Tres novel·les breus: Mort d'Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat

By Lev Tolstoi

"D'acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?" Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d'assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d'esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d'Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.

Les cavil·lacions de les grans novel·les —l'amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d'introspecció. I mentre algun assaig de Tolstoi produeix un revulsiu moral en figures del segle XX tan imponents com Gandhi, les seves novel·les breus són l'estrella del pastor per als grans escriptors de totes les tradicions literàries.

A les mans d'Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: "Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!"

• Language: Català
• Publisher: Club Editor 1959 S.L.
• Release date: Nov 15, 2023
• ISBN: 9788473294218

Book preview

MORT D’IVAN ILITX

I

Al gran edifici del Tribunal de Justícia, durant una pausa del procés Melvinski, els magistrats i el fiscal van coincidir al despatx de l’Ivan Iegórovitx Schebek i es van posar a parlar del famós cas Krassovski. En Fiódor Vassílievitx s’acalorava volent-ne demostrar la falta de jurisdicció, no hi havia manera que l’Ivan Iegórovitx canviés de parer, mentre que en Piotr Ivànovitx, que no s’havia ficat a la conversa, fullejava en silenci el diari que els acabaven de dur.

—Senyors! —va exclamar de sobte—. L’Ivan Ilitx s’ha mort.

—¿Ah sí?

—Tingui, llegeixi —va dir a en Fiódor Vassílievitx, passant-li el número, tan fresc que encara feia olor de tinta.

L’esquela, emmarcada amb una orla negra, deia: Praskóvia Fiódorovna Golovinà, amb profunda aflicció, fa saber a amics i coneguts que el seu estimat espòs, Ivan Ilitx Golovín, membre de la Cort Suprema de Justícia, ha mort cristianament el proppassat dia 4 de febrer de 1882. La cerimònia tindrà lloc divendres a la una del migdia.

L’Ivan Ilitx treballava amb els senyors allà reunits, i tots n’estaven molt, d’ell. Deien que la malaltia que arrossegava de feia setmanes era incurable. Li havien mantingut la plaça, però s’especulava que, en cas que morís, la podrien donar a l’Alekséiev, i que al lloc de l’Alekséiev hi posarien en Vínnikov o l’Stabel. Així que, en assabentar-se de la mort de l’Ivan Ilitx, el primer pensament que van tenir tots els senyors reunits en aquell despatx va ser el de considerar la importància d’aquella mort en els trasllats i els ascensos d’ells mateixos o de la gent que coneixien.

Em deuran donar la plaça de l’Stabel o d’en Vínnikov, ara, va pensar en Fiódor Vassílievitx, ja fa temps que m’ho insinuen. Amb aquest ascens cobraria vuit-cents rubles més i tindria secretaria pròpia.

Ara hauré de demanar el trasllat del meu cunyat, fer-lo venir de Kaluga, va pensar en Piotr Ivànovitx. La dona se n’alegrarà. Així ja no podrà dir que no faig mai res per la seva família.

—Ja m’ho veia a venir, que d’aquesta no en sortiria —va dir en veu alta—. Quina llàstima.

—¿Què tenia, però?

—Els metges no ho van saber determinar. Bé, sí que ho van determinar, però cadascun a la seva manera. L’últim cop que el vaig veure em pensava que es refaria.

—Doncs jo des de passat festes que no el visitava. Ho tenia sempre al cap.

—¿I què, deixa gaire patrimoni?

—Em sembla que la dona sí que té alguna coseta. Però no res, insignificant.

—En fi, hi haurem d’anar. I tan lluny que és, casa seva.

—Lluny de vostè. A vostè tot li queda lluny.

—Ja ho veuen: no em pot perdonar que visqui a l’altre cantó de riu —va dir en Piotr Ivànovitx, mirant en Schebek amb un somriure. I van parlar de les distàncies de la ciutat, i van tornar a la sala.

A més de les especulacions que aquella mort havia provocat en cadascun d’ells respecte als trasllats i els canvis de càrrec que en poguessin resultar, el fet mateix que hagués mort un conegut proper suscitava en tots els qui se n’assabentaven, com passa sempre, l’alegria que el difunt fos un altre i no ells.

Ves per on, ell s’ha mort i jo no, pensava o sentia cadascú. Al marge d’això, els coneguts propers, els qui es deien amics de l’Ivan Ilitx, pensaven sense voler que ara els caldria complir amb les obligacions del decòrum, avorridíssimes, anar a l’enterrament i fer una visita de condol a la vídua.

Els coneguts més propers eren en Fiódor Vassílievitx i en Piotr Ivànovitx.

En Piotr Ivànovitx havia estudiat dret amb l’Ivan Ilitx i s’hi sentia en deute.

Després d’explicar a la dona, a l’hora de dinar, que l’Ivan Ilitx havia mort i que ara hi hauria l’opció d’obtenir el trasllat del cunyat, en Piotr Ivànovitx, en lloc de fer migdiada, es va posar un frac i se’n va anar a casa de l’Ivan Ilitx.

Davant del portal hi havia un carruatge i dos cotxers. Al pis de baix, al costat del penja-robes de l’entrada, havien deixat repenjada a la paret la tapa del taüt, revestida de glacé, amb borles i un serrell enllustrat amb pols d’or. Dues senyores de negre es treien els abrics de pell. A una la coneixia, era la germana de l’Ivan Ilitx; a l’altra no. L’Schwartz, un company de feina d’en Piotr Ivànovitx, anava a baixar les escales, però en veure’l a ell que entrava es va aturar al primer graó de dalt i li va picar l’ullet, com volent dir: Quina ximpleria de fer, l’Ivan Ilitx; no com vostè i jo.

Tant la cara de l’Schwartz, amb aquelles patilles prominents, com tota la seva figura prima vestida de frac tenien l’elegància i la solemnitat habituals, una solemnitat que solia desentonar amb el seu autèntic tarannà juganer, i que allà grinyolava especialment. Això era el que va pensar en Piotr Ivànovitx.

Va deixar passar les dues senyores i, a poc a poc, va pujar darrere seu per les escales. L’Schwartz no baixava, s’havia aturat a dalt. En Piotr Ivànovitx va entendre per què: sens dubte, volia que decidissin on anirien a jugar al bridge aquell vespre. Les senyores van continuar pujant cap a l’habitació de la vídua, i l’Schwartz, amb una expressió seriosa als llavis premuts però la mirada juganera, va moure les celles cap a la dreta per indicar l’habitació del difunt.

En Piotr Ivànovitx va entrar-hi, com sol passar, sense saber gaire què hi anava a fer, allà dins. El que sí que sabia era que, en aquests casos, senyar-se no fa cap mal. Com que no estava del tot segur si, al mateix temps, convenia inclinar el cap, va triar un punt mig: va entrar i es va començar a senyar inclinant-se tot just una mica. Alhora, en la mesura que aquests moviments de mans i de cap l’hi permetien, anava observant l’habitació. Dos joves, potser uns nebots —un d’ells encara estudiant—, se senyaven i sortien. Una anciana s’estava dreta, sense moure’s, i una senyora que arquejava les celles d’una manera estranya li murmurava alguna cosa. Un lector d’església, vestit amb levita, despert, decidit, recitava amb veu forta i amb un to que no admetia contesta; el criat Gueràssim, un ajudant de cuina que venia de pagès, va passar per davant d’en Piotr Ivànovitx amb passes àgils, escampant unes pólvores per terra. En veure-ho, en Piotr Ivànovitx va notar de seguida una lleugera fetor de cadàver corrompent-se. L’última vegada que havia vingut a visitar l’Ivan Ilitx, en Piotr Ivànovitx havia vist aquest pagerol al despatx: feia funcions d’infermera, i l’Ivan Ilitx li tenia un afecte especial. En Piotr Ivànovitx avançava, tot senyant-se i inclinant-se una mica, en una direcció a mig camí entre el taüt, l’home que recitava i la taula amb icones del racó. Després, quan li va semblar que aquell gest de senyar-se amb la mà ja s’havia allargat massa, va parar i es va posar a observar el mort.

El mort jeia, com sempre jeuen els morts, carregat d’una feixugor pròpia, de mort, els membres rígids enfonsats al folre del taüt, amb el coll doblegat per sempre més sobre el coixí, i exhibia, com sempre exhibeixen els morts, un front groc com la cera, amb quatre cabells als polsos xuclats, i un nas que sobresortia com si aixafés el llavi de dalt. Estava molt canviat, encara més sec que l’últim cop que en Piotr Ivànovitx l’havia vist, però el rostre, com el de tots els morts, era més bell i sobretot més digne que el que tenia en vida. L’expressió d’aquell rostre era d’haver fet el que tocava fer, i d’haver-ho fet amb total correcció. En aquella expressió, a més, hi havia un retret o una advertència per als vius. En Piotr Ivànovitx va trobar que aquella advertència era inoportuna o, si més no, que no el concernia. Es va sentir una mica a disgust i, per tant, es va tornar a senyar de pressa, es va girar també de pressa —tal com li va semblar a ell mateix, massa de pressa, d’una manera no prou decorosa— i se’n va anar cap a la porta. L’Schwartz l’esperava a fora, amb les cames eixancarrades i les mans darrere l’esquena, jugant amb el barret de copa. Un sol cop d’ull a la figura juganera, endreçada i elegant de l’Schwartz va ser suficient perquè en Piotr Ivànovitx s’esbargís. Va entendre que l’Schwartz estava per damunt de tot allò i no cedia a impressions luctuoses. Ja ho deia amb el posat: les exèquies de l’Ivan Ilitx eren una incidència que en cap cas no es podia considerar suficient per alterar l’ordre de la sessió i, per tant, no hi havia res que impedís que aquell mateix vespre obrissin un joc nou de cartes i el fessin picar contra la taula, mentre un criat els posava quatre espelmes per encetar; no era procedent que aquella incidència els impedís passar agradablement el vespre. I això mateix, de fet, va ser el que li va dir, xiuxiuejant, a en Piotr Ivànovitx quan aquest li va passar pel costat: li va proposar que se sumés a la partida que jugarien a casa d’en Fiódor Vassílievitx. Pel que es veia, però, en Piotr Ivànovitx estava condemnat a no jugar a cartes, aquell vespre. La Praskóvia Fiódorovna, una dona baixeta, rabassuda, que a pesar de tots els esforços per aconseguir l’efecte contrari s’eixamplava d’espatlles en avall, tota de dol, el cap cobert amb una mantellina de randes, les celles arquejades de la mateixa manera estranya que aquella senyora de davant del taüt, va sortir de les habitacions del fons amb les altres dames i, després d’acompanyar-les fins a la porta de l’habitació del difunt, va dir:

—Ara començarà la cerimònia. Passin.

L’Schwartz va fer una inclinació poc definida i no es va moure de lloc, deixant clar que ni acceptava ni refusava l’oferiment. La Praskóvia Fiódorovna, en reconèixer en Piotr Ivànovitx, va deixar anar un sospir, se li va acostar gairebé a frec, li va agafar la mà i va dir:

—Sé que vostè era un veritable amic de l’Ivan Ilitx... —i se’l va mirar esperant que actués en correspondència amb aquelles paraules.

En Piotr Ivànovitx sabia que, tal com abans calia senyarse, ara calia donar la mà, sospirar i dir: No en tingui cap dubte. I així ho va fer. I, un cop ho va haver fet, va sentir que s’havia produït l’efecte desitjat: que ell estava emocionat i ella també.

—Vingui un moment, mentre no comença. He de parlar amb vostè —va dir la vídua—. Doni’m el braç.

En Piotr Ivànovitx li va oferir el braç, i es van dirigir cap a les habitacions interiors passant per davant de l’Schwartz, que li va picar l’ullet tot compungit: Adeu bridge! Ja ens perdonarà que convidem algú altre. Si de cas vingui quan s’ho hagi tret de sobre, i serem cinc, deia aquella mirada juganera.

En Piotr Ivànovitx va deixar anar un sospir encara més profund i més trist, i la Praskóvia Fiódorovna, agraïda, li va estrènyer la mà. Un cop a la sala, entapissada de cretona rosa, amb una llum esmorteïda, van seure tots dos al costat de la taula, ella al sofà i en Piotr Ivànovitx en un pouf massa baix i amb les molles desllorigades, que quan s’hi va haver assegut va quedar deformat. La Praskóvia Fiódorovna l’anava a avisar que segués en un altre lloc, però va trobar que allò no hauria escaigut a la seva situació i ho va deixar córrer. Asseient-se al pouf, en Piotr Ivànovitx va recordar que, quan l’Ivan Ilitx havia arranjat aquella sala, li havia demanat l’opinió respecte a aquella mateixa cretona rosa puntejada de fulletes verdes. Al moment d’asseure’s al sofà, passant arran de la taula —la sala estava enfarfegada de mobles i bibelots—, la vídua va enganxar-se la randa negra de la mantellina negra en un ressalt de la vora. En Piotr Ivànovitx es va mig aixecar per desenganxar la randa, i el pouf, deslliurat del seu pes, va començar a regirar-se i a fer-li petites empentes des de sota. La vídua ja s’estava desenganxant pel seu compte, i en Piotr Ivànovitx va tornar a seure, esclafant el pouf revoltat sota seu. La vídua, però, no se n’acabava de sortir, i en Piotr Ivànovitx es va tornar a alçar, de manera que el pouf es va revoltar un altre cop i va deixar anar un espetec i tot. Quan tot això va haver acabat, la Praskóvia Fiódorovna va treure un mocador net de batista i es va posar a plorar. Aquella peripècia de la randa i la batussa amb el pouf havia desmoralitzat en Piotr Ivànovitx, que ara seia tot ensopit. En Sokolov, el majordom de l’Ivan Ilitx, va alleugerir la tensió de l’escena quan va entrar a anunciar a la Praskóvia Fiódorovna que el lloc del cementiri que havia triat valdria dos-cents rubles. Ella va deixar de plorar i, mirant-se en Piotr Ivànovitx amb cara de víctima, va dir en francès que ho passava molt malament. En Piotr Ivànovitx va fer un gest tàcit que expressava l’absolut convenciment que no podia ser de cap altra manera.

—Fumi, fumi, no se n’estigui —va dir la Praskóvia Fiódorovna, amb una veu plena de generositat i alhora d’aflicció, i es va posar a comentar amb en Sokolov el tema del preu del lloc al cementiri.

Mentre fumava, en Piotr Ivànovitx sentia com la Praskóvia Fiódorovna s’informava amb tots els ets i uts dels preus de la terra i decidia quin lloc convenia més d’agafar. Un cop resolt això, també va disposar alguna cosa sobre el cor que cantaria a l’enterrament. En Sokolov va sortir.

—M’encarrego de tot jo sola —va dir a en Piotr Ivànovitx, apartant uns àlbums que hi havia damunt de la taula i afanyant-se, en veure que la cendra amenaçava el moble, a acostar-li el cendrer—. Seria una mauleria voler fer veure que el dolor impedeix que m’ocupi dels assumptes pràctics. Ben al contrari, si hi ha una cosa que em pugui no consolar però sí distreure una mica són aquestes preocupacions per ell, precisament. —Va tornar a treure el mocador com si anés a plorar, i de sobte, com si s’hagués dominat a si mateixa, va sacsejar-se i va dir, tranquil·la:— Hi havia una cosa que li volia comentar.

En Piotr Ivànovitx es va inclinar cap a la Praskóvia Fiódorovna vigilant que no es desgavellessin les molles del pouf, que ja començaven a moure’s sota seu.

—Els últims dies va patir de mala manera.

—¿Patia molt? —va preguntar en Piotr Ivànovitx.

—Rabiava! Els últims minuts... no, les últimes hores se les va passar cridant. Va estar-se tres dies seguits cridant sense parar. Va ser insuportable. No entenc com ho vaig aguantar: se sentia de tres habitacions lluny. Ai, com ho vaig aguantar!

—¿Però que estava conscient? —va preguntar en Piotr Ivànovitx.

—Sí —va mormolar ella—, fins al final de tot. Un quart d’hora abans de morir es va acomiadar de tots nosaltres, i va demanar que ens emportéssim d’allà en Volódia.

Tot i l’evidència desagradable que tant ell com aquella dona fingien, la idea que una persona que havia conegut de tan a prop —primer com a noiet alegre, d’estudiant, després com a company adult— hagués patit d’aquella manera el va esgarrifar de cop i volta. Va tornar a veure aquell front, aquell nas aixafant el llavi, i va témer per ell mateix.

Tres dies rabiant de dolor, després la mort. I això em pot passar a mi ara, en qualsevol moment, va pensar, i va tenir por. De seguida, però, sense saber com, el pensament habitual el va venir a socórrer: allò li havia passat a l’Ivan Ilitx i no a ell, a ell no li podia passar i no li passaria, i totes aquelles cabòries només servien per posar-lo d’un humor tètric, cosa que no convenia gens, com bé li havia demostrat la cara de l’Schwartz. Havent reflexionat així, en Piotr Ivànovitx es va calmar i va interessar-se pels detalls d’aquella mort, com si morir fos un accident que incumbís exclusivament l’Ivan Ilitx i que no tingués res a veure amb ell.

Després de tractar en la conversa certs detalls del patiment físic realment terrible que havia passat l’Ivan Ilitx —uns detalls que en Piotr Ivànovitx va poder comprendre només pels efectes que el suplici de l’Ivan Ilitx havia tingut sobre els nervis de la Praskóvia Fiódorovna—, es va fer evident que la vídua volia parlar d’aquella cosa que li anava a comentar abans.

—Ai, Piotr Ivànovitx... Ho passo tan malament, però tant... És terrible, terrible —i va tornar a plorar.

En Piotr Ivànovitx va deixar anar un sospir i va esperar que la vídua es moqués. Un cop es va haver mocat, li va dir:

—No tingui cap dubte...

I aquí la Praskóvia Fiódorovna va reprendre la conversa i va explicar què era allò tan important que li volia comentar: tenia dubtes sobre com podia aconseguir diners de l’estat amb motiu del traspàs del marit. Feia com si demanés consell a en Piotr Ivànovitx a propòsit de la pensió, però ell ja veia que s’ho coneixia bé i que sabia tot el que podia obtenir de l’estat amb motiu d’aquell traspàs, fins als detalls més concrets, que ell mateix ignorava; només volia assegurar-se que no existís una altra manera d’obtenir més diners. En Piotr Ivànovitx va intentar trobar-la, però després de pensar-hi un moment i de criticar, per educació, la gasiveria del nostre govern, va dir que segurament no, no en traurien res més. Aleshores ella va fer un sospir, i es va notar de cop que buscava la forma de desempallegar-se del seu visitant. Ell ho va entendre, va apagar el cigarret, es va alçar i, després de donar-li la mà, va sortir.

Al menjador, on hi havia aquell rellotge de paret que havia fet tan content l’Ivan Ilitx quan l’havia comprat als encants, en Piotr Ivànovitx va trobar el capellà i uns quants coneguts que venien a la cerimònia, i també hi va veure una senyoreta que coneixia, molt maca, la filla de l’Ivan Ilitx. Anava tota de negre; tenia el tipus esvelt, i ara, de negre, encara ho semblava més. Feia un posat esquerp, decidit, gairebé irritat. Va saludar amb una inclinació en Piotr Ivànovitx com si fos el culpable d’alguna cosa. Al darrere hi havia, amb el mateix posat ofès, un jove ric, un jutge d’instrucció conegut d’en Piotr Ivànovitx; segons havia sentit a dir, el promès de la filla. Els va fer una inclinació desganada a tots dos i, quan anava a entrar a l’habitació del difunt, va veure aparèixer al cap de les escales la figura del fill adolescent, un estudiantet: l’Ivan Ilitx pastat. Era l’Ivan Ilitx de petit, tal com en Piotr Ivànovitx el recordava de l’acadèmia de dret. Tenia els ulls plorosos, uns ulls com els dels bordegassos de tretze o catorze anys no gaire purs de pensament. El noi, en veure en Piotr Ivànovitx, va arrufar tota la cara, malhumorat i esquiu. En Piotr Ivànovitx el va saludar amb el cap i va entrar a l’habitació del mort. Va començar la cerimònia: ciris, laments, encens, llàgrimes, sanglots. En Piotr Ivànovitx s’estava dret, sorrut, mirant-se els peus. No va donar ni un sol cop d’ull al mort, no va deixar que aquella atmosfera feixuga el debilités del tot i va ser un dels primers de sortir. A l’entrada no hi havia ningú. En Gueràssim, el pagerol que feia d’ajudant de cuina, va comparèixer corrents des de l’habitació del difunt, va remenar amb les seves mans fortes el munt d’abrics de pell, en va treure el d’en Piotr Ivànovitx i el va ajudar a posar-se’l.

—¿Què, Gueràssim? —va dir en Piotr Ivànovitx per dir alguna cosa—. Trist, ¿oi?

—Déu ho ha volgut. Tots hi serem —va respondre en Gueràssim, ensenyant unes dents de pagès blanques i atapeïdes; i, tot atrafegat, com algú que està en el fort de la feina, va obrir la porta d’una revolada, va cridar un cotxe, va ajudar en Piotr Ivànovitx a pujar-hi i va tornar d’un bot al portal, com si ja s’hagués empescat una altra feina a fer.

En Piotr Ivànovitx trobava especialment agradable respirar aire fresc després d’aquella fortor d’encens, de cadàver i de desinfectant.

—¿On anem? —va preguntar el cotxer.

—No és tard. Passaré per casa d’en Fiódor Vassílievitx.

Se n’hi va anar i, en efecte, els va trobar que acabaven la primera tanda, així que li va ser fàcil entrar-hi de cinquè.

II

La història de la vida passada de l’Ivan Ilitx era la més corrent i més senzilla del món. I la més terrible.

L’Ivan Ilitx va morir als quaranta-cinc anys, membre de la Cort Suprema de Justícia. Era fill d’un alt funcionari que havia fet, per diversos ministeris i departaments de Sant Petersburg, la mena de carrera que condueix algú fins a aquella posició en què, si bé resulta obvi que és un negat per complir qualsevol funció important, els anys de servei i els mèrits acumulats impedeixen que se l’expulsi; per tant, creen per a ell una plaça fictícia que li aporta uns gens ficticis milers de rubles —entre sis i deu— que li permeten d’arribar tranquil a les velleses.

Aquest era el cas de l’Ilià Iefímovitx Golovín, conseller privat, membre innecessari de diverses institucions innecessàries.

Tenia tres fills homes. L’Ivan Ilitx era el mitjà. El fill gran havia fet una carrera com la del pare però en un altre ministeri, i ja s’acostava a l’edat d’aquella mateixa inèrcia retributiva. El petit era un perdut. Havia acabat malament a tot arreu on havia estat i ara servia al departament de ferrocarrils; ja no era només que ni a son pare, ni als germans, ni sobretot a les respectives mullers no els fes cap gràcia veure’l, sinó que ni tan sols, excepte en casos de necessitat extrema, no esmentaven que existís. Hi havia encara una germana, casada amb el baró Gräf, un funcionari de Petersburg de l’estil del pare. A l’Ivan Ilitx li deien le phénix de la famille. No era ni tan fred i meticulós com el gran ni tan eixelebrat com el petit, sinó un punt mig entre tots dos: intel·ligent, vivaç, correcte i agradable. Havia estudiat amb son germà petit a l’acadèmia de dret, però l’altre no la va acabar i l’en van fer fora al cinquè curs, mentre que ell es va treure els estudis amb bona nota. A l’acadèmia ja era ben bé com seria després, durant tota la vida: una persona capaç, un bonifaci alegre i de bon tracte, però també algú que complia estrictament el que considerava el seu deure —i el deure, per a ell, era allò que consideressin com a tal les persones de més amunt. No va ser un adulador ni de noi ni d’adult, però des de jove li passava que l’atreien, tal com la claror atreu les mosques, les persones de més amunt: n’assimilava les maneres i les opinions i hi lligava amistat. Les vel·leïtats d’adolescència i joventut van passar sense marcar-lo gaire; va cedir a la sensualitat i a l’ambició i, els últims anys de carrera, a certs posicionaments liberals, però tot dins dels límits concrets i precisos que li marcava el seny.

A l’acadèmia havia incorregut en accions que al principi li semblaven abjectes i li havien fet sentir repugnància per ell mateix, però més tard, en veure que hi havia homes situats a dalt de tot que incorrien en aquelles mateixes accions i no les trobaven reprovables, no és que passés a trobar-les bones, sinó que se’n va oblidar completament i no va deixar que el record d’allò li despertés cap mena de remordiment.

L’Ivan Ilitx va acabar l’acadèmia de dret amb el rang de funcionari de desè grau i, un cop rebuts de son pare els diners per al primer equipament, va encarregar la roba al sastre Scharmer, va penjar-se a la cadena del rellotge una medalleta que deia respice finem, es va acomiadar del seu tutor i del príncep, el patró de l’acadèmia, va fer un sopar amb els seus companys al restaurant Donon i, enduent-se una manta de viatge i una maleta amb la roba interior, l’uniforme i uns quants estris d’afaitar i d’arreglar-se, tot nou de trinca i d’última moda, encarregat i comprat a les millors botigues, se’n va anar a províncies a ocupar la plaça que li havia procurat son pare: la de delegat de missions especials del governador.

A províncies, l’Ivan Ilitx se les va compondre de seguida per tenir-hi la mateixa posició fàcil i plaent que havia tingut a l’acadèmia. Treballava, feia carrera i alhora se sabia divertir de manera agradable i decorosa. De tant en tant visitava districtes allunyats per encàrrec del governador, es comportava igual de dignament amb els qui estaven per damunt seu que amb els qui estaven per sota i complia les missions que li encomanaven —la majoria eren causes de creients cismàtics— amb gran precisió, i amb una honestedat incorruptible que per força l’havia d’enorgullir.

En els afers laborals era, malgrat la joventut i la tirada cap a l’alegria i la frivolitat, extraordinàriament caut, formal, fins i tot estricte; pel que feia als afers mundans, en canvi, era algú ple d’enginy i bonhomia, amb un deix enjogassat, sempre correcte i bon enfant, com solien dir el governador i la governadora, que el consideraven un de casa.

A províncies va tenir una relació amb una de les dames del lloc —una que va decidir sol·licitar aquell jurista tan presumit—, i una altra amb una modisteta, i hi va haver disbauxes amb militars de pas i excursions a un carrer dels afores després de sopar, i també una mica de llagoteria amb el governador i la seva esposa; tot plegat, però, tenia un aire tan distingit i correcte que no s’hauria deixat anomenar amb paraules lletges, com a molt hi hauria escaigut la màxima francesa il faut que jeunesse se passe. Tot es feia amb mans netes, amb camises netes, amb parauletes franceses i, sobretot, dins de la més alta societat i, així doncs, amb el vistiplau de persones situades molt amunt.

L’Ivan Ilitx va servir d’aquesta manera durant cinc anys, fins que van arribar certs canvis a la feina. Es van reformar les institucions judicials, feien falta homes nous. Ell va ser un d’aquests homes nous.

Li van proposar una plaça de jutge d’instrucció i l’Ivan Ilitx la va acceptar, tot i que era en una altra província i havia de renunciar a les relacions que ja havia establert i establir-ne de noves. Els amics es van acomiadar de l’Ivan Ilitx, es van fer una fotografia de grup, li van regalar una tabaquera de plata i ell se’n va anar a la destinació nova.

Com a jutge d’instrucció, l’Ivan Ilitx va ser tan comme il faut, tan correcte, tan capaç de separar la vida privada de les obligacions laborals i tan respectat per tothom com ho havia estat abans, quan era delegat de missions especials. Ara bé, a l’Ivan Ilitx la feina de jutge d’instrucció en si li semblava força més interessant i atractiva que la feina anterior. El que li agradava de la feina anterior era caminar amb desimboltura, enfundat en l’uniforme del sastre Scharmer, per davant dels peticionaris i buròcrates temorencs que esperaven torn per veure el governador i observaven plens d’enveja com entrava al despatx a prendre te i fumar amb ell. Però eren pocs els qui depenien de la seva voluntat immediata: només, quan l’enviaven a complir alguna missió, els comissaris de districte i els cismàtics. Gaudia tractant-los amb gentilesa, gairebé com a iguals, encara que depenguessin d’ell; gaudia fent-los entendre que precisament ell, que els podia esclafar, els tractava d’aquella manera tan amistosa i senzilla. Però eren pocs. Ara que era jutge d’instrucció, en canvi, l’Ivan Ilitx sentia que tothom, tothom sense excepció, la gent més important i més pagada de si mateixa, tothom era a les seves mans, i en tenia prou d’escriure quatre ratlles en un paper amb l’encapçalament corresponent per fer comparèixer aquest senyor tan important i tan pagat de si mateix en qualitat d’acusat o de testimoni, i no deixar-lo seure si no volia, i obligar-lo a respondre les preguntes que li fes. L’Ivan Ilitx no va abusar mai d’aquest poder, al contrari, mirava de suavitzar-ne les manifestacions, però era en la certesa de tenir-lo i en la possibilitat de suavitzar-lo on trobava el principal al·licient del nou càrrec. Pel que feia pròpiament a la feina, i en concret al procés d’instrucció, l’Ivan Ilitx va adquirir de seguida la capacitat d’abstreure’s de totes les circumstàncies que no vinguessin a tomb i de reduir la causa més complicada a un model que li permetia presentar en el dossier d’instrucció només els fets externs, excloent qualsevol opinió personal seva i, sobretot, complint amb totes les formalitats exigides. Allò era una innovació, i ell va ser un dels primers de dur a la pràctica les reformes judicials de 1864.

A la nova ciutat, en haver pres possessió del càrrec de jutge d’instrucció, l’Ivan Ilitx va fer nous coneguts i va establir noves relacions, i ho va fer adoptant una posició també nova, uns aires una mica diferents. Ara es posicionava amb una espècie de distància digna respecte a les autoritats provincials, es feia amb un cercle escollit de juristes i nobles rics del lloc i gastava un to de lleu descontentament amb el govern, de liberalisme moderat i d’un civilitzat compromís social. A més, sense alterar cap altre dels seus remiraments de presumit, l’Ivan Ilitx, coincidint amb la nova feina, va deixar d’afaitar-se i va permetre que la barba li cresqués lliurement.

La vida que feia a la nova ciutat era d’allò més agradable: cobrava més que abans, i el seu cercle de gent simpàtica i contrària al governador estava ben avingut. Un plaer afegit gens menyspreable va ser el de començar a jugar al whist; com que tenia traça amb les cartes, hi jugava content i ho caçava tot de seguida, amb perspicàcia, fins al punt que guanyava sempre.

Al cap de dos anys de servei en aquella nova ciutat, l’Ivan Ilitx va conèixer la seva futura esposa. La Praskóvia Fiódorovna Michel era la noia més atractiva, intel·ligent i lluïda del cercle que l’Ivan Ilitx freqüentava. Entre els altres passatemps i descansos dels seus tràfecs com a jutge d’instrucció, l’Ivan Ilitx va començar a tractar amb despreocupació i jovialitat la Praskóvia Fiódorovna.

Mentre va ser delegat de missions especials, l’Ivan Ilitx ballava sovint; ara que era jutge d’instrucció només ho feia de manera excepcional. Ballava per donar a entendre que sí, que moltes noves reformes i molt arribar a funcionari de cinquè grau, però que si la cosa anava de balls, podia demostrar que en això era millor que ningú. Així que, cap al final de la vetllada, ballava de tant en tant amb la Praskóvia Fiódorovna, i va ser en gran part durant aquests balls que la va conquistar. Ella en va quedar enamorada. L’Ivan Ilitx no tenia cap intenció clara i precisa de casar-se, però, ja que la noia estava enamorada, s’ho va plantejar. També és veritat: ¿per què no em caso?, es va dir.

La Praskóvia Fiódorovna venia d’una bona família noble, no era gens lletja, tenia el seu patrimoniet. L’Ivan Ilitx hauria pogut aspirar a un partit més brillant, però aquell no estava pas malament. Ell cobrava el seu sou, i confiava que les rendes d’ella pujarien a una quantitat similar. Tenia una parentela distingida i era una dona bufona,