Un país de lletrats i analfabets: Pràctiques d'escriptura en el llindar de la modernitat

By Alfred Garcia Femenia

Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identificar les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogràfica del País Valencià, els segles a cavall entre l'edat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges d'analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d'estats de la Corona d'Aragó i de l'Europa del moment. Algunes d'aquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat d'apropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir l'autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d'aprendre a llegir i a escriure –a casa, a l'escola, al taller–, cosa que no estava a l'abast de tothom. Una vegada superat l'esglaó del desconeixement lectoescriptor, s'inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part d'aquesta elit. En aquesta monografia, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a l'escriptura en un moment en què l'accés a l'educació estava sols a la mà d'uns pocs.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Apr 10, 2024
• ISBN: 9788411183307

Book preview

1. UNES ESTADÍSTIQUES, MOLTS ALBARANS I ELS PESCADORS DE L’ALBUFERA

Un dels principals èxits de la societat occidental ha sigut disminuir els seus nivells d’analfabetisme, especialment durant les últimes dècades. En l’actualitat, pocs de nosaltres podríem fer una llista de cinc persones conegudes que siguen incapaces de llegir i d’escriure. Açò es deu al fet que el sistema educatiu ha pogut arribar a tothom i que, a excepció d’algunes persones d’avançada edat, tots hem adquirit uns nivells d’alfabetització relativament elevats. No obstant això, unes dècades arrere, qualsevol de nosaltres hauria elaborat l’esmentada relació sense pensar-s’ho molt. En unes enquestes realitzades en els anys setanta de la centúria passada, podem observar com els nivells d’analfabetisme de la població menor de quaranta anys no superava el 2 %, mentre que en els majors de seixanta es multiplicava per 10. Aquesta dicotomia no és l’única variable a destacar. Malgrat ser bastant pareguts, es pot observar com el món urbà estava més alfabetitzat que el rural. Ara bé, si hi ha un factor important a destacar és el del gènere: les dones mostraven uns majors nivells de desconeixement lectoescripturari que els homes.¹

Un segle arrere, el 1870, es confeccionava la primera estadística oficial a Espanya amb dades sobre l’alfabetització i l’analfabetisme. Si, per exemple, la mitjana d’illetrats al País Valencià a finals del segle XX era del 30 %, aproximadament, aquesta xifra es duplicava quasi una centúria abans. Aquest territori tenia uns percentatges superiors al 50 %, però hi havia diferències per províncies i per partits judicials. Ací tornem a veure una distinció entre les zones urbanes i rurals, atés que Alacant i València, per exemple, rondaven el 45 %, mentre que en àrees tradicionalment agrícoles o ramaderes aquests percentatges s’aproximaven al 70 %, com la vega del Segura, l’horta de Gandia o l’interior de Castelló. I és que el factor geogràfic –ciutat versus camp– resulta decisiu per a poder realitzar aquest tipus d’estudis, ja que ens indica l’ocupació de les seues gents. En espais amb activitats industrials, artesanals i culturals més desenvolupades, era més fàcil que la població accedira a l’educació, a diferència d’aquells llocs on el treball del camp era la principal dedicació i la població tenia menys relació amb la cultura escrita.²

Per aquesta mateixa època, finals del segle XIX, va veure la llum La barraca, una de les grans novel·les del valencià Vicente Blasco Ibáñez. L’ambient de la València rural del moment, on l’autor retratava la vida de la societat camperola i agrícola, era l’escenari on es desenvolupaven els fets de l’obra, idonis per a mostrar la relació amb l’escriptura d’aquestes gents. Durant la reunió del Tribunal de les Aigües a la porta dels Apòstols de la Seu, es feia esment de la capacitat memorística dels jutges, els quals no guardaven les declaracions dels testimonis en paper, ja que «la ausencia del papel sellado y del escribano aterrador era lo que más gustaba a unas gentes acostumbradas a mirar con miedo supersticioso el arte de escribir, por lo mismo que lo desconocen».³ La tradició havia portat la gent de l’Albufera a deixar de banda les activitats relacionades amb la lectura i, especialment, l’escriptura. Així ens ho demostra l’exemple dels pescadors i de com realitzaven els comptes quan un funcionari d’Hisenda s’hi va presentar per a sortejar els llocs de pesca del gran llac i dels seus canals en Cañas y barro:

Así lo habían inventado los antiguos jurados, que no sabían escribir, y así continuaba. Cada hoja contenía la cuenta de un pescador. Nada de inscribir su nombre en la cabecera, sino la marca que cada cual ponía a su barquito y sus redes para reconocerlos […], así se entendía el jurado, no teniendo más que mirar el jeroglífico para decir Ésta es la cuenta de Fulano. Y después, en el resto de la página, rayas y más rayas […]. Los viejos barqueros alababan este sistema de contabilidad. Así, cualquiera podía revisar las cuentas, y no había trampas como en esos librotes de números y apretada escritura que sólo entienden los señores.⁴

En el moment del sorteig dels esmentats llocs de feina, els pescadors rebien una boleta i un paperet amb el seu nom per si no sabien llegir ni escriure. «Los pescadores más ignorantes iban en busca de los que sabían leer para que viesen si era su nombre el que figuraba en el papel, y solamente después de muchas consultas se daban por convencidos». Un d’aquests camperols era el tio Paloma. Segons la novel·la, de jove havia sigut nomenat jurat de la comunitat de pescadors de l’Albufera, i per tant s’havia d’encarregar de la custòdia del seu arxiu. Tanmateix, el vell barquer no sabia llegir.

En su época no se pensaba en estas cosas y se comía mejor. Pero cierto vicario amigo suyo le había descifrado por las noches el contenido de las patas de mosca que llenaban las páginas amarillentas, y él lo retenía en su memoria con gran facilidad.⁵

Aquestes línies ens il·lustren molt bé les capacitats lectoescripturàries de la societat de finals del segle XIX i de principis de la centúria següent. En primer lloc, la paraula escrita sols estava a l’abast d’uns pocs, concretament d’aquells senyorets de la ciutat capaços d’entendre l’apretada escritura, diferenciats d’una gran majoria de llauradors als quals se’ls suposa analfabets pel simple fet de viure i treballar al camp. La desvinculació amb l’escriptura no sols es devia a l’àmbit geogràfic i socioprofessional on passaven els seus dies, sinó que també formava part d’una tradició que s’estenia molts segles arrere. El fet de relacionar-se amb l’escriptura sols quan era necessari, com ara elaborar els llibres de comptes, per exemple, i fent servir unes fórmules especials, provocava tres conseqüències que ajudaven a perpetuar la seua condició d’illetrats: la por i el rebuig al paper i els escrits, la necessitat d’emprar la memòria per a poder recordar una quantiosa informació i, per últim, la dependència dels entesos en lletres per a llegir o escriure qualsevol tipus de text.

Gràcies a les diverses estadístiques confeccionades al llarg dels últims 150 anys i a la producció literària del període, es pot veure l’evolució de l’alfabetització i de l’analfabetisme, però, com podem seguir-li el rastre en èpoques preestadístiques i sense fonts més o menys directes per al seu estudi? Sembla una tasca difícil de dur a terme perquè no hi ha documents específics on consultar si una societat pretèrita era o no capaç de llegir i d’escriure. No obstant això, al llarg d’aquestes pàgines, per a comprendre millor una societat com és la de l’antic regne de València, estudiarem la relació amb l’escriptura i com de diversos eren els coneixements que la població d’aquest territori tenia d’aquesta eina cultural en un període concret de la nostra història, els segles a cavall entre l’edat mitjana i la primera modernitat. Així doncs, tres són els interrogants que ens hem de plantejar per a comprendre el dia a dia d’aquesta societat: quin ús es feia de l’escriptura?, quina capacitat es tenia de llegir i d’escriure?, quina funció s’atorgava a les diverses tipologies del producte escrit?⁶

Cap de nosaltres naix amb coneixements lectoescripturaris. Durant els primers anys de la nostra vida necessitem d’altres persones per a esbrinar el significat de les ratlles i símbols que apareixen en els llibres, els cartells, les parets… Aquesta dependència desapareix quan comencem a desxifrar aquestes formes que sempre ens havien semblat estranyes. Érem conscients que significaven alguna cosa, que amagaven un missatge que sols uns pocs tenien la capacitat d’entendre. Però la cosa canvia quan a l’escola –o, abans, a casa– ens ensenyen a interpretar i a dibuixar les diverses lletres i la màgia apareix quan la nostra capacitat cognitiva entén que la m i la a, unides, es llegeixen ma.

Als protagonistes d’aquesta investigació els succeeix una cosa semblant, sols que, en molts casos, l’aprenentatge mai no arribaria, i per tant la dependència d’entesos en lletres es perpetuava, com els passa a alguns dels pescadors de les obres blasquistes. Els analfabets –tots ho hem sigut en algun moment de la nostra vida, no sols durant la infància–, havien d’acudir a algú que havia accedit a la cultura escrita quan necessitaven escriure o llegir qualsevol tipus de document. Depenent de les hores dedicades a la pràctica de l’escriptura i de la lectura, l’habilitat resultant seria millor o pitjor, però, per mínims que foren aquests coneixements, ja marcaven una diferència amb la majoria de la societat.

Desconeixem la biografia de gran part dels individus «anònims» que donen veu a aquest treball, però són persones en les quals podem observar les característiques que presentaria la resta del seu sector socioprofessional, i per tant ens ajuden a ampliar la importància conferida a l’escriptura i la relació que tenien amb aquesta al conjunt de la comunitat. En aquestes pàgines, ens hem centrat en aquesta part «marginada» de la població i, suposadament, allunyada de la cultura escrita. Malgrat treballar dins d’un context ideat per la classe dominant i davant de la imposició d’aquests, els sectors mitjans i baixos feien ús de l’escriptura a la seua manera, saberen o no escriure, demostrant-nos que no eren sols els de «dalt» qui donaven importància al producte escrit, cosa digna d’admirar si tenim present que ens trobem en una societat on l’accés a l’educació estava restringit a uns pocs.

El lector ja deu haver suposat que, si els nivells d’analfabetisme de l’última centúria i mitja han anat disminuint progressivament, és lògic pensar que, quan més arrere anem en el temps, major hauria de ser el percentatge de persones illetrades. Ara bé, qualsevol que es fixe en l’exemple dels pescadors de l’Albufera de Blasco Ibáñez gestionant els seus comptes a la seua manera podria pensar que, malgrat no emprar l’escriptura en el seu dia a dia i no saber llegir l’apretada letra que sols entenien els senyorets de la capital, no podrien considerar-se com analfabets stricto sensu.

Sembla, doncs, que no és tan fàcil diferenciar una persona entesa en lletres d’una altra que no ho és. Per això, abans de submergir-nos en el món de l’analfabetisme i l’alfabetització del País Valencià dels segles finals de l’edat mitjana i les primeres dècades de la moderna, convindria realitzar una sèrie de passes prèvies per a fer-ho amb el major èxit possible. En primer lloc, seria convenient intentar definir els termes que caracteritzen els protagonistes del present treball. Què entenem per alfabetitzat? I per analfabet? A aquestes qüestions, per descomptat, se li han de sumar què és l’alfabetització i què és l’analfabetisme. Abans de mostrar què ens diuen els principals diccionaris del nostre entorn més immediat o els especialitzats en el tema, convidem el lector a intentar raonar, tot sol o en companyia, la resposta a aquestes preguntes.

Queda palés que no són interrogants fàcils de resoldre, especialment quan nombrosos estudis ja s’han encarregat de debatre sobre el tema i, com bé es deu haver suposat, no s’ha arribat a un acord unànime.⁷ Cercar el terme alfabetització en els nostres diccionaris no ens ajuda gaire a descobrir el seu significat perquè el resultat no va més enllà de vincular-lo a l’acció d’alfabetitzar, mentre que alfabetitzat o analfabet seria la persona que sap o no de llegir i d’escriure, definició molt exclusiva si la comparem amb una accepció més àmplia que ens defineix l’analfabet com un ignorant, sense cultura.⁸ Aquesta última explicació s’aproparia molt més al que, al nostre parer, seria ser analfabet, a més de poder definir els coneixements gràfics dels pescadors blasquistes.

Així doncs, cauríem en l’equívoc si pensàrem que aquest és simplement aquell que no té la capacitat de llegir o d’escriure. Com succeeix en molts àmbits del nostre dia a dia, crear categories estanques i separades entre elles no és la manera més adequada de definir si una persona és analfabeta o lletrada, ja que, moltes vegades, la frontera entre ambdues realitats no és gens clara, fet que provoca que la primera distinció entre blanc i negre, entre entesos en lletres i no, es multiplique en un gran ventall corresponent a l’escala de grisos que conformarien els diversos nivells d’alfabetització i d’analfabetisme.

Una vegada deixat clar que és una tasca difícil de definir qui pot considerar-se com alfabetitzat i qui no, hem de posar en pràctica el que s’ha dit. Si els termes analitzats han provocat discordances entre els experts en la llengua i en la matèria, major divisió ha sigut l’elecció de les proves físiques, de les fonts històriques per se, que ens han de servir per a dur a terme un estudi sobre les pràctiques d’escriptura i l’alfabetització en un període on les estadístiques brillen per la seua absència.⁹

Per descomptat, el símptoma més clar d’haver accedit al món de la cultura escrita, per molt mínima que siga la seua relació, és el fet d’haver deixat una prova autògrafa. Això no obstant, no serveix qualsevol tipus de document manuscrit. Des de finals dels anys seixanta del segle XX, i especialment durant els vuitanta i els noranta, nombrosos investigadors han realitzat treballs sobre l’alfabetització tenint com a objecte d’estudi la capacitat o no de signar dels individus analitzats i, per tenir en compte aquesta dicotomia, establien que formaven part de la categoria dels alfabetitzats o dels illetrats.¹⁰ Algun d’ells, inclús, ha arribat a afirmar que la firma és una dada universal, estàndard, directa i fàcilment quantificable que es pot relacionar directament amb les capacitats de llegir i escriure o que l’estudi de l’alfabetització sols pot dur-se a terme amb el còmput de firmes,¹¹ declaracions que convindria matisar. Altres autors no es mostren tan a favor en emprar aquesta font documental com a eina per a l’estudi de l’alfabetització; hi aporten pros i contres, i deixen clara la distinció entre la pràctica de firmar i el fet d’escriure en si.¹² El còmput de firmes ha servit per a realitzar diversos estudis sobre alfabetització, a nivell quantitatiu, al continent europeu i a la península Ibèrica, mostrant-nos uns percentatges més o menys elevats –i exagerats– si tenim present que diversos treballs afirmen que el nombre d’alfabetitzats als territoris de l’actual Espanya durant el segle XVI oscillava entre el 10 % i el 15 %.¹³ Això no obstant, altres investigadors han rebutjat la capacitat de firmar com un indicatiu d’alfabetització en la societat, atés que arriba a ser una font inexacta per a fer aquest tipus d’estudis.¹⁴

No serveix qualsevol tipus de document, no. Emprar la signatura com a element «indiscutible» per a demostrar que una persona està o no alfabetitzada és, al nostre parer, perillós, ja que distorsiona completament la realitat, especialment quan hi ha altres fonts documentals molt més útils que una simple firma per a fer aquestes investigacions. Entre finals dels anys setanta i finals dels noranta, diversos investigadors han desterrat les rúbriques i han extret conclusions molt valuoses sobre l’alfabetització mitjançant una font històrica molt més rica i adequada, els albarans localitzats en els llibres d’administració de diverses institucions italianes i valencianes.¹⁵

Podríem definir l’albarà com el rebut justificatiu del pagament realitzat per una entitat determinada a algú que hi havia efectuat algun treball. A més de la major informació que ens aporta respecte de la firma, ens permet conéixer una situació particular i comuna en les societats pretèrites: el moment en què es troben, o, millor dit, en què xoquen, dos sistemes culturalment oposats com són l’oralitat i l’escriptura.¹⁶ L’albarà, com a unitat documental i textual individualitzada, ens aporta molta més informació per a estudiar l’alfabetització que una mera firma, com podrem veure al llarg de les següents pàgines.

Els diversos administradors de les institucions analitzades eren els encarregats d’elaborar la memòria econòmica dels centres i, per a dur-la a terme, havien de demanar l’escripturació d’un albarà a tota persona rebedora d’un pagament. Aquesta acció implicava que l’alfabetitzat elaborara un petit text amb una estructura estereotipada on s’especificara qui havia participat en l’acte administratiu, quina activitat econòmica s’havia realitzat, la declaració d’autografia i la datació. Però, què ocorria quan era un analfabet qui havia d’escriure el rebut justificatiu? L’illetrat no podia excusar-se amb el seu desconeixement de l’escriptura davant de l’administrador i no escriure’l. Per aquesta raó, l’analfabet o l’administrador cercaven un alfabetitzat perquè escriguera l’albarà en nom seu. Aquesta font documental ens informa, pel que respecta als illetrats, de les diverses estratègies seguides per a escriure el rebut, com feien ús de la delegació d’escriptura i les raons del seu desconeixement, i, a més, ens pot advertir sobre el seu origen geogràfic i socioprofessional. Per una altra banda, els albarans ens mostren les diverses escriptures emprades en el moment a l’Occident europeu en general, i al País Valencià –i a la Corona d’Aragó– en particular, juntament amb les habilitats gràfiques que presentava cadascun dels grups socials.

Amb la voluntat de seguir la tradició iniciada per diversos paleògrafs d’Itàlia i València, hem realitzat un estudi sobre l’alfabetització i l’educació gràfica mitjançant l’ús d’aquests rebuts justificatius, els quals ens aporten molta més informació que una signatura. Som conscients que es tracta d’un text amb una estructura bastant fixa, però creiem que és suficient per a estudiar aquest tema. Pensem que la metodologia emprada és l’adequada per a traure a la llum un estudi pioner en l’anàlisi de l’alfabetització, no per ser original, sinó per la quantitat de documentació utilitzada i l’ampli àmbit geogràfic i cronològic que abasta. Un estudi qualitatiu –i, en part, també, quantitatiu– dels nivells d’alfabetització de la societat valenciana en el seu conjunt, intentant no caure en la dicotomia del blanc i negre, de l’alfabetització i l’analfabetisme. Això no obstant, per comoditat, i sense deixar de banda tot el que acabem de dir, hem fet ús dels termes alfabetitzat i analfabet per a diferenciar els que saben o no escriure els albarans, perquè és en el context de la seua elaboració per a la gestió administrativa on hem analitzat els distints nivells d’alfabetització d’un país mediterrani en el llindar de la modernitat.

Les maneres de conservació dels rebuts justificatius són molt diverses, especialment des de mitjan segle XIV. Aquests es presenten a l’investigador actual en quatre formes consecutives –i, de vegades, contemporànies– al llarg de les centúries estudiades. La primera forma és l’albarà com a tal, individualitzat físicament i conservat, de normal, entre les pàgines o cobertes del llibre administratiu. Degut a la seua materialitat i mesura –es tracta de petits retalls de paper– i a la facilitat de perdre’s, ens apareixen en comptades ocasions, però tenim exemplars des de 1320. Aquesta forma, a més de ser la més antiga, és la que més perdura en el temps, podent localitzar-la al llarg de tot el nostre arc cronològic.¹⁷ La següent manera en què es conserven aquestes fonts documentals consisteix en deixar unes pàgines –de vegades, un quadern sencer– a la fi del llibre de comptabilitat on hom pot escriure els albarans, com podem veure en diversos volums de tipus econòmic relatius a l’administració municipal, eclesiàstica o hospitalària. Molt similar és l’acte d’escriure albarans de manera intercalada amb els assentaments comptables del llibre.¹⁸ La tercera, més propera en el temps, se situa a mitjan camí entre les maneres de conservació anteriors i l’última, una mena de quadernet, en paper, localitzat –quan s’han conservat–, de nou, entre les pàgines o solapes dels llibres d’administració.¹⁹ Per últim, està el llibre d’albarans pròpiament dit, un exemplar al si del qual estan redactats tots el rebuts de la institució. És habitual trobar aquests volums, de gran i petit format, en les institucions hospitalàries i catedralícies des de mitjan segle XV fins a l’època