La superpotència renovable

By Daniel Pérez Rodríguez

Per què l'energia renovable serà un factor de riquesa extraordinari per a la península ibèrica.
El model energètic fòssil ha accelerat la seva decadència després de la crisi d'Ucraïna. Hi ha consens mundial en l'aposta per les energies renovables com a solució clau enfront de l'emergència climàtica, el preu de la llum i la dictadura del gas.
El nou sistema energètic serà predominantment renovable, inclourà bateries i permetrà electrificar consums com el dels cotxes o la calefacció. I quan es tracti de consums d'indústria o de transport pesant, recorrerem a l'hidrogen verd, que no és sinó energia elèctrica renovable en diferit. Ja tant se val qui tingui el petroli o el gas, el que compta és qui té el vent o el sol i és capaç de convertir-lo en energia elèctrica.
En la present obra, Daniel Pérez ens ofereix una panoràmica tan rigorosa com clara i estimulant del paper que podria jugar Espanya per liderar aquest nou model energètic. Una aposta que li permetrà atreure aquells sectors dependents del preu de l'energia, com ara la producció d'hidrogen, els centres de dades o la gran indústria, que vindran al nostre país seduïts per l'energia més barata d'Europa.
La crítica ha dit...
«Una proposta entusiasta a favor de l'acceleració de les energies renovables a Espanya, escrit des de la convicció que tota la península ibèrica es troba davant d'una oportunitat única: convertir-se en la pila elèctrica d'Europa». Enric Juliana

• Language: Català
• Publisher: Arpa
• Release date: Oct 18, 2023
• ISBN: 9788419558398

Book preview

La superpotència renovable

Daniel Pérez Rodríguez

La superpotència renovable

Traduït per Albert Beteta Mas

Pròleg d’Enric Juliana

Illustration

© del text: Daniel Pérez Rodríguez, 2023

© de la traducció: Albert Beteta Mas, 2023

© d'aquesta edició: Arpa & Alfil Editores, SL

La traducció d'aquesta obra ha comptat amb una ajuda de l'Institut Ramon Llull

Illustration

Primera edició: octubre de 2023

ISBN: 978-84-19558-39-8

Disseny de col·lecció: Enric Jardí

Disseny de coberta: Anna Juvé

Maquetació: El Taller del Llibre, SL

Producció de l'ePub: booqlab

Arpa

Manila, 65

08034 Barcelona

arpaeditores.com

Tots els drets reservats.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

SUMARI

PRÒLEG. LA DÈCADA ELÈCTRICA, per Enric Juliana

PREFACI. NOTÍCIA DE CATALUNYA

INTRODUCCIÓ

PRIMERA PART. El col·lapse energètic

  1. L’emergència climàtica

  2. El preu de la llum es dispara

  3. Les dictadures del gas

SEGONA PART. La solució renovable

  4. Les energies renovables

  5. L’emmagatzematge

  6. L’electrificació

  7. L’hidrogen verd

TERCERA PART. L’avantatge ibèric

  8. El potencial renovable ibèric

  9. L’atracció renovable

10. Encara no som una superpotència

AGRAÏMENTS

NOTES

A la Pilar i al Manuel, per

l’educació i l’amor incondicional que m’han brindat.

A la Bea, pel temps que m’ha regalat

per tal que aquest llibre sigui possible.

Al Bruno i a la Claudia, pel temps

de parc que els he robat.

PRÈLEG

LA DÈCADA ELÈCTRICA

El mar del Nord d’aquí uns quants anys pot ser la gran pila elèctrica d’Europa per davant del parc nuclear francès, el gran llegat del general De Gaulle. Vaig llegir aquesta informació fa uns quants mesos en una publicació especialitzada en temes d’energia i em va cridar molt l’atenció. Em va cridar l’atenció perquè m’interessa la geografia política i perquè estic convençut que la guerra d’Ucraïna canviarà molts mapes d’Europa. Mapes polítics, mapes econòmics i mapes mentals. Vaig trucar al Daniel Pérez, especialista en energies renovables, a qui havia conegut unes poques setmanes abans, per preguntar-li al respecte: «Et sembla realista dir que el mar del Nord pot ser el gran pol de generació elèctrica d’Europa en un futur proper?». L’autor d’aquest llibre em va respondre: «El mar del Nord i la península ibèrica», i em va donar un títol per a un article.

No soc especialista en energia, camp informatiu de gran complexitat. Abans de prosseguir en la redacció d’aquest pròleg, voldria deixar ben clar aquest punt. Soc un periodista dedicat a la informació política, amb excursions en la conjuntura internacional. Aviat compliré vint anys de crònica política des de Madrid, però en els darrers anys he anat prestant cada vegada més atenció a les notícies referents a l’energia. Per tant, intentaré no ficar-me on no em demanen. En aquests moments no podem interpretar l’evolució de la política, ni a Espanya, ni a Europa ni arreu del món, si no tenim en compte els mapes canviants de l’energia. Hi ha més factors, sense cap mena de dubte. La digitalització de totes les activitats econòmiques i socials, la centralitat de les xarxes socials en la configuració dels gustos populars i els corrents d’opinió, la producció de la mentida a escala industrial, la difusió del pensament sectari ocupant el lloc de les velles religions i el desenvolupament de la intel·ligència artificial —la veritable porta de Tannhäuser de la nostra època— estan modificant profundament la relació entre la societat i la política, i és possible que introdueixin canvis tan radicals en la dinàmica social que la democràcia liberal no suporti l’acceleració dels canvis cognitius en els propers anys. En aquests moments estan obertes reflexions inquietants al respecte. En el catàleg de les incerteses també hi figuren els mapes de l’energia.

El 10 de febrer del 1906 va ser avarat l’HMS Dreadnought, un vaixell de guerra britànic que va revolucionar el disseny de les naus de l’època. Era més ràpid, disparava uns canons molt potents i el seu blindatge era més fort. Pesava més, estava més ben reforçat i anava més de pressa. El secret del nou cuirassat era als motors. L’HMS Dreadnought no consumia carbó, cremava petroli. Quan la marina anglesa va descobrir que aquest nou combustible li permetia guanyar un avantatge decisiu als mars, l’Orient Mitjà es va convertir en una de les regions més disputades del planeta. El govern britànic va donar tot el seu suport a l’Anglo-Persian Oil Company que controlava els primers jaciments a Pèrsia, mentre el Deutsche Bank estava finançant l’exploració petroliera a Mesopotàmia, aprofitant la construcció d’una línia fèrria entre Bagdad i Mossul. Per allà parava Winston Churchill, primer lord de l’Almirallat durant la Primera Guerra Mundial. Els petrolis de Pèrsia. Els petrolis de l’Iraq. Començava la lluita pel control dels hidrocarburs a l’Orient Mitjà. Una lluita que encara continua.

Quan el setembre del 2022 uns submarinistes de nacionalitat encara desconeguda van col·locar unes potents càrregues submarines al fons del mar Bàltic per fer esclatar una secció dels dos gasoductes Nord Stream i van inutilitzar la principal autopista del gas entre Rússia i Alemanya, la història d’Europa segurament també va prendre un altre rumb. Algú va decidir colpejar durament la rereguarda alemanya i és improbable que fos Rússia. En aquests moments, els indicis sobre l’autoria del sabotatge tendeixen a descartar Rússia. Qui va posar les càrregues volia evitar que Alemanya jugués al gradualisme després de la seva condemna inicial a la invasió russa d’Ucraïna. En termes materials i polítics, la principal potència econòmica europea es veia obligada a prescindir del gas rus, potenciar el seu exèrcit i mantenir-se al costat dels Estats Units per intentar protegir el seu altre gran pilar econòmic: les exportacions de material tecnològic a la Xina.

Avui Alemanya crema carbó a senalles mentre construeix a contrarellotge diverses plantes de regasificació de gas natural liquat al seu litoral. Tenia tanta confiança en l’aliança Nord Stream amb Rússia que no disposava de cap planta de captació de GNL. Al litoral de la península ibèrica existeixen des de fa anys nou instal·lacions d’aquesta mena. Alemanya ha posat 200.000 milions d’euros sobre la taula per intentar protegir les seves empreses i famílies de l’encariment de l’energia, i va destinar uns altres 100.000 milions d’euros a modernitzar les seves forces armades per poder actuar com a potència regional a tots els efectes, abans que aquest paper no recaigui en Polònia i en els seus protectors britànics. A Berlín es torna a parlar d’austeritat, i aviat en tindrem notícies al sud d’Europa.

La història està canviant davant dels nostres ulls i no és gens fàcil captar la direcció dels vents. La denominada transició energètica es converteix en un gran camp de batalla. Ucraïna, gran proveïdora de cereals al mercat mundial i primera via d’entrada del gas rus a Europa abans de la descomposició de l’URSS (els gasoductes Soyuz dels anys setanta, encara en funcionament sense haver patit cap mena de sabotatge), és avui l’escenari més dramàtic d’aquest camp de batalla. A Ucraïna moren soldats i les ciutats són bombardejades. A la resta d’Europa es lluita per l’orientació de la política energètica, pugen i baixen les accions, es tanquen gasoductes (el Magreb-Europa, que connectava Algèria amb Espanya a través del Marroc), es projecten nous gasoductes (Algèria-Sardenya), es frenen o s’acceleren les connexions elèctriques entre els països europeus, es discuteix acaloradament sobre els parcs fotovoltaics que ocupen antigues terres de cultiu o es protesta pel projecte d’un gran parc eòlic davant del golf de Roses o davant la platja de Rimini. A Ucraïna mor gent al camp de batalla i a Espanya es roden pel·lícules com As bestas i Alcarràs.

La pregunta sobre el mar del Nord era pertinent i la resposta de Daniel Pérez ens oferia una pista molt valuosa. Els països riberencs del mar del Nord (Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Irlanda, Noruega, els Països Baixos i el Regne Unit) s’estan aliant per potenciar la producció d’energia eòlica a gran escala a les seves costes, mentre els dos països que integren la península ibèrica (Espanya i Portugal) estan accelerant la instal·lació de plaques fotovoltaiques i aerogeneradores per convertir-se en grans productors d’energia solar i eòlica, aprofitant les grans zones d’escassa població d’un territori amb temperatures cada vegada més altes.

La coalició del mar del Nord i la coalició ibèrica. La ferma aposta de França per l’energia nuclear, que ofereix en el mercat internacional la construcció de centrals atòmiques «de butxaca», a terra ferma o en el fons del mar, sempre que es pugui seguir comprant urani al Níger a bon preu. L’angoixa i la capacitat d’organització d’Alemanya, explorant totes les vies possibles —menys la nuclear— per deixar de cremar carbó a gran escala en els propers anys. L’astúcia d’Itàlia amb la seva gran empresa pública d’hidrocarburs (ENI, Ente Nazionale Idrocarburi) conformant tota mena d’aliances, per oferir-se a la resta de països europeus com a via d’accés als jaciments d’Algèria, Líbia, Egipte, Xipre i l’Azerbaidjan. Els països del nord d’Àfrica, cadascun al seu ritme, desenvolupant plans per a la generació d’energia eòlica i solar a gran escala, conscients que arribarà el dia en què ja no podran viure dels hidrocarburs. El Marroc és un dels països del Magreb més actius en aquesta direcció. El Sàhara Occidental, amb molt de sol, molt de vent i poca població, és un territori òptim per a la generació d’energia eòlica i fotovoltaica. Objectiu: la fabricació d’hidrogen per a la indústria europea.

Es discuteix i es lluita a Europa per la continuïtat dels motors de combustió, mentre s’obre una competició a escala internacional per l’adquisició de liti en els grans jaciments existents a Llatinoamèrica i Austràlia. Aquest mineral avui dia és imprescindible per a la fabricació de les bateries dels cotxes elèctrics. Però cal reforçar el liti amb cobalt per tal que les bateries tinguin més capacitat d’emmagatzematge. I el 70% de les reserves de cobalt es troben a la República Democràtica del Congo, al sud del Sahel, aquella gran franja desèrtica que Rússia voldria convertir en un protectorat. Ha tornat el Big Game de principis del segle XX. Un Big Game digitalitzat.

El món està canviant de base sota l’impuls digital. És un món electritzat per les noves formes de producció d’energia i sacsejat per les onades migratòries a mesura que es forneja el clima. Ens esperen molts anys de confusió i de lluites en tots els nivells. Veurem més guerres. No hi ha país que no hi estigui prenent posicions. En aquest desafiament històric, Espanya —tota la península ibèrica— pot tenir bones cartes. Aquesta és una de les idees bàsiques del llibre de Daniel Pérez, un professional dedicat des de fa anys a l’àmbit de les energies renovables. En l’actualitat, director general de L’Energètica, l’empresa d’energia de la Generalitat de Catalunya.

«La idea que vull transmetre és que ens ha tocat la loteria. A Espanya, amb la transició energètica, li ha tocat la rifa. L’única cosa que cal fer ara és jugar-hi. Comprar-ne els bitllets. Hem d’apostar-hi per poder bescanviar la butlleta guanyadora per riquesa, competitivitat, benestar i desenvolupament econòmic», diu Daniel Pérez.

Aquest llibre és una proposta entusiasta a favor de l’acceleració de les energies renovables a Espanya, escrit des de la convicció que el país, i tota la península ibèrica, es troba davant d’una oportunitat única: la possibilitat de donar un salt d’escala en la capacitat de competició econòmica en el termini d’una dècada. Convertir Espanya en un país d’energia elèctrica barata. Per exportar-la i per atraure inversions industrials. Quina seria la prioritat, l’exportació o l’atracció de plantes industrials avui ubicades en el centre-nord d’Europa o en altres ubicacions geogràfiques? Vet aquí una pregunta pertinent, si el programa que ens proposa aquest llibre es pot desenvolupar en la propera dècada. L’autor coneix molt bé la matèria i expressa amb entusiasme la seva convicció que la península ibèrica pot deixar de ser la Ventafocs gràcies a un d’aquells girs imprevistos de la història. El clima potser ens donarà un disgust, però l’existència d’àmplies zones despoblades en una península solar (amb sol i sòl) facilita que Ibèria pugui ser la pila elèctrica d’Europa, en competició amb els aerogeneradors flotants del mar del Nord. L’oportunitat és aquí, només cal esperar que la pujada continuada del preu dels diners no l’estranguli.

ENRIC JULIANA, agost de 2023

PREFACI

NOTÍCIA DE CATALUNYA

Catalunya ha estat històricament un territori pioner en energia elèctrica, tot començant per la farmàcia de Francesc Domènech i Maranges, situada al carrer de la Unió de Barcelona, que l’any 1852 va ser el primer establiment d’Espanya que es va il·luminar amb energia elèctrica. Aquell mateix any, l’Ajuntament de Gràcia també va ser il·luminat amb energia elèctrica durant les festes del barri. Li seguirien ràpidament altres edificis com la Basílica de Santa Maria del Mar, la Ciutadella o el Castell de Montjuïc.

A principis del segle xx apareixerien diferents iniciatives de generació d’energia elèctrica, especialment aprofitant els salts hidràulics, entre d’altres a la zona del Pirineu (Cabdella), de la Noguera (Camarasa) i de l’Ebre (Seròs). Els salts hidràulics van permetre atraure activitat industrial, en la línia del que s’explicarà en aquest llibre. Un exemple indubtable del vincle entre energia i activitat econòmica és el cas de la Farga de Bebié, indústria tèxtil ubicada a les aigües del Ter, entre les Lloses i Montesquiu, que es va establir a aquella ubicació perquè podia comptar amb energia elèctrica garantida gràcies a les tres centrals hidràuliques que s’hi van construir. En aquest cas no era tant el preu, sinó la disponibilitat, el que va guiar la decisió. A la Farga van arribar a treballar més de 1.300 persones i la colònia va estar habitada per 3.000 persones durant la seva època daurada.

Els inicis de la indústria elèctrica catalana van ser molt prometedors, amb la creació de tota una sèrie d’empreses destinades a la generació i transport d’electricitat, o a l’electrificació de consums. Segurament, la culminació d’aquest èxit va ser la creació de l’empresa canadenca Barcelona Traction, Light and Power Company, fundada per l’enginyer estatunidenc Frederick Pearson. Barcelona Traction va anar adquirint diferents empreses relacionades amb l’electricitat, com ara els Tramvies i Ferrocarrils de Barcelona, Salts del Segre, Energia Elèctrica de Catalunya, Salts de l’Ebre o la Companyia General d’Electricitat. Va tenir tant èxit que la companyia va ser escandalosament espoliada pel tauró financer Juan March, amb la connivència del dictador Franco i del poder judicial. La nova empresa en mans de March passaria a dir-se Fuerzas Eléctricas de Cataluña S. A. (Fecsa).

De forma més legal però igualment perjudicial pels interessos catalans, el cas de Fecsa també va acabar malament. Fecsa, un cop consolidada en mans de Juan March, va anar fent inversions en xarxa elèctrica i en centrals de generació de fòssil i nuclears, fins que l’any 1996 va ser adquirida per Endesa, la qual, al seu torn, va ser privatitzada, i després d’un controvertit i polititzat procés, venuda a l’empresa pública italiana Enel, que ha prioritzat, com era esperable, els interessos italians per sobre dels espanyols i catalans.

LES RENOVABLES A CATALUNYA

Com ja s’ha explicat, Catalunya va tenir un rol molt important en l’energia hidràulica, fet que va ser clau per al creixement de la indústria catalana. Però el potencial de la hidràulica fluent és relativament limitat, ja que els millors emplaçaments ja estan ocupats. El repte ara és complementar les forces hidràuliques amb altres tecnologies renovables.

A la primera onada renovable que va arrencar a finals dels anys noranta i va finalitzar amb la moratòria de l’any 2012, Catalunya va liderar la instal·lació de centrals de cogeneració i de tractament de purins, va cobrir l’expedient amb uns 1.200 MW d’energia eòlica instal·lats, va instal·lar l’única central termosolar del nord d’Espanya, a les Borges Blanques, hibridada, a més, amb biomassa, i va construir al voltant del 10% del total d’energia solar que es va instal·lar a Espanya. Podríem dir, per tant, que Catalunya va aprovar justeta en l’aprofitament de la primera onada renovable peninsular.

Tanmateix, a la segona onada, Catalunya gairebé no ha pujat, per culpa d’una moratòria renovable de facto aprovada el 2009, que es va mantenir en vigor fins a l’any 2019, i que va impedir que Catalunya afegís més potència renovable, mentre la resta d’Espanya multiplicava per quatre la capacitat solar entre el 2018 i el 2022. En aquesta onada van passar de llarg a Catalunya subhastes renovables, acords de compravenda d’energia que permetrien a la indústria comprar l’energia més barata i projectes que anaven directament a jugar als ingressos del mercat. Com que en matèria de renovables, des del moment en què es decideix apostar-hi fins que aquesta decisió es reflecteix en MWh renovables generats al territori, passen uns quants anys, l’activació de les renovables iniciada a finals del 2019, unida a una tramitació tradicionalment lenta dels projectes (tot i que darrerament s’ha accelerat gràcies a la major dotació de personal) encara no s’ha materialitzat. Els pocs parcs eòlics que s’han instal·lat el 2022 són parcs que van iniciar la tramitació ja fa més de deu anys, durant el final de la primera onada renovable.

És cert que els projectes de parcs solars i eòlics han començat a aflorar, arribant a uns 200 projectes en tramitació a mitjans del 2023, que sumen 3.500 MW. Però d’aquests, menys d’una desena s’havien començat a construir el 2023. On Catalunya sí que ha jugat un rol destacat és en l’àmbit d’autoconsum solar, tancant l’any 2022 amb 60.000 instal·lacions i una potència agregada de 466 MW.

Actualment, més de la meitat de l’energia elèctrica catalana prové de fonts nuclears, una cinquena part es fa amb gas, un 8% amb cogeneració, i l’eòlica i la solar només representen un 5 i un 1%, respectivament, del total de la cobertura de la demanda elèctrica catalana. Val la pena recordar que l’any 2022 Espanya va cobrir el 21% i l’11% de la seva demanda amb energia eòlica i solar respectivament, xifra que, a més, es tracta d’una mitjana que inclou els percentatges més baixos catalans.

POTENCIAL ENERGÈTIC CATALÀ

El pobre desenvolupament de les renovables a Catalunya contrasta amb el seu gran potencial. Catalunya té bon recurs de vent, un recurs solar acceptable a certes zones de Lleida i Tarragona, potencial de purins i biomassa, i també té recorregut per fer almenys un parell de centrals hidroelèctriques de bombeig de grans dimensions. Aquest potencial està fora de dubte i ja l’han explicat de manera rigorosa i acurada els experts Jaume Morron i Ramon Tremosa al seu llibre Energia sobirana.¹

Seguint la Prospectiva Energètica de Catalunya, elaborada per l’Institut Català de l’Energia, Catalunya hauria d’assolir la neutralitat climàtica com a molt tard l’any 2050. L’any 2017 (any de referència per a la Prospectiva), l’electricitat només representava el 24,8% de l’energia total a Catalunya, per un 72,2% d’energies fòssils i un 3% d’energia renovable tèrmica. Per al 2050, l’objectiu és passar a un 76,4% d’energia elèctrica, un 19,9% de tèrmica renovable i limitar les energies fòssils a un 3,8%. Així, el consum d’energia elèctrica passaria dels 44 TWh del 2017 a gairebé 100 TWh l’any 2050.

Per tecnologies, l’energia dominant quant a potència instal·lada el 2050 serà l’energia solar, que sumarà al voltant de 33 GW, dels quals 19 GW a terra, 11 GW a teulada i 2,6 GW en espais antropitzats. L’eòlica seria la segona tecnologia per potència instal·lada, amb 23 GW sobre terreny i 3,5 GW d’eòlica marina l’any 2050. També es preveuen 7,2 GW d’emmagatzematge, dels quals 3,7 GW serien centrals de bombeig i 3,5 GW bateries.

Atès el percentatge de cobertura de la demanda, el 2050, si s’assolissin els objectius plantejats, el 50% de l’energia elèctrica catalana provindria d’aerogeneradors, el 43% d’energia solar, el 6% d’hidràulica i l’1% d’altres tecnologies renovables i cogeneració. El percentatge total renovable hauria de passar del 14% al 50% ja l’any 2030, ser d’un 94% el 2040 i assolir el 100% el 2050.

Pel que fa a ocupació del territori, l’Institut Català de l’Energia estima que caldrà ocupar el 2,5% de la superfície catalana per instal·lar tota l’energia eòlica i solar necessària el 2050, una xifra que contrasta amb els percentatges inferiors a l’1% que s’estimen pel territori espanyol.

A més a més, Catalunya té un ambiciós projecte de desplegament d’hidrogen, que s’emmarca dins la Vall de l’Hidrogen, amb centre al Camp de Tarragona. La Vall de l’Hidrogen engloba 44 projectes per una inversió de 1.200 milions d’euros. Es tracta d’un projecte ben enfocat, ja que se centra en la petroquímica de Tarragona, que ja necessita hidrogen per als seus processos industrials, amb la idea de produir l’hidrogen a prop del lloc de consum. A més, la Vall de l’Hidrogen no només aspira a produir hidrogen, sinó també a fabricar una part dels components necessaris per produir-lo.

L’ENERGIA BARATA MÉS PROPERA

A LA RESTA D’EUROPA

El preu de l’energia elèctrica es fixa en l’àmbit estatal, i fins i tot ibèric, durant la majoria d’hores de l’any. Per tant, Catalunya s’està beneficiant dels preus baixos de la llum en hores solars, tot i no haver fet els deures en energia solar durant l’última dècada. Tot i així, caldria introduir dos elements al debat.

El primer és la qüestió dels preus nodals, cada vegada més de moda, i molt vinculats a la idea de compensació territorial de l’impacte de les energies renovables. Segons els defensors d’aquesta idea, els consumidors connectats als nusos de la xarxa que tinguin més renovables connectades i, per tant, energia més barata, haurien de tenir preus més baixos que aquells que no han instal·lat renovables. Es tracta d’una tesi defensada, òbviament, pels territoris exportadors d’energia elèctrica, com ara Galícia o l’Aragó.

El segon element és la possibilitat d’autosubministrament. El fet de tenir un parc solar o eòlic a prop pot per-metre tirar una línia directa cap a una indústria que s’autosubministra, estalviant així les despeses regulades per consumir energia de la xarxa elèctrica. Aquest benefici directe només es gaudeix si les instal·lacions renovables s’ubiquen a prop del lloc de consum.

No podem oblidar tampoc el polèmic projecte de la companyia aragonesa Forestalia, que pretén connectar bona part dels seus projectes solars i eòlics ubicats a l’Aragó a la xarxa elèctrica catalana, argumentant que Catalunya no serà capaç de construir la potència renovable que necessita, i, per tant, cal ocupar la capacitat de xarxa disponible a Catalunya (Isona, Begues, Rubí) tirant centenars de quilòmetres de cable privat per connectar-hi les instal·lacions renovables de l’Aragó, on la xarxa ja no admet més instal·lacions. El fet diferencial és que aquesta xarxa elèctrica de gran recorregut i alta tensió no estaria en mans del transportista del sistema, Red Eléctrica de España, sinó que les línies serien propietat de l’empresa Forestalia, que decidiria a qui permetria connectar-se i a qui no de forma discrecional.

Ja sigui energia produïda i consumida a Catalunya o energia de l’Aragó que es connecta a Catalunya (o una mica de cada), el fet és que Catalunya també es beneficia dels preus baixos de l’energia. Ara bé, si els projectes es fan a Catalunya, el benefici serà més gran. El cas més paradigmàtic de l’avantatge competitiu renovable ibèric a Catalunya és el de la sud-coreana Iljin, que produirà elecfoil, un component de les bateries, subministrat per un parc solar ubicat a les proximitats de la fàbrica de Mont-roig del Camp.

Un altre cas d’ús de l’energia barata són les dessaladores. Catalunya ha patit durant el 2023 l’episodi més greu de sequera que es recorda i que va obligar a tancar el canal de l’Urgell per primera vegada en 160 anys d’història. Tot i que les pluges del maig i juny del 2023 van alleujar lleument la situació de sequera, és imprescindible que Catalunya prepari la seva infraestructura hídrica per a propers episodis semblants o pitjors, gens improbables en un context d’escalfament global. Al marge de les mesures d’estalvi i eficiència i d’augmentar la regeneració d’aigües, es fa necessari augmentar la capacitat de dessalinització. És per això que s’ha projectat augmentar la dessaladora de la Tordera (Blanes) i construir-ne una altra a Cunit. Ambdues tindran un elevat consum d’energia elèctrica i només amb energia barata provinent de fons renovables podran ser viables.

En tot cas, si s’aprofita la transició energètica, assolint els objectius del PROENCAT, Catalunya té un avantatge competitiu dins de l’avantatge ibèric, relacionat amb la seva ubicació. Partim de la base que serà difícil exportar a França l’energia elèctrica suficient per equiparar els preus de l’electricitat dels dos costats dels Pirineus, i que la infraestructura d’hidrogen tampoc serà suficient per donar sortida a tot l’hidrogen, fins i tot si es construís a temps el H2Med. Per tant, en un escenari on l’exportació del producte industrial o de la dada és el final més probable de l’avantatge competitiu ibèric, la clau és el cost logístic. I en aquest sentit, el territori ubicat més a prop de la resta d’Europa tindrà un avantatge, ja que és més barat portar perfils d’alumini de Barcelona a París que portar-los des de Lisboa. Més barat i més ràpid. Per tant, si una empresa francesa electrointensiva vol beneficiar-se d’energia barata, només haurà de creuar els Pirineus, obrir allà la fàbrica i portar la mercaderia per tren, camió o vaixell. Els Ports de Tarragona i Barcelona es poden convertir en un pol de les exportacions produïdes per l’energia barata ibèrica.

Per tant, Catalunya ha d’accelerar en la implantació de renovables, primer per servir les seves indústries actuals i per substituir l’energia elèctrica que es deixarà de produir pel tancament nuclear (Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs el 2035), però també per abastir els nous con-sums, en concret de noves indústries com Iljin, de centres de dades com els que s’estan desenvolupant sobretot a la zona de Cerdanyola, de les noves dessaladores i de la producció d’hidrogen per descarbonitzar la petroquímica de Tarragona.

REPTE DE LA IMPLANTACIÓ DE LES RENOVABLES I DE LA XARXA

Però aquesta transició no serà gens fàcil. Catalunya ha estat un dels punts més calents d’Europa del conflicte sobre la implantació de les energies renovables al territori. Han prosperat nombrosos moviments locals contraris a les renovables, formats per petits grups de persones que s’oposen de forma enfurismada a la implantació de més aerogeneradors o parcs solars.

Per tractar de solucionar aquest conflicte, el Decret Llei 24/2021 va imposar, entre d’altres, l’obligació d’obrir el 20% de la participació en el capital o en el finançament de tot parc solar o eòlic de més de 5 MW a la població del territori. Aquesta fórmula benintencionada no ha generat, fins ara, els efectes desitjats, i les presentacions de les oportunitats d’inversió en els projectes al municipi on s’ubiquen els projectes s’han convertit, moltes vegades, en una manifestació contra el parc en qüestió.

En qualsevol cas, hi ha projectes que van avançant en la seva tramitació, i a mitjans del 2023 ja hi havia una cinquantena de projectes solars autoritzats, la majoria de potències inferiors a 5 MW.

El gran repte energètic català és, sense dubte, aconseguir implantar no només els projectes renovables, sinó també la xarxa elèctrica necessària per a la transició energètica (no es parla ara de les de Forestalia, sinó de la nova xarxa de transport que Red Eléctrica de España haurà de construir). No hi ha fórmules màgiques, sinó només necessitat de diàleg, generositat, flexibilitat i compensacions al territori pels efectes negatius de les renovables. De la mateixa manera que l’oposició al projecte solar de Mont-roig del Camp està sent mínima, ja que gràcies a aquest projecte es podrà construir la fàbrica d’Iljin, que generarà 500 llocs de treball, la resta de projectes que es desenvolupin han de ser capaços de generar aquests impactes positius a la zona on s’implanten.

Només amb renovables, previ diàleg i compensació, podrà Catalunya beneficiar-se del seu avantatge dins de la gran oportunitat renovable ibèrica.

INTRODUCCIÓ

L’energia és un dels pilars fonamentals de la vida. Sense energia no hi ha res: ni univers, ni Terra, ni vida, ni moviment, ni futbol, ni tan sols llibres. Com Vaclav Smil explica encertadament a Energía y civilización, la història ens demostra que la disponibilitat d’energia abundant, barata i segura ha estat una condició indispensable per al desenvolupament econòmic, social i polític dels territoris. Però aquesta energia abundant, barata i segura no es reparteix entre tots de la mateixa manera. En funció de l’energia de la qual disposem —molta o poca, cara o barata, sempre disponible o intermitent, etc.—, les coses poden anar molt bé, regular o malament.

Com tots sabem, el model energètic fòssil desenvolupat durant els segles XIX i XX ha dominat el planeta. El carbó, el gas i el petroli ens han donat molt. Han estat els protagonistes d’un temps de desenvolupament econòmic i social transcendental. En termes de concentració energètica i de facilitat per al consum, són vectors energètics irrepetibles. No obstant això, avui aquest model ha entrat en fallida i està condemnat a desaparèixer —lentament però inexorable—, al llarg del segle XXI, tant per raons físiques i econòmiques com per causes mediambientals. Aparentment ningú dubta d’aquest procés, més aviat tothom es pregunta quan es produirà. El que és evident és que el canvi és inqüestionable.

El model energètic del segle XXI serà una combinació del procés de decadència del model fòssil i del procés d’emergència del model que generalment solem denominar renovable. La producció d’energia es durà a terme fonamentalment a partir de fonts d’energia renovables (solar, eòlica, hidràulica), es complementarà amb bateries i anirà acompanyada de l’electrificació de bona part de l’activitat econòmica, ja sigui de forma directa, amb vehicles elèctrics i bombes de calor, o indirecta, gràcies a l’hidrogen.

L’arribada d’aquest nou model energètic també és, si més no en línies generals, compartit de forma majoritària. Per no discutir-ho, no ho discuteixen ni les grans empreses relacionades amb el carbó, el gas i el petroli.

Però això no és el que vull explicar en aquest llibre. Això senzillament és una evidència que convé recordar per donar-li context. La idea central d’aquest llibre, la tesi que sosté, té a veure amb una lliçó històrica fonamental, que és que el model energètic predominant en cada moment de la història sempre ha comportat guanyadors i perdedors. Societats, nacions i regions ben dotades i posicionades per competir i desenvolupar-se, altres incapaces de fer-ho.

Amb el model energètic fòssil, Europa en general i la península ibèrica en particular hi van perdre. Dels tres grans combustibles fòssils, només ens va tocar el carbó i, generalment, era difícil d’extreure. La bona notícia és que, amb el model energètic renovable, la península ibèrica podrà ser superguanyadora. I això tindrà un impacte positiu extraordinari per al nostre país.

D’alguna manera, crec que la idea central d’aquest llibre, el que veritablement vull transmetre, és que ens ha tocat la loteria. A Espanya, amb la transició energètica, li ha tocat la grossa. L’únic que cal fer ara és jugar-hi, comprar números de la rifa. Hi hem de participar per poder bescanviar el bitllet guanyador per riquesa, competitivitat, benestar i desenvolupament econòmic.

He estructurat aquest llibre d’acord amb una cadena d’idees d’allò més senzilla.

1. El model energètic fòssil està en decadència i aquest declivi és irreversible. Com ja he dit, això és vox populi i molts altres ho han explicat perfectament bé abans que jo, de manera que ho explico tan ràpidament com he sabut a la primera part del llibre, fent incís en els aspectes menys comentats del procés de davallada.

2. El model energètic renovable és el futur. Això també ho sap tothom. No obstant això, molts aspectes concrets del model renovable són relativament poc coneguts pel públic general —i fins i tot del públic especialitzat—, entre altres coses, perquè el model està en ple procés de definició. Aquest és el tema central de la segona part: què són les renovables exactament, què suposa l’electrificació de la pràctica totalitat de l’activitat humana, quin paper poden jugar l’emmagatzematge d’electricitat i l’hidrogen, etc.

3. La península ibèrica està ridículament ben situada per ser una campiona de la transició energètica i el model energètic renovable. Tanmateix, això encara està lluny de ser una idea política i socialment consensual i consensuada, la qual cosa és perillosíssima. Crec que aquesta hauria de constituir la principal aportació d’aquest llibre al debat públic. Vull explicar per què crec això —per què molts experts creiem això—, per què estic convençut que ens ha tocat la loteria i què hem de fer per aprofitar aquesta oportunitat. De tot això, en parlaré en la tercera i última part del llibre, en la qual apareixeran empreses estrangeres d’importància cabdal —per no parlar d’indústries senceres— que s’instal·len a Espanya per disposar d’energia barata, de l’exportació d’energia cap a Europa