El temps de la promesa

By Marina Garcés

Un llibre incisiu i esperançador sobre el poder de la paraula per reapropiar-nos del present i del futur.

Recordes la darrera promesa que has fet o que t’han fet?

Així s’obre aquest assaig en què Marina Garcés explora el concepte de promesa. Vivim en una societat  aterrida pel futur, obsessionada per predir i projectar, controlar i planificar. Però, qui gosa, avui, prometre res?

Aquest llibre mostra les claus històriques, filosòfiques  i literàries del poder de la promesa i de la seva fragilitat actual. La promesa, ens diu l’autora, pot ser una forma de rebel·lió  que introdueixi la batalla pel valor de la paraula en un present incert i en un futur amenaçat. Un text incisiu i esperançador.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Anagrama
• Release date: Nov 8, 2023
• ISBN: 9788433921604

Marina Garcés

Marina Garcés (Barcelona, 1973) es filósofa, autora de libros como Un mundo común, Filosofía inacabada, Fuera de clase, Ciudad Princesa y Escuela de aprendices. Es profesora de la Universitat Oberta de Catalunya e impulsora del colectivo Espai en Blanc y de la Escola de Pensament del Teatre Lliure. En Anagrama ha publicado Nueva ilustración radical y Nova il·lustració radical (Premio Ciutat de Barcelona de Ensayo 2017) y El tiempo de la promesa y El temps de la promesa.

Book preview

Índex

Coberta

Pròleg

I

II

Referències

Crèdits

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa, autora d’En las prisiones de lo posible, Un món comú, Filosofía inacabada, Fora de classe, Ciutat Princesa, Escola d’aprenents i Males companyies. És professora de la UOC i impulsora del col·lectiu Espai en Blanc i de l’Escola de Pensament del Teatre Lliure. Amb Nova il·lustració radical, publicat a Anagrama, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig 2017.

El temps de la promesa Recordes la darrera promesa que has fet o que t’han fet? Així s’obre aquest assaig en què Marina Garcés explora el concepte de promesa. Vivim en una societat aterrida pel futur, obsessionada per predir i projectar, controlar i planificar. Però, qui gosa, avui, prometre res? Aquest llibre mostra les claus històriques, filosòfiques i literàries del poder de la promesa i de la seva fragilitat actual. La promesa, ens diu l’autora, pot ser una forma de rebel·lió que introdueixi la batalla pel valor de la paraula en un present incert i en un futur amenaçat. Un text incisiu i esperançador.

No hi ha epitafis per a qui no compleix les promeses.

WAJDI MOUAWAD

Pròleg

Recordes la darrera promesa important que has fet o que t’han fet? Ara fa un temps vaig fer aquesta pregunta a un auditori nombrós, amb gent de mitjana edat, ni molt joves ni molt vells. Pensava que gairebé tothom aixecaria la mà, ja els havia tranquil·litzat dient-los que no els en demanaria el contingut. Em vaig trobar amb la sorpresa que es van aixecar molt poques mans. Estic segura que cada una d’aquelles vides amagava alguna promesa de joventut, d’amor, d’ideals compartits o de reptes i compromisos, però no se’n recordaven.

Les promeses ocupen un lloc poc important, avui, en les maneres com ens vinculem als altres: en l’amor, a la feina, en la vida social i política. Fem molts projectes i molt poques promeses. I les que fem, o sentim fer, són poc o gens creïbles. Potser és que les promeses que no arribem a fer les projectem en les coses, en els símbols i, de vegades, en els altres. Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les marques de roba i els cosmètics amb què ens ocultem, en determinades maneres de parlar o de socialitzar, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els fills, per preparar una entrevista de feina o per tenir una ment més plàcida. Vivim entre promeses que no fem, i quan no es compleixen, com que no sabem d’on venen, no sabem a qui reclamar. Ens quedem sols, amb un sentiment de fracàs no correspost.

Fer-se promeses sembla un gest antic. Un gest romàntic o cavalleresc que es perd entre els records de la innocència juvenil. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat. Prometre és una acció que es fa amb la paraula i que, del no-res, fa néixer un vincle i un compromís capaços de travessar el temps i reunir, en una sola declaració, passat, present i futur. Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. Podem girar-la: de quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res? Les presons del possible són l’escenari reiterat del servilisme i de la rendició.

La paraula que promet té tanta força que des d’un inici se’n van apropiar els «senyors»: Déu va prometre la salvació, l’Estat va constituir el cos polític sota la promesa de protecció i el capitalisme va mobilitzar les aspiracions individuals des d’una promesa il·limitada de creixement i d’acumulació. Cap d’aquestes tres promeses s’ha complert, tot i que durant segles han organitzat el temps comú i el seu sentit. Avui encara ho fan, sota una ombra creixent de perill i desesperació.

La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú. Els esclaus no poden prometre. Avui, sota una capa de llibertat aparent, tots som esclaus d’un temps irreversible, d’un destí incert i alhora previsiblement catastròfic, que governa els nostres desitjos i les nostres voluntats. Prometre’ns alguna cosa pot ser, avui, una forma de revolta que introdueixi en els escenaris de present la batalla pel valor de la paraula i les seves conseqüències sobre la vida que fem i que podem esperar.

Donar la paraula crea un vincle irreversible, que sobreviu al pas del temps i a les promeses incomplertes. Crea passats comuns i futurs vinculants. Estableix compromisos i fa possibles les traïcions. Disputar aquest poder de la paraula, la qual ha ordenat i organitzat els nostres mons, és tornar-li a donar capacitat d’acció i credibilitat en temps d’enganys i de banalitat deliberada. Preguntar avui per la força de la promesa és plantejar: qui pot crear el temps comú i organitzar-lo per a nosaltres? Qui decideix l’espai de la paraula fiable i qui està legitimat a participar-hi?

El setembre del 2022 vaig tenir ocasió