Rondalles

By Jacint Verdaguer i Santaló

Aquesta obra pòstuma recopila les rondalles que va investigar i escriure Jacint Verdaguer en les seves travessies per Catalunya i que va anar publicant, des de l'any 1891 fins a la seva mort en 1902. Durant aquest temps va viatjar per poblets, recollint les seves històries i recopilant el material folklòric català que va traslladar, després, a tradicions i contalles. Rondalles és la col·lecció de totes aquestes històries.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 17, 2022
• ISBN: 9788726687491

Book preview

Rondalles

Copyright © 1905, 2022 SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726687491

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

This work is republished as a historical document. It contains contemporary use of language.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Deixant de banda Eucaristiques, que recentment donà a llum l’entusiasta verdaguerià del Rosselló M. Agustí Vassal, aquest volum de Rondalles comença la publicació de la vasta obra postuma de l’immortal Verdaguer que «L’Avenç» ha entreprès amb el respecte que deuen esser tractats els manuscrits d’un mestre. Ell mateix havia posat el titol de Rondalles an aquestes narracions de caracter popular, recullides durant un bon nombre d’anys en diferents indrets del nostre país. Algunes d’elles havien sigut publicades en periodics, però la més gran partida restava fins ara inedita.

Aquesta obra vindrà a arrodonir la fama de bon prosista que començà a fer-se l poeta amb el prolec de L’Atlàntida, i que anà mantenint amb el Dietari d’un pelegría Terra Santa i am les Excursions i viatges. Però encara més en aquest llibre que en cap altre s’hi veu palesa aquella gran qualitat del seu estil, que tant dificil deu esser d’assolir quan tant pocs són els qui l’atenyen: la senzillesa.

Es cert que la naturalesa mateixa d’aquest llibre no comporta sinó un estil ben planer; però, quin encant i quina frescor i quina flaire terrosa sapigué donar-hi en Verdaguer! Són ben comptats els nostres folk-loristes que no contorsionen l’estil al trasmetre-ns una rondalla, allunyant-la així de la manera com els ha sigut dictada pel narrador popular. No solen esser gaires els qui saben copiar en paper lo que senten de viva veu.

En Verdaguer era tot un folk-lorista. Era sortit del poble i l’estimava de veres i es compenetrava amb els seus més intims sentiments i sabia enfondir en els replegs del seu cor: comprenia l’anima catalana. El gran poeta, tal vegada per això mateix que ho era, ens ha trasmès aquestes rondalles am fidelitat i am respecte, sabent aromatisar-les amb un tal bon tast que un hom, llegint-les, se retrova en l’escorn d’una llar i presencía ls temors i les joies dels personatges de la patria pagesia.

Ademés, té aquest llibre, entre altres merits, un de molt estimable perquè ns mostra un nou aspecte de la vida del gran escriptor que tants ne té d’interessants: més bé que en les centes poesies locals que produí i que en el poema Canigó, el veiem recorrent el país d’una banda a l’altra, fent estaries en paratges diversos ont els excursionistes retrobem tant sovint records del seu pas; el veiem, amb el seu visatge agradós, acomplir santament el seu romiatge per Catalunya.

j. M. T.

LES RELLIQUIES DE SANT EUDAL

La riquesa més estimada dels vells monastirs en l’Edat Mitjana eren les relliquies dels sants. L’abadia que arribava a posseir-ne una de notable s considerava mestressa d’un tresor, i la que tenia un cos sant se tenia i era tinguda per la més rica de totes. L’adquisició de relliquies era, doncs, el somni d’or de tots els monastirs. Dos monjos vells i de gran virtut un dia se presentaren a l’abat i li digueren:

— Si vostra reverencia ns deixa fer una sortida d’uns quants dies, ajudant Déu, no tornarem al monastir sense relliquies.

— Ont anireu, — els respongué, — si són més cercades que les perles?

— Deixeu-nos sortir, si us plau, — replicaren ells, — i Déu nos les posarà a les mans.

—Si creieu que Déu vos les donarà, aneu a la bona hora: la fe fa miracles.

Agenollats reberen sa benedicció, li besaren la mà i sen anaren en nom de Déu.

Quan foren un troç lluny de Ripoll, trobaren un camí que s’esbadiava en dos, i el monjo més vell digué al més jove:

— Aquí ns hem de deixar pera cercar mellor: ves tu per un d’aquests camins i jo aniré per l’altre, i veiam Déu què ns donarà.

Caminaren set dies cada un pel seu cantó, menjant malament i dormint pitjor; al cap de set dies se trobaren tots dos davant d’una capella que hi ha aprop de la vila d’Acs.

— Tu, què has trobat?—preguntà l monjo vell al jove.

— Jo, res, — respongué l jove. — I vós?

— Jo, tampoc. No ho haurem encomanat prou a Déu,—afegí l vell. Fem-ho ara que ns escaiem a davant d’aqueixa capella.

Dit i fet, pregaren agenollats davant l’altar de la capella tot el sant dia. Quan la nit fou arribada, vegeren una gran claror en un cantó de la vila.

— Anem cap allà,—digué l vell, i s’encaminaren cap an ella. Atravessaren boscos i camps, i després carrers i places, sempre de cara an aquella extranya claror, que ls guià dintre d’una gran esglesia oberta i sense ningú. Desde l’esglesia la resplendor misteriosa ls guià cap al relliquier. Allí hi havia desats molts cossos sants, i sabent los d’Acs que un d’ells estava destinat a una altra població, havien posat davant la porta una rima de nous pera que la seva fressa astorés a qui l vingués a pendre i desvetllés als escolans de l’esglesia. Un d’ells no tenia altra feina que la de vetllar tota la nit a la porta del relliquier; més, quan Déu vol, de tot vent plou: quan arribaren els dos monjos, estava adormit com un soc; la porta estava oberta de bat a bat pera que poguessin entrar, i les nous s’apartaren per elles mateixes.

Els dos monjos entraren al relliquier com a casa seva, més un cop foren a dins els sobrevingué una dificultat impensada. A cada banda del relliquier hi havia un rengle de cossos sants. Quin serà l que la Providencia haurà destinat a Ripoll? De prompte l cos de Sant Eudal, que estava al mig de tots amb una campaneta a la mà, els féu un signe, i ells, encomanant-s’hi molt de cor, el prengueren l’un pel cap, l’altre pels peus, i a més córrer picaren de sola esglesia avall. L’esglesia i els carrers d’Acs eren foscos com una gola de llop, més del cos sant sortia una resplendor que ls guiava en les tenebres; més, ai! com lo que es bo pel fetge es mal per la melça, algú se n’adonà i se posà a cridar per la vila que s’enduien un cos sant. Tot Acs s’aixecà en seguici dels pobres monjos, més no ls havia de deixar en el perill aquell qui ls havia guiat am tantes meravelles. Quan els acabaven d’atrapar s’hi posà una boira pirenenca entremig i perderen son rastre, am molt goig dels dos bons monjos que fugien a travers del Pireneu, com si l vent de França els empenyés cap a Espanya. La por que ls esperonava aprop de Acs i a l’altra vessant del Pireneu, se convertí part de çà en alegria a l’acostar-se a son estimat i dolcissim monastir de Santa Maria de Ripoll. I com si caminaven abans esperonats pel temor, volaven després am les ales del goig, passaren el camí am gran set, i, segons la tradició, en cada indret on reposaven brotava una font. Una d’elles es la Santou, que rega una coma emboscada i verdosa darrera l santuari de Montgrony, en el qual me feren fa molts anys aqueixa relació.

LLIÇONETA

Espiritual es la que he rebuda ara mateix, i, am l’ajuda de Déu, espero que no deixarà d’esser-me profitosa. No me l’ha donada cap home de llarga experiencia, ni cap savi barba-blanc, dels que, envellits en el conreu de la ciencia, saben donar raó de totes les coses; ni cap sant dels que beuen la saviesa en la mateixa font de la virtut. No me l’ha donada cap maxima del Kempis, ni cap versicle dels proverbis que escrigué Salomó, el més savi dels homes, ni menys cap sentencia del sagrat Evangeli de les que s pot dir allò del Rei profeta: Que dolces són vostres paraules,