Desobediència civil

By Hannah Arendt and Stefania Fantauzzi

L'assaig Desobediència civil va ser publicat per primera vegada el 1970. Es tracta d'un escrit que fa referència a la situació dels Estats Units durant la dècada de 1960 i l'inici de 1970, que al mateix temps proposa una potent anàlisi del present i de la possibilitat de transformar-lo.
En aquest text, Arendt parla de Sòcrates i Thoreau per traçar la diferència entre la desobediència civil i l'objecció de consciència. A partir d'aquí, es planteja una reflexió sobre el fet de dissentir i, alhora, sobre el consentiment, per acabar proposant una col·locació institucional dels grups de protesta. Arendt reivindica la possibilitat de cadascú de ser ciutadà en una dimensió de relació amb els altres, de determinar i eventualment modificar el món en el qual vivim. El lector té a les mans un valuós manifest a favor de la participació activa i de l'oposició a les prepotències dels governs i de les institucions.

• Language: Català
• Publisher: Lleonard Muntaner Editor
• Release date: Oct 27, 2023
• ISBN: 9788419630544

Hannah Arendt

Nace en 1906 en Hannover (Alemania) de padres judíos procedentes de Prusia Oriental. Arendt se referirá a su familia como «un típico entorno de judíos alemanes asimilados». Entre 1924 y 1928 cursa estudios de filosofía, teología protestante y filología griega, siendo alumna, entre otros, de M. Heidegger, E. Husserl, K. Jaspers y R. Bultmann. En 1928 se doctora con Jaspers presentando una tesis sobre el concepto de amor en Agustín. En 1933 decide emigrar y, tras permanecer en París hasta 1940, fija desde 1941 su residencia en Estados Unidos, obteniendo en 1951 la nacionalidad estadounidense. Ahí trabajará primero en actividades docentes y de periodismo político, luego como investigadora independiente, conferenciante y profesora visitante en numerosas universidades. En 1959 recibe el premio Lessing de la ciudad de Hamburgo; en 1967, el premio Sigmund Freud de prosa científica. En 1961 asiste como reportera al juicio de Eichmann en Jerusalén. Entre 1967 y 1975 es profesora en la New School for Social Research. En 1975 viaja por última vez a Europa, donde visita a Heidegger. Muere en Nueva York ese mismo año. De Hannah Arendt han sido publicados en esta misma Editorial «Lo que quiero es comprender. Sobre mi vida y mi obra» (2010), «Más allá de la filosofía. Escritos sobre cultura, arte y literatura» (2014) y «Las crisis de la República» (nueva edición en 2023), así como su relación epistolar con Gershom Scholem, «Tradición y política. Correspondencia» (1939-1964) (2018).

Book preview

TAULA

L’espai entre la llei i la llibertat,

per Stefania Fantauzzi

Desobediència civil,

per Hannah Arendt

L’ESPAI ENTRE LA LLEI I LA LLIBERTAT

¹

Stefania Fantauzzi

Doctora en filosofia

1. El context

Durant la dècada de 1960 i l’inici de la de 1970, als Estats Units es viu un període de crisi profunda. No hi manquen els moments en què es frega la il·legalitat i la Constitució és pràcticament violada: els set anys de guerra no declarada al Vietnam, la influència creixent dels serveis secrets en els afers públics, les amenaces obertes i a penes dissimulades contra les llibertats fonamentals garantides per la primera Esmena de la Constitució americana o els intents de privar el Senat de les prerrogatives constitucionals, com en el cas de la decisió presidencial d’envair Cambodja, amb una evident contradicció amb els dictats de la Constitució, que exigeixen explícitament l’aprovació del Congrés per poder entrar en guerra. Hannah Arendt analitza els episodis d’aquesta crisi en diferents textos i discussions fruit de la participació en nombrosos debats.² En un d’aquests, que va tenir lloc a finals de 1969 al 21st Street Theatre for Ideas de Nova York, es discuteix sobre la Primera Esmena de la Constitució americana³ i sobre allò que en aquella època es definia com a «política de confrontació», la qual emfasitza el rol de les mobilitzacions populars per garantir la possibilitat de la protesta i de la lluita. Durant el debat, Arendt intenta portar els termes de la discussió cap a una altra manera d’entendre la confrontació, que a parer seu s’hauria de desenvolupar en l’àmbit de l’anàlisi de la relació entre els ciutadans i la llei. És justament en aquest context que la pensadora comença a plantejar-se el problema de la des­obediència civil com a decisió individual o col·lectiva, respecte a la comunitat i a la llei. Es tracta de posicions sobre les quals Arendt continua reflexionant en ocasió d’un congrés organitzat a la primavera de 1970 per la Bar Association (Col·legi d’Advocats de Nova York) amb el títol «El dret és mort?» («Is the law dead?»). En aquesta ocasió Arendt decideix parlar sobre «La relació moral entre el ciutadà i la llei en una societat del consens» («The citizen’s moral relation to the law in a society of consent»). Aquesta intervenció, reelaborada l’estiu de 1979, esdevindrà l’assaig «Desobediència civil» («Civil Desobedience»).⁴

2. El concepte de la llei en el pensament polític de Hannah Arendt

En totes les obres de Hannah Arendt hi és present la preocupació constant per la fragilitat de l’acció humana degut a la tendència de l’acció mateixa «a trencar tots els límits i travessar totes les fronteres»⁵ i al seu caràcter imprevisible i irreversible. Així, en Arendt, l’exaltació de la capacitat humana per començar alguna cosa nova es conjuga amb l’exigència de trobar els límits polítics necessaris per garantir de manera perdurable l’estabilitat de l’espai públic. En aquest context, la llei és allò que, segons la pensadora, fa possible aquesta estabilitat: la llei té la seva raó de ser justament en la capacitat que té d’organitzar l’espai públic, establint els límits i assegurant la comunicació en l’àmbit d’una comunitat que constantment afronta nous inicis. En conseqüència, per Arendt, la funció de la llei no és ni la coacció ni la punició, sinó la capacitat de salvaguardar els vincles que s’estableixen entre els que viuen en una comunitat. El seu concepte de llei s’oposa a aquell que s’ha transmès des de la tradició política occidental. Aquest últim, en efecte, es basa en la convicció que l’acció en l’àmbit de la col·lectivitat té a veure amb la qüestió de qui mana i qui és manat. La llei, per tant, és interpretada en termes de comandament i d’obediència, i és assimilada a la coerció que, en últim terme, esdevé la base de la política, entesa essencialment com a dominació. Aquesta visió imperativa es troba en la concepció cristiana de la llei, que no es basa només en la relació entre dominadors i dominats, sinó també en l’afirmació de la necessitat d’un origen, per sobre del poder humà.⁶ Més tard, quan el procés modern de secularització substitueix l’autoritat de l’Església, esdevé més necessària, per a la llei, una nova font d’autoritat. Així doncs, Bodin i Hobbes identifiquen l’origen de cada poder terrenal en la sobirania del monarca absolut, mentre que la Revolució Francesa el situa en la voluntat de la nació, i les ideologies totalitàries del segle xx el substitueixen per la Natura i per la Història. Per Arendt, aquesta transferència de l’autoritat absoluta del que és diví al que és humà té greus conseqüències: esdevé un deure castigar qui s’oposa al sobirà o a la voluntat de la nació, fins a arribar a justificar l’opressió i el terror com a instruments polítics legítims.⁷ Segons la pensadora, «El dilema habitual —o bé la llei és vàlida absolutament i, per tant, necessita un legislador immortal, diví, per garantir-ne la legitimitat, o bé la llei és senzillament una ordre que se sosté gràcies al monopoli de la violència per part de l’Estat— és un engany».⁸ Per superar aquest «dilema habitual», Arendt elabora un nou concepte de poder que comporta la referència a models de llei alternatius.

Primer de tot, s’ha de precisar que Arendt s’oposa a la identificació del poder com a base per a la manifestació de la llei.⁹ Als seus ulls és més interessant concebre la llei com a mur de contenció i com a límit que el poder no ha d’ultrapassar mai. Si es considera el poder com un instrument per aplicar la llei, en efecte, aquest és concebut com un mal necessari; si en canvi la llei es pensa com un límit al poder, aquesta deu la seva existència només a la funció necessària de contenció d’un poder que esdevé d’aquesta manera una força amb una connotació positiva.

La innovació que aporta el poder i que emana de l’acció ha d’estar equilibrada per l’estabilitat d’una legislació que té l’origen en una constitució. El seu paper, però, no consisteix a imposar un ordre positiu o la guia de l’acció a allò polític, sinó més aviat a limitar mitigant la seva inherent imprevisibilitat i garantint la duració de la llibertat. Així doncs, la llei pot ser només un mur de contenció pel canvi, sense promoure’l, i pot regular allò polític, però sense prescriure-li res.

En aquesta manera de concebre la llei com a mur de contenció es retroba l’antic