poesia

"Larga Herida" de Artemisa Téllez, es un contratiempo. El no sistema de un tiempo que hubo sido. Un lapso. Entre el dolor y la espera, la arenilla de la reconciliación con una misma, doliente, caminando hacia la reconciliación. La eterna pregunta sobre el tiempo detenido que no es sino el "Mito del eterno retorno ". ¿Cómo se vuelve al amor primigenio si éste se ha evaporado? La pulsión poética de Artemisa echa raíces en una tierra aparentemente infértil. Entre el lodo y la vía láctea, la mirada. Sin dejar de mirarse a sí misma, mirar también el espejismo de la otredad, hasta hacerla propia.

De manera simplificada, es defineix el mur de Planck com un punt en el temps, extremadament proper a l'origen de l'Univers, a partir del qual deixen de ser explicables per la ciència els fenòmens físics que s'hi produeixen. Prenent en préstec aquest concepte de la Física, el poeta, de manera similar a com els científics es remunten enrere en el temps - i troben explicacions a quasi tot el que succeeix en l'Univers, fins a topar-se amb aquest mur - fa un viatge a l'interior de si mateix, cada cop més profund fins que, com aquells, arriba al lloc on no és capaç d'entendre el perquè de les seves pulsions. No entendre les pròpies raons del que se sent o es fa, no significa la immobilitat o la inacció; el mateix que no entendre les causes del moviment dels astres farà que aquests s'aturin. Així, en aquest llibre l'autor ens parla, en el capítol "Fi de Trajecte", del que ha arribat a albirar des d'aquest mur estant, per després, en "Estació de Sortida", donar-nos unes claus de les lleis que el governen. Finalment, els tres poemes que coronen el llibre "In Itinere", ens diu què és el més important que ha après en aquest camí.

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d'aquest llibre. Una imatge i l'altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l'esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s'ha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s'endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, d'una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret s'oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s'apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t'agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d'aquells instants que gairebé tot s'atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d'una poesia essencial i neta d'ornaments innecessaris que m'interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb l'ombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l'aliment i la bellesa...

L'Alba del vespre és la llum encesa de magentes i turqueses que fa que el cel adquireixi la transparència del cristall quan el Sol s'acaba de pondre i les estrelles encara s'amaguen rere la claror. En aquest llibre Carles Duarte recorre a aquesta imatge per dir el goig i la ferida de ser amb poemes que expressen commogudament la seva manera, alhora lúcida i vital,  d'entendre l'existència i la seva consciència profunda del vincle que ens uneix a la naturalesa. A l'Alba del vespre sentim el batec de la terra, l'alè del mar, esdevingut horitzó, l'univers acollint-nos, explicant la nostra fragilitat, però també convidant-nos a transcendir els nostres propis límits.

Espriu mostra aquí la seva particular visió de la identitat nacional catalana tot recorrent diferents indrets dels Països Catalans. Al pròleg, l'especialista en la poesia de Salvador Espriu, Rosa Delor, explica la mirada nacional del poeta així com també dilucida la simbologia que s'amaga dins aquesta prosa poètica.

Contrada és un llibre de poemes format per 40 sonets, uns textos que reflexionen sobre temes tan diferents com la malaltia, el pas del temps, la creació artística, la condició moridora de l'home, la mort o el retir del món... És un llibre que cal llegir després de Vetlla, l'anterior. Du un pròleg de la poetessa Teresa d'Arenys i un epíleg del filòsof Josep M. Esquirol, a banda dos dibuixos de l'artista José Luis Paulete i una fotografia del fotògraf Albert Carreras. 

Quins moments ens connecten ja no amb l'eternitat, sinó amb la nostra eternitat? Aquesta podria ser la pregunta central que es planteja Vicenç Llorca a Calendari d'instints, una obra de poesia essencial que mira fit a fit el pas del temps per retenir en la mirada aquells instants que ens descobreixen l'instint de la vida a través de la bellesa del món. Tot seguint el cicle anyal, el llibre s'estructura en quatre parts, una per cada estació, i proposa, a partir de diversos motius, una reflexió ètica que vol convidar el lector a gaudir del calendari d'instints que és per a Llorca la poesia. Després de la bona recepció de la seva novel·la Tot el soroll del món (2011) i d'haver reunit la poesia publicada fins el 2010 en el volum Les places d'Ulisses (2010), Calendari d'instints significa el retorn de Vicenç Llorca a la poesia i l'obertura d'una nova etapa en la seva trajectòria literària.

Salvador Jàfer és un poeta dels que naixen: el Ràfol de Salem, 1954. A vint anys debutà alhora dins l'antologia Carn fresca de Fabregat i amb aquest L'esmorteïda estela de la platja que ara (2014) reedita Tres i Quatre. El llibre fou finalista dels primers Premis Octubre de poesia i amb el guanyador, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro, representà un gran canvi en la poesia catalana del País Valencià: el realisme històric poètic[1] moria en favor del Gir Imatgístic. Des de l'editorial d'Eliseu Climent, fins al 1980, durant els anys 3i4, publicaran la plana major del que s'ha denominat generació dels 70 i que ha marcat i marca estèticament i editorialment la poesia nostra.

Les poesies aquí congregades ens porten records de fets que mai no varen succeir o de naixements truncs per les obscures aigües de l'Estígia que només un Poeta que sigui també fill de tots els morts pot convocar. L'autor va ser escollit per ser el Poeta i és precisament Poeta perquè parla quan tots han callat per a dir-nos que sols s'estranya allò que no ha succeit mai. Del pròleg de Gabriel Bertotti

Aprens, d'aquí a la flama, la desmesura. Contenc al cos ton cos. Al sol s'oculta el pler, per la llum l'ala ferida, i per bé que, en l'ardor, si no m'enganyen el cor i l'arbre instrumental, no hem de defallir per encara tenir-nos. Posa-hi nom, delira-hi la magrana, que, ves per on, en la desobediència del pètal he de devorar les flors sinònimes de la Passió.

Febrer presenta un personatge —femení, en la imaginació de l'autor, per bé que el text no ho especifica— que camina pel paisatge de la Baixa Segarra al final de l'hivern, quan la natura arriba al punt màxim de replegament i sembla que la renovació que hauria de portar la primavera no arribarà mai; en aquest sentit, el punt de partida del llibre es contraposa amb el de T. S. Eliot a La terra eixorca, que comença amb la famosa afirmació que l'abril és el mes més cruel. Aquestes caminades donen lloc a peces breus de haibun, un gènere japonès que combina la prosa més o menys poètica amb l'haiku, que qüestionen la fertilitat o esterilitat tant de la vida humana com del món físic que l'acull. Les quaranta-dues peces s'articulen en tres seccions: "Dimecres de Cendra" —una—, "Quaresma" —quaranta— i "Pasqua de Resurrecció" —la peça final.

Caïm neix de la necessitat imperiosa de l'autor de donar un cop de puny sobra la taula. De proclamar ben alt i amb veu irada que la insolidaritat, l'excés de poder, el fanatisme, la humiliació, el racisme i tantes altres negacions de la llibertat i del benestar moral de les persones destrueix la humanitat d'una manera irrevocable.

Sense por de patir cap altra traïció que la que pot suposar el propi llenguatge, són poques les coses que es puguin afegir a un text tan directe i ple de veritat com Traït, de Pau Vadell i Vallbona, 34è Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March. […] La traïció que sobrevola aquests poemes pren formes diverses. És, per una banda, la traïció que la persona pateix per part de la resta d'individus, el que sovint s'anomena societat. Tots aquells que furguen les entranyes del poeta, que li suposen una antiga nafra, un corc que s'afica, un ganivet de fil prim i tall gruixut. És la traïció de la guerra oberta i de la postguerra, de la fecundació de la por i de les ortigues, d'aquells que urbanitzen el mapa de l'escriptura a marxes forçades i que ens obliguen a gratar entre el seu ciment inútilment, amb les ungles. És també la traïció que el llenguatge imposa al poeta, la gàbia en què l'atrapa.

Aquest que el lector acaba de llegir no és, estrictament, un llibre sobre la mort. Certament la mort —que ja forma part del títol mateix de l'obra— determina l'orientació de la majoria dels poemes (¿hi ha, però, cap poema escrit a consciència l'orientació del qual no depengui de la brúixola única de la Desconeguda?). La mort o, potser d'una manera més precisa, la pèrdua, en un sentit ampli. I, tanmateix, jo vull creure que Matí... és una obra que tracta de la vida, i que ha arribat als vostres ulls tota bombollejant dels assumptes que solen omplir l'existència de qualsevol persona: el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca... També el mal de coll, la gana, alguns objectes insignificants, els diners. I, per damunt de tots —i per damunt de tot—, tal vegada el temps i la memòria. He d'admetre, però, que, sense haver viscut l'experiència, a final del 2012, d'acompanyar l'amic Antoni Magrané Prades en els seus últims tres mesos de vida —i, per raons que ara no cal explicar, ho vaig fer dos o tres cops per setmana—, probablement jo no hauria escrit aquest llibre. O, almenys, és segur que no l'hauria escrit exactament així. La vivència d'aqueix fet —la malaltia que l'anà consumint a poc a poc i, finalment, el traspàs, la desaparició— no es troba en cap detall precís de l'obra. Però, en canvi, diria que el sentit d'aquella emoció tan trasbalsadora que em continua entristint quan la recordo està dissolt en força dels poemes de Matí de la mort.

Una nansa és, a més d'una anella o arc que serveix per agafar objectes, una trampa per a peixos. Una parella, que no fa gaire ha tingut fills, procura sobreviure mentre el món que ha construït al seu voltant s'enfonsa. Crisi de la parella? Crisi de la mitjana edat? Crisi generalitzada de valors? Les coses podrien ser d'una altra manera, però són com són. La realitat és tossuda. Tot i que, d'acord, amb Hölderlin, on hi ha perill, creix  també el que salva. El poemari consta de tres parts. En la primera, "Un ocell a l'espatlla dreta", la figura femenina apareix com una deessa hel·lènica que comanda l'espai, immòbil i radiant, amb un peu damunt de cada nansa. (Sí, però de quin tipus?) Aquesta figura femenina porta, en tot cas, un arc. El viatge espiral ha començat, se'ns diu: tot és tendre i crema i se'ns endú. En la segona part assistim, de sobte, a una escena familiar. Els nens dormen, finalment, i somnien en veu baixa. La vida imaginada ha donat pas a la vida acceptada, suportada, reconeguda. Les il·lusions no viscudes són, en aquest nou escenari, però, punta de iceberg que aflora enmig de la vida quotidiana. A la tercera i última part, que porta per títol "Treure's les sabates, caminar" se'ns ofereix la possibilitat alquímica de transmutar el dolor en set. (Sí, però amb quina aigua es calma?) O, si no, de renéixer, com l'au fènix, de la pròpia cendra.

Viatjar descansa remet de bell antuvi al conegut poemari Lavorare estanca de Cesare Pavese, tot i que no s'hi pugui assenyalar un influx directe del primer respecte del segon, els dos semblen esdevenir complementaris, divergents quan al punt de vista i la veu poètica però parells en la poeticitat que les fecunda.      Es tracta d'un mateixa recerca radical del sentit de la vida i d'in mateix tempteig radical d'expressió de la pròpia singularitat,  però la focalització es desplaça del "treball" pavesià -una opressió que constreny i fins i tot anorrea el desig humà de lliure acompliment-  cap a la vindicació del "viatge" entès,  d'acord amb les citacions que fan de pòrtic a Viatjar descansa, com un "viure poèticament", en el sentit vinyolià de "no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant" , i en el revers, expressat pel Magris, del viatge com a retorn, com a experiència que "ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa".

El poemari són reflexions en to moral i llengua acolorida sobre el pas del temps. Secreta Dàlia és la imatge del naixement de la vida. Davant les reflexions d'un final d'existència s'hi contraposa la memòria del seu principi. D'aquesta manera es tanca el cercle dels dies i s'obren els poemes com l'esclat de les flors. Tot acaba perquè tot torni a començar.

Voldria que el meu cos es fongués amb el teu és el seu tercer poemari i el punt de partida d'una trilogia poètica. "T'adoro fins l'esquelet", o, "no hi havia en València dos amants com nosaltres": els poemes de Voldria que el meu cos es fongués amb el teu són l'última demanda de l'amant després de que l'amor hagi desaparegut. El refugi de la paraula davant de la impotència del record. El dret dels enamorats. Es una cançó, una dedicatòria, un cant que aspira unívocament a ser gest ; a fondre's amb el cos de l'amant perduda. També és una memòria de l'amor que se'n va i de la carn viva.