Món rural: Mots que es perden

By Josep Espunyes

Al món rural hi ha desaparegut, en cosa de pocs anys, tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s'hi tornarà a repetir mai més. Arreu, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, les granges de porcs i d'aviram han reemplaçat la cort i el galliner de casa, la calefacció de gas o de gasoil ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l'aixada... Una desaparició de velles formes de vida i de treball que ha comportat, també, la desaparició o la reculada, en la parla viva, d'una bona part del llenguatge que els era inherent. Un llenguatge antic i ric que Josep Espunyes recull, en bona part, en aquesta obra.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Salòria
• Release date: Mar 13, 2018
• ISBN: 9788412322040

Book preview

portadilla

Índex

Coberta

Portadella

Pròleg

Observacions

Llista d’abreviatures

A

B

C

D

E

F

G

H

I

J

L

M

N

O

P

Q

R

S

T

U

V

X

Z

Notes

Crèdits

Pròleg

L’estiu de l’any 2010 vaig publicar un article a la revista Llengua Nacional, núm. 71, titulat «La castellanització del català». El reprodueixo tot seguit:

«Veure com el català s’afebleix i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant co

l·l

oquialment com literàriament. Els quaranta anys de franquisme que els catalans vam haver de patir —és a dir, quaranta anys de persecució de la nostra llengua, bandejada de la vida pública— ens van fer més mal que no ens pensem. En efecte, al cap de pocs anys d’acabada la guerra, a cada casa i a cada cafè hi havia un aparell de ràdio que només emetia en castellà, i posteriorment, un de televisió que va seguir el mateix patró. Molts catalans van agafar el costum de parlar reiteradament en castellà —ja fos per una idea de bona educació mal entesa davant els castellanoparlants, ja fos per esnobisme, ja fos per acomplexament cultural— i com a conseqüència van anar castellanitzant el català que continuaven parlant de tant en tant. I avui els descendents d’aquells catalans, les noves generacions, el català que parlen —i escriuen— l’aventen castellanitzat. Pitjor, pensen en castellà el català que parlen. »És clar que tampoc no podem dir, tret d’honroses excepcions, que els catalans hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota l’excusa, de mal pagador, de a mi no me l’han ensenyat. I quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi ha haguda pas gaire. Sobretot pel que fa al català que avui es parla als mitjans de comunicació audiovisuals catalans, que si no és infame poc se’n falta. I Déu n’hi do, d’altra banda, del que comencem de veure escrit en la premsa catalana. Uns mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el fan arribar fortament embastardit.

»Avui sentim, a la ràdio, a la televisió, al carrer, com el català que s’hi parla es va quedant sense pronoms febles. I, de retruc, veiem com el català escrit comença a patir del mateix mal. Els més castigats són, de moment, els pronoms adverbials hi i en. De fet, quan suprimim un d’aquests pronoms febles de la nostra parla ja no parlem en català, sinó que ho fem amb sintaxi castellana. Quan diem Ara es posa per "Ara s’hi posa, respecte a una trucada telefònica per a algú de casa o de la feina, la construcció que fem no és la catalana, sinó la castellana. I passa exactament el mateix quan diem No tinc més —calc del castellà No tengo más— per No en tinc més", quan se’ns demana, per exemple, un caramel del grapat que en teníem i ja no ens en queda cap.

»Una castellanització que també afecta fortament la nostra parla, que en pocs anys ha perdut tota una pila de mots i expressions originals considerable. (...) Una castellanització que de mica en mica va desplacant, en la parla de la gent jove i de mitjana edat, el català que es parlava a la part baixa de l’Alt Urgell —municipis de Bassella, Oliana i Peramola— cinquanta anys enrere». Vegeu tot seguit, en el text que us presentem, una bona colla d’exemples d’empobriment i de castellanització del català. Escanyat gradualment pel castellà —la llengua de l’Estat que ens colla i, doncs, la forta—, el català com més va més arracona el gir propi —morfològic, sintàctic, fonètic— i el va substituint pel forà. És a dir, que hi va a remolc, colonitzat: recula got i avança vas, recula ampolla i avança botella, recula cloure i avança tancar, recula aresta i avança espina —respecte al peix—, recula avesar i avança acostumar, recula mancar i avança faltar, recula fressat i avança transitat o freqüentat...

Ara bé, també és veritat, com vaig publicar en un altre article a la revista Llengua Nacional, núm. 82, l’any 2013, que «a la ruralia hi ha desaparegut tot un seguit de formes de vida i de treball que, de ben segur, no s’hi tornaran a repetir mai més.

»Pertot, la tracció mecànica ha desplaçat la força animal, la granja de porcs o d’aviram ha reemplaçat la cort i el galliner de casa, la paret de bloc i de totxo ha bandejat la paret de tàpia, la calefacció de gas o de gasoil ha ocupat el lloc del foc a terra, el motocultor ha arraconat la fanga i l’aixada... Consegüentment, aquesta desaparició de velles formes de vida i de treball ha comportat la desaparició o la reculada, en la parla viva, d’una bona part del llenguatge que els era inherent; un llenguatge que la gent diguem-ne granadeta encara coneixem o ens és familiar, mentre que per als joves de trenta anys en avall és com si sentissin ploure. Ells s’entenen més de termes informàtics com ara clicar, piular (al Twitter), penjar (un article), baixar (una foto)...».

Que es perdin mots perquè hi ha feines que ja no es practiquen, doncs, és força lògic. No hi ha referents. Allò que ja no és tan lògic és que reculin, o bé que es perdin, verbs l’acció dels quals avui es practica molt més que no es practicava abans. Em refereixo a verbs com sallar, brunzir i polsar, tots tres amb una mateixa accepció: «fer camí veloçment», una cosa que com més va més es fa, sobretot en els camps del motorisme, de l’automobilisme, de la nàutica i de l’aviació. O bé peüllar, acció de caminar de pressa, també en franca regressió, quan avui veiem caminar, i de vegades de pressa, força més gent que no abans, tant a fi d’esbargir-se com a fi de fer salut. Quatre verbs —sallar, brunzir, polsar i peüllar— desplaçats per córrer i anar de pressa.

Dos verbs més en franca regressió, i que designen accions prou vives i notòries, són empudegar, «omplir de pudor», i tufejar, «emanació d’olor desagradable». A la ruralia, mai no s’hi havia sentit tanta pudor —o brasta, o catipén— de femta i purins com avui, sobretot quan el pagès els escampa als conreus a tall d’adob, ni tant de tuf de benzina i de gasoil a conseqüència de la combustió d’un futral de motors. (...)

Un altre verb l’acció del qual es duu a terme diàriament a la pagesia, però que avui està pràcticament perdut, és escorrumflar, «munyir un braguer fins a treure’n la darrera gota de llet».¹

A part la pèrdua de verbs, la pèrdua de substantius que ha patit la nostra llengua d’ençà dels darrers anys del segle xx també és grossa. Amb l’agreujant, n’estem segurs, que hi ha paraules que han desaparegut de la llengua viva i no han estat recollides en cap dels innombrables treballs que s’han fet arreu del país sobre la nostra parla. Quina llàstima!

Observacions

Finalment, quatre observacions:

a) La terminologia que es presenta en aquest recull és la que se sentia a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjan segle xx. Jo, hi vaig néixer l’any 1942, concretament a Peramola, i me’n vaig anar l’any 1964. Recordo molt bé com s’hi parlava i constato en aquest llibre la parla que hi sento avui dia. De fet, en aquest recull no hi ha cap paraula que jo no hagi sentit en boca d’algú de Castell-llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Bassella i Bassella, una població avui sota les aigües de l’embassament de Rialb.

b) La terminologia que es recull en aquesta obra no vol dir, ni poc ni molt, que només sigui específica de les poblacions suara esmentades. A Peramola, per exemple, hi ha viscut gent provinent d’Anglesola, Claravalls, Oliola, Tiurana, Torà, Sanaüja, Ribelles, la Baronia de Rialb, Hortoneda, Gavarra, Nargó, Organyà, el Cap de la Vall (Cabó), Senyús, Avellanet, Aravell, Travesseres, Lladurs, Pinell..., la parla de la qual ha enriquit la dels peramolins de sempre amb aportacions com ara buixir (lladrar), catxurro (gaferot), tartelló (remolí de vent), etc.

c) A la part baixa de l’Alt Urgell, i a l’alta de la Noguera, els noms que acaben en -aire no són d’una terminació pel que fa al gènere ―com entren els nostres diccionaris―, sinó que la llengua els distingeix, masculí i femení: «un home missaire», «una dona missaira»; «de jove, el padrí feia de pellaire», «de jove, la padrina feia de pellaira»; «aquell home és un voltaire», «aquella dona és una voltaira»; etc.

Així mateix, els adjectius en ant i ent tampoc no hi solen ser d’una terminació, sinó de dues, masculí i femení. Per exemple: «és un home elegant», «és una dona eleganta»; «aquest suc és amargant», «aquesta ametlla és amarganta»; «és un xicot molt prudent», «és una mossa molt prudenta»; «oli bullent», «aigua bullenta»; etc.

d) El mot pot tenir altres significats, però a l’obra només l’entrem en el sentit que s’exposa en aquella entrada concreta. Si s’acompanya d’un asterisc, vol dir que no ha estat recollit al Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, edició digital.

Josep Espunyes

Llista d’abreviatures

adj. adjectiu

adv. adverbi

f. substantiu femení

f. pl. substantiu femení plural

interj. interjecció

loc. adv. locució adverbial

m. substantiu masculí

m. pl. substantiu masculí plural

v. intr. verb intransitiu

v. pron. verb pronominal

v. tr. verb transitiu

A

Abardomar-se* v. pron. Barallar-se violentament. «El Pere i el Joan es van abardomar com si s’haguessin tornat bojos. I tot plegat per no res. Quina bardoma!»

Pràcticament desplaçat per agafar-se o agarbonar-se.

Abarraganat -ada adj. i m. i f. Persona mal vestida, bruta, de baixa estofa. «Si hi ha algun home abarraganat, al poble, aquest és en Blai.»

Abarronar* v. tr. Donar cops violentament, abatanar. «Si et tornes a aturar, ruc, t’abarronaré de debò!»

Abastar v. tr. Prendre, allargant la mà, una cosa distant; abescar, averar. «Vicenç, m’abastes el porró, si us plau?»

Pràcticament desplaçat per agafar o atansar.

Abastar, amb significat d’abraçar —o contenir, o incloure—, també va reculant: avancen comprendre i el castellanisme abarcar.

Abescar v. tr. Vegeu abastar. «Si vols que t’abesqui aquella figa, te l’abescaré.»

Abillar v. tr. Guarnir, engalanar, empolainar. «No sé qui la va abillar, la Mercè, quan es va casar, però feia un pam de goig.»

Pràcticament desplaçat per arreglar.

Aboreitar* v. tr. Llaurar a la primavera els trossos de cultiu que es deixen reposar un any per altre; emprimar. «Ahir al matí vaig aboreitar els trossos de les Esposes.»

Abrusar v. tr. Sotmetre a l’acció del foc. «Aquell foc va ser infernal. En un tres i no res va abrusar tota la solana.»

Pràcticament desplaçat per cremar.

Acabuir* v. tr. Proveir-se d’allò que s’ha de menester perquè no manqui. «Cal acabuir llenya, amb vista a l’hivern, que se’n crema molta.» // També fer cabre, encabir. «He pogut acabuir tot el fato a la cistella.»

Acanellar-se* v. pron. Posar-se al canell. «Abans, al canell, només ens hi acanellàvem el rellotge. Avui, el jovent hi porta de tot.»

Acaramullar v. tr. Ocupar fins a vessar la capacitat d’un receptacle: gallega, cistella, portadora, etc. «Acaramullar la cistella de bolets.»

Avança omplir.

Acarnissar-se v. pron. Obrar molt cruelment i d’una manera aferrissada. «Li va començar a pegar, i s’hi va acarnissar tant que li va deixar la cara feta un mapamundi.»

Avança el castellanisme ensanyar-se.

Acavallar v. tr. Unió sexual del cavall amb l’euga o la somera. «Del meu record, a Peramola ni a Oliana mai no hi ha hagut cavall per a acavallar. En canvi, al municipi de Bassella sí.» // Figuradament, unió sexual de l’home amb la dona. «L’Agnès va arribar verge al matrimoni. Mentre va festejar, no es va deixar acavallar mai.»

Pràcticament desplaçat per cobrir o muntar.

També fer carregar una biga damunt una altra o damunt la paret. «Fes-la venir una mica més ençà, la biga, que no acavalla prou.»

Acavallonar v. tr. Amuntar o apilar les garbes al tros de deu en deu.¹ «A casa, quan jo era un callastrot i segàvem, qui acavallonava les garbes era jo.» // També fer cavallons o crestes a la terra per tal de dividir-la en eres, a fi de plantar-hi hortalisses o regar-la. «He d’anar a acavallonar els horts de les Figueres, perquè arribarà el bon temps i m’atraparà amb els pixats al ventre.»

Acèrrim -a (pronunciat acerri o acèrria) adj. Constant, incansable en el treball. «Mira, el jove de cal Gualba ja ha fet un altre cobert nou. És acèrrim, aquell xicot.»

Acert -a* adj. Terme, com a adjectiu, que no recull cap dels nostres diccionaris. Pot ser que provingui del llatí ad-certus, decidit, determinat. «El nen ha nascut acert i adret».

Per temps vell, en algunes cases de Peramola s’hi deia l’oració següent: «Fes bé i no facis mal / i d’altra pregària no et cal. / I que Déu ens guardi / de malalties, secades i pedregades, / i que tots els fills que vinguin en aquesta casa / siguin acerts i adrets i d’un a un».

Aclaparar v. tr. Fer sucumbir sota un pes, sota una càrrega excessiva. «Tant de dolor al cos m’aclapara.»

Avança el castellanisme agobiar.

Acoflar-se v. pron. Asseure’s amb tota comoditat, arrepapar-se, escarxofar-se. «A la nit, en havent sopat, el padrí s’aclofa al sofà i mira la televisió fins que no se’n va al llit.»

Avança el castellanisme apoltronar-se.

Acogomar-se v. pron. Inclinar la part superior del cos, cap a terra. «Al bolet no hi puc anar gaire, jo. Acogomar-me m’adoloreix la corronada.»

Pràcticament desplaçat per acotar-se o ajupir-se.

Acollar* v. tr. Un vehicle de transport agafar inclinació abaixant-se del davant. «El carro anava massa carregat del davant i acollava.»

Aconductar-se v. pron. Concertar amb un facultatiu —metge, apotecari, etc.— la prestació dels seus serveis mitjançant un pagament periòdic; aconduir-se. «El metge no m’ha volgut aconductar perquè diu que té massa gent.»

Normalment, les famílies s’aconductaven amb el metge i l’apotecari, però també n’hi havia que tenien aconductat el ferrer, el barber, el manescal i el sastre.

Aconduir-se v. pron. Vegeu aconductar-se. «No m’hi vull aconduir més, amb aquest barber. No sap tractar la gent.»

Acorriolar-se v. pron. Caminar l’un darrere l’altre, enfilerats. «L’ovella és un animal que s’acorriola.» // v. tr. Arreplegar l’herba segada en reng, per tal de carregar-la o enfeixar-la. «Aquesta tarda aniré a acorriolar l’alfals que vaig segar a Fontdenvila.»

Acruçolar* v. tr. Atribolar intensament, causar un neguit intens, turmentar. «La sogra l’acruçola amb els seus retrets; no la deixa viure.»

Acuguçat -ada* adj. Acotat, acotxat. «Si no m’acuguço al peu del ribàs, estic segur que aquella ventada em tomba.»

Pràcticament desplaçat per ajupit o arrupit.

Acular v. tr. Un vehicle de transport agafar inclinació abaixant-se del darrere. «El carro anava massa