La Unitat

L'escriptura i la publicació de diaris o dietaris ha estat —i és— un fenomen tan inadvertit com extraordinàriament fecund en l'escena de les lletres contemporànies. Àncora del temps és una antologia de dietaris actuals que mostra, precisament, aquest indiscutible protagonisme de la literatura del jo en el nostre present confús, apassionant i fragmentari. N'ofereix un tast variat i saborós amb la indissimulada intenció de posar en valor les millors propostes, fixar un cànon i —sobretot— seduir el lector cap a un fascinant diàleg de paraules i dies: un diàleg en què palpiten instants viscuts, records, enyorances; persones estimades, conegudes, saludades; fets anecdòtics; memòries remotes i immediates; episodis de l'actualitat social; vicis, virtuts, hàbits, costums; geografies dels sentiments i les emocions; frustracions i grans commocions; colors, textures, sabors; pel·lícules, escultures, edificis, llibres, espectacles, músiques; paisatges i angoixes; delits i quimeres. I, naturalment, la mar sempiterna que ens parla de tot i de res —de la vida, exactament—, amb la literatura com a inefable àncora del temps.

Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d'uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any "la república independent de casa nostra", perquè les prestatgeries i els sofàs d'Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el "miracle" de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d'aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d'ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.

El Cabanyal, per exemple descriu amb minuciositat els esdeveniments ocorreguts a València arran del projecte municipal de prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. Basant-se fonamentalment en les notícies aparegudes en la premsa escrita —valenciana, espanyola i, de vegades, internacional—, l'autor recorre els quinze anys passats entre el 1998, en què l'Ajuntament de València decideix d'executar el projecte, i el 2013, en què, amb la retirada per part del govern del Partit Popular d'un recurs d'inconstitucionalitat, es tanquen pràcticament totes les vies judicials. Malgrat la militància de l'autor contra el projecte municipal, l'exhaustivitat en l'arreplegada i selecció de les dades, el rigor de les descripcions i l'acurada ordenació del llibre el converteixen en un referent per a tothom qui vulga aproximar-se al coneixement del conflicte que, des de fa tants anys, enfronta una bona part del veïns del Cabanyal amb el seu ajuntament.

Durant la seua dilatada trajectòria, Tres i Quatre ha viscut moments clau de la història política i cultural del segle passat i de l'actual. N'hi ha prou de recordar els efectes presumptament tolerants però eficaçment repressius de la "Llei Fraga", l'onada d'atemptats terroristes de la dècada dels setanta, les primeres eleccions democràtiques, l'aparició de la "pesta blava", la implantació del règim autonòmic, la promulgació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, l'ascens dels partits conservadors a les institucions polítiques i culturals valencianes, etc. Tot un seguit d'esdeveniments, alguns francament negatius, que podien haver ensorrat la creació i continuïtat d'aquest projecte, fundat el 1968 per convertir-se en motor del procés de redreçament nacional del poble valencià. En qualsevol cas, Tres i Quatre, la llibreria i l'editorial, han pogut esquivar les dificultats, tant les estrictament polítiques com les inherents a la transformació del comerç del llibre i l'edició, i no han defallit en la consecució dels objectius que s'havien marcat. Aquest llibre té un caràcter predominantment informatiu, que pot cridar l'atenció no sols d'un públic interessat en l'evolució cultural i editorial valenciana dels segles XX i XXI, sinó també dels professionals i estudiants que cursen matèries relacionades amb el llibre, la història de la lectura i el món de l'edició.

El periodisme després de Twitter és una reflexió sobre l'impacte de les xarxes socials i els dispositius mòbils en la gestió de la informació. L'obra parteix de la hipòtesi que el periodisme és una realitat històrica i, com a tal, podria desaparèixer. A partir d'aquí s'analitzen els canvis en el context cultural, econòmic i polític que afavoririen l'extinció del periodisme, a més dels nous hàbits de consum informatiu dels ciutadans. La conclusió apunta a la possibilitat que el nou lloc del periodisme sigui el que tenia inicialment: un espai de conversa entre els membres d'una comunitat social. Per esdevenir-ho, hauria de desprendre's d'algunes adherències pròpies de la seva organització a través dels mitjans de comunicació de massa i reprendre el seu vincle amb el públic i la seva essència narrativa.

Sovint l'origen dels valencians s'ha prestat a fantasies i a especulacions renyides amb la recerca científica. Darrerament, n'hi ha que han apel·lat fins i tot a l'ADN per tal d'invocar una immutabilitat genètica des de la més profunda Prehistòria. En aquest llibre, Ferran Garcia-Oliver rebat la presumpta "puresa de la sang" dels valencians, atesos els diversos pobles que passaren o s'instal·laren entre el riu de la Sénia i el Segura. Però, sobretot, mira d'examinar com s'han jutjat les aportacions de tots aquests pobles i col·lectius ètnics. Hi ha, en efecte, una "narrativa dels orígens", a través de la qual emergeixen els afectes i els animadversions enfront d'aquest o aquell poble, els silencis, les ocultacions i els prejudicis  —i també l'honestedat— dels historiadors, erudits i lletraferits que s'han ocupat d'una qüestió discutida habitualment amb passió. La naturalesa de la llengua i la definició de la "nació", no hi ha cap dubte, s'insereixen de ple en el litigi dels orígens, motius pels quals el debat ara i adés depassa l'àmbit exclusivament acadèmic per convertir-se en aspre cavall de batalla política.