Girona: Un equip, una afició I una ciutat de primera

By Albert Bassas Pujol

El Girona tenia un deute amb la seva gent i aquest estiu el va poder saldar. Després de tres ascensos frustrats en les darreres temporades —amb el partit contra el Lugo com a capítol més cruel— i d’un quart intent menys conegut fa més de 80 anys, el Girona va aconseguir per fiel desitjat ascens a Primera el 4 de juny del 2017. Una data que quedarà gravada per sempre més en la història d’aquest club nascut l’any 1930 i que les ha vistes de tots colors, fins al punt de trobar-se a un pas de la desaparició en més d’una ocasió. L’ascens a la màxima categoria del futbol espanyol per primer cop a la història es va aconseguir després d’un empat a res contra el Saragossa a Montilivi quan encara quedava una jornada pel final. Aquell fet va donar pas a uns dies d’eufòria desfermada en què tothom, jugadors i aficionats, es van poder alliberar de la llosa amb la qual havien carregat els últims anys i que havia anat guanyant més pes a cada patacada. L’explosió d’alegria va ser tan gran que la ciutat sencera va sortir al carrer per celebrar l’èxit esportiu més important que mai s’havia viscut a Girona, on el futbol, fins aquest moment, acumulava més història que tradició. Competint amb nota contra els millors i amb l’aterratge del Manchester City a la propietat del club, el Girona ha entrat en una nova dimensió tan illusionant com desconeguda, a la qual, ara mateix, ningú s’atreveix a posar límits.

FRAGMENTO

En una entrevista concedida en aquest portal web, el nou president del Girona va deixar caure que si Delgado no havia acabat venent el club a Ricardo Pini és perquè ja tenia una altra proposta molt avançada. “Pini no ha entrat al club perquè el club ja estava venut des de feia un parell d’hores. No puc dir qui hi ha al darrere d’aquesta compra perquè hi ha un acord de confidencialitat i, en cas de fer-ho públic, podríem tenir problemes. La part compradora així ho ha demanat”, desvelava Otamendi. “És probable que el nom dels compradors no se sàpiga ni avui, ni demà, ni la setmana que ve”, va afegir davant la sorpresa de tothom.
Passats uns dies, l’1 d’abril d’aquell 2014, va ser quan el gerent del club, David Hugas, comunicava oficialment que la venda del club ja s’havia signat davant de notari i que el nou grup inversor es quedaria amb el 80 de les accions, de manera que Josep Delgado concentraria només un 17,5% del total, mentre que el 2,5% restant correspondria als petits accionistes.
Hugas també va explicar que els compradors havien contactat amb Josep Delgado a través de Pere Guardiola, germà de l’actual entrenador del Manchester City, que havia actuat d’intermediari. “Només puc dir que és capital de procedència espanyola i també catalana, que ens permetran poder sortir del concurs de creditors, sense que ells hagin posat ni un euro al respecte. Només s’han limitat a comprar el club però això ens possibilita poder sortir del concurs, mitjançant altres vies”, comentava Otamendi en l’entrevista, sense entrar en més detalls.

ACERCA DEL AUTOR

Albert Bassas Pujol. Nascut a Barcelona, l’any 1983, és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seva carrera professional en diverses emissores de ràdio municipals fins a fer el salt a Punto Radio, l’any 2005, com a periodista esportiu. Després d’uns passos per altres cadenes de referència com Catalunya Ràdio o la Cadena SER, s’incorpora l’any 2011 a RAC1 on treballa actualment. És cronista del Girona FC pel diari La Vanguardia i participa regularment en tertúlies televisives a Esport3 i 8TV dedicades al Girona FC. Des del 2010 també posa veu a Montilivi com a speaker de l’estadi del Girona. 

• Language: Català
• Publisher: Al Poste Ediciones
• Release date: May 31, 2018
• ISBN: 9788415726760

Book preview

portada

GIRONA

UN EQUIP, UNA AFICIÓ

I UNA CIUTAT DE PRIMERA

Albert Bassas

Nascut a Barcelona, l’any 1983, és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seva carrera professional en diverses emissores de ràdio municipals fins a fer el salt a Punto Radio, l’any 2005, com a periodista esportiu. Després d’uns passos per altres cadenes de referència com Catalunya Ràdio o la Cadena SER, s’incorpora l’any 2011 a RAC1 on treballa actualment. És cronista del Girona FC pel diari La Vanguardia i participa regularment en tertúlies televisives a Esport3 i 8TV dedicades al Girona FC. Des del 2010 també posa veu a Montilivi com a speaker de l’estadi del Girona.

GIRONA

UN EQUIP, UNA AFICIÓ

I UNA CIUTAT DE PRIMERA

Albert Bassas

© Albert Bassas, 2018

© Diseño de cubierta: Adrián López Viamonte

© Fotografías: Cordon Press y agencias

© Al Poste, 2018

Fuencarral, 70

28004 Madrid (España)

Tel.: [phone]

www.alposte.es

Primera edición: marzo de 2018

IBIC: WSJA

ISBN: 978-84-15726-75-3

E-ISBN: 978-84-15726-76-0

Depósito legal: M-8.523-2018

Impreso en España - Printed in Spain

Reservados todos los derechos. Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización escrita de los titulares del copyright. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento

de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 - 93 272 04 47).

A la família i sobretot a tu, Sara, per la paciència en un dels moments més intensos de la nostra vida.

A tu, Pol, perquè aquest llibre, d’aquí a uns anys, et permeti conèixer millor l’origen dels nostres colors.

A tu, Xavier, per brindar-me la oportunitat.

I a tu, Girona, senzillament, per haver-ho fet possible.

Pròleg

Jordi Bosch i Molinet

Periodista, productor de televisió i soci 103 del Girona FC

El Girona FC ha esperat gairebé tota una vida: 80 anys, 11 mesos i 20 dies per pujar a la Primera divisió del futbol espanyol. Exactament el temps transcorregut entre un vespre de l’estiu de 1930 i la tarda del 4 de juny de 2017. Vaig arribar a conèixer algun dels gironins que fundaren el club a la trobada al Cafè Norat de la Rambla, com el farmacèutic Lluís Ribas Crehuet o dels joves futbolistes que formaren a la primera alineació, com en Fèlix Farró. A tots els que hem seguit el Girona, quan es consumava l’ascens, l’emotivitat del moment desencadenava una allau d’imatges i records de la nostra vida com a gironistes.

La meva pel·lícula blanc-i-vermella és borrosa al principi. Era un infant. Vista Alegre. El camp ple i la tradició del futbol a Girona els diumenges a la tarda. A Montilivi, a Tercera o Segona B, fórem prou feliços. Cada tres o quatre anys ens apropàvem una mica, —només una estona—, a la gran il·lusió, que finalment acabava demostrant-se una quimera: pujar a la Segona divisió. No aspiràvem a res més. Però l’energia s’acabava i cada temporada era més difícil. La dimensió social, esportiva i ciutadana del Girona es deteriorava. Ho vaig viure ja essent un jove periodista, quan al llarg de cinc temporades vaig cobrir els desplaçaments del Girona. Foren èpoques en què, amb diferent graduació, sempre vivíem amb l’aigua al coll.

Però res pot ser tan intens com allò que el Girona ha viscut la darrera dècada, que enceta pujant de Tercera a Segona B i una temporada després a Segona A, la categoria de plata, de la qual estàvem absents des de feia 49 anys. Una dècada en la qual fins a quatre vegades -fins a la darrera-, s’olora l’ascens a Primera, quan el camp es torna a omplir i la ciutat redescobreix el futbol de casa nostra. Una dècada que resulta ser la principal protagonista del llibre que tenen entre mans i que es publica en el moment en què l’equip s’ha garantit la continuïtat a la Liga Santander, lluita per una possible plaça a les competicions europees i pretén assolir la condició de millor debutant a Primera divisió. Déu n’hi do.

Durant molt de temps, la literatura sobre el Girona FC va dependre exclusivament de la tasca impagable d’en Jaume Curbet, recopilant dades, alineacions, fotografies i esdeveniments. Avui la tasca estadística ja és molt més fàcil, només amb un clic a internet o consultant les hemeroteques que són a l’abast de tothom. Però ens faltava el relat i la crònica. Això que encertadament s’ha proposat el periodista Albert Bassas, home prudent i moderat, professional respectat, que durant els 90 minuts dels partits que el Girona juga a Montilivi, es converteix en el nostre speaker. I ho fa sabent donar una dimensió específica, independent i respectuosa amb la seva activitat periodística.

L’Albert Bassas és de Tordera, on hi ha una vocació gironina tan gran que fins i tot ha acabat per traslladar-se a la ciutat, a Girona, amb la Sara i en Pol, nascut fa només uns mesos i que ja ha estat equipat amb la corresponent samarreta blanc-i-vermella.

L’Albert forma part de la redacció d’esports de Rac1. La jove emissora ha aconseguit situar-se clarament com a líder de l’oferta radiofònica a Catalunya i en català. Aquesta connexió amb una generació d’oients s’ha aconseguit, no només amb una encertada programació esportiva sinó aplicant al conjunt dels seus espais la desinhibició i la naturalitat pròpia del periodisme esportiu. Aquí escoltem diàriament la veu de l’Albert. Bé, diàriament no, perquè essent el conductor de totes les celebracions al voltant de l’ascens, durant uns dies es va quedar sense veu. I d’això, la ràdio en feu un esdeveniment. Una veu que, segons em consta, recorda sempre a les reunions de redacció, la necessitat de donar la justa quota mediàtica al que és, ara mateix -i sense ganes de molestar ningú-, el segon equip de Catalunya. Almenys, la classificació així ho acredita.

Com també ens consta que als jugadors del Girona, igual que els afeccionats, els seria difícil entendre un partit a Montilivi sense l’Albert com a speaker. Hi ha una part de rutina i de tradició a la qual no volem renunciar. Per exemple, al seu crit de guerra: Som-hi equip, som-hi afició, som-hi Montilivi, endavant Girona! inseparablement unit a les notes del Seven Nation Army. A vegades, els jugadors del Girona s’han sentit estranys, fins i tot incòmodes, amb els excessos irrespectuosos de l’speaker de torn quan juguen fora de casa. En canvi, no només els agrada el seu to elegant i emotiu, sinó que el troben imprescindible. A l’Albert li agradarà saber el que pensa bona part del vestidor: els fa sentir que juguen a Montilivi. És part d’un tot.

Voldria destacar el fet que l’autor ha decidit, en una mena de crònica personal, narrar abastament la manera en què va viure en primera persona els dos esdeveniments que han estat essencials per construir el Girona actual. De caràcter radicalment oposats, però ben propers. Parlem, lògicament, de l’ascens a Primera divisió però també d’allò que els gironins hem acabat qualificant com el dia del Lugo. Podia haver estat una desfeta de la qual mai ens haguéssim recuperat però, en realitat, fou el punt de partida d’una etapa d’estabilitat i maduresa. Una de les coses que més sobta del llibre, quan narra aquesta dècada prodigiosa —agraint que també repassi el conjunt de l’historial de l’entitat—, és com en els anys de la consolidació a segona A, simultàniament, vivíem a la corda fluixa institucional i econòmicament. Inclosos tres anys en concurs de creditors. Pablo Machín ho explica molt bé quan descriu les diferències viscudes en els, de moment, quatre anys al club.

El conjunt d’esdeveniments d’aquests deu anys, molt ben descrits al llibre, em porten a una doble conclusió. La primera és que el model d’empresaris i personalitats gironines esmerçant-hi temps i diners, provocant èxits i desencerts gestionant el club dels seus amors, amb 500 o amb 5.000 afeccionats a les graderies, va tocar sostre després de 85 anys. Ni Girona ni els gironins podien donar més de si. I els ho hem d’agrair.

La segona, és que atesa la necessària dimensió empresarial del futbol professional, el que hem de demanar al cel és que acabem en bones mans. Gent que entengui que, mentre duri la seva gestió i la condició de propietaris mercantilment parlant, reben un llegat que han de preservar i millorar. Vista la realitat, amb els projectes de futur i el tarannà dels actuals accionistes, crec que això s’ha aconseguit i que el Girona FC afronta els millors anys de la seva vida.

Un ascens històric

on és machín

?

El dilluns 5 de juny del 2017, Pablo Machín havia de complir amb un compromís que havia pres amb un programa de ràdio. L’havien convocat a les 9 del matí per ser entrevistat a RAC1 en un punt cèntric de Girona, l’endemà d’un dels dies més importants de la seva vida. Juntament amb el naixement de les meves filles, el que més, recorda sempre el tècnic sorià. Però aquell dia Machín, complidor com cap altre i home sempre incansable a l’hora d’atendre la premsa, no apareixia.

Cap dels convocats faltava a la cita. Hi era el president Delfí Geli, el director esportiu Quique Cárcel i fins i tot un dels capitans, Àlex Granell, per a qui tampoc no havia estat una nit fàcil. Tots, excepte el míster que no donava senyals de vida. Sense saber del cert si ho acabaria fent, finalment, passats alguns minuts i amb l’entrevista ja començada, el tècnic va arribar. Visiblement castigat després d’unes darreres hores molt intenses, l’entrenador del Girona es va excusar. Se m’ha fet tard. He volgut passar per casa, per dutxar-me, i no he arribat. La celebració de l’ascens del seu equip a Primera Divisió s’havia allargat tant que aquella nit ni tan sols havia dormit.

L’ocasió, sens dubte, s’ho mereixia i va ser la forma més ràpida d’alliberar totes les tensions acumulades els dies previs a aquell moment. Sobretot, les darreres setmanes en què l’equip, el club i la ciutat va experimentar una autèntica muntanya russa d’emocions. I és aquí on us puc parlar en primera persona, tenint en compte que vaig tenir el privilegi de ser el mestre de cerimònies de l’èxit esportiu més gran que ha viscut Girona en tota la seva història. Ets el nostre speaker a Montilivi i també volem que tu siguis l’speaker de la festa de l’ascens, em va etzibar un bon dia, via telefònica, la directora d’operacions i protocol del club, Helena San José. Una trucada feta amb molts dies d’antelació per tal que tot es pogués preparar amb temps i com l’ocasió requeria.

Es tractava d’un esdeveniment sense precedents que el club volia executar a la perfecció, conscients que s’hi jugaven bona part del seu prestigi. En aquells moments tothom els mirava. Poc acostumats a ser tan protagonistes, el Girona s’havia convertit en el focus d’atenció. I no era pas perquè no estiguessin més que preparats, després de diversos intents frustrats en el passat. Tants, com tres —els anys 2013, 2015 i 2016— que, malauradament, van acabar en un no-res.

Però aquesta vegada semblava la definitiva tenint en compte que l’equip es presentava en una situació immillorable per aconseguir-ho: només els calia sumar un punt davant el Saragossa en la penúltima jornada a Montilivi mentre que els aragonesos també en feien prou amb aquell resultat per salvar matemàticament la categoria. Si tot anava com havia d’anar, el Saragossa es convertiria en el primer convidat a la festa. I així va ser.

Quan l’àrbitre Arcediano Monescillo va xiular el final del partit, a 9 minuts per les 10 de la nit, l’explosió d’alegria va ser tan gran que la invasió de camp a Montilivi va ser inevitable, malgrat els constants avisos que vaig haver de fer des de la megafonia de l’Estadi perquè la gent no saltés a la gespa. Una reacció esperada, d’altra banda, perquè a l’organització tots érem molt conscients que s’acabaria produint. Senzillament es tractava d’una qüestió normativa, imposada per la Lliga, amb la qual havíem de complir. Dit d’una altra manera, no llançar aquell missatge per megafonia era motiu de sanció econòmica al club i no volien córrer aquest risc. Val a dir que, invasió al marge, l’afició del Girona va tenir un comportament exemplar i va permetre que tot es pogués celebrar tal com estava previst.

Només el porter René Roman va trencar amb el protocol tot just començar quan em va agafar el micròfon a la boca del túnel de vestidors per entonar el càntic A casa nostra, sí, eludint als càntics de a casa nostra, no que la setmana abans els havia dedicat l’afició del Nàstic en el partit jugat al Nou Estadi de Tarragona, en la primera oportunitat perduda pels gironins per certificar el desitjat ascens a la màxima categoria.

En aquests budells de Montilivi, vestidor, passadissos i túnel que donava accés a la gespa, recordo veure escenes indescriptibles. Abraçades, plors... i el compliment d’alguna juguesca, com la que havia fet Pere Pons de rapar-se el cap i deixar-s’hi una cresta de pèl al mig. L’autor d’aquella gran obra va ser un dels seus propis companys, Aday Benítez, perruquer de professió i sempre amb la màquina a punt per prestar els seus serveis a qui convingui. Després de regentar fins fa no gaire una perruqueria a la seva Sentmenat natal, a Aday no se li cauen mai els anells quan algú de l’equip necessita passar pel barber. I aquell dia encara menys. Això és històric. És increïble. No tinc paraules. Feia molt temps que lluitava per aconseguir-ho. Que tothom ho gaudeixi molt. Visca el Girona!, exclamava davant d’alguns companys de premsa. Al seu costat, el mateix Pere Pons tenia un record pels més veterans: Hi ha gent en aquest club que s’ho mereix molt. Per a mi és increïble poder assolir aquest ascens a l’elit".

Després d’aconseguir que l’afició tornés a ocupar les seves localitats a l’estadi un cop immortalitzat aquell moment per la història sobre la gespa, vam procedir a donar entrada, un a un, a tots els protagonistes, cos tècnic i futbolistes amb els capitans al capdavant. Un d’ells, Àlex Granell, visiblement emocionat, destacava que era un moment històric personal i per l’equip: Tinc un vincle immens amb el club de la meva ciutat i aquest ascens a Primera és el més bonic que em pot passar. D’altres, menys protagonistes durant la temporada, com Richy, molt afectat per les lesions, s’oblidava del seu calvari per uns moments: Ja era hora que pogués tenir un moment de felicitat després de molts dies de tristesa per no poder jugar. Avui he tingut uns minuts [els primers de la temporada que acabarien resultant els darrers amb el Girona] i ara mateix sóc molt feliç.

Montilivi, ple fins a la bandera amb més de 9000 espectadors, era testimoni d’una diada històrica tal com s’encarregava de recordar un arc situat al cercle central on es podia llegir la paraula Històr1a, amb un 1 que recordava que era la primera vegada que el Girona pujava a Primera Divisió.

Sota aquell arc, el sempre extravagant Mojica era un dels més actius coreografiant balls, sense samarreta, i amb gorra i ulleres de sol incloses. També lluïa una bandera del seu país, Colòmbia. Tot i que per banderes, la murciana d’Alcalá, d’unes mides tan considerables que va acabar apareixent a totes les fotografies de la celebració. Mentrestant, en una altra punta del camp, Samuele Longo, Cristian Herrera i Juan Cámara pujaven damunt del carro sanitari saltant i botant sense parar. Alguns, com Eloi o René, fins i tot van pujar a la llotja per brindar amb cava amb el president del club, Delfí Geli, que s’ho mirava meravellat: És un somni fet realitat, és espectacular. Ens ho mereixem tots, equip, afició i club. Estic molt emocionat. Aquell dia l’acompanyaven a la llotja la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Gironí i gironista confés, —habitual a Montilivi molt abans d’ostentar el càrrec més important del país—, un eufòric Puigdemont també felicitava l’equip a través de les seves xarxes socials: El Girona ha fet història. Ara sí! Ja som de Primera, també en futbol. Felicitats a tots!. Al seu costat, l’alcaldessa Marta Madrenas tampoc no va faltar a la cita esportiva més important de la història de la ciutat: És espectacular, encara no me’n faig a la idea, ha estat molt emocionant. I anant més enllà i començant a pensar en el futur més immediat, reconeixia: "Hi ha moltes coses a fer a partir d’ara però tot anirà bé perquè tenim bona relació amb