El Club dels Novel·listes

A les seves novel·les breus Gassan Kanafani trena dues realitats aparentment irreconciliables: la ràbia contra l'ocupant que t'ha negat la pàtria i la consciència que aquest ocupant podria ser el teu igual. Aquest llibre prim il·lumina com pocs el conflicte entre Israel i Palestina. A Retorn a Haifa un matrimoni retroba casa seva després de la Nakba, la "catàstrofe" que va expulsar els palestins del seu país. Els carrers per on condueixen semblen els de sempre, però tornen per conèixer el fill que van haver d'abandonar quan els soldats israelians prenien la ciutat. Si la peça que obre el volum conté tota l'amargor per la Palestina perduda, els tres protagonistes d'Homes sota el sol van cap a un futur tan inclement com el passat. Emigren a Kuwait a la recerca d'una salvació individual que els converteix en carn de negoci per als passadors clandestins. "A Retorn a Haifa veiem el crematori amb els ulls de les víctimes de les víctimes" ha dit Elias Khoury.

"D'acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?" Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d'assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d'esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d'Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat. Les cavil·lacions de les grans novel·les —l'amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d'introspecció. I mentre algun assaig de Tolstoi produeix un revulsiu moral en figures del segle XX tan imponents com Gandhi, les seves novel·les breus són l'estrella del pastor per als grans escriptors de totes les tradicions literàries. A les mans d'Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: "Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!"

Bolaño no coneixia Ròkhman, però A passes cegues per la terra és sens dubte un precursor de 2666. I llegir Ròkhman canvia brutalment la idea que et fas del teu univers cultural: de què han dit els llibres des d'Occident, i de quina serralada hi formen les obres més originals, les imprescindibles. Entre Proust i Lispector apareix de sobte un cim immens. ¿Com és que ningú no l'havia vist? ¿Com pot ocultar-se una obra d'aquestes proporcions? N'hi ha prou que la llengua en què va ser escrita hagi desaparegut del continent on la parlaven milions de persones, des de Berlín fins a Vílnius i Odessa. ¿I de què es pot parlar en una llengua morta? De com cau la frontera que ens imaginem real entre els que pertanyen a l'aire i els que pertanyen a la pols. De la revolta dels morts. I dels éssers vius que divaguen per la terra perquè arreu se'ls ha fet saber que no els volien per veïns. Aquesta novel·la és l'invent formal més lliure com a resposta a l'obligació més feixuga: dir com es veu el món amb els ulls d'un a qui es nega el valor sagrat de la vida, condemnat pels altres a ser el receptacle de la llavor de l'odi. Cap barrera, cap tabú no pot contenir aquesta expressió. Per a nosaltres, que no parlem l'ídix dels jueus assassinats per la nostra tenaç voluntat d'erradicar-los, és un viatge que no s'assembla a cap altre. Resseguint el fil de sang que travessa el nostre món fins avui. Aquesta és la primera obra que es tradueix directament de l'ídix al català, gràcies a Joan Ferrarons, traductor de Kafka.

Que s'apartin Aristòfanes i Menandre, Antònia Carré-Pons és la reina de la comèdia gerontològica. Després dels vells al natural de Com s'esbrava la mala llet, arriben la Paula i l'Ernestina, una parella de velles que ha sobreviscut a la covid i es nega a enxampar un virus igualment infecciós: el tedi postjubilació. El joc que s'empesquen per aconseguir-ho consisteix a llogar l'habitació de convidats —gangues del mercat immobiliari. Comencen les entrevistes per triar company de pis i, amb cada nou candidat, un nou sainet i una nova disfressa. És un diàleg en viu, i dos mons que xoquen i es riuen l'un de l'altre sense pietat. Això és El càsting: quan de les manies i els costums excèntrics de dues jubilades no en un surt una sitcom com Plats bruts, sinó un llibre.

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D'un dia per l'altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara. Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l'engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre? Després del tríptic sobre la maternitat que l'ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d'un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d'un conte on l'horror és la fada que pinta d'or el món.

Quan G.H., una dona brasilera de classe alta, s'aixeca de taula un matí d'estiu per dirigir-se a l'habitació de la minyona, no pot saber que està a punt de produir-se un esdeveniment que remourà la seva vida per sempre. I encara menys que l'esdeveniment serà tot just això: la trobada amb un escarabat. Però és que no és una trobada qualsevol: el xoc entre G.H. i l'escarabat és un xoc de forces còsmiques que es dona com només es poden donar les coses en l'obra de Clarice Lispector. És la trobada entre el sentit i la necessitat del sentit, entre la vida i la força que la sosté, entre l'abisme i la por que ens hi atrau. I és també l'origen d'un dels moviments imaginatius més bestials que es puguin presenciar: el d'algú que es veu empès a buscar la veritat al preu que sigui, el més alt, i que ho fa, robant el cavall del rei, donant-nos la mà, travessant el desert del patiment i l'alegria, fins més enllà de la por i el sentit i la vida — fins al no-res, Déu, el desistiment: la generositat pura.

Després d'haver-se convertit en la primera autora catalana en arribar a la shortlist de l'International Booker Prize, reunim Permagel, Boulder i Mamut en un sol llibre sota el títol genèric i declaratiu de Tríptic.