Garrofins i diamants

By Climent de Montnegre

Garrofins i diamants narra les aventures i desventures d'un heterogeni grup de personatges a la Catalunya de principis del segle XX. Immersos en una cruïlla política que va desembocar en la Guerra Civil espanyola, aquests personatges lluiten per aconseguir una vida millor, persegueixen somnis mítics como el Dorado i, també, pateixen les habituals bregues quotidianes que han existit sempre: gelosia, rancúnies, traïcions... així com gaudeixen dels típics divertiments dels pobles, com reunir-se vora una taula a fer una partida de cartes.
Climent Pérez ens trasllada a una època passada, però no gaire llunyana, amb un estil àgil i proper, acostant-nos una problemàtica mai suficientment analitzada.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jun 9, 2015
• ISBN: 9788416341580

Book preview

Garrofins i diamants narra les aventures i desventures d’un heterogeni grup de personatges a la Catalunya de principis del segle xx. Immersos en una cruïlla política que va desembocar en la Setmana Tràgica, aquests personatges lluiten per aconseguir una vida millor, persegueixen somnis mítics como el Dorado i, també, pateixen les habituals bregues quotidianes que han existit sempre: gelosia, rancúnies, traïcions... així com gaudeixen dels típics divertiments dels pobles, com reunir-se vora una taula a fer una partida de cartes.

Climent de Montnegre ens trasllada a una època passada, però no gaire llunyana, amb un estil àgil i proper, acostant-nos una problemàtica mai suficientment analitzada.

Garrofins i diamants

Climent de Montnegre

www.edicionesoblicuas.com

Garrofins i diamants

© 2015, Climent de Montnegre

© 2015, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16341-58-0

ISBN edición papel: 978-84-16341-57-3

Primera edición: junio de 2015

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Als meus estimats fills, Alba i Abel

Com de Joseps, Joans i ases n´hi ha per totes les cases, així com de Farrers i Fusters per tots els pobles, em veig en l’obligació de dir que qualsevol semblança amb la realitat és només pura casualitat. No obstant, com també la imaginació és juganera i molts cops no sap destriar el gra de la palla, he fet de la realitat ficció i a l’inrevés per a distracció dels qui a falta de tall roseguen els ossos. Si amb això aconsegueixo fer-vos passar una bona estona em dono per satisfet.

La plana

I

Quan el segle XX clarejava, Espanya era en una cruïlla dramàtica del seu destí, en una exacerbada pugna entre el passat i el futur.

L’organització de la vida pública, la transformació de les estructures arcaiques i els valors culturals d’acord amb el decurs del temps eren molt lluny d’haver estat resoltes. La supervivència del passat i les apertures cap al futur coexistien contradictòriament. Era l’hora de pensar i de repensar. Una onada de «regeneracionisme» sacsejava Espanya. Eren temps de crisi. Sense imperi, les fonts van deixar de rajar grans beneficis. Els polítics van sortir desprestigiats per la derrota a Cuba i per ser al costat del cacic.

La indústria, sobretot a Catalunya, va incrementar el pes de la classe obrera. L’hegemonia en el poder polític dels grans propietaris agraris a Andalusia i Castella era evident, i els va confrontar amb el particular desenvolupament i els problemes de la indústria de bens de consum de Catalunya.

A principis del segle XX s’albirava alguna cosa. Abans la gent abandonava el poble a la recerca d’una ocupació, ja fos a Barcelona, Lleida o qualsevol altra localitat més propera. El camp no donava gaires alegries, car era una contrada àrida i feréstega. El conreu era, òbviament, de secà. Abundaven els cereals com el blat, l’ordi, el sègol i la civada. També es donava el cultiu de verdures, de vinya i d’oliveres. Menys important era el cànem i l’alfals. El conreu de la vinya, abans molt estès, ara minvava a causa de la fil·loxera i la climatologia adversa, sobretot per les pedregades.

L’experiència de la fil·loxera, per cert, lluny de dur-nos a propugnar la inviolabilitat de la terra com a màxima, no va servir de gaire. De manera que l’home ha continuat confonent la flora i la fauna de diferents ecosistemes sense tenir en compte els nefastes efectes.

Els productes esmentats eren del tot insuficients per tal de satisfer el consum, i s’havien d’importar d’altres indrets. L’economia era d’autoconsum amb algun petit excedent, com era el cànem i l’oli, molt difícil de comercialitzar, ja que les comunicacions que hi havien eren pèssimes. A Bellvís, si hom volia anar a ciutat, havia de pujar a una tartana o carro, destinats al transport de mercaderies, i atansar-se fins a Térmens. Un cop allí es podia pujar a un cotxe de la línia de passatgers Lleida-Artesa de Segre.

Cal afegir, a més a més, que quasi tothom tenia a casa una truja, quatre conills, mitja dotzena de gallines ponedores i un gall. Per a aquells que no tenien de tot, sempre els hi quedava el bescanvi: jo et dono allò que tu no tens i tu em dónes allò que jo no tinc, i tots contents.

II

Efectivament, a principis del segle XX s’albirava alguna cosa. Tot va començar per culpa d’un tubercle: la bleda-rave, més coneguda popularment com remolatxa.

Com ja ha deixat constància l’Antoni Josa, abandonades a la força les possessions a ultramar, el sucre de la majoria de les cases a Europa provenia, principalment, de la remolatxa; de les fàbriques sorgides com bolets a Europa i Espanya, en gran mesura a causa de la possibilitat que oferia la Llei de l’Impost del Sucre de 1899 d’uns ingressos considerables, ja que gravava el sucre d’importació amb un aranzel de vuitanta-cinc pessetes sobre cada cent kilograms introduïts, mentre que el sucre produït a Espanya havia de pagar tan sols vint-i-cinc pessetes.

En aquell temps, a Catalunya, els diners eren a mans dels industrials tèxtils, entre els quals destacava la figura del senyor Manuel Bertrand i Salsas, industrial afeccionat a l’agricultura que va engegar el que, en el seu dia, fou el projecte més ambiciós i arriscat mai vist en aquestes terres: la sucrera del Segre.

Es va instal·lar al marge dret del riu Segre, a Menàrguens, per tal d’aprofitar les aigües de la sèquia del Cup, i també les del riu Segre en cas d’insuficiència. La fàbrica i els edificis annexos van ser dissenyats pel senyor Calvet, arquitecte de la Societat, i en un any i mig van estar enllestides les obres.

La fàbrica feia vuit mil metres quadrats repartits en tres naus «de línies senzilles però elegants» segons El País. Una altra nau albergava els generadors, un taller de reparacions i el motor elèctric. La xemeneia feia setanta-cinc metres d’alçada amb un diàmetre de tres metres al seu acabament. Per a l’estructura de l’edifici es va utilitzar el ferro, el totxo i el carreu de pedra del país. Els edificis annexos constaven de rentadors, forn de calç, magatzems i altres dependències complementàries. Tot el conjunt ocupava unes cinc hectàrees de terreny.

Fora del recinte emmurallat, davant mateix de la fàbrica, es trobava la fonda que va ser arrendada al senyor Ubach de Balaguer, i la Casa Gran amb habitacions per al director i els empleats de més categoria. Entre la fonda i la Casa Gran, un edifici donava aixopluc als animals per traginar, i als encarregats. Al costat d’aquest conjunt lineal d’edificis, en direcció al riu, es trobava l’estació del carrilet; lloc on arribava la remolatxa provinent de les terres de la plana per proveir la fàbrica i d’on partia el sucre cap a Mollerussa, i d’aquí cap a diferents destinacions.

A causa de l’especialització del seu tràfic el carrilet, tren de via estreta la funció del qual era, principalment, subministrar la fàbrica, tenia un ampli parc de material mòbil, com molt bé ha documentat en Carles Salmerón: tretze cotxes de viatgers, cinc furgons i cent vint-i-cinc vagons de mercaderies; a més dels vint-i-sis vagons i dotze cotxes de viatgers que la nova societat va adquirir.

Pel que fa a la producció, la fàbrica va ser pensada per a un treball diari d’un milió dos-cents mil quilos de remolatxa. Les calderes de vapor necessitaven dues-centes cinquanta mil tones de carbó cada any, tot i funcionar només tres mesos a l’any.

Comparada amb altres indústries construïdes en aquell temps, la Sucrera de Menàrguens va tenir unes despeses extres en la millora de les comunicacions: arranjament del tram de carretera que unia Menàrguens i Térmens, construcció d’un pont de ferro sobre el riu Segre i el ferrocarril de via estreta.

Va ser un projecte ambiciós i arriscat. Partí de zero amb unes despeses extres que el van ancorar. Tot just donat el tret de sortida que no va poder competir amb les altres fàbriques, ja en marxa i sense aquests dispendis. A més a més, els excessos d’existències van provocar una davallada de preus en el mercat del sucre i, consegüentment, els beneficis empresarials es van veure disminuïts. De retruc, es van veure afectats els preus pagats per la fàbrica als cultivadors de remolatxa. Anys després, es va afegir l’encariment del carbó, matèria prima imprescindible per a l’obtenció de vapor, així com per generar l’energia necessària per tal d’aconseguir el producte final: el sucre de la remolatxa.

Aviat la situació financera de l’empresa va provocar que el senyor Bertrand s’hagués de vendre el 50% de les accions al trust sucrer Sociedad General Azucarera Española (SGAE). En aquesta operació el carrilet continuava sent propietat del senyor Bertrand, però ara arrendat pel trust.

Entre el ferrocarril i la fàbrica donaven feina a gairebé cent treballadors; tot i que en plena temporada podien arribar a cinc-cents obrers. Això era de novembre a gener, fet que va suposar una gran ajuda econòmica per a les famílies, ja que a l’hivern el camp requeria poques atencions.

La introducció del cultiu de la remolatxa, imprescindible per al funcionament de la indústria, necessitava de la col·laboració dels agricultors. L’empresa va oferir tota la informació i l’ajuda possible per tal que aquests s’animessin a implantar el nou cultiu, i va intentar persuadir-los dels beneficis que, sempre segons la direcció de la sucrera, els hi reportaria. La premsa publicava articles on s’explicava el procés del cultiu de la remolatxa sucrera i el seu gran rendiment. També es van organitzar conferències a Balaguer, ciutat que, curiosament, albergaria després el nucli d’oposició més fort i on es produiria la revolta dels cultivadors de remolatxa a la plaça Mercadal, tot just a la primera campanya.

Aquesta relació entre el pagès i la indústria va despertar una consciència social inexistent en aquest indret. Va aparèixer una classe social assalariada que va establir vincles entre altres treballadors, i que va propiciar que aquests es sindiquessin. De la mateixa manera, els pagesos van adquirir una nova cultura agrària que també van aplicar als cultius tradicionals: com i amb quines quantitats fer servir els adobs, com conèixer les plagues i els insecticides i com aprofitar el cicle de rotació de cultius. En definitiva, va ajudar a establir les bases d’una agricultura moderna i intensiva. Com a conseqüència i un cop cobertes les necessitats més immediates de les llars, els serveis van gaudir d’una gran demanda, especialment l’educació.

A Lleida i Balaguer, sobretot a Balaguer, amb tanta aigua com podia oferir Menàrguens, van quedar molt decebuts. La veritat, però, és que els cacics de l’època, temorosos de perdre poder i moguts per interessos ocults, no van aturar-se fins a aconseguir que la fàbrica no s’instal·lés a l’ombra del Sant Crist.

L’atzar, però, és capritxós i la memòria molt curta. La història ens mostra com els pobles que han donat l’esquena al progrés han restat oblidats i obsolets i, per tant, la seva gent s’ha vist privada dels avantatges econòmics, socials i de qualsevol tipus inherents a l’activitat empresarial.

Sense cap mena de dubte, el projecte comportava també aspectes negatius però l’observació i la cura de l’administració, així com la dels directament afectats, van fer que els aspectes positius superessin als primers amb escreix.

Algunes poblacions vivien, malauradament, sumits en una profunda son. Qualsevol cosa que els destorbés era rebutjada amb còlera inusitada. Eren gent de mires estretes que no veien més enllà dels seus respectius melics. El camp de visió que tenien era el de un triangle invertit on un dels vèrtexs ocupava l’horitzó, com el d’alguns animals de tir que, incansablement, treballen amb les ulleres posades per tal de no distreure’s de la tasca encomanada, no fos cas que s’espantessin o es maregessin. Sortadament, l’excepció confirma la regla i alguns es desmarcaven de la massa, sempre mal·leable, gregària, que escapçada avançava cap a l’autodestrucció. En alguns casos la massa tenia un cap que utilitzava la seva influència o càrrec, o ambdues coses, per tal de convocar i mobilitzar la multitud.

A Mollerussa la història fou diferent. El canal d’Urgell no donava per a més i als mesos d’hivern hi havia escassetat d’aigua, justament quan la sucrera estava en ple funcionament. Els seus veïns, no obstant, van ser molt receptius. És per això que la població no fou apartada del projecte, més aviat al contrari.

Un cop aconseguida l’aigua, el problema principal a resoldre van ser les comunicacions i, per tant, es va decidir construir un pont sobre el riu Segre i un ferrocarril de via estreta, el carrilet o lo trenquet, que enllaçaria la Sucrera amb els pobles de la comarca, i a Mollerussa amb la resta de l’Estat a través de la xarxa ferroviària de via ampla.

La fàbrica, i especialment el ferrocarril, van ser, doncs, uns revitalitzadors de la zona, uns intercomunicadors entre els pobles, unes eines de socialització. Tot i això, el projecte també va tenir els seus detractors: gent de mires curtes, gelosos dels seus interessos i amants de la immobilitat.

S’albirava alguna cosa: la modernitat, el futur. En definitiva, el progrés i, agafada del bracet, l’esperança. La majoria de la gent va començar a somniar desperta, a fer plans, a sentir-se aventurera, argonauta a la recerca del velló d’or, del dorado. Darrera quedaven aturats a les andanes els vells i els escèptics. El tren, frontissa de dos segles, de dos mons, va emprendre la marxa i ja no s’aturaria.

III

A la plana de Lleida la boira, també coneguda com a boria, no dormia. Sortia tan aviat s’apagaven les llanternes i les llumeneres, i es recollia a l’albada. De vegades, tampoc dormia de dia.

L’hivern a la plana era humit, sobretot si la boira era pixanera. També, quan aquesta s’esvaïa, era fred, amb canelobres que penjaven de les teulades i tolls que eren miralls de marbre.

Els homes i les dones, ajupint els caps i traient gepa, acceleraven el pas, amarats de fred. Sortien i entraven de les cases, travessant carrers enfangats amb els punys aferrats al coll de l’abric. En aquesta època de l’any la vida al carrer passava fugaç i esquiva.

L’estiu a la plana era sec, esquitxat només per alguna tempesta. Quatre xops esbarriats pels camins, amb un dit de pols a les fulles, i dos fileres d’arbres que custodiaven les aigües del canal. Els pous s’envoltaven de verdor, petits oasis, miratges des de la llunyania.

A l’hora de la migdiada, el sol esberlava les pedres que cruixien sota el foc. Bellvís era abandonat unes hores, deixat a la seva sort. Només algun gos famolenc trencava la desèrtica solitud, la resta era tot silenci i quietud. Cap al vespre, en pic es girava la marinada, la gent treia el nas del cau. Llavors, els carrers sortien del sopor i, fregant-se els ulls endormiscats, reprenien de nou la vida, abans arraconada.

—A Bellvís quan no fa bo, fa gris —se sentia dir, tot justificant l’adolescent i irreverent clima d’aquest indret.

Els bellvisencs no estaven per a mitges tintes. Les estacions se les saltaven quan els hi venia de gust. Si uns dies feia bo a la tardor, deien que gaudien de l’estiuet de sant Martí; i si el mal temps els esguerrava la festa, deixaven anar que una flor no fa estiu. El bellvisenc, i l’home de la plana en general, era un mestre en la doma del temps.

Les ànimes d’aquest llogaret arribaven, a primer cop d’ull, a unes tres mil. Tot i l’alta mortalitat, a causa de la precarietat en què es vivia, les llars de foc no deixaven d’augmentar. Les setmanades, ni que fossin a ratxes, ho permetien i donaven als vilatans un bri d’esperança que els feia mirar el futur amb uns altres ulls.

Cal Moretó

I

El cor de Bellvís era la plaça de l’església: l’àgora de la vila. El carrer Major, l’artèria principal que travessava la plaça per un dels seus laterals. Cap a llevant el Poal i cap a ponent Térmens. Cap al sud, paral·lela al carrer Major i a quatre passes, la via fèrria i l’estació del trenquet. Al nord, lluny de la plana, la serralada del Mont-sec.

A la plaça, l’església era el temple parroquial, d’estil neoclàssic i construït amb pedra d’Arbeca i guix de l’Assentiu. Els veïns del poble, especialment els més vells, estaven molt orgullosos del seu temple. Els va costar déu i ajuda posar l’última pedra. Es va iniciar a principis del segle XIX, es va aturar uns anys mentre la gent es matava a la guerra de la independència, i es va acabar a mitjans del mateix segle.

Quan el convent trinitari es va quedar sense comunitat religiosa, el poble va decidir ampliar amb un cambril el temple per tal d’acollir la imatge de la Mare de Déu de les Sogues. Aquesta fou trobada a les ruïnes del vell castell de Sagàs, al camí de Balaguer, quan trafegaven les pedres per construir el Santuari de les Sogues.

La imatge, desconeguda en altres contrades, té una singular història. Un pagès del poble veí de Sidamon, en Joan Amorós, en una nit de tempesta que plovia a bots i barrals, va quedar atrapat amb la carreta carregada de farina al fons del bassal de la Font del Prat en el camí dels Arcs, prop de Bellvís. Desesperat, va clamar al cel en auxili i per a sorpresa d’ell, i de tots els veïns que si no hagués estat per la emprenta de la plantofada que la Verge li va estampar a la cara que no l’haguessin cregut, els núvols se’n van separar i, deixant una clariana, miraculosament, van aparèixer unes sogues amb les quals el Joan va poder lligar la carreta a la mula aconseguint, d’aquesta manera, sortir del bassal.

Els veïns adoraven la seva Verge i les visites al temple per tal de venerar-la eren constants.

Unes cases més avall de l’església hi havia cal Moretó. La casa acollia la taverna de la xollada. Per la seva proximitat a l’església era lloc de peregrinatge, sovintejat pels que pretenien emboirar la ment i capgirar els pensaments cap a assumptes més eteris on escampar les febleses. Es podria afirmar que la taverna de la xollada aplegava la carència dels fidels i la qualitat dels ateus. És en aquest sentit que el Damià, un dels bessons de cal Argilós i amant de les solucions remeieres, definia el local com una gran tisana on el pagà i el devot es confonien, donant com a resultat una munió de banalitats.

—A les penes punyalades i al patir un got de vi —deia l’Ernest, un home cepat, dur, feréstec, afamat i assedegat, com la terra que trepitjava.

La veritat és que moltes confessions començaven a la taverna, s’allargaven al confessionari de l’església i acabaven per redimir-se, amb l’ajuda d’uns quants caldos, de nou a la taverna. S’havia completat el cercle. Més aviat, era un peregrinatge de poca volada.

El mossèn, un home de cara rodona i vermella enamorat del cabrer de raïm que lluïa l’escut de Bellvís, se’n feia creus i s’escarrassava per tal de no escopir al cel, per no blasfemar. Malgrat tot, més d’un cop se sentia des de la taverna com feia baixar tots els sants alhora per a després, penedit de debò, córrer de pressa a tancar-se dins el confessionari a acomiadar-los.

L’home s’ho passava com podia però era la Sogues, la majordona, la que portava el pòndol de cal mossèn, la que abocava el que pensava pel broc gros. Patia d’incontinència verbal, de verborrea. Aquesta dona recollia la meitat de l’opinió del poble, o sigui, la femenina. Considerava l’establiment, sense cap mena d’embuts, una casa de barrets i qui el regentava, una bagassa.

La Sogues era la típica trotaconvents xafardera que veia