Un alè de vida

By Clarice Lispector

Aquesta és l'obra pòstuma de Clarice Lispector i la seva recerca definitiva: un diàleg entre l'autor i el seu personatge, Ângela Pralini. El jo de l'un i de l'altre es prenen la mida de l'esquena, llancen crits al cel fins que les seves veus es confonen. Fins que Ângela s'allibera de les paraules del seu creador.
¿Què passa quan el personatge supera l'autor? Si hi ha algú capaç de revelar el misteri, aquest geni es diu Lispector.

• Language: Català
• Publisher: Club Editor 1959 S.L.
• Release date: Jul 7, 2021
• ISBN: 9788473293044

Clarice Lispector

Clarice Lispector (Tchetchelnik, Ucrania, 1920-Río de Janeiro, 1977) sorprendió a la intelectualidad brasileña con la publicación en 1944 de su primer libro, Cerca del corazón salvaje, en el que desarrollaba el tema del despertar de una adolescente, y por el que recibió el premio de la Fundación Graça Aranha 1945. Lo que entonces se consideró una joven promesa de tan sólo 19 años, se convirtió en una de las más singulares representantes de las letras brasileñas, a cuya renovación contribuyó con títulos tan significativos como La hora de la estrella, Aprendizaje o el libro de los placeres o su obra póstuma Un soplo de vida, todos ellos publicados en Siruela.

Book preview

SOMIAR DESPERT

SÍ QUE ÉS UNA REALITAT

L’Ângela

La darrera paraula serà la quarta dimensió.

Llargada: ella parlant

Amplada: rerepensament

Profunditat: jo parlant d’ella, dels fets i sentiments

i del seu rerepensament.

He de ser llegible gairebé a les fosques.

He tingut un somni nítid i inexplicable: he somiat que jugava amb el meu reflex. Però el meu reflex no era al mirall, sinó que reflectia una altra persona que no era jo.

¿És per culpa d’aquest somni que he creat l’Ângela com el meu reflex? Tot és real, però es mou len-ta-ment, a càmera lenta. O salta d’un tema a l’altre, inconnex. Si em desarrelo quedo amb l’arrel exposada al vent i la pluja. Fràgil i trencadís. I no com el granit blavós o el quars citrí, sense clivelles ni fenedures. L’Ângela, de moment, du la cara tapada per amagar la identitat.

A mesura que parla se la destapa, fins que se li veu del tot. Té la cara ruda i expressiva. Abans de destapar-l’hi rentaré l’aire amb pluja i estovaré la terra per al conreu.

Evitaré enfonsar-me en el remolí del seu riu d’or líquid amb reflexos de maragdes. És d’un fang vermellós. L’Ângela és una estàtua que crida i voleia al voltant de les copes dels arbres. El seu món és tan irreal com la vida de qui potser em llegirà. Aguanto ben amunt la llanterna perquè pugui veure el camí que és, més aviat, una marrada. És amb una alegria il·limitada que, estupefacte, veig com s’aixeca i vola fent una lleu remor d’ales.

Per poder-la inventar he de llaurar la terra. ¿Hi ha alguna avaria en el funcionament del sistema d’ordinadors de la meva nau mentre recorre l’espai a la recerca d’una dona? Un ordinador amb cristalls de silici pur, equivalent a milers de transistors microscòpics gravats a la seva superfície polida i refulgent amb el sol que cau a plom sobre un mirall. L’Ângela és un mirall.

Vull que a través d’ella els més elevats axiomes de matemàtiques es puguin resoldre en una dècima de segon. Vull calcular a través d’ella el resultat de set vegades l’arrel quadrada de 15 elevada a la tercera potència. (La resposta exacta és 406,663325.)

El cervell de l’Ângela queda protegit per una capa de plàstic que el torna pràcticament indestructible —quan em mori, l’Ângela continuarà vibrant. Estàtua sempre traslladada per l’inquietant i enfollidor brunzit de tres milers d’abelles daurades. ¿Un àngel traginat per papallones blaves? Els àngels no neixen ni moren. Els àngels són un estat d’esperit. He esculpit l’Ângela amb arrels retortes. Només és gràcies al meu atreviment que l’Ângela existeix. Pel que fa a mi, ho redueixo tot a paraules en renou.

Tots nosaltres estem condemnats a la pena de mort. Mentre escric puc morir-me. Un dia em moriré entre la diversitat dels fets.

—Va ser Déu qui em va inventar, qui em va insuflar vida: em vaig convertir, així, en un ésser viu. Aquí em teniu, presentant-me a mi mateix una figura. Crec, per tant, que ja he nascut prou per intentar expressar-me, ni que sigui amb paraules bastes. És el meu interior el que parla, i de vegades sense nexe, a la consciència. Parlo com si algú parlés a través meu. ¿És el lector el que ho fa?

No recordo la meva vida anterior, perquè tinc el resultat que és avui. Però recordo el dia de demà.

¿Com començo?

Estic tan espantat que la manera d’entrar dins aquesta escriptura ha de ser de sobte, sense previ avís. Escriure és sense previ avís. Així doncs, començo amb el mateix instant que qui comet suïcidi: l’instant és de sobte. I és de sobte que entro enmig d’una festa. Estic content i neguitós: no és fàcil tractar amb l’Ângela, la dona que he inventat perquè necessitava un duplicat de diàleg. ¿Una festa maleïda? No, la festa d’un home que vol compartir-la amb tu, Ângela, cosa que m’absorbeix completament.

L’Ângela Pralini és una festa de naixement. No sé pas què puc esperar-ne: ¿només hauré de transcriure-la? He de tenir paciència per no perdre’m dintre meu: visc perdent-me de vista. Necessito paciència perquè soc diversos camins, fins i tot el fatal atzucac. Soc un home que ha escollit el gran silenci. Crear un ésser contraposat a mi és possible dins del gran silenci. Clarinet en espiral. Violoncel obscur. Però puc veure, encara que no gaire bé, l’Ângela, a peu dret, al meu costat. Aquí la teniu, acostant-se un xic més. Després se m’asseu a la vora, amaga la cara entre les mans i plora pel fet d’haver sigut creada. La consolo intentant fer-li entendre que jo també tinc la vasta i informe melancolia d’haver sigut creat. Tant de bo m’hagués quedat en la immanescència del sagrat No-res. Però hi ha una saviesa de la natura que em fa moure’m, un cop creat, sense saber per què serveixen les cames. Ângela, jo també he fet la meva llar en un niu estrany i també obeeixo la insistència de la vida. La vida em vol escriptor i, per tant, escric. No ho he triat jo: és una íntima ordre de