A recer de la figuera

By Maria Solsona Planas

L'atzar sol determinar moments transcendentals de la vida de les persones.

A la protagonista de la novel·la, l'atzar la portarà a conèixer altres mons totalment desconeguts. En la seva rural innocència mai li va passar pel cap el que aquest nou món li reservava. Però l'adaptabilitat és una exigència si en volem formar part, ella ho va aconseguir superant les adversitats. És evident que la vida passa molt de pressa i és una gran barreja de sabors agres i dolços.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Nov 18, 2020
• ISBN: 9788418203770

Maria Solsona Planas

Maria Solsona Planas és nascuda a Badalona, dedicada a la sanitat durant trenta-cinc anys. Molt feliç perquè és mare i àvia, ha plantat arbres i ara ha escrit un llibre.

Book preview

A recer de

la figuera

Maria Solsona Planas

A recer de la figuera

Primera edición: 2020

ISBN: 9788418203312

ISBN eBook: 9788418203770

© del texto:

Maria Solsona Planas

© del diseño de esta edición:

Penguin Random House Grupo Editorial

(Caligrama, 2020

www.caligramaeditorial.com

[e-mail])

Impreso en España – Printed in Spain

Quedan prohibidos, dentro de los límites establecidos en la ley y bajo los apercibimientos legalmente previstos, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, ya sea electrónico o mecánico, el tratamiento informático, el alquiler o cualquier otra forma de cesión de la obra sin la autorización previa y por escrito de los titulares del copyright. Diríjase a [e-mail] si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra.

A Manel i als meus fills i nets.

Estic cansada, molt cansada, m‘ofego, què em passa? No estic bé! Per què hi ha tan poca llum? És de nit o de dia? Ah, és de nit! M‘he despertat d‘un malson, sí, és clar, estic al llit. Ah, no! Aquest no és el meu llit i estic sola. On és en Rafel? Deu ser al lavabo. No, no és el meu llit... No recordo res. On soc? Com he arribat aquí? Només recordo que tenia molt mal de cap i m‘ofegava. Rafel! Rafel! Potser no sents la meva veu, és que no crido, ni tan sols articulo paraula, no puc, no sé què em passa... Torno a sentir veus... Tinc por, molta por i molta son. Si pogués aixecar-me... Tinc por!

***

Han passat tan ràpidament els anys... Fa molt poc temps era una nena amb il·lusions i no em feia por res. Dic que no em feia por res, però no és veritat. Quan sortia a punta de dia a pasturar el ramat d‘ovelles i ens hi estàvem tot el dia, sí que tenia por, i me la feia passar cantant enmig dels meus animalons, i ells, de naturalesa poruga, agraïen els meus cants i estaven més tranquils, sempre pendents d‘on estava jo.

Un dia que anàvem caminant tranquil·lament, ens va inquietar un soroll que venia de molt lluny però que s‘apropava ràpidament. Els animals començaven a estar neguitosos i el soroll es va fer cada cop més fort, i jo em vaig llençar a terra, em vaig tapar les orelles plorant, llavors creia que tot el cel i l‘univers caurien a sobre meu. El soroll va començar a amainar i vaig veure que un avió no molt gran, de color verd, anava desapareixent com un llamp cap a l‘horitzó, després vaig saber que era un avió militar. Pocs cops en la meva vida he tingut tanta por.

Vaig estar molt de temps vigilant l‘horitzó. Quan el meu germà va marxar a la guerra, sempre tenia al cap aquell soroll que em va provocar tant de pànic, i quan sentia el soroll d‘un avió que s‘acostava no podia reprimir un crit d‘esglai. Però jo seguia sortint a pasturar i estava contenta amb els meus bens, els coneixia a tots, em passava tantes hores, sola, amb ells...

A la butxaca del davantal portava un tros de pa i figues seques de la nostra figuera, era el meu menjar per a totes les estones que passava al camp. Havia d‘esperar que les ovelles estiguessin tipes d‘haver menjat herbes, aglans, restes de raïm, i havia de vigilar-les i donar voltes cap a altres indrets quan els grans dels raïms maduraven, perquè haurien sigut capaces de no deixar-ne ni un gra. No podia passar per oliveres ni ametllers joves, es posaven sobre els troncs o les branques i podien deixar els petits arbres sense ni una fulla. Cada una tenia els seus gustos. Per qui no coneix les ovelles totes li semblen iguals i en canvi totes són diferents. N‘hi ha de més porugues, de més valentes i enjogassades... i la meva petita Nina, que jo vaig alimentar amb biberó. Quan li tocava el menjar era com un rellotge i mentre prenia el seu biberó movia amb alegria la cua, donant-li voltes com les aspes d’un molí mogudes pel vent. Sempre la duia al meu costat i havia de vigilar que no em calcigués, quan estava lluny la buscava i ella m‘estava seguint amb la mirada. El dia que el pare la va vendre va ser un dels moments més tristos de la meva vida, li vaig fer una abraçada i a totes dues ens queien llàgrimes. No l‘he oblidada mai!

Un dia el meu germà em va dir: «El que has de fer és aprofitar el que tens al teu voltant. Mira el cel fixant-te en els núvols i les formes que poden tenir: d‘animals, de persones... La velocitat que poden agafar quan fa vent, que sembla que corri un núvol darrere l‘altre. Descobrir les roques, la terra, les fonts, les plantes, els arbres i els fruits que donen, el vol de les abelles, el treball incansable de les formigues, els seus caus, el comportament dels bens. Les classes tan diferents d‘ocells i els seus cants. Se‘t faran familiars i tu també a ells». A partir d‘aquell dia ho vaig veure tot tan diferent! Era com si aquells paisatges no els hagués vist mai abans, tot ho mirava amb altres ulls, era com si descobrís un món nou. Que llest era el meu germà! Amb la ignorància de tantes coses i la pobresa en què vivíem, com sabia estimar i valorar el que l‘envoltava! No entenia com sabia tantes coses, on les podia aprendre?

En preguntar-li, em deia: «Saps, quan el pare se m’emporta al mercat a vendre els ous i les verdures jo no paro de mirar-ho tot. Preguntant a les pageses i als nens més grans que van a l’escola i que porten llibres per entretenir-se, els hi demano que me’ls deixin. Saps que soc molt xafarder».

Va comentar-me que alguns nens tenien llibres que els adults havien escrit expressament per a ells. En diuen «contes» i els protagonistes són nens i animals, que són amics i comparteixen jocs, perquè són com humans que parlen i tot... I el meu germà me‘ls explicava i feia cares i canviava de veu. Va ser, sense tenir res, una persona meravellosa.

Jo de primer jugava, feia nines amb draps i amb pedres feia casetes, somiava molt, però vaig anar mirant el meu voltant, escoltava els cants dels ocells i vaig començar a conèixer-los, i crec que ells també em coneixien. Quan tornava a casa, el meu germà em preguntava: «Què has vist avui?». I jo: «Anaven un grupet d‘ocells molt macos, les ales grogues i negres, el caparró rodó i negre i el bec vermell, refilant entre els arbres». «Segur que eren caderneres», em deia el meu germà content. «Després he vist una família de perdius, la mare davant i tres petits darrere, en fila, que la seguien. Ah!, i l‘altre dia vaig descobrir dos d‘ocells que no havia vist mai amb una bella cresta de colors, un bec prim i llarg i les plomes de color negre, marró i blanc». «Segur que eren una parella de puputs», m‘informava ell tot seguit.

També em fixava sempre en els descarats corbs, molt cridaners. O en un grup d‘abellerols, xisclaires, volant molt alt tots junts, amb uns colors tan bonics... Després desapareixien. Un pastor, amb qui ens trobàvem molts cops a la muntanya, va dir-me que feien els nius als talussos sorrencs a la vora de rius i rieres. Em va impressionar molt que tinguessin poca cura dels seus petits, qualsevol ratolí del bosc o animaló amb gana podia menjar-se‘ls.

Mirava els ocells i veia el seu festeig, podien passar-se hores cridant d‘un arbre a l‘altre, amunt i avall. I després, construint els nius, amb branquillons i tot el que els servís que trobaven pel bosc. Les femelles ponien els ous i es quedaven a cuidar-los. Altres espècies d‘ocells es rellevaven les femelles i els mascles i un cop trencats els ous, nascuts aquells animalons pelats sense plomes i lletjos, feien incansables viatges al niu per alimentar-los, i els petits tots amb el bec obert esperant que els fiquessin el menjar a la gola. Era tan ràpid el viatge amunt i avall dels pares... costava molt d‘observar, però crec que donaven el menjar a un després de l‘altre i no se‘n deixaven mai cap. Quan creixien i començaven a sortir els petits del niu, aprenien a volar, amb la mirada atenta dels seus progenitors, que encara eren capaços de seguir-los per posar-los petits bocins de menjar a la boca.

De caràcters d‘ocells també n‘hi havia de molt diferents, hi havia els temorosos i covards que en veure‘s en perill marxaven corrent, sense pensar ni en els petits ni en les seves parelles, i altres que eren capaços de plantar cara a animals més grans, per protegir els seus nius. I alguns que cada dia se m‘apropaven més i no em tenien por. Jo, pobra de mi, només podia tirar-los alguna molleta de pa. Un cop vaig veure que queia d‘un arbre un ocellet que feia molt poc que havia nascut, va quedar mort a terra i de seguida van aparèixer dos o tres ocells grans cridant llastimosament pel petit difunt. Quan van marxar vaig apropar-m‘hi i vaig veure sota l‘arbre el petitó lleig, sense plomes, mort. Vaig quedar tan sorpresa del comportament i els sentiments dels ocells grans que sentien tant la seva pèrdua que vaig fer un forat i el vaig enterrar. Vaig sentir molta pena i em van saltar les llàgrimes pel petit i pels grans.

Mirava amb por les aus rapinyaires i carronyeres, però mai no ens van atacar. Volaven sobre els nostres caps observant els nostres moviments, vigilant-nos, però al final sempre marxaven. Jo parlava amb els meus animalons i això feia que ells estiguessin tranquils i confiats. I jo també em sentia més segura i acompanyada.

***

Els meus pares estaven contents de tenir un hereu. Les terres eren de la meva mare. Els meus avis només la van tenir a ella. Quan alguna cosa del camp no funcionava bé, tant la meva àvia com la meva mare sempre se sentien culpables. L‘àvia per no haver sigut capaç de parir un noi, i la mare per ser una nena. Els seus pares no l‘hi havien dit mai, però ella notava que no era prou estimada. Quan s‘esforçava a fer feines del camp, l‘avi li deia: «Deixa, que no veus que tu no tens la força d‘un home?». Però ella estimava la terra que la maltractava. Jo vaig pujar com la meva mare, sense gosar a tenir cap iniciativa. Vaig venir al món així, sense força de voluntat i amb el cap baix, com ella.

Un dia el meu avi va decidir contractar un mosso que l‘ajudés a la feina de la terra. Era un jove molt treballador i n‘estava molt content. Ell de seguida se‘l va posar a la butxaca i es va espavilar per enamorar la pubilla. Els meus avis van creure que era el millor partit per la filla, sabia cuidar les terres, i la meva mare també va semblar satisfeta amb aquell pretendent.

Quan van faltar els meus avis, el meu pare va anorrear ja del tot la meva mare. Ella, que ja era apocada i poca cosa, que no l‘havien valorat mai i sempre havia tingut aquell sentiment de culpa, es va anar quedant esporuguida i completament anul·lada pel