Naixem de dona: La maternitat com a experiència i institució

By Adrienne RIch, Eula Biss and Dani McClain

Des que es va publicar per primera vegada, el 1976, fins a l'actualitat, Naixem de dona ha suposat una revolució en la manera com pensen les dones sobre la maternitat i el seu alliberament. Explorant la pròpia experiència com a dona, poeta, feminista i mare, Adrienne Rich combina una àmplia recerca sobre antropologia, teoria feminista, literatura i psicologia amb un incansable qüestionament sobre ella mateixa. El resultat és una obra que, tal com indica Eula Biss, autora guanyadora del National Book Critics Circle Award, en un pròleg nou i commovedor, «palesa les pràctiques culturals, mèdiques i econòmiques que defineixen la maternitat, i exposa de quina manera la nostra experiència quotidiana de la maternitat pren forma segons aquesta institució persistent». Amb una introducció de la periodista Dani McClain que contextualitza l'obra, la saviesa i la intuïció de Naixem de dona ressonen avui tant com ho van fer quan es va escriure.

• Language: Català
• Publisher: Lleonard Muntaner Editor
• Release date: Oct 11, 2023
• ISBN: 9788419630445

Book preview

Taula

NAIXEM D’UNA INSTITUCIÓ,

per Eula Biss

LLEGIR NAIXEM DE DONA EL 2020,

per Dani McClain

Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució

INTRODUCCIÓ D’ADRIENNE RICH A L’EDICIÓ DE 1986

PRÒLEG A LA PRIMERA EDICIÓ

I. IRA I TENDRESA

II. LA «CRIDA SAGRADA»

III. EL REGNE DELS PARES

IV. LA PRIMACIA DE LA MARE

V. LA DOMESTICACIÓ DE LA MATERNITAT

VI. MANS DE CARN, MANS DE FERRO

VII. EL PART ALIENAT

VIII. MARE I FILL, DONA I HOME

IX. SER MARE I SER FILLA

X. VIOLÈNCIA: EL CENTRE DE LA FOSCOR MATERNA

EPÍLEG

NOTES

CRÈDITS

A les meves àvies,

Mary Gravely

Hattie Rice,

les vides de les quals començo a imaginar

i a les activistes que treballen per alliberar

els cossos de les dones de lligams arcaics i innecessaris.

...ma per trattar del ben ch’i vi trovai,

diro dell’ altre cose, ch’io v’ho scorte...

(...I per parlar del bé que hi vaig trobar,

iré també altres coses que hi vaig veure.)

Dante, Infern, 1:3

NAIXEM D’UNA INSTITUCIÓ

Eula Biss

«Ets una treballadora de la vida», em va dir fa poc el meu fill. Corríem amunt i avall per una vorera, en l’hora d’exercici físic que havíem convertit en una rutina diària des que l’escola havia hagut de tancar a causa de la pandèmia de la Covid-19. Li vaig preguntar a què es referia: «Em prepares el menjar i t’ocupes de la meva vida. Ets una treballadora de la vida, com una mestra o una doctora». A les notícies havia sentit a parlar dels «treballadors essencials» i m’ho deia per això: ell em considerava una treballadora essencial.

Mesos després vaig recordar aquest terme, treballadora de la vida, en veure un vídeo de la Wall of Moms (la paret de mares) de Portland, dones que feien ús del pes simbòlic de la maternitat per fer costat als manifestants de Black Lives Matter, al crit de «Feds stay clear, the moms are here!» (Policies marxeu, les mares són aquí). A la introducció de 1986 de Naixem de dona, Adrienne Rich avisa de la tendència, especialment per part de les dones blanques, d’idealitzar la maternitat, de combinar-la amb l’autoritat moral, i de participar del tipus de pensament que va servir en altres temps per justificar una «esfera separada» per a les dones. Però les mares de la Wall of Moms feien el que algunes persones van témer en algun moment que farien les dones si se’ls donava el dret a vot. I la seva protesta suggereix el potencial de la maternitat per radicalitzar les mares, que és el que li va passar a Rich.

Les primeres sensacions relacionades amb aquest potencial les vaig notar fa una dècada, quan el meu fill era petit. Feia poc que havia nascut, i passejàvem per un parc quan una persona que corria es va aturar per preguntar-me: «Ets una mare?»

Era una pregunta estranya, que mai m’havien fet. Fins llavors, i durant la major part de la meva vida, no havia volgut ser mare. Sempre m’havia fet por el que suposaria per a mi el fet d’esdevenir una mare i, fins i tot després d’haver tingut el meu fill, temia perdre’m en la maternitat. Tal com indica Rich, la matrofòbia no és tenir por de les mares i tampoc és tenir por de la pròpia mare. És encara més contundent: la matrofòbia és la por de convertir-te en la pròpia mare.

«Ets una mare?», em va tornar a preguntar el corredor. Era un estudiant de postgrau, després m’ho va explicar, i treballava en una teoria que implicava comparar la maternitat amb la indústria hotelera, una teoria que reduïa les mares a hotels. No m’interessava gens ser un hotel. No volia ser mare tampoc, però volia tenir una criatura. I era allà mateix, l’evidència que era una mare, assegut al cotxet que anava empenyent pel parc. El corredor va canviar de pregunta: «És teu aquest nen?», va fer. «Sí», vaig respondre, alleujada.

Llavors no vaig entendre prou bé la meva resistència a anomenar-me a mi mateixa «mare», però ara l’entenc, i molt més clarament, després d’haver llegit Naixem de dona. La resistència era contra el fet d’acabar sent una funció, més que una persona. No volia entrar dins la institució de la maternitat.

Però ja hi era, i hi havia crescut a dins. Dia a dia, el que sentia llavors quan tenia cura del meu fill era exactament el que Rich anotava al seu diari quan els seus fills eren petits: «Un sentit d’insuficiència per al moment i per a l’eternitat». Em sentia aclaparada per l’enormitat de la tasca. Dins de la institució de la maternitat, sentia les mateixes emocions que Rich havia escrit que sentia cinquanta anys abans que jo fos mare: ambivalència, fatiga, desmoralització, impotència i ràbia.

«Vaig ser mare en el món de l’Amèrica freudiana dels anys cinquanta, centrat en la família i orientat al consum», escriu Rich. Als trenta anys ja havia publicat dos llibres de poesia i tenia tres fills. El seu marit estava disposat a «ajudar», però l’entesa entre ells era que la cura dels fills era cosa d’ella, i que la tasca d’ell com a professor universitari era l’única feina «real» de la família. «Jo entenia que la meva lluita per escriure era una mena de luxe, una peculiaritat meva», escriu Rich. «La meva feina no aportava gairebé gens de diners; de fet, fins i tot suposava una despesa, si havia de contractar una persona que m’ajudés a casa algunes hores a la setmana perquè jo pogués escriure».

La meva experiència és dues generacions posterior a la de Rich, i l’entesa que tenim amb el meu marit és que la meva feina és tan real com la seva. Tot i això, quan acabava de tenir el primer fill, lluitava per ocupar-me de les tasques no remunerades de la criança i d’escriure, alhora que feia la tasca remunerada d’ensenyar, que era el que em permetia fer la resta de feines. I ara, sense accés a les escoles durant la pandèmia, torno a estar lluitant per fer la meva feina artística mentre a la vegada m’ocupo de la tasca de fer de mare. El dilema de Rich sobre el fet de ser mare i artista a la vegada continua sent vàlid actualment. I el que va fer amb el seu dilema, el que va fer amb la seva ràbia i frustració, continua sent profundament instructiu. Naixem de dona palesa les pràctiques culturals, mèdiques i econòmiques que defineixen la maternitat, i exposa de quina manera la nostra experiència quotidiana de la maternitat pren forma segons aquesta institució persistent.

La institució de la maternitat, escriu Rich, se superposa al potencial de la maternitat. Aquesta és la relació potencial que les dones hauríem de tenir amb les nostres capacitats reproductives i amb els fills. La institució de la maternitat limita tot el ventall de possibilitats i limita la nostra habilitat per imaginar-les. «Hi ha maneres de pensar que encara no coneixem», escriu Rich, citant Susan Sontag. I per això és difícil concebre el fet de tenir cura dels fills fora de la maternitat.

La maternitat, escriu Rich, no té cap edifici simbòlic. Altres institucions —incloent-hi el govern, les forces armades, l’Església i la universitat— prenen forma en edificis com la Casa Blanca, el Pentàgon, el Vaticà i l’Institut Tecnològic de Massachusetts, però la maternitat no té una ubicació centralitzada. «La maternitat ens fa pensar en la llar», escriu Rich, «i ens agrada creure que la llar és un lloc privat». Però la llar pren forma mitjançant les polítiques públiques que governen el cost de l’habitatge i l’accés a l’avortament, les ajudes socials, les baixes per maternitat i les ajudes per a la manutenció dels fills. La llar de vegades és un lloc perillós, de vegades un lloc ple de gent i de vegades un niu de discòrdia. Amb oficines i negocis tancats a tot el món, la llar és actualment el lloc de treball de moltes persones. Però la llar sempre ha estat un lloc de treball, especialment per a les dones.

Les condicions d’aquest lloc de treball venen determinades en part per la institució de la maternitat, sostinguda per un sistema econòmic en què les feines de cures dels infants gairebé mai no són remunerades o estan mal pagades. La institució està sostinguda per uns rols de gènere tradicionals segons els quals la feina de la casa i la tasca de cures són responsabilitat de les dones. Per lleis que restringeixen l’accés als mètodes anticonceptius i a l’avortament. I per les expectatives socials que suposen un pes per a les mares, que són les principals responsables de l’educació, la salut, la nutrició, la seguretat i el benestar general dels fills.

Les vides de les dones queden definides per la maternitat tinguin o no fills. I això no passa amb els homes. Però quan els homes tenen fills se senten aliens a la institució de la maternitat. En un assaig sobre el fet de criar un fill amb el seu marit a Berlín, l’escriptor Ben Fergusson remarca que la majoria de la gent que els veu en públic dona per fet que estan ajudant una mare absent. «¿Com ho sabem?», escriu. «Doncs perquè no paren de dir-nos-ho». Tots dos homes s’ocupen del fill, però no es considera que cap dels dos estigui complint amb el paper que es reserva a les mares. En les institucions entrellaçades de la maternitat i l’heterosexualitat, no s’espera que els homes s’ocupin de la criança «real», sinó que només hi facin un paper d’ajudants. Això fereix els pares, però també els ajuda. Quan en Fergusson va adoptar un nen, esperava rebre una pila de crítiques i consells no demanats que mai van arribar. «No m’havia adonat», va escriure, «que no són els progenitors els qui reben aquest tipus d’oprobi, sinó les mares».

La maternitat està vigilada, tant de manera informal com formal, per les mares i per les persones que no són mares: corredors, jutges, vianants i fins i tot la policia. Quan el meu fill feia primer, un dia, de tornada a casa, em van amenaçar de detenir-me. Ell tenia sis anys i caminava davant meu, mig bloc de cases enllà, a una distància que un oficial de policia va considerar poc segura. «Això és negligència», va dir el policia, assenyalant-me la cara amb el dit. El meu fill es va posar a plorar quan va veure que el policia em cridava i jo em vaig espantar. La meva certesa sobre el fet que no havia comès cap mena de negligència es va veure desautoritzada per la meva certesa que era culpable, d’una pila de maneres, de no complir amb les expectatives de la maternitat. Quan li vaig preguntar: «¿Estic detinguda?», el policia em va dir: «Ho podria estar».

Tenia raó, com vaig poder esbrinar quan vaig buscar informació sobre el tema. A l’estat d’Illinois, un nen de menys de catorze anys es considera «mal atès» i potencialment negligit si està fora de la vista d’algú de més de catorze anys, i el meu fill va estar breument fora de la meva vista quan va girar la cantonada de la nostra illa de cases. Aquesta llei es pot interpretar de moltes maneres. I tenint en compte la facilitat amb què la policia pren un biaix racial i fa servir una força excessiva, aquest tipus de lleis són particularment perilloses per als pares negres. Jo soc blanca i de classe mitjana, i el policia que em va amenaçar de detenir-me va marxar després que li demanés el nom i el número de placa. Vaig poder tornar tranquil·lament a la meva oficina, on vaig llegir notícies al diari sobre dones negres de Chicago que havien estat detingudes per delictes similars i en el procés havien perdut la custòdia dels seus fills.

La institució de la maternitat ens afecta a tots, afirma Rich, tot i que ho fa de manera diferent segons si som negres o blancs, si som homosexuals o heterosexuals. Ningú se n’escapa, ni tan sols els que no tenen fills. I tothom que té cura dels nens, ja siguin els propis o els dels altres, fa una feina que és devaluada per la institució.

La maternitat, vista com un conjunt de lleis, tradicions, pràctiques religioses i estructures econòmiques, sembla dissenyada per produir el màxim nombre d’humans al mínim cost possible. «La tasca de reproducció ha estat una forma de treball forçat», escriu Rich sobre els segles durant els quals les dones europees no tenien mitjans per evitar els embarassos. La maternitat continua sent una forma de treball forçat a qualsevol indret on els mitjans per controlar la natalitat no estan disponibles, o són massa cars o estan prohibits per l’Estat o per l’Església. Aquest «qualsevol indret» és cada cop més els Estats Units, tenint en compte que cada cop hi ha més estats on es restringeix l’avortament i que una política federal de fa molts anys no permet que Medicaid cobreixi els avortaments.

Per a moltes dones, la tasca forçada de donar a llum va seguida d’anys de feines no remunerades, cosa que no és res de nou. El 1915, a la Gran Bretanya, la Women’s Cooperative Guild va publicar una col·lecció de cartes escrites per les dones dels treballadors manuals. Aquelles dones tenien entre cinc i onze fills, juntament amb una colla d’avortaments pel mig. «Les dones estaven embarassades la major part de les seves vides, i mentrestant continuaven fent feines pesades: fregaven terres, transportaven galledes d’aigua, planxaven, cuinaven amb focs de carbó o de llenya que havien de mantenir-se encesos», escriu Rich. Aquestes dones escrivien que se sentien esgotades de parir fills, o que tenien dificultats per tenir cura de les seves famílies, o que per a elles el sexe era una tasca desagraïda i que volien desesperadament limitar la mida de les seves famílies.

«L’elecció de procrear, per a una dona, és un equivalent de la demanda de la jornada laboral limitada que Marx considerava la fita més important per als treballadors de les fàbriques durant el segle xix», argumenta Rich. Avui dia, als Estats Units, on ni tan sols es garanteix el dret a un límit legal en el treball forçat de la reproducció, les dones habitualment han d’afrontar baixes de maternitat inadequades i la necessitat econòmica de tornar a la feina remunerada després de donar a llum. Una dona que té cura d’un nadó a casa no es considera una persona que «treballa».

La tasca de la maternitat continua sent majoritàriament invisible com a feina, i d’aquesta manera la contribució econòmica que les dones fan a la societat continua sent també invisible. «Si les dones estatunidenques rebessin el salari mínim per la feina no remunerada que fan tenint cura de la casa i de la família, l’any anterior haurien obtingut uns ingressos de 1.500 milions de dòlars», van escriure Gus Wezerek i Kristen R. Ghodsee en un article del New York Times l’any passat. Arreu del món, les dones haurien obtingut uns ingressos de 10.900 milions de dòlars, més que els diners generats l’any 2018 per les cinquanta empreses més grans del món.

Això era abans de la pandèmia. Actualment, les dades de divuit països mostren que les dones encara fan més feines no remunerades a casa, i a la vegada moltes més dones es queden sense feina o abandonen els llocs de treball. Això en un món en què les dones ja passaven, de mitjana, tres vegades més hores que els homes ocupant-se de les tasques de cures i de la llar no remunerades. «A tot arreu del món les dones guanyen menys, estalvien menys, tenen feines menys estables i més possibilitats d’ocupar llocs de treball en sectors més informals», segons un informe de les Nacions Unides. «Tenen menys accés a les proteccions socials i són la majoria de les llars monoparentals». Aquest és el llegat durador de la institució de la maternitat.

A la introducció de Naixem de dona de 1986, Rich escriu: «Avui dia no acabaria aquest llibre, com vaig fer el 1976, amb l’afirmació: La recuperació per part de les dones dels nostres cossos suposarà un canvi molt més important a la societat humana que l’apoderament dels mitjans de producció per part dels treballadors». Al cap i a la fi, les dones són treballadors, i els treballadors són dones. I la nostra reclamació de recuperar els nostres cossos, escriu Rich, s’ha de fer de bracet amb altres reclamacions que han estat negades durant segles: «La reclamació del fet de ser persona; la reclamació de compartir amb justícia els productes del nostre treball; de no ser utilitzades simplement com a instruments, una funció, un úter, un parell de mans, una esquena o una colla de dits; de participar plenament en les decisions al nostre lloc de treball, a la nostra comunitat; de parlar per nosaltres mateixes, per dret propi».

L’any 1986, Rich havia arribat a entendre, gràcies a la informació rebuda per l’organització Combahee River Collective, que el sexisme, el racisme i el classisme estan tots interconnectats. Keeanga-Yamahtta Taylor escriu que les dones del Combahee River Collective es van «inspirar en els moviments d’alliberament nacional i anticolonials, des de la guerra d’Algèria contra l’ocupació francesa a la resistència vietnamita en la guerra contra els nord-americans. Les persones que pertanyien al CRC es consideraven revolucionàries, amb aspiracions que anaven més enllà dels drets de les dones: aspiraven a enderrocar el capitalisme». La lluita era, i és encara, la lluita.

Conversant amb les feministes negres, Rich va expandir la seva visió de les dimensions del feminisme. Rich va escriure Naixem de dona a la meitat de la seva vida, i és el document d’algú que encara està en procés d’aprendre i canviar, el document d’algú que, com diria Rich, s’està donant a llum a ella mateixa. El llibre ofereix un retrat remarcable d’interrogacions amb ella mateixa, fetes per una dona ja gran que corregeix les assumpcions i expectatives que havia acceptat de més jove. «Llavors no entenia», escriu sobre la seva joventut, quan s’encarregava de les tasques pròpies de l’esposa d’un acadèmic, «que el que s’esperava de nosaltres —les dones de la comunitat acadèmica, com moltes altres dones de comunitats de classe mitjana d’aquella època— era que féssim els papers tant de senyora victoriana que entreté els convidats, com d’àngel de la llar, cuinera victoriana, serventa, bugadera, mainadera i infermera».

Les jerarquies sexistes, tal com observa Rich, són semblants a les estructures de classe. «Engels l’encerta en la famosa afirmació en què diu que a la família patriarcal el marit és el burgès i la dona i els fills el proletariat», escriu Rich. «Però cada persona és alguna cosa més per a l’altra, una cosa que cimenta i fa durar el lligam econòmic». Les mares són més a les nostres famílies que simples treballadores, i vet aquí el lligam. Estem lligades a aquesta institució pels nostres propis vincles i desitjos. L’experiència emocional de fer de mare és una de les moltes possibilitats de riquesa que ofereix la maternitat. Però tot el que sentim pels nostres fills —tendresa, sorpresa i felicitat— pot acabar enredat amb tot el que sentim per la institució de la maternitat. Aquesta institució és tan difusa, tan estesa, sense oficines centrals, sense ningú que faci d’autoritat identificable, que la ràbia que sentim en veure’ns-hi atrapades de vegades acaba dirigint-se, per manca d’una altra sortida, als nostres propis fills.

«Tota mare ha sentit una ràbia devastadora i inacceptable pels propis fills», escriu Rich. Li agraeixo el fet de reconèixer aquesta ràbia, i saber que és compartida. El que Rich ens dona, a les mares, és un model per entendre la ràbia pròpia en context. Un cop entenem aquesta ràbia, pot esdevenir útil. «Tota dona té un arsenal ben assortit de ràbia potencial, útil contra aquelles opressions, personals i institucionals, que han provocat la ràbia», diu Audre Lorde. Un dels usos de la ràbia, suggereix, és desfer les condicions que l’han causada.

«Quan penso en les condicions sota les quals la meva mare va arribar a ser mare», escriu Rich, «les expectatives impossibles... la meva ràbia es dissol i es converteix en dolor i ràbia per ella». Aquí reconec la pròpia ràbia i dolor, els de la meva mare i els meus. I reconec com n’és, de fàcil, culpar una mare pel que la maternitat li ha fet. «És molt més fàcil», escriu Rich, «odiar i rebutjar una mare obertament que veure més enllà i adonar-nos de les forces que actuen damunt d’ella». Jo mateixa, com a mare, m’odiava. He odiat el meu desig amb prou feines suprimit de complir amb el paper a la perfecció, fer-ho millor que la meva mare, transcendir d’alguna manera les meves limitacions reals de persona real. He odiat la meva ràbia i frustració. He tingut por d’acabar esclatant i que la meva ràbia encengués la meva famí­- lia o pogués fer mal al meu fill. M’he avergonyit de la meva ràbia, i l’he observada com una cosa que havia de refredar i de reprimir o, com a mínim, fer que cremés a foc baix.

«La majoria de les dones no han desenvolupat les eines per afrontar la ràbia de forma constructiva», observa Lorde. Això podria ser particularment cert en les dones blanques. Lorde parla de la simfonia de ràbia dins de la qual es crien les dones de color, i com «hem d’aprendre a orquestrar aquelles fúries perquè no ens parteixin pel mig». La ràbia, com qualsevol altre instrument, s’ha de practicar i dominar si es vol tocar bé.

L’acceptació de la ràbia que, igual que Lorde, du a terme Rich, és alliberadora. Escriu obertament sobre la violència que les dones són capaces d’exercir, de mares que han fet servir ganivets de carnisser contra els seus fills, però no condemna la nostra ràbia com a mares. En lloc d’això, insisteix que tracem la història de la nostra ràbia fins a la font, perquè la puguem aprofitar com a poder transformador. «La ràbia femenina», escriu Rich, «és una amenaça per a la institució de la maternitat». Si volem destruir la institució, no podem negar-nos aquesta ràbia.

«Destruir la institució no és abolir la maternitat», Rich aclareix. «És alliberar la creació i el sosteniment de la vida en el mateix reialme de la decisió, la lluita, la sorpresa, la imaginació, la intel·ligència conscient, com qualsevol tasca difícil, però elegida lliurement». A Naixem de dona, Rich revela fins a quin punt aquesta lluita és fonamental. Volem, com a mares, ser persones reals, amb eleccions reals. I volem que la nostra tasca sigui una feina real. Pot desanimar el fet que aquesta lluita, que van dur a terme les nostres àvies i tantes dones abans d’elles, encara sigui necessària. Però Rich ens anima a recordar «tot el que hem aconseguit rescatar de nosaltres, per als nostres fills, fins i tot dins de la destructivitat de la institució». Al cap i a la fi, som treballadores de la vida.

LLEGIR NAIXEM DE DONA EL 2020

Dani McClain

Llegim Adrienne Rich perquè ens ajuda a entendre per què els boscos de la costa oest dels Estats Units estan en flames, per què els huracans colpegen les costes de l’Atlàntic i el golf de Mèxic amb cada cop més fúria i per què, en escriure això, un autòcrata esclafat amb piles i piles de proves per haver comès diversos delictes podria tornar a guanyar la presidència dels Estats Units. Ella dona un nom a tot això —«patriarcat»— i no es fa enrere en utilitzar aquesta paraula, com farien molts avui en dia, preocupats per si algú es molesta pel fet de ser massa explícita. S’assegura que sapiguem que el patriarcat va de bracet amb el capitalisme. Ens ajuda a veure que la cobdícia i la creença infantil en un sistema de possibilitats inacabables són el que ens han portat fins aquí.

Llegim Rich perquè ella sap que a l’arrel d’aquest caos —tant el d’abans com el d’ara— hi ha un home crònicament insegur desconcertat per la capacitat d’una dona de fer créixer un ésser humà dins del seu cos, empènyer per treure’l i, sense saber com, continuar viva per explicar-ho. Aquest home, ens diu Rich, està segur que mai no pot viure en igualtat de condicions per competir de manera justa amb aquest ésser, per això ha de conquerir-la i posseir-la, fer-la a miques fins a convertir-la en no res. Llegim Rich per entendre la font del nostre sofriment.

Llegim Rich perquè batalla de manera brillant amb la psicoanàlisi i l’antropologia. Posa les antigues llevadores i les deesses menys conegudes i la seva màgia en igualtat de condicions amb el cànon occidental. La mitologia que comuniquen els astròlegs, tarotistes i les autoproclamades bruixes formen part de la cultura actual d’Internet, i l’estudi de Rich atorga legitimitat als nostres plaers inconfessables. La llegim perquè quan parla de Marx entenem per què el candidat a la presidència dels Estats Units Bernie Sanders mai va ser capaç d’oferir les seves acusacions incisives a l’statu quo quan se li preguntava directament sobre opressions relacionades amb el sexe o la raça.

¿Però podem llegir Rich per entendre millor l’agressió que va fer que els oficials de policia de Louisville matessin una dona negra a casa seva sense previ avís? ¿Hi ha alguna cosa a Naixem de dona que ens permeti entendre per què les dones negres o indígenes moren en nombres desproporcionats durant l’embaràs o el part i per què en un centre d’immigrants de l’estat nord-americà de Geòrgia es van dur a terme histerectomies sense el consentiment de les pacients, tal com ha exposat un testimoni?

Per a l’anàlisi interseccional feminista que ens porta dins de les vides de dones negres, de pell fosca, indígenes o immigrants, moltes de nosaltres hem mirat cap a altres bandes, a Patricia Hill Collins,¹ Dorothy Roberts,² o Gloria Anzaldúa.³ ¿Hi ha alguna raó per mirar cap a aquesta banda? ¿O potser hauríem d’incloure Rich a la llista de feministes de la segona onada que es van centrar tan de ple en les dones blanques de classe mitjana que van oblidar que les altres existien?

Rich ens va veure tan bé com podia fer-ho una dona blanca jueva del sud dels Estats Units nascuda el 1929, que dedicaria la seva vida a l’art i la política d’esquerres. A la primera edició d’aquest llibre, publicat el 1976, feia referència a Angela Davis, Toni Cade Bambara i George Jackson, i intentava connectar amb les idees del moviment d’alliberament de les persones negres. No sempre se’n va sortir. Durant una xerrada en un festival literari sobre feminisme i el llegat de Rich, la filòsofa Susan Griffin va compartir això sobre la que va ser la seva amiga durant molts anys:

Les seves opinions canviaven, però no era pas per hipocresia. Era perquè canviava d’idea. Jo no estava d’acord amb ella pel que fa al tema del separatisme... A mi em semblava que el separatisme era racista, perquè no pots posar homes afroamericans o homes de color a la mateixa categoria que els homes blancs. No tenen el mateix poder. Ella em va escoltar i va començar a canviar de pensament sobre aquest tema.⁴

Dubto que Griffin, que és blanca, fos l’única persona que compartia aquesta perspectiva amb Rich. Potser també va parlar d’aquest tema durant les col·laboracions i converses amb escriptores negres com Audre Lorde, Alice Walker i June Jordan. Tanmateix, a Naixem de dona, veiem con Rich inclou repetidament tots els homes dins del sac de l’home dominant, omnipotent i amb seguretat econòmica que descriu al seu capítol «El regne dels pares». Aquests homes, tal com escriu Rich, eren immunes a l’atur i als escorcolls de cavitats corporals a mans de les forces de l’ordre. Aquests homes eren els amos de les propietats, no homes els avantpassats dels quals eren propietat d’algú, i ens vol donar a entendre el poder inqüestionat que el seu estatus els dona a la vida familiar.

Per a moltes de nosaltres, que mai no hem estat ni la dona ni la filla d’un d’aquests homes, que només els hem conegut com a empleats o representants d’alguna institució amb la qual hem hagut d’interactuar, no són dignes de gaire atenció. No esperem gaire d’ells i no se senten pas assenyalats pels seus abusos. Sí, hem experimentat maltractaments en mans d’ells. Però en la majoria dels casos ha estat a través de polítiques i càstigs que s’han repartit explícitament, no a través dels jocs de poder silenciosos i manipuladors que es viuen en l’entorn domèstic. En llegir un exemple que Rich havia tret de la literatura, en què parlava del «cap de família, el dictador del principi familiar», vaig escriure, al marge: «A casa seva jo seria la serventa, no l’esposa».

Podem esperar una alienació similar quan llegim sobre la dona que Rich anomena la seva «mare negra», l’Associació d’Infermeria va ensenyar a Rich a allunyar-se’n un cop va arribar a una certa edat. Incapaç d’identificar-me amb la vergonya de Rich, jo només pensava en la meva àvia, que treballava a les cases de les famílies blanques. Ella també, segurament, dedicava energia als nens blancs, que finalment l’acabarien tractant com si fossin superiors a ella.

És per això que la idea d’una experiència universal del fet de ser dona no ha ressonat mai en moltes de nosaltres. I no es tracta d’una fragmentació del segle xxi dirigida per dones de color amb mala fe que rebutgen la crida a anar de bracet amb les seves germanes blanques. L’escepticisme que sentim és ben merescut. En el seu llibre de 2018 Mothers of Massive Resistance: White Women and the Politics of White Supremacy, la historiadora Elizabeth Gillespie McRae explora el paper de les dones blanques al llarg del segle XX com a «jardineres fidels» del racisme nord-americà.⁵ És possible que no hagin exercit el poder per damunt dels homes de la seva vida. Però el que segur que van fer va ser mantenir la jerarquia racial a través de la seva feina a les escoles i agències de benestar social, i a través de les lliçons ensenyades a les seves llars. Quan les enquestes indicaven, l’any 2016, que més de la meitat de dones blanques votaven Donald Trump, ningú que conegui aquesta història es va estranyar de res.

Rich, que l’any 1997 va rebutjar la Medalla Nacional de les Arts per protestar pels fracassos del govern durant l’administració Clinton, evidentment no hauria donat suport a Trump. Malgrat això, en tot el llibre Naixem de dona veiem que la seva comprensió de la maternitat va lligada a la seva experiència de dona blanca. La maternitat, ens diu repetidament, és una institució destructiva que serveix de base per al patriarcat i el capitalisme. A aquells que entenem que la criança i la creació d’una família són activitats que sovint han estat negades a les persones de color, i que és possible fer claudicar la institució per cobrir les necessitats de les nostres comunitats, les declaracions de Rich sovint ens semblen limitades.

L’any 1986, Rich va revisitar aquest text i ens va oferir una nova introducció i una gran quantitat de notes a peu de pàgina. Aquí va reconèixer els defectes del text inicial, es va corregir i va compartir nous aprenentatges on li semblava que calia. El seu objectiu, va escriure, era arreglar

temes que ara qüestiono o dels quals penso diferent respecte al que vaig escriure fa deu anys. Aquest llibre és la tasca d’una dona que ha continuat llegint, reflexionant, actuant i escrivint. També és un document basat en un moviment polític mundial que també ha estat en un procés, un treball i un debat continuat en els últims deu anys. Voldria que en aquesta nova edició s’hi veiés el rastre de totes dues coses.

Va ser el regal que ens va fer, la prova que el que Griffin deia en aquella xerrada sobre el rigor intel·lectual de Rich i la seva voluntat de créixer era veritat. Mentre llegeixes, de vegades sents que el cor comença a enfonsar-se, comences a menysprear el text. La fe se’t restaura quan llegeixes una nota que Rich va afegir el 1986.

Però hi ha una cosa que Rich no va reconèixer deu anys després de la publicació original: la limitació del seu pensament sobre el gènere. El llibre suggereix que l’úter, el cicle menstrual i la capacitat de donar a llum són el que fan una dona. Avui en dia, gràcies a l’organització cultural que han fet les persones trans, sabem que no és així. Jo soc una dona cisgènere nascuda en la cúspide de la generació X, i estic aprenent. No va ser fins que no vaig veure la brillant defensa que l’escriptora Janet Mock va fer l’any 2016 de la Beyoncé a les xarxes socials, que vaig adonar-me de la meva pròpia femmefòbia, la meva resistència a veure el valor intel·lectual de qualsevol cosa que sigui massa efeminada, la qual cosa contribuïa a la meva transmisogínia.⁶ Quan l’any 2017 l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie va ser criticada per dir que «les dones trans són dones trans», vaig seguir el debat amb interès. Un dels arguments que es van fer servir per justificar per què els comentaris de Ngozi Adichie eren ofensius el va fer un comentarista que va comparar-la amb una dona blanca insistint que «les dones negres són dones negres», però no dones reals. La qüestió era que el fet de ser dona és una construcció social, i aquells que volen continuar al centre del debat sovint adapten la definició per reforçar la seva pròpia autenticitat.

Quan l’any 1974 Rich va guanyar el National Book Award pel recull de poemes Diving into the Wreck, va llegir un discurs que havia escrit juntament amb Walker i Lorde, que també havien estat nominades. Dreta al costat de Lorde, va acceptar el premi «en nom de totes les dones, les veus de les quals no s’han escoltat i encara no s’escolten en un món patriarcal». Rich sabia que el fet que ella fos blanca la feia més acceptable per a l’establishment literari que les poetes negres feministes. Malgrat això, juntes van fer servir aquella plataforma per expandir la comprensió entre el públic sobre què constitueix una dona. Ara, quaranta-cinc anys més tard, Naixem de dona s’hauria de llegir juntament amb altres escriptores que expliquen amb una gran urgència que les dones negres, immigrants, pobres i trans són dones. Si Rich estigués viva per revisitar avui la seva obra, imagino que tindria alguna cosa nova per dir, també, alguna cosa «basada en un moviment polític mundial».

---

¹

Collins

, P. H., 1987. «The Meaning of Motherhood in Black Culture and Black Mother/Daughter Relationships», a SAGE: A Scholarly Journal on Black Women 4, núm. 2, p. 3-10; i

Collins

, P. H. «Shifting the Center: Race, Class, and Feminist Theorizing about Motherhood», a

Nakano Glenn

, E.,

Chang

, G. i

Forcey

, L., ed., 1994. Mothering: Ideology, Experience, and Agency. Nova York: Routledge, p. 373.

²

Roberts

, D., 1997. Killing the Black Body: Race, Reproduction, and the Meaning of Liberty. Nova York: Pantheon.

³

Anzaldúa

, G., 1987. Borderlands/La Frontera: The New Mestiza. San Francisco: Aunt Lute Books.

⁴ Jill Bialosky, Aya de Leon, Susan Griffin, Nell Painter, i Morgan Parker, moderats per Sandra Gilbert, «The Legacy of Adrienne Rich and the Shape of our Feminist Future», podcast del Bay Area Book Festival, 17 de juny de 2019, https://www.baybookfest.org/2019-podcasts/.

⁵

McRae

, E. G., 2018. Mothers of Massive Resistance: White Women and the Politics of White Supremacy. Nova York: Oxford University Press.

⁶

Mock

, J., 9 de maig de 2016. «On bell hooks and Beyoncé’s Lemonade». Publicació a Facebook, https://www.facebook.com/janetmock/posts/10154228113096522.

INTRODUCCIÓ D’ADRIENNE RICH

A L’EDICIÓ DE 1986

¹

Hi ha una tensió peculiar entre un vell sistema d’idees sense energia, però impulsat per la força dels costums, la tradició, els diners i les institucions que el recolzen, i un conjunt emergent d’idees viu i ple d’energia, però que encara és un remolí d’idees, descentralitzat, anàrquic i constantment atacat, que tanmateix s’expressa poderosament a través de l’acció. En el segle que vivim hi ha moltes idees antigues que cohabiten dins del seu estatus privilegiat: la superioritat dels europeus i els cristians; la crida a la força que supera la crida a la relació; el que és abstracte com una cosa més desenvolupada o «civilitzada» que el que és concret i particular o l’adscripció a un valor humà intrínsec més elevat dels homes per sobre de les dones.

Aquest llibre es va escriure fa més de deu anys amb l’objectiu d’oferir resistència a totes aquestes idees, però especialment a l’última. El vaig escriure com a persona concreta i particular, i hi vaig fer servir les experiències concretes i particulars de dones, incloent-m’hi a mi mateixa, i també d’alguns homes. Quan el vaig començar a escriure, l’any 1972, uns quatre o cinc anys després de l’inici d’una nova politització de les dones, no hi havia pràcticament res escrit sobre la qüestió de la maternitat. Hi havia, tanmateix, un moviment fermentant-se, un clima d’idees, que pràcticament no existia cinc anys abans. Em va semblar que la devaluació de les dones en altres esferes i les pressions sobre les dones per validar-se en la maternitat mereixien ser explorades. Volia examinar la maternitat —inclosa la meva— en un context social, vinculada a una institució política: és a dir, en termes feministes.

Naixem de dona va ser una obra admirada i atacada pel que de vegades es va veure com un enfocament estrany: el testimoni personal barrejat amb la recerca, i la teoria que es derivava de totes dues coses. Tanmateix, aquest enfocament mai em va semblar estrany a l’hora d’escriure. El que encara em sembla estrany és l’autor absent, l’escriptor que s’abandona a les especulacions, les teories, els fets i les fantasies sense cap base personal. D’altra banda, últimament em fa l’efecte que la tesi del moviment d’alliberament de les dones de finals dels seixanta, segons la qual «allò que és personal és polític» (que va ajudar a fer que aquest llibre existís) ha estat superada per una nebulosa New Age del personal-pel-personal, com si «allò que és personal és bo» hagués esdevingut el corol·lari i la tesi inicial s’hagués oblidat. Audre Lorde es pregunta en un poema recent:

Què volem d’unes i altres

després d’haver-nos explicat les històries

volem

que ens guareixin, volem

una calma de molsa creixent-nos damunt de les cicatrius

volem

la totpoderosa germana que no fa por

que farà que marxi el dolor

i que el passat no sigui així²

La pregunta de què volem més enllà d’un «espai segur» és fonamental per a les diferències entre el relat individualista de no haver-hi un lloc on anar i el moviment col·lectiu que empoderi les dones.

En els últims quinze anys s’ha anat estenent un vigorós moviment femení de cura de la salut, que ha suposat un desafiament per a la indústria mèdica, en la qual les dones són majoria, no només com a clientes sinó com a treballadores (la majoria fent feines mal pagades i segregades a nivell horitzontal). Un sistema que destaca per l’arrogància i la despietada indiferència que sovint dedica a les dones i al fet de considerar la pobresa i el racisme com a factors de mortalitat.³ En concret, el moviment femení de cura de la salut s’ha centrat en la ginecologia i l’obstetrícia, els riscs i la disponibilitat de mètodes de control de la natalitat i l’avortament, i la demanda per part de les dones de poder decidir sobre la seva vida reproductiva. Les activistes del moviment han creat connexions polítiques fortes entre el coneixement dels nostres cossos, la capacitat de prendre les nostres pròpies decisions sexuals i reproductives i l’empoderament més general de les dones. Si bé aquest moviment va començar amb les dones explicant les seves històries sobre alienació durant el part, avortaments il·legals mal fets, cesàries innecessàries, esterilitzacions involuntàries, trobades individuals amb metges arrogants i displicents, això no han estat mai simples anècdotes, sinó testimonis a través dels quals poden prendre forma la negligència i l’abús sobre les dones per part del sistema de salut, i la necessitat de crear noves institucions per servir les necessitats de les dones.⁴

Una institució pionera de referència, per exemple, va ser el Los Angeles Feminist Women’s Health Center, que va ser fundat el 1971 per Carol Downer i Lorraine Rothman, i on s’ensenyava a les dones com fer-se un autoexamen del cèrvix amb una llanterna, un mirall i un espècul. Aquest era un ensenyament tant pràctic com simbòlic; capgirava l’assumpció habitual que el ginecòleg examinant una dona estirada en una llitera amb els peus sobre uns estreps havia de saber més sobre el sistema reproductiu de la dona