El dia dels trífids

By John Wyndham

En Bill Masen és en un hospital de Londres amb el cap embenat i es perd la pluja de meteorits més espectacular que s'ha vist mai. Però quan l'endemà al matí es treu les benes dels ulls, es troba que un estrany silenci plana sobre la ciutat i que als carrers només hi ha persones cegues que volten, desorientades, i fugen dels trífids, unes plantes grotesques i perilloses de més de dos metres d'alçada. Aviat es toparà amb la Josella, una altra afortunada que també ha conservat la vista, i junts miraran de sobreviure, conscients que el món que coneixien no fa ni vint-i-quatre hores ha desaparegut per sempre.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Jul 31, 2023
• ISBN: 9788412750409

Book preview

Comença el final

Quan un dia que sabeu que és dimecres comença amb la mena de sorolls propis d’un diumenge, ja podeu pujar-hi de peus: alguna cosa no va com hauria d’anar.

Me’n vaig adonar de seguida que vaig despertar-me. Però a mesura que el cervell em va començar a funcionar millor, vaig dubtar de mi mateix. Al capdavall, era més probable que m’equivoqués jo que no pas la resta de la humanitat, encara que em costava d’entendre com em podia haver confós. Vaig continuar esperant, immers en el dubte. Després em va arribar a les orelles el primer indici de prova objectiva: un rellotge, lluny, va tocar l’hora; les vuit, em va semblar. Vaig parar l’orella amb més atenció. Aviat un altre rellotge va començar a tocar, més a prop, amb força. Vaig poder comptar les hores sense possibilitat d’error. Eren les vuit, indiscutiblement. Llavors vaig tenir l’absoluta seguretat que alguna cosa no rutllava.

Es pot dir que em vaig perdre l’espectacle de la fi del món –bé, de la fi del món que jo havia conegut durant els trenta anys de la meva vida– per pura casualitat. Ben mirat, tots els supervivents de les catàstrofes de qualsevol mena salven la vida per casualitat. Sempre hi ha un nombre més o menys regular de persones hospitalitzades, i la llei de l’estadística m’havia escollit a mi per ser una d’aquestes persones des de feia una setmana o poc més. Igualment, m’hauria pogut triar per a una setmana abans: en aquest cas, ara no escriuria això, ni cap altra cosa, ni tan sols existiria. Però l’atzar va voler no només que em trobés en un hospital en aquell moment concret, sinó que m’hi trobés amb els ulls –tot el cap, de fet– embenats. Vet aquí per què em sento en deute amb qui sigui que controla els atzars. En aquell moment, però, encara no sabia res, només estava sorprès i em preguntava què dimonis devia passar, perquè m’havia estat prou dies a l’hospital per saber que, després de la directora, el rellotge és la cosa més sagrada que hi ha en un hospital.

Sense rellotge, un hospital no podria funcionar de cap manera. Cada segon hi ha algú que el consulta per un naixement, una defunció, una medecina, un àpat, per comprovar si és l’hora d’encendre o apagar els llums, de treballar, de dormir, de reposar, de rebre visites, de canviar la roba, de banyar els malalts... I fins aquell matí s’havia decretat que algú havia de començar a rentar-me i canviar-me la roba del llit exactament a les set i tres minuts del matí. Aquesta era una de les moltes raons per les quals estava agraït de tenir una habitació individual. En una sala comuna aquestes desagradables operacions haurien tingut lloc, innecessàriament, una hora abans. Però allà, aquell dia, tota mena de rellotges, més o menys dignes de confiança, continuaven tocant les vuit als quatre vents, i, tot i així, no venia ningú.

Si bé quan em rentaven m’era molt desagradable –i havia insistit en va que si algú em guiava podia perfectament fer-ho jo mateix–, el fet que la rutina diària s’interrompés d’aquella manera em desconcertava i m’inquietava. D’altra banda, el moment de rentar-me solia ser el preàmbul de l’esmorzar, i jo ja començava a tenir gana.

És probable que qualsevol altre matí m’hagués inquietat igualment, però aquell dia, aquell dimecres 8 de maig, era una data especialment important per a mi. Estava més impacient que mai per despatxar les qüestions rutinàries perquè aquell dia el metge m’havia de destapar els ulls.

Vaig buscar a les palpentes el botó del timbre, i el vaig pitjar durant cinc segons llargs, només per mostrar-los què en pensava de tots plegats.

Tot esperant la lògica resposta malhumorada que el meu truc havia de provocar, vaig continuar parant l’orella.

Llavors em vaig adonar que a fora, al carrer, la situació devia ser pitjor que no havia sospitat. Els sorolls que se sentien –la manca de sorolls, més ben dit– eren més propis d’un diumenge que els dels diumenges de debò; i jo, després de donar-hi dues voltes, estava convençut que realment era dimecres, de manera que allò no tenia ni cap ni peus.

No he acabat d’entendre mai per què els fundadors de l’Hospital de St. Merryn van decidir erigir la institució en una cruïlla de dos carrers comercials molt cèntrics, i exposar així els nervis dels pacients a una molèstia constant. És clar que això oferia l’avantatge que els malalts, del llit estant, continuaven en contacte íntim amb la vida exterior. Generalment els autobusos passaven roncant a tota marxa, amb la pretensió de passar el semàfor de la cantonada abans no es posés vermell; sovint un esgarip dels frens i el petardeig del tub d’escapament permetien endevinar que no ho havien aconseguit. Després, quan el vermell passava a verd, el carrer retrunyia amb el soroll dels motors que arrencaven en primera. I de tant en tant se sentia un bon patac seguit d’una parada general de la circulació; una situació certament excitant per a un malalt com jo, que no podia veure res i havia de mesurar la importància de la topada o de l’accident pel grau de la cridòria i dels insults que m’arribaven a les orelles. Certament, ni de dia ni de nit el pacient que feia llit a l’Hospital de St. Merryn arribava a tenir la impressió que el món havia deixat de girar només perquè ell estava fora de circulació temporalment.

Aquell matí, però, tot era diferent. Misteriosament i, per tant, inquietantment diferent. No se sentien autobusos, ni cotxes de cap mena. Ni frenades, ni botzines, ni tan sols el trot ocasional dels pocs cavalls que passaven altres dies. Ni tampoc, com hauria estat lògic de sentir en aquella hora, els passos de la gent que anava a treballar.

Com més escoltava, més estrany ho trobava. En un lapse que vaig calcular de deu minuts, parant l’orella atentament, cinc vegades vaig arribar a sentir un soroll de passos ofegat, com d’una persona que camina vacil·lant, arrossegant els peus; tres veus que cridaven alguna cosa inintel·ligible, lluny, i els sanglots histèrics d’una dona. Ni el parrup d’un colom, ni el xiscle d’una sola oreneta. Només el brunzit dels cables elèctrics al vent...

Una sensació d’aïllament i d’abandó em va començar a envair. Era semblant a la sensació que de petit tenia, a vegades, quan m’imaginava que en els racons foscos de la meva habitació s’arraulien monstres innominables; quan no gosava treure un peu del llit per por que algú o alguna cosa, des de sota, m’aferrés el turmell; quan no gosava ni allargar el braç per encendre el llum, tement que el més petit moviment provoqués l’atac d’un monstre a l’aguait. Vaig haver de lluitar amb aquella sensació, tal com havia de fer de petit amb la por de la foscor. I vèncer-la no em va ser pas més fàcil. Sempre és sorprenent de constatar com en som, encara, de nens, quan ens trobem davant d’una prova. Els terrors elementals m’havien acompanyat al llarg de la vida, esperant la seva oportunitat, i ara estaven a punt d’aconseguir-la. Només perquè tenia els ulls embenats i no circulaven cotxes...

Quan em vaig haver asserenat una mica, vaig mirar d’estudiar la situació d’una manera raonable. Per què s’interromp el trànsit? Bé, generalment perquè han tancat el carrer per fer-hi obres. Ben senzill, no? D’un moment a l’altre segur que m’arribarà a les orelles l’estrèpit de les perforadores, nova distracció per als pacients de l’hospital. Però el mal és que, quan comences a raonar, ja no pots parar de fer-ho. I, raonablement, si el trànsit era interromput en aquell carrer, almenys se n’havia de sentir la remor llunyana en els altres carrers, o el xiulet d’un tren, o la sirena d’un vaixell... I no se sentia absolutament res. Fins que els diversos rellotges van començar a tocar la campanada d’un quart de nou.

La temptació de fer una ullada –només una ullada, esclar, l’imprescindible per esbrinar què dimonis passava, al món– era immensa. Però la vaig dominar. En primer lloc, allò de fer una ullada no era una cosa tan senzilla com podia semblar. No es tractava simplement de treure’m una bena dels ulls com quan es juga a la gallina cega; portava una pila de pegats i gases que calia retirar. Però, encara més important, «tenia por» de fer-ho. Més d’una setmana de ceguesa absoluta és prou perquè et passin les ganes de córrer riscos amb la teva pròpia vista. És veritat que es proposaven retirar-me les benes aquell dia, però segurament pensaven fer-ho amb una claror especial, en la penombra, i només em deixarien els ulls destapats si consideraven que el seu estat era prou satisfactori. I no podia saber si seria així. La meva vista podria haver quedat definitivament perjudicada. Fins i tot em podia quedar cec per sempre més. No sabia res, encara...

Vaig deixar anar un renec, i vaig tornar a tocar el timbre. Almenys així em desfogava una mica.

Aparentment ningú no tenia cap mena d’interès pels timbres. Vaig començar a sentir-me tan enfadat com preocupat. És humiliant haver de dependre dels altres, sens dubte; però encara és pitjor no tenir ningú de qui dependre. Perdia la paciència per moments. I vaig decidir que calia fer-hi alguna cosa, i de seguida.

Si treia el cap al passadís i començava a cridar i a fer escàndol, hauria de venir algú, ni que fos per dir-me el que pensava de mi. Vaig apartar els llençols i vaig saltar del llit. No havia vist mai l’habitació on em trobava, i encara que, guiant-me per l’oïda, tenia una vaga idea de cap on queia la porta, no em va ser fàcil trobar-la. Vaig topar amb un seguit d’obstacles que em semblaven totalment innecessaris, però me’n vaig sortir, sense més inconvenients que un blau al dit gros d’un peu i un cop a la canyella. A l’últim vaig poder treure el cap al passadís.

–Ei! –vaig cridar–. Vull esmorzar! A la 48, si us plau!

Durant un moment no va passar res. Després em van arribar unes veus que cridaven, totes alhora. Semblaven les veus de centenars de persones, i no hi havia manera de pescar ni una sola paraula del que deien. Feia l’efecte d’un d’aquells discos que serveixen per posar un fons de «remor de multituds» en un serial radiofònic. I d’una multitud irritada, a més. Per un moment em va passar pel cap la idea terrible que potser, mentre dormia, m’havien traslladat a un manicomi i que ja no em trobava a St. Merryn. Aquelles veus, simplement, no em semblaven gens normals. Vaig córrer a tancar la porta per no sentir aquella cridòria i, a les palpentes, vaig tornar al llit. En aquell moment el llit representava l’única cosa segura i confortant al meu voltant. Com per subratllar-ho, em va arribar un so que immediatament em va fer tapar-me fins al cap amb els llençols. De baix, del carrer, va sorgir un xiscle, un xiscle d’horror que es va repetir tres vegades i que quan va emmudir encara semblava que ressonava en l’aire.

Vaig sentir una esgarrifança. Sota les benes, el front em suava. Vaig comprendre que passava alguna cosa terrible, horrorosa. No podia continuar suportant aquella solitud i aquella indefensió. Em calia «saber». Em vaig posar les mans a les benes, decidit a arrencar-me-les, però quan ja tenia els dits als imperdibles em vaig aturar.

I si el tractament no havia tingut èxit? I si, un cop m’havia tret les benes, constatava que no hi veia? Llavors seria pitjor encara, cent vegades pitjor.

Em faltava coratge per descobrir, tot sol, que no havien aconseguit salvar-me la vista. I, fins i tot suposant que me l’havien salvat, seria prudent quedar-me amb els ulls destapats?

Vaig retirar les mans de les agulles imperdibles i vaig tornar a ajeure’m. Estava furiós, contra mi, contra la gent de l’hospital, i no em vaig poder estar de renegar una estona.

Un cop em vaig haver desfogat, vaig tornar a rumiar, cercant una explicació. No la vaig trobar, esclar. Però vaig acabar-me de convèncer que, malgrat tot, era dimecres. Perquè justament la vigília havia estat un dia remarcable, i estava ben segur que no havia passat sinó una nit des d’aquells esdeveniments notables.

És sabut de tothom que el dimarts 7 de maig l’òrbita de la Terra va travessar un núvol de fragments d’un cometa. Us ho podeu creure, si voleu; milions de persones s’ho van creure. I potser va ser realment així. No puc demostrar el contrari. Per començar, jo no vaig poder veure el fenomen, però me n’he fet la meva pròpia idea, això sí. L’únic que sé és que em vaig haver de passar tota la tarda i tot el vespre sentint els testimonis oculars que explicaven el que, segons asseguraven, era l’espectacle celeste més remarcable que s’havia vist mai.

I, això no obstant, fins que va començar el fenomen ningú no havia sentit ni mitja paraula d’aquell suposat cometa, ni dels seus fragments...

Encara ara no sé per què ho van retransmetre per la ràdio, tenint en compte que tothom qui era capaç de caminar, coixejant o bé portat en braços per algú altre, era al carrer o a la finestra gaudint del castell de focs artificials més gegantí que s’havia vist mai. Però el cas és que van parlar-ne per la ràdio sense parar, i tot plegat em va persuadir de la terrible desgràcia que deu ser la ceguesa. Tant, que vaig arribar a la conclusió que, si el tractament que m’havien fet no havia reeixit, tant li feia acabar d’una vegada; qualsevol cosa abans que continuar vivint sense veure-hi.

Durant el dia, les notícies de la ràdio van dir que en el cel de Califòrnia, la nit anterior, s’havien vist unes misterioses llums verdoses. Però com que a Califòrnia sempre passen coses estranyes, la notícia no va afectar gaire a ningú, de moment. Això no obstant, a mesura que anaven arribant noves informacions, va sorgir l’explicació dels fragments del cometa, i es va instal·lar com a definitiva en la ment de tothom.

De tot el Pacífic arribaven notícies d’una nit il·luminada per meteors verds que queien en cascada i feien la impressió que el cel ens envoltava. La qual cosa, d’altra banda, era certa, fet i fet.

A mesura que la fosca nocturna es desplaçava cap a l’oest, la lluïssor de l’espectacle augmentava. Fins i tot, abans de fer-se fosc, de tant en tant ja es veien resplendors verdes al cel. El locutor, en l’informatiu radiofònic de les sis, va aconsellar a tothom que no es deixés perdre l’espectacle, que s’ho valia. Va dir també que semblava que la transmissió per ona curta a llarga distància patia unes misterioses interferències, però que les ones mitjanes, en les quals transmetia aquella ràdio, de moment no semblaven afectades, ni tampoc, fins llavors, la televisió. Es podia ben estalviar de donar aquell consell. A aquelles altures, tot l’hospital en pes es trobava afectat d’un grau notable d’excitació, i no era probable que ningú s’ho perdés... llevat de mi, esclar.

Com si els comentaris de la ràdio no fossin prou, la infermera que em va portar el sopar m’ho va haver d’explicar tot, fil per randa.

–El cel és tot ple d’estels que corren embogits –va dir–. Tots d’un color verd brillant. Les cares de la gent semblen fantasmagòriques. «Tothom» ho està mirant, i és clar com si fos de dia, només que la claror és verda, vet-ho aquí. De tant en tant es produeix una resplendor més intensa, que gairebé fa mal a la vista. Diuen que no s’havia vist mai una cosa igual. Quina llàstima que no ho pugui veure, oi?

–Sí –vaig fer jo, una mica secament.

–Hem obert les cortines de totes les sales perquè tothom ho vegi –va continuar la noia–. Si no fos per aquestes benes, ho podria veure ben bé sense moure’s del llit.

–Prou, prou –vaig fer jo.

–Ara que, de fora estant, deu fer més efecte encara. Diuen que als parcs hi ha milers de persones mirant-ho. I els terrats també són plens de gent.

–I suposen que durarà gaire, això?

–No ho sé, però diuen que ara no és tan intensa, la claror, com ho ha estat en altres llocs. De tota manera, encara que avui li haguessin tret les benes, em penso que no l’hi haurien deixat mirar. De moment s’haurà de prendre les coses amb calma i anar amb cura, algunes d’aquestes resplendors són molt fortes. N’hi ha que... ohhh!

–Què, oh? –vaig preguntar.

–Aquesta era fortíssima! Tota l’habitació s’ha il·luminat de verd. Quina llàstima que no ho pugui veure!

–Sí, oi? –vaig fer–. Au, au, vagi per feina, ara; no es preocupi més per mi.

Vaig intentar escoltar la ràdio, però tot anava ple dels mateixos «oh» i «ah», intercalats entre els comentaris d’una agradable veu masculina que cantava la bellesa d’aquell «magnífic espectacle» i «fenomen únic», fins que vaig arribar a tenir la impressió que el món sencer celebrava una festa a la qual jo no havia estat convidat.

No em podia distreure de cap manera, perquè els altaveus de l’hospital només retransmetien un programa de la ràdio, no hi havia alternativa. Al cap d’una estona vaig comprendre que la funció devia estar a punt d’acabar-se. El locutor va aconsellar als qui encara no ho haguessin vist que s’afanyessin, si no volien penedir-se’n tota la vida.

La tendència general em volia fer creure que m’estava perdent pràcticament la raó de la meva existència. Finalment me’n vaig atipar i vaig apagar els altaveus. La darrera cosa que vaig sentir va ser que l’espectacle minvava ràpidament, de seguida, i que probablement no trigaríem gaire a trobar-nos fora de la zona infestada pels fragments del cometa.

No, no podia dubtar en absolut que tot això havia passat la vigília al vespre; d’altra banda, si haguessin passat més dies, hauria tingut encara molta més gana que no tenia. Bé, què havia passat, doncs? Era possible que tot l’hospital i la ciutat en pes haguessin estat desperts tota la nit i dormissin encara?

En aquell punt del meu raonament em va interrompre un cor de rellotges, que començaven a tocar les nou.

Per tercera vegada em vaig llançar contra el timbre, amb autèntica fúria. Tot esperant, sentia una mena de murmuri més enllà de la porta, compost de xiuxiueigs, fregadís de peus i exclamacions ofegades, amb algun crit, a distància.

Però ningú no entrava a la meva habitació.

En aquell moment ja tornava al meu estat anímic d’abans. Els terrors imaginaris de la meva infantesa ressuscitaven. Esperava sentir la porta que s’obria, invisible per a mi, i que entrés algun ésser monstruós. Fins i tot estava segur que ja havia entrat algú, o alguna cosa, que avançava amenaçadorament cap a mi...

I no és que tingui cap mena de predisposició a aquestes imaginacions... Tot era culpa d’aquelles maleïdes benes que em tapaven els ulls, i d’aquella cridòria de veus que m’havia contestat en treure el cap al passadís. Però la veritat era que m’havia agafat por, i, quan la por et domina, no para de créixer. Ja feia estona que el meu terror havia ultrapassat aquella etapa en què el pots exorcitzar xiulant o cantant per a tu mateix.

Al capdavall, la qüestió que se’m va plantejar va ser aquesta: què em feia més por? El perill de perjudicar-me la vista traient-me les benes, o continuar a les fosques, víctima d’una por cada vegada més intensa?

Si tot això hagués passat dos dies abans, no sé què hauria fet –probablement el mateix, al capdavall–, però aquell dia, almenys, jo podia dir-me: «Bé, deixem-ho córrer, és qüestió de no perdre el seny, dimonis! Al cap i a la fi, avui m’havien de destapar els ulls, no? Doncs ho provaré i avall!».

Cal esmentar un detall a favor meu. No vaig arribar a estar prou sonat per arrencar-me les benes de qualsevol manera. Vaig tenir prou sentit comú i prou domini de mi mateix per aixecar-me i anar a tancar la persiana abans de començar a obrir les agulles imperdibles.

Un cop vaig haver-me tret la bena i, en la penombra, vaig haver descobert que m’hi veia, em vaig sentir alleujat com no m’hi havia sentit a la vida. Tot i així, la primera cosa que vaig fer després de constatar que no hi havia cap persona indesitjable ni cap monstre a l’habitació ni sota el llit, va ser arrambar una cadira a la porta, a sota mateix del pom. Llavors vaig començar a asserenar-me de debò. I vaig prendre la decisió de dedicar una hora sencera a avesar els ulls a la plena claror. Passada aquella hora, vaig constatar que, gràcies a la ràpida primera cura i a la intervenció posterior dels metges, els meus ulls havien recobrat totalment la visió.

Però encara no havia vingut ningú.

Al prestatge de baix de la tauleta de nit vaig descobrir unes ulleres fosques, que algú havia posat allà en previsió de quan les necessités. Amb cura, me les vaig posar abans d’apropar-me a la finestra. La part inferior no es podia obrir, de manera que la meva visió era molt reduïda. Mirant per les escletxes de sota i dels costats, no vaig arribar a veure sinó una o dues persones que avançaven carrer amunt, caminant d’una manera molt estranya, com desorientades, com si no sabessin cap on anaven. Però el que em va cridar més l’atenció, i de manera més immediata, va ser l’extrema claredat de l’aire, de tot el que veia, des de les cases de davant mateix fins al panorama llunyà dels terrats i les teulades de la ciutat. I llavors em vaig adonar que cap xemeneia, ni gran ni petita, no fumejava...

Vaig trobar la meva roba endreçada a l’armari. Un cop vestit em vaig trobar més bé. Encara quedaven uns quants cigarrets al paquet que portava a la butxaca. En vaig encendre un i, gradualment, vaig entrar en un estat d’ànim en què, encara que tot plegat em semblava extraordinàriament estrany, ja no comprenia com podia haver arribat a sentir-me pres del pànic.

No és gens fàcil de reconstituir l’estat d’ànim en què vivíem llavors els éssers humans. Ara tots plegats ens hem acostumat a no dependre de ningú sinó de nosaltres mateixos. Però llavors tot rutllava d’acord amb una rutina perfecta. Cada un de nosaltres tenia un petit paper en el panorama general de la vida, i era fàcil confondre el que no era sinó hàbit, costum, amb la llei natural. Per això la commoció va ser més gran quan la rutina es va trencar bruscament.

Després d’haver viscut mitja vida d’acord amb un determinat concepte de l’ordre, no n’hi ha prou amb cinc minuts per canviar totalment d’orientació. Pensant, ara, en com anava tot llavors, en la quantitat de coses que no sabíem ni ens interessava saber respecte de la nostra vida quotidiana, no solament sentim una gran sorpresa, sinó també una mica de vergonya. Jo no en sabia pràcticament res, per exemple, de coses tan corrents com d’on venia el menjar que consumia, d’on sortia l’aigua que bevia, com eren teixits i cosits els vestits que portava, com funcionava el sistema de clavegueres de les ciutats... El nostre món havia esdevingut un món d’especialistes cada un dels quals es consagrava a la seva tasca amb més o menys eficiència, tot esperant que els altres fessin el mateix. Per això em costava de creure que l’hospital hagués quedat completament desorganitzat. Algú, en algun lloc, n’estava segur, devia preocupar-se’n... Però, en tot cas, aquest «algú» havia oblidat totalment l’habitació número 48.

Tanmateix, quan vaig tornar a obrir la porta i vaig treure el cap al passadís, vaig haver de comprendre que, fos el que fos el que havia passat, afectava alguna cosa més que l’únic ocupant de l’habitació número 48.

En aquell moment precís no s’hi veia ningú, al passadís, però al lluny se sentia un vague murmuri de veus. També se sentien petjades ofegades i, de tant en tant, una veu més forta que ressonava estranyament en els corredors. No res, però, com aquell aldarull que poc abans m’havia induït a tornar a tancar la porta. Aquella vegada no la vaig tancar. Vaig sortir de l’habitació, amb prudència. Per què amb prudència? No ho sé. Alguna cosa devia induir-me a obrar així.

Era difícil, en aquell edifici ressonant, ple d’ecos, dir d’on procedien els sons, però en una direcció el passadís acabava en un balcó encortinat, de manera que vaig decidir avançar en la direcció contrària. En trencar una cantonada, em vaig trobar fora de l’ala destinada a les habitacions individuals i en un corredor més ample.

A primera vista em va semblar desert, però en avançar una mica més vaig veure una figura que emergia de la tenebra. Era un home amb americana negra i pantalons de ratlles, que portava una bata blanca al damunt. Vaig suposar que era un dels metges de l’hospital, però era curiós que avancés tan arrambat a la paret i com a les palpentes.

–Ei! –vaig fer.

L’home es va aturar bruscament, i va girar cap a mi un rostre gris aterrit.

–Qui és? –va preguntar, insegur.

–Masen, em dic Masen –li vaig dir–. William Masen. Soc un pacient. Habitació 48. I he sortit a veure si esbrinava...

–Hi veu? –em va interrompre l’home, de seguida.

–Perfectament. Com abans –li vaig dir–. L’operació ha estat un èxit. No venia ningú a treure’m les benes, i m’ho he fet jo mateix. Espero que no hagi estat una imprudència. He agafat...

Però l’home em va tornar a interrompre.

–Acompanyi’m al meu despatx, si us plau. Haig de telefonar immediatament.

Vaig trigar a comprendre-ho, però tot el que m’havia passat aquell matí des que m’havia despertat era difícil de comprendre.

–On és el seu despatx? –vaig preguntar.

–Cinquena planta, ala oest. Hi ha el nom a la porta: Doctor Soames.

–Molt bé –vaig fer, no sense sorpresa–. I on som, ara?

L’home va brandar el cap a dreta i esquerra, amb el rostre tens, exasperat.

–Com coi vol que ho sàpiga? –va dir, amargament–. Bé que té ulls, no? Doncs faci’ls servir. Que no ho veu, que soc cec?

No ho hauria dit mai, que fos cec. Tenia els ulls ben oberts, i em mirava fixament, o ho semblava.

–Un moment, si us