels embotits i dels greixos, sobretot, si el tipus de feina no requeria un desgast muscular o físic considerable i, en general, consumir-ne menys. Proclamar una dieta vegetariana a finals del segle xix i a començaments del xx no era gaire ben acceptat per la societat d’aquell moment; més aviat es considerava una excentricitat.

Aquesta tradició de seguir una medicina natural va ser adoptada per la família Prats com un costum en la preparació dels àpats. Van interioritzar que l’alimentació sana i equilibrada era primordial, ja que tenir en compte els aliments adequats per a cada edat i tipus de feina millorava la salut i evitava contraure malalties.

L’Esteve Prats, a més de dedicar-se a la medicina, va obrir una botiga al carrer Roger de Llúria de Barcelona, dedicada a la venda de productes per a diabètics que incloïa un forn per fer pa amb la intenció que, quan el seu fill Enric acabés els estudis, se’n fes càrrec. L’Enric, a diferència del seu pare, no tenia vocació de metge; a ell allò que l’engrescava era fer de forner i regentar un negoci tan original. Al forn, ubicat al soterrani de l’establiment, era on l’Enric passava les hores.

A en Carles, de petit, també li agradava anar a la botiga. Li fascinava col·locar-se darrere del taulell i observar les dependentes com embolicaven amb destresa les barres de pa integral o sense sal. Obria els ulls de bat a bat quan, amb llargs cullerots, treien quantitats de sucre moreno d’un immens pot de vidre de damunt del mostrador, el posaven delicadament dins d’una paperina i el pesaven en una balança. Contemplava bocabadat com triaven acuradament la pasta sense gluten, de diferents formes i mides i, a continuació, l’embolicaven amb paper fi. Quedava absort examinant les prestatgeries on s’arrengleraven pots de mel de romaní; de melmelada, de diversos sabors i colors; fruits secs; caramels sense sucre i apetitosos pastissos de pastanaga o de fruites del temps.

Era una botiga petita i estreta que acabava en una garita amb una finestra minúscula on estava ubicada la caixa per cobrar el gènere als clients. La seva tia Carme, germana del pare, feia de caixera. En Carles es delia per enfilar-se a la cadira, obrir el calaix i comptar els bitllets i les monedes, cosa que la tieta no li deixava fer. «Has de créixer una mica més», remarcava amb la veu dolça i acariciant-li els cabells. Allò que li van permetre, quan encara no havia crescut prou, va ser mostrar als clients els pans i panets col·locats als prestatges de darrere del taulell i embolicar-los amb la mirada atenta de les dependentes.

Al fons de la botiga, a mà esquerra, una porta conduïa al soterrani: el regne de l’Enric. En Carles, després de saludar la tieta i les dependentes, corria amb excitació, escales avall, per trobar el seu pare. En el recinte estret i humit imperava l’austeritat. Els sacs de farina de diferents textures i tonalitats desprenien una olor intensa i molt especial. L’Enric, abillat amb un davantal fins als peus, traginava amunt i avall amb les mans tacades de blanc. Pertot arreu dansava un polsim que impregnava el terra i les parets. Per a l’infant, aquell indret esdevenia un món ocult i fantàstic on el seu pare era el creador. No hi faltava un gat que rondava pels racons i que li havien anunciat que la seva principal missió era cruspir-se els ratolins.

—Se’ls menja? —preguntava encuriosit.

—No ho sé, però almenys els espanta —assegurava el seu pare mentre posava la massa dins del forn.

—Deixa’m-ho fer, papa!

—Fuig d’aquí! Que et pots cremar! Quan siguis gran, ja m’ajudaràs.

2

Tanmateix, en Carles, quan va ser gran, no va treballar a la botiga, sinó que va entrar a la Facultat de Medicina seguint la tradició dels Prats. Es va especialitzar en neurologia. Li interessaven els problemes mentals. Considerava que moltes malalties físiques s’originaven en la ment. L’any 1946, quan estudiava aquesta especialitat, imperaven les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud. Aquest, juntament amb Joseph Breuer, elaborà un mètode terapèutic basat en la cura de malalties nervioses. L’obra Estudis sobre la histèria evidenciava que molts problemes de nervis de les dones provenien de la repressió sexual. L’educació religiosa i la manca d’informació sobre la sexualitat femenina provocaven un reguitzell de malalties físiques i mentals molt difícils de diagnosticar i curar.

A en Carles, el dia que va posar els peus a la Facultat de Medicina, el cor li bategava de pressa. La nit anterior gairebé no havia dormit. Vibrava d’emoció per aconseguir el somni de trepitjar aquell edifici històric, a tocar de l’Hospital Clínic, on havien estudiat i ensenyat tants personatges il·lustres com en Jaume Pi i Sunyer, que a més de ser un metge brillant, impulsà l’ensenyament clínic. Moltes celebritats havien impartit docència en aquelles aules, fins i tot en Santiago Ramon y Cajal.

Quan enfilà el carrer Casanova ja va distingir joves que, com ell, s’adreçaven a la Facultat. La porta principal, damunt d’un gran pedestal, estava custodiada per sis altes i sòlides columnes com sobris soldats de l’antiga Grècia. Un cop travessat el vestíbul, una escalinata colossal conduïa als pisos superiors on es trobaven les aules, els despatxos i les sales de pràctiques. A la planta baixa, els estudiants, amb els ulls ben oberts i una mica desorientats, creuaven el pati: un claustre envoltat d’arcs i columnes estretes i rivetejat per galeries amb enormes vidrieres fins al sostre per on es colava una immensa claror. El pati era auster; tan sols esquitxat per retalls de verd que creixien en grans testos i jardineres de ceràmica. En Carles es fixà que els nois s’amuntegaven cap a la part esquerra. En un taulell penjat a la paret s’anunciaven els horaris i les aules on s’impartien les assignatures. Quan va aconseguir arribar-hi i llegir la informació, es va desplaçar cap a la seva aula, obrint-se pas entre la gentada. Enfilà amb determinació l’augusta escalinata que es bifurcava en dues escales, una a la dreta i l’altra a l’esquerra fins al primer pis. Els passadissos que conduïen a les aules estaven banyats per la llum natural que es filtrava pels grans finestrals. Finalment, arribà a la seva destinació. La sala li va semblar gegantina. El primer que va percebre, en entrar, va ser una taula sòlida de fusta i una cadira damunt d’una tarima que presidien l’estança i, al darrere, una pissarra que cobria gairebé tota la paret. Al davant, els bancs ben arrenglerats omplien el recinte. Per accedir-hi, s’havien de pujar uns amples esglaons que formaven el passadís central. Els alumnes anaven ocupant els bancs, en silenci. Els que ja estaven asseguts, observaven la porta, expectants i encuriosits, per conèixer el professor que en un moment o altre faria acte de presència. Era el seu primer dia de curs i la seva primera classe.

En Carles va ser un estudiant brillant. Disposava de talent i d’una gran capacitat per amarar-se dels gruixuts i espessos manuals, així com d’una constància i voluntat infranquejables. Els darrers anys de carrera, quan estudiava l’especialitat, van ser intensos; es passava moltes hores damunt dels llibres. Només vivia per estudiar; de la Facultat a casa i de casa a la Facultat. No feia cap tipus de vida social. Tan sols va tenir un amic: en Jacint Sorribes, company d’estudis. Alguna vegada sortien a prendre una cervesa, però sempre acabaven parlant dels professors o de les assignatures. No disposaven de gaire temps per dedicar-se a altres activitats ni tampoc per empaitar les noies, no obstant, ells no hi patien gens; tan sols els preocupava la medicina, que era la seva única passió.

Durant els anys de la carrera i de l’especialitat va gaudir de l’erudició de molts bons mestres, però qui va destacar, de bon tros, va ser en Jordi Bofarull, que a més de ser catedràtic de neurologia, era metge neuròleg de l’Hospital Clínic de Barcelona. Passava de la cinquantena, d’estatura mitjana, més aviat gras i aleshores ja se li començava a esclarissar la closca. Sempre portava un cigar encès a la boca. La seva presència podia passar desapercebuda fora de l’aula, però dintre, es transformava i brillava. Quan entrava per la porta es produïa un silenci sepulcral. Els alumnes contemplaven amb deteniment com s’enfilava a la tarima, que cruixia lleugerament, deixava la cartera al seient i començava sense dilació el seu discurs amb una veu greu i diàfana. Les paraules ressonaven per les altes parets i penetraven amb determinació dins dels cervells dels futurs metges que escoltaven bocabadats sense deixar de prendre notes als seus quaderns.

En Carles i en Jacint havien intervingut alguna vegada a les seves classes formulant preguntes o demanant aclariments. També acudien sovint al seu despatx per comentar els dubtes que els aclaparaven revisant els manuals. En Jordi Bofarull agraïa molt les seves mostres d’interès i sempre els rebia amb força entusiasme. Ja feia més de deu anys que es dedicava a la docència, compaginant-ho amb l’hospital. No tenia família, no s’havia casat i la medicina era el seu únic món. Tan sols es permetia, de tant en tant, petar la xerrada amb uns quants amics a l’Ateneu Barcelonès, ubicat al carrer Canuda.

En Carles va obtenir uns excel·lents resultats a l’expedient acadèmic. El dia que es van repartir els diplomes a la sala d’actes de la Facultat de Medicina va ser un dels més emocionants de la seva vida. També pels seus pares, que no cabien d’orgull. La Rosa el va voler acompanyar. L’Enric no va poder; havia d’anar a la botiga.

La sala, que estava de gom a gom d’estudiants i familiars, bullia com una olla desprenent un xivarri colossal. També estava plena de professors que no es volien perdre l’acte i desitjaven compartir amb els alumnes l’èxit ben merescut de tants anys i tants esforços. Una energia excitant s’escampava per l’estança: els ulls brillaven, els somriures s’escapaven, els cossos vibraven.

Acabada la cerimònia, els metges novells sortiren exultants cap al claustre amb el diploma a la mà. En Jordi Bofarull es va acostar a en Carles amb un somriure resplendent.

—Felicitats, Prats! Ja ets neuròleg! —Duia el cigar fumejant entre els dits.

—Gràcies, doctor Bofarull —contestà satisfet. Li va presentar la seva mare, que es bellugava inquieta i emocionada amb un somriure d’orella a orella.

—Bé, com et vaig prometre, m’agradaria que formessis part del meu equip —anuncià el professor posant-se el cigar a la boca.

—Serà per a mi un honor! —pronuncià en Carles amb entusiasme.

—Ara descansa uns dies, que t’ho mereixes, i la setmana vinent t’espero al meu despatx.

En Jordi Bofarull es va obrir pas entre els estudiants i sortí amb pas decidit fent xuclades al cigar. Al pati hi creixia un aldarull extraordinari: els nous llicenciats s’aplegaven en rotllanes fent-se abraçades i rialles. En Jacint Sorribes anà a trobar-se amb el seu amic.

—Carles! Ho hem aconseguit! —El va agafar per les espatlles.

—Sí. Ja som metges! Sembla que no pugui ser!

—Felicitats, Jacint! —proclamà la Rosa amb la mirada encesa.

Travessaren el claustre amb dificultat serpentejant la