Córrer

By Jean Echenoz and Mai Loan Tu

Vam haver d'insistir perquè l'Emil comencés a córrer. Però quan va començar, ja no es va aturar. No va parar d'accelerar. Vet aquí l'home que va córrer més de pressa sobre la Terra.
Aquesta és la història de l'Emil Zátopek, un home que inventarà noves formes d'entrenament per córrer cada cop més de pressa. Primer sorprèn Txecoslovàquia amb els seus rècords, després sorprendrà el món. Un parell d'olimpíades més tard se'l considera invencible. Però en la seva vida, a més d'enfrontar-se amb els rivals a la pista, haurà de lluitar també contra el règim opressor, sigui quin sigui.
Amb una escriptura plena d'ironia, Echenoz ens relata quaranta anys d'una vida excepcional i, com la de qualsevol de nosaltres, amb un destí marcat pel poder.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Feb 14, 2014
• ISBN: 9788415539698

Jean Echenoz

Jean Echenoz (Orange, 1948) ha publicado en Anagrama trece novelas: El meridiano de Greenwich (Premio Fénéon), Cherokee (Premio Médicis), La aventura malaya, Lago (Premio Europa), Nosotros tres, Rubias peligrosas (Premio Novembre), Me voy (Premio Goncourt), Al piano, Ravel (premios Aristeion y Mauriac), Correr, Relámpagos, 14 y Enviada especial, así como el volumen de relatos Capricho de la reina. En 1988 recibió el Premio Gutenberg como «la mayor esperanza de las letras francesas». Su carrera posterior confirmó los pronósticos, y con Me voy consiguió un triunfo arrollador. Ravel también fue muy aplaudido: «No es ninguna novela histórica. Mucho menos una biografía. Y ahí radica el interés de este espléndido libro que consigue dar a los géneros literarios un nuevo alcance» (Jacinta Cremades, El Mundo). Correr ha sido su libro más leído: «Hipnótica. Ha descrito la vida de Zátopek como la de un héroe trágico del siglo XX» (Miquel Molina, La Vanguardia); «Nos reencontramos con la ya clásica voz narrativa de Echenoz, irónica, divertidísima, y tan cercana que a ratos parece oral... Está escribiendo mejor que nunca» (Nadal Suau, El Mundo). Relámpagos «devuelve a la vida al genial inventor de la radio, los rayos X, el mando a distancia y el mismísimo internet» (Laura Fernández, El Mundo). La acogida de 14 fue deslumbrante: «Una obra maestra de noventa páginas» (Tino Pertierra, La Nueva España). Capricho de la reina, por su parte, «es una caja de siete bombones: prueben uno y acabarán en un santiamén con la caja entera» (Javier Aparicio Maydeu, El País), y en Enviada especial destaca «el ritmo y la gracia de la prosa, una mezcla cada vez más afinada de jovialidad y soltura» (Graziela Speranza, Télam).

Book preview

1

Els alemanys han entrat a Moràvia. Hi han arribat a cavall, en moto, en cotxe, en camió però també en calessa, seguits per unitats d’infanteria i columnes d’avituallament, i uns quants vehicles semieruga de petit format, no gaire res més. Encara no és hora de veure grans tancs Tiger i Panther conduïts per soldats amb uniforme negre, que serà un color molt pràctic per dissimular les taques d’oli. Uns quants monomotors de reconeixement Messerschmitt, tipus Taifun, sobrevolen l’operació però, encarregats únicament de comprovar des de dalt que tot rutlla sense entrebancs, no van ni armats. No és sinó una petita invasió llampec, una petita anexió com aquell qui res, encara no es pot parlar pròpiament de guerra. Simplement és que els alemanys arriben i s’instal·len, i prou.

L’alt comandament de l’operació es desplaça en cotxes Horch 901 o Mercedes 170 amb els vidres posteriors velats per cortines grises finament prisades que no deixen distingir bé els generals. A les calesses, més exposades, hi van oficials de menys graduació amb abrics llargs, gorra alta i creu de ferro cenyida al coll. Els cavalls els munten altres oficials o remolquen cuines de camp. Els camions que transporten la tropa són del model Opel Blitz i les motos, sidecars pesants Zündapp, les porten gendarmes amb cascos de barbada metàl·lica. Tots aquests mitjans de transport ostenten estendards vermells amb un disc blanc que conté aquesta creu negra una mica especial que ja no necessita presentació i que els oficials també exhibeixen als braçals.

Quan tota aquesta gent, fa sis mesos, es va presentar als Sudets, van ser força ben rebuts pels habitants alemanys de la zona. Però ara, a l’altra banda de la frontera de Bohèmia-Moràvia, l’acollida és clarament més freda sota el cel baix i carregat. A Praga, tota aquesta gent hi ha entrat en un silenci sepulcral i, a la província moraviana, la gent tampoc no s’apilona a les vores de la carretera. Els qui s’hi han aventurat observen el seguici amb menys curiositat que circumspecció, per no dir franca antipatia, però alguna cosa els diu que no s’hi fa broma, que no és moment de demostrar-ho.

L’Emil no s’ha sumat a aquests espectadors perquè té moltes altres coses a fer. D’entrada, com que fa tres anys que va deixar l’escola perquè la família no tenia mitjans per mantenir-l’hi, ocupa a la fàbrica una plaça d’aprenent amb la qual tampoc no es fa broma. Després, quan surt del taller, va a classes de química amb la idea d’un dia poder ser alguna cosa més que aprenent. I encara, quan té temps de tornar a casa, dóna un cop de mà al seu pare al tros, que no és un hort per fer bonic, sinó que és el lloc on cal fer créixer el que es menja, cosa amb la qual encara es fa menys broma. L’Emil té disset anys, és un noi alt i ros de cara triangular, força atractiu, força tranquil i que somriu sempre, i aleshores se li veuen les dentasses. Té els ulls clars, la veu aguda, i una pell molt blanca de les que temen el sol. Però de sol, avui, ni rastre.

2

A Moràvia, els alemanys s’hi estableixen i ocupen Ostrava, ciutat de carbó i d’acer a prop de la qual va néixer l’Emil. Entre les indústries que prosperen a la zona, Tatra i Bata, les dues més importants, proposen un mitjà per tirar endavant: el cotxe o la sabata. Tatra fabrica cotxes molt bonics i molt cars, Bata produeix sabates que no estan malament a bon preu. Quan es busca feina s’entra a l’una o a l’altra. L’Emil ha anat a petar a la fàbrica Bata de Zlín, cent quilòmetres al sud d’Ostrava.

Està internat a l’escola professional i és principiant a la secció del cautxú, que tothom prefereix evitar de tant com put. El taller on d’entrada el col·loquen produeix cada dia dos mil dos-cents parells de vambes amb la sola de crepè, i la primera feina de l’Emil consistia a planejar aquestes soles amb una roda dentada. Però la cadència era terrible, l’aire, irrespirable, el ritme, massa ràpid, la més petita imperfecció estava castigada amb una multa, qualsevol retard es descomptava d’un sou que ja era minso, aviat ja no se’n surt. De manera que el canvien de plaça i l’afecten a la preparació de les formes, que no és un lloc menys ardu, però fa menys pudor, i aguanta.

Això dura un quant temps i acaba arreglant-se una mica. A còpia d’estudiar tant com pot, a l’Emil el destinen a l’institut químic, que està millor. Encara que només es tracti de preparar cel·lulosa en un cobert glacial ple de bombones d’àcid, l’Emil ho troba molt millor. És clar que preferiria participar, al laboratori, en la millora de la viscosa o el desenvolupament de la seda artificial, però mentrestant manifesta que li agrada. Li agrada tant que l’enginyer en cap, content del noi, l’anima a seguir les classes nocturnes de l’escola superior. A poc a poc es dibuixa una petita carrera de químic txec.

A la fàbrica, un sol problema: amb ganes de vendre cada cop més sabates que exporten a tot el món, cosa que es pot entendre, i no contents d’haver dut la racionalització de la feina el màxim de lluny possible, els establiments Bata també volen fer conèixer el seu nom per tots els mitjans i, amb aquesta intenció, aprofiten tots els suports publicitaris imaginables. Entre altres iniciatives han muntat un equip de futbol local, que ha de portar els colors de la marca per tots els estadis. A l’Emil això li és força indiferent però, per desgràcia, també organitzen, cada any, una cursa a peu, amb el nom de Ruta de Zlín, en la qual han de participar tots els alumnes de l’escola professional, engiponats amb samarretes amb el logotip de la casa. I això l’Emil no ho suporta.

Odia l’esport, de totes maneres. Gairebé tractaria amb menyspreu els seus germans i amics que dediquen les estones lliures a xutar estúpidament una pilota. Quan alguna vegada l’obliguen a jugar, hi participa a contracor, no sap com posar-s’hi, no entén les regles. Tot i que fa veure que s’hi interessa, mira cap a una altra banda i discretament prova d’evitar la pilota, de la qual no sap preveure la trajectòria. I si per mala sort li arriba a les cames, la xuta amb força per desfer-se’n, cap a qualsevol direcció, massa sovint la de la porteria del seu equip.

Per tant l’Emil no troba cap interès en la Ruta de Zlín, només hi pren part per força, intenta escapar-se d’aquesta murga tant com pot, però en va. Per més que cada cop, una hora abans de la sortida, faci veure que va coix i al·legui un cruel mal al turmell o al genoll per obtenir una dispensa, per més ganyotes que faci i encara que gemegui de valent, els metges no es deixen enredar mai. S’hi ha d’anar. Està bé, hi va. A l’Emil, a més, l’esport encara li agrada menys perquè el seu pare li ha transmès l’antipatia per l’exercici físic, que als seus ulls no és sinó una pura pèrdua de temps i sobretot de diners. Amb la cursa a peu, per exemple, es veu ben clar: no tan sols no serveix estrictament de res, fa observar el pare de l’Emil, sinó que a més comporta soles noves suplementàries que acaben de carregar el pressupost familiar.

Un pressupost —pare fuster en un taller, mare mestressa de casa, set fills, ni un ral— que l’Emil coneix de sobres. En la qüestió de l’esport està d’acord amb el seu pare, que, d’altra banda, en comptes de veure’l entrar a la fàbrica, hauria preferit que hagués tirat per a mestre. A l’Emil ja li estava bé fer-ne l’examen, però tradicionalment a Txecoslovàquia, des del segle XVIII, el mestre és un cantor encarregat, sobretot, de fer cantar els nens, de

Reviews for Córrer

[kidzdoc_1 · Rating: 5 out of 5 stars]

"Running" is a fictionalized account of the life of the Emil Zátopek (1922-2000), who reluctantly took up competitive running in Nazi-occupied Czechoslovakia as a young man, and became one of the premier long-distance runners of the mid-20th century, winning gold and silver medals at the 1948 Olympics, three gold medals at the 1952 Olympics, and setting world records in nine different events.Zátopek's running style was most unorthodox, which Echenoz describes in detail in this brilliant passage:"Emil, you'd think he was excavating, like a ditch digger, or digging deep into himself, as if he were in a trance. Ignoring every time-honored rule and any thought of elegance, Emil advances laboriously, in a jerky, tortured manner, all in fits and starts. He doesn't hide the violence of his efforts, which shows in his wincing, grimacing, tetanized face, constantly contorted by a rictus quite painful to see. His features are twisted, as if torn by appalling suffering; sometimes his tongue sticks out. It's as if he had a scorpion in each shoe, catapulting him on. He seems far away when he runs, terribly far away, concentrating so hard he's not even there—except that he's more than than anyone else; and hunkered down between his shoulders, on that neck always leaning in the same direction, his head bobs along endlessly, lolling and wobbling from side to side."Videos of several of Zátopek's races on YouTube are readily available, which would make any running coach cringe in horror.Zátopek is hailed as a national hero, and joins the Czech army, which uses him as a tool to promote communism. He is restricted from traveling abroad during the Gottwald regime, and his comments to the press are censored and rewritten by the party. However, he has a good life, with a happy marriage to another Olympic champion, and a good career, until public comments in support of Alexander Dubček during the Prague Spring of 1968 led to his dismissal from the Communist Party and internal exile.The descriptions of Zátopek's running style and accounts of his most famous races were excellent, and the highlights of the book for me. His life in communist Czechoslovakia is covered in lesser detail, especially his exile after 1968. I would have liked more detail into his personal life outside of running, but I suspect that these details were not available to Echenoz or were sanitized by communist censors. However, "Running" was a fabulous and quick read, and is highly recommended.