L'animació sociocultural: Una estratègia pel desenvolupament i l'empoderament de comunitats

By Pere Soler Masó and VVAA

En aquest llibre es presenten els principals referents que han configurat el discurs del que avui entenem per animació sociocultural (ASC). S'aprofundeix en el seu sentit i la utilitat que actualment té i s'estableixen les relacions amb altres conceptes i pràctiques socials, culturals i educatives com el desenvolupament comunitari, l'educació en el lleure, les polítiques de joventut o les polítiques culturals.

• Language: Català
• Publisher: UOC
• Release date: Sep 25, 2016
• ISBN: 9788491163602

Book preview

Introducció a l’obra

L’Animació Sociocultural (ASC) té un recorregut significatiu, amb més de mig segle d’història, tot i que determinades pràctiques i experiències que avui es relacionen amb aquest terme tenen molts més anys d’existència. La trajectòria que l’ASC ha experimentat en aquest temps ha fet que hagi arrelat amb força en alguns països, a d’altres hi hagi arribat més tard i, a tots, hagi necessitat una lectura i una acomodació a la realitat i tradició particular de cada territori.

En aquest llibre es pretén exposar quins han estat els principals referents que han configurat el discurs del que avui entenem com ASC. Això ha de permetre comprendre el sentit i la consideració que l’ASC té –o pot tenir– actualment i ha de possibilitar també establir les relacions oportunes amb altres conceptes i pràctiques de l’àmbit social, cultural i educatiu.

Entre els conceptes afins a l’animació sociocultural hi ha el de desenvolupament comunitari. De fet, en aquest llibre li hem dedicat un capítol com a un del sectors o àmbits en els que l’ASC està més present. Els actuals plans i programes de desenvolupament comunitari són uns dels exemples més clars del sentit i l’aplicació de l’ASC a casa nostra. És per això que justament hem emprat aquest terme en el títol d’aquesta obra. D’altra banda, desenvolupar les comunitats i empoderar-les és –o hauria de ser– l’aspiració màxima de tota iniciativa d’ASC.

El llibre comprèn 10 capítols que podrien agrupar-se en tres grans blocs i volen oferir una panoràmica àmplia de l’ASC en l’actualitat, abastant des de la configuració del discurs sobre l’ASC i la consideració actual, fins a la seva projecció a diferents àmbits i sectors d’acció social, cultural i educativa.

Els dos primers capítols tracten el concepte i l’abast de l’ASC. El primer està dedicat justament a la consideració actual que l’ASC té i l’altre se centra en el naixement i l’evolució que ha experimentat al llarg dels anys fins a l’actualitat.

Els dos següents capítols (capítol 3 i 4) ens aporten recursos per al disseny de programes i per a l’animació de grups, dues competències que són claus en l’exercici i la pràctica de l’ASC. A través d’aquestes pàgines es pretén oferir recursos i estratègies que facilitin la traducció dels plantejaments exposats als capítols inicials en programes i propostes concretes per a ser portades a la pràctica.

Els darrers capítols (del 5 al 10) ens il·lustren sobre com l’ASC s’estén i es projecta en determinats àmbits, encara que sovint no la visualitzem sota aquesta terminologia. Hem optat per tractar específicament l’educació en el lleure infantil, l’ASC en el marc escolar, les polítiques de joventut, les polítiques culturals, el desenvolupament comunitari i l’ASC en la gent gran. Es tracta d’un abordatge d’àmbits i sectors d’acció prou diversos i significatius com per identificar-los fàcilment, encara que entre ells hi ha solapaments i interseccions evidents i necessàries. Es fa també referència específica a pràctiques d’ASC en la infància, la joventut i la tercera edat; s’analitza el paper que tenen –i podrien tenir– les polítiques culturals o les de joventut i es dedica també un capítol al desenvolupament comunitari com a concepte actual en l’àmbit social i cultural, en estreta relació amb l’ASC. L’obra, en conjunt, vol aportar també elements per al debat i la crítica de les diferents polítiques socials, culturals i educatives, com una missió ineludible de l’ASC.

Capítol I

Concepte i sentit de l’ASC

Pere Soler Masó

Introducció

El concepte d’animació sociocultural (ASC) no és un concepte fàcil de delimitar ni de definir. En aquest primer capítol ens proposem clarificar justament quin és el sentit, l’abast i les pràctiques que s’amaguen darrere d’aquest terme. Per això, més enllà del concepte d’ASC, tractarem les tres dimensions més directament implicades en les pràctiques d’ASC: la dimensió educativa, la dimensió social i la dimensió cultural. Apro cabarem analitzant la formació i la professió d’animador sociocultural a l’Estat espanyol.

Al llarg d’aquest apartat constatarem que hi ha diferents maneres d’entendre l’ASC i que actualment hi ha altres termes molt propers que s’utilitzen en lloc de l’ASC. D’alguna manera pot semblar que en el nostre context l’ASC ha passat de moda i que en el seu lloc s’empren altres conceptes com el desenvolupament comunitari o la participació social o ciutadana.

Pensem que això no és ben bé així i que, malgrat que l’ASC no té una presència tan explícita i manifesta com havia tingut alguns anys enrere, continua essent una metodologia i una pràctica fonamental en el treball educatiu, social i cultural per tal d’enfortir les comunitats i abordar molts dels reptes socioculturals actuals.

Objectius

1. Aprofundir en el significat i l’abast del concepte d’animació sociocultural.

a) Definir amb detall el sentit i les connotacions implícites en la definició d’ASC.

b) Establir les relacions oportunes entre l’ASC i altres conceptes pròxims com: l’educació en el lleure, l’educació popular, la pedagogia social, l’educació social, el desenvolupament comunitari o la gestió cultural.

2. Definir quins són els serveis i programes més característics de l’ASC.

3. Clarificar el sentit i la finalitat de l’ASC i explicitar com es concreta en els diferents programes.

4. Proporcionar elements i criteris per tal d’ubicar i comentar un programa d’ASC segons l’àmbit d’actuació, els continguts que treballi i l’enfocament que tingui.

5. Presentar l’estat de la formació i els professionals de l’ASC.

1. El concepte

1.1. El significat de la paraula animació

Si hem de clarificar el significat de la paraula animació tenim diferents alternatives. Entre elles en sobresurten dues d’habituals: el recurs a l’etimologia o, com a segona possibilitat, estudiar el sentit que l’ús habitual, popular i col·loquial ha anat atribuint a aquesta paraula.

Si ens fixem en el sentit etimològic de l’animació, constatem que hi ha dues possibles maneres d’entendre el concepte. Moulinier (1973: 12-14) és qui presenta de manera més encertada aquesta distinció parlant de l’animació entesa com donner la vie o de l’animació com mettre en relation. Aquesta diferenciació conceptual de l’animació prové precisament d’entendre aquest concepte com a derivat de dues possibles paraules llatines: anima o animus.

a) Anima: Suposa entendre l’animació com a sinònim de donar vida, donar alè, infondre sentit, animar, etc. El sentit s’acostaria a la imatge de proporcionar vida, vitalitat, a aquell que la perd o n’està mancat. Es tracta, doncs, d’una relació vertical (des de dalt cap a baix) o d’una intervenció externa (des de fora cap a dins). És per això que aquest concepte d’animació s’identifica amb el concepte actuar sobre (l’animador actua sobre el grup o comunitat). El caire formal que pren aquesta concepció identifica fàcilment l’animació amb una visió professional i institucionalitzada, ja que la perspectiva de direcció del procés exigeix una consciència, una intencionalitat clara i suggereix també una directivitat en el procés.

b) Animus: Etimològicament el sentit de l’animació en aquest cas és molt més proper a moviment, dinamisme. S’identifica amb el concepte de posar en relació, relacionar, interrelacionar, intercanviar, mobilitzar, etc. La intervenció o acció que en aquest cas es genera no té perquè ser externa al grup ni tampoc descendent, sinó que més aviat és suggeridora d’una acció feta des de dins del grup i en un nivell horitzontal. Es tracta d’actuar en el grup, actuar des de la comunitat. Aquesta concepció fa que s’identifiqui l’animació amb una tècnica de dinàmica social, no tan dirigida ni formalitzada com la concepció anterior. L’animació és així un element mediador que ens posa en relació amb l’entorn i amb les possibilitats d’aquest.

Algunes de les característiques més importants d’aquesta doble concepció de l’animació les hem resumit en la següent taula 1.

Taula 1. Les dues concepcions etimològiques de l’animació

L’animació és, doncs, prioritàriament una manera de fer, si es vol, també una manera d’intervenir. Per si sola, l’animació no té objecte definit, determinat. Quan es parla d’animació s’espera un complement d’aquest substantiu que especifiqui de qui o de què es parla. Cal, doncs, concretar l’objecte de l’animació.

Al marge d’aquesta animació intencional i conscient hi ha també una animació no intencionada, espontània o difusa. De fet, l’animació en aquests termes ha existit sempre. En les comunitats, barris, grups socials, col·lectius humans, hi ha hagut sempre líders, consellers, representats, intermediaris que han exercit, de manera sovint inconscient, aquest paper i aquesta acció mediadora. Ben mirat, es podria pensar que aquesta animació natural i espontània és la situació desitjable en qualsevol comunitat i que quan aquest estat de salut comunitària és deficitari es justifica la necessitat d’una intervenció més formalitzada que tendeixi a donar vida i mobilitzar els propis actors del territori per a recuperar l’estat òptim i desitjat.

És doncs, en aquest sentit, que parlarem d’animació. Quan més s’accentuï aquesta necessitat, més dirigida pot haver de ser la intervenció a iniciar i potser més oportú serà parlar d’animació des de la concepció etimològica d’ ànima. Ara bé, això no vol dir que l’animació més institucionalitzada només tingui sentit en situacions de precarietat social o deficitàries. Creiem que l’animació té sentit, i de fet es dóna, en comunitats i grups sense problemàtiques socials aparents, senzillament amb l’objectiu de millorar i optimitzar la seva situació.

Reconeixem que hi ha, doncs, una animació natural i pròpia en les comunitats i grups humans, però nosaltres quan parlarem de l’animació no farem referència a aquesta, sinó que ens referirem a l’animació que és fruit d’un treball professional, intencional i que vol restablir, millorar o desenvolupar les relacions humanes i la pròpia estructura social.

1.2. L’oportunitat del concepte

El caràcter polisèmic de l’animació ha fet que hi hagi hagut molts altres termes que hagin cercat fortuna. Només cal fixar-nos en la quantitat d’adjectius que és possible assignar a l’animació: animació infantil, animació cultural, animació turística, animació sociocultural, etc.

S’han emprat també termes com intervenció, acció, dinamització, promoció, desenvolupament, etc. i tots ells com a sinònims o complementàris del que l’animació significa. Això, però, no ha ajudat gens a precisar i a clarificar el terme.

S’ha parlat –i de fet no han estat pocs els que han fet ús d’aquesta terminologia– també d’ intervenció sociocultural. En aquest cas, el concepte d’intervenció és suggeridor d’una mediació entre dos elements distints. El sentit més pejoratiu d’aquest terme ens suggereix fàcilment la visió intervencionista, i convida a percebre un possible grau de direcció i d’autoritat en el procés. Deixa clara la voluntat implícita d’actuar, d’intervenir i, per tant, ressalta la intencionalitat explicita de l’acció. Per aquest mateix motiu hi ha autors que han preferit parlar d’acció, sobretot pel fet que aquesta terminologia no suggereix una acció dirigida des de fora cap a dins, sinó que aquesta acció té lloc en un pla d’igualtat, de manera que sembla un concepte més proper a la concepció actuar en, on l’autoritat hi és molt menys present.

També el concepte de dinamització ha estat emprat algunes ocasions com a sinònim d’animació argumentant-se que quan es parla d’animació es suggereix que es parteix de zero, mentre que si es parla de dinamització s’entén que es vol accelerar o catalitzar alguna cosa que ja existeix o que és present. El concepte gestió ha estat un altre dels mots que en determinats debats ha substituït el d’animació presentant-se com a més apropiat.

Entenem que l’animació i la gestió poden ser complementàries i que mentre la gestió consisteix més en assolir els objectius en les millors condicions d’eficàcia (planificació, organització i control), l’animació s’apropa més a la manera de portar a terme una acció, emfasitzant l’aspecte relacional i comunicatiu d’aquest procés.

A partir de l’entrada de molts dels animadors en els primers ajuntaments democràtics espanyols i a l’afany d’aquests per dinamitzar-ho tot, s’arriba en alguns casos a la situació del pananimacionisme, de voler utilitzar l’ASC per a tot i a tot arreu, de manera que l’ús indiscriminat d’aquest terme l’acaba buidant de contingut propi. Hernández (1987) explica que aquesta confusió terminològica no ha existit sempre. Segons l’autor, en un altre temps es tenia clar quan calia parlar d’acció, de gestió o d’animació, però amb el triomf electoral del PSOE a començaments dels anys vuitanta, molts dels animadors formats i líders dels grups socials passen a l’administració i es professionalitzen ocupant càrrecs institucionals. A partir d’aquí, tot es confon, tot dinamitza i moltes intervencions es cataloguen d’animació.

Cal però no perdre de vista l’objecte d’aquestes paraules i recordar que ...lo que importa no es el nombre, sino los contenidos, y no es necesario saber que se está haciendo animación para hacerla en la práctica (López de Aguileta, 1988: 98).

A partir de l’aplicació dels estudis universitaris de la diplomatura en educació social i dels estudis de cicle formatiu de formació professional en ASC que s’inicien els anys noranta es va generalitzant i imposant amb més força el concepte d’animació. L’ASC es reafirma i s’identifica també amb una possible sortida professional.

1.3. La sociocultura

Si ens referim a l’àmbit sociocultural com a l’espai de relació i expressió comunitària, entendrem que aquest està en constant configuració i desenvolupament i, per tant, sempre serà desitjable –encara que algunes vegades més que altres– una intervenció en la línia d’optimitzar aquest espai, ja sigui en el nivell de desenvolupar i millorar l’estat en què es troba aquesta relació o expressió comunitària, o ja sigui en el de treballar-la com a recurs preventiu, de tractament o terapèutic. Per això, encara que a nivell conceptual i etimològic podem distingir diferents concepcions d’animació (la intencionada i l’espontània, o la de posar en relació i la de donar vida), a la pràctica aquestes concepcions no estan tan allunyades i fàcilment es dilueixen en models d’animació intermedis.

Són pocs els autors que defineixin específicament el concepte sociocultura. Entès més com a adjectiu, la seva definició sol anar vinculada al nom al que acompanya, ja sigui animació, dinamització, acció, etc. Malgrat que pel seu caràcter d’adjectiu podria ser considerat un element complementari, és a partir d’ell que es defineix el contingut i pren significat el nom al que fa referència. Un dels autors que ha explicitat el que implica la connotació sociocultural és Puig (1994), per al qual la sociocultura denota una manera de treballar només possible en contextos on existeixin relacions quotidianes interpersonals i intergrupals, i on les diferents cultures entrin en diàleg i interrelació. En altres paraules, la sociocultura faria també referència a l’expressió de la cultura de les comunitats i grups. Des d’aquesta visió, la diversitat de veus i el pluralisme cultural esdevenen elements inherents al fet sociocultural. Partint d’aquesta aproximació, les accions, projectes i intervencions vinculades a allò sociocultural hauran de tenir en compte conceptes com participació, relacions horitzontals, proximitat, expressió i difusió cultural, comunicació, etc.

Així, doncs, podríem definir la sociocultura (Planas, 2009) com aquell sector o àmbit a partir del qual es treballa de forma explícita la dimensió social de la cultura, per a fomentar la participació comunitària en un projecte col·lectiu de millora i/o de transformació tant individual com comunitari. Per la seva dimensió participativa, parteix del pluralisme i de la diversitat d’accions i opcions dels membres de la comunitat, font de riquesa per a l’estructuració comunitària. Tanmateix, el seu caràcter participatiu i interrelacional li confereixen la vessant educativa, present en bona part de metodologies i intervencions del camp social. Aquests conceptes ens deixen entreveure els objectius de la sociocultura, que podríem emmarcar dins del paràmetre de la democràcia cultural, dirigits, en última instància a la millora de la qualitat de vida. Entre els objectius prioritaris de la sociocultura destaquem:

• Assegurar la possibilitat de participació de tots i cadascun dels membres de la comunitat en les dinàmiques territorials.

• Facilitar instruments per a la promoció i la difusió de la cultura de les diferents comunitats, grups i persones. Implica, per tant, plantejar, des de programes educatius i formatius, fins a espais de difusió de la cultura.

• Potenciar la innovació i la creativitat col·lectiva. La interrelació de persones grups i comunitats, tant de dins com de fora del territori i la formació, també serien pilars per al desenvolupament d’aquest objectiu.

• Fomentar el desenvolupament autònom que possibiliti la llibertat en els individus per tal de convertir-los en éssers actius i responsables. És a dir, apostar per una educació permanent que permeti als individus desenvolupar-se al llarg de tota la vida.

En l’actualitat sovint es fa servir el concepte d’animació com a sinònim d’ASC. De fet, moltes de les modalitats d’animació que es presenten i la majoria dels àmbits d’intervenció que s’atribueixen a l’animació, no són res més que un tipus d’ASC. Amb tot, es pot parlar d’animació sense parlar d’ASC, de manera que no tota l’animació ha de ser forçosament ASC.

1.4. L’animació sociocultural

El terme animació sociocultural apareix per primera vegada en una reunió organitzada per la UNESCO a Modesse (Àustria) l’any 1950 fent referència a l’activitat en grup. Posteriorment França va ser el país que més va apropiar-se d’aquest concepte i va impulsar de manera decidida la figura de l’animateur. Aquest darrer terme apareix per primera vegada en el Decret de la Direcció d’Educació Popular del Ministeri Francès d’Educació Nacional el 17 d’octubre de 1955.

A partir de l’evolució que ha experimentat aquest concepte en els darrers anys podem afirmar que l’ASC no ha estat una accepció que s’hagi popularitzat en el sentit de convertir-se en un terme emprat en la majoria de serveis i estudis socials i/o culturals. Constatem com s’han preferit altres termes que també s’identifiquen amb l’objectiu de convertir la comunitat, el barri o determinats grups en protagonistes de processos de transformació de la seva realitat. L’Administració, la majoria d’empreses i els serveis del sector sociocultural han preferit, sovint, altres termes com dinamització sociocultural, participació ciutadana o desenvolupament comunitari. Molts dels programes que en l’actualitat coneixem amb el nom de projectes de participació ciutadana, Agendes 21, Projectes Educatius de Ciutat o plans de desenvolupament comunitari, per citar-ne alguns, es poden considerar també programes d’ASC. És possible que en la majoria d’aquests programes no hi aparegui el terme ASC com a tal. Malgrat aquest aspecte,

Moltes d’aquestes propostes comparteixen un model d’acció que parteix de la pedagogia participativa ja que pretenen: afavorir l’accés a una vida més creadora i més activa, millorar l’autonomia personal i grupal, augmentar la relació interactiva amb la comunitat o grup, afavorir la integració en un entorn sociocultural i potenciar la capacitat per transformar aquest entorn. L’ASC s’identifica amb tot això. És l’acció, el treball estructurat que es du a terme en aquest sentit i que permet que sigui possible parlar d’una metodologia d’intervenció i d’una pràctica social integrada i emprada en molts serveis, programes i professionals diferents.

La intervenció educativa en el context social i cultural també ha evolucionat al llarg d’aquests darrers anys i aquesta evolució ha tingut el seu efecte en la valoració de l’animació sociocultural en els diferents contextos i serveis educatius específics (Soler, 2005). Hem passat d’una consideració paternalista i assistencialista del treball socioeducatiu, centrada fonamentalment en el problema o el subjecte en qüestió, a una visió molt més integral que té en compte tot el subjecte, el grup o la comunitat i l’entorn en què viu i ha de desenvolupar-se. Així, mentre el discurs assistencialista se centrava en l’atenció a una part de l’individu o al subjecte aïllat (concepció fragmentària), en el discurs comunitari s’aposta molt més per un tractament global de la persona i es valora el seu context sociocultural com un factor identitari i estimulador del canvi i l’evolució (concepció holística o ambientalista). Aquesta darrera concepció és la que afavoreix precisa– ment que l’ASC pugui ser actualment una pràctica amb sentit i utilitat, ja que estimula justament la relació de l’individu amb el seu entorn social i cultural.

Des de la concepció comunitària l’entorn de l’individu adquireix un valor educatiu fonamental i el rol d’educador també es modifica substancialment, passant de concepcions centrades en la intervenció i l’aplicació de normes, a un discurs on s’interpreta fonamentalment el paper de l’educador en termes d’acompanyament i mediador. Des d’aquest nou enfocament de la relació educativa la consideració dels espais de vida quotidiana i de temps lliure tenen ple sentit si es treballen des de l’ASC a través de programes que dinamitzin i convidin a les persones a ser protagonistes del seu canvi, la seva millora o el seu creixement com a membres d’una comunitat o ciutadans d’un territori concret.

Si analitzem algunes de les definicions d’ASC més comunes comprovem aviat que coexisteixen diferents percepcions a l’hora d’explicar aquest concepte: una pràctica, una metodologia, un conjunt de tècniques, una tecnologia, un fenomen social, un àmbit d’intervenció, etc. Hi a una important diversitat d’interpretacions, la qual cosa fa que no sigui fàcil presentar una definició més o menys compartida i que descrigui de forma clara i unívoca l’ASC. A tot això cal afegir-hi el fet que en altres països el terme ASC pot correspondre a termes com: acción comunitaria, recreología, educación popular, community development o capacity building.

Entenem, doncs, l’ASC com una metodologia d’acció i intervenció socioeducativa que a partir del protagonisme i la participació de la comunitat busca el seu desenvolupament comunitari i cultural.

Anem a analitzar més detalladament el sentit d’aquesta definició i a completar-la.

a) L’ASC és una metodologia, una manera d’actuar. S’entén la metodologia com un conjunt ordenat de processos, estratègies i tècniques convenientment fonamentades i relacionades. Això implica l’existència d’un procés conscient, intencional, sistemàtic, estructurat i dissenyat. D’aquest concepte se’n deriva l’existència de programes i projectes d’ASC. Queda clar, per tant, que l’ASC no és espontaneïtat o improvisació. Malgrat que pot tenir-hi cabuda al llarg de l’execució d’un programa d’ASC, es parteix (o s’hauria de partir) d’un procés sistematitzat i amb una clara finalitat.

b) Parteix de mètodes participatius i d’empoderament. L’entenem com una acció volguda, fruit també de la voluntat dels que prenen part en el procés. Ha d’emprar, doncs, mètodes no impositius i de participació que permetin i afavoreixin el protagonisme i l’empoderament de la comunitat. L’ASC només podrà ser una metodologia d’acció i intervenció socioeducativa útil per al treball comunitari si es dirigeix decididament cap a l’empoderament de les persones i comunitats. El protagonisme ha d’estar en mans de les persones, grups i comunitats que prenen part en el mateix programa d’ASC i aquest lideratge implica transferir-los els coneixements i les habilitats perquè ells mateixos puguin acabar funcionant autònomament.

c) El tret característic de l’ASC és la manera com s’utilitzen els recursos d’animació.El més característic de l’ASC no són les tècniques, ni les dinàmiques, ni les activitats que porta a terme i aplica. L’específic de l’ASC és la manera com s’apliquen tots aquests recursos i la finalitat amb què han estat escollits i posats en pràctica. Cal tenir present, doncs, que no hi ha activitats ni tècniques pròpies i exclusives de l’ASC; i que els recursos que s’utilitzen en aquest sentit són només un mitjà per aconseguir el desenvolupament comunitari i cultural del col·lectiu al qual s’apliquen.

d) L’ASC no té un cos de coneixements propi. L’ASC no és una ciència perquè no té un cos de coneixements propi, sinó que manlleva de diverses disciplines i sabers (pedagogia, psicologia, antropologia, sociologia, etc.) els coneixements que relaciona i aplica amb el mètode i la finalitat que li són propis.

e) L’ASC és una tecnologia social –entesa com l’aplicació del coneixement i del mètode científic amb finalitats pràctiques– en la mesura que reflexiona i també teoritza sobre l’aplicació de les tècniques i pràctiques que posa en joc en l’àmbit sociocultural. La naturalesa del coneixement que genera l’ASC, en tant que tecnologia social, aspira a ser prescriptiu en la mesura que vol ser pauta o guió per definir el que s’ha de fer, com s’ha de fer i quan s’ha de fer.

f) L’ASC és també una pràctica social. El caràcter participatiu que defineix la mateixa ASC determina que no es pugui considerar únicament com una tecnologia social, ja que això, en el sentit estricte, implicaria un procés dirigit i determinat prèviament, sense comptar amb les persones. S’imposa, doncs, una metodologia, una pauta que cedeixi protagonisme a les persones que hi prenen part i que les converteixi en autèntics actors del procés de desenvolupament comunitari i cultural que s’ha d’esdevenir. Entès així, l’ASC esdevé també una pràctica social.

Si la animación sociocultural se entendiera sólo como tecnología social, acabaría siendo utilizada como praxis tecnológica y no como praxis social. Considerada como práctica social, se da juego a las bases sociales que la protagonizan y la animan; por tanto, esta práctica no se limita a ser un mero instrumento que conduce conocimiento, regulado en secuencias de acción desde fuera, sino que se considera como un proceso interactivo generado por los propios actores sociales (Pérez y Pérez, 2006:107).

Entenem, doncs, l’ASC com una tecnologia social que aplica el coneixement generat a partir del mètode científic i també el saber procedent de la pràctica social. En aquest procés dialògic entre el saber de l’animador i el saber de la comunitat rau bona part del sentit de l’ASC i pren valor la consideració de l’ASC com una metodologia d’acció i intervenció socioeducativa.

g) En la mesura del possible, se centra i parteix del mateix grup / comunitat, és a dir, des de dins del grup / comunitat com actors principals. Per més que l’animador vulgui actuar al costat del grup, en la mesura que existeix una figura amb aquest encàrrec, hi ha la responsabilitat d’una intervenció. Si no estaríem parlant de l’animació espontània o natural i, per aquest procés, ja no caldria l’animador sociocultural. L’existència de la figura de l’animador porta implícita la funció d’animació i amb ella un cert nivell d’intervenció i de responsabilitat sobre el grup. La voluntat, però, és que a partir del procés d’ASC el paper de l’animador sigui cada vegada menys important i que es pugui parlar aviat d’acció al costat del grup que va assumint la direcció del procés per arribar al final a una gestió autònoma de l’ASC.

1.5. L’ASC i altres conceptes de l’espai sociocultural

Per tal d’aprofundir en el concepte d’ASC i veure només alguns dels matisos que poden caracteritzar diferents modalitats i sectors d’intervenció, proposem una anàlisi esquemàtica simple que considera dues dimensions. En una primera dimensió (eix de les ordenades) valorem la dualitat animació-gestió. Es tracta, tal com ja hem comentat abans, de dues formes d’interpretar o d’entendre la intervenció. L’animació parteix del protagonisme del grup i dels processos i aprenentatges que hi van associats. És un concepte proper a la dimensió educativa. En canvi la gestió va associada a una intervenció més freda, més deslligada de la dimensió educativa i centrada molt més en les estratègies o processos que faciliten o optimitzen l’administració dels recursos a treballar. En definitiva es tracta de dos accions o formes d’abordar, si es vol, una mateixa situació, i que a la pràctica han donat lloc a àmbits de reflexió i discursos professionals diferents. L’animació ha acabat essent molt més propera al llenguatge dels educadors –més preocupats per la dimensió educativa i social de l’ASC– i la gestió, més propera al llenguatge dels gestors culturals –més centrats en la gestió i producció de productes i béns culturals.

En la segona dimensió (eix de les abscisses) considerem la dualitat social-cultural. En aquest cas es tracta de dos conceptes que en el nostre àmbit sovint s’han utilitzat només per adjectivar substantius com educació, animació, desenvolupament, gestió, etc. Queda clar que la finalitat de l’adjectiu social és posar l’accent més en la comunitat, la col·lectivitat o el grup i, en el cas del terme cultural, es prioritzen els productes i béns culturals que formen part del patrimoni d’aquestes persones o