La batalla de l'Ebre i La caiguda de Barcelona

By Estanislao Torres

La batalla de l'Ebre i la caiguda de Barcelona, 1939, tal com es desprèn dels títols respectius, són dues obres relacionades amb la guerra civil. Van ser publicades el 1971 i el 1978, respectivament. De La batalla de l'Ebre se'n van fer quatre edicions (tres en català i una en castellà) que es van exhaurir ràpidament i si La caiguda de Barcelona, 1939, no va seguir el camí de l'anterior, va ser, evidentment, per motius aliens al seu contingut. Sigui com sigui, són dues obres (emblemàtiques, ens atrevim a dir) fa molts anys exhaurides, que creiem que calia tornar a posar a l'abast del públic lector. De la gent més gran, molta de la qual conserva ben viu, encara, el record d'aquells anys tràgics, i de la gent més jove que, malgrat el que pugui semblar, no té prou coneixement encara, de molts episodis cabdals (i la guerra civil n'és un) de la nostra història.

• Language: Català
• Publisher: Pagès Editors
• Release date: Oct 1, 2014
• ISBN: 9788499753799

Book preview

Sinopsi

La batalla de l'Ebre i La caiguda de Barcelona, 1939, tal com es desprèn dels títols respectius, són dues obres relacionades amb la guerra civil. Van ser publicades el 1971 i el 1978, respectivament. De La batalla de l'Ebre se'n van fer quatre edicions (tres en català i una en castellà) que es van exhaurir ràpidament i si La caiguda de Barcelona, 1939, no va seguir el camí de l'anterior, va ser, evidentment, per motius aliens al seu contingut. Sigui com sigui, són dues obres (emblemàtiques, ens atrevim a dir) fa molts anys exhaurides, que creiem que calia tornar a posar a l'abast del públic lector. De la gent més gran, molta de la qual conserva ben viu, encara, el record d'aquells anys tràgics, i de la gent més jove que, malgrat el que pugui semblar, no té prou coneixement encara, de molts episodis cabdals (i la guerra civil n'és un) de la nostra història.

Biografia

Estanislau Torres i Mestres (Barcelona, 1926) és un escriptor que ha publicat una trentena llarga d’obres, ja sigui cròniques, viatges, novel ·les, contes, així com reconstruccions de moments històrics. Entre altres obres d’Estanislau Torres cal esmentar La batalla de l’Ebre, Les tisores de la censura, Entre el Clot i el Guinardó o Cel de tardor.

Portadella

Estanislau Torres

La batalla de l’Ebre

i La caiguda de Barcelona, 1939

Crèdits

La batalla de l’Ebre fou publicada per editorial Nova Terra (Barcelona, 1971, 1972, 1975). La caiguda de Barcelona, 1939 fou publicada per Galba Edicions (Barcelona, 1978).

és una col·lecció de llibres digitals de Pagès editors

© del text: Estanislau Torres Mestres, 1999

© de l’edició impresa: Pagès editors, S L, 2011

© de l’edició digital: Pagès editors, S L, 2013

C/ Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida

[e-mail]

www.pageseditors.cat

Primera edició impresa: gener de 1999

DL: L 287-1999

Primera edició digital: setembre de 2014

ISBN: 978-84-9975-379-9

Conversió digital: Arts Gràfiques Bobalà, S L

www.bobala.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, ) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Uns mots previs

La primera edició de La batalla de l’Ebre va ser posada a la venda a la darreria de l’any 1971. La segona va sortir el març del 1972 i la tercera tres anys més tard, pels volts de Sant Jordi. També se’n va fer una edició en castellà, el març de 1974.

Va ser una obra, doncs, que va tenir una bona acceptació. I més, encara, si tenim en compte que la situació política d’aleshores feia que, entre molts d’altres condicionaments, el llibre català disposés de molt poques plataformes de llançament.

La caiguda de Barcelona no va tenir tanta sort. La primera i única edició va ser posada a l’abast del públic l’any 1978, quan ja s’havia produït l’anomenada transició. Però, a causa d’haver fet fallida, l’editorial que va publicar-la, no va tenir pas la difusió que hauria calgut i que em sembla que es mereixia.

Com que les circumstàncies polítiques havien experimentat un canvi notable, no va haver de passar el sedàs de la censura, La caiguda de Barcelona. Ben al contrari de La batalla de l’Ebre...

I, tanmateix, pel que fa a aquesta darrera obra, contra el que calia suposar (i contra el que temíem, tant els editors com jo mateix), les tisores dels censors no van ser tan voraces com de costum. Un fet sorprenent i inexplicable que molt sovint m’ha fet reflexionar.

La batalla de l’Ebre i La caiguda de Barcelona són dues obres a les quals, com és lògic, vaig dedicar moltes hores i que, per molts conceptes, em van produir força maldecaps, però que també em van proporcionar moltes satisfaccions.

I és que furgar per les biblioteques i hemeroteques, entrevistar-me amb un seguit de persones amb les quals sovint vaig lligar una sòlida amistat, visitar —i trepitjar— el terreny on van tenir lloc molts fets històrics va ser apassionant.

Una tasca, d’altra banda, que em va obligar a visitar comarques —la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, etc.— que era imperdonable que em fossin desconegudes, encara, i on posteriorment he retornat repetides vegades, tant per simple gaudi com perquè d’altres llibres meus ho han exigit.

Per diversos motius que ara no ve a tomb d’explicar, malgrat el tema i malgrat el fet que siguin, com tants d’altres de les seves característiques, obres d’obligada consulta, tant La batalla de l’Ebre com La caiguda de Barcelona, ja feia molts anys que, a les llibreries, almenys, eren introbables.

No cal dir com em satisfà, doncs, que hagin estat reeditades, ara. Omplen un buit que era totalment il·lògic que existís i contribuiran a mantenir vius uns esdeveniments que estem obligats a no oblidar. Quant al fet que siguin reeditats en un sol volum, crec que constitueix un encert, no pas un inconvenient. I és que encara que tractin de dos episodis històrics diferents, es complementen.

Al capdavall, els trenta-sis dies que van transcórrer, des del final de La batalla de l’Ebre fins a l’inici de l’ofensiva de Catalunya, van constituir un simple parèntesi. Un parèntesi que, com és lògic, van aprofitar les forces franquistes per reorganitzar-se i poder donar el cop de gràcia a l’exèrcit de la República, un exèrcit, aquest darrer, delmat, aïllat, sense recursos ni esperances de rebre’n, condemnat, doncs, ja d’antuvi, a un tràgic final.

La batalla de l’Ebre

I

L’any 1938, concretament el dia 9 de març, les tropes «nacionals» van iniciar una gran ofensiva contra les línies republicanes del front d’Aragó. Aquesta ofensiva es duia a terme poc després de resolta (a favor dels «nacionals») la batalla de Terol, però les conseqüències d’aquest nou moviment de tropes havien de ser, encara, molt més desfavorables per a la República... En efecte: poc després de començada l’ofensiva i en el terme de quinze dies, les tropes «nacionals» van sobrepassar Casp i Alcanyís; una setmana més tard conquerien una extensa franja de terreny que abastava des de les portes de Saragossa i Osca fins a Fraga, ja a les envistes de Lleida; el dia 5 d’abril ocupaven Gandesa i amenaçaven Tortosa; el 20 del mateix mes les línies «nacionals» incloïen Sort, Tremp, Balaguer i Lleida. Catalunya havia estat separada de la resta de territori republicà i a mitjan juliol estava seriosament amenaçat Sagunt i, indirectament, València...

L’empenta dels «nacionals» semblava incontenible i en realitat tot fa creure que si, en comptes de desviar-se cap a València, haguessin pressionat en direcció a Barcelona, les tropes republicanes difícilment haurien pogut presentar, almenys en bloc, cap resistència eficaç.

Però l’atac en direcció a Barcelona no es va produir i aquest canvi d’orientació, tan difícil de comprendre, almenys considerat superficial-ment, fins i tot va provocar certes crítiques a la zona «nacional» i una certa perplexitat en l’alt comandament republicà. El general Rojo, per exemple, autor de Alerta los pueblos i de España heroica, dues obres ben interessants, escriu: «...heus aquí, doncs, la nostra sorpresa quan, després de la ruptura de Vinaròs, vam veure que no es reprenia —per fortuna per a la República— la maniobra del Segre. Diem per fortuna —insisteix el general Rojo— perquè llavors, amb menys esforç i amb menys temps, hauria obtingut el maig de 1938 el triomf del febrer de 1939...». Rojo adverteix abans, però, que no entra en el seu càlcul realitzar una crítica de l’actuació de l’adversari. Per això escriu: Per fer el que va fer (l’alt comandament nacional", vol dir) devia tenir intencions que ignorem i que no ve a tomb d’esbrinar».

Potser cal recordar, tanmateix, que el comandament «nacional» es va caracteritzar sempre per la seva cautela. És possible, doncs, que el canvi de direcció de l’avanç fos degut als problemes de tota mena (econòmics, polítics, socials, etc.) que oferia llavors l’ocupació de Catalunya, problemes que no s’havien presentat a Aragó per raons que no cal ni especificar i que, si bé es podien presentar a València, podien ser resolts amb molta més facilitat. En poques paraules: possiblement Catalunya havia de ser ocupada (com va ser-ho l’hivern següent) amb rapidesa però amb un mínim de risc, mentre que València podia ser (i amb València tota la restant zona republicana) «digerida» de forma progressiva...

Però aquest respir donat a Catalunya (o a la part republicana de Catalunya) va representar per als «nacionals» una amenaça constant per l’esquena, amenaça que es va materialitzar a mitjan juliol, exactament el dia 25, Sant Jaume, quan els republicans van travessar l’Ebre i començava l’acció bèl·lica més sagnant de tota la nostra guerra.

Ja el mes de maig, les tropes republicanes van atacar els caps de pont «nacionals» de la Baronia, Balaguer i Seròs. Rojo diu que va constituir una prova que va demostrar la fortalesa defensiva dels «nacionals» i la bona qualitat de les seves tropes que contrastava amb la de les tropes republicanes, però és innegable que, tal com explica Julián Henríquez Caubín, cap d’Estat Major, en el seu documentat llibre La batalla del Ebro, que ja llavors, recent encara la desfeta d’Aragó, l’exèrcit republicà cuitava a reorganitzar-se. «Quan encara no s’havia assecat la sang dels caiguts a Lleida —escriu Henríquez Caubín— ja s’estableixen sobre la terra humida les Escoles de Caporals pels Batallons. El mateix dia, les brigades seleccionen els millors caporals i els internen a les escoles de sergents a cinc-cents metres de la línia de foc. I les divisions obren una mica més endarrera escoles d’oficials on ingressen els millors sergents.» I més enllà afegeix: «Insensiblement, però, en terminis d’hores, l’organització militar de Catalunya va desenvolupant-se. Reneix el XVIII Cos d’Exèrcit, reapareix el XII Cos d’Exèrcit, neix l’XI Cos d’Exèrcit. L’organització continua creixent. Un dia es crea l’Exèrcit de l’Ebre simultàniament amb l’Exèrcit de l’Est. El primer cobreix el front des del nord de Lleida fins el mar, seguint els cursos dels rius Segre i Ebre. El segon defensa la línia des del nord de Lleida fins a la frontera».

Si llegim els volums de Luis M. Mezquida, relacionats amb La batalla de l’Ebre (Asedio y defensa de Gandesa i Asedio y defensa de Villalba de los Arcos) veurem també com a primers de maig, gairebé simultàniament amb l’ofensiva de la Baronia, Balaguer i Seròs, s’iniciava a la Mola de Sant Pau de la Figuera la construcció d’un observatori relacionat directament amb la futura campanya de l’Ebre. Des del punt esmentat «es domina —explica Mezquida— la gran panoràmica que forma la fondalada de l’Ebre, serres de Cavalls, Pàndols i Picosa, escenari de futurs combats. Aquest detall, a cop d’ull insignificant —continua explicant Mezquida— ens demostra que l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Ebre projectava la batalla molt abans —dos mesos i mig— que aquells plans adquirissin estat oficial i que es duguessin a terme».

I diu, Rojo: «La difícil maniobra en què ens havíem aventurat va tenir una preparació minuciosa. Es va planejar a primers de juny, quan teníem l’esperança de rebre recursos. Tenia l’objecte ambiciós d’arribar a Gandesa, a Batea, a Vall-de-roures... buscant una sortida ofensiva a l’Exèrcit de Catalunya cap al sud, i lligar les seves operacions amb les de l’Exèrcit de Llevant...»

(«...Jo pertanyia a la lleva del trenta-nou —diu J. T., empleat administratiu, resident a Barcelona—. La més jove de les que es van incorporar va ser la del quaranta-dos que ho va fer, em sembla, el primer trimestre, però que no va entrar en foc. La que va entrar en foc va ser la del quaranta-u, que va actuar al Segre. Va ser un cas trist, el d’aquesta lleva... Jo el vaig viure. Jo vaig estar en un campament d’instrucció premilitar —el número 4— que estava situat a Castelldefels i que després, a conseqüència d’un bombardeig, van traslladar a Begues... Jo vaig estar precisament a la torre on va morir Angel Pestaña, el sindicalista... Entrant a Begues, a mà dreta, hi ha aquesta torre de la qual en diuen, encara, la torre d’en Pestaña i on ell va morir d’un càncer. Allà hi havia el comissariat i jo feia de secretari del comissari de Brigada. Per allà va passar la lleva del trenta-nou. Feien instrucció, tàctica, llançament de bombes, etc. Després juraven bandera i s’incorporaven. La meva lleva, instruïda en aquest campament, va ser (me’n recordo bé: dos companys meus i jo vam fer les relacions) destinada a la Líster, al Campesino i a la Cipriano Mera. Després va passar la lleva del quaranta i més tard va venir la del quaranta-u. La lleva del quaranta-u només hi va estar quatre dies... Eren criatures, eren nois que només tenien disset o divuit anys. Encara recordo que el comissari (es deia Artal, aquest comissari, i era una bellíssima persona) un home molt culte, dels comissaris cultes que he conegut, perquè molts comissaris eren polítics, no homes formats culturalment, homes que potser li haurien parlat de Lenin, de Trotski o de Bakunin però que, en canvi, no li haurien sabut dir res de la literatura del Segle d’Or espanyol, per exemple... Doncs, sí, com li deia, vam tenir aquells xicots com aquell qui diu quatre dies i recordo que el comissari deia: El que fan amb aquests nois és un crim: d’aquí van al Segre i d’aquí a pocs dies es produirà l’ofensiva i ells no estan preparats. Són carn de canó, no saben ni disparar... I, efectivament, jo he conegut gent que va estar al Segre i m’han explicat que d’aquests xicots no sabien què fer-ne... Feien pena perquè sabien que anaven cap a la mort... Va ser un crim, allò... Nosaltres no, nosaltres estàvem més formats. En la contraofensiva de Terol va prendre-hi part la meva lleva, la lleva del trenta-nou... Però jo... Bé, jo vaig ser un cas una mica estrany. Jo no em vaig incorporar perquè el comissari va dir-me: Mira, fes el que vulguis, al·lega el que puguis i, si pots anar trampejant la situació, et quedaràs. Però jo li deia que no calia, que no podia al·legar res, que em sabia greu... Fins que vaig accedir a anar passant el temps, però, al capdavall, em va denunciar un tinent del mateix camp i em vaig haver d’incorporar. Vaig haver de presentar-me en aquella caserna que hi havia... Recorda, al Poble Nou? Com en deien, d’aquella caserna... Em sembla que en deien Espartacos... Era una caserna de mala mort, una cosa horrible...! Havia estat tancada, abandonada, i la van habilitar per posar-hi gent. Després ens van portar a aquella altra que hi havia al parc (la Carles Marx em sembla que en deien) i allà em van atrapar (tot i que jo intentava escapolir-me) i em van fer incorporar a la 43 Divisió, aquella tan famosa que va quedar copada a l’Alt Aragó, l’any 1938, a conseqüència de l’ofensiva nacional, i que va haver de tornar per França... Per cert que aquella divisió va rebre un nom molt curiós, en deien l’Heroica... Després ja li explicaré el motiu pel qual rebia aquest nom... Bé, des d’allà van formar una expedició i em van destinar a aquesta Divisió que s’estava organitzant a Girona. Girona, Salt, Sarrià de Ter... Llavors, sí, l’ofensiva d’Aragó ja s’havia produït. El que va passar és que jo havia quedat retingut allà, a Begues, gràcies a la bondat d’aquell home, d’aquell comissari que sempre va mirar de protegir-me. Perquè ell va fer tot el que va poder. Quan va arribar aquella denúncia, em va dir: Mira, noi, jo ara ja no et puc emparar: has d’anar-hi. I a casa em van dir: Et vols amagar? No, no tinc valor —vaig respondre jo— Prefereixo donar la cara. O sigui que, tal com li he explicat, em vaig incorporar i vaig estar un quant temps a Salt. I d’aquest darrer lloc, una nit, vam sortir en direcció a Tarragona. Vam anar (me’n recordaré sempre) a Marçà-Falset. D’aquest punt en recordo un detall curiós. Abans d’arribar a Marçà-Falset hi ha un túnel molt llarg, i en aquest túnel, precisament, van encreuar-nos amb un tren-hospital. I, com que entràvem en agulles, vam poder veure el quiròfan, on estaven intervenint, i un gran nombre de ferits, ferits de l’Ebre, perquè llavors ja havia tingut lloc, l’ofensiva... És clar, en veure allò, imagini’s la gent quina impressió se’n va emportar...! I bé, tornem a Marçà-Falset. La 43 Divisió era una divisió de reserva (això ho trobarà, potser, en el llibre de Thomas) però la batalla va ser tan dura, tan forta, que de les dues divisions que hi havia de reserva, al cap de pocs dies (l’ofensiva va començar a les zero hores del dia vint-i-cinc) una, concretament el dia 5 d’agost, era enviada a la serra de Pàndols on va rellevar els Internacionals, que allà van rebre de valent. Doncs bé, en aquesta divisió que van enviar a rellevar els Internacionals, hi anava jo. Vam travessar per Móra d’Ebre, per unes passeres i, de nit, vam arribar a la serra de Pàndols on vam rellevar les brigades XI, XIII i XV... Per cert que recordo que al matí vam trobar tres negres (perquè amb els Internacionals hi havia gent de tot arreu) que s’havien perdut. Ens van preguntar on eren aquelles brigades i jo (amb l’anglès em defenso bastant bé) els vaig indicar la carretera del Pinell de Brai i vaig dir-los que podien anar fins a Móra on segurament les trobarien. Nosaltres vam entrar en línia. No vam entrar en combat, vam entrar en línia. Cal recordar que els Internacionals difícilment feien cobertura de línia. Generalment feien de brigades de xoc. O sigui que atacaven, després es retiraven, venien les altres brigades i aquestes eren les que cobrien línia. Llavors construïen trinxeres, feien els parapets, els nius de metralladores... Hi havia feina, és clar. Perquè a l’Ebre de trinxeres gairebé no se’n podien fer. Tot era roca i s’havien d’usar molt els sacs terrers. En definitiva, que allà hi vam estar vint-i-vuit dies que és el que s’hi solia estar. Vint-i-cinc, trenta... I que els teníem a prop, eh! Potser a trenta o quaranta metres... Allà el servei que es feia, era el d’escolta. O sigui que de nit sorties per les filferrades (el que dirigia l’escolta —sempre anaven dos— ja sabia per on havia de passar) i havies de situar-te entre dues línies. Passaven casos molt curiosos, en aquell servei... Fumar, per exemple, era un vici mortal. L’home que no podia deixar de fumar era un cadàver efectiu. Els altres veien la llumeta i hi engegaven la bala. Per això jo, quan havia d’anar d’escolta, no volia anar mai amb un home fumador, perquè sabia el perill que passava. Bé, vostè s’estirava a terra i s’estava així quatre o cinc hores, fins que el venien a rellevar. Els esglais que proporcionava, aquesta feina! Perquè els altres feien el mateix... i si hi topaves i disparaves s’armava un batibull que gairebé sempre costava la vida a tots quatre. Perquè, automàticament, en sentir els trets, tothom es posava a tirar a cegues. Bombes de mà, me-tralladores... O sigui que, si no et mataven de seguida, el que havies de fer era amuntegar totes les pedres que podies i fer-te un parapet improvisat... Finalment al matí, quan es feia de dia, venien a rellevar-te. Retiraven l’escolta, tapaven aquell forat... i fins a la nit següent. De vegades a les nits hi havia algun cop de mà, però aquests cops de mà no anaven precisament contra la teva posició... Moltes vegades la cosa començava lluny. Començava, potser, un quilòmetre o dos més enllà. I no era un cop de mà... Simplement, un tret. S’havia mogut una pedra i l’escolta havia disparat... I s’armava un terrabastall! I la cosa anava corrent... Si tenies la desgràcia d’estar fent d’escolta, el primer que feies era intentar de protegir-te, i, si estaves en posició, el que feies era disparar, també. Després, quan tot havia passat, senties: "¿Qué, rojillos, lo habéis pasado bien, lo habéis pasado mal...? I tu contestaves i etc., etc. Ara, fer d’escolta també tenia les seves compensacions perquè, tant a l’una banda com a l’altra, feien sempre molta propaganda. A la banda nacional" en feien —em sembla— els sacerdots, gent molt preparada. A la nostra també n’hi havia, de gent preparada, sobretot comissaris de graduació... De vegades havia escoltat converses ben interessants. Sobre la participació dels italians a la guerra espanyola i també dels alemanys (que això ja era un fet incontestable) i dels russos, i dels txecoslovacs... Llavors hi havia controvèrsies sobre la legalitat d’aquestes intervencions i s’estenien, fins i tot, sobre qüestions jurídiques... Una cosa molt curiosa, també: ens obsequiaven amb música. Jo allà havia sentit coses ben agradables... Havia sentit, per exemple, Faust; havia sentit fragments d’alguna simfonia de Beethoven... En fi, coses interessantíssimes; i m’estranyava perquè el que se n’encarregava devia entendre-hi, si no ens hauria donat sempre balls i coses d’aquestes... Jo, a la serra de Pàndols, vaig estar a la cota on hi ha l’ermita de Santa Magdalena. En aquella ermita (on ara crec que fins i tot hi arriben els automòbils), hi he anat, després de la guerra, dues vegades. Abans de reconstruir-la i un cop reconstruïda. Abans, per a anar-hi, només hi havia dos camins: l’un, des de Gandesa, i l’altre, des del Pinell. Allà, a Santa Magdalena, el sant ens feia de parapet. Jo recordo d’aquell sant, que duia un vestit de color violeta, la faixa groga... I les bigues de l’ermita (eren de melis), les cremàvem per escalfar-nos... ¿Recorda la font, la font que hi ha allà a prop, una font d’aigua molt lleugera? Doncs allà havien matat moltíssima gent. A Pàndols el menjar ens el donaven fred. Al matí ens pujaven cafè amb llet i, al vespre, quan podien i com podien, llenties o el que hi havia... Però un dia per l’aviació, un dia per l’artilleria, i un altre pels morters, molt sovint no arribaven. El dinar molt sovint consistia en un xusco i bacallà sec. Bacallà fregit que no havia estat ni remullat, perquè allà estàvem molt malament d’aigua. No cal dir que la gent tenia una set que es moria i, tan bon punt es feia de nit, anàvem a buscar aigua. S’hi anava per sorteig. El qui li tocava, agafava un sac, l’omplia de cantimplores i, apa... Els nacionals aquella zona ja la coneixien i la batien amb morters. O sigui que així que es feia fosc, ja començaven. I sempre se la carregava algú. Els qui teníem una certa veterania hi anàvem més tard. Jo, per exemple, hi anava a les tres del matí, una hora que solia ser tranquil·la. Allà, sí, hi va haver molts morts. Els morters eren terribles. ¿Ha observat que més amunt de Santa Magdalena hi ha com una mena de refugi, una caseta contra incendis? Doncs en aquest punt ells van instal·lar una companyia de morters del vuitanta-u. Els nacionals tenien les posicions més elevades i nosaltres, és clar, ocupàvem les més baixes. O sigui que ens tocava el rebre sempre. I disparaven amb una precisió matemàtica. Una nit, mentre estàvem dintre la xavola, van començar a actuar. Es va donar el cas que havíem trobat, en una trinxera, una caixa de bombes Laffite, 14 bombes que a l’exèrcit republicà no feia servir ningú. I, dels nacionals, els únics que les feien servir eren els legionaris. Duien una cinta, una cinta que es desentortolligava, quatre metres de cinta... Però eren tan poc pràctiques que ningú no les volia. Doncs bé, van quedar allà, abandonades... El cas és que un morter les va encertar i l’explosió va desfer quatre o cinc metres de trinxera, que després vam haver de reconstruir a corre-cuita. Sí, disparaven amb precisió, amb molta precisió. Vostè ja sap que els projectils d’artilleria i els de morter són totalment diferents. El morter troba tots els racons; l’artilleria, si trobes un bon angle mort i et pots amagar, ja pot anar tirant... L’aviació mateix és més escandalosa que efectiva. Els morters no. Tu mateix et dius: Aquí no em tocaran, però allà te la claven. Els morters van fer una quantitat de baixes enorme. Jo arribo a creure que va ser l’arma que més baixes va ocasionar. Jo, a Pàndols, vaig estar-hi fins al dia... fins al dia de Tots Sants. A partir de Tots Sants vam estar, descansant, prop del Pinell de Brai. Al Pinell de Brai, ens hi arribàvem a buscar menjar. Perquè allà la gent va patir no gana, fam va patir... La gent va anar trampejant amb el raïm de les vinyes, figues, ametlles... Però quan va arribar l’octubre, això es va acabar. Els únics que menjaven bé eren els Internacionals, en Líster i el Campesino, però les altres divisions la van passar molt magra... Un d’aquells dies vaig anar al Pinell, amb un amic meu, per veure si trobàvem alguna cosa. No vam trobar res. I cap allà a les deu (me’n recordaré tota la vida) va començar el bombardeig sobre la serra de Cavalls. De fet, va començar un bombardeig de sempre, un de tants... però més tard es va intensificar. I va venir l’aviació, molta aviació... Cavalls, a les onze ja no es veia. Van trencar el front, per Cavalls, i van atacar, també, Pàndols. Però a Pàndols (va ser una bandera de la legió) van atacar per entretenir forces. Sí, tal com li he dit, la serra de Cavalls ni es veia. Allò era horrible, calia veure-ho per a fer-se’n ben bé càrrec. Jo, aquell dia, em vaig acomiadar de la família: No tornaré a casa —em vaig dir—, aquí em mataran. Bé, va venir un enllaç i ens va dir que hi anéssim, que ens havien pres la posició. Precisament un dels motius que va fer que a l’Ebre hi hagués tantes baixes és que el lema era: Posició perduda, posició reconquistada. I com que no hi havia temps de construir fortificacions, els contraatacs produïen una quantitat de baixes enorme. Perquè la diferència en la manera d’atacar entre uns i altres era notable... Ells atacaven sempre amb una preparació considerable d’artilleria i, si podien, hi feien intervenir l’aviació. Atacaven, els rebutjàvem, reculaven: dos-cents, tres-cents metres... Tornaven a bombardejar i endavant altre cop. Nosaltres emplaçàvem les màquines i escabetxàvem els que podíem. Ells es retiraven immediatament, no volien perdre homes. Bombardeig intens altra vegada... Fins que arribava un moment que no quedava ningú i ens havíem de retirar. Però aquell dia, a Pàndols no va ser així. Hi va haver una preparació molt ràpida (m’ho van explicar després) i se’ls van trobar al damunt sense adonar-se’n. Llavors van ordenar: Hem de contraatacar immediatament per recuperar aquesta posició. De fet, quan vam anar del Pinell de Brai a l’indret on hi havia concentrada la companyia, l’aviació ja ens va bombardejar. Ens van caure a damunt tres o quatre bombes i una d’aquestes bombes (va ser un cas ben curiós) va quedar clavada a terra, sense explotar, a l’entrada d’una xavola. Però allà ja vam perdre dos o tres soldats. Immediatament, vam agafar les motxilles, vam agafar-ho tot, i cap a la serra de Pàndols. Però tot allò ja estava dominat. Sempre, tots els moviments de tropes republicanes es feien de nit, de dia era impossible. Aquell dia, entre l’artilleria, entre les màquines, entre els morters... ja ens van matar, pel camí, dos o tres oficials i van ferir el comissari. Pujàvem per una torrentera, perquè els camins eren intransitables. Per tota la torrentera hi havia un rastre de sang. Molts baixaven estintolant-se amb el fusell, d’altres arrossegant-se... Un cop dalt, el capità va organitzar el contra-atac. Es va quedar darrera, amb la màquina emplaçada i, vinga, vam atacar i... jo ja no vaig arribar-hi. Va caure un projectil de morter i, dels cinc que érem, en va matar tres i en va ferir dos, un dels quals era jo. No vaig rebre ferides greus (tot i que vaig haver d’estar cinc mesos hospitalitzat) però això va ser motiu perquè m’evacuessin. Recordo un detall (perquè en aquests moments els detalls queden) ben significatiu. Els dos sanitaris que em van evacuar em van dir: Sortós de tu que te’n vas viu, nosaltres demà no sabem pas si hi serem. Després, ja a l’hospital, em van explicar que es va arribar a les posicions i que allò era una barreja de nacionals i de republicans i que va ser una desfeta... Molts van ser fets presoners i aquest que em va donar aquests detalls, també va ser ferit. Em va dir, aquest: Allò si no ho veus, no ho creus. Allò era un camp de mort, els homes eren a tocar... Com a cosa interessant puc aclarir que la 43 Divisió va rebre, els dies de l’ofensiva d’Aragó, el nom d’Heroica. El cap d’aquesta divisió es deia Beltran. Era un tinent coronel. Fixi’s que les divisions republi-canes gairebé sempre les comandava un coronel, gairebé mai un general. En Líster, el Campesino, no eren generals. Aquell, en Beltran, volia ser coronel fos com fos, encara que hagués d’exterminar la divisió, això li era igual. Quan va tornar del Pirineu i li van preguntar on volia anar, va respondre (era aragonès —encara sembla que el veig— molt simpaticot, amb unes dents d’or aquí davant) que el posessin al lloc (ja li he dit que volia ser coronel) "donde hubiese más tomate. I l’hi van portar, el van portar a l’Ebre. Si no recordo malament, nosaltres cobríem línia entre en Líster i el Campesino. O sigui que jo estava en el lloc de les tropes de xoc. Però a l’Ebre va arribar un moment que, per falta de gent, ja no es distingia entre les tropes de xoc i les que cobrien línia. Allà, quan et prenien una posició, havies de contraatacar perquè l’ordre era aquesta, i pobre del qui no la complia. Allò que diuen que hi havia ordre de matar si es reculava puc assegurar-li que és veritat. Jo, una vegada, vaig veure les màquines emplaçades (llavors jo arribava a l’Ebre) i vaig preguntar a un veterà: Carai, aquestes màquines, ¿que són per a l’aviació? No, no —em va respondre aquell veterà—, això és per al qui marxi. En Líster té la teoria següent: jo no he donat ordre d’abandonar la posició. Abans d’abandonar, morir. Qui baixa, doncs, és un soldat feixista o és un emboscat. També, quan vam arribar allà, ens van passar una circular on se’ns advertia que aquell qui es passés, seria reemplaçat pel seu pare, pel seu germà... Allò era severíssim. En Líster era un home que no tenia pietat de ningú. Duríssim, era... De fet ja en sap l’origen, suposo... La seva divisió es va formar a Madrid, era la que després va passar a ser, em sembla, l’onzena. A l’Ebre va ser el cap del V Cos d’Exèrcit, però, en realitat, tot el pla militar el preparava l’Estat Major. L’ofensiva de l’Ebre a mi em van dir que l’havia planejada l’Estat Major txec. També m’havien dit que l’havia planejada el general Rojo... Aquest, per cert, era un bon militar, un militar de professió... En Líster era un home que, com tots els de les divisions comunistes, exigia una gran disciplina. Tenien bon armament, anaven ben menjats, ben vestits... Tot s’ho portaven ells. Ara quan hi havia llenya, també hi anaven. Doncs sí, el tinent coronel Beltran volia aconseguir els galons de coronel. Per això va demanar el lloc més difícil i l’hi van donar. La seva divisió, la van exterminar entre Cavalls i Pàndols. En realitat, l’exèrcit de l’Ebre va quedar destrossat. Es va perdre gairebé tot l’armament. Totes les màquines (perquè a l’Ebre l’armament bo que hi havia eren les màquines: metralladores i fusells metralladors) i gairebé tota l’artilleria. Però, d’artilleria, en teníem poca. Fins i tot les bateries —que vostè ja sap que són de quatre canons, eren de tres—. Moltes vegades els projectils queien sobre les nostres mateixes línies. El tir era curt per culpa del desgast. Els morters no els coneixíem. No podíem tornar cop per cop: sempre ens tocava el rebre. Quan atacàvem, sempre ho fèiem al descobert. Una preparació d’artilleria molt lleugera... i a assaltar. L’aviació, nul·la... Un detall de l’aviació: venia la xivata (li parlo en l’argot de les trinxeres) i patrullava. Una hora, dues... Se n’anava i ja venia aviació de bombardeig. Ja havien revelat la pel·lícula, ja havien tret les fotografies... Ens enviaven, sis, dotze, quinze avions de bombardeig i, tranquil·lament, actuaven i, sempre, com aquell qui res, acompanyats de vint o vint-i-cinc caces... Allà no es podia moure ningú. Per això tots els moviments els fèiem de nit. De dia, o l’aviació, o els morters, o l’artilleria, no deixaven actuar. Tot es feia de nit: subministrament, moviment de tropes... A l’Ebre va ser on vaig veure els primers Messerschmitt. Perquè allà els alemanys van provar molt de material. Això és del domini públic. Jo recordo que de vegades contemplàvem els combats (els pocs que hi havia) i dèiem: Mira, un Messerschmitt! Tenien una silueta més llarga, només duien una ala... Eren avions nous que van provar allà i que, efectivament, van donar un gran resultat. Els avions de caça repu-blicans —els Rates, els Xatos— eren de plànyer... Era el que pensava dels artillers... Quan érem a la serra de Pàndols, reflexionava: Pobrets, val més que resem per ells... Disparaven, per exemple, i fugien. Els nacionals buscaven el foc de contrabateria i de seguida els localitzaven. I si aquí tiràvem amb peces del set i mig, ells, no ho sé; jo crec que disparaven amb peces muntades sobre rodes de ferrocarril... Jo havia vist projectils del 205... ¿Què podien fer, doncs, els del set i mig i els del deu i mig? Recordo que prop del Pinell de Brai hi havia una muntanyeta darrere de la qual havien emplaçat una bateria. I un dia els van localitzar. Va ser terrible... Potser els van fer vint o trenta morts. Els artillers, com a precaució, quan emplaçaven les bateries, construïen trinxeres per a poder-s’hi amagar en cas d’haver-hi foc de contrabateria. Si haguéssim pogut dit: Vosaltres teniu peces modernes i nosaltres també: ja veurem què passa! Però sempre teníem les de perdre. Tothom, l’artilleria, la infanteria, l’aviació... sempre era la lluita de l’home contra la màquina. Sí, allò va ser una batalla de desgast. En Franco va tenir una bona visió. Era un bon militar, és innegable. Precisament, quan ell va fer anar tropes cap a l’Ebre per jugar-se la carta definitiva, la majoria dels seus militars de graduació no hi estaven d’acord. Ell es va imposar, és clar. Va dir: En aquesta bossa es resoldrà l’última batalla. I així va ser. Va ser l’home contra la màquina. L’home contra la màquina perquè no ens hi podíem tornar. Perquè si haguéssim estat tants a tants, aquella batalla... Tinc un amic (va estar en una brigada internacional) que em va explicar: És que nosaltres vam arribar a Gandesa gairebé passejant, eh! Pensa que si arribem a tenir motoritzada i aviació, arribem fins a Casp..." Va ser una sorpresa tan gran... No s’ho esperaven, no. I si arribem a Casp, ja hauríem vist si reculàvem... Però de seguida va venir una gran massa d’aviació; de seguida va venir una bandera de la legió; la bandera de Navarra, ben armada; va venir l’artilleria... i ens van parar a Gandesa. A La batalla de l’Ebre (i això també ho diu Thomas) va haver-hi cent mil baixes. Setanta mil republicans i trenta mil nacionals. Els repu-blicans van tenir deu dies d’ofensiva, quinze... i van parar. Els nacionals, en canvi, es pot dir que van estar sempre a l’ofensiva. En realitat va ser, més que res, una correcció de front. Però a ells també els va costar molta sang, és clar... Perquè nosaltres ens defensàvem com a feres. Potser perquè teníem ordres de fer-ho i sabíem que si no ho fèiem ens costava la pell... Ells van tenir trenta mil baixes i nosaltres, parapetats, setanta mil. Com s’explica, això? Ells deien: Avui hem d’ocupar aquella muntanya. I, vinga, vinga, artilleria, bateries... Foc de cortina i, pam, pam, pam... Dues, tres hores, fins que paraven. Llavors sortien i... Nosaltres, com que ja sabíem el truc, tiràvem endarrere, emplaçàvem les màquines i, entre les màquines i les bombes de mà, no en deixàvem cap, si podíem... Però ells no es feien forts. Reculaven, es parapetaven i tornem-hi amb l’artilleria. I si el terreny acompanyava, venia l’aviació. Però això era molt difícil perquè les trinxeres eren molt a la vora i ells també se la podien carregar. Però l’artilleria i els morters (que podien precisar), aquests sí, actuaven... Insistien dues o tres vegades... Allà les nostres companyies tenien seixanta o setanta homes, i una companyia normal n’havia de tenir cent-cinquanta... Però és que no hi havia prou gent. Aquelles companyies, quan només hi quedaven deu homes, ja no podien aguantar... S’havien de retirar i llavors els altres ocupaven la posició. O sigui que, de mica en mica, es van anar fent amos de les posicions més altes. Ho dominaven tot. Una vegada van arribar a col·locar un projectil de morter dintre una cova. I precisament en el moment en què repartien el ranxo. Van matar sis o set soldats i en van ferir no sé quants. Sembla estrany que un projectil de morter anés a parar allà. Potser també van tenir sort, és clar... Per això s’explica l’enorme desproporció entre les baixes nacionals i les republicanes. Si nosaltres haguéssim tingut tanta artilleria com ells, tants morters, tanta aviació... potser ells també haurien tingut setanta mil baixes. I això, si bé potser no hauria pogut canviar el signe de la guerra, com diu vostè, sí que potser hauria pogut portar a una pau negociada. Perquè ells també n’estaven cansats, de la guerra... Sigui com sigui, com a conseqüència d’haver perdut La batalla de l’Ebre, l’exèrcit republicà es va trobar sense armament. Llavors els nacionals, quan es van adonar d’aquest fet (en gran part per culpa del Comitè de No Intervenció que tant va perjudicar la República i tant va beneficiar els nacionals), van cuitar a organitzar l’altra ofensiva i per Nadal eren ells els qui passaven l’Ebre... El novembre, el 16 de novembre, em sembla que era, s’acabava l’ofensiva de l’Ebre i al cap d’un mes ells començaven l’ofensiva de Catalunya. I llavors la República ja no tenia elements de defensa, llavors només es va poder córrer... Perquè els francesos que no podem, que el Comitè de No Intervenció, que... Si haguessin enviat armament, la gent s’hauria defensat. Hi ha una paraula, que ara ve a tomb, molt important, que llavors jo no vaig entendre mai i que em feia reflexionar. Perquè jo pensava: ¿Si no tenim res, si no tenim armament... per què hem de morir sense poder tornar cop per cop? Però, de gran, la paraula resistir l’he compresa perfectament. Llegint llibres, documentant-me... En Negrín era un home molt intel·ligent i volia empalmar la guerra mundial amb la nostra guerra. ¿S’imagina, per un moment, que la guerra espanyola hagués continuat? ¿Hauria continuat tancada la frontera francesa, llavors? ¿Hauria continuat actuant el Comitè de No Intervenció? ¿Què hauria passat? Si aquests sis mesos (la guerra nostra va acabar el dia 1 d’abril i la mundial va començar el setembre) s’hagués pogut resistir, si s’hagués pogut defensar la línia del Segre i de l’Ebre, amb bon material, la cosa hauria canviat. Vostè diu que llavors la guerra mundial potser no hauria esclatat; que aquesta guerra —la nostra— potser condicionava el començament de l’altra... Thomas no ho entén així. Jo no ho crec, tampoc... Crec que Alemanya i Itàlia, en veure la feblesa de les democràcies, s’havien envalentit tant que no haurien pas vacil·lat. I aquí, en cas de complicacions mundials, hauria canviat tot, era inevitable... Per això comprenc ara aquell eslògan de Negrín que feia: Resistir es vencer. Quant a allò de què hem parlat anteriorment sobre l’intent d’una pau negociada... Això ja es va intentar a l’ofensiva del març del trenta-vuit, l’ofensiva d’Aragó famosa... Aleshores Indalecio Prieto (que era un dels homes més intel·ligents que tenia la República, un home que va tenir una visió de la guerra molt clara) va dir: Vejam si podem arribar a una entesa, parlem-ne... Però va venir en Negrín, el Partit Comunista... Sí, és clar, l’entesa era difícil. S’havien de posar d’acord unes posicions tan divergents... Potser sí que si s’hagués arribat a una entesa, al cap de quatre o cinc anys hauríem tornat a ser-hi... Una de les coses que també va perjudicar l’exèrcit republicà va ser la falta de comandaments intermedis. Jo crec que faltava, en general, des d’alferes fins a coronel. No hi havia gent preparada i els que anaven a les escoles de guerra hi anaven perquè tenien carnet del partit comunista des de feia trenta anys o perquè van ser uns màrtirs en una altra època... Però no van preguntar: Vostè té el batxillerat? Doncs, sí, vagi a l’escola de guerra... No, hi va anar molta gent que no tenia cap mena de preparació. Miri, prop de casa hi havia un senyor que era del ram de l’aigua —un peó— i va arribar a capità. I amb prou feines sabia llegir i escriure... ¿Com podia aquest home interpretar una ordre d’atac o contraatac, si la tècnica militar que ell havia après li van ensenyar en el curs de tres mesos? És una de les coses que no ha comprès ningú. ¿Per què la República va perdre la guerra, si ho tenia tot? Tenia la flota, tenia gran part d’Espanya... ¿Com va poder arribar a perdre la guerra? Només hi ha una explicació: desorganització. ¿Que considera bàsica, malgrat tot, l’ajuda italiana i alemanya? Home, sí, d’acord... I també que ells eren militars de professió. Ells es trobaven en el seu ambient. Cadascú té la seva feina i la feina dels militars és fer la guerra... Ara, que un senyor que era un simple oficinista el posessin a fer de militar... En canvi, molta oficialitat dels nacionals havia fet la campanya d’Àfrica i aquests, sí, tenien experiència... Eren inferiors en nombre, al principi, però valia més un legionari que deu soldats d’aquí. És com els de la CNT-FAI... A les ciutats van ser uns herois, però al front van ser covards. Les divisions d’aquest tipus van fer el ridícul sempre. No van ser unes Brigades Internacionals... Ells, sí, eren militars de professió i, a més a més, tenien ajuda directa... Ajuda militar en material i en homes, perquè així com els alemanys van enviar tècnics —aviadors, artillers, transmissions...— els italians van enviar cossos d’exèrcit... que, per cert, van fer bastant el ridícul... Potser perquè venien per força, no ho sé... Aquí, a la banda republicana, els Internacionals eren gent molt idealista... Hi havia, també, és clar, l’aventurer vulgar... però, ja dic, en general, era gent idealista. I molts, gent preparada... A fora, per a captar Internacionals, van fer molta propaganda. La República, sí, la propaganda la va organitzar bé. Jo recordo que el comissari de la nostra companyia era fill d’espanyols, però nascut a França. Recordo que, en moments dolents, com un dia que va ploure a bots i barrals i havíem de córrer per les trinxeres amb aigua fins al genoll, un dels nostres companys deia: I pensar que aquest home ha vingut de França, on estava tan bé, per venir aquí a entomar tot això...! I és que aquell home a França tenia un negociet —una sabateria— i es guanyava bé la vida... Eren gent —els Internacionals— que no es posaven amb ningú. Molt disciplinats, molt ben vestits, ben equipats, ben armats, que menjaven molt bé... Ara, quan hi havia combat, anaven davant, eh...! Aquestes brigades es van organitzar a Albacete. Va ser el famós Marty, el "Carnicero de Albacete, qui les va organitzar... Però allò era pitjor que la legió. Allà, qui feia qualsevol cosa moria afusellat. Inicialment, van ser constituïdes a base d’estrangers, però com que el desgast era enorme, al cap d’un cert temps van començar a ingressar-hi espanyols. Va passar com als tabors de regulars... Com que en van matar tants, primer tot eren moros però després també es van nodrir d’espanyols. Quant a això que diu, que si el fet d’estar més ben tractats podia provocar en els soldats no Internacionals un sentiment d’inferioritat... No. En primer lloc, com que a les ofensives ells anaven sempre davant com a forces de xoc, els altres no podien pas demanar el mateix tracte... Demanar un tracte com el que rebien ells i, a l’hora de treure les castanyes del foc, quedar-te a cobrir línia, era molt còmode, naturalment, però no era just... Si hi havia més comoditats també hi havia més risc... L’ofensiva de l’Ebre, de fet, va ser una cosa molt ràpida. És estrany, sí, que els nacionals no s’adonessin dels preparatius o que la quinta columna no els ho comuniqués... Jo m’inclino a pensar que van pecar de supèrbia, que es van creure que allò ja era guanyat i que l’acció republicana es reduiria a una petita ofensiva que no podia tenir la importància que després va adquirir... Jo crec que el que va passar és que, tot i saber-ne alguna cosa, no hi van donar el valor que realment tenia. També cal tenir en compte la manera d’atacar dels nacionals i la dels republicans... Els nacionals haurien començat amb una preparació artillera brutal... i els republicans, en canvi, sense tirar ni un tret, una nit van passar l’Ebre. Això també era degut, és clar, al fet que els republicans no tenien gaires elements per a fer soroll. Nosaltres vam actuar en silenci (com fèiem gairebé sempre) i els vam agafar per sorpresa... però també nosaltres ens vam enterrar. El riu ens va privar la retirada i aquella zona es va convertir en una bossa que els nacionals" van anar eliminant. L’ofensiva republicana va ser arriscadíssima, sí... però potser confiaven en un ressò internacional que faria que s’obrís la frontera francesa, cosa que provocaria una ajuda i que aquesta ajuda es convertiria en una protecció a l’Ebre... Que els va agafar per sorpresa, ho demostra un fet que suposo que és cert. Una vegada (ja després de la guerra, és clar) vaig estar en una fonda de Gandesa, una fonda que hi ha, anant cap a Calataiud, a la dreta. Una fonda on pots deixar el cotxe a