Per què la independència va fracassar i per què encara és possible

By Adrià Alsina

1 d’octubre de 2017: les imatges de la policia espanyola apallissant votants inunden televisions i webs de tot el planeta, el món espera un missatge clar. Ens sumem a l’onada de simpatia internacional que ha generat la violència policial del matí? O donem força al vot i al resultat, que tot indica que serà rotundament a favor de la independència de Catalunya? Què és més important, el que ha passat fora de les urnes o el que hi ha dins de cada urna? La decisió és difícil. Adrià Alsina explica les decisions dels líders i la comunicació de l’independentisme durant 2017, li dona la volta a alguns mantres del procés i proposa una estratègia per arribar més forts i més convençuts la propera vegada. Per aprendre i fer-ho millor, l’autor agafa tant les millors idees dels grans pensadors com les estratègies que més bé han funcionat en altres processos de canvi sobtat de poder, des de les revolucions franceses i americana fins als casos d’Escòcia o Quebec. Què tenen a veure els extraterrestres amb els estats? Què podem aprendre de Kim Jong-Un? Què ens indica el protagonisme de la ràdio en la revolució portuguesa de 1974? Com es poden aprofitar les sentències europees? Quanta gent necessitem? Què s’ha de dir en un discurs de proclamació d’independència? Tot això i molt més per tornar-ho a fer, però, aquest cop, fer-ho millor.

• Language: Català
• Publisher: Los Libros de la Catarata
• Release date: Mar 15, 2021
• ISBN: 9788413522081

Adrià Alsina

Doctor en Comunicació per la Universitat de Vic, on actualment és professor de Periodisme i Comunicació Global. De pare català i mare portuguesa, ha viscut a Madrid, París, Washington, São Paulo i Hong Kong, com a consultor per a diverses organitzacions internacionals com l’OCDE o el Grup Banc Mundial. El 2017 va viure el referèndum des de dins com a cap de Comunicació de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat de la que actualment és secretari nacional.

Book preview

L’AUTORIA.

Introducció

Per què els ALIENÍGENES governen el món

Si el govern està amagant informació dels extraterrestres, ho està fent molt millor que qualsevol altra de les coses que fa.

Stephen Hawking

El 8 de juliol de 1947, Walter Haut, responsable d’informació pública de la Base Aèria de Roswell, Nou Mèxic, emet un sorprenent comunicat de premsa que afirmava que el personal del Grup de Bombarders 509 havia recuperat un disc volador que s’havia estavellat en un ranxo prop de la base. L’endemà, el comandant general de la 8a Força Aèria declara que, en realitat, el que havia recuperat el personal de la base era un globus meteorològic.

La història queda mig oblidada durant dècades, fins que als anys 70 l’ufòleg Stanton Friedman la recupera a través d’una entrevista amb un dels implicats i l’associa definitivament amb extraterrestres. Des de llavors, Roswell es converteix en sinònim de conspiració. Hi ha qui diu que l’exèrcit, la CIA i vés a saber qui més va recuperar fins i tot cossos d’alienígenes que van acabar dipositats a la famosa Àrea 51, prop de Las Vegas. Si esteu abonats a HBO, podeu veure una sèrie titulada Roswell, New Mexico, una història protagonitzada per extraterrestres disfressats d’humans que s’enamoren, fan l’amor amb humans normals i altres coses de postadolescents mentre s’escapen de perillosos homes de negre a sou del Govern dels Estats Units. La ciutat de Roswell s’ha convertit en un imant per al turisme de conspiració i hi trobareu fins a dos museus dedicats als ovnis.

Extraterrestres o globus meteorològic, doncs? Ni l’un ni l’altre. Gràcies a una fenomenal investigació del New York Times, el 1994 es va descobrir la veritat. Allò que va caure a Roswell no venia de l’espai exterior, sinó de la pròpia base militar. Tampoc era ben bé un globus, sinó molts globus alhora que formaven part d’un experiment generosament finançat per construir artefactes voladors silenciosos per poder escoltar converses a molta distància, idealment al cel de la Unió Soviètica. El projecte no va acabar de funcionar, però de saber-se en plena Guerra Freda hauria provocat una crisi diplomàtica de primera magnitud amb els soviètics, així que el primer oficial de comunicació li va donar la culpa als alienígenes i el segon als meteoròlegs. Com que els alienígenes són molt més excitants, la massa va fer la resta i avui dia encara circula més la versió extraterrestre que la investigació amb documents reals del New York Times¹.

La gràcia de tot plegat és que, durant tots aquests anys en què el mite alienígena es va anar fent gran, la CIA, l’FBI i les pròpies forces armades van tenir una actitud gairebé contemporitzadora amb el fenomen. Es van dedicar a actuar talment com si estiguessin amagant extraterrestres a l’armari, perquè això inflava el mite per a la gent benintencionada que mirava d’enxampar plats voladors i desemmascarar elaborades conspiracions secretes... mentre desviava l’atenció de la conspiració més òbvia: els Estats Units van practicar una política exterior descaradament agressiva durant tota la Guerra Freda i posteriorment. Conspiració? I tant, però no amb extraterrestres, sinó amb dictadors, revolucionaris i grups terroristes de tot tipus per mirar d’espiar, atacar i fer caure règims teòricament filocomunistes o la mateixa Unió Soviètica.

Alhora, tota la mitologia associada a aquestes agències, especialment la CIA, la va convertir als ulls de la cultura popular en una mena de govern totpoderós a l’ombra, que tant negociava tractats galàctics com posava i treia governs a l’Amèrica Llatina. Això era molt bo per a la CIA i encara més bo per als seus gestors, perquè l’aura mística amb què els envoltava la cultura popular els donava un poder —un Poder en majúscules— sobre la Casa Blanca i els seus presidents que mai haurien somiat els seus equivalents britànics o francesos. Diversos presidents dels Estats Units han reconegut que una de les primeres preguntes que van fer en arribar al Despatx Oval va ser: els extraterrestres existeixen?

La veritat, però, és que la CIA no ha estat mai aquest sottogoverno totpoderós i perfecte que la cultura popular de Hollywood ha imaginat. La CIA falla, i falla molt. Al Vietnam, l’agència ja va cometre un error majúscul en considerar els revolucionaris vietnamites uns agents de la Unió Soviètica o de la Xina en comptes del que eren: nacionalistes vietnamites que volien expulsar el poder colonial francès. De fet, al tractar-los com a perillosos comunistes, la CIA va aconseguir precisament apropar els vietnamites a la Unió Soviètica i convertir la Guerra del Vietnam en el fracàs més espectacular de la política exterior dels Estats Units del segle XX. Però és que el Vietnam només va ser una de moltes anàlisis equivocades que van portar a la creació de desenes de governs obertament antiamericans a països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.

I què dir de l’11 de setembre del 2001, l’atac terrorista més espectacular de la història? Martin Evans relata a Afghanistan, a New History com al voltant de 35.000 àrabs-afganesos van rebre formació de la CIA al Pakistan amb un cost estimat de 800 milions de dòlars fins l’any 1988. Alguns dels màxims beneficiaris de la CIA van ser aliats clau de Bin Laden durant molts anys, com Jalaluddin Haqqani i Gulbuddin Hekmatyar. Haqqani —un dels col·legues de Bin Laden als anys vuitanta— va rebre pagaments directes d’agents de la CIA.

Però la llista continua: un altre amiguet de Bin Laden, Omar Abdel Rahman, àlies el xeic cec, va rebre visats de la CIA per entrar als Estats Units. Rahman reclutava àrabs per lluitar a la guerra afganosoviètica i funcionaris egipcis van confirmar que la CIA l’havia ajudat activament. Rahman és avui a la presó per coorganitzar el primer atemptat de les Torres Bessones, el del 1993. Després dels atemptats del 2001, la Comissió Nacional sobre Atacs Terroristes dels Estats Units va concloure que l’FBI i la CIA no van servir correctament les administracions de Bill Clinton i George Bush i van detectar fallides institucionals profundes a les dues