Casa dividida

By Valentí Puig

Observacions d'un any rellevant que desmenteix una certa visió de la Història.
Si una cosa hem après de l'any 2022 és que la proclamació del final de la Història va ser un error. Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, la Història va continuar, perquè la naturalesa humana té un component de tragèdia que ara s'encarna en la guerra, la divisió, el caos o la desraó política. El dietari de Valentí Puig constata, però, que la voluntat i la intel·ligència tenen la capacitat de moderar els pitjors impulsos d'una societat, trobar solucions o idear reformes. Puig ha viscut i anotat dia a dia les derrotes i els encerts d'un any rellevant. Una casa dividida no és tan sols un conflicte polític, també és un dilema moral i existencial; des de Trump al risc nuclear, de la crisi de la família a la intervenció de Putin a Ucraïna, la polarització política o el desconcert d'Europa.

• Language: Català
• Publisher: Proa
• Release date: Mar 8, 2023
• ISBN: 9788419657121

Valentí Puig

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) es va donar a conèixer com a prosista amb el dietari Bosc endins (1982) i les narracions de Dones que fumen (1983). Amb més de trenta llibres publicats, la seva obra literària abraça pràcticament tots els gèneres, de la poesia a la novel·la, passant per l'assaig periodístic i literari. L'últim llibre de poemes és Altes valls (2010). En el camp de l'assaig, cal remarcar títols com L'home de l'abric (Premi Josep Pla 1998), Annus horribilis (1993) o L'os de Cuvier (2004). La seva obra novel·lística comprèn les següents obres: Complot (1986), Somni Delta (premi Ramon Llull 1987), Primera fuga (1997), La gran rutina (premi Sant Joan 2007) i Barcelona cau (2012).

Book preview

GENER

Els ídols de 2021 s’esvaneixen entre ombres tot just quan ha començat 2022. És l’inici d’un any «trans», un any previsiblement intranquil, perfilat al mapa impúdic del segle

XXI

pel rastre de la covid i geopolíticament fracturat per Ucraïna. A l’espera de nous impostors i dèspotes, entrem al nou any amb la consciència desmoblada, entre un eixam d’àngels del mal, escindits en una societat emocional que de cada vegada genera sentiments més mediocres i més supersticions. Qualque feix de llum ens permetrà viure instants serens, lleials al desig de veritat, mentre desfilen artífexs robòtics i tot de cismes morals ennuvolen la meitat del món.

La facilitat massa fàcil de confondre el pas del temps amb la cronologia.

Per la finestra de l’habitació de l’Hospital de Vic, veig com la plana s’ajoca als primers replecs del Pirineu, amb els cims nevats. Més prop, un molí groc giravolta. Les boires gèlides s’escampen metòdicament com des de fa segles. Un Cap d’Any clínic. Tenia punxades a l’abdomen i finalment el dia 30 de desembre vaig a Vic, a urgències de la clínica Bayés. El primer diagnòstic és una pancreatitis aguda. En ambulància m’envien a l’Hospital de Vic. Al final, després de passar pel tumult de la planta baixa, ingresso a la quarta planta, a distància de les incògnites i angoixes de la covid.

Mentim tant que al final no sabem si ho hem fet per evitar un mal o per perfeccionar una traïció.

Escriu amb els peus i dona classes a un taller d’escriptura.

I finalment l’empatia acaba sent estricta mala educació.

La vida és així: de cop i volta, sense saber per què, et trobes en una ambulància astronàutica, estès a la llitera sense que vingui ningú i digui: «Llàtzer, aixeca’t i camina».

L’any 2021. Després d’un any pandèmic inacabable, segons és costum, com més s’endinsa el coneixement humà, més supersticions tenim. Un bon grapat d’alemanys —2.500, segons Spiegel— s’han instal·lat a la costa búlgara del mar Negre per fugir de la dictadura de la vacuna anticovid. Volen apel·lar al Tribunal Internacional de Justícia. Curiosament, no semblen inquiets per l’alta incidència pandèmica a Bulgària. Assumeixen la tesi conspirativa més elemental: les elits globals usen la pandèmia per imposar un nou ordre mundial regulat per les grans corporacions. Alemanya —creuen— ja no és un país lliure: és Absurdistà. Ah, llatzerets i quarantenes que les lleis de la mar imposaven els segles passats! Fa mesos i mesos que anem amb mascareta i cada dia compareixen nous epidemiòlegs. La televisió és una fàbrica de clonar experts, siguin sobre plagues, vulcanologia, canvis de sexe. Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable.

Així com van les coses, fatalment el nacionalisme es cotitza més que el patriotisme.

Contemplo les neus del Pirineu i m’imagino els esquiadors cool, ben dotats de màsters, amb propensió a apostar al bitcoin, tan intel·ligents i autosatisfets com desentesos de l’esperit. Potser és l’enveja d’un sedentari que, a de més passar l’entrada del nou any en un llit amb barrots, no ha pogut celebrar les campanades de la nit de Cap d’Any fent, com de costum, dotze glops de whisky de malta.

Serà l’any 2022 tan banal o de basar xinès com l’inici de segle? Sospito que pot ser més estranyament convuls. De res valdrà mirar-se al mirall i exhortar-se: «Memento magnitudinis». «Recorda’t de la grandesa». Prou n’hi haurà amb respectar el codi penal.

Canvi d’any a l’hospital, un salt abrupte per absència dels costums de sempre. Diagnòstic inicial: els primers indicis són d’una alta inflamació abdominal generada per la vesícula. L’Hospital de Vic té una calma especial, animada per les veus eixerides de la infermeria. Trot de lliteres. La tos cavernosa i agònica d’un vell pacient. Cau ràpidament la nit, com si s’abalancés sobre Vic. Gotegen el sèrum i els antibiòtics. Les infermeres van i venen amb els esclops blancs, amb una mirada més expressiva que la mascareta subratlla. L’hospital m’acull com un baluard de la vida, amb els silencis d’espera davant del dolor. Mentre perdurin —a la realitat o a la memòria— les torres de Jerusalem, plagues i pandèmies acabaran per cessar l’assetjament. El món voldrà rendir tribut als ídols nous, però l’acció humana s’enforteix en la ciència.

Sovint la resposta indefectible al bonisme és el brutalisme polític.

La vella política, tan decrèpita; la nova política, tan pueril.

A la quarta planta no arriba la tensió nocturna amb la remor d’una infinitud dolguda d’ingressos d’urgència per coronavirus. Abunden els joves i —segons m’explica una infermera— molts sense vacunar. És moralment paorosa la ràpida expansió de negativisme, que sembla combinar una por mil·lenària i una delicatessen més de la societat de l’abundància, una alteració de l’ús de la llibertat i del rebuig a la idea del bé comú. Com qualsevol altra època, el 2022 serà propens a una altra fase d’instints obscurantistes, ara propagats digitalment, per iPhone, Instagram i TikTok. El gest fanàtic del negativisme antivirus covid és propi d’una societat que ho vol tot gratis i que ni veu que la llibertat dels altres demarca la teva ni que sigui injust que la teva idea de la salut perjudiqui la dels altres. És donar l’esquena al bé comú. És una propensió de societats riques i malcriades, un nou Maig del 68 amb les UCI plenes.

Per la covid, limitació de visites a l’hospital. Montse ve des de Centelles una hora al matí i una hora al capvespre. Parlem de records, reconstruïm temps passats que l’un o l’altra havíem oblidat. La pau conjugal és la línia Maginot quan els accidents de la vida semblen alterar-ho tot. Més enllà de la passió, la gràcia providencial d’una perduració d’amor i afectes.

L’envellir democràtic és perdre la memòria de les coses belles.

De matinada, te desperta una de les infermeres de guàrdia, perquè prenguis la pastilla que toca. Ets un semi-Job d’ibuprofèn. Com un submarí nuclear de butxaca, emergeixes de les aigües convulses d’un somni on tots els símbols que la teva vida ha emmagatzemat entrexoquen com si finalment es tractés de compactar un gran aeròlit. Parles amb la infermera, aconsegueixes que rigui més enllà de la fatiga i retornes al teu somni, el breu cosmos que transvasa els seus cabals pels clivells de la Via Làctia.

Per molt bé que funcioni l’hospital, el menjar és com una penitència. De sobte, enyores unes costelles de xai a la brasa amb una mica d’allioli, el tast d’estratègies ancestrals de paladar, una vida satisfeta amb el so d’un flabiol de pastor, la forma d’un càvec o d’una teula. Però em sorprèn que després dels primers dies sense gana ni paladar, de boca molt seca, el primer record del goig de menjar sigui els centenars de vegades que vaig dinar sol al restaurant xinès vora de casa a Barcelona, al carrer Lincoln. La cuina xinesa mai m’ha cansat. D’una forma perfecta lliga amb la rutina. Només de veure’m, els cambrers xinesos ja sabien què demanaria. Rerefons de cançons xineses monòtones, relleus budistes, fanalets que són com una bijuteria, el petit aquari a l’entrada amb tres o quatres llagostes immerses en una placenta verdosa. És clar que m’agradaria menjar una espatlla de cabrit al forn però —no sé ben bé per què— estirat al llit de l’Hospital de Vic penso més en la hipòtesi d’un menú xinès tòpic: una sopa elemental, dim-sum diversos, cuixes de granota al pebre, el bol d’arròs fregit cantonès, ànec cruixent i de postres, de forma invariable, el gelat finíssim de vainilla amb gingebre. Tinc una sensació de pecat agradabilíssima.

Al capdavall, tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral.

De camí cap a El màgic d’Oz: poso la televisió per primera vegada i veig un concert de música clàssica pel segon canal. Unes solistes, de corda, m’amoixen l’esperit. Fa més de dos anys que he deixat de mirar televisió, el depòsit de pus més ostentós del nostre temps, de cada vegada més tòxic, però ho compensa tot veure aquelles solistes deleroses de perfecció, joves que tornen del conservatori a casa quan ja cau la nit, amb l’instrument sota el braç, successores d’una disciplina de segles, que ha mantingut viva l’harmonia de la música clàssica. Representen una vida superior, una forma de voluntat jeràrquica i selectiva. Com tomben una mica el coll per sostenir el violí, colls que tenen una lleugeresa perfecta de l’arabesque en un barra de ballet.

A l’Europa posthumana, la distància conflictiva entre liberalisme i conservadorisme anirà a més. Quan és que l’europeisme —el centredreta afillat pel consens de postguerra— caigué en l’error que l’ha anat afeblint? Thatcher i De Gaulle ja advertien del desencert d’ignorar la sobirania de les nacions. La fumisteria institucionalista pot provocar un Tea Party contra una certa idea d’Europa.

«¿Té quaranta-set anys però semblen trenta-dos o en té trenta-dos i em sembla que en té quaranta-set?».

Per a una ecografia, en cadira de rodes em duen des de la quarta planta fins al laberint tecnològic a la planta baixa de l’hospital. Tinc una visió astracanada de Donald Trump i Boris Johnson a l’espera que els facin un TAC cerebral.

Són hores llargues per llegir i prendre alguna nota. Escriure a l’hospital. Agonia de la literatura. Enfonsament del periodisme. I a la vegada, per no perdre el temps en el diagnòstic, llegir i escriure.

Retorn a casa, amb molta alegria. M’han donat d’alta el capvespre de dia 8, després d’una ressonància positiva. El quart d’hora que va de Vic a Centelles, opacat per la boira, ens deixa al portal de casa, amb els xiprers tot just retallats, la camèlia que encara ha d’esclatar, el vell cedre i els til·lers per ara sense fulles meloses, el moix d’un veí que s’escapoleix entre les canyes, el safareig glaçat, l’herba humida i tendra. A l’andana del retorn, els llibres, l’ordinador, la butaca de sempre, Montse exercint de ple les prerrogatives de madona de la casa.

Maleeixo la ingratitud, a la força, justament perquè he estat tan ingrat amb tot.

Primer passeig de cap al límit crepuscular, mentre els núvols es descomponen i agafen una variació de perfils que ens té una bona estona buscant símils morfològics: passa un núvol obscur que sembla una tortuga que estira el coll i després confegeix, modulat pels vents, el mapa d’Austràlia. La fosca cau accelerada, fins al punt que tornem entre ombres severament emblemàtiques, com en un quadre de Böcklin. Després d’un dia escombrat pel vent, tindrem un cel estelat i fred.

En una Europa que anirà despoblant-se, amb els immigrants africans o els robots com a substituts, la vella pregunta: va cedir abans la religió o la família?

Per Cap d’Any, el Papa va parlar de la covid. Des del primer dia, el seu papat no em convenç —mea culpa— tant com el de Wojtyła o de Ratzinger, i fins i tot així em sobta sentir-lo parlar del dolor com una qüestió social, com si l’Església fos una ONG i el dolor no fos un misteri. Amb poc rigor, em sento fill de la Santa Mare Església i crec que és obligat criticar els papes el mínim possible, però tinc present la posició del cardenal Newman: si hagués de parlar de religió en un brindis de sobretaula primer beuria per la consciència i després pel Papa. A l’hospital m’emocionaven les visites d’una monja que, coix-coix i molt xarradora, anava d’una habitació a l’altra. Prenia nota dels noms dels ingressats a fi de resar per les seves ànimes. La gran fe senzilla, irrevocable. Només una pietat prístina podria aturar la desintegració de la consciència moral. Només una suma d’humilitat i honor pot derrocar les noves torres de Babel.

La literatura francesa és la que millor esponja els boscos i perfila els jardins.

Putin, amb un imperi ben armat però econòmicament precari, i Xi Jinping, amb un imperi sòlidament real, no són novetats posthistòriques sinó la seqüència ininterrompuda de la gran conflagració que les societats obertes, i per això febles fins a la impotència, creuen poder aturar amb diplomàcia, treves, tractats i guerres per arribar a la pau.

Intrigat per les referències al joc de taula Jenga, vaig a YouTube. Els jugadors disposen de cinquanta-quatre blocs de fusta i tot consisteix a tenir l’habilitat de llevar un bloc que es posa a dalt de la torre, de forma successiva i alterna. La torre creix i va fent-se cada cop més inestable. Es podria considerar, precisament, un joc d’inestabilitat. No sé si és per això que està de moda, però em sembla una celebració de la inestabilitat com a fortalesa fungible. És jugar amb foc, perquè la inestabilitat o les torres babilòniques em semblen una premonició d’aquelles extincions massives que sobrevenen després de milions d’anys i fan desaparèixer els dinosaures. És l’escenari previst per als propers segles, amb pandèmies, erosió del planeta, pèrdua de resistència humana, afonament de civilitzacions, com al Jenga.

Poder i atzar. En el moment de la transició, els pa­tricis d’un poble industriós de Mallorca —homes de poder econòmic— es reuneixen en una sala de l’Ajuntament. Volen posar-se d’acord sobre la línia he­gemònica que hauria de tenir la vida pública amb la constitució dels partits polítics. Aviat arriben a un acord. La millor opció és la UCD liderada per Adolfo Suárez. «Ara hem de pensar qui serà l’alcalde». Ningú vol ser-ho. Són homes que tenen el poder però no volen perdre el temps fent política. Cap d’ells fa la passa endavant. De sobte, una cortina del saló es belluga. Hi troben un home conegut al poble, un mestre d’escola que va just de diners i és cronista d’una ràdio municipal. «Tu seràs l’alcalde». Va guanyar les eleccions i va ser alcalde un grapat d’anys. Un batlle, eficaç i honest, de cada vegada més popular. El vaig tractar: era d’una passió política intensa. Sortia de darrere una cortina. Vint segles abans, l’emperador Calígula cau assassinat. El buit de poder és paorós per a l’Imperi. Un vertigen d’autodestrucció. Un guarda pretorià veu una cortina que es belluga. La fa córrer i hi troba Claudi, un home sempre temorós de la intriga assassina, tartamut, oncle de Calígula. D’aquell moment, Alma-Tadema en va pintar un quadre esplendorós. I Claudi va ser un emperador raonable sortit de rere una cortina palatina.

El centre de l’esperit casolà dels anys cinquanta era la taula camilla. Era rodona, de fusta i tenia un cobertor per escalfar les cames amb la combustió d’un braser que s’encenia i s’apagava cada dia. Més m’estimo la calefacció d’ara, sense nostàlgia estantissa, però el contrast entre la vida entorn de la taula camilla —o les menjades compartides amb tota la família— il·lustra en part una transformació que ha capgirat el món i més encara a partir dels anys seixanta. És la desintegració de costums i formes que donaven cos a la fa­mília de classe mitjana. A mitjan matí, amb estelles de fusta reïnosa, s’encenien els brasers. Sovint s’encenien al balcó o en el pati interior ventant les primeres flames. T’enviaven a la carbonera del nostre carrer —una dona amb bigotis de mosqueter i un toc Dic­kens— i amb el braser encès sota la taula camilla, i tutelat amb un cullerot pla, arribava la nit i deixàvem apagar-se el caliu. Llegíem, escoltàvem Matilde, Perico y Periquín o El criminal nunca gana per la ràdio. Els odis familiars podien covar com en qualsevol instant d’història de la humanitat però, als anys cinquanta, la presència de la taula braser suggeria moments d’afecte i cohesió, d’unitat familiar, de coses compartides entre generacions. Dècades després encara queden escriptors de taula braser. Quan feia crítica de llibres de seguida identificava el tuf de les novel·les escrites a la camilla, o ja amb una estufa de butà, reescalfades, mediocres, com una fuita de gas a la casa. Novel·les amb una llenca molt prima de pernil dolç adulterat.

Quan vaig passar un curs acadèmic a Irlanda del Nord a l’inici dels setanta —el temps de terror de The Troubles— llegia sobre història d’Espanya. Tot i que el meu pare, azañista, m’havia defensat les virtuts de la república, vaig pensar que la solució postdictadura era el retorn de la monarquia. La figura era el comte de Barcelona. Des d’aleshores i més encara amb la transició i Juan Carlos, vaig ser monàrquic, de raó i no de sentiment, de la mateixa manera que m’havia anat fent conservador sense ser de dretes de tota la vida. Després de Franco, la monarquia va arrelar a fons. Amb Zapatero s’inicia una debel·lació soft de la Corona que tenia alts i baixos fins que amb l’aparició de Podemos i l’auge del secessionisme català, amb algunes irregularitats del Rei Emèrit, agafà empenta. Jo crec que Felip VI aconseguirà restablir la confiança general. És la defensa que fa Mirabeau de la monarquia constitucional a fi que no arribi la revolució —és a dir, el terror i la guillotina— i després el bonapartisme impe­rial. Parla de l’ombra d’un arbre cepat que cobreix una superfície vasta; les seves arrels profundes s’estenen molt lluny i s’entrellacen amb les roques eternes. Diu que aquesta és la imatge de la monarquia constitucional». Estic convençut que la imatge de Mirabeau val per al 2022. Continuïtat, estabilitat, garanties per als homes lliures.

J. K. Rowling —l’autora dels llibres de Harry Potter—, acusada de transfòbia perquè ha dit que un home és un home i una dona és una dona. Vet aquí el fil de plata de 2022.

El govern de coalició de Pedro Sánchez és, al meu parer, el més incompetent i verbalista des de la mort de Franco. Sánchez és, simplement, una bona perxa. Cada dia parla d’alguna qüestió d’Estat resolta però el cas és que el seu PSOE i Podemos semblen predisposats a desarticular l’Estat. L’augment implacable del preu de l’electricitat n’és paradigmàtic. Ho emboliquen amb cel·lofana tecnocràtica però la dependència energètica d’Espanya és, de cap a peus, una qüestió d’Estat. Des del pla de centrals nuclears de la UCD al temps de la crisi petroliera, hem caminat cap enrere: el PSOE el va aturar i el PP no va gosar reiniciar-lo, de manera que seguim pagant a França per l’electricitat —i el depòsit de residus nuclears— i a Algèria pel gas. I ara mateix, amb l’increment de tarifes elèctriques no sé de ningú que hagi suggerit refer i expandir les centrals nuclears. La superstició anti-energia nuclear és més poderosa que la racionalitat científica: és a dir, el lobby antinuclear guanya el torcebraç a una qüestió d’Estat decisiva per al país, mentre subvencionem amb diner públics la Disneylàndia dels molins per l’energia eòlica o les plaques solars, sense tenir en compte que l’energia nuclear actua contra l’encalentiment global. El govern ho sap, però ni en parla. D’una banda no hi vol creure i també perquè perillaria la coalició amb Podemos i, sobretot, perquè posa en risc un segment de vots. Dones imatges de Txernòbil —una fallida soviètica— als telenotícies i continues pagant peatge a França. L’energia nuclear així segueix sent un tabú. Angela Merkel va cedir davant els ecologistes i paga gas rus. El record de la tragèdia d’Hiroshima anul·la l’aportació de l’energia nuclear a la ciència mèdica. Això forma part de l’attrezzo de Pedro Sánchez, concentrat a negar els riscos de la immigració sense control, a sostenir la ideologia de gènere, anestesiar en fals la qüestió catalana, perdre pes a Brussel·les i acabar amb la prostitució, per exemple. Entretant, l’electricitat puja de preu. Per aquestes raons, tampoc li convé explicar els grans avenços tecnològics en seguretat i reciclatge nuclear. El perfeccionisme de la simplificació justifica els governs puerils i posterga les qüestions d’Estat.

A.— M’ho vaig pensar mil vegades abans de decidir passar la nit de Cap d’Any en un lloc fi, a l’antípoda de la parafernàlia coronavirus. La nit de Nadal anàrem a matines però els nins no entenien res.

B.— I unes dotze campanades en família?

A.— Els meus pares temen que els infectem.

B.— Aleshores?

A.— Definitivament a casa. Jo, amb Netflix; la meva dona enviant whatsapps a les antigues amigues de col·legi i els nins cadascú a la seva habitació, amb els videojocs.

B.— Casolà però no especialment fi.

A.— És que fi, fi, ja queda poca cosa.

S’escampa el negativisme coronavirus. On són els límits de la llibertat individual i el marge normatiu de la salut pública? No ens està prohibit tenir supersticions, però això inclou practicar cultes satànics? El xoc entre l’individu i la comunitat pot generar anomia. Stuart Mill deia que l’únic propòsit pel qual el poder es pot exercir legítimament sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada, en contra de la seva voluntat, és per prevenir un dany als altres. No és el cas de la vacuna?

Una cosa és assumir que vivim sense èpica i una altra és caminar de quatre grapes amb el mòbil trasplantat al clatell.

E-mail. Sospito que té programat enviar de forma periòdica correus electrònics per fer-nos saber l’estat del seu work in progress. És una novel·la —diu— que no és una novel·la. Potser és que vol fer-se estimar sense escriure gaire. A cada e-mail fa menció a un obstacle formal que no li permet seguir endavant amb la novel·la que no és novel·la. ¿Vol justificar-se per la inacció o fer-nos compartir una idea de la literatura que consisteix a resoldre problemes formals sense tenir res a dir? Segons sembla, cada dilema formal li genera alguna alteració metabòlica que ell detalla fins a la sordidesa. A la vegada, sol donar la culpa dels successius —o qui sap si permanents— bloqueigs d’escriptor a un pare despòtic, els anys d’estudi als jesuïtes, l’alcohol ingerit més per deure que per plaer o totes i cadascuna de les dones de la seva vida. La part més irrisòria és que creu ser un seductor.

Eren una família que creien tan ostensivament en Déu que l’havien posat en forma d’ídol barbut al jardí de casa com qui el decora amb gnoms de barretina.

En el fons, tota ambició és impura.

Al jardí han aparegut un esplet de moixos joves. Alguna moixa ha criat entre el sotabosc o és que s’ajunten per empassolar-se un colom mort. Miren el safareig glaçat com si contemplessin el seu reflex o enyoressin els peixos que als estius alguna vegada aconseguiren engrapar i engolir-se. Alguna nit miolen com si tinguessin un enfrontament a mort. S’esmolen les ungles a l’escorça d’una alzina. Des que vinguérem a viure a Centelles fa més de dos anys, mai havia vist tants moixos a lloure pel jardí, com si fossin a la seva casa de sempre. El més panxut i vell s’adorm a l’estoreta de l’entrada i si l’arruixes, se’n va amb una parsimònia flagrant, com un cortesà que és foragitat pel monarca però sap que és imprescindible i si no escriurà unes memòries molt cruels.

Tarda dolçament assolellada, gairebé tèbia. Caminem pel primer tram de l’anada a l’ermita de l’Ajuda. Ens avança un ciclista, vestit i avituallat com si fes el Tour de França. Du el manillar amb una mà i amb l’altra sosté el mòbil. Parla i riu estentòriament. La bicicleta fa ziga-zagues pel camí. Per xarxa cel·lular, així com l’home primitiu usava el tam-tam, el ciclista conta amb grolleria les desgràcies d’un amic enganyat per la dona. A principis de 2022, el drama d’Otel·lo en mans d’un ciclista rupestre. Escenes contemporànies quan ja cau l’ombra per Collsuspina.

La moció de censura a Rajoy va forçar la substitució d’un líder massa dotat per a la desídia. Casado, ¿és un líder estable? El vaig veure per FAES. Era molt jove i permeable. En el pitjor dels caos, el PP tornaria a la crisi d’Alianza Popular de l’any 1987, quan Antonio Hernández Mancha substitueix Fraga enfrontant-se a Herrero de Miñón. El col·lapse gradual fa que Fraga retorni i acabi designant Aznar. En el cas de Casado té l’avantatge de Podemos a la Moncloa, però té en contra la presència de Vox. Tot just quan el centredreta europeu necessita una nova articulació d’idees i estratègies, té Casado un futur consolidat?

Llegeixo Anéantir, de Michel Houellebecq, tot just publicat. La raó per la qual la literatura francesa fa algunes dècades que no troba un Grand Maître no té per què ser explicable. En tota literatura hi ha cicles, relleus generacionals, atzars, crisis de la consciència, autisme, mimetismes. A la vegada, la santificació del Maître pot ser passatgera, com fou el cas d’André Gide, un actor secundari elevat a protagonista. En el fons, no sabem per què França no va tenir el seu gran Saul Bellow ni com els