Ocell de bosc. Mirar, pensar-hi, explicar-se, coure, recordar

By Antoni Puigverd

Un àlbum de records, idees i pensaments, en què l'Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents.Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar.

Com a La finestra discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe.Diversos gèneres s'hi barregen: del narratiu a l'aforístic, de l'assaig literari a l'elegia. També hi treuen el cap figures de l'escena política, amb qui l'autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a "un temps que s'esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va".

• Language: Català
• Publisher: Libros de Vanguardia
• Release date: Nov 13, 2024
• ISBN: 9788418604478

Book preview

Índex

Introducció

Els fastuosos antipasti

de La Carbonara

Capítol 1

Carta casolana

Capítol 2

Menús de temporada

Capítol 3

Vins i licors

Capítol 4

Selfies i sanwitxos

Capítol 5

Dulcis in fundo

Capítol 6

Dinars o cafès (no sempre)

de compromís

Capítol 7

Petits fours:

vocabulari de sobretaula

Capítol 8

Bufar en caldo gelat

Capítol 9

El txoko

Epíleg

En cinc temps

Sobre l’autor

Sobre el llibre

Crédits

Introducció

Els fastuosos antipasti

de La Carbonara

Ens agrada tant Roma que ens hi quedaríem. De vegades, només d’arribar-hi, començo a córrer. Pujo al Campidoglio, saludo els gegantins Dioscurs i els seus cavalls, faig una reverència al sever Marc Aureli, tot i que, sobretot, m’inclino davant de Miquel Àngel, que va idear l’espai. M’aboco al balcó sobre el fòrum romà: si pogués, abraçaria les velles columnes, que m’esperen eternes i maternals. Travesso uns carrerons, passo a tocar de Teatro Marcello, de travertí ennegrit pel fum dels cotxes, admiro el temple d’Ercole Vincitore, rodó com una joguina, fico la mà dins la Bocca della Verità, a Santa Maria in Cosmedin, travesso llargs semàfors prop de la sorollosa i fumejant riba del Tíber, i emboco, excitat, la pujada de l’Aventino, on vaig residir durant uns mesos que no sé oblidar. Vaig deixant a mà esquerra, mentre pujo, l’ovalat i llarguíssim Circo Massimo, l’hipòdrom antic de més de mig quilòmetre de llarg, per on jo feia unes quantes voltes corrent en aquells anys en què els genolls no em grinyolaven, passo a tocar del roser comunal, sempre poc o molt florit i arribo a Santa Sabina, amb les seves airoses columnes i la llum tan serena i clara. M’assec una estona i, en silenci, agraeixo el regal de tornar a ser a Roma. Roma ancora.

Després, si em queda una estona, ressegueixo, per les zones més cèntriques, alguna de les petjades del Caravaggio: San Luigi dei Francesi i Sant’Agostino; i em perdo pels carrerons del barri de Campo Marzio, on hi ha una petita llibreria que em selecciona els llibres que no sabia que estava buscant. Tot seguit, per viaranys menors, desemboco a Santa Maria della Pace, que té una façana en forma de pop. Ja sóc a Navona, de fet. Travesso la famosíssima plaça, saludo les escultures dels rius del món com qui saluda vells coneguts i, sense aturar-me, com un coet, arribo, cap a les dues del migdia, a La Carbonara de Campo de’ Fiori, tot i que, d’uns anys ençà, em tenen enrabiat. Resulta que, fins i tot ells, s’estan refinant. Ja presenten racions minúscules en plats immensos; i el que és encara més greu: ja no ofereixen al client la possibilitat de triar un primer plat amb els fastuosos antipasti que m’havien atipat tan meravellosament; i que havien deixat amb la panxa plena tants amics i familiars que hi he acompanyat en diverses estades d’uns temps, ara ja llunyans, en què menjar no era un fet artístic sinó pantagruèlic.

M’instal·lava com un marquès en una de les taules del pis de dalt. Mirava per la finestra, que dona a la plaça. Saludava la tenebrosa imatge de Giordano Bruno i m’encisava mirant el bullici romà. Les parades de flors, just a sota de la finestra, i, més enllà, les de fruites i verdures. A l’extrem oposat, les parades d’herbes i espècies on jo m’aprovisiono de la mixtura d’herbes per a condimentar la pasta, que explicaré en un altre racó d’aquest llibre. M’asseia encantat al caire de la finestra, com si estigués a casa meva, fins que venia el cambrer, polit i teatral.

Sempre li demanava vi de la casa, en gerra, i un plat de pasta de segon, generalment les tagliatelle ai funghi porcini (tot i que me les faig més bé a casa). Tot seguit, baixava al pis de sota on hi havia les taules dels clients més habituals i un llarg mostrador que semblava el corn de l’abundància: remenat de bolets amb all i pecorino; cicoria ripassata all aglio, olio e peperoncino (verdura semblant als espinacs o les bledes, d’un verd quasi negre, amargant a més no poder, perfumada amb all i xili); carciofi alla romana; pebrots de diversos colors (cuits amb una barreja de tècniques que no he pogut igualar mai: mig a la planxa, mig en paella amb un oli picant i perfumat molt lleument d’all); truites de pèsols que a casa no em faria ni boig, però que allà em semblaven cibo di cavaliere... ¿I què puc dir de les fiori di zucca (flors de carbassó), dels supplì alla romana (mena de croquetes de fetge de pollastre, ceba i bolets), dels pomodori al basilico, de les melanzane grigliate (albergínies excepcionals, insuperables). Agafaves un plat i te’n servies. No era el típic bufet obert, afartapobres. Simplement, et deixaven triar el que et venia de gust d’una impressionant oferta d’entrants deliciosos.

No he citat els plats de formatges, perquè no m’agraden. Però amb el que ja he apuntat queda clar que la proposta era de festival. Empassar-te tot aquest bé de Déu mirant per la finestra l’ombrívola escultura de Bruno, a qui el cardenal Belarmino va condemnar a ser cremat en aquesta mateixa plaça per heretge, deixava la ment una mica dissociada de l’estómac. Em consolava pensant que Giordano Bruno tenia ganes de morir, ja que el cardenal li va assegurar de moltes maneres, directes i indirectes, que el deixarien en pau si es penedia de les seves teories amb unes frases ambigües que, ben mirat, no comprometien a res. Però Bruno era tossut i purità, mentre que jo, entaulat a La Carbonara, era un hedonista que superava amb escreix les limitacions que segurament s’hauria imposat en aquest mateix lloc el gran Epicur.

Epicur s’hauria servit potser només unes rodanxes d’albergínia, un parell de cullerades de tomàquets, potser un o dos supplì, uns pebrotets, una, dues carxofes. Hauria brindat amb la copa de vi amb els amics, hauria compartit les rialles i s’hauria alçat de la taula feliç de tenir la panxa una mica, però no del tot, plena. Satisfet del plaer de menjar, però no pas subordinat al menjar. S’hauria alçat de taula no pas tip, però ja sense gana.

El plaer com a antídot del mal, és això el que Epicur proposava. No rebutjava el plaer. Però no el considerava l’objectiu principal, com ara fem nosaltres. Per assolir el benestar, Epicur creia que cal no castigar-se, com potser farien els puritans (és curiós: abans els puritans procuraven per l’ànima, ara sacralitzen el cos). No sé pensar el bé si prescindeixo dels plaers del gust, deia Epicur. Però subratllava que el plaer ha d’afavorir l’equilibri. El cèlebre equilibri grec que reuneix epicuris i estoics. Epicur, davant del prodigiós taulell dels antipasti de La Carbonara, hauria somrigut, hauria celebrat la meva gana, però hauria triat amb prudència. Hauria apreciat la cuina romana, però no se n’hauria convertit, com jo feia, en un idòlatra. A mi, tot allò m’entrava pels ulls. Epicur s’hauria entaulat serenament davant d’aquell festival de menjars, amo i senyor d’ell mateix. N’hauria fruït contingudament.

Epicur volia combatre les pors que ens fan vulnerables. I convé aquí recordar que no hi ha vulnerabilitat més evident que la pèrdua del control d’un mateix. No era partidari de donar corda llarga a l’apetència, com fem nosaltres en el nostre temps, com si només valgués la pena viure per experimentar noves fruïcions. Epicur era partidari de portar les regnes del desig. Com deien els vells de l’Empordà de la meva infantesa, ell també hauria dit amb poca cosa en faig prou.

El mateix els dic jo, ara parlant d’aquest llibre. No cal llegir-lo del principi al final, com es fa amb un menú dels restaurants artístics. Aquest llibre vol ser com els antipasti de La Carbonara. Una oferta variada, de la qual el lector pot triar, a l’atzar, avui uns fragments i demà uns altres. Josep Pla va ensenyar-nos a llegir obrint els seus llibres per qualsevol pàgina. Amb aquest confio que també es pugui fer. Pel que fa a la temàtica, cal precisar que no va tot de menjar. No és un llibre de cuina. Només porta, de manera erràtica i arbitrària, ara aquí, ara allà, unes excuses gastronòmiques que m’ajuden a proposar tota mena de temes: memòria, pensament i lectures. Llums i ombres. Ombres i dies. Dies i treballs perduts.

Tastets, en diuen ara. Tapes se’n podria dir. Recull de tapes, col·lecció d’antipasti, àlbum de textos sobre el que m’agrada i em desagrada, sobre el que entenc i no entenc, sobre el que lamento i enyoro, sobre el que sé i el que no sé, sobre el que em fa pensar i em fa riure, sobre el que em fa patir i m’entristeix, sobre el que he menjat o cuinat reclòs a casa, mirant per la finestra, veient el sol sortir i pondre’s en aquest temps que s’esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el ­criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va.

Els urbanistes parlen d’estructura erràtica quan es fomenta l’aparença visual d’unitat en un espai sense forma que sorgeix sobtadament enmig de la ciutat moderna com a conseqüència, posem per cas, de l’enderrocament d’una fàbrica o d’uns antics magatzems. Els urbanistes hi distribueixen arbitràriament, aquí o allà, de manera irregular, aparentment fortuïta o arbitrària, unes formes semblants i uns materials idèntics, que disseminats amb aparent vaguetat, n’afavoreixen la impressió de coherència. Els textos que aplego en aquest llibre s’aguanten sobre la matèria de la meva escriptura. Però, com que no responen a cap gènere convencional, el conjunt que en resulta només es pot descriure per negationem: no és assaig, però de vegades ho sembla; no és narratiu, però conté narracions; no és periodístic però conté substància d’articles (escapçats, reduïts, ampliats o fins i tot comprimits en una o dues frases); no és aforístic, però conté una voluntat aforística (concentrar el meu pensament); no és memorialístic, però conté memòria personal; no és un llibre de prosa literària, però he procurat enllustrar les paraules.

Què és, per tant, aquest llibre? La taula tal com queda després de dinar o sopar, quan la conversa es descorda per mil camins diferents i queden, sobre les estovalles blanques, engrunes i taques d’oli, tomata i vi. Algú, el més xerrapeta de la taula, fa un comentari del que s’ha menjat o evoca un record que el gust li ha despertat. Ara enceta una discussió sobre una paraula o una idea que ha caigut sobre la taula per casualitat. Ara, potser animat per la beguda, fa unes confessions que, més serè, potser no faria. Ara, no menys espirituós, cavil·la en veu alta i, retòric o sentenciós, s’inflama una mica. Ara es deixa portar per la ironia, ara pel to sever, que la història, amb les seves urgències, inevitablement convoca. Ara es riu una mica del mort i del qui el vetlla, començant per ell. Ara deixa planejar sobre la taula uns giravolts nostàlgics. Ara és la recança que s’imposa, ara és el gust d’explicar anècdotes, que el vi begut i l’armanyac a petits glops exciten.

Un aiguabarreig és aquest llibre. Allà on l’aigua del pensament es confon amb la sorra de l’escriptura, on la crítica social i política conflueix amb la memòria personal, on l’observació de la vida col·lectiva es trena amb la meva vida, on el pes de la reflexió moral conviu amb una volàtil desmoralització subjectiva, on l’escriptor que volia ser i el periodista que he estat comparteixen ordinador i estilogràfica, on els passos frenètics del país es confonen amb els passos gegantins que fa el món en una direcció que ja ningú no controla ni entén, on el passat i el futur s’escorcollen, on l’ètica que té aspiracions d’objectivitat xoca amb els malestars egocèntrics. Un llibre en què el sereníssim Epicur comparteix la taula i els macarrons dels meus nets, que mengen, entre contes i rialles, i, mentre em salven a mi de la malenconia, ignoren les ombres que enfosqueixen el futur.

Capítol 1

Carta casolana

... són de la reprovada sement dels epicuris, qui tota lur benahuyrança posaren en saborosos menjars.

Francesc Eiximenis. Terç del cristià (1384)

Tomad este bocado y bebed una vez, con que templaréis la cólera.

Miguel de Cervantes. Don Quijote de la Mancha.

1ª part, capítol XLIX (1605)

La sopa de Flaubert

No hi ha metàfora més precisa d’una societat que la sopa o els potatges. Durant segles, i amb el permís de la brasa, que és anterior, les sopes van ser el plat més habitual, sobretot per a la gent humil i pagesa: el plat únic de cada dia. A la sopa hi pots posar de tot: unes verdures de l’hort, uns trossos de carn seca o salada, un os, uns menuts de gallina, unes crostes de formatge. Així es van alimentar les classes populars. L’important d’aquelles sopes no era el tall, sempre menor, sovint inexistent, sinó el brou o caldo que, per escassos que fossin els ingredients, sempre alguna vitamina aportava. A El Buscón, Quevedo descriu l’olla que serveixen al sinistre internat del Dómine Cabra, com un menjar sin principio ni fin, es a dir: sense res.

Escudelles i cocidos són les derivacions més conegudes de les primitives olles, tot i que nosaltres ja només en coneixem les versions barroques de la cuina festiva. L’olla podrida era d’un barroquisme superior, i Cervantes la defineix com un platonazo fumejant tan ple d’ingredients que, per més llepafils que siguis, alguna cosa o altre hi trobaràs del teu gust. Clarín, als primers paràgrafs de La Regenta, recorda que el cocido ha suscitat fastuoses migdiades burgeses, provincials. Emili Vilanova, escriptor costumista del XIX, descriu així el baf de l’escudella: l’urna fumosa (…) que escampa el perfum casolà per lo menjador. Fanàtic de l’escudella, Santiago Rusiñol va idear un precoç escudellòmetre que s’avançava moltíssim a les màquines de cafè d’oficina.

Quants més ingredients porti una escudella (carns, verdures, llegums) més dens, gustós i nutritiu serà el caldo. El mateix es pot dir de les societats: quan més varietat genètica, cultural i social integrin, més saboroses i vitamíniques són. La moda gastronòmica actual, que persegueix singularitzar els ingredients i aïllar-los del conjunt, és un equivalent clar de l’individualisme contemporani, que defuig la barreja, té por de la diversitat i abandera l’entotsolament. Per això la sopa literària més característica del present la va imaginar Flaubert, sempre enutjat amb el món, en una carta de 1852 a la seva amiga Louise Colet: La vida és una cosa horrible, no et sembla? És com una sopa plena de pèls flotant; i te l’has d’empassar vulguis que no.

Èpica i lírica de la paella

He llegit un llibre que és un tresor d’alegria i una mina de divertiment. Una obra editada a Barcelona però que destil·la valencianitat per totes i cadascuna de les gairebé 300 pàgines. Tot i que el podia trobar a qualsevol llibreria catalana, el vaig voler comprar a Gandia, en una estada que hi vaig fer, perquè l’autor, Josep Piera, és nascut a Beniopa, municipi agregat a la capital de la Safor.

El llibre daurat: la història de la paella com no s’ha contat mai es llegeix com una novel·la, essent, de fet, un càntic a l’èpica i la lírica de l’arròs valencià, tot i que també pot ser descrit com una enciclopèdia arrossera, com un estudi dels vincles entre arròs i gastronomia, com una antologia literària de la paella i, encara, com un divertit aplec d’anècdotes sobre la felicitat que una paella procura.

De què parlem quan parlem de la paella? Hi ha centenars de teories i receptes. L’autor les desgrana per ordre cronològic. Comença quan l’arròs, procedent d’Orient, és sobretot un aliment medicinal, generalment consumit en forma líquida per amorosir els mals de panxa. Arriba a territori valencià a través dels àrabs (ar-ruzz) o potser a través de les comunitats jueves del Mediterrani. Medicinal, sí, però també de seguida una dolça i blanca llepolia i, encara, una alternativa al blat.

Malgrat les malalties que el cultiu en zones inundades suscita, l’arròs arrela en territori valencià com a aliment de subsistència (sense deixar de ser el dolç menjar blanc dels nobles). Ben aviat, aquest cereal adopta a València una manera específica de ser cuinat: a diferència del que passa al nord d’Itàlia (risotto), el brou o aigua que s’hi afegeix no deforma els grans d’arròs ni els confon en una massa pastosa. A poc a poc, van apareixent referències escrites a receptes que ja s’assemblen a la paella, per bé que cuinades amb cassola de fang. Com explica l’estudiós de la cuina Jaume Fàbrega (citat per Piera), la paella es popularitza amb la revolució industrial: quan els llauradors de l’Horta disposen de paellers de ferro a bon preu. El triomf de la paella serà social: sempre com a eix d’una colla, com a pretext d’una trobada, d’una celebració; tant si és pobra o sòbria d’ingredients, com si és colorista i opulenta. El llibre acaba amb la globalització: amb un concurs d’arrossos valencians que té lloc a Oceania i, per descomptat, amb la Wikipaella.

El llibre daurat està ple d’amenitats i d’anècdotes llamineres. Un exemple: enyoradís de la cuina parisenca, un general de Napoleó està amargat; d’ençà que ha entrat a la península Ibèrica, no li agrada res del que menja. Fins que un dia, a València, tasta un arrosset i reclama la presència de la cuinera. Entusiasmat amb el plat deliciós que s’acabava de cruspir (però potser també amb la bellesa de la noia), el general li demana que sigui la seva cuinera particular. La noia li proposa un pacte: prepararà un arròs diferent cada dia, si ell allibera cada dia un presoner. El pacte dura vora cent jornades. S’acaba no perquè a la noia se li esgotin les receptes, sinó perquè les presons es buiden de pressa i les autoritats franceses descobreixen que la gana del general n’és la causa. Desposseït del seu càrrec, es veu que l’home, desolat, anava pels carrers cridant amb desesperació Pour... elle! Pour... elle!. Podria ser, diu la llegenda, l’origen del gran nom: pour elle, pu elle, paële.... Pa… ella!

Aquesta llegenda, que tots els valencians coneixen i que el famós xef Quique Dacosta també explica al seu llibre Arroces contemporáneos, té base històrica. Sembla que el mariscal Louis-Gabriel Suchet, marsellès, reconegut amb el títol de duc de l’Albufera, feia honor a una dita valenciana: Als gavatxos els agraden els arrossos i les xicones d’ací. Sosté Piera que, essent marsellès, Suchet havia de conèixer per força la cuina de l’arròs: un cereal present als ranxos militars, a la cuina parisenca i als sucosos plats de peix provençals. El mariscal havia degustat plats a base d’arròs cuinats en els millors fogons francesos; però segur que a cap d’aquests plats no havia trobat una cocció de l’arròs tan precisa com la valenciana. Cada gra, amarat amb exactitud del brou estrictament necessari i aïllat dels altres, conforma un conjunt tan allunyat del puré pastós com de la cruesa.

Ja des de l’edat mitjana hi ha testimonis de l’excepcional cocció valenciana, és a dir, de la individualització de cada gra dins del conjunt. El llibre de Piera no es fica en polèmiques sobre els ingredients de la paella, però, sense voler, qüestiona alguns tòpics puristes: descobreix una recepta amb xoriço del segle XIX, per exemple; o una crítica al socarraet del temps de Blasco Ibáñez. L’arròs només ha de complir aquesta antiquíssima condició per ser bo i valencià (adjectius sinònims): la cocció. Si es cou a la valenciana, qualsevol ingredient hi lligarà. Com sabia la jove cuinera del mariscal, hi ha tantes receptes de paella com dies té l’any.

El llibre de Piera és rodó i brillant com les paelles que descriu. Està tan ple d’ingredients com els arrossos més barrocs. Mentre el llegeixes, fa venir unes ganes insaciables de menjar paella cada dia, a cada pàgina.

Grenyal

Allò que ara es diu amb l’italianisme al dente, abans era descrit amb un mot ben genuí: grenyal. Hi ha tres accepcions d’aquesta paraula al mític diccionari català-valencià-balear dels savis Alcover i Moll. En la primera, grenyal s’aplica a les fruites i és sinònim de verdós, això és, encara no madur. Un terme negatiu. Diríem que una figa és grenyal quan encara no és prou dolça i té la polpa cruixent, seca i de color vermell. Un vermell viu: de rosella o, com a màxim, de sang fresca. Direm que la figa és madura quan la polpa és melosa, té aspecte de confitura i s’ha enfosquit. Ja no té el vermell de la rosella, sinó un to granatós, purpuri.

En la segona accepció d’aquest diccionari, grenyal significa que la pasta i l’arròs encara és íntegre i que, per tant, la cocció és lleugerament incompleta. Aquí grenyal és un terme positiu, ja que, com tothom sap, la pasta tova no val res. Per ser apetitosa ha de tenir un petit punt de duresa. El mateix passa amb l’arròs. Cal que el gra, sense ser cru, tingui l’ànima viva, present, tangible. El gra d’arròs, quan és massa cuit, perd l’ànima, deixa de tenir personalitat pròpia per confondre’s amb la pastositat general. La massa llefiscosa i aigualida de l’arròs pastat és excremental.

No deixa de ser curiós: allò que per a la fruita és un valor sublim: la flonjor melosa, enfosquida, confitada, per a la pasta i l’arròs és un defecte abominable.

La tercera accepció de la paraula grenyal fa referència estrictament a un estat deficient del suro, descrit d’aquesta curiosa manera: mancat de consistència i finor. Per més que el suro tingui el tacte tosc o rude, no hi ha res més fi que la història del suro empordanès. És sabut que la indústria suro-tapera de l’Empordà va conquerir el mercat inicialment francès del xampany i el vi de taula ja des del segle XVIII.

L’èxit de Dom Perignon (afegir sucre als vins de la Champagne per conservar-ne l’efervescència natural) no hauria estat possible sense el nostre suro. Els taps de fusta o de cànem no en conservaven l’efervescència. El xampany s’esbravava i no es podia comercialitzar. Calia un material hermètic i elàstic per segellar les ampolles de vidre. Els francesos van descobrir el tap de suro i resultava que, a l’Empordà (sobretot a l’Albera, al nord; i a les Gavarres i l’Ardenya al sud), l’alzina surera hi creixia naturalment i en abundància. Darnius, Agullana, La Bisbal, Palafrugell, Palamós, Llagostera i Sant Feliu de Guíxols tenien moltes fàbriques de taps i van generar una cultura empresarial i obrera molt singular, el detall més deliciós de la qual eren els treballadors de bona veu i destresa lectora, que eren alliberats pels seus companys de la tasca de remenar taps per tal que llegissin i cantessin per amenitzar el treball manual dels altres.

Arrossos de turista

En Jordi m’escriu per explicar-me que ha deixat la seva amant. Es veu que, en el còmput de la relació, el mal nord i les pomes agres s’imposaven al plaer i les rialles. La noia li agrada moltíssim, m’explica. Es diu Deisy. S’ho passaven bé, no ja només al llit (cosa que a l’edat d’en Jordi pot ser considerat una proesa) sinó perquè, en els moments bons, la Deisy és riallera i festiva, i això, en Jordi, ho necessitava. Fa anys que està separat i té els fills a l’estranger. S’havia acostumat a viure sol. Amb la Deisy han fet plans que ell, catedràtic emèrit, no hauria imaginat. Banyar-se a Salou enmig d’un festival de carn, per exemple; o cruspir-se un arròs en un baret de la platja amb el sostre de palla. Ella, que és hondurenya i dedicada a la cura de gent gran, és feliç barrejant-se amb els que fan vacances.

També li agrada molt visitar ciutats famoses. L’hivern passat es van fer selfies davant de la Puerta de Alcalá i del palau de Buckingham (van fer escala a Londres de camí cap a Hondures, per visitar els fills de la Deisy, que viuen amb l’àvia). Els salts d’alegria que ella feia quan arribaven a un lloc de postal meravellaven en Jordi. Diu que, en veure-la tan contenta, ell també tenia ganes de saltar com una criatura. De saltar i, segons com, de plorar. De plorar de satisfacció, ja m’entens!, explica. Des que era petit, no havia estat tan content! Content de manera espontània o, si vols, inconscient.

Ara bé, si per atzar, passejant pels carrers de Reus, la ciutat on viuen, coincidien amb una coneguda d’ell i, per saludar-se, es feien els dos petons de rigor, l’alegria de la Deisy es convertia sobtadament en ràbia. Una ràbia que jo desconeixia! Còsmica, furiosa, inesgotable!, sosté. Sospita de mi. Constantment! No reposa mai! Sempre que no estic amb ella, es pensa que estic amb altres. És una malaltia! De cop, les selfies alegres es tornen tragèdies shakespearianes!. El veterà catedràtic acaba l’e-mail discursejant, ampul·lós, sobre el Moro de Venècia: l’honestíssim almirall envilit per la tenebrosa gelosia....

L’endemà, rellegint El vals de l’adeu de Kundera, hi trobo una frase irònica, que treu ferro al drama shakespearià del meu amic. La hi envio per Whatsapp: Qui està posseït per la gelosia, no sap què és l’avorriment. Hi afegeixo icones de rialles. Em retorna el missatge amb to resignat: La cultura de la Deisy és de telenovel·la. S’ha educat en la idea que la gelosia és un component imprescindible de la possessió amorosa. Potser sí.

Dies després, penso en la Deysi. Molt més jove que ell, com passa sovint ara. Una noia migrant. Una història amb un inevitable component social. La Deisy és una ventafocs al revés. Una pretty woman que renuncia a l’estatus petitburgès del meu amic per defensar un honor que aquí no li entenem. En Jordi, solitari com solia, reprendrà la seva jubilació de llargues hores de lectura en polsosos arxius. La Deysi ja torna a tenir cura d’una dona pràcticament centenària. 24 hores per 7 dies. Sense selfies al palau de Buckingham, ni banys a Salou, ni arrossos de turista.

El millor regal

Poc després que nasqués el seu germà Pau, el meu primer net, en Lluc, sortia amb mi a passejar cada matí. Durant uns dies d’estiu que passàvem a Camprodon, vaig escriure això tornant d’una d’aquestes sortides:

Aquest matí en Lluc s’ha llevat massa aviat. És un esquitx simpàtic i feliç, molt xerraire, que d’ençà que ha nascut el seu germà està una mica neguitós. Ahir va muntar un escàndol per un ninot que no trobava. Fa el ronso a l’hora de menjar i aprofita qualsevol excusa per afirmar-se. Són potser símptomes del que es considera gelosia de germà. Els seus pares n’estan sorpresos, perquè fins ara ha estat un nen amorós i divertit. Pugna per imposar-se en un context familiar en què tots els esforços es dediquen principalment al petit, que, com que acaba de néixer, reclama moltíssima atenció. En Lluc s’ha llevat massa aviat i la seva mare no volia que vingués a despertar els avis. Nosaltres, però, ens hem llevat d’un salt per fruir de la seva companyia. En diuen col·laboració familiar. Per nosaltres és joia pura.

Abans de les vuit, ja anàvem a veure els cavalls que pasturen pels prats dels afores. Hem trigat una hora a fer dos-cents metres: abans d’arribar-hi, ha perseguit les papallones blanques, hem escoltat tórtores, merles i rossinyols, hem buscat capgrossos al rierol i sargantanes entre les pedres. Hem descobert nius de formigues i de talps. També ha jugat a fer de paleta per arreglar les rajoles de la vorera. Arribats davant d’un tancat amb cavalls, m’ha preguntat per les boles arbustives que se’ls hi enganxen a la crinera i la cua, per la femta escampada, pel pelatge arrissat dels poltres. Després, hem jugat a sentir l’eco de les nostres veus. Tres hores que han passat volant.

Es parla poc de l’amor dels avis. Potser perquè es considera un tema menor, domèstic, crepuscular. No crec que pugui haver-hi un goig més gran. Arribem massa joves a la paternitat, sense experiència vital, en plena competència amb l’entorn, amb un delit d’èxit professional clavat entre cella i cella, amb una gran necessitat d’hissar al cor de la societat la bandera del nostre ego. Dediquem poc temps a educar i a pensar en els fills, més enllà de satisfer-ne les necessitats diàries i peremptòries. En canvi, s’arriba a la condició d’avi amb l’aprenentatge de la decepció fet i digerit, gairebé sense recances, temors o ressentiments.

Abandonat gairebé del tot el pes mental de la meva vida, en Lluc i en Pau em semblen molt més importants que jo. Ser avi és la culminació de la vida. Una culminació que arriba paradoxalment quan comences a declinar. Ja no competeixes amb ningú. Res del que anys enrere et semblava essencial et fa córrer. Pots dedicar-te a vetllar-los els passos, a regalar-los temps, contes, tendresa; i a regalar-te a tu mateix el goig de veure’ls créixer (atemorit, això sí, per l’angúnia del futur que els espera).

L’amor eròtic tendeix a la possessió. L’amor als fills tendeix a la projecció pròpia, que també és possessiva. Quan estimes un net, tu desapareixes. L’obra és ell i a ell tot ho subordines. L’amor cortès dels trobadors es realitza, de fet, amb els nets. És l’únic amor que en comptes de deixar cicatrius, les guareix.

Els alls de Clark Gable

Es pot afirmar amb una certa seguretat que, en aquests moments del segle XXI, els llençols són incompatibles amb l’halitosi. Però això no era tan clar en altres èpoques. Es veu que li pudia molt l’alè, a Clark Gable, el cèlebre actor del bigotet. Li agradava massa l’all. Cada un dels seus cargoladíssims petons eren un viacrucis per a Vivien Leigh, l’actriu que va encarnar el personatge de Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué. Actrius esplèndides que van fer somiar homes d’arreu del món van veure’s condemnades al fètid alè de l’actor d’ulls endormiscats. Més partidari de l’all que de la bellesa, Gable va turmentar Greta Garbo, Lana Turner, Hedy Lamarr i Ava Gardner en aquelles tòrrides besades que els espectadors del seu temps contemplaven com el súmmum de l’amor eròtic.

Malgrat la seva halitosi, Clark Gable xerrava pels descosits. Tenia la llengua fàcil i irreflexiva, típica dels personatges acostumats a ocupar sempre el lloc preferent. Un dia li van presentar William Faulkner: Escriu guions per a nosaltres. Gable s’acosta a Faulkner i li deixa anar:

–Vostè, que és guionista, alguna cosa deu saber de literatura. Digui’m el nom d’algun bon escriptor, que em ve de gust comprar un llibre.

–Pot llegir Hemingway, John Dos Passos, Thomas Mann... i em pot llegir a mi.

–Ah! –va exclamar Gable–, vostè també escriu, míster Faulkner?

–Una mica, sí.

–I vostè, míster Gable, a què es dedica?

Ocell de caça

Mentre els poetes de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim escriuen cançons delicades, Ausiàs March vigila, per encàrrec del rei, la criança dels falcons de caça als aiguamolls de l’albufera valenciana. Segons escriu la reina Maria al batlle de València, en Joanet, fill de notari, viu a casa d’Ausiàs amb altres joves en via de perdició. March és un ínfim senyor feudal, però exigeix el dret de plantar forques. Fa que tallin la mà d’un lladre i reclama la casota de fang d’un seu feudatari morisc que acaba de morir. Al vespre, sol a l’escriptori, inspecciona la seva ànima esqueixada entre el desig de la carn i els deures de l’esperit. No es recorda de la vídua del morisc, a qui ha fet expulsar de la casota.

Aquest feudal taciturn i minuciós escriu uns formidables versos crispats. Els més punyents que s’escriuen a Europa. Versos d’una ànima bruta que vol ser neta, d’un cor obscè que es regira purità. Ausiàs, que entén la poesia com una exploració interna, va anticipar-se molts segles al romanticisme. Sembla esqueixat i sincer, però potser és enganyós i teatral. Crema a l’hivern i a l’estiu tremola. Quan se sent estimat, tot lo restant del món li fa gran nosa. Però, generalment, en mans d’una dona, és un malalt a qui el metge deixa morir en oblit. Està arribant un temporal, però la seva nau no busca el port segur. A vegades, doblement enamorat, és un famèlic indecís davant de dues fruites o un mar embravit per dos vents. L’amor el fa sentir com aquell condemnat que, acceptada amb resignació la mort que l’espera, un dia el perdonen i, tot seguit, l’executen deixant-lo sense un punt de record. El pensament no para de castigar-li l’ànim amb retrets i, quan li concedeix un plaer, s’assembla a aquella mare que, si el fill li demana un verí plorant, té tan poc seny que no el sap contradir.

A Ausiàs, un cuc li rosega el pensament, i un altre li corseca el cor: no paren mai! Quan la gent celebra festes i torneigs, busca companyia en les ànimes infernades. En ple hivern, quan tothom s’acosta al foc, camina descalç sobre la neu: la veu de la mort li és melodiosa. És difícil no pensar en la carta de la reina Maria quan el poeta diu que el seu cor s’assembla al nen que busca l’ambigua protecció d’un senyor poc honorable, que l’escalfi en temps de fred i el refresqui en les calorades, sabent que no podrà sortir mai d’aquesta mediocritat.

Abans que cap altre, Ausiàs March sap que la poesia no és un inventari de pedres precioses, ni una exposició de flors, sinó l’excavadora que descarna un cor salvatge.

‘Carciofi alla romana’

Per preparar carxofes a la romana, cal fer tot primer una feina desagradable. Pelar i polir a consciència aquesta flor (tècnicament és una flor que no ha acabat de florir). Si fóssim a Itàlia, podríem comprar al mercat el carciofo romanescho (mammole o carxofa morada) o qualsevol de les enormes varietats de carxofa que s’hi troben, gegantines al costat de les nostres, tan petitones i modestes. Cal eliminar, com prou se sap, tot el fullam extern, tan coriaci, fins que la base de la corol·la de carxofa sigui blanquinosa. Tot seguit, cal polir ben bé tota la base amb un ganivet fi i petit. És una feina que sembla d’orfebreria perquè el ganivet dibuixa infinites i menudes cares tal com es fa amb les pedres de diamants. Després pelarem la tija, però la mantindrem llarga (cosa difícil perquè als nostres mercats i fruiteries venen les carxofes amb una cua esquifida, de conill). Eliminarem, per descomptat el cor pelut de la carxofa i, si volem que tingui una forma semblant a la flor, retallarem també els extrems de les fulles amb un cop sec d’un ganivet gros. No llenceu el tall sobrer de les tiges, que es pot cuinar juntament amb les carxofes.

Val més envernissar la part externa de les fulles i la tija amb suc de llimona perquè les carxofes no s’oxidin. Obriu bé, pel mig, la carxofa amb les mans perquè s’hi pugui encabir el farcit, saleu-les i reserveu-les. Ara farem el farcit: picarem ben finet un ram generós de menta i julivert. Hi afegirem un grans d’all ben talladets (elimineu-ne el brot intern, si em voleu fer cas, per pacificar una mica l’all), barregeu-hi una mica de pa torrat. Remeneu-ho molt bé tot i ja podeu ficar aquesta pastosa mescla aromàtica al forat que heu obert al cor de la carxofa. Pressioneu suaument. Farcides que estiguin totes les carxofes, escalfeu una paella alta plena d’oli d’oliva. Col·loqueu les carxofes cap per avall. Si us han quedat talls de tiges, encaixeu-los enmig de les carxofes. El foc viu, cal que quedin dauradetes.

Quan la part superior de la corol·la sigui ben daurada, col·loqueu les carxofes de costat i continueu enrossint-les, girant-les a poc a poc per totes bandes amb una pinça. Un cop daurades, afegiu-hi un bell raig de vi blanc. Quan l’alcohol s’hagi evaporat, aboqueu-hi aigua calenta. Ha de cobrir les carxofes a la meitat.

Primer que l’aigua bulli, però, tot seguit, abaixeu el foc. Tapeu la paella i deixeu coure les carxofes a foc lent uns 30 minuts. Si voleu que siguin més tovetes (és com m’agraden a mi) podeu deixar-les coure 5, 10 minuts més. Compte que no es desfacin, que faríeu un puré. Serviu les carxofes amb el suc de coure-les, que queda espesset per la farina del pa torrat. Aquesta recepta alla romana no té res a veure amb els carciofi alla giudia, en què les carxofes es fregeixen de cop, amb oli molt calent, a la repetellada. Les làmines de la carxofa a la jueva quedaran estarrufades com una cabellera arrissada i tindran textura de patates xip.

Mongets refregits amb cansalada

A la bastida del davant, hi ha tot d’homes que treballen. Els veig quan surto al balcó, però els sento durant tota l’estona. Fan molt de soroll amb una màquina infernal, un martell hidràulic que no sé quina funció pot fer a la façana que restauren. A l’hora de dinar, un d’ells es queda tot sol; i menja. A l’alçada d’un pis alt, un novè, assegut damunt del tauló de la bastida, va enforquillant les viandes d’una carmanyola reposant del soroll, mirant el carrer com un gegant negre i solitari.

De cop, veient-lo, he pensat en els paletes de la meva infantesa i en la gana que m’entrava entre les dotze i la una del migdia, quan s’asseien per dinar en un racó del carrer, protegits pel munt de sorra que estaven garbellant per fer el ciment. Sempre vaig ser molt ganut i me’ls quedava mirant. Jo devia tornar d’escola. Potser ja era estiu i corríem lliures, petits salvatges pels carrers del poble. M’aturava davant d’ells, fascinat. Els recordo sobretot tallant el pa rodó. Se’l posaven al flanc, protegint-lo com un nen, amb el braç i una mà, mentre el llescaven amb l’altra. Per esmorzar, tallaven una penca de botifarra negra damunt la llesca blanca. Per dinar, col i patata passades per la paella amb un gra d’all o mongets refregits amb cansalada. De tant en tant, un traguinyol de vi molt amarat d’aigua.

Endrapaven aquelles menges senzilles amb un posat lent i satisfet. A casa, tots dinàvem molt de pressa, sense tanta cerimònia, em semblava. Ho fèiem a la cuina. Mentre l’àvia i la mare trafiquejaven, els altres molt encaixats (encongits, de fet) ens asseiem entorn d’una taula rectangular de marbre, vella i esquerdada. A casa, tot dinant, es parlava força i es cridava una mica, potser força, a la italiana, perquè tothom volia fer-se sentir. Els paletes, en canvi, dinaven al carrer en silenci, lentament, amb sobrietat obrera, mirant a l’infinit, asseguts a terra amb posat califal. Era estrany, no tenien taula ni pràcticament coberts, generalment només usaven la navalla; però m’impressionaven per l’aire absent, segur, categòric, amb què s’ensenyorien de l’espai públic.

Com ells, el noi negre de la bastida, que deu ser el més mal pagat de l’obra, s’ha ensenyorit de l’edifici. Des de dalt, domina l’avinguda per on circulen els cotxes i els vianants que, procedents del passat, temen tant el futur. Ell sap que el futur, bo o dolent, és seu. Menja amb la indiferència d’una estàtua.

Parlar de menjar i no tenir gana

A més de cronista insuperable, dietarista fundacional, biògraf antisolemne, assagista desdramatitzat i astut o paisatgista inefable, a Josep Pla se’l considera el nostre primer gastrònom (sense gana!). Malgrat que la prosa catalana actual és filla de la sintaxi neta que ell va tenir la valentia de proposar, a Josep Pla no se li reconeixia capacitat narrativa. Fins que, el 2021, Jordi Cornudella va capgirar aquest tòpic aplegant bona part de les narracions de Pla en un volum immens: La cendra de la vida. De fet el mateix Pla havia contribuït a menystenir el seu talent narratiu quan, per a la publicació dels 45 volums de l’Obra completa, va reescriure els seus contes i els va dispersar en l’aiguabarreig de gèneres que caracteritza el conjunt: Terres de frontera –escriu Cornudella– on conviuen la ficció amb l’autoficció i la invenció literària amb la memòria biogràfica.

Seleccionant les millors narracions, Cornudella va omplir un volum de 800 pàgines. Hi trobem narracions ameníssimes, lineals, sense floritura estructural, explicades amb la típica veu curiosa, irònica i detallista