La llista secreta

By Morten Ramsland and Cato Thau- Jensen

Què faries si trobessis una llista secreta amb els noms dels nens i les nenes més repugnants de la classe? Podries passar-te tot un mes sense pantalles quan ets addicte als videojocs? Què passaria si descobreixes unes fotografies macabres al despatx del teu pare? I com aconseguiries que un lladre invisible deixés de robar coses als teus millors amics i les amagués a la teva habitació?

• Language: Català
• Publisher: Nordica Libros
• Release date: Jun 5, 2023
• ISBN: 9788419735447

Morten Ramsland

Va néixer a Odense (Dinamarca) el 1971 I durant la major part de la seva infantesa i joventut va desitjar ser biòleg. Era molt bo en ciències naturals, li agradava la natura, però els temes lingüístics... diguem que no gaire. Va ser un nen introvertit i fantasiós, fins i tot alguns professors li deien que tenia una imaginació desbordant. La literatura l’atreia, i va començar a escriure primer poesia i després prosa. La seva primera novel·la va tenir una acollida discreta, però ell tenia clar que volia ser escriptor i durant cinc anys va treballar en la segona, "Cabeza de perro", que es va convertir en tot un fenomen a Europa. Des d’aleshores, ha viscut de la seva passió: escriure per a nens, joves i adults.

Book preview

cover.jpg

Morten Ramsland

LA LLISTA SECRETA

i altres històries

Il·lustracions de

Cato Thau-Jensen

Traducció de

Daniel Sancosmed Masiá

019imagen

—Què és això? —pregunta en Sigurd a l’hora del pati mirant en Birk i l’Storm, dos nens de la seva classe que estan davant del cobert del pati de l’escola agitant un tros de paper. En Sigurd fa equilibris al balancí amb el seu amic Aksel. Comencen en una punta i van avançant com si fos una corda fluixa fins que s’inclina cap a l’altra banda.

—És un paper secret —diuen en Birk i l’Storm.

—Ens l’ensenyeu?

—Si l’ensenyéssim a tothom, ja no seria secret —diuen en Birk i l’Storm, i continuen mirant-se el paper.

—És un mapa del tresor? —pregunta en Sigurd.

—És molt més secret que un mapa del tresor —diuen en Birk i l’Storm.

—És un mapa del tresor secret? —pregunta l’Aksel.

En Birk i l’Storm fan que no amb el cap.

—Doncs potser és el mapa secret d’un tresor secret en una illa secreta? —pregunta en Sigurd.

—No. No és res de nens petits com això que dius —diuen en Birk i l’Storm amb els ulls lluents, i desapareixen cap a l’interior del cobert.

En Sigurd i l’Aksel es queden una mica parats. Ja no els ve de gust jugar a caminar per la corda fluixa. En Birk i l’Storm treuen el cap per la finestra del cobert:

—Voleu entrar a veure-ho o què?

En Sigurd i l’Aksel surten disparats cap al cobert. L’Storm tanca la porta darrere d’ells. En Birk comença a desplegar el paper. Té les vores una mica desgastades, com si fes dies que el porta a la butxaca.

—Què és? —pregunta en Sigurd.

—És la llista secreta —diu en Birk quan acaba de desplegar el paper—. I és supersecreta.

Efectivament, a la capçalera del paper hi diu «La llista repugnant» amb lletres grosses de pal. A sota hi ha una renglera de números amb noms al costat: en Lucas de la classe és el número u, l’Astrid, la número dos, en Nohr, el tres, l’Ella el quatre, etcètera.

En Sigurd pensa en en Lucas, l’Astrid, en Nohr i l’Ella, però no acaba d’entendre per què són els primers d’una llista ni per què a en Birk i l’Storm els brillen tant els ulls.

—Per què són els primers de la llista? —pregunta l’Aksel.

—Són els que estan més grassos, els més repugnants —xiuxiueja en Birk.

—Ecs —diu l’Aksel.

—Ecs —diu en Sigurd, que acaba d’entendre per què surten a la llista. També hi troba el seu propi nom: és el número dotze. Encara. L’Aksel és el dinou. A la classe són vint-i-quatre, però a la llista només hi ha vint-i-dos noms.

—Per què no sortiu a la llista, vosaltres? —pregunta l’Aksel.

—Perquè no —diuen en Birk i l’Storm.

—Quanta gent ha vist la llista? —pregunta l’Aksel.

—No gaire... de moment.

—Crec que no és just que vosaltres no hi sortiu —diu en Sigurd, mentre en Birk plega el paper i se’l torna a ficar a la butxaca.

Quan tornen a classe després del pati, en Sigurd mira en Lucas, que seu al costat de la finestra. Li mira la cara, els braços, les cames. Mai no li havia semblat gras, però ara sí que ho veu. I l’Astrid també està una mica molsudeta, ara se n’adona. I els altres que encapçalen la llista, en Nohr i l’Ella, també, però no gaire més que ell mateix.

Al vespre, després de sopar, en Sigurd ha d’anar a la banyera. Es despulla i es veu el tors nu al mirall. No s’ha engreixat una mica? No molt, només una mica a la panxa i els malucs. Potser és de tanta lasanya que ha menjat per sopar? La lasanya li encanta, i sempre en menja tanta com pot. I si aconsegueix menjar molt, per exemple cinc talls de lasanya, quatre pastanagues i un tomàquet, després se sol sentir una mica orgullós.

—Voleu saber quant he menjat, avui?