Dotzena de frare

By Joaquim Carbó

A Dotzena de frare Joaquim Carbó recull tretze contes inèdits, que ens traslladen situacions, unes més insòlites i altres més costumistes, "baixes de sostre", on el seu idiosincràtic realisme es deixa embastar per moments d'imaginació instintiva. Escrits abans de la pandèmia, aquesta mostra d'entreteniment entenimentat pròpia de Carbó funciona com una radiografia còmica de les vides quotidianes lligades a un llenguatge ric en col·loquialismes. Carbó, el conta-contes per a tots els públics, obre les portes de la seva prolífica inventiva per encomanar el seu entusiasme i les seves ganes d'explicar històries.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Núvol SLU
• Release date: Feb 28, 2021
• ISBN: 9788417455330

Book preview

Illustration

© Joaquim Carbó, 2021

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

ISBN: 978-84-17455-33-0

Illustration @nuvol_com

Illustration @nuvol_com

Illustration @elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Recordem vagament

Frederic Soler/Serafí Pitarra

Preludi

Perdiu per barba i...!

Illustration

Més d’una rondalla popular ironitza sobre una de les febleses que, amb raó o sense, sovint s’ha atribuït al gremi dels frares: la golafreria. N’hi ha una que explica que els excessos en els àpats van causar al personal d’un convent tot de xacres que els impedien de fer una vida normal. El prior, alarmat per la baixa forma de la seva tropa, va demanar a un famós metge que els visités per fer-se càrrec de les causes d’aquella passa. I l’home, després que el convidessin a dinar, ja no va tenir cap dubte: el culpable, evidentment, era el frare cuiner que tenia la mà trencada a preparar uns àpats que els àngels hi cantaven. I, a peu dret, mig endormiscat, perquè aquell tiberi també l’havia afectat, va parlar amb franquesa: calia reduir el règim alimentari i canviar de costums. A més de recomanar exercici físic, el cuiner hauria de suprimir els botifarrons, formatges i llenques de pernil que, d’entrada, ja trobaven a taula, per fer boca. I no calia dir aquells suquets tan espessos que cobrien trossos d’animals que algun dia havien caminat o nedat, ni els greixos amb què acompanyava unes mitjanes que hom diria que eren senceres, ni unes postres de pastes de full que lliscaven coll avall amb l’ajuda de la melmelada que es feien ells mateixos amb les fruites més dolces de l’hort, i.... Tot plegat, regat amb uns vins blancs i negres, a triar, d’un grau molt alt. I si no els va receptar una severa dieta vegetariana, perquè seria pecat, sí que els va imposar que comencessin cada àpat amb una bona amanida i l’acabessin amb fruita fresca. I, abans de sortir, va sentenciar que haurien de suprimir del tot aquelles perdius, farcides d’ingredients deliciosament perversos, que xuclant s’empassaven. I se’n va anar per la mateixa porta que havia entrat sense que la seva salutació fos corresposta pel frare porter que, tot i seure al seu lloc, pesava figues amb els ulls clucs.

Cap al tard, abans de sopar, quan el convent havia recuperat el ritme habitual, és a dir, a mig gas, el prior es va adreçar a la comunitat per fer-los cinc cèntims del diagnòstic. I tots, encara que fos a contracor, van decidir