El jardí dels set crepuscles

By Miquel de Palol

La desaparició d’una joia de poders sobrenaturals, d’importància cabdal en ple esclat d’una distòpica tercera guerra mundial, és una de les intrigues centrals a les quals s’ha d’enfrontar un grup de personatges de l’elit reunits en un palau remot d’alta muntanya –potser els Pirineus, potser l’Himàlaia. Si en volen trobar el parador, hauran d’ordenar les narracions dels fets que van portar a la pèrdua de la joia. La proposta desemboca en un laberint de relats i de versions dispars dels esdeveniments, que s’entrecreuen i es contradiuen entre ells, i que involucren un manuscrit recobrat, els secrets d’una empresa, la Banca Mir, i d’una família, els Cros, embrancats en l’embolicat afer de dominar el món; un seguit d’històries narrades al llarg de sis dies i set nits, el mapa del tresor que guiarà tant els protagonistes com el lector fins al Jardí dels Set Crepuscles. Travessar-lo determinarà la solució de l’enigma i el destí de la humanitat.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: Mar 11, 2024
• ISBN: 9788419552952

Book preview

Índex

Al lector no especialitzat

Bibliografia bàsica

I

Frixus el boig

L’escapada

Primera jornada

Història del banquer Mir

Història de la Lluïsa Cros

Història de Patrici Ficinus

Continuació de la Història de la Lluïsa Cros

Segona jornada

Història de l’amant del cementiri

Història del lladre de la casa de pagès

Història de la persecució de la joia

Història dels dos herois

Tercera jornada

Història de l’Ambaixador Goldoni

Història de l’amo de la ciutat i l’habitant de la muntanya

Història de la visitant pertinaç

Història d’en Míliu Escalfagerres

El somni d’en Míliu Escalfagerres

Continuació del somni d’en Míliu Escalfagerres

El somni de l’amic de Randolph Carter

II

Googol

Tercera jornada (Segona part)

Història de les navegacions del Googol

Història de Philip Nachel

Història del Quomolangma

L’abordatge del Quomolangma

Quinze hores amb els pirates

Històries dels presoners dels pirates

Història de Denny Clark

Història de Prudenci Balder

El somni d’Eliseu Prætorius

Continuació de la Història de les navegacions del Googol

Història del superhome Peter Sweinstein

Història d’Alexander Tamino

Continuació de la Història d’Alexander Tamino

Història de l’advocat Aldo Mignoli

Quarta jornada

Continuació de la Història de les navegacions del Googol

Una Història al Carib

Història de la secta d’alliberament

Història del jugador

Història del comediògraf Espinosa

Història de l’enamorat desconegut

Història de George i Victoria

Continuació de la Història de l’enamorat desconegut

Història de l’Adrià i les quatre amigues

Història del gronxador i les estrelles

Història dels tres amics

Història de la doble ocultació

Història de la carta desapareguda

Conclusió de la Història de la doble ocultació

Història de la carretera final

Un encontre a l’aeroport d’Orly

Història d’un enteniment imponderable

Història d’Eliseu Prætorius

III

La joia retrobada

Quinta jornada

Història de la cambra circular

Història del sopar a ca la Virgínia Guasch

Històries de la casa de salut

Història del gran comprovador

Història de la fi de Robert Colom

Continuació de les Històries de la casa de salut

Història de l’avi afrontat

Història del senyor Galbach

Sisena jornada

Continuació de les Històries de la casa de salut

Història de la perdició de l’antiga banda del Lagunilla

Història del poder de la joia

Continuació de la Història del poder de la joia

Conclusió de la Història del poder de la joia

Setena jornada

El Cap d’Orió

Arbre de les narracions

Al lector no especialitzat

D’abans de les Guerres Nuclears de l’Edat Contemporània, també conegudes per les Quatre Guerres d’Entreteniment, hi ha documentada amb amplitud la creença general que un conflicte amb armes d’energia nuclear, a causa de l’equilibri mundial de forces i a la naturalesa dels sistemes defensius, duria sense remei a la destrucció completa i irreversible de la vida del planeta. Al començament de l’obra que ens ocupa, es fa referència a aquest pensament. Els fets van demostrar l’error de la predicció. Els sistemes de seguretat, previsió i detecció van sofisticar-se fins a l’extrem de fer possible el que la terminologia sweitzeriana ha definit com a guerra d’entreteniment: un joc de regles acceptades que fixen, com a la justa medieval o a la juguesca de casino, els límits de la inversió, les dimensions del camp i el màxim de la pèrdua. En els segles xxi i xxii hi va haver les Quatre Guerres d’Entreteniment; no és propòsit nostre de fer-ne la història més que en la mesura que ajudi a situar i comprendre el text que ara editem. El plantejament va canviar de forma radical de les tres primeres guerres a la quarta. Fins a la tercera, les grans potències, els USA, Rússia, la Xina i la Unió d’Estats Islàmics van bombardejar els aliats més dèbils dels adversaris, però en l’última, els contorns del taulell d’escacs s’havien esborrat, i els països hegemònics varen ser convertits en deserts inhabitables; ve aleshores el llarg període de més de mig lustre que coneixem per Edat del Retorn Inacabable. Com havia estat possible la supervivència de les comunitats afectades per un desastre de tal magnitud?

Sabem que els principals dirigents dels països més forts i la casta econòmicament dominant van organitzar-se en associacions secretes i molt selectives (algun historiador despitat n’ha dit els Egrègores, d’altres els Owaysis), amb l’objectiu de la supervivència a una guerra atòmica, i també amb una clara intenció de continuïtat, pragmàtica, possibilista i, potser des d’una altra perspectiva, despietada. Hi ha constància arqueològica de refugis nu­clears a les caves del Vaticà, del Pentàgon, de Tokyo, del Kremlin, dels Champs Elisées i d’altres centres de govern; tots varen ser des­truïts en la Quarta Guerra d’Entreteniment. Una vasta documentació acredita que cap (o en tot cas en proporció irrellevant) dels Egrègores, Owaysis o com se’n vulgui dir, s’hi havia refugiat en el moment de l’atac. Els veritables amagatalls eren al Caire (o a d’altres indrets de la costa nord-africana), al Canadà, a Sud-àfrica, a l’Antàrtida i al sud de l’Himàlaia.

Un dels documents més estudiats en relació a aquest problema històric és el relat que avui coneixem per El Jardí dels Set Crepuscles. El seu estudi planteja diverses qüestions, tant pel que fa a la identitat del seu autor, i a la intenció i naturalesa del text, com pel que fa a la ubicació geogràfica i la cronologia, i, en conseqüència, a l’autenticitat. Dins el discurs es produeixen contradiccions que han fet dubtar més d’un¹ del correcte coneixement de l’autor del Jardí... de les dades que maneja, tot i que, amb Potmanova,² ens inclinem a pensar que es tracta d’un deliberat emmascarament de dades. Recordarem breument al lector la cronologia de la Segona Guerra Mundial, 1939-1945, i la Tercera Guerra Mundial, més coneguda per Primera Guerra d’Entreteniment, 2025. La Segona Guerra es produeix els 2059-2061, la Tercera el 2091 i la Quarta el 2113. La Potmanova³ ha demostrat, a partir de les comparacions de l’últim narrador del Jardí... entre la seva edat i l’edat dels altres personatges, i els consegüents lligams lògics amb fets històrics que es poden situar fiablement (per exemple, la ubicació dels Ferret després de la Segona Guerra Mundial, a la IIIa part), que el temps on reposa l’última narració no pot ser d’altre que una data compresa entre 2018 i 2030, corresponent per tant a la Primera Guerra d’Entreteniment. Ho confirma la ja esmentada sorpresa de l’últim narrador davant d’una guerra nuclear, sentiment que no hauria tingut explicació si abans n’hi hagués hagut d’altres. Cari Te Varinee⁴ objecta que en la Segona Guerra Mundial ja s’havien llançat projectils nuclears, i, per tant, l’argument no pot presentar-se com a determinant. Addueix, a més, que la personalitat de Ferret no està inqüestionablement refermada per basar-hi una cronologia, i cita com a contradicció definitiva la destrucció de París, al·ludida per un dels personatges de la reunió; París, com és sabut, va ser destruït a la Tercera Guerra d’Entreteniment, seixanta-sis anys més tard. En la polèmica següent, Potmanova va replicar⁵ que tampoc l’esment de la circumstància de París és una determinació incontestable, i va demostrar documentalment el desconcert i les falses notícies que van circular a Barcelona (i a d’altres ciutats de tercer ordre) en les primeres Guerres d’Entreteniment. Altres estudiosos van argumentar que el Jardí... podia ser rigorosament contemporani de la Primera Guerra d’Entreteniment (l’estil i les obsessions moralitzants dels narradors refermen aquesta teoria) i que les notícies sobre París són la fal·làcia d’un personatge que l’últim narrador exhibeix amb —elegíaca— bona fe. Essent així, es va objectar, per què no ho rectifica més endavant? Potmanova⁶ insinua la possibilitat de la mort de l’autor del Jardí... poc després de la confecció de l’obra. Aquestes circumstàncies a part, creiem que situar l’última narració més tard del final de la Primera Guerra d’Entreteniment comportaria molts més problemes nous que no pas en deixaria de solucionar.

En qualsevol cas, s’evidencia el caràcter emblemàtic (o almenys literari) d’alguna de les afirmacions del narrador en la falta de testimoniatge dels desordres civils descrits al començament de l’obra. Fets d’aquestes característiques s’adiuen més entre la Segona i la Tercera Guerra d’Entreteniment, en què es té documentada una destrucció parcial dels ports de Barcelona, Tarragona i València.⁷ El problema de la ubicació temporal de l’última narració del Jardí... continua, malgrat que alguns autors pretenguin haver-lo reduït a l’absurd. Per Ahami,⁸ la manera com acaba l’obra deixa oberta la suposició que un mal major, extern a les intencions de l’últim narrador, va impedir la continuació de la història. S’han sostingut moltes hipòtesis sobre les causes d’aquest fet; l’estat de l’original, avui per desgràcia desaparegut, hauria concedit alguna llum, si més no després d’una anàlisi radioactiva (que la mansió del Jardí... era un refugi nuclear d’última privacitat, avui ningú no ho discuteix). Si, com sostenen alguns comentaristes, l’últim narrador hagués estat sorprès per una explosió nuclear, i aquest fos el motiu de la interrupció de la història, això ens podria portar a la Tercera Guerra d’Entreteniment, però, d’altra banda, plantejaria greus problemes sobre la supervivència de l’original, i, com indica Potmanova,⁹ posaria en qüestió l’autenticitat del final de l’obra. Definitivament en contra d’aquesta hipòtesi hi ha el fet, àmpliament documentat, de la destrucció de Barcelona al final de la Tercera Guerra d’Entreteniment, amb una bomba de neutrons de tipus convencional (ja que es tractava d’inutilitzar les comunicacions) llançada sense una alarma prèvia concreta, per tant sense donar peu a les escenes de desordre i abandonament de la ciutat que es descriuen al Jardí... Aquestes contradiccions ens porten a situar el viatge de l’últim narrador com una metàfora del pas de la Segona Guerra, quan l’alarma es produeix, a la Tercera, en què Barcelona és, efectivament, destruïda, cosa, al nostre parer, molt problemàtica. Ens sembla exagerada l’opinió de Delvaux¹⁰ que veu, en essència, en l’estructura en Set Dies del Jardí... una antimetàfora d’altres grups de significat basats en el número Set. En tal sentit cal fer referència a l’estat de la qüestió sobre el punt de vista i la situació de persona verbal dels narradors del Jardí... Tots els autors esmentats han assenyalat la impossibilitat que, després d’una jornada completa i especulativament més aviat moguda, una persona tingui temps de transcriure-la en extensió, afegint-hi detalls i reflexions. L’últim narrador, segons la història mateixa, entre el moment que es tanca a la cambra i quan el desperten mai no té més de cinc o sis hores (sovint en són menys), i és difícil que en aquest interval sigui capaç de fer un memorial de la jornada, que, a més, no escriuria en pretèrit perfet, sinó en l’indefinit. Observi’s, en aquest sentit, que l’únic fragment que l’últim narrador posa en present és el paràgraf final, i això portaria a suposar tot el Jardí... escrit entre la nit i l’alba de la vuitena jornada, cosa impossible del tot, tant com concedir que el narrador resistís set dies sense dormir.¹¹

Així doncs, tot i mantenir les reticències que es desprenen del que s’ha exposat, ens inclinem a mantenir la situació de l’última narració del Jardí... durant la Primera Guerra d’Entreteniment. Queden per resoldre les causes de l’hipotètic inacabament del text, així com el fet que l’últim narrador doni per feta la destrucció de Barcelona que, com ja hem dit, es va produir quan tothom la donava per salvada. Per acabar, ens referirem a tres qüestions igualment debatudes: la identitat de l’últim narrador, la ubicació de la mansió, i l’època de l’any en què es situa l’última narració. Alguns historiadors sostenen que les elits culturals i polítiques (l’autor del Jardí... hi havia de pertànyer a la força, si s’identifica amb l’últim narrador), estan al corrent dels grans esdeveniments abans que es consumin. Recordem aquí opinions¹² que qüestionen els objectius i l’honestedat (entesa en el sentit que el narrador no dirigeix les paraules contràriament a les intencions) de l’autor del Jardí... El mateix Delvaux¹³ acaba l’article insinuant que es tracta d’un text escrit entre la Segona i la Tercera Guerres d’Entreteniment, encara que l’acció es situï a la Primera. Segons aquesta teoria, que res no refuta inqüestionablement, el Jardí... seria una obra de ficció de la primera paraula a l’última, escrita per un dissident o un renegat dels Egrègores que, des de l’anonimat i en clau, revela els seus secrets, o bé amb una intenció didàctica o exemplificadora per encàrrec d’un grup d’ideologia conservadora, o al servei d’altres interessos que avui, no cal dir-ho, són fora del nostre abast. De ser certa la hipòtesi de Delvaux, a més, desfaria sense apel·lació l’antiga creença (debatuda ad nauseum per ara tornar-hi un cop més) que l’últim narrador és, efectivament, l’autor del Jardí..., i, en qualsevol cas, redunda en la polèmica (que no sembla a punt de tancar-se) sobre la possible multiplicitat d’autors de l’obra, lligada (i en tot cas, creiem, enfrontada per l’absurd) a la pretesa espuritat d’alguns fragments. Pel que fa a la ubicació, Reagan,¹⁴ Potmanova¹⁵ i Te Varinee¹⁶ sostenen que la mansió que acull l’última narració és als Pirineus. A favor de la hipòtesi hi ha l’observació de l’últim narrador sobre el retorn paradoxal als horaris del s. xviii, inconcebible tractant-se d’un viatge de més de dos dies que portés més lluny de Barcelona del que, comptant la desviació, es situen aquestes muntanyes. Delvaux,¹⁷ basant-se en la identitat del propietari, les nacionalitats dels estadants i les descripcions de paisatge, aventura que es podria tractar dels Alps, cosa que no entra en excessiva contradicció amb el retorn als horaris del s. xviii. Ahami¹⁸ —tot i que un dels personatges ho nega explícitament— sosté que per les característiques geològiques del Jardí del Crepuscle, només pot tractar-se de l’Himàlaia; és cert que els menjars que es serveixen són impropis, però una casta dominant es pot permetre de fer-se’ls portar; el problema del viat­ge, així com el de l’estil de la mansió, explícitament occidental, es resolen inscrivint-los en la vessant simbòlica o iniciàtica del Jardí..., sobre la qual no cal insistir. A propòsit de la impropietat dels arbres del Jardí del Crespuscle, Ahami fa valer, tan dubtosament com en l’altre cas, les mateixes raons que per la cuina. Tampoc no aclareixen el problema les observacions de l’últim narrador sobre certa construcció de l’entorn; en cas de tractar-se (com ell mateix especula) d’una estació astronòmica comparable als monuments megalítics o als temples egipcis, l’angle de la pretesa alineació solsticial proporcionaria la latitud de l’indret; però l’observador no precisa si situa la segona columna de referència a la dreta o a l’esquerra de la primera, i això ens aboca a dues possibilitats ben diferenciades; en el primer cas tindríem una latitud d’uns 42,6o N, corresponents als Pirineus, als Balcans, el Caucas i les grans serralades de Tian-Shan (del Kirguistan fins al desert del Gobi), i en el segon, a poc menys de 30o N, que ens situarien a l’Himàlaia; tot això, suposant que cap objecte no obstruís l’inici de la sortida del sol; en aquest cas caldria considerar un emplaçament més al nord, cosa que inclou els Altai, a Mongòlia, els Carpats i els Alps, cosa que cal refusar si, dins la mateixa línia d’observacions però en terreny més insegur, donem per bona l’apreciació que la Polar es situa per sota dels quaranta-cinc graus.¹⁹ La qüestió de l’època de l’any de l’última narració és l’única en què hi ha unanimitat, gràcies a les dades objectives que l’autor del Jardí... ha posat a l’abast. Tractant-se d’un indret d’alta muntanya no n’hi hauria prou amb les neus i els temporals per situar-se a l’hivern; hi ha un detall que no deixa dubte: el quart dia es descriu una sortida al Jardí del Crepuscle després de sopar, en una hora que cal situar entre les 10 i les 12 de la nit; tant si es tracta d’horari solar com oficial, la plenitud de les constel·lacions indicades en direcció Sud no es produeix sinó al pic de l’hivern; la (hipotètica) alba helíaca d’Arcturus l’última nit, que inclou la proximitat llunyana de la primavera, confirma la hipòtesi. Un detall addicional assenyalat per Potmanova²⁰ fa referència a la manera de dividir els dies, més pròxima als usos vulgars que d’acord amb una organització objectiva.²¹

La primera versió del Jardí... que se’n té noticia és el document NGBW-582-F de la Biblioteca de New Haven. Constava, per les referències que se’n conserven, de vuit discs, sense títol, que figuren en el catàleg de l’any 2429. En l’inventari posterior al trasllat a l’edifici del Congrés, l’any 2476, només hi consten tres dels vuit discs originals, i en el catàleg definitiu d’implantació de l’any 2481 ha desaparegut tota referència al document. El Còdex Dy. QH-200 del programa reduït del Curs d’Iniciació de la Universitat Universal de Porthmouth, datat el 2460, és, segons tots els exegetes, la versió del Jardí... més antiga que es conserva. Consta de cinc discs, amb el títol de Narracions de la Mansió del Crepuscle, i al començament s’especifica que prové d’un Còdex anterior, muntat a Damasc en cinta analògica, avui també des­apa­re­gut, tot i que confirmat a través de referències a les Biblioteques de Varna, Esmirna i Baku. Les Narracions... contenen la totalitat del que actualment està establert com a Ia part, tret de l’inici, que duu per títol «L’escapada», i amb la inclusió dins del matí del tercer dia de tres històries de la IIa part, i la IIIa part, sense la primera història i el final. Falta la totalitat de la IIa part. Hi ha constància documental de dues edicions pirates (avui no se’n conserva cap exemplar), una de finals del s. xxv, a Aukland, amb el títol (força absurd) de Vuit dies en l’exili de trenta supervivents de la Tercera Guerra Mundial, i una altra, probablement contemporània del Còdex de Porthmouth i, segons sembla, molt expurgada, que, procedent de Kabul, va circular a Austràlia amb el títol, no menys arbitrari i prejutjador, de Manuscrit trobat al Palau de la Muntanya. La primera edició que es conserva pràcticament completa, amb una clara delimitació dels deu dies (tres des del començament de l’acció a Barcelona i set a la mansió) i sense buits argumentals importants és la de Vlada Browoska, l’any 2533, a la gravació en dotze discs KJEK-22. Malauradament, el preludi codificador, on sens dubte especificava les fonts, es va perdre en un remuntatge (el 2714 o bé el 2786), i l’única dada que ens ha arribat sobre la procedència són els codis de transcripció, que remeten a un sistema de quars ionitzat, anterior en qualsevol cas al s. xxiii. És la primera versió en què apareix la IIa part (sense la «Història de l’Aeroport d’Orly», la «Història del Gronxador i les Estrelles», i la «Història dels Tres Amics»), i la IIIa part completa, inclòs el polèmic final tantes vegades discutit com a espuri; falten, però, les tres repeticions centrals de la «Història del Sopar a ca la Virgínia Guasch». En una còpia d’aquesta edició, feta a Zebid l’any 2840 i conservada al Còdex Nmj. HHAX-40-BNB de New Jerusalem, és on apareix per primer cop El Jardí dels Set Crepuscles com a títol del conjunt; el nom va fer fortuna ràpidament, superant d’altres intents, com el de Theodor Heiken el 2862 a Tiflis, en una edició en film de 135 mm, amb el títol de Memòries del recalcitrant agonista. L’origen de la denominació que s’ha mantingut fins a l’actualitat s’havia perdut en l’oblit els últims cent anys, fins que els treballs de recatalogació de la biblioteca de Sidney no van tornar a la llum la versió de la Browoska. El recatalogador dona una visió personal sobre les raons del títol, segons ell encarades a la coneguda broma de la regressió contínua, i cita extensament referències anteriors (avui també perdudes) on figura, raó principal que ha fet que el donem per bo. Hi ha en l’actualitat una extensa bibliografia sobre pros i contres de la denominació, sense faltar les raons numèriques: efectivament, incloent-hi les històries que de fet no són més que introduccions a d’altres o a un bloc de grau més abstracte, i descomptant les continuacions, hi ha 13 narracions a la Ia part, 27 a la IIa i 9 a la IIIa, d’on s’obté 13 + 27 + 9 = 49; √–49 = 7.²² Es pot objectar que 50 no és mala xifra per arrodonir el conjunt, i n’hi ha prou comptabilitzant la narració inicial que les inclou totes —que tampoc sembla fora de lloc.

Per compondre la versió present hem utilitzat el Còdex Nmj. HHAX-40-BNB de New Jerusalem, en molt més bon estat que l’original de la Browoska remuntat a Sidney, i l’hem completat amb el disc VUZN-6A de Neckanati pel que fa a les tres històries que falten a la IIa part, i amb el Còdex 40-MPMM-78700 de Mozartown per l’inici de la Ia part i la versió acabada de la «Història del Sopar a ca la Virgínia Guasch» a la IIIa part, opcions, tant l’una com l’altra, prou acreditades pels exegetes. Creiem que la nostra ordenació de la IIa part i el començament de la IIIa (en principi, la qüestió més susceptible de controvèrsia) és la que millor respecta la seqüència lògica de la reunió, enfront a les edicions crítiques de Sashmi i Kublakan, que desequilibren el conjunt carregant en excés la IIIa part, i, al nostre parer, distorsionen el conflicte interior de l’últim narrador, figura ja d’entrada prou confrontada i diversa.

Miquel de Palol i Moholy-McCullydilly

Bibliotecari Resident de l’Institut Nahmànides

New Jerusalem (U.E.)

1. Reagan, J.R.R.: L’evolució del sentiment religiós, cf. D.3, S.42.

2. Potmanova, M.: La Gènesi del Mite a El Jardí dels Set Crepuscles, cf. D.2, S.1.

3. Ibid., cf. D.1, S.709.

4. Te Varinee, Cari: Llibre-Jardí i Jardí-Llibre, del Renaixement a l’Edat Postnuclear, cf. D.1, S.4.879.

5. Potmanova, M.: Actes del Congrés de Crepuscologia, cf. D.45, S.24.282.

6. Ibid., cf. D.45, S.24.860.

7. Ahami Tosura, Who-Tho: Història General de les Guerres d’Entreteniment, cf. D.14, S.902.

8. Ibid., cf. D.16, S.88.794.

9. Op. cit., cf. D.45, S.23.756.

10. Delvaux, J. P.: Enciclopèdia de les Quatre Edats, cf. D.856, S.10.899.

11. El mètode Varelli, que permet una vida normal amb un règim de dotze hores de son a la setmana, no s’estableix fins al 2140, després de la Quarta Guerra d’Entreteniment. Considerar-ne l’ús per part de l’últim narrador introduiria una distorsió cronològica inacceptable.

12. Potmanova, op. cit., cf. D.45, S.1, i Delvaux, op. cit., cf. D.856, S.7.441, estan d’acord que l’autor del Jardí... (no necessàriament identificat amb l’últim narrador) és un pervingut a aquesta casta. La base de l’afirmació és l’heterodòxia, per no dir-ne frivolitat, amb què tracta els aspectes més vistosos d’aquest règim de vida, i, en canvi, la seva incapacitat d’acostar-se amb humor als valors que més el podrien posar en qüestió, privilegi reservat als qui la posició els ha estat donada de naixença. L’últim narrador, per sistema, deixa en boca dels altres les referències clàssiques. Es tracta, un cop més, d’una maniobra de camuflatge? Si és així, amb quin motiu?

13. Op. cit., cf. D.856, S.7.690.

14. Op. cit., cf. D.6. S.14.623.

15. Op. cit., cf. D.45, S.27.281.

16. Op. cit., cf. D.1, S.4.102. Te Varinee arriba a identificar paratges pròxims a la Vall de Benasc i l’Aneto.

17. Op.·cit., cf. D.856, S.9.945.

18. Op. cit., cf. D.16, S.24.242.

19. Remetem el lector interessat en aquest aspecte del Jardí... a l’exhaustiu estudi d’Abu Hamed Gaham Poesia, Oïda i Coneixement Respiratori, cf. D.5.995.

20. Op. cit., cf. D.45, S. 27.618.

21. Plini el Vell (Història Natural, cf. II, 77) recull diverses maneres de comptar els dies: entre dues sortides de sol els babilonis, entre dues postes els atenesos, els umbres de migdia a migdia, i el poble en general, de quan es fa clar fins que es fa fosc. L’establiment del dia civil de mitjanit a mitjanit prové dels egipcis, d’Hiparc i dels sacerdots romans, per obviar el problema de la més gran durada de les hores de sol a l’estiu que a l’hivern; Plutarc (Qüestions Romanes, cf. 284, C-F) insinua raons militars (preparació per la batalla, decisions, etcètera) en l’origen de tal criteri, i fixa els límits entre el dia i la nit, i la nit i el dia al pas del centre del disc solar per l’horitzó. L’autor del Jardí... opta per una solució pràctica des del punt de vista narratiu: el dia comença quan l’últim narrador es desperta, i acaba quan s’adorm.

22. Gaham, op. cit., cf. D.842.137, S.56.

Bibliografia bàsica sobre

«El Jardí dels Set Crepuscles»

Ahami Tosura, Who-Tho: Història General de les Guerres d’Entreteniment. Murmansk, 2895.

Blanco, Jorge Luis: La Egoatio Precox (sobre la il·lusió de l’individu, de Plató a l’Edat Post-nuclear). Ganimedestown, 2945.

Bloom, Stephen: La idea del pare en els orígens del llenguatge. Damasc, 2969.

Contrarcangeu, Pier Paolo: El Laberint com a cenotafi del Fènix. Minosburg, 2885.

Delvaux, Jean-Paul: Enciclopèdia de les Quatre Edats. Neuve Montréal, 2963.

Duhler, Shimon: Raons numèriques del pensament occidental postnuclear. New Jerusalem, 2947.

Gaham, Abu Hamed: Poesia, Oïda i Coneixement Respiratori. Alep, 2997.

Gabriel, Yuri: Decadència de la sensibilitat i l’ofici literaris (dins Últims quaderns de lingüística, Núm. 43.281, D.3, S.9.244-10.126). Vladivostok, 2789.

—: La Primera Persona i l’Autor: Crisi d’una Identitat (dins Actes del Congrés d’Art i Egoatística, D.25.000, S.14). Bagdad, 2779.

Hane Vo, Rapaua: La dissolució del Concepte del Jo. Problemes d’un retorn. Veg. esp. Cap. LXIX: Egregorística crepuscular i heretatge. Sidney, 2820.

Ikira, Yamakawa: Art cibernètic i literari en les entreguerres nuclears. Kyoto, 2935.

—: L’herència estètica i moral dels Owaysis. El Caire, 2938.

Ioufeng, Txang: Grafs i comunicació. Shanghai, 2917.

Ivsar, Rempo: El desenllaç interromput (De l’expulsió del paradís a l’oblit irrecuperable). Lhasa, 2923.

Jan Hubble, Kamus: Els límits de la cibernètica. Portovivaldi, 2976.

Lloimgan, Uijla: Lectura de la regressió conceptual. Loheia, 2890.

Marcel, Albert: L’heroi epònim de la naturalesa del mes (dins Apocalipsi biunívoca i altres al·legats a la condició direccional, recopilació de div. aut.). Last Parigi, 2900.

Meier, Aaron: L’enyor i l’impossible: de la utopia matemàtica al problema de l’alimentació. Neckanati, 2990.

Mertinez, Linus: Progrés social i fal·làcia patètica. Telemaccushaven, 2850.

Nagmioll, Ijlan: L’heroi simposíac. Konya, 2989.

Petruccio, Giovanni: Lírica i Èpica: la Raó del Subjectiu. Mozartown, 2821.

—: Simbologia i supervivència (Manual de sobrevol). Tabriz, 2840.

Pigwek, Panckri: La Primera Persona i el llenguatge heroic. Ratnapuraia, 2909.

—: Dietètica vermicular (33 menús d’egoació). Alexandria, 2913.

Potmanova, Maria: La Gènesi del Mite a El Jardí dels Set Crepuscles. Beringhaven 2949.

—: Anàlisi de l’Enteogènia segons la geometria fractal i les diferenciacions multiespaials. Batumi, 2961.

—: Actes del Congrés de Crepuscologia. Ganimedestown, 2978.

—: Comentaris a l’estudi sobre el descendiment al Catàleg. Mendelssohnhaven, 2981.

Rallof, Julian: Topologia onírica (vol. IV: Orientació Solar. Veg. espec. Cap. XXVIII: Nord i possibilitat de Contrallum). Bachburg, 2735.

Reagan, John Ronald Ruelen: L’evolució del sentiment religiós. Neue Defrobani, 2932.

Salazar, Ángel de: Imitació, distància i descobriment en l’Art del Prologuista. Trieste, 2869.

—: Els corpuscles buriàcics i l’escriptura digital (veg. esp. D. 9.990: Reticles catastròfics i transmissiologia codicil·lar). Aklavik, 2890.

Shandraputra, Sanjai: La Joació i l’angoixa²³ (dins El suïcidi enganyós, recopilació de div. aut.). Darbhanga, 2953.

Tatanka - Iotanka: Referències del món clàssic a la narrativa simbolista de l’Europa Mediterrània del s. xxi. Juneau, 2936.

Te Varinee, Cari: Llibre-Jardí i Jardí-Llibre, del Renaixement a l’Edat Postnuclear. Wanganui, 2954.

Ubele-Le’Hya, Du: Les tres Bíblies (pròleg a l’edició crítica). Neckanati, 2898.

Virgili, Brando: Extractes del Calendari Genètic de 2445, segons Thomas Konrad. Ockhamville, 2848.

Zou, Tsepoumi: La crisi de la Ironia Contínua a finals de l’Edat Contemporània. Beijin, 2868.

Zprenger, Jacob: L’ombra dels cromosomes en la relació moral de la tercera persona. Samarkanda, 2939.

—: Joiació i Joació (De Benarès a Betlem). La Meca, 2940.

—: El Sol i la Mort (espec. D. 45: Cervantes, La Rochefoucauld, els perses i els turcs, i D. 89: L’Alba purpúria del Profeta Pentàlfic). Heavenlyhill, 2942.

23. Es mantenen obertes en l’actualitat tres polèmiques sobre les diferències conceptuals entre joació i egoació: una de caire filologicomoral, una altra en terreny lògiconeopsicoanalític, i una tercera (que interfereix sovint les altres) estrictament historicista i al marge d’ideologies i implicacions teològiques. En el context present, podem considerar sinònims els dos termes. (N. de l’E.)

Nota de l’editor

A fi de facilitar la lectura, s’indica amb cardinals els canvis de grau d’abstracció des d’on parlen els narradors. Així, 0/1 assenyala que la veu passa del narrador principal a un narrador dins de la narració principal, 1/2 que passa d’un narrador dins de la narració principal a un narrador dins d’una narració dins de la narració principal, etcètera.

I

Frixus el boig

L’escapada

Barcelona, en la primera alarma atòmica de la seva història, era l’hecatombe. A part el pànic i la incredulitat, el que més meravellava els qui, com jo, podien permetre’s una meditació, era com la vida de la ciutat i del país, l’organització i l’ordre, les vies dels costums, allò que quan tot va bé es veu com obligacions a suportar, s’havien enfonsat en un parell de dies, com si haguéssim viscut sota una immensa bossa de pus que tan sols espera una punció per rebentar. Dos fenòmens inversos eren els principals causants del caos. D’una banda, l’allau famolenca i ensangonada de francesos, sobretot, i també britànics i belgues, supervivents dels seus països, on sembla que el desastre ja havia arribat; quan es va pensar a controlar-los, ja desbordaven tots els recursos; d’altra banda, la dèria esbojarrada i sovint suïcida dels barcelonins per abandonar la ciutat, afectats per la neurosi col·lectiva, atiada per la falta d’assistència civil i per algun periodista irresponsable, que la població era el pròxim objectiu dels míssils. Les previsions dels especialistes varen revelar-se prodigiosament exactes, i el resultat va ser el mateix que si no haguessin existit. Barcelona era una de les ciutats més inevacuables del món; encara no un parell d’hores després de generalitzar-se el pànic, les autopistes de sortida estaven col·lapsades sense remei; s’hi havien abandonat els cotxes al mig, i es prosseguia a peu. La via del tren era expedita, però no hi havia unitats per utilitzar-la. S’havia intentat una evacuació per mar, i al començament anava bé, però la major part de les embarcacions, massa carregades de gent i quincalla, varen naufragar, i poc després el port era ple de restes i cadàvers flotant. En dos dies, les sortides naturals de l’àrea urbana continuaven abarrotades de frustrats fugitius, però la majoria de la població s’havia desenganyat de les possibilitats de supervivència, i la ciutat era en mans dels estrangers, de la gent sense recursos i dels desesperats. Res no havia de lliurar-se del vertigen roent del perill sense refugi; quan van faltar els queviures, es va generalitzar el pillatge. Imperava la llei de la selva; bandes fosques, armades de cap a peus, circulaven entre pilots de runa i porqueria. A les nits tot eren tenebres; l’única llum la feien les fogueres de les places i la d’algun edifici on s’havia calat foc. L’exèrcit va intentar controlar la situació, però aviat les patrulles van ser víctimes de la corrupció, i van caure en la mateixa conducta que les bandes que havien de combatre. Els únics controls que operaven sense irregularitats eren els de les sortides, on es van instal·lar batallons amb la missió d’impedir que la gent es desplacés sense mitjans; algú del govern havia decidit que aquesta era la causa principal del nombre de víctimes, que es calculava, al tercer dia, entre cinquanta i vuitanta mil. Entre els supervivents que no havien pogut evacuar la ciutat, el desconcert era total; les infrastructures urbanes havien deixat de funcionar, i el caos sanitari i social l’agreujava l’absoluta desinformació. Ningú no sabia si cent metres lluny el risc era més petit o més gran, no sabia del batec del món, i la distància feia desaparèixer tot allò que tocava; tan sols la incògnita del destí de Barcelona obsessionava aquells amb qui vaig tenir ocasió de parlar. La major part consideraven secundari que caigués o no una bomba a la ciutat. Barcelona, deien, després de vint mil megatones no quedaria més inutilitzada que ara. Els suïcidis van acabar la feina que els bandolers urbans tenien cada cop més escassa. Jo pertanyia a la minoria dels quatre il·lusos que encara creien que l’occident tornaria algun dia a aixecar el cap, i volia viure per la immensa curiositat de com es girarien les coses.

Més d’un cop vaig provar de sortir de casa, tot i que veïns i amics m’ho desaconsellaven. Al quart dia s’havia acabat el menjar que el senyor de la botiga de comestibles repartia entre els clients del barri, abans que mitja dotzena d’homes sense cara no li fessin pols la botiga i el crani. Havia arribat l’hora de jugar-se-la; les cases tampoc no eren segures, i no treia de mals quedar-s’hi amb el cap sota l’ala esperant l’aniquilació. La meva mare vivia en un barri on, es deia, no hi havia hagut especials desastres. Amb l’esperança que no li hagués passat res, vaig optar per anar-la a veure; vaig convèncer un veí a qui dèiem Peiritó perquè m’acompanyés. Vam sortir a primera hora del matí, més amb angúnia de trobar l’exèrcit o la policia que no pas les bandes armades. Vam travessar mitja ciutat, fent marrada per evitar l’Eixample, la zona més castigada i desprotegida. Pels carrers hi havia de tot: mobles destrossats, cadàvers d’homes i d’animals, apilonats i pudents, automòbils panxa enlaire i carcasses socarrimades. Vam estar de sort; ningú no va atacar-nos, i els únics que vam trobar, quan ens veien fugien com esperitats. Vam enfilar Diagonal amunt; era un dia fred i gris, inhòspit també d’horitzó per amunt. Quan ens acostàvem a la casa de la meva mare, no podia evitar l’angúnia; trobar-hi una altra runa fumejant se m’hauria fet de mal resistir. Afortunadament no va ser així; en acostar-nos a la tanca, dos homes ens van encanonar amb fusells d’assalt. Vam identificar-nos; mentre un se’ns quedava davant amb el dit al gallet, l’altre va entrar, i al minut ens van fer passar. Una mà va deixar caure la cortina que sostenia damunt del vidre de la finestra del primer pis.

Dins la casa hi havia set o vuit persones que no coneixia, la major part armats. Vaig demanar a en Peiritó que s’esperés.

—La Clàudia Miranda és a la seva habitació —va dir-me l’home que m’havia acompanyat.

La mare em va rebre sense efusions. El seu gest era greu, però tenia als ulls l’alegria de veure’m il·lès.

—S’han de prendre una sèrie de decisions —va anunciar.

—Hem de sortir d’aquí com sigui —vaig dir jo—; buscar un lloc segur i marxar de seguida.

—Un lloc absolutament segur no existeix, però n’hi ha un amb més garanties que els altres.

—Molt bé. Ens en anirem aquesta nit mateix. On és?

—És un refugi d’alta muntanya que va arreglar fa temps Pierre Gimellion; de moment, hauràs d’anar-hi sense mi.

—No marxaré sense tu —vaig dir amb energia, i va somriure amb inexorable malenconia.

—Ets molt amable, però ja t’he dit que no hi ha més remei. Algú ha de salvar el nostre patrimoni, i jo necessito encara una setmana per arreglar unes quantes coses que mai no em perdonaria d’haver abandonat.

—Què pot haver-hi de més important que salvar la vida? —vaig dir, i vam iniciar una discussió que sabia inútil ja d’entrada. Coneixia molt bé la meva mare, i si havia pres una determinació, no hi havia res al món que pogués fer-la canviar. Vaig asseure’m abatut.

No sé si una circumstància límit d’enfrontament inclina tothom a recapacitar sobre la seva vida; jo no em vaig saber estar de recordar la incertesa d’on, qui més qui menys, cadascú extreu les seves arrels: els indrets més remots, els més pròxims a l’humus original, i que de cop no són més que el record d’un record, manipulat per les explicacions dels que estan segurs d’haver-hi assistit amb més solvència que tu; o són una fotografia de tu mateix envoltat de cares somrients: unes no saps ni qui són, d’altres t’ho han contat, dues o tres costen de reconèixer perquè el temps hi ha fet el seu treball... Vaig pensar en els amics d’infantesa, si podia lamentar-me del que deixava a Barcelona, si era una impertinència magnificar-ho. Vaig pensar, finalment, en el meu pare, per mi poca cosa més que una d’aquelles cares en les fotografies, assenyalada amb més insistència que les altres, i construït per mi en el record imaginari amb un amor constant que sense ironia es podia qualificar de romàntic. Vaig mirar la meva mare, donada ella també a la manipulació del passat. Li quedaven encara tantes coses per explicar-me! La vida comença quan comencen els records, on arriba el fil sinuós de la raó; la meva arrencava més o menys als tres anys, justament quan s’havia acabat la del meu pare.

—No facis aquesta cara —va dir-me, rient—. Ens veurem abans que no et penses.

Les vides dels individus, fins i tot la més insignificant, són miralls minúsculs de la vida de la col·lectivitat, i vaig provar de trobar dintre meu l’origen de la bogeria bèl·lica. De tant de temps es deia que una cosa així no podia passar! I encara hi havia qui no s’ho acabava de creure. Vaig mirar per la finestra; fumeres o núvols? Potser ja eren el mateix.

—Quan marxaré? —vaig demanar.

—Demà a les cinc del matí. T’he fet fer un salconduit; està tot organitzat. Ahir mateix van anar-hi uns amics; d’haver estat aquí hauries pogut anar amb ells.

—Vindrà algú més amb mi?

—L’Artur Oliver.

—Qui és?

—Fins fa poc era agregat cultural a l’ambaixada d’Itàlia. És una mica més gran que tu; la seva dona ja és al refugi de Gimellion.

Vaig baixar a buscar en Peiritó i vaig presentar-lo a la mare. No era possible de fer-lo sortir de Barcelona amb mi, però si més no, em vaig assegurar que se li proporcionarien queviures i un refugi més segur que la casa que havíem deixat; ens vam dir adeu, i l’hi van acompanyar.

Vàrem menjar precàriament (encara millor del que jo em pensava), i més tard se’m va presentar l’encarregat de fer-me arribar al lloc d’on sortiríem. Em va dir el seu nom, Josep Cristòfol, i em va explicar que deixaríem la casa quan es fes fosc. Va suggerir que fins aleshores reposés; jo tenia el dubte més que raonable de tornar a Barcelona i de tornar a veure la mare (pensament, aquest últim, que preferia no alimentar), i vaig quedar-me aixecat per estar-me el màxim de temps entre les pertinences sentimentals que havia de deixar.

Vaig estar sol fins a l’hora de marxar. Era negra nit i ningú no havia aclucat ull. La mare em va dir adeu sense una llàgrima, però amb una brevetat significativa.

—Me’n vaig, si és així com ho vols —li vaig dir—. Fes el que hagis de fer, i sàpigues que jo t’estaré esperant.

Quan sortia de l’edifici em vaig girar tres vegades. Les dues primeres, la mare era al peu de l’entrada, mirant-me; la tercera, s’havia retirat a l’interior.

Josep Cristòfol em va dur fins a un cotxe en marxa, i em va presentar el conductor, Joan Nebot. Vam pujar-hi, jo al darrere i ell al seient del davant. Vam sortir per Sarrià, via Esplugues. Els meus acompanyants no varen dir una paraula, ni jo tenia ganes de fer preguntes. Tres vegades ens vam haver d’aturar a apartar obstacles del mig de la carretera: runa, pals d’instal·lacions, arbres. Nebot i jo érem els encarregats de fer-ho, amb gats elèctrics, mentre Cristòfol vigilava amb una petita metralladora. A l’última parada va donar l’alerta; un altre cotxe se’ns acostava a gran velocitat, i vam tenir el temps just. Nebot va accelerar a fons, fent esses per evitar les bales als pneumàtics. Quatre o cinc projectils es van incrustar als vidres.

—No es preocupi —va dir Cristòfol—, són blindats.

Quan travessàvem el pont del Llobregat, Nebot va deixar que es posessin a la nostra alçada, i d’una embestida els va enviar contra la tanca protectora, la van trencar i van caure al riu. Ningú no va fer comentaris, i poc després arribàvem a una esplanada entre dues naus industrials amb aspecte d’haver estat saquejades. Allí ens esperava un helicòpter.

Cristòfol va presentar-me el seu germà Eugeni; ell i en Joan Nebot em van desitjar sort. A l’interior de l’helicòpter vaig conèixer l’Artur Oliver: d’uns trenta-cinc anys, aire intel·lectual i vigorós; em va somriure obertament, i després vàrem enfonsar-nos cadascú en els seus pensaments. Em vaig acomodar al seient de l’esquerra, i l’helicòpter es va dirigir a ponent; la llum del primer sol va entebeir-me el cap i el braç. Als nuclis habitats s’hi veien fumeres i, quan ens hi acostàvem, es distingia la runa. Dues vegades van disparar contra l’helicòpter, per sort amb armes de poca potència, i sense cap dany. Mitja hora després vàrem aterrar entre uns arbres, en un lloc que vaig imaginar escollit per la dificultat d’accés i el bon camuflatge.

Hi havia una edificació amb aspecte de barracó militar; s’hi veia una dotzena d’homes, alguns d’armats.

—L’organització funciona, per sort —vaig sentir que deia a l’Eugeni Cristòfol el principal responsable.

Vam ficar-nos en un cotxe de vuit places, un totterreny de tracció total capaç de pujar pendents del 80 % i fer més de 200 km/h. L’Eugeni Cristòfol es va posar al volant, i l’Artur i jo ens vam situar en seients de la mateixa renglera, però en finestres oposades. Els dos teníem clar que la cortesia no ens obligava a prescindir de la reflexió solitària.

Vam prendre el camí del Nord. El cotxe duia ràdio i telèfon, i Cristòfol s’informava periòdicament de l’estat de les rutes previstes, i alternava l’autopista i la general amb els camins de carro i de regadiu, i més d’un cop fins i tot camp a través.

Portàvem entrepans i termos amb te calent i sucs de fruita freds; jo vaig tardar a fer-hi forat. El dia es va ennuvolar; el meu pensament més constant, marcat per les intermitències de la incomoditat i la por, era per la mare. Vaig penedir-me desesperadament d’haver consentit que es quedés. Si li passava alguna cosa, no m’ho perdonaria mai; volia confiar que la fermesa gastada en traçar el seu propi destí, que tan útil havia estat en els moments difícils, servís també per aquest.

Vaig pensar com afrontarien la situació els diferents estaments. En qualsevol època, els més desafortunats lluiten per la subsistència. Les classes mitges baixes, per l’ascens (tan sols quan han vist que els aires del temps, d’allò que se’n diu la història, hi eren favorables, havien pogut optar per la ideologia, per una lluita moral col·lectiva contra el sistema); els enemics naturals d’aquest espècimen són els de dalt, que tenen per missió im­pe­dir-­li el progrés i els competidors de la seva mateixa condició. Quan és dalt de tot torna a tenir el món per enemic (tot i que aleshores són els seus súbdits o servidors); ell mateix és el seu gran enemic, un luxe que ningú dels altres que no sigui un boig o un filòsof no es pot permetre. En un moment com ara, semblava que aquests últims eren els únics que mantindrien els privilegis. A menys que no es produís (que jo ho dubtava molt) un d’aquells remolins socials d’excepcional comunió col·lectiva on, precisament, tals privilegis són l’objectiu principal a batre. Els més notables d’entre aquests privilegiats es convertien en emblemes d’una situació blasmada, i era prerrogativa predilecta de la comunitat tallar-los el coll com a determinació ritual, concreta i general de la nova era.

A mitja tarda les circumstàncies van obligar a una desviació important cap a l’Oest. Cristòfol ens va explicar que no ho tenia previst, i que ens retardaríem unes quantes hores.

De tant en tant em girava a mirar l’Artur. Semblava que tant li fes ser allí, i també semblava que hi estigués molt de gust, sense recança ni impaciència. Crec que algun moment vaig odiar-lo.

Es va fer fosc aviat, i en vista que encara quedava més de mig camí, el conductor va optar per desviar-se de nou, i ens va portar a fer nit a una mena de caserna molt semblant a aquella d’on havíem sortit, i igualment guardada per homes vestits a la manera militar. Aquest assentament semblava més important i ben dotat que l’altre; les instal·lacions eren més modernes, i s’hi notava la presència de quasi cinquanta homes. Amb correcció, però sense floritures, se’ns va donar la benvinguda i vam poder anar al lavabo; allí, rareses de la distància: el mirall em va sobresaltar, com si fes anys que no veia la pròpia imatge; a continuació vàrem prendre un sopar frugal en companyia de dos oficials que van comentar amb Cristòfol els aspectes tàctics i estratègics de la situació, i van intercanviar notícies. L’Artur i jo, que no en sabíem res, ens vam limitar a escoltar. Per contrast amb els oficials, em vaig sentir lligat a l’Artur i en Cristòfol amb una força absurda, com si les escasses dotze hores que érem junts ens haguessin fet de la mateixa família. Després, a l’Artur i a mi se’ns va indicar una petita dependència amb dos camastres; semblava informat de qui era jo, i em va confirmar que la seva dona l’esperava a can Gimellion. Li vaig preguntar on era el lloc on anàvem, però ell tampoc no ho sabia; vam dir quatre tòpics sobre els esdeveniments, i ens vam posar a dormir. L’Artur va agafar el son de seguida, i a mi em va costar molt. El lloc era fred i desangelat, i la sordidesa no semblava pertànyer tant als espais massa grans, i humits i descrostats, com a la necessitat que ens hi havia dut. Tot i el cansament, vaig passar unes quantes hores sentint la respiració compassada del son de l’Artur, alternant-se’m neguit i tírria pacient, sense poder dormir; finalment ho vaig aconseguir, i quan ens van despertar em va semblar que no havien passat ni cinc minuts. Tot just clarejava, i em vaig aixecar més cansat que quan m’havia ficat al llit.

Després d’un esmorzar espartà i apressarat, vam reprendre el camí. Jo estava enfredorit, com si tingués febre, i marejat igual que de ressaca. Em vaig arraulir al seient, i vaig dirigir la calefacció als peus i una mica d’aire fresc a la cara.

L’Artur va tornar a adormir-se, i jo vaig entregar-me de nou a la introspecció. La realitat física del viatge, paradoxalment, duia a una parada. Una guerra allunyada, de conseqüències acostades, n’era l’estació i la imatge dominant. ¿Per quants seria definitiva aquesta parada? ¿Quants haurien de refer el camí en una altra direcció? Vàrem enfilar el Nord, i això em va situar a l’altre cantó del repic del sol. Lliure, doncs, de l’estridència més molesta, vaig reguiar el retrocés dins dels records. ¿Arriba massa tard la constatació que la vida no és successivament una semença i una collita? Hi havia hagut, per mi com per tothom, el moment estoic de pensar que era tan sols una semença sense gaire confiança; més escassos havien estat els de bogeria dionisíaca en què havia sentit que era una recollida sense comptabilitat.

Després de migdia vam deixar la bona carretera i ens vam ficar per un camí infernal. L’Artur Oliver i jo comentàvem les incidències del viatge. Després, es va ajeure al fons del vehicle, i vaig trobar-me un altre cop sol amb les ja porfidioses repeticions mentals. El conductor duia posats uns auriculars i estava en contacte permanent amb un informador, i no vaig gosar anar-li a donar conversa. A mitja tarda estava cansat de circumloquis, em feia mal tot el cos, i no sé què hauria donat per haver arribat. Els físics expliquen que qualsevol instrument de mesurament, quan s’insereix dins d’allò que es vol mesurar, ho modifica, i, per tant, en falseja el resultat. Els exemples clàssics són un termòmetre dins d’un líquid, un manòmetre dins d’una bombona. Vaig pensar com una observació sistemàtica dels fenòmens de l’esperit, en especial de l’esperit d’un mateix, tenia idèntica facilitat fatal per estrafer-los. La consciència de l’introspector li esquerda la innocència, i, a mesura que augmenta la proporció de metallenguatge, es perd veracitat. La consciència en general deixa de ser una eina de coneixement per convertir-se en un esport de luxe, inútil i estúpid, i vaig fer el propòsit de lliurar-me’n.

Al capvespre, el camí va començar a pujar fort, i tot es va tornar, a poc a poc, vermellós i blau i glaçat. La neu anunciava el silenci, i jo volia silenci també dintre meu, silenci de sacseig del viatge, silenci per al xivarri solitari de la fred i el cansament. Vaig envejar l’Oliver que dormia i en Cristòfol que conduïa.

De sobte, després d’un sacseig que em va semblar que tombaria el cotxe, vam entrar en una carretera ampla i ben asfaltada. L’Eugeni es va treure els auriculars i es va girar a mirar-nos; va somriure, i va fer gest que tot anava bé. Finalment, doncs, un camí segur i sense salts; vaig deixar caure el cap al respatller del seient, i em vaig relaxar. No me’n vaig adonar, i sembla que em vaig quedar adormit.

Vaig despertar-me amb els sotracs del camí. Havíem deixat l’asfalt i el cotxe saltava altre cop com una cabra per un pedregar tortuós. Era negra nit, i havia perdut la noció del temps. No hi havia lluna, però així i tot no em va costar de reconèixer les muntanyes que tan bé recordava de la meva infància d’excursionista i esquiador. El conductor m’explicava que en circumstàncies normals no hauríem trigat més de quatre hores des de Barcelona, però a partir d’aquest punt calia extremar la vigilància. No està malament, vaig pensar, entre quatre hores i dos dies; havíem tornat als horaris dels viatgers del segle xviii.

Al mig d’una pujada molt forta el conductor va apagar els llums. No podíem arriscar-nos a revelar l’indret on anàvem, va dir, i de ben segur que amb els fars del cotxe qualsevol observador per terra o per l’aire ens podria seguir. Sense llums i sense un astre prou fort per guiar-nos, la marxa va ser més lenta encara. Jo estava decandit pel cansament, la fred i la gana, i, no cal dir-­ho, pel tràfec i les emocions dels últims dies. Els meus desitjos es concentraven obsessivament en un bon bany d’aigua calenta, un sopar en una cambra càlida i un llit en una estança silenciosa, i l’excés d’aquestes necessitats em feia témer que no les veuria realitzades, que aquell viatge tenebrós s’acabaria en un antre de mala mort, fred, inhòspit i obscur, al jaç amb l’estómac buit o mal entretingut amb qualsevol deplorable rescalfat.

Mentre m’amenitzava amb pensaments sinistres, la pujada era cada cop més forta, i el camí més estret. L’automòbil, tot i ser magníficament adequat a la circumstància, roncava amb l’esforç. A cada pas es sentia l’entrada d’una marxa més curta, sovint, quasi aturats, la primera. Vorejàvem penya-segats impressionants, i hi havia tanta neu a primer terme com als horitzons. Vaig abs­te­nir-me de demanar si faltava gaire, perquè no volia veure les esperances destruïdes per la perspectiva d’una travessa fins a l’alba.

Però les meves necessitats es van veure satisfetes, i m’havia fet tant a l’idea que el turment continuaria tota la nit, que fins i tot va sorprendre’m quan, sortint d’un remingol, dalt d’un penyal poderós, el camí va eixamplar-se, i vam quedar encarats a una edificació imponent adossada a la roca per un cantó, i per l’altre penjada sobre el precipici i el camí d’accés, que s’acabava a la porta d’entrada.

Amb la llum escassa i la falta de temps no vaig poder-la apreciar; podia tractar-se d’una fortalesa monacal del xvii o el xviii, però no recordava tenir notícia d’un edifici d’aquesta època en aquella zona, de manera que més aviat devia ser un antic centre privat d’esplai, d’estil neoeclèctic de finals de segle; la façana era plana i grisa, quasi camuflada de tan adusta. Vam travessar el portal i vam entrar en un pati cobert, de dimensions generoses, on hi havia un parell més de vehicles de característiques semblants al nostre. L’Artur Oliver i jo vam baixar, i immediatament van aparèixer dos criats que ens van agafar les bosses, i vam pujar per una escala senyorial, d’estil neoclàssic, que al primer replà es desdoblava en dos trams; els ordres semblaven perfectament observats; el caràcter, però, hauria estat més de la complaença d’un Palladio que d’un Vitrubi. A dalt ens esperava un home d’edat avançada, i ens va donar la benvinguda amb una cortesia exquisida. Quan em va dirigir la paraula vaig reconèixer Pierre Gimellion, el vell amic de la família; no l’havia vist d’ençà dels meus dotze o catorze anys, i recordava un home madur però encara en plena vitalitat; ara tenia quasi tots els cabells blancs; si no hagués sabut que era ell, no sé si l’hauria conegut, perquè estava molt envellit de la imatge que en guardava; així i tot, havia conservat un aire àgil i desimbolt que contrastava amb l’actual gravetat de la seva figura; els seus ulls blaus eren profunds i juganers, i convidaven a la confiança, però no a baixar del tot la guàrdia. Ens va dir que els criats ens indicarien les nostres cambres, i, si volíem prendre un bany, ens esperaven més tard al menjador; malgrat que era tard, ningú no havia volgut anar-se’n a dormir sense saludar-nos.

Així ho vàrem fer. L’interior de l’edifici contrastava com el dia de la nit amb l’extrema severitat de l’aparença externa. Ens van dur cadascú a la seva cambra, a través de la galeria que envoltava un altre pati, aquest descobert i amb un bellíssim paviment de tesel·les de tots colors; les parets del passadís eren estucades a la romana, amb motius florals i ocells, i profusament il·luminades. La meva habitació era fascinant. Un finestral amb balcó a ponent oferia un espectacle titànic de muntanyes nevades i cel estrellat. El llit de caoba i xicranda tenia dimensions italianes. Hi havia un tresillo de pell, i el luxe en tot allò que el tacte abastava només estava condicionat pel gust i la comoditat. La calefacció integral controlava temperatura i grau d’humitat, i la calor era tan esplendorosa que de seguida vaig haver de treure’m jerseis. El terra emmoquetat i càlid convidava a anar descalç, i la il·luminació era poderosa però indirecta; cap estridència no feria els sentits. Les cambres tenien totes bany privat de generoses dimensions, com en un hotel de luxe. Els humans, a qui res no empeny a voler saber, i que no creuen arribar a ser feliços, tendeixen per naturalesa a la comoditat; després de les vicissituds passades, era com despertar-te en el teu llit d’un somni abominable; potser a l’inrevés, encara em xiulaven les orelles del brunzit del motor i em picaven els ulls de l’aire glaçat i la llum reflectida dels fars, i era el present el que semblava somni o irrealitat. Vaig donar-me al tacte i a l’olor luxosa dels materials; la combinació entre els antics (pedra, fusta, seda) i els més nous (acrílics, titani, quars) era perfecta i realitzada amb un gust exquisit. El terra de fora el dormitori era marbre de Carrara de tonalitats vermelloses, i el sostre també, en un to més fosc. Un pany de paret l’ocupava enterament un armari canterano del xvii, de noguera incrustada de vori; l’interior, ple de gavetes, panys dobles i secrets, era de llimoner de Ceilan, disposat seguint les vetes verticals; enfrontada al llit, una calaixera de cirerer amb daurats. Les cortines eren de seda xinesa blanca, amb un folre reflector, i ruches de seda daurada. Unes segones cortines, de gasa japonesa i de blonda a les vores i a la part inferior, feien la comesa de tamisar la llum del dia. No hi havia dubte que el constructor d’aquell palau, perquè no se’n podia dir d’altra manera, havia disposat de tots els recursos econòmics i artístics que li havien convingut. Mentre em vestia, després del bany d’aigua calenta i abundant en una banyera de marbre rosat d’una sola peça, vaig dedicar-me a mirar els quadres de la cambra. En un gravat pompier es veien Elies i Henoc vestits de saca i traient foc per la boca contra els seus enemics, segons el conegut passatge de l’Apocalipsi. Perquè no hi hagués cap dubte, un d’ells duia a la mà una llàntia d’oli, i l’altre una branca d’olivera. En un altre dibuix, aquest d’Arthur Rackham, Herades carregat de joies i oripells de dona es postrava als peus d’una Onfala arrogant i provocativa amb l’arc i les fletxes a la mà. Al costat hi havia un dibuix en colors que representava una papallona amb les ales esteses, volant cap a la dreta. Fins i tot hi havia el nom en cal·ligrafia anglesa; es tractava d’una Papilio machaon, una de les espècies més conegudes i vistoses. En una pintura situada damunt del llit hi havia Frixus galopant damunt el xai de banyes cargolades que el salvava de ser sacrificat a Zeus. Em vaig encantar davant de la figura; la meva imaginació ociosa va veure-hi algun paral·lelisme o premonició del que m’esperava aquells dies.

Vaig travessar un altre passadís, tal com se m’havia indicat, i vaig sortir a una sala amplíssima, alta de sostre i ben il·luminada, on hi havia vàries persones tot volt d’una taula esplèndidament parada. Alguns estaven drets, els altres seien a taula o en un parell de divans que hi havia en un racó. Pierre Gimellion em va presentar Andreas Rodin, el cèlebre economista que havia recorregut els càrrecs principals del país, fins arribar al Ministeri d’Hisenda i a la Vicepresidència del Govern Central; als seus quasi seixanta anys tenia un aspecte molt distingit, i semblava donar-se un cert aire d’estar de tornada de moltes coses. Després vaig conèixer Fabius Roncal, un individu d’aire monacal que em va saludar esquivant la mirada; Artur Oliver, el meu company de viatge, s’havia emparellat amb una tal Camila Hanusin, la nacionalitat de la qual no vaig descobrir mai, i me la va presentar com a esposa seva. Era una dona no gaire alta, prima i rossa, amb un nas fi i ganxut. Vàrem seure a taula, al costat de tres persones més: Simon Gerke, un amic de la infantesa que feia anys que no ens vèiem (i ens vam abraçar sense dissimular l’alegria), acompanyat d’una parella que va presentar-me: Randolph Carter, un anglosaxó autumnal que exhibia un posat indiferent i amable, i una dona molt més jove que ell, Gertrudis, va dir-me Simon sense especificar el cognom, que ja de primer moment em va agradar; duia un jersei ample blau marí amb la desimboltura de la informalitat, i tenia un somriure esplèndid. El sopar era reconfortant, però, fora de l’Oliver i jo, ningú no tenia gana, i van passar l’estona xerrant entre ells amb una certa indiferència cap als nouvinguts. L’Oliver tenia la seva dona que li donava conversa; pel que fa a mi, els meus dos únics coneguts, Gimellion i Simon, se’m van asseure al costat i es van interessar pel viatge i per l’estat de les coses en el moment que jo havia abandonat el món exterior.

L’expressió que he utilitzat per designar el lloc d’on venia no era gens inadequada; em costava de creure que quaranta-vuit hores abans estigués immers en un món de desordre i desolació d’on semblava impossible sortir amb vida, i haver anat a parar a aquell racó on un grup de desvagats es donaven a les converses més frívoles, envoltats d’un luxe babilònic. Després del primer plat vaig dedicar-me a contemplar les gerres i escultures que tenia a la vista i les pintures penjades a les parets del menjador, reproduccions de les obres d’art més famoses dels museus europeus: Leonardo da Vinci, Rafael, Hyeronimus Bosch, Grünewald, Lucas Cranach, Botticelli, Gaughin, Van Gogh, Kandinski... Gimellion devia ficar-se dins els meus pensaments; amb una rialla no exempta d’una amable ironia, em va dir que no es tractava de còpies, sinó dels originals autèntics. Vaig aixecar-me de la cadira a mirar els gravats de Dürer, els aiguaforts de Fragonard i els paisatges de Perelle. Quan vaig tornar per atacar un filet a la planxa, Gimellion em va explicar que és freqüent, en els moments problemàtics de la història, que els objectes valuosos siguin apartats dels emplaçaments habituals i es guardin en lloc segur a l’espera que tot torni al seu lloc, però aquest no era el cas present: aquestes pintures sempre havien estat aquí, i les còpies als museus. L’estrella