Hawaii Meteor

By Jair Domínguez

En un país devastat per la incompetència, quatre terroristes estrambòtics emprenen un viatge suïcida per assassinar el rei d'Espanya i proclamar unilateralment la independència de Catalunya.

Amb aquest punt de partida delirant arrenca Hawaii Meteor, la primera novel·la del guionista Jair Domínguez, una road movie apocalíptica que ens transporta a un futur distòpic dominat per la violència i en el qual, els quatre protagonistes hauran de fer front a tot d’obstacles i enemics que intentaran evitar que la seva missió arribi a bon port.

Hawaii Meteor és un thriller d’alt voltatge amb grans dosis d’acció, sang i fetge; un viatge al·lucinant cap a la misèria de la condició humana.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Tria
• Release date: Feb 15, 2012
• ISBN: 9788492912308

Jair Domínguez

Jair Domínguez (Barcelona, 1980) Periodista, guionista, escriptor i lluitador amateur de sumo. Ha escrit per a Buenafuente, 52, Polònia, Crackòvia, El Rosari de l'Aurora, Minoria Absoluta i d’altres que no recorda. Ha fet guions de pel·lícules de sèrie Z, campanyes de publicitat i de periodista en diaris comarcals. També ha publicat el recull de contes Jesucrist era marica. Hawaii Meteor és la seva primera novel·la. Actualment és una de les veus del programa de ràdio La segona hora, de RAC1.

Book preview

01

La pel·lícula comença així: un Chevrolet Corvette Z06 de setena generació amb quatre terroristes a dins circulant a tres-cents catorze per hora per una carretera nacional. Contràriament al que podríeu pensar, a més de tres-cents quilòmetres per hora, el radar no et detecta, ho considera un error de programa i simplement t'ignora. Càmera a terra. Contrapicat. El cotxe passa com una exhalació. Talla a interior dia.

—¿Pillem l'ottobombastic?

El que parla és en Claudi Fraginals: trenta-pocs anys, metre vuitanta-cinc, esprimatxat, ulleres de cel·lofana i el cabell greixós. En Claudi parla un idioma inventat, barreja de llatí, català i lletres de cançons populars. Un llenguatge automàtic que només entén el seu amic Pitu Urgell. En Pitu té trenta anys i va vestit igual que la resta dels tripulants del cotxe: pantalons d'explorador de color verd fosc, samarreta negra i botes militars. En Pitu duu rastes llardoses de no rentar-se-les des de fa anys i unes Ray-Ban Wayfarer de color rosa. Es gira cap al conductor amb certa desgana.

—Diu que si agafem l'autopista.

El conductor assenteix. El conductor és en Johnny Beirut. No és el seu nom real, evidentment, però és tot el que en tenim. En Johnny fa metre noranta i té els tríceps tan definits que cada cop que canvia de marxa sembla que les costures de la samarreta hagin d'esclatar. En Johnny va rapat al dos i fuma Gauloises. Va tirant la cendra sobre el canvi de marxes. En Pitu no ho suporta.

—¿Has de tirar la cendra sobre el canvi de marxes? —li diu.

—¿La tiro per la finestra? —contesta en Johnny sense immutar-se.

En Pitu calla de cop. Abaixar la finestra del cotxe a més de tres-cents per hora vol dir, molt probablement, patir una perforació de timpà. Els vidres del Corvette es tanquen hermèticament a partir dels dos-cents vint per prevenir lesions greus. Per obrir-los has de prémer un botó situat sota el volant. En Johnny ho sap. En Johnny ho sap tot sobre cotxes.

Darrere d'ell, al costat d'en Claudi, hi ha en Junior Montblanc. Realment es diu Gerard, però no és un nom gens adient per a una pel·lícula d'alt pressupost. En Junior té trenta-quatre anys, és llicenciat en ciències polítiques i fa un metre vint-i-set. Té nanisme pituïtari i l'aspecte d'un nen pèl-roig de vuit anys amb un Rolex Daytona al canell. Li han pogut trobar uns pantalons de la seva mida a la secció infantil del Top Budget. La samarreta negra i les botes militars ja les tenia.

El Corvette, color yellow velocity tintcoat, motor V8 de sis mil centímetres cúbics i cinc-cents dotze cavalls, sona com un tigre connectat a una paret d'amplificadors Marshall i no necessita manteniment. És un cotxe de milionari torrapipes. Pots passar-te un any i mig de la data de revisió i el cotxe segueix tirant. Funciona igual amb gasolina súper, alcohol de cremar o amb oli de fregir croquetes. Les rodes tenen menys de dos mesos i estan en perfecte estat. La carrosseria no ho està tant. Les portes estan ratllades d'agafar malament els revolts i algú ha pintat una estelada amb esprai vermell al capó.

Fa hores que condueix, però a en Johnny li agrada i no deixa que ningú més ho faci. A la resta els sembla bé. Una persona normal, conduint per ciutat, agafa els revolts en angle recte a vint-i-quatre per hora. En Johnny els agafa a setanta. A la resta els sembla bé.

El Corvette només té dues places, o sigui que per fotre-hi quatre persones han hagut de desballestar la part del darrere. Al model original hi havia un equip d'àudio Bowers & Wilkins de vuit mil euros. El van arrencar, juntament amb les planxes de fibra de carboni, i en el seu lloc hi van col·locar un sofà inflable d'aquells que la canalla porta a la platja. Amb els diners que van treure de l'aparell d'àudio es van comprar pistoles, cervesa i cinquanta rotlles de cinta americana. La cinta americana és Déu.

La càmera s'oblida per un moment dels personatges i fa una lenta panoràmica fins a la part posterior del vehicle. Al maleter del cotxe, en un espai minúscul, gairebé anecdòtic, hi ha dues motxilles amb eines, corda, pistoles i llaunes de cervesa barata. Al costat, dins d'una maleta metàl·lica reforçada amb cinta americana, hi ha una bomba setanta-vuit cops més potent que la d'Hiroshima.

§

Tot això ve de lluny. Hi ha un background. Mesos després del merder del referèndum i d'aquell assaig general dels indignats. Els partits catalans demanaven el de sempre: autodeterminació, diners per aquí, diners per allà, s'omplien la boca amb les paraules màgiques «concert econòmic» i, els més agosarats, «independència». Però al final van parar el cul i van acceptar les engrunes que els van donar des de Madrid. Pensaven que els catalans estarien massa preocupats per la crisi i pel Barça com per sortir a reivindicar la seva condició de nació. S'equivocaven.

Si bé és cert que, per tradició, el català sempre ha estat massa gandul i massa senyor com per sortir al carrer a cremar cotxes, es van donar dos condicionants que ho van capgirar tot. Per una banda, el sentiment independentista havia arrelat d'una manera molt sòlida entre els nanos de setze a vint-i-cinc anys. No en tots, per descomptat, perquè estava ple de hippies, torracollons, cripto-socialistes i kumbaiàs afiliats a ONG que no movien ni un dit pels drets bàsics del seu país. Però hi ha havia un pòsit de joves indignats amb Espanya d'una manera salvatge. Nanos ferms a qui els repugnava la idea de pertànyer al país veí i que no estaven disposats a tolerar una altra abaixada de pantalons com la que acabaven de presenciar.

En un altre ordre de coses, pels volts d'aquella època, va néixer el PID, un grup polític que promulgava la idea naïf i insensata de presentar-se a les eleccions i, en cas de guanyar, proclamar unilateralment la independència de Catalunya i dissoldre's com a formació política. Ningú no apostava un duro per ells però van guanyar amb un cent dos per cent dels vots (els recompte final assenyalava que hi podia haver un marge d'error del dos per cent) i l'alegria va desfermar-se. Els ideòlegs del PID, sorpresos pel resultat, sabien que havien de ser fidels a les seves promeses i van tirar endavant la idea. Des del Govern de Madrid van sortir veus indignades a dir que allò era un atemptat contra la llibertat i etcètera, però alhora es mostraven convençuts que una moció d'aquest tipus no tiraria endavant, esgrimint públicament arguments que ja s'havien sentit feia temps com «la majoria de catalans se senten espanyols», «la immigració se'ls menjarà» o «quan Catalunya sigui independent el Barça haurà de jugar contra el Sant Andreu».

Esperonats per aquestes fal·làcies, grups independentistes ultraradicals van sortir al carrer a cremar qualsevol símbol espanyol que trobessin pel camí. El fanàtics de la selecció espanyola que encara tenien la rojigualda penjada al balcó van apressar-se a treure-la quan van veure que els cotxes amb adhesius del toro eren ruixats amb gasolina. Botigues de souvenirs de la Rambla eren reduïdes a runa en un obrir i tancar d'ulls. Com més disturbis hi havia, més gent s'afegia a l'onada de destrucció. Barrets mexicans en flames sobrevolaven els carrers de Barcelona. Eren dies de joia i alegria catalanista.

Escenes del naixement de l'odi a Catalunya: plató de televisió on es debat el procés de creació d'una coalició política independentista. Presentadora imponent, tot cul i mamelles. Només pensa en la següent pregunta que farà, sense escoltar absolutament res. Han convidat un professor de ciències polítiques. El típic tertulià mestretites que respira massa entre paraula i paraula.

Professor: Bé, mmmfff, jo penso que, mmmfff, em fa la sensació que, mmmfff, aquesta idea representa l'expressió d'un desig però que no té pas, mmmfff diguem-ne, viabilitat política de cap mena.

Presentadora: ¿Vol dir que...?

Professor: La insubmissió local pacífica és l'única via que, mmmffff, queda per protestar contra la sentència de l'estatut però, mmmmmmffffff, no té efectes pràctics.

PIM, PAM, PUM! Trets i portes esbatanades. Focus que cauen. Entra l'Estaca de jove per la porta, pistola de rajos a la mà, disparant a tort i a dret com si fos en Serrallonga. Cauen fulminats tres operadors de càmera i el regidor. La presentadora s'aixeca i prova de fugir, però s'entrebanca amb els talons i cau sobre la taula de vidre, que es trenca i li talla el coll en rodó. L'Estaca riu com un boig, pica de mans, es pixa sobre el professor i, mentre la presentadora es dessagna entre panteixos arítmics, agafa un esprai de pintura vermella i dibuixa una estelada al croma del plató.

Al cap de poc va venir l'exèrcit. Va haver-hi crits, trets i trencadissa. Es va declarar l'estat d'excepció després que s'emetessin unes imatges on es veia com uns maulets feien servir de diana un soldat espanyol que havien penjat de l'obelisc de la plaça de Joan Carles I, que des d'aquell dia passava a dir-se plaça d'Heribert Barrera.

Més imatges de caos: hordes de maulets a cavall desfilen pels barris xarnegos disparant fletxes contra la gent. Es cala foc a les seus del PP i del PSC amb tothom a dins. Dinamiten els edificis institucionals i tiren consellers als rius més profunds de Catalunya, lligats a armaris de roure vell. Uns radicals carreguen un toro salvatge en una furgoneta i la deixen anar a la seu de la SGAE. El brau embogeix i comença a estripar secretàries. Acorrala el vicepresident executiu contra una cantonada i l'enganxa pel baix ventre. Fa dues voltes a l'aire i cau a terra com un ninot. La càmera de seguretat fa un zoom i veiem que té totes les vísceres a fora. En un intent fútil de sobreviure mira d'endreçar-se-les i guardar-les on pertoca. Veiem imatges de treballadors agonitzant, escopint sang per la boca, mentre els radicals preparen una botifarrada popular a la porta d'entrada. Entren desbocats a elBulli, com si s'hagués d'acabar el món la setmana vinent (en teoria és així, però ells no ho saben) i arrasen amb tot el que troben; es pixen sobre els comensals, reguen els espàrrecs amb Nolotil, aboquen el Château Lafite Rothschild en palanganes i hi suquen els peus. Pengen el president de La Caixa de l'arbre més alt de Catalunya. Passegen per l'avinguda Pearson en carro i posen bombes a totes les cases on veuen bústies amb cognoms castellans. Tot això apareix puntualment a YouTube per a horror i vergonya de la comunitat internacional. S'hi ha de fer alguna cosa, i ràpid.

Espanya demana el suport de les Nacions Unides, però ells no pensen embrutar-se les mans amb un assumpte tant lleig. Emeten un comunicat dient que la independència no es pot assolir a través de la violència sinó mitjançant el diàleg, bla, bla, bla i bona nit tartana.

Però els espanyols són descendents dels celtes i els catalans dels fenicis i estava clar que a hòsties no podrien guanyar mai de la vida. El govern central va destinar una partida «extraordinària però necessària» per contractar un exèrcit de mercenaris de Blackwater i amb allò es va acabar el bròquil. Soldats entrenats a consciència, equipats cadascun amb armament valorat en un milió de dòlars, es dediquen simplement a disparar contra qualsevol que sigui sospitós de pertànyer a les hordes independentistes. Tres mil quatre-centes baixes catalanes per mitja dotzena d'espanyoles pocs dies abans de la gloriosa efemèride de l'Onze de Setembre del 2014 van precipitar els fets. Catalunya tornava a caure, aquest cop, si és que això era possible, d'una manera encara més trista.

Catalunya, en el moment en què s'esdevé aquesta història, ha perdut qualsevol poder de decisió i els catalans han de demanar permís al govern central espanyol per poder anar a fer pipí en hores de feina. Hi ha molta gent que no està disposada a tolerar-ho, però el control i la repressió de l'exèrcit són brutals, fins al punt que es prohibeix parlar en català als edificis públics i penjar senyeres als balcons. Tampoc no està permès anar amb samarretes d'Oleguer Presas o posar música de Pau Riba gaire alta.

Així doncs, a manca d'una solució millor, la idea és ben simple: anar a Madrid a matar el rei d'Espanya, fotre-li una estelada pel cul al cadàver i penjar-lo amb filferro espinós a la Plaza de Colón, per reivindicar d'una manera rotunda i definitiva la voluntat de Catalunya de ser un país independent. Per si de cas algú no capta el missatge, els quatre psicòpates del cotxe faran esclatar la bomba que porten al maleter al Congrés dels Diputats, convertiran Espanya en un dònut i deixaran pel camí un rastre de desolació i violència que recordaran les properes set o vuit generacions. Els quatre —com se'ls coneix al guió per no haver de repetir els noms cada puta vegada— no tenen res a perdre i això els converteix en unes imprevisibles màquines de matar: tenen clar que la seva és una missió arriscada i no dubtaran ni un segon a morir per la pàtria catalana, si és possible d'una manera espectacular i barroca.

Però tornem a la bomba que tenim al maleter. La fórmula per fabricar un petard d'aquest tipus és senzilla i està a l'abast de tothom: mig quilo de termita, C4, un detonador casolà, querosè, magnesi en pols i el Substrat. Fer termita (una mena de bengala d'estadi de futbol però que crema a quatre mil cinc-cents graus centígrads) és més simple que fabricar pa amb tomàquet: barreges pols d'alumini amb llimadures de ferro rovellat i una mica de plastilina per donar-li consistència. El C4 pot ser substituït fàcilment per qualsevol explosiu plàstic que us venguin al basar xinès de la cantonada o el podeu fer vosaltres mateixos, ja ho sabeu, amb dos litres de lleixiu, clorur de potassi, els bulliu, els refredeu, etcètera. Us faltarà un ingredient, que és el Substrat, i el Substrat… Bé, el Substrat és complicat d'obtenir i de fer reaccionar. De fet, és l'únic explosiu del món que necessita ser activat amb una explosió que per si sola ja faria caure a terra un edifici. Però en Junior Montblanc és fill d'un lliurepensador multimilionari de Cotlliure i no els ha costat massa aconseguir-ne mig litre. El Substrat emet reflexos virolats que s'escolen per les escletxes de la maleta i es confonen amb el cel del capvespre empordanès. Però ningú no se n'adona, d'aquest detall subtil. Estan per altres coses.

02

Els independentistes més radicals s'han fet forts a l'Hotel Excelsior.

És un hotel de carretera situat a