El misteri de l'Assumpció de la catedral de València

By Francesc Massip Bonet

L'edició del "Misteri de l'Assumpció de la catedral de València" rescata una de les joies dramàtiques del segle d'or valencià, que es representava a la Seu el 15 d'agost. Una audaç maquinària aèria baixava del cimbori (el Paradís) els personatges celestials de l'Àngel i Jesús fins al cadafal situat entre l'altar major i el cor, i després pujava la imatge de l'Assumpta, en una articulació que seria model directe de la Festa d'Elx. Com que el text original ens ha pervingut fragmentari, publiquem també una reconstrucció sintètica útil per a l'escenificació actual, i una tria de músiques amb les quals podria ser cantat.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: May 5, 2014
• ISBN: 9788437093024

Book preview

Book cover

EL MISTERI DE L’ASSUMPCIÓ

DE LA CATE DRAL DE VALÈNCIA

FRANCESC MASSIP BONET

Estudi, edició crítica i adaptació dramàtica

Proposta musical de

Maricarmen Gómez Muntané

EL MISTERI DE L’ASSUMPCIÓ

DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA

ACADÈMIA DELS NOCTURNS

ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© De l’estudi, l’edició crítica i l’adaptació dramàtica: Francesc Massip Bonet, 2013

© De la proposta musical: M. Carmen Gómez Muntané, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Maquetació i grafisme de coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9302-4

Edició digital

ÍNDEX

ESTUDI PRELIMINAR

1. Edicions, estudis i datació

2. Entitat literària, llengua i mètrica

3. Acotacions musicals

4. L’escenificació

5. La Processó de la Dormició

6. La nostra edició

Bibliografia citada

EDICIÓ CRÍTICA

ADAPTACIÓ DRAMÀTICA

PROPOSTA MUSICAL, per Maricarmen Gómez Muntané

ESTUDI PRELIMINAR

1. Edicions, estudis i datació

Teodor Llorente (1889: 1006, n. 3) donava notícia, per primer cop, d’un manuscrit que contenia una part important de certa representació assumpcionista valenciana:

Es un cuaderno de pergamino [vitel·la] de 28 páginas [14 fulls sense foliar], en octavo, bien escrito con letras iniciales floreadas. Lo adquirió recientemente, sin conocer su procedencia, don Salvador Sastre, bibliófilo […] La escritura parece de principios del siglo XV o fines del XIV; el lenguaje aún acusa mayor antigüedad y marcada influencia provenzal.¹

La biblioteca del senyor Sastre va passar a l’Arxiu Municipal de València, però totes les recerques que s’han fet en aquest fons per tal de retrobar el preciós còdex, han estat infructuoses (Sanchis Guarner, 1968: 99n). Sortosament, Josep Ruiz de Lihory, baró d’Alcahalí, en va publicar una transcripció paleogràfica el 1903, de la qual E. Julià Martínez féu una edició facsímil (1961: 313-320) i més tard era editada, resolent les abreviatures i els errors palesos del transcriptor, per Manuel Sanchis Guarner.² La manca de l’original ens impedeix, però, fer-ne una descripció més exhaustiva i no ens permet més que reproduir el text editat.

L’estat de la llengua coincideix amb la datació apreciada per Llorente sobre l’escriptura. És evident que fou redactat, amb les rúbriques que denoten la seua efectiva representació, en les primeres dècades del XV, però els diàlegs poètics sembla que contenen manlleus de textos anteriors,³ com veurem tot seguit.

2. Entitat literària, llengua i mètrica

Malauradament, el manuscrit en qüestió no recollia el Misteri sencer, ans únicament el rol complet de Maria,⁴ amb els 167 versos del seu parlament, a més dels versos inicials de la resta de personatges en un total de 52; tot plegat, però, ben fornit d’unes riques didascàlies que ens permeten de resseguir, pas per pas, gairebé la totalitat de l’acció dramàtica. Això ens situa davant una tipologia de manuscrit excepcional i única a Europa, perquè la detallada descripció d’una autèntica posada en escena amb indicació d’actituds, gestos, moviments, sons en què havia de cantar-se, objectes usats, efectes escènics, etc., constitueix un rubricat precís i ampli més adequat per al director escènic que per a un mer actor, cosa que ens fa pensar que qui el copià devia interpretar el paper de Maria, però que, a més a més, devia ser el responsable o un dels responsables de l’escenificació.⁵ El luxe material del còdex i la minúcia didascàlica així ho insinuen, i no en sabríem trobar una altra explicació. A més, fixem-nos que, dels altres personatges, en comptes de constar l’últim vers de la rèplica dita per l’actor precedent i que donaria peu a la intervenció de l’actor-Maria, com és usual en els parchons o rolles francesos conservats (Runnalls, 1986-87 i 1990; Lalou, 1991), només s’hi consigna el vers inicial subsegüent als parlaments de Maria, aspecte que sembla confirmar la condició de quadern del director del nostre manuscrit: només l’escenificador ha de controlar tots els inicis a fi i efecte de donar entrada i melodia als respectius actors.

Aquesta fragmentarietat, però, no és obstacle per evidenciar-nos que es tractava sens dubte de la representació assumpcionista més extensa de la nostra llengua, car, comparada amb les altres conservades (Tarragona i Elx), la llargària del paper de la Verge apunta, en proporció, a un drama de més de vuit-cents versos (Massip, 1984: 119). Aquest caràcter d’incomplet tampoc ens impedeix d’observar un elevat sostre poètic, que resulta sorprenent en relació a la resta de les produccions dramàtiques que s’han conservat en la nostra llengua. Qualitat literària que, en el fons, preludiava o reflectia el segle d’or de les lletres catalanes (la quinzena centúria), radicat precisament a València.

La llengua és la pròpia d’aquell moment, per tal com presenta bastants provençalismes: en substantius, com ara chant (v. 145), enclaus (v. 196), gaug (vv. 39, 126, 155, 164, 181), jausent (v. 127), lausós (v. 145), mayre (vv. 47, 139, 140, 149, 180, 217), payre (vv. 37, 48, 53), palays (v. 40) o repaus (v. 59); en la desinència -s de diversos noms en singular; en la desinència de la segona persona del plural generalment en -ats (en l’indicatiu de la primera conjugació o en el subjuntiu de la segona)⁶ o en -ets (en el subjuntiu de la 1a o en l’indicatiu de la 2a),⁷ usual fins al segle XV, i algun cas de la desinència -au.⁸ Cal notar, però, que aquests trets occitans només apareixen als versos, mai a les rúbriques (llevat, lògicament, de quan citen un incipit de cançons trobadoresques), cosa que sembla atorgar més antiguitat al text poètic que a les rúbriques, les quals s’afegirien en l’escenificació concreta a la catedral valenciana, fenomen que s’observa també en les consuetes del Misteri d’Elx i, en general, en molts textos dramàtics que han estat en ús en èpoques distintes i que els manuscrits que els han conservat duen, lògicament, les acotacions pertanyents al moment de la còpia.

Pel que fa a les grafies,