Marges

By Roger Vilà Padró

Una novel·la sobre el retorn. Un cant al Priorat, al seu paisatge i a la seva gent. En Menna, el protagonista de Marges, té quaranta anys i viu un moment de crisi existencial. És per això que ha decidit passar tot el mes de juliol al Priorat, al poble de Margalef, d'on és originari el seu pare. L'excusa és estudiar els marges de pedra seca que parcel•len el petit país. Però, més enllà d'això, en Menna, profundament identificat amb aquest paisatge i acompanyat per algunes de les figures que el poblen, aconseguirà travessar amb èxit aquest pas delicat de la seva existència.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Barcino
• Release date: Mar 19, 2021
• ISBN: 9788472269569

Book preview

Roger Vilà Padró Marges

Roger Vilà Padró

Marges

(Novel·la)

Barcelona / L’Espluga de Francolí

2013

COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 3

Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo,

Joan Frigolé, Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas

Director: Jordi Llavina

Primera edició: febrer 2013

© del text, Roger Vilà Padró, 2013

© de les imatges de l’interior i la coberta, Roger Vilà Padró, 2013

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

MUSEU VIDA RURAL

Carretera de Montblanc, 35

43440 L’Espluga de Francolí

www.museuvidarural.cat

ISBN Digital (format Epub): 978-84-7226-956-9

Correcció de proves: Raquel Parera

Disseny gràfic: Estudi Tere Moral

Adaptació i programació del llibre al format Epub:

Estudi Tere Moral / Aina Pongiluppi

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer.

ÍNDEX

Marges

Els marges

Apunts esparsos

Els marges

Imatges

A l’Anna

Arribo que ja vespreja. Després de recollir la clau al poble, a mesura que m’acostava al mas he tingut la impressió que aquest racó és massa perdut, que no seré capaç de quedar-m’hi el mes sencer que he pagat per endavant, i aquest temor s’ha traslladat a la idea que m’he fet del mas. L’edifici està enclavat sota un gran tormo. Té adossat un paller. A l’altre costat s’alça un xiprer, just en el punt on el camí desemboca a l’era que hi ha al davant i que fa de balcó sobre una vinya. Per la banda del paller, un marge esquifit dóna pas a una feixa delimitada per una clapa de pins. Tots els dubtes s’han esvaït de cop quan he obert la porta i he topat amb la frescor de l’interior. Aquestes parets gruixudes han mantingut la temperatura de dins a ratlla sense immutar-se de la calorada que recrema el país. La sala, neta i endreçada, és tal com l’ha descrit la mestressa. Al centre hi ha una taula i quatre cadires. A l’esquerra, prop d’una finestra que dóna al xiprer, hi ha la cuina, la pica, la nevera i uns prestatges amb plats i gots. Una cortina amaga un recambró mig excavat sota la roca. És el rebost. A l’altra punta de la sala hi ha un sofà i un balancí davant d’una llar de foc; uns graons duen al dormitori, una mena de golfes moblades austerament amb un llit, una tauleta de nit amb llum i un armari. Rere una porta hi ha la cambra de bany.

Buido el cotxe i surto a fer un breu recorregut pels voltants. El sol encara pica sobre el mas i il·lumina de gairell la serralada que s’estén a l’altra banda del riu, esbadellada, solcada per barrancs i contraforts. És davant d’aquesta muntanya que he decidit passar un mes.

Els marges són la causa de tot plegat. Un dia, mentre contemplava uns camps, em va semblar que havia d’haver-hi alguna relació entre la forma dels marges i l’esperit de les persones que els havien construït. Em va venir una idea i vaig sentir-me empès a fotografiar marges de tot arreu, a col·leccionar-los i descriure’ls, a fer-ne classificacions que més endavant m’haurien de servir per bastir la teoria que em ballava pel cap. Un cop vaig haver acumulat força material, em vaig sentir un pèl desbordat, incapaç de saber com reprendre la feina, de trobar-hi sentit. Va ser llavors que vaig pensar que em convenia passar un mes en aquesta comarca cosida de murs de pedra seca, viure al costat dels bancals i les terrasses. No em va ser fàcil trobar un lloc adequat. No buscava només un espai per reprendre la recerca entorn dels marges, sentia la necessitat d’allunyar-me unes quantes setmanes del carrer de casa, dels coneguts i desconeguts de sempre. M’ho volia prendre com unes vacances amb l’autoimposició de treballar en aquesta dèria. La tria era clara: aquestes serres conserven com poques el caràcter i l’empremta dels vells habitants, i podien ser un bon campament base per a les meves excursions. També m’atreia la idea de raure una temporada en algun indret solitari. L’estiu anterior havia passat una setmana a l’hostatgeria del monestir de Solius; va ser una bona experiència, una mena d’assaig. La cel·la, humil, exigua, m’oferia tot el que necessitava: un llit, una taula, un rentamans, una vista sobre l’hort i els camps que circumden el monestir, i un silenci aprofitable. Les hores hi transcorrien lentes; les úniques obligacions eren baixar al menjador a l’hora dels àpats i assistir a alguna pregària. Però aquesta estada breu no era ben bé el que buscava; la meva intenció no era fer vida monacal. Cercava uns dies de solitud, d’allunyament, no pas d’enclaustrament, disposar de temps per treballar en el projecte dels marges sense que altres possibilitats d’entreteniment em poguessin distreure gaire. Un cap de setmana de gener vaig baixar amb els pares a Margalef per comprar l’oli nou. Mentre fèiem el vermut al cafè de la plaça, els vaig exposar la intenció d’estar-me un mes per aquesta zona aprofitant les vacances. La mestressa del cafè em va sentir i em va recomanar que parlés amb la Trini, l’antiga propietària de la fonda del poble, que estava arreglant un mas per llogar-lo. El pare sabia de quin mas parlava.

—Si vols, tornant cap a casa hi passarem. És dalt la serra, prop de la carretera.

Ens hi vam aturar. No es veia pas que hi fessin obres. El mas semblava ben conservat i em va agradar de seguida el seu emplaçament singular, al peu d’un tormo i encarat cap al Montsant. No vaig voler estar-m’hi gaire perquè temia fer-me il·lusions; vam pujar al cotxe i vam continuar el camí. Al cap de pocs dies vaig trucar a la Trini. Després de repetir-li el comentari de la Teresina, li vaig preguntar si al juliol tindria a punt el mas. La dona es va alegrar de sentir-me i em va donar tota mena de detalls. Com que les terres del voltant les han treballat sempre, no ha estat mai abandonat. Havien hagut de refrescar l’interior i fer-hi una bona neteja. Les úniques obres serioses les havien dut a terme a la tardor, i van servir per ampliar el lavabo i convertir-lo en una cambra de bany amb dutxa i tot. També havien renovat la cuina. Tan sols els faltava moblar el dormitori del primer pis, comprar una nevera i enllestir quatre detalls per fer l’habitatge més confortable. Vaig tenir la sensació d’haver encertat de ple i vaig voler tancar els tractes. El primer de juliol passaria per Margalef a recollir la clau.

I ara ja hi sóc. Em feia una mica de por que no haguessin rehabilitat amb prou gust el mas, però els meus dubtes han resultat infundats. La casa manté la fesomia que deu haver tingut sempre, amb les parets de pedra, el terra de lloses i el sostre intactes. La decoració és mínima i escaient. Al costat de la porta hi ha un prestatge de fusta que sosté un càntir menut i una mena d’escultura feta amb un tros de cep. El marbre de la cuina és l’original, així com la pica de pedra. Les novetats són la nevera i els fogons. El rebost, rere la cortina, m’ha deparat una sorpresa agradable: uns quants penjolls de tomàquets i una estesa de patates sobre un sac. A la paret, en unes lleixes, he vist una olla i un parell de paelles. També hi ha lloc per a una fresquera i una consola rústica amb calaixos, on he trobat coberts i alguns elements de primera necessitat: setrills plens, sal, sucre... El lavabo de dalt està prou ben resolt, tot i ser un afegit de mal fer. Són nous el llit, la tauleta de nit i l’armari, tot senzill i adequat per al lloc on va destinat.

Aprofito les darreres hores del vespre per endreçar la roba, buscar un racó per deixar-hi els llibres que he dut i revisar algunes notes a l’ordinador portàtil. La taula de baix és l’única de la casa i l’hauré de fer servir per a tot. M’he anat sentint cada cop més bé, més content, més convençut d’haver-ho ensopegat. Ara mateix no sé si aguantaré un mes sencer aïllat en aquesta balconada penjada sobre el riu, sol, dedicat a les meves dèries. No em preocupa. Respiro fondo i deixo que la penombra, el silenci, se’m facin evidents. Tanco els ulls, dempeus al centre de la sala, i noto que em ve pell de gallina. Surto a l’era. El dia avança lentament cap a un oest que desapareix a la dreta, rere meu, mentre em pregunto què deu amagar la carena que tinc al davant. Des del llindar de l’entrada, la imatge és esplèndida. Els barrancs cauen des del capdamunt de la serralada i s’estimben cap al riu, pressentit al fons de tot; són com les venes d’un cos fossilitzat, marcat pels nusos dels tormos, veritables tumors que cobreixen l’esquena del Montsant, els muscles arbrats, els braços caiguts. La visió d’aquell caos de valls, d’entrants i sortints, de planells i desnivells, em provoca un calfred que accentua la pell de gallina i la fa durar una estona que no sembla que s’hagi d’acabar. Sóc al mig de l’era. Un aire lleu fa xiuxiuejar els pins. La vinya que s’estén a sota mou els pàmpols, el xiprer es gronxa molt suaument. Em giro per contemplar la façana del mas i em sobta la mola del tormo que senyoreja la raconada i fa d’aixopluc un pèl amenaçador. M’enfilo a la feixa pel costat del paller i segueixo un sender que duu al capdamunt del roc. Tinc el mas als peus i contemplo una perspectiva excel·lent de tot el conjunt: la vinya, la feixa, els pins, els camps d’ametllers que es perden cap a la dreta per un revolt del terreny. Al nord, la serra per on transcorre la carretera no em deixa veure la conca irregular de les Garrigues, que s’estén quilòmetres enllà per un paisatge més àrid, menys dramàtic. A l’est treuen el cap les crestes de la Llena, carena enfrontada al Montsant. Dues muntanyes acarades, l’una davant de l’altra, i jo al mig, sol. Un remuc de l’estómac em recorda que és hora de sopar. Torno al mas i em preparo unes llesques de pa amb tomàquet. Estic cansat. I content.

•••

Aquest primer matí m’he despertat tard. Quan he obert els ulls m’ha assaltat una sensació d’ingravidesa. M’he sentit desubicat, lleuger com una teranyina. Al vespre no vaig ajustar el porticó i la llum ha penetrat endins a través de la cortina fina que cobreix la finestra. M’he dutxat i m’he preparat un cafè. L’he pres dret, davant la pica de la cuina, contemplant el xiprer que s’alça al costat del mas. He restat així una bona estona, immòbil, amb la ment en blanc. Han transcorregut uns quants minuts en què m’he sentit incapaç de moure’m, d’enviar cap senyal nerviós als dits de les mans, als músculs del coll, a les cames, per mirar de fer algun moviment. I tot això sense angoixar-me, sense pensar en el que faig aquí palplantat, ni en el xiprer, ni en el dia que tinc per endavant. Conec aquest estat. M’arriba sovint quan estic a punt de fer alguna cosa que fa molt temps que planejo, quan se’m presenta l’ocasió de posar-me en marxa, amb tota llibertat, sense que res m’impedeixi d’actuar. En moments així, jo mateix em freno; em paralitza aquesta llibertat. Alguna vegada quan he aconseguit passar a l’acció, quan m’he disposat a executar el primer moviment, he oblidat què volia fer o com volia començar, o senzillament me n’han passat les ganes. Un ocell que ha aterrat a l’ampit de la finestra i que s’ha tornat a envolar de seguida, aquesta aparició sobtada i fugaç, ha aconseguit desencallar-me. He deixat dins la pica la tassa que m’havia quedat a les mans i he sortit a fora. El frec de l’aire sobre la vegetació és l’únic soroll que m’arriba. Tot està tranquil, assossegat. Per un moment m’ha fet l’efecte que el paisatge em mirava a mi, i no pas a l’inrevés. Arrossego un peu sobre els rajols esmicolats de l’era només per afegir un so meu a la remor de l’aire. I mentre faig anar el peu d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, parsimoniós, amb cura, penso en els dies que passaré aquí, en la manera com m’organitzaré per aprofitar o llençar les hores, en les mínimes obligacions que m’imposaré, en algun horari orientatiu per transitar pel temps de què disposaré. Alguns dies els destinaré a fer treball de camp, a recórrer la serra i endinsar-me per aquests barrancs, a fotografiar marges i feixes. Altres dies em quedaré al mas endreçant el material, estudiant-lo, escrivint. Amb la calor que fa en aquesta època hauré de matinar quan vulgui fer cap excursió llarga.

Avui he optat per conèixer bé els voltants. He passejat entre els ceps, he visitat el minúscul bosc de pins, m’he tornat a enfilar al tormo i he donat un cop d’ull als camps d’ametllers que es perden enllà del morro que separa aquesta barrancada de la del costat. M’he fixat en els marges de terra i els murs de pedra seca de totes mides que ordenen l’espai i el converteixen en un paratge humanitzat, harmònic i conreable. Al migdia la calor s’ha enfortit massa per passejar sota un sol que cau amb tota la verticalitat pròpia de l’època sobre aquesta terra pedregosa. M’he reclòs dins el mas i he repassat el material desat a l’ordinador. Sense connexió a internet, les hores davant del portàtil són profitoses. He descarregat les primeres fotografies que he fet i he creat unes quantes carpetes per arxivar bé tot el que produiré al llarg d’aquestes setmanes. A l’hora de dinar m’he preparat una amanida i un parell d’ous ferrats. Encabat he volgut provar el balancí, que em recordava el que tenien els avis quan jo era molt petit, i m’hi he anat ensopint fins a adormir-me. Uns cops a la porta m’han desvetllat i he corregut a obrir. La claror m’ha cegat momentàniament, i quan he recuperat la visió he vist la Trini, amb cara riallera, i el seu fill, en Bepo.

—Que dormies, xiquet? Me sap greu.

—No passa res, Trini; m’havia endormiscat al balancí.

—Lo Bepo havie de donar un cop d’ull a la vinya i ho hai aprofitat per venir a veure si t’havies instal·lat bé. T’hai portat ensiginades.

Els he convidat a passar i a prendre alguna cosa. En Bepo abans volia anar a veure els ceps. Em sembla el clàssic noi solter d’un poble petit, o almenys lliga amb una determinada idea que jo m’he fet sempre dels que estan en la seva situació. Deu ser més jove que jo, potser ronda els trenta-cinc, i en canvi en veure’l em costa afigurar-me que jo sigui més gran. Encara em veig un noi, no sóc conscient d’haver arribat als quaranta. Quan era petit i veia un home de trenta anys, em feia l’efecte que aquella persona ja havia arribat en aquell punt en què pots fer tot el que vulguis al món, tot el que et proposis. Segurament llavors comparava tots els homes amb el meu pare; el veia sempre tan segur anant pel món, tan capaç i determinat. Per mi fer-se gran era això, saber anar pel món i prendre decisions a cada moment amb autonomia: entrar en un bar i demanar alguna cosa per beure, anar al banc a fer una gestió, manar feines a algú, discutir amb l’alcalde al mig del carrer sobre una qüestió qualsevol... Al seu costat em veia petit i somiava arribar a l’edat en què ets tu qui mana encàrrecs, qui decideix, qui pren la iniciativa. Havia comptat que l’any 2000 tindria trenta anys, i per tant ja seria un home d’aquests, capaç, complet. Però vaig arribar a l’any 2000 sense la seguretat d’haver assolit aquesta compleció. Potser esperava arribar-hi de sobte, un dia i una hora concrets, com si tot d’una m’hagués d’adonar que s’havia produït algun canvi substancial, que ja no era un nen ni un noi, que m’havia convertit en un home després d’haver pres una decisió sobre algun afer important, o arran d’haver-me barallat amb algú i haver sortit airós de la disputa. No va ser així, esclar. Vaig complir trenta anys sense adonar-me que em veia amb cor de fer moltes de les coses que volia fer, perquè les feia inconscientment. I jo no la volia, aquesta inconsciència. Volia saber del cert que ja era tot un adult, algú amb criteri, amb capacitat d’assumir riscos i responsabilitats. Si un dia anava amb cotxe a alguna banda i m’equivocava en una cruïlla, o si em tornaven el canvi malament en un bar i no deia res, em sentia terriblement petit, infantil, i aquests errors, aquestes febleses, eren per mi un senyal claríssim que encara no havia reexit a convertir-me en un home de debò, segur, respectat. Vaig acostumar-me a aquesta sensació. En alguna ocasió, veient els antics companys d’escola amb els seus fills, em semblava intuir que el pas definitiu per convertir-se en un home fet i acabat era ser pare. Per aquesta raó, tot i haver superat els quaranta, encara no puc sentir-me com ells, no he traspassat la barrera definitiva. El convenciment que això és així, però, se’n va en orris quan topo amb algú com en Bepo. Ell és solter, no té fills, i malgrat tot sembla un d’aquests homes perfectament adults, capaços. És corpulent, alt; aquesta grandària superior a la meva me’l fa veure més adult. Vesteix despreocupadament, té moviments enèrgics, parla poc però amb desimboltura. Si prefereix estar callat, no diu res; quan té ganes d’expressar una opinió, d’increpar algú o de deixar anar alguna sentència per insignificant que sigui, res no l’hi impedeix, cap escrúpol no li fa de fre. Sense que el conegui gaire, em sembla que el tinc ben calat. Cada any, quan fem l’excursió a Margalef per anar a comprar l’oli, el trobo invariablement assegut al cafè de la plaça, prenent una cervesa i esperant els vells que acudeixen per fer la partida de cartes de cada diumenge. Sol ser a finals de gener, i sempre duu un jersei gruixut de botons, d’aquells que porten els homes grans. Ara, després d’una salutació ràpida i una forta encaixada de mans, fa mitja volta i s’adreça amb posat de persona ocupada i responsable cap a la vinya per complir amb les seves obligacions i vetllar pel negoci de la família. Jo ofereixo una cadira a la Trini i vaig cap a la nevera mentre penso que sóc un jovenet amb fums d’adult duent a terme unes colònies solitàries d’estiu, sense obligacions, sense responsabilitats, dedicat tot el dia a omplir el temps lliure amb foteses que per un instant m’havien semblat tan importants.

—Què li ve de gust? Vol algun suc? O una ratafia? També n’he dut.

—Va, doncs, sisquere una miqueteta de ratafia, que fa temps que no en tasto.

—I tant, de seguida.

—Hi estàs bé, al mas? Te falte de re?

—No, Trini, no em falta de res.

—N’hi tens, de tovalloles?

—Tinc tovalloles i tinc de tot. Està molt bé, el mas. M’agrada com l’heu arreglat, de manera senzilla, sense carregar-lo.

—Això ha estat cosa de ma filla. A l’Helena sempre li ha agradat la decoració, hi té traça. Lo piset que té a Reus és menut poro l’ha dixat ben apariadet.

—Viu a Reus, doncs, l’Helena?

—Sí, se n’hi va haver d’anar pels estudis. Poro ve a veure’m molts caps de setmana i encabat a l’istiu també s’està uns quants dies al poble. No li agrade gàrie viatjar, preferix venir aquí mentre les seues amigues volten, que avui tothom ha d’agafar avions. Si no, semble que no faiguin vacances.

—Però en Bepo sí que viu amb vostè...

—Sí, lo Bepo no ha volgut marxar. I això que podie haver anat a treballar a la química de Tarragona. Quan se va morir el Ramon, al cel sia, va decidir quedà’s a Margalep. Jo li deie que no patís, que fes la seua. A més, en ’quella època l’Helena encara ere amb jo. Poro no hi va haver manera de convence’l. Deie que aquí tenie fenya amb lo tractor de son pare. Així és que no s’ha mogut mai del poble. A mi me sap greu, perqué aquí no coneixerà mai cap xiqueta. De vegades baixe a Móra o a Reus, poro no trobarà ningú que vulgui venir a viure en ’quet forat. En fi, que faigui el que vulgui. I ton pares, a què fan? Tan viatjadors com sempre?

—I tant! Estan bé. L’any passat el pare es va jubilar.

—Ja ho va dir quan va venir a buscar l’oli.