Filipines a la catalana

By Salvador Alegret

Filipines a la catalana és un llibre miscel·lani: guia de viatge, itineraris, narrativa, repertori històric, reportatge, assaig, dietari, anecdotari divers...
L'obra és una invitació a les Illes Filipines. Convida el lector a conèixer i fruir del paradís que és l'arxipèlag filipí, format per innúmeres illes, situat entre la mar de la Xina i l'oceà Pacífic; un país llunyà que en una època no gaire reculada era ben present a les llars catalanes i on els catalans també hi vam deixar petjada. D'altra banda, aquesta obra també vol omplir el buit de l'escassa presència actual de la llengua catalana en la bibliografia, tant acadèmica com divulgativa, sobre les Filipines. 

• Language: Català
• Publisher: Ushuaia Ediciones
• Release date: Feb 19, 2021
• ISBN: 9788416496808

Book preview

Filipines a la catalana és un llibre miscel·lani: guia de viatge, itineraris, narrativa, repertori històric, reportatge, assaig, dietari, anecdotari divers...

L’obra és una invitació a les Illes Filipines. Convida el lector a conèixer i fruir del paradís que és l’arxipèlag filipí, format per innúmeres illes, situat entre la mar de la Xina i l’oceà Pacífic; un país llunyà que en una època no gaire reculada era ben present a les llars catalanes i on els catalans també hi vam deixar petjada. D’altra banda, aquesta obra també vol omplir el buit de l’escassa presència actual de la llengua catalana en la bibliografia, tant acadèmica com divulgativa, sobre les Filipines.

logo-ushuaiaed.jpg

Filipines a la catalana

Salvador Alegret i Sanromà

www.ushuaiaediciones.es

Filipines a la catalana. Itineraris, lectures i records

© 2021, Salvador Alegret i Sanromà

© 2021, Ushuaia Ediciones

EDIPRO, S.C.P.

Carretera de Rocafort 113

43427 Conesa

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16496-80-8

ISBN edición papel: 978-84-16496-74-7

Primera edición: febrero de 2021

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Corong Corong, El Nido, Palawan. © Salvador Alegret, 2014

Todos los derechos reservados.

www.ushuaiaediciones.es

Índex

Presentació

Prefaci

PART I. DE CAMÍ A LES FILIPINES

1. A l’estrep de l’avió: magazine de bord

Barcelona-Manila: un dia

L’evocador nom de Manila

La meravellosa alquímia filipina

Una mar de pobles i llengües

Encara es parla l’espanyol?

Tagal per a principiants

2. Filipines, abans i ara

Apunts d’història

Ser filipí

Filipiniana

PART II. MANILA

3. Manila al llarg de la badia

A peu per Manila

Postals des la «Perla d’Orient»

Armenis al sud-est asiàtic

Campanades a morts a Luneta Park

El nen que mirava el mar

4. Manila a l’altra riba del Pasig

Amb transport públic per Manila

Xinesos als ravals de Manila

La Universitat de Santo Tomas

La cervesa «San Miguel»

5. De Manila al cel

Dominics catalans a Intramuros

De Manila al Vietnam

6. Manila catalana

Ressons catalans pels carrers de Manila

Onomàstica catalana

7. Catalans a Manila

Sinibald de Mas, l’abnegat diplomàtic d’un Estat que feia aigües

Narcís Claveria, un militar forjador del paisatge antroponímic filipí

Catalans a l’inici de l’administració americana de Filipines: el Centre Català i l’Orfeó Català, de Manila

PART III. L’ARXIPÈLAG

8. Cap al sud de Luzon

Per la cua de l’estel

El galió de Manila

La casa d’Aninuan. Els Zobel de Ayala

Maquisards japonesos a Lubang

Un menorquí a Marinduque

Traces del Pare Palau a Lucena City

9. Per la Cordillera Central i el nord de Luzon

De Banaue a Vigan

La nissaga Masferré de la Cordillera Central

Una tarda a Saint Mary’s Church de Nova York

La Compañía General de Tabacos de Filipinas

Baler: va valer la pena?

10. Panay

D’Iloilo a Boracay

El nom no fa la cosa

Uns fotògrafs de Panay a Barcelona

Filipins a Can Barça

11. Negros

Dues setmanes de febrer

Lliri entre cards: la Kalipay Negrense Foundation de Bacolod

Catalans a Negros Occidental: empelts en la família Lacson, de Talisay

12. Cebu

El cor de les Visayas

Una mar gens pacífica

De Praga a Cebu

Ous de valor afegit

Un cel gens pacífic

13. Bohol

De Tagbilaran a les Chocolate Hills

Un riu de cançons

«Kafé Balos»

14. Palawan

La darrera frontera

Penetrant l’òrbita de Brunei

Infern i cel a les Calamianes

Una jornada particular a Honda Bay

Dos Palmas Island

Documentació utilitzada

Bibliografia citada

Bibliografia consultada

Discografia

Filmografia

Pinacografia

Aquest llibre ha estat possible gràcies a l’aportació generosa de diversos mecenes a través de VERKAMI

A la Roser,

companya de viatge i de vida

Presentació

Estimat lector,

Us trobeu davant d’una joia. Un llibre immensament proper, fruit d’una investigació profunda i minuciosa i d’una estima sense límits. Una eina divulgativa imprescindible per entendre i gaudir d’un país que m’estimo amb devoció. Més de dues dècades de relació i curiositat de l’autor us conduiran a ser testimoni de quasi primera mà de la realitat històrica i contemporània de Filipines, de la seva gent, costums i tradicions, i dels diferents actors internacionals al llarg de la seva història. Els itineraris descrits al llibre us portaran virtualment a conèixer el país, sempre amanits d’anècdotes i curiositats molt interessants.

Ha estat per mi un orgull i un gran honor poder escriure aquest pròleg, però sobretot he tingut l’oportunitat d’haver gaudit d’un llibre amb una perspectiva tan familiar i propera. Espero que els que no hagin pogut viatjar a Filipines no tinguin cap excusa ara després de llegir aquesta meravella. Els que coneixeu bé el país segur que el descobrireu de nou, i voldreu tornar-hi per reviure el que us descriuen les pàgines següents.

Mil gràcies per l’esforç, el respecte, la precisió i l’estima que han portat l’autor, el meu bon amic Salvador, a escriure aquesta obra de referència per als catalans que, com jo, tenim el cor robat per aquest increïble país.

Jordi Puig Roches

Cònsol de Filipines a Barcelona (2013-2018)

Prefaci

Aquest llibre és fruit de la meva relació de més de vint anys amb les Filipines, emparada per diversos convenis de cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Santo Tomas, de Manila. No tracta de cap dels aspectes professionals que m’han dut a visitar sovint aquest país, sinó de l’atracció i l’estimació constants que he anat experimentant al llarg dels anys per aquest lloc singular del sud-est asiàtic, tan lluny i tan a prop alhora. Hi explico diversos itineraris fets per l’arxipèlag, amb un detall suficient perquè puguin servir al lector de guia general de viatge. Cada itinerari és il·lustrat no pas per fotografies sinó per textos escrits en diferents èpoques; uns textos confegits a partir d’apunts esparsos sobre lectures de temàtica filipina, entrellaçats amb records personals extrets dels meus carnets de notes.

L’obra que teniu a les mans és una invitació a les Illes Filipines, a la manera d’aquell llibret divulgatiu de Pere Català i Roca, Invitació a l’Alguer actual (1957), que tingué la virtut de descobrir a molts catalans de la meva generació la «Barceloneta» de Sardenya i que ens acuità anar a retrobar-la. Convida el lector, doncs, a conèixer i fruir del paradís que és l’arxipèlag filipí, format per innúmeres illes, situat entre la mar de la Xina i l’oceà Pacífic; un país llunyà que en una època no gaire reculada era ben present a les llars catalanes i on els catalans també hi vam deixar petja. D’altra banda, aquesta obra també vol omplir el buit de l’escassa presència actual de la llengua catalana en la bibliografia, tant acadèmica com divulgativa, sobre les Filipines.

Però aquesta obra no té la intenció de ser només un llibre de viatges. Al llarg dels anys he anat prenent notes, he guardat retalls de diaris, he confeccionat una petita biblioteca de temes filipins. Tota aquesta informació recollida té un denominador comú, que és la presència catalana a les Filipines, i segueix l’estela del llibre amb aquest mateix nom de Joan Garrabou (1998). No us ha d’estranyar, doncs, que tota la informació aplegada, bàsicament de l’època colonial espanyola, hi traspuï d’una manera o altra en els textos que configuren el llibre. Tot plegat –itineraris, lectures i records– descriuen una manera determinada de badar, la meva, quan es va pel món. No gaire allunyada de la del malaguanyat Carles Capdevila a Nova York a la catalana (1996), d’on he manllevat el títol per a la present obra.

Ara bé, la motivació primera d’escriure aquest treball rau en l’agraïment personal cap a aquell país asiàtic. He passat molts dies inoblidables a redós d’una natura ubèrrima, privilegiada amb una gran biodiversitat. M’han reconfortat moltes escenes humanes viscudes pels carrers de Manila. He rebut dels meus col·legues universitaris filipins una hospitalitat molt generosa i una amistat franca i desinteressada. No puc passar per alt que fa uns anys la Universitat de Santo Tomas, de Manila, em nomenà catedràtic honorari de química, en motiu del quart centenari de la fundació d’aquesta universitat, la més antiga d’Àsia. Així, doncs, en forma de llibre, vull correspondre a les tantes satisfaccions rebudes. Tant de bo, tot plegat arribés a ser un ajut, per minso que fos, a aquell país; que contribuís en un augment de les relacions de Catalunya i els Països Catalans amb l’arxipèlag filipí, si no és demanar massa.

* * *

L’obra és estructurada en tres parts. La primera, talment com si agaféssim un magazine dels que trobem a bord d’un avió, desgrana diversos temes miscel·lanis que ens introdueixen al país actual, al cap de més d’un segle d’haver deixat de ser colònia espanyola. La segona part és dedicada a Manila i a la presència històrica de catalans en aquelles terres. Deu itineraris per les sis illes principals confegeixen la tercera part del llibre. Són itineraris turístics il·lustrats amb episodis o personatges històrics i amb experiències de l’autor; uns i altres sovint lligats a Catalunya o als Països Catalans.

Itineraris

El llibre descriu deu itineraris per les illes Filipines, amb un detall suficient, com ja he esmentat, perquè el lector es pugui planejar el seu viatge, si bé li caldrà el suport precís d’altres fonts d’informació –si és que visita aquest país com a viatger independent i necessita detalls logístics de transport o acomodació. Cada itinerari és circumscrit en una illa principal de l’arxipèlag. És pensat per efectuar els trajectes amb transport públic, que és com els he fet jo mateix. Atès que les illes visitades són de gran extensió i el traçat de les carreteres és encara antic, calen diversos dies per completar cadascun dels itineraris descrits. Van ser efectuats en èpoques diverses i en anys diferents i foren escrits en diferents registres, segons el moment, però sempre tenint en compte que valguessin tant per planificar un viatge com per si el viatge es volgués fer a través d’aquest llibre.

Lectures

Cada itinerari és il·lustrat per textos confegits a partir de materials bibliogràfics de procedència diversa. En les darreres pàgines del llibre trobareu les obres citades i les que he consultat més assíduament. Molts dels textos, tant en format d’article, crònica, reportatge o simple gasetilla, són divulgadors de la història de Filipines, la qual, com és sabut, és indestriable dels tres segles i escaig de presència colonial espanyola. És el període que comportà per al país asiàtic, òbviament, una presència catalana més important, especialment durant el segle xix. En no ser historiador he redactat els textos a partir dels fets històrics més divulgats i ben documentats i he fugit, quan m’ho ha semblat, del relat historiogràfic parcial, tant espanyol com filipí o estatunidenc. Sovint m’he trobat amb alguna incoherència bibliogràfica, que he intentat de desfer bonament i espero que de manera reeixida. Altrament, apel·lo a la indulgència del lector i li’n demano disculpes. D’altra banda, la divulgació de la presència catalana a les Filipines, llevat de rares excepcions, ha de ser referida per força a persones concretes i no pas a institucions. No ens ha d’estranyar, doncs, que la majoria de textos il·lustratius siguin biografies breus de missioners, militars, funcionaris o comerciants.

En ser lligats als itineraris, els textos històrics no guarden un ordre cronològic entre ells dins els successius capítols del llibre. Per això, m’he vist obligat a fitar sovint alguns passatges del manuscrit amb l’any corresponent, entre parèntesis, per tal que el lector situï més fàcilment el període de temps descrit. A més, sovint els escrits contenen una secció introductòria per poder ser llegits de manera independent. Això fa que de vegades hi hagi algunes reiteracions entre els diferents textos.

Quan les narracions comprenen diverses pàgines, han estat subdividides en seccions, titulades en lletra rodona, per facilitar-ne la lectura. Quan una secció té prou entitat per ser llegida independent del text principal, l’hem retolada en cursiva.

He seguit la grafia toponímica filipina actual, la més habitual, que sovint és en anglès. Molt noms de lloc filipins són d’origen castellà, els quals ja formen part del patrimoni lingüístic filipí i són preservats en grafia espanyola però sense signes diacrítics.

Per alleugerir alguns textos s’han utilitzat les abreviatures següents:

act. actualment

al. alemany

ant. antigament

Av. Avenue

bis. bisaia

c., ca. prop

cap. capítol

cas. castellà

cat. català

en. anglès

es. espanyol

fil. filipí modern

fr. francès

lit. literalment

mal. malai

nat. nàhualt

núm. número

port. portuguès

pron. pronunciat

pseu. pseudònim

St. Street

tag. tagal

veg. vegeu

viet. vietnamita

xin. xinès

Records

Les Filipines són un país populós, una mar de pobles i llengües, i té una natura privilegiada. Els impactes sensorials i emocionals que ocasiona al viatger són incommensurables, i difícils de descriure. Els records que en resten són persistents. Possiblement, el lector els vulgui tenir en primera persona i no pas a través de les paraules d’altri. M’he pres la llibertat, no obstant això, d’incloure algunes «pàgines viscudes» pròpies, poques, relacionades amb la matèria del llibre però no necessàriament viscudes a l’arxipèlag filipí.

En definitiva, el llibre que teniu a les mans és una obra miscel·lània. Podeu espigolar d’aquí i d’allà segons els vostres interessos: guia de viatge, itineraris, narrativa, reportatge, assaig, dietari, repertori històric, anecdotari divers... Tant de bo l’espigolada us comporti bones estones de lectura!

Barcelona-Manila, 1996-2020

PART I

DE CAMÍ A LES FILIPINES

1. A l’estrep de l’avió: magazine de bord

Pot ser que la destinació turística escollida sigui un lloc que visites per primera vegada. Repassaràs les teves notes i guies de viatge amb una esma especial. La informació aplegada et serà més o menys útil, però, tant se val, la lectura et confortarà i et farà córrer la imaginació. Imaginar un país que no coneixes, mentre et trobes encara a l’estrep de l’avió, és una experiència única i irrepetible, ja que en el viatge de tornada les situacions imaginades hauran deixat pas als records. Tot serà una foto fixa. Imaginem-nos les Illes Filipines ara que encara no som a port.

Barcelona-Manila: un dia

Volar a les Filipines des de Barcelona es pot fer via alguns aeroports europeus, des d’on es podrà enllaçar directament amb l’aeroport internacional Ninoy Aquino de Manila. Hi pot haver encara alguna altra escala prèvia, segons l’aerolínia, per exemple a Hong Kong o Xiamen (Xina). També hi ha la possibilitat, potser la més econòmica i barata, de volar a algun dels aeroports dels Emirats Àrabs i des d’allà anar directament a Manila. Una altra possibilitat per entrar a les Filipines és per la ciutat de Cebu, l’altre aeroport internacional, situat a la petita illa de Mactan, davant mateix de la ciutat, i connectada amb aquesta per un pont. La ciutat de Cebu està regularment enllaçada per aire amb Seül (aeroport d’Incheon) i amb Hong Kong. Ara bé, les connexions aèries internacionals canvien d’un dia a l’altre. Tant és l’itinerari seguit: de porta a porta, es triga un dia i, sovint, una mica més .

—Un dia per arribar a Manila! No sé si ho podria resistir! —m’han dit més d’una vegada.

Doncs, per mi, els viatges intercontinentals com aquests són una festa. Tenir l’oportunitat d’anar a l’altra banda del món, en unes quantes hores, gràcies als avantatges de la navegació aèria, em fa sentir l’home més afortunat de la Terra. I a més, per torna, tens la possibilitat durant les escales, de ser a llocs tant especials com Dubai, Seül, Xiamen o Hong Kong. Ni que sigui per una estona curta, podràs badar pels laberíntics passadissos que tenen tots els aeroports internacionals per tal que els passatgers en trànsit desentumeixin les cames i facin unes despeses innecessàries.

Volant

No fa massa anys, anar a Manila amb avió podia ser cosa d’uns quants dies, atès que s’havien de fer moltes escales, i en més d’un lloc calia fer nit per agafar el vol següent. Durant un temps, Philippine Air Lines (PAL), de l’acabalada família Soriano de Manila, els de la cervesera San Miguel, amics del règim franquista, oferia la connexió aèria entre Madrid i Manila. La companyia PAL inseria anuncis al diari ABC de vols quinzenals entre les dues capitals, amb escales a Barcelona, Roma, el Caire, Karachi, Calcuta i Bangkok. El trajecte es feia en sis dies (1947). Dos anys més tard, la companyia, amb els nous quadrimotors Douglas DC-6, proposava el mateix itinerari en unes trenta hores; no gaire més del que es triga actualment.

A través del Retrato del artista en 1956 (1991), de Jaime Gil de Biedma, el conegut poeta barceloní en llengua castellana, treballador de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, de la qual donarem detalls en el cap. 9, podem intuir com eren els viatges de Barcelona a Filipines amb avió als anys cinquanta del segle passat «...haciendo vida intrauterina, alimentado, abrigado y transportado». Es feien escales a Roma, el Caire, Karachi, Colombo (Sri Lanka) «sentado en el barracón de l’aeropuerto», «el olor a zotal y el tapete pegajoso de la mesa en la cantina» i, segurament, una altra escala més abans d’arribar a Manila. A la tornada Gil de Biedma, amb Air France, esmenta les escales de Saigon, Bangkok, Karachi, Teheran, Bagdad, Beirut, Roma i Barcelona. Hi havia prou ocasions, doncs, per desentumir les cames i també, com era el cas del poeta, l’esperit.

Ningú pot discutir que l’aeronàutica ha capgirat la manera secular de mobilitat de les persones i del transport de les mercaderies. Però hi ha qui diu que viatjar, el que es diu viatjar –emoció, cultura i coneixement o el que és el mateix: remor, color i olor, sovint sentor– només es pot fer a peu o a cavall o, quan calgui, amb vaixell. Pels que pensen així, de manera tan amish, segurament els seria molt engrescador anar a Filipines tal com era habitual en l’època colonial espanyola. Com s’ho feien aquelles primeres generacions de funcionaris, frares, militars, comerciants i saltataulells, que anaven a les Filipines a provar sort?

A vela

Som al segle xvii: cada any, a la primavera, una flotilla salpava rumb a les illes del Carib i al port de San Juan de Ulúa (Veracruz), a Nova Espanya (Mèxic), i, una mica més tard, una altra flotilla es dirigia cap a les costes d’Amèrica del Sud. Totes dues formacions feien escala a les Canàries, una setmana, per proveir-se d’aigua i queviures. Els que anaven a Nova Espanya, hi arribaven al cap de tres mesos d’haver partit de la Península. Els estols mercants anaven escortats per naus armades per mor dels corsaris; la nau capitana anava al davant i la nau almirall a rereguarda. Sortien de Sevilla o de Sanlúcar de Barrameda.

El viatge no era gens confortable; res a veure amb un viatge de plaer. Les flotes transatlàntiques eren concebudes com a serveis de càrrega i els vaixells pràcticament no tenien espais privats d’acomodació. Els passatgers romanien a coberta i, els que podien, s’entaforaven en qualsevol racó amb l’ajuda d’algun mariner que parava la mà, amb els ulls grossos del contramestre. El govern controlava el passatge. Per anar al Nou Món, fins a les darreries del segle xviii, calia passar per la Casa de Contractació, presentar unes credencials (estat legal civil) i obtenir una llicència. La Inquisició també hi ficava el nas. Tot plegat eren unes restriccions severes encaminades a conservar els monopolis comercials i la puresa religiosa. No és estrany, doncs, que les flotes, a part dels viatgers legals, anessin a vessar de polissons. Si aquests eren descoberts abans d’arribar a les Canàries, eren retornats a la Península i se’ls condemnava a penes severes, tant els indocumentats com els que els havien encobert. Una vegada salpat un vaixell de les illes Canàries, ja no hi havia res a témer. És per això que alguns cronistes expliquen que una vegada encarat l’Atlàntic apareixien a coberta uns éssers esgrogueïts i esprimatxats prenent-hi el sol, que la resta del passatge juraria de no haver-los vist embarcar al port de partida.

El menjar se l’havia de dur cada viatger, però l’aigua, si bé racionada, la subministrava el vaixell. Tots els relats existents de les travessies atlàntiques coincideixen en la set que es passava durant el viatge. A part de la calor, la set era provocada per l’alimentació: pura gasòfia escassament cuinada, a base de saladures. D’altra banda, els pobres polissons no tenien dret a la ració diària d’aigua. Ja us podeu imaginar que amb els estalvis dels viatgers de contraban algú de la tripulació, de sotamà, feia les amèriques abans d’arribar a posar-hi els peus!

I una vegada a Veracruz, encara faltava arribar a la ciutat de Mèxic i travessar el país fins al Pacífic. Es feia el trajecte a peu o, si es tenia possibles, a dalt d’una mula, seguint unes rècules de traginers que enfilaven la Sierra Madre fins a la vall de Mèxic. Alexander von Humboldt (1769-1859), a la crònica de la seva expedició americana, cita que va veure a Veracruz almenys cent mil mules destinades a abastir el trànsit comercial. Una vegada a la ciutat de Mèxic, el viatger havia de fer cap a la badia d’Acapulco, a peu o amb mula de nou, per embarcar cap a Manila. I tornem-hi a ser que no ha estat res. Tres mesos més de set i penalitats. Comptat i debatut, s’arribava a les Filipines al cap d’un any d’haver sortit de casa, sempre i quan alguna malaltia, un corsari o un naufragi no t’hagués segat la vida.

Fins a poc abans de la independència de Mèxic (1821), la connexió principal entre Espanya i les Illes Filipines es feia, doncs, per occident, tot creuant els oceans Atlàntic i Pacífic, tal com acabem d’esmentar. La ruta Acapulco-Manila i viceversa la cobria un galió que a Nova Espanya en deien la nau de la Xina o el galió de Manila, i a les Filipines era conegut com el galió d’Acapulco (vegeu «El galió de Manila» en el cap. 8). La navegació de Nova Espanya a les Filipines es feia fàcilment amb tres mesos, com ja hem dit, sempre amb vent de popa, però la tornada, el tornaviaje, amb els elements en contra, era del doble de temps. Això explica que cada galió només fes un viatge a l’any. Aquesta ruta regular de mercaderies i de persones, que assegurava a la metròpolis el comerç amb la Xina, d’una banda, i la connexió de les Filipines amb l’Imperi, de l’altra, va durar dos segles i mig. Es diu que no hi ha hagut mai cap més línia regular de vaixells de vida tan llarga (1565-1815).

Amb tot, abans de la independència de Mèxic, en liberalitzar-se el comerç amb les Filipines a mitjan segle xviii, sorgiren línies marítimes directes Cadis-Manila que passaven pel cap de Bona Esperança seguint el rumb històric portuguès a les Índies Orientals. D’aquesta manera es podien esquivar els efectes consuetudinaris de segles de monopoli novohispà del comerç a Acapulco. L’empresa Real Compañía de Filipinas (1733 i refundada el 1785), creada per afavorir el desenvolupament agrari i industrial de l’arxipèlag, seguiria aquesta derrota durant una cinquantena d’anys. De vegades, però, els vaixells d’aquesta companyia feien una ruta singular. Les embarcacions sortien de Cadis, travessaven l’Atlàntic, remuntaven el cap d’Hornos, feien escala a Perú, travessaven el Pacífic i, des de Manila, sense deixar mai el rumb de ponent, passaven per les Índies Orientals, l’oceà Índic, el cap de Bona Esperança, i finalment arribaven a Cadis. Aquesta circumnavegació del món permetia fer arribar els productes americans més enllà de Filipines, a les Índies Orientals, i els d’aquests països a la Península.

Amb la independència de Mèxic, el comerç del galió d’Acapulco se n’anà en orris. La connexió de Filipines amb Espanya es reforçà seguint les ja esmentades derrotes històriques portugueses, aleshores ja ben fressades pels vaixells dels imperis britànic i holandès. De fet, es pot dir que s’hi guanyà en temps i a més les Illes Filipines quedaren connectades amb la metròpolis sense intermediaris. Els vaixells sortien de la Península resseguint tota la costa atlàntica africana, recalaven el cap de Bona Esperança i solcaven tot l’oceà Índic vorejant el sud del continent asiàtic. El port de Singapur era escala obligada per als velers. La travessia durava una mica més de quatre mesos. Es podia escurçar el viatge de persones si es feina drecera per mar a Alexandria (Egipte) i es continuava per terra (amb tren i amb una caravana) fins a la mar Roja. S’embarcava de nou fins al port d’Aden (Iemen) on hi passaven les males d’Anglaterra o de França (els correus marítims d’aquests països) i d’allà fins a Singapur i Manila.

A vapor

Amb l’obertura del canal de Suez (1869), la ruta es va escurçar a només un mes, més o menys, ja que va coincidir amb el pas de la navegació de vela a vapor. Els vapors de la Compagnie des Messageries Maritimes creuaven la mar Mediterrània, passaven pel canal, entraven a la mar Roja, i de seguida eren a l’oceà Índic. A partir de l’any 1873, són els vapors de la societat anglobasca Olano, Larrinaga y Cia. els que mantenen la comunicació amb les Illes Filipines. Sortien cada quaranta dies de Liverpool i agafaven càrrega, correspondència i passatgers a Cadis i Barcelona. Feien escales a Port Saïd, Suez, Aden, Point de Galle (Sri Lanka) i Singapur.

L’impuls creixent del comerç amb les Illes Filipines, gràcies al canal, va fer que el govern espanyol d’Isabel II facilités la connexió entre la Península i l’arxipèlag filipí subvencionant les línies marítimes. El 1879 va guanyar la contracta (dotze viatges anuals Barcelona-Manila-Barcelona) la Compañía de Vapores Correos, del valencià marquès de Campo. Posteriorment (1884), aquesta companyia acabaria a mans del navilier i banquer (i esclavista!) establert a Catalunya, Antonio López y López, marquès de Comillas, el qual ja controlava el tràfic marítim de les Antilles espanyoles amb la seva Compañía Trasatlántica. El holding del marquès de Comillas, el mateix any en què va ser decretat pel govern espanyol el desestanc (l’anul·lació del monopoli) del tabac a les Filipines (1881), havia ja fundat a Barcelona la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Alhora, aquesta companyia oferiria un servei mensual regular amb Manila amb escales als llocs habituals (per fer provisions de carbó i aigua dolça). En els cartells anunciadors conservats d’aquesta companyia podem veure que l’any 1882 els passatges valien 1 723 i 663 pessetes, en primera i tercera classe, respectivament. En pessetes constants, doncs, no eren preus a l’abast de tothom.

Hi va haver altres línies de vapors, com la gaditana Pinillos, Izquierdo y Cia., que a partir de 1895 salpava de Liverpool i recollia passatge i mercaderies a Santander, Cadis i Barcelona per a Manila i Iloilo.

També es podia anar a Manila a mitjan segle xix aprofitant les males de França o d’Anglaterra quan tocaven Marsella o Gibraltar. La Compagnie des Messageries Maritimes tenia un servei quinzenal de vapors correus des de l’Havre, Bordeus i Marsella cap a Egipte, Índia, Cotxinxina, Siam, Tonkín, amb els transbordaments adients cap a Filipines, Xina, Japó i Austràlia. La mala real anglesa, cada deu dies salpava de Southampton cap a Xangai, amb escales a Gibraltar, Malta, Suez, Aden, Ceilan, Penang, Singapur, Hong-Kong i Amoi (act. Xiamen).

Cal dir que l’obertura del canal de Suez situa Barcelona com el port principal de la Península d’arribada de les mercaderies i del passatge procedents de les Illes Filipines. Això comportarà, entre d’altres coses, la presència més o menys estable de filipins a la ciutat comtal. Aquest és el cas dels ilustrados José Rizal, Marcelo del Pilar, Mariano Ponce i Graciano López Jaena, precursors ideològics de la independència de Filipines, i també dels artistes Juan Luna i Félix Resurrección Hidalgo, alguns dels quals anirem trobant en altres parts d’aquest manuscrit.

Telegràficament

Amb el que acabem de dir queda clar que, durant el segle xix i començaments del xx, es va produir una petita revolució de la comunicació amb Orient. Ho va notar molt el correu. Es va passar d’un any a un parell de mesos en obtenir (des de Manila) la resposta d’una carta enviada a la Península. Per tant, la governança administrativa i comercial va experimentar una gran millora.

Un fet determinant que capgirà encara més tot això fou l’enllaç telegràfic per cable submarí. El 1865 Gran Bretanya arribà telegràficament a Karachi amb un cable que travessava Europa, Àsia Menor i el golf Pèrsic. L’any següent ja hi havia connexió permanent entre Europa i Amèrica, amb un cable submarí estès entre l’illa de Valentia (Irlanda) i Trinity Bay (Terranova). A partir d’aquests anys es va anar estenent una cobertura telegràfica global sota l’empara de la Unió Telegràfica Internacional (1865) [act. Unió Internacional de les Telecomunicacions, integrada a l’ONU)]. El 1880 Manila s’uneix amb Barcelona, a través de Hong Kong, per mitjà de la xarxa universal telegràfica. No cal dir l’impacte que tingué tot això a la premsa escrita. Les notícies sobre la metròpolis i les Filipines, anàlogament com passava amb Cuba i Puerto Rico, eren ben fresques i del dia.

No puc pas estar-me de citar aquí a Nil Fabra i Deàs (1843-1903), periodista i polític, establert a Madrid, i de recordar –tal com faig cada vegada que passo pel carrer que porta el seu nom, a prop de la plaça Lesseps, de Barcelona− del profit que va saber treure de la comunicació telegràfica, afeccionat com era als coloms missatgers! El 1865 va crear a Madrid un centre de corresponsals de premsa, primera agència de notícies de l’Estat espanyol. Aquest centre és l’antecessor de l’Agència Fabra (1919) (que portà el nom en honor al nostre periodista), la qual fou reciclada pels franquistes (1939), com tantes coses, en l’actual Agència Efe.

Quedar-se pel camí

Hem de ser conscients que navegar a l’altra part del món era una matèria de risc. No tenia res de glamurós. Qui embarcava, feia testament. Són ben coneguts els episodis d’escorbut dels antics navegants que travessaven el Pacífic; la malaltia deixava delmats sovint tant el passatge com la tripulació. Més encara, sempre hi havia riscos de naufragi, tant temut com de vegades inexplicable, com el tràgic enfonsament del vapor correu Remus que naufragà a l’illa de Maripipi, entre les illes de Masbate i Leyte (1889), a un dia escàs per arribar a Manila. Entre molts altres hi perdé la vida el pare Pau Ramon, jesuïta, professor de l’Ateneo Municipal de Manila, que trobarem en un altre lloc en aquest llibre (vegeu «L’Observatori de Manila» en el cap. 6). La mort sovint apareixia en alta mar durant els viatges de tornada a la Península. Militars, funcionaris o missioners, que després d’anys de servei a les Filipines tornaven baldats i xacrosos cap a casa amb l’esperança de refer la salut perduda, com per exemple el també jesuïta Josep Vilaclara, que morí plàcidament a les envistes d’Aden (Iemen) (1897). El pare Vilaclara, que havia estat professor de José Rizal, era esperat a Barcelona per haver estat testimoni directe –i controvertit– de les darreres hores de l’heroi nacional i màrtir filipí, al qual acompanyà fins al lloc mateix de l’execució. El seu testimoni quedà per sempre més sepultat en les aigües de l’oceà.

D’altra banda, en època de confrontacions bèl·liques, els vaixells esquivaven els perills potencials tot canviant les rutes. Durant la Primera Guerra Mundial, els vapor-correus de Compañía Trasatlántica de la línia de Filipines estalviaven el canal de Suez i feien la volta pel cap de Bona Esperança. Però malauradament la guerra també arribà als ports amb interessos britànics de les rutes de les Índies Orientals. Vaixells corsaris alemanys amollaven d’amagat mines marines en les immediacions dels ports de les rutes britàniques, des de Durban i Ciutat del Cap fins a Bombai. Precisament, prop del port sud-africà del Cap, el vapor-correu de Filipines Carlos de Eizaguirre ensopegà amb una mina i s’enfonsà en pocs minuts (1917). Perderen la vida cent trenta-quatre persones i se’n salvaren només vint-i-cinc. Uns pocs cossos (vuit) que la mar retornà foren sepultats al cementiri de Maitland (als afores de Ciutat del Cap), en un mausoleu existent encara avui que recorda el tràgic esdeveniment. Hi és enterrat Antoni Mas i Santamaria, fill d’Avià (Bergadà), metge del vapor. I la resta de víctimes? Segurament menjades pels taurons blancs que infesten aquelles aigües.

En la imaginació

Però deixem les procel·loses aigües sud-africanes. El nostre imaginari, passat pel sedàs de tants anys d’històries escolars, evoca unes Illes Filipines lligades a uns altres mars i a unes altres parts del món. Ens recorda l’obertura de les diferents rutes i dels descobriments d’illes en aquell immens mar de mars, que un bon dia va albirar, des de dalt d’una serralada de l’istme de Panamà, l’adelantado castellà i explorador Vasco Nuñez de Balboa (1513). Què devia sentir quan s’adonà que a l’altra banda de l’immens «Nou Món» hi havia encara molta mar per solcar: una immensa «mar pacífica» on poder continuar fent de les seves. Haurà de passar molt poc temps per tal que l’expedició de Magalhães-Elcano reeixís en la gesta de travessar l’oceà Pacífic i de circumnavegar el món. Començà aleshores la gesta castellana epigònica del domini efectiu dels llunyans territoris que anaven descobrint més enllà d’Amèrica (vegeu «Una mar gens pacífica» en el cap.12).

No cal dir, que les Illes Filipines encara avui tenen per a molts viatgers catalans una connotació romàntica, entroncada amb el mite del «Mar del Sud». Potser no hi anirem mai a Manila amb vaixell –i menys travessant el Pacífic–, però sempre podrem regirar de nou els nostres llibres juvenils i rellegir L’illa del tresor [«Treasure Island or the munity of Hispaniola» (1883)], del cèlebre escriptor escocès Robert Louis Stevenson. O millor encara, endinsar-nos en el mateix mite de la mà d’autors catalans. Aquell paradisíac Tahití de la novençana Aurora Bertrana de Paradisos oceànics (1930) o el poemari Entre l’equador i els tròpics o el llibre de viatges La ruta blava: viatge a les mars del sud, escrits per Josep Maria de Sagarra durant el seu llarg viatge de noces per la Polinèsia francesa (1936-1938). Quines lectures més plaents a dalt de l’avió!

—Un dia per arribar a Manila?

—I tant que sí i amb molt de gust!

L’evocador nom de Manila

De jovenet, a les reunions de la la secció filatèlica del casal «Societat La Principal» de Vilafranca del Penedès, de la mà de les explicacions d’un senyor molt savi, que era esperantista, mentre els assistents bescanviàvem segells, vaig anar coneixent anècdotes botàniques, històriques o comercials de terres llunyanes –més llunyanes que Amèrica!–, com les antigues possessions espanyoles a l’Àsia i Oceania. Amb quin respecte mirava jo aquells segells postals de Filipines! M’atreien no pas les imatges que hi apareixien, una rodanxona Isabel II o l’infant Alfons XII, sinó les explicacions del savi esperantista, les quals em traslladaven a unes exòtiques i exuberants terres que havien estat «nostres».

«La filatèlia és una finestra al món», ens deia el savi col·leccionista de segells. «Testimonis d’aquells paradisos perduts, com els mateixos segells, encara perviuen entre nosaltres com una mena d’arqueologia sentimental», continuava explicant-nos el savi i jo sense entendre-hi res. I algú li preguntà per què d’aquell paper de seda que es feia servir per embolicar les taronges se’n deia paper Manila. El setciències filatèlic mai esquivava cap pregunta. Com que el paper va néixer a la Xina, ben segur que Manila hauria estat el cap de pont de l’arribada a la Península de nous tipus de paper o potser de nous procediments per a fabricar-ne. Quina diferència amb el paper d’estrassa dels nostres molins locals! Amb el paper Manila s’embolicava la roba blanca per guardar-la a l’armari, i així privar que li sortissin taques de rovell. Acabava sempre les explicacions sobre la colònia espanyola amb un invariable: «Pobre Manila, la perla d’Orient!» Jo, particularment, no entenia perquè l’exuberant Manila havia de ser pobre. (Segurament es referia a la destrucció de la ciutat durant la Segona Guerra Mundial: vegeu «El nen que mirava el mar», cap. 3). Tant se val, la dèria de la filatèlia em va durar poc, però l’evocador nom de Manila, no m’ha deixat d’acompanyar mai més.

Quan vaig començar a conèixer el món una mica més enllà del Penedès nadiu, vaig adonar-me que no pas tot el paper Manila era un paper fi, sinó més aviat el contrari. El mateix nom d’un producte lligat a una denominació geogràfica, de vegades, no significa el mateix en altres llengües o cultures. De fet, les manufactureres exportadores adapten els productes en origen al gust del país de destinació. Internacionalment, és conegut com paper Manila un paper d’estrassa semblant al kraft, de color marró, més aviat bast, que es fa servir per fer sobres de carta gruixuts. Originàriament, era fet a partir de fulles d’abacà o cànem de Manila (Musa textilis). Les fibres d’abacà tenen encara avui molts altres usos, especialment tèxtils. A banda, algunes cordes navals, conegudes com cordes de Manila, de gran resistència a la salinitat, són fetes també amb aquesta planta. I també molts culs de cadires de les anomenades «colonials» o «exòtiques». El franciscà Pere Espallargas, de Berga, destinat a les Filipines, va revolucionar l’extracció de les fibres de la planta d’abacà per mitjà d’un giny mecànic de la seva invenció (1656). La màquina de filar ideada va fer augmentar la producció de la fibra en qualitat i quantitat. En època de l’administració americana de les Filipines, la província d’Albay esdevingué de les més riques del país gràcies a l’abacà i a l’invent del franciscà català.

Ja hem vist en l’apartat anterior que, durant bona part de l’època colonial espanyola, la comunicació de Filipines amb la metròpolis es feia a través de Mèxic. Per tant, no ens ha d’estranyar que es produís un bescanvi continu de productes entre les Filipines i el continent americà. Encara avui, hi ha molts productes americans que porten el nom de Manila, com una mena de denominació d’origen històrica. A Mèxic vaig descobrir el mango Manila. Aquell mango groc, dolç, aromàtic, gens fibrós, més aviat petit. És el meu preferit en els restaurants mexicans per postres, quan n’hi ha. També són boníssimes a Mèxic les aguas de mango. Aquesta fruita, originària de l’Índia, es va estendre per tot el sud-est asiàtic i de Filipines saltà a Mèxic, durant l’època colonial.

Actualment, el popular mango Manila mexicà −més pròpiament dit mango Ataulfo− té uns cultivars molt extensos a Chiapas, d’on s’exporta als Estats Units. Als filipins no els agrada que els mexicans comercialitzin mangos amb el nom de Manila. Però el nom ja és introduït als Estats Units i els mangos filipins han de competir amb els mexicans pel nom de Manila. Per tal de no confondre el consumidor, els de procedència filipina són anomenats Manila super mango. El nom local a Filipines d’aquesta varietat és manggang kalabaw (o en angl. carabao mango), el qual és la segona fruita més cultivada del país, després de la pinya –per cert, aquesta fruita va fer el camí invers al mango, entrà a Filipines procedent d’Amèrica–. A l’arxipèlag filipí és molt popular el mango assecat (angl. dried mango). La ciutat de Cebu n’és un gran centre productor. Aquest snack de mango es guarda bé. Es ven en bosses segellades al buit o amb una atmosfera conservant. Un bon present per portar de tornada a casa i que ocupa poc lloc.

El copal de Manila és una resina vegetal, utilitzada actualment com a vernís, extreta de coníferes (gènere Aghatis) de diferents illes de l’arxipèlag. Segurament, els castellans el van veure com un substitut del copal mexicà. Copal ve del nàuhatl copalli, que vol dir ‘encens’. Encara avui és utilitzat cerimonialment, i també com a producte medicinal, per molts pobles mexicans. L’elemi de Manila és una altra resina vegetal fragant extreta d’un arbre nadiu de les Filipines (Canarium luzonicum); l’oli essencial obtingut de la resina té moltes aplicacions terapèutiques. Hi ha una gramínia utilitzada en els camps de golf i en jardineria que es diu gespa de Manila (Zoysia matrella). Un cas a part és el tamarinde de Manila (Pithecellobium dulce). De fet, no és ben bé un tamarinde ni tampoc és nadiu de les Filipines; ans el contrari, va ser introduït des d’Amèrica. Els noms comercials tenen subterfugis com aquests.

I Manila, què vol dir? Miguel López de Legazpi, després de la consolidació de l’assentament de Cebu, s’apoderà de Manila (1571) amb la intenció de colonitzar l’illa de Luzon. Era una petita població musulmana de nom Maynila (també així en tag. actual). Com havia fet amb Sugbu (Cebu), en fundar la nova població en nom de Felip II, tampoc li va canviar el nom. Sembla que may nila podria voler dir ‘lloc de nilads’, una mena de jacints d’aigua o també d’uns arbustos que eren abundants fins fa poc en els manglars de la immensa badia. Amb tot els lingüistes actualment es decanten més cap a que nila és un exònim provinent del sànscrit que designa les plantes d’anyil, d’on s’extreu el conegut colorant anomenat indi, el qual és ben documentat que s’obtenia també en aquell indret.

Mantó de Manila

Potser el producte que té entre nosaltres més força evocadora de la capital filipina són els coneguts mantons de Manila. Tinc ben present el tacte de la seda dels mantons de Manila de la meva mare; els dibuixos acolorits dels brodats en relleu i els llargs serrells. No eren autèntics, els de la meva mare. Se’ls havia fet ella mateixa, a les monges de Valls, a les classes de labors. Era una feina de més d’un curs. Finalment, s’aconseguia un mocador d’una gran vistositat i elegància. Per a moltes famílies els mantons de Manila són encara avui unes peces molt estimades, heretades de les àvies, que només es treuen de l’armari en comptades excepcions, per tal de lluir-los en festes socials o familiars importants, per exemple en els casaments. També es posaven als balcons com a domassos, especialment el dia de Corpus.

En un primer moment, aquests mocadors de seda brodada eren confeccionats a la Xina, inspirats en els vestits dels mandarins. Els comerciants xinesos els venien a Manila, transportats en boniques caixes de fusta lacada. El galió que feia la ruta anyal Manila-Acapulco, els portava a Nova Espanya. Continuava el transport de les mercaderies per terra fins a Veracruz, on es reembarcaven cap a la Península. Els mantons brodats, junt amb la porcellana fina, van ser uns dels objectes més cobejats del comerç d’Espanya amb la Xina des de tot el segle xviii a principis del xix. Els motius xinesos dels brodats (dracs, pagodes, canyes de bambú, etc.) dels primers mantons de Manila, a poc a poc, foren adaptats en origen al gust del «client» occidental (flors, ocells, etc.). Amb la independència de Mèxic s’acaba el transport del galió de Manila i els mantons comencen a manufacturar-se també a Sevilla. Actualment, aquesta capital andalusa encara manté la indústria artesanal dels mantons, la qual perviu gràcies a què es mantenen com a indumentària folklòrica; recordem l’ús que en fan les bailaoras de flamenc i l’esplet que se’n veu a la Feria de Sevilla i a les festes de Sant Isidre de Madrid.

A Catalunya, durant el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, és un moment de presència multitudinària de mantons de Manila. Aquests complements de la indumentària femenina són encara avui els protagonistes de la festa en aquesta capital de la maresma del Penedès. Els podem veure en el ball de gala («ball de mantons») del dissabte anterior al Dijous Gras («dissabte de mantons»); però, sobretot, els veurem lluint-los les noies dels centenars de parelles que formen les desfilades de comparses del diumenge següent al Dijous Gras.

Els mantons de Manila, gens barats, sempre han tingut, com ja hem esmentat, una certa connotació d’objecte de representació social, de distinció. Recordem, però, aquell famós cartell titulat Sífilis (1900), amb una S en forma de serp, realitzat per Ramon Casas per al sanatori de sifilítics del doctor Abreu, el que hi havia al carrer major de la Bonanova, de Barcelona. S’hi veu una noia cobrint-se la nuesa amb un bonic mantó de Manila, amb unes roses brodades i uns llargs serrells vermells. A primer cop d’ull sembla una atractiva «xula», que tan bé sabia pintar en Casas, com la dels cartells que va fer per a l’Anís del Mono, de Badalona (1899). Si ens hi fixem bé, la noia mostra una gran pal·lidesa a la cara i un aflaquiment extrem. És un fidel reflex de la malaltia que la consumeix. Porta a la mà un lliri blanc, l’esperança en la curació –que, per cert, va arribar no gaire temps després que Casas pintés el cartell: el descobriment del Salvarsan per Paul Elrich (1910)! Així, doncs, a tombant del segle xx, els acolorits mantons de Manila anaven lligats també a la vida alegre, la bohèmia o les activitats festives. Recordeu-vos per últim de la chulapa madrilenya de La verbena de la Paloma (1894), de Tomás Bretón: «Dónde vas con mantón de Manila?».

La meravellosa alquímia filipina

Per a un europeu, Filipines (tag. Pilipinas) és un país molt complex de definir, tant si ens referim al seu medi natural com si ens fixem només en el seu paisatge humà. Potser empès per la meva formació química, sempre m’ha semblat aquest país, tocat pels déus, com una meravellosa combinació alquímica de terra, aigua, foc i aire.

Terra

L’arxipèlag filipí, situat al sud-est d’Àsia, és format per unes set mil illes. El nord de l’arxipèlag mira cap a Taiwan, Hong Kong i Macau; l’oest cap a Vietnam; el sud cap a Borneo (Malàisia) i Indonèsia; i a l’est cap a l’oceà Pacífic, on hi ha els remots rosaris de les illes Carolines i les Mariannes (l’illa més coneguda d’aquest darrer grup és Guam), les quals estigueren vinculades administrativament amb les Filipines durant l’època colonial espanyola.

Les principals illes de l’arxipèlag filipí són producte de les forces tectòniques que les han fet emergir del fons del mar. Per tant, les Filipines són un país muntanyós i la majoria d’elevacions importants que hi veurem són de fet volcans, alguns dels quals són molt actius. La distribució de les illes és com una pinzellada sobre la mar que va de nord a sud. Dins d’aquesta pinzellada, les illes importants són, de nord a sud i d’oest a est, de manera esglaonada: Luzon / Mindoro / el grup de les Visayas (Panay, Negros, Cebu, Bohol, Leyte i Samar) / Mindanao i a l’oest de tot aquest arxipèlag hi ha la «taca» allargassada de l’illa de Palawan. Així doncs, les illes principals són una desena. Tot l’arxipèlag té una superfície d’uns tres-cents mil quilòmetres quadrats, unes quatre vegades la dels Països Catalans. Ara bé, les dues terceres parts del territori filipí corresponen només a Luzon i Mindanao, que tanquen l’arxipèlag pel nord i pel sud, respectivament. De fet, tanca al nord el grup de les illes Batanes i al sud el rosari de les illes Sulu, que apunta cap a Borneo.

És un país muntanyós, com ja hem dit, on les serralades van normalment de nord a sud. Això és particularment evident a la meitat nord de Luzon, amb les serralades de la Sierra Madre, la Cordillera Central (amb el mont Pulag de 2 926 m) i la serra de Zambales. Però els punts més alts, una mica més, els trobem a Mindanao, que corresponen als monts Apo (2 954 m) i Dulang-dulang (2 938 m), els quals són volcans.

Al costat de les grans illes creades per les forces geològiques, de costa penya-segada, n’hi ha una infinitat de petites, de perímetre més amorosit, les quals s’han anat conformant més calmadament. Hi ha moltes illes, illetes i atols formats per esculls coral·lins. Són illes de pedra calcària (els esquelets dels antics coralls), de sòls pobres i porosos, amb vegetació baixa, on l’erosió contínua de la costa ha originat idíl·liques platges de sorra blanca, amb –cal dir-ho?− l’ombra de cocoters. És el cas de les blanques platges de l’illa de Boracay, que els filipins diuen que són les millors del món. Hi ha un miler d’illes habitades –i moltes platges malmeses ja per l’incipient turisme−, però n’hi ha encara més de deshabitades amb platges prístines que us esperen. En total, l’arxipèlag té uns 23 000 km de costa, de perfil majoritàriament irregular i sinuós.

La cobertura vegetal de les illes grans era fins fa poc pràcticament tot de bosc tropical o selva pluvial. L’aïllament geològic de les illes entre si i del conjunt respecte al continent asiàtic ha fet que la flora i la fauna filipina hagin evolucionat de forma local i diversa, produint moltes espècies úniques en relació amb el conjunt del sud-est asiàtic. S’estima que la meitat de les espècies vegetals o animals filipines són endemismes. Això fa que Filipines sigui considerat un dels llocs del món amb més diversitat biològica.

A partir de la Segona Guerra Mundial, en internacionalitzar les Filipines les seves relacions econòmiques a gran escala, les tales d’arbres, les extraccions mineres o l’artigatge massiu amb finalitats agràries, processos tots ells que comporten erosió, degradació del sòl i alteració climàtica local, han anat delmant progressivament el medi natural. Això vol dir que sovint trobem els boscos originaris a les parts altes i muntanyoses, on funcionen com a santuaris d’animals i plantes. Afortunadament, la consciència ambiental dels governs actuals és molt forta, heretada de l’època de l’administració americana, i la gestió del medi natural és un assumpte prioritari per als governs filipins. Amb tot, el bosc tropical, el que nosaltres anomenaríem jungla, en les seves diferents configuracions, cobreix un 40 % del territori. Cada vegada més organismes internacionals donen suport a les polítiques governamentals filipines de protecció dels espais naturals. A prop de Manila hi ha, ben accessible, el Subic-Bataan Natural Park. A la zona central de Luzon hi trobem el Mount Pulag Natural Park i el Northern Sierra Madre Natural Park, i a Mindanao, el Mount Apo Natural Park.

Filipines és avui un país eminentment agrícola. La majoria de la seva gent viu en zones rurals i es sostenen ells mateixos de manera autàrquica. L’agricultura, la pesca, la ramaderia i la silvicultura ocupen el 40 % de la població activa, si bé les dues darreres activitats acabades de citar són cada vegada menys importants. Els cultius principals són d’arròs, blat de moro, coco, canya de sucre, banana, ananàs, cafè, mango, tabac i abacà (o cànem de Manila). Els cultius secundaris, més o menys intensius, els quals vas veient escadusserament per tot el país i, naturalment, en qualsevol mercat rural, comprenen principalment cacauet, cassava (la mandioca, d’on surt la tapioca), kamote (del nàh. camohtli, cat. moniato), alls, ceba, col, albergínia, kalamansi (Citrus microcarpa), una mena de llima, que té el mateix ús que per nosaltres té la llimona), cautxú i cotó. Molts d’aquests vegetals foren introduïts originàriament pels espanyols des de Nova Espanya i continuen sent, alguns d’ells, uns elements bàsics de la cuina filipina.

L’extracció forestal és una activitat antiga. La fusta coneguda internacionalment com philippine mahogany (caoba filipina), la qual correspon de fet a diverses varietats d’arbres, és molt apreciada per fer mobles i, actualment, per fer contraplacats ornamentals. La distingirem de seguida quan visitem cases colonials singulars, ja que era utilitzada en els terres empostissats dels habitatges de la gent important. La narra o fusta d’Amboina (Pterocarpus indicus) és un material resistent als tèrmits molt preuat per a decoració, mobiliari i empostissats. També és molt preuat el molave (Vitex parviflora, Vitex cofassus) utilitzat antigament per fer barques, mobles i elements estructurals dels habitatges; malauradament avui en estat de protecció. Les cases tradicionals (tag. bahay kubo) de les àrees rurals són fetes de parets i estructura de bambú amb la coberta de fulles de nipa (una varietat de palma molt comuna). De la saba de la nipa, una vegada fermentada, s’obté un vi (tuba en tag.), el qual dona una vegada destil·lat un aiguardent molt apreciat (tag. lambanog).

Aigua

El dret internacional atorga als països amb mar la sobirania sobre les seves aigües costaneres. Filipines té sis vegades més de mar que de terra. Al nord limita amb l’estret de Luzon, davant de Taiwan; al sud amb la mar de les Cèlebes; a l’oest amb la mar de la Xina Meridional; i a l’est amb la mar de Filipines, que és el nom que té l’oceà Pacífic en aquest punt.

El mar és present a Filipines per tot arreu i els recursos marins són una font d’alimentació per a una bona part de la població. Les parts més protegides de les costes, com les badies o els estuaris dels rius, són sovint cobertes de boscos tolerants a l’aigua salada, els manglars, on s’hi alberguen les cries joves d’una gran varietat d’organismes marins. Els esculls coral·lins, més mar endins, tenen una funció similar. Són el reialme dels innúmers peixos d’escull acolorits, i dels coralls, esponges, cucs de tub, cogombres marins i estrelles de mar; i també de submarinistes de totes les parts del món! Evidentment, amb molt bon criteri, alguns espais marins estan protegits, com el Tubbataha Reef National Marine Park (a la mar de Sulu, prop de Palawan, un paradís per als submarinistes) o l’Apo Reef Marine Wildlife Sanctuary (a ponent de Mindoro).

No cal dir que el transport nàutic és una de les opcions recurrents quan viatges per les Filipines. Com ja hem esmentat, en ser les illes majors la part emergent de muntanyes submarines, hem de tenir present que entre illa i illa la profunditat del mar és considerable. Si es disposa de temps, els ferries són una bona opció per anar saltant d’una illa a una altra. Sovint són l’única opció. Comparats amb els avions, els ferries són més sostenibles ambientalment, més econòmics, més generosos amb tot el relacionat amb l’equipatge i, mentre aneu de «minicreuer», teniu temps per pensar, planificar, escriure i, sobretot, fer amics. I quan arribeu a port, en molts llocs, a manca de bones vies de comunicació terrestre, haureu d’agafar embarcacions més petites, que fan de taxis nàutics de cabotatge al llarg de la costa, com les bangka, uns outriggers motoritzats, amb un balancí o batanga surant a cada banda, que confereix molta estabilitat.

A causa de l’orografia muntanyosa, del caràcter insular del territori i del règim climàtic de pluja abundant, els rius a Filipines són cabalosos, curts i ràpids. Els més llargs, el Cagayan, al nord de Luzon, i els Mindanao i Agusan , ambdós a Mindanao, flueixen rabents cap a les planes baixes, originàriament creades per les deposicions dels sediments fluvials sobre plataformes coral·lines. Els grans rius de Mindanao formen extensos aiguamolls, refugi de vida silvestre (Agusan Marsh Wildlife Sanctuary). Moltes de les planes costaneres, han estat creades per aquests procés d’aportació de sediments fluvials, provocant una costa indentada amb ports naturals; potser la badia de Manila és l’exemple més espectacular d’aquest procés geomorfològic.

Per l’orografia que tenen les illes Filipines, és clar, no hi trobarem grans zones lacustres. A Luzon, a prop de Manila, hi ha la immensa Laguna de Bay, d’unes 90 000 ha de superfície i de molt poca profunditat, i el bellíssim llac Taal, al centre del qual sobresurt el volcà del mateix nom, responsable de l’alt contingut en diòxid de sofre de les aigües del llac (vegeu «Taal» a l’itinerari # 4). A Mindanao, hi tenim el segon llac més gran de Filipines, el Lanao, d’unes 30 000 ha d’extensió i d’una gran profunditat.

Foc

Les plaques tectòniques que han creat les illes Filipines són encara molt actives; això vol dir que és un país d’erupcions volcàniques i de terratrèmols. No pas cada dia, evidentment. De fet, Filipines forma part de l’anomenat Cinturó de Foc del Pacífic i aporta en aquest cinturó una vintena de volcans actius (i centenars d’inactius). L’Institut Filipí de Vulcanologia no se’n refia del tot, dels inactius, i els classifica encara en dorments i extingits, ja que és molt difícil fer prediccions en aquest camp, on els registres històrics o les dades de monitoratge disponibles corresponen a èpoques molt recents, insignificants, geològicament parlant. És el cas de la inesperada i tràgica erupció l’any 1991 del mont Pinatubo, situat a les muntanyes de Zambales, a uns cent quilòmetres de Manila. El «drac» havia estat adormit uns quatre-cents cinquanta anys! L’erupció va ser de gran intensitat. Es van expel·lir cendres i rocs a més de 30 quilòmetres d’altura, tot fent-se de nit en ple dia a la capital filipina.

Hi ha una mena de turisme internacional que li agrada visitar volcans. No sóc pas d’aquesta mena, però el mont Mayon (2 421 m) em té el cor robat. És situat prop de Legazpi, al sud-est de Luzon, a la península de Bicol, no massa lluny de Manila. Té una forma bellíssima, majestuosa, perfectament cònica, especialment si és observat des de qualsevol lloc de Legazpi, la ciutat situada a la seva falda. Per mi el Mayon té un encant especial que no tenen el monts Fuji o Osorno, icones japonesa i xilena, respectivament, i cons volcànics igualment bellíssims, però de baixa activitat. El mont Mayon és el més actiu de Filipines; hi ha registrades una cinquantena d’erupcions en quatre-cents anys. Sí, això vol dir una erupció cada vuit anys de mitjana: un vertader paradís per a vulcanòlegs amateurs i professionals. Com explicaré en un altre lloc (vegeu «Legazpi», en l’itinerari # 4), l’any 2001, quan era en aquesta ciutat, vaig viure l’experiència en primera persona.

Aire

Filipines és un país tropical. És molt calorós durant tot l’any. Té dues estacions principals, amb uns períodes curts de transició climàtica d’una estació a l’altra. El clima, com en tot el sud-est asiàtic, és controlat pels vents monsònics, els quals generen una època de l’any plujosa o estiu i una altra de seca o hivern. El monsó estival o habagat es caracteritza per una forta brisa, en general de component sud-oest, que porta pluja important a les costes occidentals Filipines i a tot Àsia meridional i oriental. El monsó estival és aire que s’ha rescalfat en zones equatorials de l’oceà Índic, a l’hemisferi sud, i que progressivament s’ha anat carregant d’aigua per l’evaporació de la superfície marina. A mesura que puja circularment cap al nord es va refredant; en algun moment o altre ja no és capaç de retenir la seva humitat i genera forta pluja. Els aiguats emplenen els aqüífers de les selves tropicals, neguen els camps de conreu, beneficien el cultiu de l’arròs, però, massa sovint, causen greus inundacions a les terres baixes i en aquells paratges on l’artigatge massiu ha erosionat irresponsablement la coberta forestal. El monsó del sud-oest o habagat és el model climatològic que predomina, de maig a octubre de cada any, a la majoria de les destinacions tropicals d’Àsia. A les costes occidentals de Filipines, de juliol a setembre, és quan reben una intensitat major de xàfecs i pluja.

A partir del novembre entra en sentit contrari el monsó hivernal o amihan i la situació millora. El temps en aquesta època de l’any és controlat per una brisa de component nord-est menys forta però més fresca i seca que la del monsó d’estiu; amb períodes prolongats de dies serens i clars. L’aire fresc i sec que porta el monsó del nord-est s’origina en un gran anticicló que es forma cada hivern a sobre de Sibèria, Mongòlia i el nord de la Xina. L’anticicló empeny progressivament l’aire poc carregat d’humitat, en el sentit de les busques del rellotge, i competeix amb les acaballes del monsó d’estiu durant un període d’una setmana o dues. A Filipines el monsó del nord-est o amihan sol començar entre finals de setembre i principis d’octubre, assolint-se pel gener el punt àlgid de temps fred i sec, el qual gradualment es va afeblint per a desaparèixer cap a març o abril. La pluja de vegades colpeja la costa de l’est del país, però la resta del territori, en general es manté sec.

Ara bé, recordeu que el paradís filipí és vigilat per un «drac», com hem dit. El més temut no és quan la bèstia treu foc pels queixals sinó quan esbufega de valent. Les costes orientals de l’arxipèlag banyades pel Pacífic estan sotmeses als tifons o ciclons tropicals, especialment entre juny i novembre. Els monsons estivals acostumen a ser envaïts per tifons procedents del Pacífic, que travessen diagonalment l’arxipèlag de sud a nord, i fan cap a la Xina i el Vietnam.