Yiosef: Els justos van al cel

By Jordi Janué Arró

¿ARRIBARÀ EL DIA EN QUE NO SIGUI EL DINER QUI DONI PRESTIGI SOCIAL, SI NO EL COMPORTAMENT ÈTIC?

Tenim un sistema socio-económic envellit; tan envellit que, pobre, està fent figa. Tant, que caldrà emprendre un nou paradigma.

Els canvis profunds, les revolucions, no solen esclatar de manera pactada, progressiva o planificada. La història ens diu que, més aviat, van apareixent imposats per la força de les circumstàncies, dels fets, per necessitats naturals ineludibles.

La malaltia principal que està enviant l'actual sistema socio-económic a l'altre barri, son els abusos, principalment la corrupció, la injustícia,l'avarícia...i un mateix progrés material desbordat, que no guarda relació amb el progrés de la consciència ètica. Tots ells son defectes humans que es remunten al principi dels temps. Per tant creiem que el nou paradigma ha d'aspirar, èticament, més al control dels excessos que als canvis radicals. Tot i que, com a conseqüència de la robotització, de canvis n'hi hauran i de molt radicals.

YIOSEF, explica diversos antecedents de la malaltia i apunta al nou paradigma.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Oct 22, 2020
• ISBN: 9788418238994

Book preview

Prefaci

Amós (Am 8,4-7)

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.

El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: No oblidaré mai això que fan.

Yitzhäk

Aquell dia, a tot el campament del pou de Beer― Lahai–roi hi havia un enrenou poc habitual. L’atenció se centrava en la tenda del propi Yitzhäk, on Rebecahija estava de part des de la matinada.

Yitzhäk, esperava l’esdeveniment assegut sobre una gran pedra plana del campament, molt neguitós; feia més de vint anys que Yitzhäk –quan en tenia al voltant de quaranta― i Rebecahija de Betuel –al voltant de trenta― estaven casats. Però, durant tots aquests anys, Rebecahija fou estèril, tot i l’amor que Yizhäq li tenia.

Esperant l’esdeveniment, a Yitzhäk li vingué al cap el que la seva mare, Sarai, li havia explicat del seu propi naixement i que, precisament, va ser la causa per la qual escolliren el seu nom. Realment, pensà, hi ha un clar paral·lelisme amb l’infantament actual.

La seva mare, Sarai, va ser també –com Rebecahija― estèril tota la vida. Però, fruit de la Promesa –com Rebecahija― Yahvé li va permetre infantar als noranta anys, quan ja ni se’n recordava de quan esdevingué la menopausa.

Sarai, havia estat una dona de gran bellesa i un exemple de confiança en Yahvé. Sarai fou una dona molt forta i intel·ligent. El seu pare, Abram, tenia sempre molt en conta les seves paraules. I era la única dona que s’havia comunicat directament amb Yahvé.

En aquells temps, Yahvé s’havia adreçat a Abram, en una visió, i la seva paraula fou aquesta:

―No temis Abram: jo soc per a tu un escut; la teva recompensa serà molt gran.

Abram respongué:

―"Senyor meu Jahvé no m’heu donat descendència i un esclau¹ serà el meu hereu".

Jahvé aleshores li adreçà aquesta paraula:

―No serà aquest el teu hereu, sinó el qui sortirà de les entranyes de Sarai: aquest serà el teu hereu.

Llavors el feu sortir fora i li digué:

―"Mira el cel i compta les estrelles, si és que pots comptar–les. Doncs així serà la teva descendència. Jo soc Jahvé , que t’he fet sortir d’Ur dels caldeus per donar–te aquest país en possessió. Jo establiré la meva aliança entre jo i tu, i et multiplicaré molt, molt. La meva aliança és amb tu: arribaràs a ser pare d’una multitud de pobles. Ja no t’anomenaran més Abram, sinó que el teu nom serà Abraham² ja que jo et faig pare d’una multitud de pobles. Establiré la meva aliança entre jo i tu, i la teva descendència desprès de tu. Et donaré a tu i, a la teva descendència desprès de tu, el país dels teus pelegrinatges, tot el país de Canaan, en possessió perpètua, i seré el vostre Déu. A la teva dona Sarai, ja no li diràs mes Sarai: el seu nom és Sara (sagrada). Jo la beneiré i esdevindrà mare de nacions. Amb el teu fill renovaré la meva aliança, una aliança perpètua."

Tot i que Abraham tenia tota la confiança en Jahvé, no veia com podia ser possible infantar un fill, a les seves edats tan avançades.

Succeí ―li contà la seva mare, quan devia tenir deu o dotze anys― que en aquells temps, Jahvé novament, se li tornà a aparèixer a Abraham, aquesta vegada a l’alzinar de Mambré mentre ell s’estava assegut a l’entrada de la tenda en plena calorada del migdia, mig endormiscat. Es deixondí, alçà els ulls i veié tres homes drets al seu davant.

En veure’ls, amatent, digué als tres homes:

―Us ho prego, no passeu de llarg del vostre servent. Deixeu que us porti una mica d’aigua per rentar–vos els peus i desprès us recolzeu sota l’ombra de l’arbre. Entretant, aniré a buscar un mos i us refareu. En acabat, continuareu el vostre camí.

Llavors Abraham anà a trobar Sara a la tenda i li feu l’encàrrec.

Quan els caminants s’aixecaren, satisfets, per marxar, li preguntaren:

―On és la teva dona, Sara?

―A la tenda –respongué Abraham.

―Dons digues–li que tornaré aquí l’any que ve, i la teva dona Sara haurà tingut un fill.

Sara s’estava escoltant a l’entrada de la tenda. Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys. Per això Sara rigué per dins, tot dient–se:

―A les meves velleses coneixeré la felicitat, quan el meu marit també es vell?

Llavors Jahvé digué a Abraham:

―Com es que Sara ha rigut, dient–se ¿com es que podré tenir un fill a les meves velleses? ¿Hi ha res de massa prodigiós per a Jahvé? Per aquest temps, l’any que ve, tornaré aquí, i Sara tindrà un fill".

Quan nasqué el fill li digueren Yitzhak, el que farà riure.

―I, vet aquí, aquest ha estat el meu nom –es digué.

* * *

En aquell moment, Yitzhäk tornà a la realitat, doncs l’estaven cridant des de l’entrada de la tenda. S’hi apropà i comprovà, meravellat, que Yahvé havia estat generós amb ells. No un fill, sinó dos, els hi havia donat el senyor Yahvé.

El primer en néixer, el primogènit, era un nadó vermellet i cobert de pel; per això li digueren Esàv (pilós). El segon bessó va néixer aferrat al taló del seu germà i per això li digueren Ya’akov (el que s’agafa al taló).

Quan el prodigi dels bessons es produí, feia vint anys que Yitzhäk i Rebecahija s’havien casat. Ell tenia, ara, prop de seixanta anys i el seu pare, l’avi Abraham, cent seixanta.

Passà el temps i els dos bessons s’anaven fent uns homes. No s’avenien massa. Ja Rebecahija patia estant embarassada: els dos germans combatien en el seu sí. Li ho va consultar a Yahvé preocupada, i va rebre el missatge d’Ell que dues nacions molt distintes entre si s’estaven formant en el seu ventre i que la del més gran serviria a la del mes petit.

I així, mentre Esàv s’anà convertint en un bon ramader i sobretot en un notable caçador, Ya’akov tenia, com el seu pare, un caràcter més tranquil i passava moltes estones a la seva tenda estudiant i pensant. Tot i això, el preferit del pare era Esàv. I el de la seva mare, era Ya’akov.

* * *

Encara que la felicitat és el nostre destí, hem de buscar–la i lluitar pel lloc on la podem trobar, la felicitat. Al llarg de la seva vida, Yitzhäk mai havia patit set, però havia acampat a multitud de llocs, fins a set: el pou de Esek, un lloc impugnat, com després ho fou el pou de Sitnà, on els pastors filisteus també li reclamaren l’aigua com a pròpia.

El parer de Yitzhäk era: quan cavem un pou i altres ens el prenen, més val no discutir i donar–los–hi; senzillament ens en anem a un altre lloc i cavem un altre pou. Si de nou ens el tornen a prendre, tampoc lluitarem, sinó que anirem a un tercer lloc. Fins a trobar el lloc dels camins oberts.

Yitzhäk deixà, doncs, també el lloc i el pou de Sitnà –no volia brega― i se’n anà a cavar una altre pou a un altre indret. L’anomenà Rehoboth, que vol dir camins oberts. Llavors Yitzhäk pogué exclamar:

―Ara sí que Yahvé ens ha donat camp lliure, a fi que prosperem en el país.

Però Yahvé li tenia preparat un altre destí: sense que Yitzhäk se’n adonés, li enviava esculls per forçar–lo a tornar a la terra de la infantesa i on Yitzhäk es va trobar amb Rebecahija per primera vegada.

D’allí, doncs, passat un temps llarg, pujà cap a BeerSheva.

Passat un temps i prop d’un tamariu³ que creixia a l’indret, una nit se li presentà Yahvé i li va dir:

―Jo soc el Déu del teu pare Abraham. No has témer perquè jo soc amb tu: et beneiré i multiplicaré la teva descendència per amor d’Abraham, el meu servent.

Llavors, Yitzhäk bastí, en honor de Yahvé, un altar per invocar–lo i allí mateix hi plantà la tenda. També encarregà al criats, que cavessin un nou pou.

Al poc temps d’haver–s’hi establert, tingué una visita inesperada i inquietant: la del rei filisteu de Gerar, Abimèlec.

Abimèlec, acompanyat del seu amic Ocozat i de Ficol, el cap del seu exercit, vingué a trobar–lo des de Gerar⁴. Yitzhäk, desconcertat, sortí al pas de Abimèlec i el primer que li digué, fou:

―¿Perquè em veniu a trobar, vosaltres que m’avorriu i que em vau treure de casa vostre?

Abimèlec li respongué amb to amical:

―Hem vist molt clar que Yahvé és amb tu i ens hem dit: hi podria haver un jurament entre nosaltres i tu. Establim, doncs, una aliança. Sabem que tu no ens faràs cap mal, de la mateixa manera que nosaltres no t’hem tocat i t’hem deixat anar amb pau. Tu, ara, ets un beneït de Yahvé.

Yitzhäk acceptà el pacte i per celebrar–ho els preparà un gran convit i menjaren i begueren. A l’alba es llevaren i es varen prestar jurament l’un a l’altre. Yitzhäk, després d’haver-los acomiadat se’n entornà a la tenda xino-xano. Abans de arribar–hi, el vingueren a rebre els criats i l’informaren que ja havien cavat el nou pou prop del tamariu i que havien trobat aigua. Llavors Yitzhäk els digué:

—Donarem al nou pou el nom de BeerSheva, o sigui: el pou del jurament.

* * *

Quant els fills de Rebecahija i Yitzhäk tenien uns quinze anys, succeí que un dia, Esàv, el caçador, arribà a casa

afamat, en el precís moment en que el seu germà Ya’akov tot just començava a endrapar un bon plat de llenties que s’acabava de preparar. Esàv no dubtà ni un moment en demanar–li al seu germà que li cedís el plat de llenties; Ya’akov, per consell de la seva mare, li oferí canviar–lo pels dels drets de primogenitura, com a fill gran que era. Esàv, en aquells moments crítics, pensà que de poc li serviria la primogenitura si arribava a morir de gana, i la hi cedí. Desaparegué, doncs, la seva primogenitura; però en aquell moment, afamat, li va passar per alt la importància del seu pacte.

Aquest dret, no solament comportava la continuïtat del pacte amb Yahvé, sinó que també un rang superior dins la família i una part doble de l’herència paterna.

I passaren anys, molts anys des d’aquest fet. Yitzhäk ja en tenia cent trenta-set –els bessons quaranta― i cregué que havia arribat l’hora de beneir al seu hereu. A Yitzhäk, tant vell, els ulls se li havien afeblit fins al punt que estava gairebé cec. Cridà a Esàv i li digué:

―Esàv, fill meu, mira, ja soc vell i encara que l’espero, no sé el dia de la meva mort. Pren doncs, ara, les teves armes, el buirac⁵ i l’arc, vés al camp i caça’m una peça. Fes–me un plat del meu gust i porta–me’l perquè en mengi i, així, et pugui beneir abans no em mori.

Rebecahija, sempre al cas, escoltava la conversa que tenien pare i fill. Esàv se’n anà al camp a caçar la peça i llavors Rebecahija va cridar a Ya’akov i li digué:

―Escolta, acabo de sentir al teu pare que deia al teu germà Esàv que el volia beneir, abans no es mori. Ara, doncs, fill meu, escolta’m i fes el que et mano. Ves al ramat i porta’m dos cabridets, i en faré un plat per al teu pare del seu gust. Tu li ho presentaràs i ell en menjarà i, així, et beneirà abans de morir.

Ya’akov li respongué a la seva mare Rebecahija:

―Mireu que el meu germà Esàv és molt pelut i jo no en soc gens. Potser el pare em palparà, i quedaré als seus ulls com un mentider i m’atrauré damunt meu la maledicció enlloc de la benedicció.

Llavors la sema mare li replicà, enèrgica, com solia:

―Que caigui damunt meu la teva maledicció, fill meu. Tu només escolta’m i ves a busca el que t’he dit.

Ya’akov obeí, anà a buscar–ho i ho portà a la seva mare. Rebecahija va preparar un plat del gust de Yitzhäq. Després Rebecahija prengué els millors vestits del seu fill gran Esàv, que guardava a casa, i els posà al seu fill petit Ya’akov. Amb la pell dels cabridets, va cobrir–li les mans i la part fina del coll. En acabar, posà a les mans del seu fill Ya’akov el menjar i el pa que havia preparat. I li digué:

―Porta–ho al teu pare.

Llavors Ya’akov anà a trobar el seu pare i li digué:

―Pare!

Yitzhäq preguntà:

―Digues, qui ets, fill meu?

Ya’akov digué al seu pare:

―Soc Esàv, el vostre primogènit. He fet tal com m’heu demanat. Alceu–vos, si us plau, seieu i mengeu de la meva caça perquè em pugueu beneir.

Yitzhäq digué llavors al seu fill:

―Renoi, si que l’has trobat aviat, fill meu, la caça!

Ya’akov respongué al seu pare:

―Yahvé, el vostre Déu, m’ha estat propici.

―Acosta’t, deixa que et palpi, fill meu, per comprovar si ets de debò el meu fill Esàv, o no.

Aquest el palpà i digué:

―La veu és de Ya’akov, però les mans son de Esàv.

Yitzhäq no va reconèixer l’engany, perquè les seves mans eren peludes com les del seu germà Esàv, i el va beneir.

Encara li va preguntar:

―De debò ets el meu fill ?

―Si, li contestà.

―Serveix–me, deixem menjar de la caça, fill meu i així et beneiré.

Ya’akov, amatent, el va servir, i va menjar. Li presentà vi, i va beure. En acabat, el seu pare Yitzhäq li digué:

―Acostat fill meu i besa’m.

S’acostà i el va besar. En sentir l’olor dels seus vestits, el va beneir així:

―Oh, l’olor del meu fill és com l’olor d’un camp que Yahvé ha beneit. Que Déu et doni la rosada del cel i la ufanor de la terra, l’abundància de blat i de most.

Que els pobles et serveixin i les nacions es prosternin davant teu. Que siguis senyor dels teus germans, i els fills de la teva mare es prosternin davant teu. Maleït sigui el qui et maleeixi, beneit sigui qui et beneirà.

Tot just Yitzhäq acabà de beneir Ya’akov i tot just aquesta havia sortit de davant del seu pare, que el seu germà Esàv tornava de la cacera. També ell li preparà un plat i li presentà, dient–li:

―Que el meu para s’aixequi i mengi de la caça del seu fill perquè em beneeixi.

Son pare li preguntà

―Qui ets?

―Soc Esàv, el vostre fill primogènit.

En sentir la resposta, Yitzhäq es quedà astorat i preguntà:

―Qui es doncs aquell qui ha caçat una peça i me l’ha portada? He menjat de tot abans que vinguessis i l’he beneit i quedarà beneit.

Quan Esàv va sentir les paraules del seu pare deixà anar un gran crit ple de amargor, i li digué:

―Beneïu–me també a mi, pare.

Yitzhäq li respongué:

―El teu germà ha vingut fraudulentament i t’ha pres la benedicció.

―Em va prendre el dret de primogenitura i ara em pren la benedicció. Però, no m’heu guardat cap benedicció per a mi?

Yitzhäq llavors li digué:

―L’he constituït senyor teu, l’hi he donat per servents tots els seus germans, l’he proveït de blat i de most. ¿Que puc fer encara per tu, fill meu?

―Així, pare, ¿només teniu una sola benedicció?. Beneïu–me a mi també, pare!

Aleshores Yitzhäq prengué la paraula i digué:

―La teva habitació serà lluny de la ufanor de la terra, lluny de la rosada que cau del cel. Viuràs de la teva espasa i serviràs el teu germà.

* * *

La vida de la mare de Yitzhäq, Sarai, durà cent vint–i-set anys i va morir a Quiriat–Arbà⁶, al país de Canaan. Abraham la plorà amargament i volgué trobar–li un lloc singular per edificar la seva tomba.

Així, sortí a parlar amb els hitites i els digué:

―Soc forester i un hoste enmig vostre. Doneu–me un sepulcre entre vosaltres perquè pugui enterrar al meu mort.

Els hitites respongueren a Abraham:

―Escolta’ns senyor: ets un príncep de Déu entre nosaltres. Enterra al teu mort en el millor dels nostres sepulcres. Cap de nosaltres no et refusarà el seu sepulcre.

Llavors, Abraham els demanà:

―Si consentiu que aixequi i enterri al meu mort, intercediu per mi davant d’Epbron, el fill de Sehor, perquè em cedeixi la cova de Machpelah, que és propietat seva i es troba a l’extrem del seu camp. Que me la cedeixi pel seu valor en diner, com a sepulcre en propietat entre vosaltres.

Precisament, Epbron seia entre el hitites. Ell mateix respongué a Abraham:

―No, senyor, escolta’m. Et dono el camp i et dono també la cova que hi ha; et faig aquest do davant dels fills del meu poble. Enterra el teu mort.

Abraham li respongué davant de tot el poble:

―Escolta’m Epbron: pagaré el preu del camp, accepta–me’l.

Epbron encara insistí:

―¿Que son entre tu i jo una terra de quatre–cents sicles de plata?

Abraham donà el seu consentiment i li pesà la plata.

D’aquesta manera, el camp i la cova d’Epbron a Machpelah, al bell davant de Mambré ―l’alzinar on Yahvé els hi havia parlat a tots dos― passà dels hitites a Abraham, davant de tot el poble, com a sepulcre en propietat.

Allí fou enterrada Sarai, després Abraham, Yitzhäk, Ya’akov, Lea... I, així, rebé el non de Tomba dels Patriarques.

---

¹ Es referia a Ismael, fill de l’esclava Agar, que Sara, estèril, oferí a Abraham per tenir descendència.

² Pare de molts pobles.

³ És una espècie d’arbre o arbust caducifoli, originari de l’oest de la regió mediterrània. Arriba a fer entre sis i vuit metres d’alt, amb una capçada un xic desmaiada. Les fulles són en disposició alternada en forma de llança de color gris blavenc. Floreix d’abril a juny. Les flors son blanques o rosades.

⁴ Regne filisteu de Abimèlec, a uns 20 Km. al oest de BeerSheva.

⁵ Caixa o beina per a portar–hi les fletxes.

⁶ Hebrón

Sortint de l’ou

Era el mes de Juny de l’any 1972. A Madrid. Feia un dia radiant i el sol ja començava a picar, però era suportable; el clima a Madrid acostuma a ser sec.

A aquesta hora, sobre les dotze del migdia a la Ciutat Universitària, es podia observar un animat moviment d’entrades i sortides a la portalada de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.

Majoritàriament, sortien en parelles o en grups de tres o quatre xicots; alguns amb cares llargues i poca conversa, bastants amb cares somrients i molt parladors. Havien acabat el curs i alguns la carrera; acabaven de recollir les qualificacions. Era el gran dia, esperat o temut.

La fundació d’aquesta escola d’enginyeria civil es gestà a finals del segle XVIII, quan el Conde de Floridablanca, Secretari d’Estat i Superintendent de Correus va crear l’any 1785 la Direcció General de Camins. L’any 1799 es crea la Inspecció General de Camis i Canals i tres anys més tard, el 1802 és quan finalment es fundà l’Escola de Camins, de Madrid. Feia, doncs, cent setanta anys que l’Escola funcionava.

El seu propulsor principal fou Agustín de Betancourt qui, junt amb altres prohoms, venia propugnant la seva creació des del 1785 i, entretant, havia definit les condicions que havia de reunir, desitjablement, un enginyer de camins, en la Memòria que va presentar a Floridablanca el 1791, sobre els mitjans per facilitar el comerç interior.

L’escola començà a funcionar el novembre de 1802 en el Palacio del Buen Retiro, que fou la seva seu fins el seu tancament el dos de Maig de l’any 1808, quan començà la Guerra dita de la Independència, per causa de les conseqüències econòmiques i, sobre tot, polítiques, que la feren desaparèixer. No va ser fins el 8 de novembre de l’any 1820, que es reprengueren les classes, però aquesta vegada en un edifici del carrer Alcalà. No obstant, la situació política, obligà a suspendre les classes l’any 1823.

Per tercera vegada, l’any 1834 l’Escola obre de nou les portes, ja sense noves interrupcions, en l’edifici de la Aduana Vieja, situada en la placeta de La Leña. Es va aprofitar la re–inauguració per, sota la direcció de Juan Subercase, millorar i ampliar el pla d’Estudis. El 17 d’abril del 1836, es publicà, finalment, el Reglamento del Cuerpo de Ingenieros de Caminos, que incloïa el de l’Escola, regulant–ne el seu funcionament, la durada dels estudis i l’estricta disciplina a que havien de sotmetre’s els alumnes. Precisament es pot entendre que l’alt nivell docent dels estudis a l’Escola, per l’època, fomentà la difusió de les matemàtiques en el país, llavors molt abandonades.

Després de instal·lar–se, des del 1880, en un vell casalot del carrer del Turco ―el mateix carrer on, per cert, es produí l’atemptat al general Prim― el curs 1889/90 es traslladà de nou, aquesta vegada a un edifici del carrer Alfonso XII, dissenyat ad hoc per Mariano Carderera, arquitecte a més d’enginyer. Fins que el curs 1968/69, per falta d’espai, la seu de l’Escola es traslladà, novament i definitiva, a la Ciudad Universitària, a la Avenida Puerta de Hierro, l’edifici davant on som ara, enorme complex, construït també ad hoc. La façana principal, de sis plantes, és de maó beix grisós i finestrals estrets, projectat per Luis Laorga i José López Zanón.

Com podrem veure, l’Escola de Camins, en el fons, era i és una font de creació de funcionaris tècnics d’Obra Pública. Per això ens hem entretingut una mica en descriure la seva gènesi i evolució. Uns estudis als quals només podien aspirar les famílies de classe alta i, com a molt, mitjana alta. Amb els anys, al voltant del títol d’Enginyer de Camins s’anà creant una aureola de prestigi, no solament deguda al rigor dels estudis, sinó molt principalment pel tipus de persones que hi podien accedir i les oportunitats de futur que tenien. I, encara més, per als qui eren residents de Madrid. Els de la resta del país hi havien d’afegir desplaçaments i residència.

Tan es així, que –per exemple― la carrera d’Enginyer Industrial no va aparèixer a Madrid fins el 1845 i a Barcelona fins el 1851, tot i que aquesta tenia precedents: va absorbir les càtedres tècniques i científiques que la Junta de Comerç havia anat creant des de l’any 1769. Perquè els estudis d’enginyeria de Camins no es van poder cursar a Barcelona fins l’any 1973. Si, en l’entretant, algun català la volia cursar, havia d’anar a fer–ho a Madrid. Però el que succeïa mes freqüentment, era que els enginyers de Camins que havien estudiat a Madrid, dirigissin l’Obra Pública que es feia a Catalunya.

Aquest prestigi de que parlem es va veure incrementat quan, a més de funcionaris, la carrera començà a donar ministres al govern, com ho foren ben aviat José Echegaray i Pràxedes Mateo Sagasta.

Entre els xicots que, ara mateix, surten de l’Escola de Camins, dos amics, mantenen una animada conversa, plena de projectes de futur.

Un d’ells, l’Ignacio Sanz, es fill d’un important càrrec del ministeri d’obres públiques; l’altre és en Floriberto Gomez Garcia, fill d’un comerciant que explota dues drogueries/perfumeries, una pels voltants de Cuatro Caminos i l’altre, al centre de Madrid, al carrer Hortaleza.

L’Ignacio Sanz te la feina assegurada, baixada directament del cel de la dictadura; en Floriberto tindria la possibilitat de continuar el negoci familiar, però ell te uns altres horitzons.

―Jo tinc sempre molt present –li deia Floriberto a l’Ingnacio― el que deia, ja fa uns anys, el professor José Maria Aguirre Gonzalo als seus alumnes: la tasca professional dels Enginyers de Camins està composta, en línies generals, per dos branques hiperbòliques complementàries: una la tècnica i l’altre la de direcció o planificació. L’activitat professional la iniciem amb un 100% de treball tècnic i el 0% com a directiu o planificador.

―Salvant les excepcions... –interferí l’Ignasi, potser pensant en el seu propi futur.

―Si, però, salvant les excepcions, és clar que, en general, amb el pas dels anys, la nostra visió de futur serà cada vegada més clara i ens exigirà orientar i decidir l’esdevenidor de les infraestructures que, no ho dubtis, es la raó fonamental del ser de la professió que avui estrenem.

―Home, això de decidir el futur, desenganya’t, sempre queda en mans d’uns quants. Es necessiten padrins.

―Es que jo –afirmà amb un punt d’immaduresa― tinc clar que, amb el temps que faci falta, vull ser dels que decideixen. Primer, col·laborant amb companys més experimentats en projectar, construir i conservació d’obres; l’etapa següent serà buscar col·laboradors per dirigir i desenvolupar nosaltres mateixos aquestes funcions. Jo ja soc conscient ara, que el que adquireix major importància es la planificació i la pròpia activitat professional ja ens demana promoure i desenvolupar els plans d’infraestructures, siguin de carreteres, autopistes, xarxes ferroviàries, plans hidràulics o ports.

Es a dir, com deia el professor Aguirre Gonzalo, estem aconseguint el 100% de planificadors i directius, ni que sigui en detriment de la part tècnica a prop del 0%.

―Sí, està ben vist, però no pot ser que la nostra part tècnica desapareix–hi, ja que és la base fonamental per poder desenvolupar amb eficàcia i encert les funcions de directius i planificadors. Aquest és el com i el què amb que ens trobarem en la nostra vida professional. En aquesta primera etapa que dius, haurem de fer el que correspon al com que és la manera com desenvolupem. i executem els treballs de la nostra professió.

―Si, d’acord, però es important sentir com avancem professionalment i així aviat ens adonarem de que ja no en tenim prou amb el treball tècnic, sinó que volem planificar–lo per buscar com es pot beneficiar la societat, aprofundint, segurament de forma lenta al començament, més ràpidament després, el què de la professió.

―Be, en un concepte molt més ampli podríem estendre aquests conceptes com i què, que deia, ja des del començament de la carrera. Durant els estudis en l’Escola aprenem els secrets de la professió, es a dir, estem en el com tindrem que desenvolupar en el futur el nostre treball. Acabada la carrera passem al què, desenvolupant totes les ensenyances rebudes. Però no per això, deixarem d’incrementar el com en el desenvolupament del nostre treball quotidià. Les experiències pròpies i alienes, els articles tècnics, els congressos, els intercanvis tècnics amb altres companys d’aquí i d’arreu ens oferiran l’ocasió de que el com vagi quedant superat pel què.

―Si, hi estic totalment d’acord. Però es que a mi –reblà Floriberto― el que realment m’interessa, com t’he dit, es el què, és a dir, decidir.

La posició de domini, innata, que manifestava de forma tan inequívoca el novell enginyer de camins Floriberto Gómez Garcia, en la conversa amb el seu amic Ignacio Sanz, aviat es va veure enfrontada amb la dura realitat. La seva promoció fou la primera que, en aquesta carrera, tenia molt difícil trobar feina.

Després de donar veus i contestar anuncis, en Floriberto va anar a parar a una entitat privada, subvencionada per l’Administració, que buscava un Director General. Es tractava de la Asociación Española de la Sopa de Ajo, honorable entitat –sense ànim de lucre― fundada l’any 1949 a Madrid i que treballava des dels seu inicis en la defensa i promoció de la sopa de ajo. El seu objectiu principal havia estat i continua sent aconseguir una sopa de ajo més segura i de millor qualitat i matisar gustos.

Precisament, l’A.E.S.A., a finals de l’any 1971 havia estat declarada Entidad de Utilidad Pública pel Govern, que subratllava encara més el seu caràcter de servei a la societat. L’A.E.S.A., al llarg de la seva existència sempre s’havia proposat adaptar les seves activitats als canvis socials i econòmics que en cada moment es produïssin.

Sempre contant amb l’estreta col·laboració de diversos organismes de les administracions públiques, empreses fabricants i distribuïdores de sopa de ajo, així com amb d’altres Associacions i Federacions nacionals i internacionals de diversa índole.

D’aquí la necessitat d’incorporar un Director General, que cuidés de donar impuls a les múltiples activitats de l’Asociación, tan de caràcter tècnic com de formació o conscienciació ciutadana de les nombroses qualitats dietètiques i asèptiques de la sopa de ajo.

Entre les múltiples activitats que es volien implementar, diversificar i potenciar, destacaven:

―Dins del capítol Activitat Institucional, una original iniciativa del President de l’Entitat, en la que es pretenia recollir les experiències de totes aquelles persones que, al llarg de la seva vida, han ingerit cent litres de sopa de ajo. A tots ells anava dirigit el programa Hectòlitro de sopa de ajo.

La finalitat última d’aquest projecte de caràcter merament participatiu, era millorar la qualitat de la sopa de ajo, així com la conscienciació dels ciutadans en assumptes de sopes. Però a més, amb aquesta proposta es volia reafirmar el caràcter social de la sopa de ajo i contribuir a la formació i educació dels consumidors i del públic en general.

―Dins el capítol Activitat de Serveis al Soci, el que es volia implementar eren les Jornades i Congressos. La Direcció de A.E.S.A. volia implementar un primer Congreso de la sopa de ajo, que després es volia anual; un Symposium Nacional de la sopa de ajo, que es celebraria a Saragossa; i, finalment, un Congrés Iberoamericà de la sopa de ajo, però aquest potser es deixaria per l’exercici següent, donada la complexitat d’organització.

La veritat, però, era que el càrrec, tot i els grans projectes a desenvolupar, des d’un punt de vista econòmic la remuneració oferta era baixa, per no dir insignificant i, la feina, per descomptat queia molt lluny de les aspiracions i dèries de grandesa de Floriberto. No obstant, finalment Floriberto acceptà l’oferta: pensà més valia això que res i potser a la fi podria fer alguna relació que li servís en el futur. Qui sap!

I mentre ell passava el temps entretingut ―havien passat quatre anys esperant una oportunitat― els membres de la promoció, en atur, es reunien sovint per parlar de la situació. En una d’aquestes reunions Floriberto Gómez proposà anar a parlar amb el llavors President del Col·legi d’Enginyers de Camins, Juan de Arespacochaga. El qui portà la veu cantant en aquella reunió d’enginyers en l’atur, fou Floriberto Gómez, el seu promotor.

Floriberto Gómez ―llavors un xicot prim, amb ulleres, mes aviat tímid― al front de la delegació es va créixer, impressionà el President amb la seva verbositat.

Poc temps després de la reunió, Juan de Arespacochaga fou nomenat ―1976― Alcalde de Madrid, per el llavors Ministre de Governació Manuel Fraga. El primer que va fer el nou alcalde en assumir el càrrec i amb molta lògica, fou un balanç dels problemes de Madrid; un cop assumit el panorama, decidí convertir el Pla de Sanejament Integral en objectiu preferent. Es tractava d’acabar amb el nauseabund espectacle de zones del sud de la ciutat en que les aigües residuals corrien i s’estancaven a cel obert.

Juan de Arespacochaga, llavors, se’n recordà d’aquell noi, prim i amb ulleres que el fou a veure al front de la delegació d’Enginyers de Camins en l’atur. Demanà a la seva secretaria que el localitzés. I li donà feina.

Però la cosa no durà gaire. Al cap d’un parell d’anys, va venir la Transició i amb ella el cessament del