Que ve el cometa!

By Tove Jansson

És estiu a la Vall dels Mumins. El pare Mumin està llegint, la mare Mumin col·loca conquilles al voltant dels parterres i l'Snif ha fet una troballa espectacular. Tot sembla d'allò més normal, però aquella mateixa nit arriba una tempesta. Segons la Rata Mesquera, és un cometa que s'acosta perillosament a la Terra. El cos celeste és cada dia més gran, el cel es tenyeix de vermell, el mar es retira i aviat totes les criatures agafen les seves pertinences i fugen. Però en Mumin i l'Snif, que són curiosos de mena, emprendran una aventura per esbrinar què està passant.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Aug 1, 2023
• ISBN: 9788412750317

Book preview

Illustration

EL MATEIX MATÍ que el pare del trol Mumin va acabar de construir el pont sobre el riu, l’animaló Snif va fer un descobriment. Era un camí nou que es colava per dins el bosc i es perdia en la foscor, i se’l va estar mirant durant una bona estona.

Això ho he d’explicar a en Mumin, va pensar. Hem d’explorar aquest camí tots dos perquè jo sol no m’arrisco. Va posar dues branques en creu per poder trobar el lloc més tard i va tornar cap a casa saltant tan de pressa com podia.

La vall on vivien era molt bonica, plena de bestioles felices i d’arbres alts i verds. Un riu corria entre els prats, feia un revolt rodejant la casa blava dels Mumin i desapareixia cap a d’altres indrets on hi havia altres bestioles que es devien preguntar d’on venia.

—Són ben curiosos, els rius i els camins... —rumiava l’Snif—. Quan els veus passar t’agafen unes ganes tremendes de ser en un altre lloc, de seguir-los i veure on acaben...

Illustration

En Mumin estava penjant un gronxador quan l’Snif va arribar a casa.

—Hola! He trobat un camí estrany que té pinta de perillós.

—Com de perillós?— va preguntar en Mumin.

—Jo gosaria dir que és perillosíssim —va contestar l’animaló Snif amb posat seriós.

—Si és així ens haurem d’endur entrepans —va dir en Mumin—. I suc.

Va anar cap a la finestra de la cuina i va dir:

—Ei, mama! Avui menjarem fora.

—Ah, sí? —va dir la mare—. Em sembla bé.

I va posar uns entrepans al cistell que hi havia al costat de l’aigüera. Després va agafar un grapat de caramels d’un pot i dues pomes d’un altre, quatre salsitxes del dia abans i una ampolla de suc que ja tenia fet i era a la lleixa de la llar de foc.

—Fantàstic! —va dir en Mumin—. Fins després! Arribarem quan arribem!

—Adeu, que vagi bé! —va contestar la mare.

En Mumin i l’Snif van travessar el jardí i els prats, i van pujar pendent amunt fins que van arribar a aquell bosc fosc on no havien entrat mai. Van deixar el cistell a terra i van mirar la vall als seus peus. La casa dels Mumin era petita com un punt i el riu semblava una cinta estreta i verda. El gronxador no es veia gens des d’allà dalt.

—Mai havies estat tan lluny de la mare com ara —va dir l’animaló Snif—. Només jo he estat aquí, i tot sol. Ara veuràs el meu camí nou, el que he trobat jo.

Atrafegat ara cap aquí, ara cap allà, no parava d’ensumar, de furgar amb el morro, de mirar la posició del sol i d’actuar de totes les maneres imaginables fins que al final va cridar:

—Aquí! L’he trobat! I ara què me’n dius, eh? No sembla molt perillós? Au, ves tu al davant.

En Mumin va entrar dins aquella foscor verda amb molt de compte. Al seu voltant el silenci era total.

—Has de buscar els perills per totes bandes —va xiuxiuejar l’Snif.

Illustration

—Jo no puc mirar a totes bandes alhora —va replicar el trol Mumin—. Mira tu cap enrere perquè jo no tinc temps.

—No, no, enrere no —va dir l’Snif angoixat—. És molt pitjor que algú et vingui pel darrere que no trobar-te’l de cara! Arrisca-t’hi tu!

—Ves al davant, doncs —va dir en Mumin.

—Tampoc vull anar al davant! —va cridar l’Snif—. No podríem anar de costat?

I així, enganxats l’un a l’altre, es van anar endinsant cada cop més al bosc, que a cada pas era més verd i més fosc. Al principi el camí feia pujada, després baixada, i s’anava fent cada cop més i més estret fins que al final no hi havia camí, només molsa i falgueres.

—Tots els camins van a parar a algun lloc —va dir en Mumin—. Alguna cosa falla aquí. No pot acabar així i ja està.

Va fer unes passes per la molsa.

—I si no sabem tornar a casa? —va xiuxiuejar l’Snif.

—Calla un moment —va dir en Mumin—. No sents res?

Al fons del bosc, rere els arbres, se sentia una remor suau. Va fer unes passes més, va enlairar el morro i va ensumar. El vent era humit i feia una olor agradable.

—És el mar! —va cridar en Mumin i va arrencar a córrer perquè no hi havia res que l’apassionés més que banyar-se.

—Espera! —va cridar l’Snif—. No em deixis sol!

Però en Mumin no va frenar fins que va tenir el mar al davant. Aleshores va seure tot solemne a la sorra a mirar com les onades arribaven rodolant, l’una rere l’altra, totes amb una vora d’escuma blanca a la cresta. Al cap d’una estona l’Snif va sortir del bosc, es va posar al seu costat i va dir:

—Has marxat corrents i m’has deixat sol amb tots els perills!

—És que m’he posat molt content —va explicar en Mumin—. Jo coneixia la vall i el riu i les muntanyes, però no sabia que també tinguéssim un mar. Mira quines onades!

—Semblen fredes i enfadades —va dir l’Snif—. Si t’hi fiques quedes xop i si t’hi poses al damunt et mareges i vomites.

—No t’agrada bussejar? —va preguntar en Mumin, sorprès—. No saps bussejar amb els ulls oberts?

—Sí que en sé, però no vull fer-ho —va dir l’Snif.

En Mumin es va aixecar i va anar de dret al mar.

Illustration

—Ets tu qui corre el risc, tu mateix! —va cridar l’Snif—. No se sap mai què hi pots trobar, aquí sota!

Però en Mumin es va capbussar en una gran onada per la qual es filtraven els rajos del sol. Primer només hi va veure bombolles verdes i lluminoses, i després boscos d’algues que es gronxaven a la sorra del fons, ben pentinades i guarnides amb conquilles rosades per dins i blanques per fora.

Més enllà, l’aigua s’enfosquia dins un forat negre que baixava cap a un abisme sense fons. Aleshores va girar cua i va sortir disparat amunt fins a trobar una onada i la va seguir fins a la platja. L’Snif era allà, demanant auxili a crits.

—Em pensava que t’havies ofegat o que se t’havia menjat un tauró! I què seria de mi sense tu, eh?

Illustration

—No siguis burro —va dir en Mumin—. Estic acostumat a l’aigua. Per cert, mentre era allà baix he tingut una idea. Una gran idea, però és un secret.

—Com de gran? —va preguntar l’Snif—. Tan gran com «tant de bo l’abisme m’engoleixi»?

En Mumin va assentir.

—Que l’abisme m’engoleixi —va recitar de carrera l’Snif—. Que els voltors es mengin els meus ossos secs i que mai més mengi gelat si no guardo el secret més secret de tots els secrets. I doncs?

—Seré pescador de perles i les amagaré dins una capsa —va dir en Mumin—. Totes les pedres blanques seran perles. Totes les que són molt blanques i molt rodones.

—Jo també vull ser pescador de perles! —va cridar l’Snif—. He pensat que les pescaré a la platja perquè tota la platja és plena de pedres blanques i rodones.

—No ho entens —va explicar en Mumin—. Només són perles quan són dins l’aigua. Fins després!

I va tornar cap al rompent de les onades.

—I jo què seré? —va cridar l’Snif rere seu.

—Tu pots ser el que busca una capsa per al pescador de perles —va dir en Mumin, i tot seguit es va capbussar.

L’Snif es va posar a caminar a pas lent per la platja.

—Tu sempre et quedes el més divertit —va murmurar per a si mateix—. Només perquè jo soc molt petit.

Va buscar una mica a veure si trobava una capsa, però no en va trobar cap. Tan sols hi havia algues i restes de fustes. La platja era llarga i solitària i la tancava una muntanya molt alta que queia en picat al mar. Tota la paret de roca estava mullada per l’escuma de la onades.

—Això ja no és divertit —va pensar l’Snif—. No vull ser més el petit i que ningú vulgui jugar amb mi...

I just en aquell moment l’animaló Snif va veure una gateta que passejava sola per dalt de tot de la muntanya. Era negra